Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Va ser aquell moment el que va marcar un nou inici a la vida de Bran. Va ser durant aquella execució quan va conéixer a Tàron i tot va canviar.
Així començava la nostra història, encara que ara tot és molt diferent. Adrià i jo vam iniciar aquesta gran aventura junts, amb la qual vam créixer i canviar.
Jo no tindria més de set anys. Era l’hora del pati d’un dia qualsevol i jo estava, sols, jugant a les meues aventures fantàstiques, somniant amb cavallers, dracs, reis i bèsties quan un xic de la meua classe s’acostà. Es deia Adrià, jo no tenia cap relació amb ell. De fet, crec que quasi mai havia parlat amb ell. Em va preguntar a què estava jugant i jo li vaig mostrar tot el meu món ple d’emocions, lluites i viatges. Semblava que a ell li agradava i em preguntà si podia jugar i jo li vaig contestar que sí. Així s’inicià la nostra primera aventura:
Quan arribaren al centre de la plaça l’execució estava a punt de començar. Hi havia una gran plataforma al mig de la plaça on hi havia quatre soldats. En eixe moment unes trompetes sonaren i un home va pujar acompanyat per dos soldats que portaven el presoner.
Va haver un so de tambors i els soldats posaren el presoner en posició i un home, tapat de negre va pujar empunyant un destral. De sobte s’escoltaren un xiulits i tots els homes que estaven de peu sobre la tarima van caure morts.
-Ens ataquen els soldats de Magnegrem!-va cridar algú.
De seguida tot el món va començar a córrer i el terror es va escampar per la plaça. Uns homes encaputxats pujaren i alliberaren el presoner mentre altres lluitaven amb els altres soldats, i cavalls passaven a tota velocitat entre la gent.
Bran, desorientat i espantat, va començar a córrer. Quan ja estava arribant a un costat de la plaça va caure de tos a terra. Mig inconscient, es va adonar que algú li estava ajudant a alçar-se i va caminar fins que entraren a algun lloc tancat. Allí dins encara s’escoltava el soroll del que ocorria fora. En eixe moment Bran s’adonà de qui l’havia ajudat: era un xiquet no major que ell, de cabells llargs i negres, que tenia ulls marrons.
-Et trobés bé?-va preguntar.
-Què ha passat? On estic?
-Hi ha hagut un atac.
-Però qui ets tu?-va preguntar Bran.
-Sóc Tàron, de Vallverda.- digué el xic- I tu?
-Bran, de Camps de Bàrcolo.
Els dos es quedaren en silenci una estona. S’escoltaren diversos sons i l’ambient es va relaxar un poc. Tàron i Bran miraren què passava fora.
La plaça estava plena de gent i de soldats de Carnas. Hi havia molta gent cridant espantada i preocupada. Bran va eixir de la tenda i preguntà a un home què ocorria:
-Els soldats magnegrems han atacat i s’han portat el presoner.
Tàron també va eixir fora. Mentrestant, van veure com un grup de soldats eixia a cavall per cercar els atacants.
Bran s’acomiadà d’aquell xic i anà a cercar el seu pare.
Un parell de setmanes després, Bran va tornar a acompanyar els seus germans i el pare. A la plaça es trobà amb Tàron i es quedà amb ell, parlant i jugant a la plaça.
Les trobades a la plaça amb Tàron es tornaren molt habituals per a Bran. Quasi tots els dijous jugaven junts. Al cap d’un temps les quedades entre els dos amics es començaren a fer a Camps i a Vallverda, que a penes estaven a vint minuts a cavall travessant un sender del bosc que els separava. Quan més vegades es veien, més creixia la seua amistat, igual que ells.
Van passar sis anys i els dos xiquets van créixer junts. Durant aquell temps van arribar a la zona noticies sobre cruentes batalles i malvats monstres als regnes veïns i rumors sobre bandolers que saquejaven pobles sense que el rei fera res i la por al regne de Carnas va augmentar.
A causa d’eixa por, els germans de Bran decidiren ensenyar-li a defendre’s i, a petició de Bran, també a Tàron.
Van passar les setmanes, els mesos i els anys i Tàron i Bran van aprendre a disparar fletxes, a batre’s amb l’espasa. Quan van complir setze anys ja eren uns joves. Bran era un xic àgil, bon tirador i hàbil amb l’espasa. Tàron, més alt i fort, també va ser bon espadatxí.
Una vesprada tot el cel era cobert i Bran ajudava els seus germans a collir unes carabasses al camp quan de sobte van vore una persona que arribava a tota presa a cavall: era Tàron.
Estava tot roig, pareixia molt alterat. Bran, Brego i Berno van anar a la seua trobada. Tàron, quasi sense respiració va parlar:
-Les tropes de l’emperador de Magnegrem han atacat la capital de Carnas i han acabat amb part de l’exèrcit. Han detingut el rei i aquest covard ha cedit el poder als magnegrems a canvi que no el mataren. La gent de Carnas no ho ha acceptat i els soldats de l’emperador han pres represàlies contra els ciutadans destruint tots els pobles que troben al seu camí.
“Els soldats estaven arribant a Vallverda. La meua família està evacuant la vall i jo he vingut per a dir-vos que feu el mateix perquè no tardaran en arribar ací.
Brego no va quedar-se parat i va avisar la gent del poble mentre Berno tocava la campana d’emergència perquè la gent del camp tornara.
Alguns van començar a preparar les carretes i cavalls per partir, altres agafaven les provisions i objectes indispensables i la resta preparava les armes per defensar-se.
