F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Alfa i Omega (Meraki)
Col·legi Sant Pere - Palma (Palma)
Inici: Bitllet d’anada i tornada (Gemma Lienas)

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?




Capítol 1:  Pilot

S: 38 quilos...

T: Llavors ja saps què significa això.

S: Però...

T: Necessites que et posi el casset quatre?

S: No

T: Per aquesta mateixa raó gravem a tots els pacients, Marta.

Casset 5. Cara B. Fi de la sessió.

[Tres setmanes més tard]

Recordo perfectament, per desgràcia o per fortuna, el dia i l'hora en què tot va ocórrer. On tot flueix, però res canvia. El dia en què aquell tot va passar a ser res.

Un quart creixent s'obria pas d’entre la foscor de la nit. Efectivament, era un dinou de juliol. Però el modest ambient que es respirava aquella vetllada es va veure interromput inesperadament per la meva brusca incorporació. Potser una miqueta involuntària, però suposadament necessària. Devien transcórrer les altes hores d'un innocent vesprejar d'estiu, encara que certament havia perdut la noció del temps.

—Tens gana?

Recordava una vaga veu d'una dona en blanc complet. De cap a peus. Com si d'un funeral alegre es tractés. La meva resposta va ser precisa:

—No.

No és que no tingués gana, però simplement no em venia de gust. En absolut, res. I res en absolut. Em venia de gust dormir, res més. Encara així semblava que no tenia opció. Va ser el primer dia que vaig tenir el plaer de menjar a la meva habitació. I també l'últim.

Aquella mateixa nit, després d'haver-me vist obligat a menjar una mica, vaig ser solemnement acompanyat, per la mateixa persona que m'havia portat, a una altra sala. Però abans havia de canviar-me de roba, encara que no entenia per què. M'agradava la roba que portava. M'agradava la meva roba. Amb prou forces vaig vestir uns pantalons de pijama blau cel, complementats per una bata del mateix color. A parer meu, gens especial. Però amb un petit detall cosit damunt una fina capa de polièster industrial, a la mateixa altura i posició que el cor, on es distingien sis distants lletres: IBSMIA. En aquell moment, encara era un misteri per mi.

Abans que m’adonés ja em trobava en una sala més aviat comuna. Decorada amb un tapís horriblement lleig: blanc pur. Massa pur. Massa blanc. Al meu davant, tres joves vestits de manera tan idèntica que m'angoixava. Vestits igual que jo. Com si d'una fàbrica es tractés. Simplement espantós. Després d'un incòmode i fugaç silenci, mà rere mà s'alçava cap a mi després de pronunciar un nom.

—Jo sóc el Golden.

—Jo sóc la Marta, encantada.

Una veu que semblava asfixiar-se sota el seu propi alè, amagada rere un somriure sincer, humil. Amb una força en els seus ulls que semblava descriure mil batalles, però mil i una derrotes.

—I jo sóc la Lana.

Aquesta vegada, tampoc vaig trigar a adonar-me’n. Una immensa bellesa oculta pel dolor de la seva mirada. Una mirada inequívoca, freda. Com si una flama abrasadora s'hagués consumit a si mateixa. Que quant més ha volgut encendre's, més semblava ploure. Només quedava el reflex d'una ombra imprecisa que ha intentat arribar a la llum qualque vegada, precisament, sense èxit.

Davant una fila de butaques decrèpites que pareixien esperar pacientment a ser escalfades, em vaig integrar de manera meticulosa al costat de la resta dels nois. L'assossec, que fins llavors dominava, va semblar veure's desequilibrat per la incertesa de la meva abrupta aparició. Enfront de nosaltres, un gran televisor reforçat a pocs centímetres per una gruixuda capa de cristall i caragolat a la paret. Mentrestant, totes les mirades semblaven concentrar-se allí mateix, com si mai abans haguessin vist tal aparell. No obstant això, poc temps va passar fins que es va alçar una baronívola veu:

—És hora d'anar-se’n a dormir.

