Dilluns, matí
- Tenia cap amic a Barcelona?
La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.
El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.
- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.
Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.
Tan aviat com les dues senyores van sortir de la meva oficina, em vaig capficar en els meus pensaments reflexionant el cas que m'acabaven de presentar. La jove mallorquina pareixia haver sortit de l'illa pel seu propi peu i demanava que no la cerquessin. S'hauria de respectar el seu desig, jo mateixa vaig fugir de casa ben jove per evitar les pressions d'un pare que feia més de dictador que d'educador. Merda! No, més records no! Si és que sóc imbècil, no sé ni per què hi penso. Però bé, torne al que estava que amb qualsevol cosa ja em desvie del tema i no és moment. La mare d'aquesta noia ofereix bona quantitat de diners per tal que la trobe i en moments d'escassetat com aquest no em puc negar a cap treball. Si és que, qui em manaria a mi hipotecar-me? Que sóc de la generació dels qui viuran fins als huitanta en apartaments de no més de dos metres quadrats i sempre de lloguer! De veritat em creia que seria diferent dels meus coetanis? Vaja cap de suro. Sort que faig bé el meu treball, que també caldria ser borinot per no saber-lo fer. Normalment no consisteix en més que fotografiar dones posant les banyes als seus marits i buscar jaquetes de disseny desaparegudes durant les festes de l'alta societat. Bé, deixant a banda la meva estupidesa crònica i l'etern patetisme que em persegueix en l'àmbit professional, crec que tampoc faig cap mal trucant un parell de persones per veure si en saben alguna cosa de la xicota. La busque durant unes setmanes, la mare em paga els honoraris per les hores invertides en el cas i si trobe la filla bé i si no també. No em vaig a trencar el cap amb aquesta merda que no estem per perdre temps.
Tan concentrada com estava donant-li voltes a per què la tal Marina havia sortit de Mallorca d'aquesta manera tan misteriosa i enviant una carta després d'una forma tan descuidada, ja que el segell revelava la seva localització, em vaig espantar quan de sobte un soroll estrident va començar a sortir del meu telèfon. Era l'oficial Claramunt, una vella amiga a la qual havia enviat un missatge una estona abans preguntant si en sabia alguna cosa de la noia desapareguda.
- Anna, hola, gràcies per trucar-me, tens alguna informació interessant per a mi?
Després d'un parell de minuts parlant vaig penjar i tres quarts d'hora més tard ja estava jo asseguda a la barra d'un bar esperant l'Anna. La vaig veure entrar per la porta i quasi se'm desencaixa la mandíbula, aquells pantalons cenyits, la caçadora negra i les botes militars que vestia no feien més que ressaltar una bellesa i un aire de femella dominant que ja des de l'institut m'havia atret de mala manera. Quan va arribar al meu costat amb un somriure d'haver-me pillat mirant-la descaradament no hi va haver manera de parar l'enrogiment de les meves galtes. Si és que més estúpida i no neixo. Per sort, estàvem ja tan acostumades a aquesta tensió sexual no resolta entre nosaltres que no ens va causar cap incomoditat. Ens vam dirigir a una taula apartada de la vista de curiosos i vam demanar un entrepà per a cadascuna junt amb unes cerveses que no van durar molt a sobre de la taula. Després de posar-nos un poc al dia amb les nostres vides i recordar anècdotes d'altres temps, ens vam centrar en la feina. L'Anna va col·locar quatre carpetes que contenien cadascuna la informació sobre una noia diferent. Cap dels noms coincidia amb el de la meva desapareguda però, tampoc em sorprenia, era d'esperar que si la noia s'estava amagant, s'haguera canviat el nom. Per un altre costat, una d'elles es pareixia a la xicota de la fotografia que m'havia donat la meva clienta al matí. Estava prou canviada, s'havia tallat i tenyit el cabell però sense dubte era ella, era Marina Serra. Segons em va contar l'Anna, es tractava d'una xica a la qual havien detingut per colpejar un home que s'havia intentat sobrepassar amb una xiqueta en un carreró, la palissa havia enviat l'home directe a l'hospital i la Marina directa a la comissaria. L'Anna m'ho contava amb un punt quasi d'admiració, supose que per aquesta raó va ser ella la que va convèncer l'home per no presentar càrrecs contra la Marina. Encara així, la van haver de fixar i retenir a comissaria durant dues nits. Gràcies a això existia aquesta carpeta amb la seva fotografia, petjades i informació sobre el seu domicili i la seva identitat, la qual òbviament era falsa. Com a nom havia donat Marga Manso. Vaig somriure pensant que devia ser fan de la pintora de la Generació del 27, no molta gent la coneixia, ja que es tractava d'una oblidada més de principis i meitat del segle XX, però a mi sempre m'havien fascinat aquest tipus de persones lluitadores i avançades al seu temps.
L'Anna es va oferir a acompanyar-me al domicili on la Marina havia dit viure. Al principi no em pareixia bona idea aparèixer per allí amb una policia però, la veritat és que pitjor era anar-hi sola. Es tractava d'un barri no massa agradable i tenir-la al costat em donava seguretat. Vam picar a la porta i això sí, li vaig demanar a l'Anna que em deixés parlar a mi, tenia una estratègia pensada i no cap pla B, així que havia de funcionar sí o sí. <div style='\"text-align:' justify;\"="">Vam escoltar un crit que provenia de l'interior de la casa, una dona manava a un tal Manel que obrís la porta. El noi de dotze o tretze anys va aparèixer de seguida, obrint i preguntant que buscàvem amb cara de desconfiança. Segons després, la que devia ser sa mare es va apropar per veure qui érem, ens va deixar passar molt amablement, la qual cosa em va causar sorpresa, conseqüència dels prejudicis cap al barri i la seva gent supose. La vam enganyar un poc per traure-li informació sobre la Marina i la bona dona ens va deixar esperar assegudes al seu modest sofà fins que a qui ella anomenava Marga aparegués per dinar. Pensant allí, vaig decidir que la cridaria pel seu pseudònim quan arribés, tampoc li volia causar cap problema amb la dona que l'havia acollit baix el seu sostre. Estava satisfeta per haver trobat la noia tan prompte, sóc una bona detectiva però no havia tardat ni 24 hores, açò era un temps record en la resolució d'un cas de desaparició. De sobte, el soroll de la porta em va traure dels meus pensaments. La Marina va entrar a l'estança i en veure'ns va sortir corrent cap a l'entrada de la casa. Què havia passat? Sabia qui érem? Potser havia reconegut l'Anna del dia de la seva detenció, però no hi havia temps per pensar-ho, davant l'atenta mirada de l'amfitriona de la casa, l'Anna i jo vam arrencar a córrer darrere de la Marina. La noia era àgil i veloç però vam aconseguir acorralar-la en un carreró sense sortida. El que va ocórrer després no m'ho hauria esperat mai. La Marina es va traure una pistola del pantaló i abans que jo pogués obrir la boca, va disparar.
|