Una estona després es va veure un gran grup d’ homes muntats que s’apropaven. Ja havien arribat.
Mentre un grup es preparava per partir, els que podien anaven a retindre els soldats que arribaven pel sender de Vallverda. Alguns camperols com el pare de Bran i els seus germans van anar a combatre els invasors. Bran i Tàron s’uniren a ells a la batalla.
Els enemics eren superiors en nombre i força, la resistència de Camps no duraria massa. De sobte, gran part dels habitants del poble preparats per la fugida van partir en direcció contrària a la que venien els soldats.
A la vegada que aquelles persones tractaven de fugir, els seus defensors els tractaven de donar més temps. En un moment en què estaven a poc de ser derrotats, el pare de Bran va dir a ell i a Tàron:
-Heu d’arribar amb el grup i ajudar-los. Dirigiu-los cap al nord fins el peu de la muntanya, una vegada allí estareu més segurs. Salveu-vos i fugiu. Nosaltres resistirem per donar-vos més temps.
Bran va mirar per última vegada el seu pare i va obeir. Ell i Tàron muntaren i tractaren d’ arribar fins els supervivents deixant enrere el poblat de Camps que estava en flames.
Ja no estaven massa lluny del grup quan una ombra de genets va rodejar-lo. Al veure-ho, els dos amics acceleraren el seu pas, però no va servir de res. L’escamot de soldats emboscaren els que tractaven de fugir i acabaren amb ells sense pietat.
Quan els dos amics hi arribaren, els assassins els esperaven per atacar, però els dos joves van lluitar durament fins que els seus enemics caigueren. Encara que no van poder evitar la tragèdia: no havia sobreviscut ningú.
Bran tenia la cara plena de llàgrimes i estava agenollat al costat dels seus familiars. Tàron contemplava trist la situació i a la vegada pensava preocupat quin hauria sigut el destí dels seus pares.
Després d’una estona, Tàron va dir amb veu seca i apagada:
-Ja no podem fer res per ells. Hem de marxar si volem sobreviure.
Bran no contestà. Murmurà unes paraules en veu baixa, s’alçà i muntà al seu cavall. Tàron i Bran, tots sols, cavalcaren junts cap a les muntanyes.
Una vegada allí, els dos van pensar en silenci sobre tot el que havia passat i sobre el que a continuació passaria. Bran trencà el silenci:
-Pense venjar-me!-va dir furiós- Acabaré amb aquestos malvats tirans i alliberaré el poble per evitar que més gent patisca el mateix destí.
Tàron va assentir en senyal d’aprovació. A partir d’aquella nit, Tàron i Bran es convertiren en una amenaça per als invasors que va començar a augmentar: defensaren als pobles i anaren aconseguint aliats. Eren indestructibles. En un temps, feren la guerra a aquells atacants en altres terres i s’uniren a altres guerres amb la fi de derrocar l’emperador. Aquest, cada vegada més preocupat, va recórrer a tàctiques i criatures més obscures i perilloses.
Amb el temps feien nous amics i avançaven en la seua lluita per la justícia i la pau.
Adrià i jo passàrem més de tres anys recreant i vivint junts les peripècies dels nostres herois. Però la primària estava arribant a la seua fi. Ja estàvem en sisé.
Ja començàvem a ser massa majors per continuar amb jocs de “xiquets” i prompte hauríem d’abandonar-ho. Adrià i jo no volíem que les nostres aventures s’oblidaren mai i vam tindre una idea: escriuríem un llibre contant la història de Tàron i Bran i així, quan fórem majors, recordaríem el joc que va marcar la nostra infància. I ho férem.
Durant tot el curs, un parell de vegades per setmana després de classe, Adrià i jo anàvem a sa casa i, després de fer els deures, redactàvem en secret la història de Tàron i Bran a l’ordinador d’ell.
Vam redactar tot des de l’inici, passant per totes les seues experiències en cada capítol: la fugida de Camps, la defensa dels pobles del nord, les guerres de dracs a les terres d’Armaixa, l’aliança dels tres regnes... fins arribar a la gran Batalla de Carnas. Però el fi de curs arribà més prompte del que volíem i la història es quedà sense final, oblidada a l’ordinador d’Adrià. Aquell moment va ser el final d’una gran etapa a la nostra vida i inicià una altra.
Adrià i jo anàrem al mateix institut. Érem bons amics, encara que ens començàrem a distanciar un poc, sobretot a partir de quart, on no fèiem cap assignatura junts i ja parlàvem menys.
En arribar a Batxiller, ja no érem tan amics, teníem grans diferències, tant sobre temes acadèmics, com d’aficions. En acabar eixos dos anys, Adrià i jo ens separàrem i deixàrem morir la nostra amistat.
Adrià va estudiar Física i Química a la Universitat d’Alacant i es va traslladar allí un temps. Jo, en canvi, vaig fer un grau de Periodisme i Dret a la de València.
Durant un congrés sobre drets d’imatge a Castelló, vaig conèixer a una estudiant d’ audiovisuals molt simpàtica. Es deia Isabel i era de Torrent. Ella també anava al congrés i vam coincidir durant una ponència. Després del congrés vam quedar i més avant començàrem a veure’ns a València i ens férem amics i al cap d’un temps, parella.
Dos anys després, a Isa i a mi se’ns va presentar l’oportunitat de treballar a una empresa de comunicació a l’estranger durant dos anys i la vam acceptar.
Aleshores, jo pensava que la meua amistat amb Adrià seria sols un record de la infantesa.
|