Curiosament no hi havia cap rellotge on pogués saber de quina hora es tractava exactament. Malgrat això, estava tan cansat que ja no cobrí cap importància. Aixecant-se una darrere d'una altra, les bates blaves es dirigien subtilment cap a un passadís replet de portes numerades, just d'on havien provingut abans. Cadascuna sabia exactament cap a on havia d'encapçalar-se. No era el meu cas.

—No et preocupis. Vine amb mi.

Com si fos la quarta vegada que m'ho repetien. Així vaig seguir, de front i cap a l'esquerra. Fins a obrir una porta lleugerament entretancada. Concretament, la porta número 08.

—Prepara't per a dormir. Deu minuts i apaguem els llums.

Sincerament, no tenia molt per preparar. El cansament em va obligar a ficar-me directament en el llit que em va ser assignat. Tanquí els ulls amb totes les meves forces i de la mateixa manera vaig resar esperant que es tractés d'un somni del qual despertaria. Com cada matí, com cada nit.

Però un violent soroll em va despertar a l'alba. Els primers raigs de llum que reflectiren sobre els meus ulls foren els pitjors.

Bon dia, vaig sentir. Però no vaig retornar la salutació.

Mirí per la finestra, però sense saber que d'aquí a una mica enyoraria tantíssim la dolça olor de la naturalesa. Envejava aquelles afortunades estrelles, suspeses entre les alineacions imperfectes dels núvols que, fins i tot després d'haver-se apagat, continuaven brillant, il·luminant les nostres ombres. Resulta irònic pensar-ho.

Els homes de blanc semblaven no molestar-se massa a explicar-me la rutina. Potser ells tampoc tinguessin ganes de complir-la. Eren les vuit en punt del matí, segons m'havien dit, i tenia fins a les nou per a dutxar-me i vestir la roba neta. I allà em trobava, enfront del mirall del bany. Endreçat. Enlluernador. Però un somriure buit irrompia el meu rostre. Un buit, al qual no arribava la llum.

Com era d'esperar, a les nou en punt fou l'hora d’esmorzar. A la sala comuna, allí on estaven tots. Separats en dos hemisferis com si fossin dues habitacions sense paret. La Marta i la Lana, al fons. El Golden i jo, just a l'altre extrem. Un silenci commovedor semblava dirigir les converses. I era just després que ens permetien moure’ns lliurement en els deu metres quadrats que comprenia la sala. Però tots es van asseure, com si estiguessin esperant una cosa inamovible que s'aveïnava de manera impecable. Em vaig seure al costat d'ells per no sentir-me menys. O al manco, per sentir-me alguna cosa. Estava al costat de la Marta, que va voler trencar un incòmode silenci preguntant-me sobre unes cicatrius que apuntaven subtilment des del meu avantbraç. Però fins i tot abans que pogués contestar em vaig davallar ràpidament les mànigues de la bata. No vaig contestar. No volia contestar. Fins que un silenci desavinent va apoderar-se del moment, una vegada més. Però poc temps va trigar a trencar-se.

—Marta. M'acompanyes, si us plau? Es va sentir una veu distant, però es va sentir.

Una dona en blanc. Idèntica a la resta, però de cara encara desconeguda. Va separar a la Marta de la resta. Va separar a la Marta del meu costat.

—A on se l'han emportada? Vaig murmurar.

—Ja ho veuràs. Després et tocarà a tu. Va contestar la Lana, que pareixia ser l'única amb forces per a parlar.

Fos el que fos, no em transmetia cap confiança. Trobava a faltar les meves quatre parets. Les quatre parets de sempre, les úniques que amagaven les meves penes en les dolces vetllades d'hivern i les mateixes que em sufocaven en les càlides tardes d'estiu. Mentrestant, un lleu impuls em va empènyer a seguir la conversa.

—Lana, com és que heu menjat, ja saps… Separats de nosaltres?

La resposta va ser immediata: una mirada penetrant que semblava contenir mil respostes, però cap al meu abast.

—És per què som nois?

—No.

—Llavors?

—No ho saps encara?

Vaig replicar amb una mirada que valia més que mil paraules.

—Aquí convivim junts. Vosaltres i nosaltres.

Però seguia amb la mateixa idea amb la qual comencí la conversa: cap. Potser no era el tema més apropiat per rompre el gel amb un desconegut. Perquè, al cap i a la fi, és el que encara érem. Uns desconeguts units per l'atzar, o això creia.

—Nosaltres no som aquí per…

Emperò abans que pogués finalitzar aquella frase, que semblava consumir les meves ànsies lentament, la mateixa dona de blanc que s'havia emportat la Marta va interrompre la nostra frívola conversació. Vaig sentir el meu nom, però no vull recordar-ho.

—M'acompanyes, si us plau? Amb la mateix veu. Amb la mateixa fredor.

Una estranya sensació d'incertesa esgarrifà el meu cos. Malgrat tot, havia tornat amb les mans buides. Havia tornat sense la Marta. Un precís instant creuà les nostres mirades, fins que em vaig aixecar, sense saber a on anava. Em va acompanyar fins a la meva habitació, com si no sabés ja on era. Però aquesta vegada hi havia una dona a dins. Vestida de negre. Amb un somriure que reflectia la mateixa inseguretat que la seva vestimenta. Potser és un do que tenia, i que continuo tenint. Pressento l'encreuament d'una mirada noble a l'instant. És un sentiment intrínsec. I n’estic agraït, d'això.

Les seves primeres paraules es dirigien cap a mi en forma d'interrogant, intentant esbrinar el meu estat d'ànim, fingint que li importava. Al meu entendre, era bastant evident. No vaig saber ben cert què contestar, així que no vaig respondre. Jo sabia perfectament com em trobava, i no eren les meves intencions compartir-ho amb ningú. I menys amb ella.

—Disculpa els meus modals. Em dic Teresa. I tu? Tractava que aixequés el meu cap per entaular una conversa. Perquè estava bocaterrós, tal com havia acostumat a tenir-lo. Un costum impotent davant persones que no es mereixen la meva atenció o perquè, simplement, encara no l’havien guanyada.

—Hauria de saber-ho vostè. Vaig respondre inspirant una falta d'interès imminent.

Als meus ulls, res del que estàvem intentant tenia sentit. Certament no sabia què necessitava, però sí que sabia que definitivament això no ho era.

—Saps on estàs, veritat? Menyspreava qualsevol intenció interactiva.

Aquelles quatre efímeres paraules es van clavar en el meu pit amb la mateixa agudesa que el tall d'un sabre. I sí, ho sabia. Ho sabia perfectament, o almenys creia saber-ho. Però no volia dir-ho o, potser, no volia acceptar-ho. Al poc temps aquella solemne conversa va finalitzar de la mateixa manera en què va començar: buida. Per dins i per fora.

En tornar, tots s'havien dispersat. La resta del dia semblava transcórrer amb el mateix fred que el d’una tarda solitària d'hivern. Un capvespre sense xemeneia, sense rigor, embolicat fins dalt sota la melangia de la teva manta preferida, respirant únicament la dolçor de la teva xocolata calenta, sentint el plaer de mil roses clavant-se en el teu cor. A diferència d’aquella tarda, no hi havia xocolata, i tampoc la calor de la meva manta. La resta del dia semblava transcórrer amb el mateix fred que sentíem tots.

Disposàvem de cert oci abans de dinar. Crec que pensaven que això ens aixecaria l'ànim. Però d’entre llenços amb olor de fracàs i emplenar dibuixos mediocres per a decorar la planta no hi havia molt a triar, si és que se't prestava l'ocasió de decidir voluntàriament. Així que fingíem que ens estàvem entretenint; a canvi, ens deixaven una mica en pau, ens deixaven estar una mica amb nosaltres mateixos, perquè era l'única cosa que volíem. I l'única cosa que estàvem disposats a arriscar.
 
Meraki | Inici: Bitllet d’anada i tornada
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]