CATHERINE

Estic preocupada. La carta d’aquest matí explica unes noticies devastadores. No sé com ho faré... bé, potser està jugant brut... Si aconseguís  descobrir-lo davant les autoritats.

Hauré de xerrar amb el propietari del nostre lloguer. No pot ser així com així, que hagi venut l’edifici a Windblues. Aquest home no sap fer res més que ficar-se en les nostres vides? Però igualment, abans de vendre, haurien d’haver xerrat amb mi. Fa més de 10 anys que he obert aquesta escola i mai m’he mogut de lloc encara que d’ofertes per vendre n’ha tingut moltes...Això em fa sospitar. Si xerres amb el propietari del local, potser ho podria solucionar. Sé que ell volia entrades per als Oscars.

El telèfon. Em contesta al cap de 3 tons. Es nota que m’estava esperant, encara que em pregunta:

-Qui és?

-Em sembla que saps qui sóc, oi?

-Mmmm...sí -diu després de pensar-s’ho.

Es queda callat.

-Saps perquè et truco, oi?

Es torna a quedar callat. Al final diu:

-Sí.

Al  no contestar res més, bufo i li dic:

-Perquè ho fas? Es pot solucionar?

-Bé, encara el tracte no està del tot tancat, però...bé, ho podríem solucionar. Si em dones un cert temps, no sé, fins el concurs, podràs seguir tenint el local, i, si després demanes un advocat, podries xerrar amb Michael Korner.

Sentint ganes de cridar per la frustració que sento li dic:

-Si ofereixo una oferta millor i al tenir els drets de propietària del lloguer de més de 10 anys, podríem tornar a fer un tracte, oi?

-Bé, a més de pagar-me una bona paga pel local, pots aconseguir-me les entrades per als Oscars.

-Esta bé, quedem així?- Sabia que complir el seu somni era més important per a ell que guanyar més diners.

-Ho solucionaré. Bona tarda-i penja.

Em sembla que en Michael no s’esperava que tingues contactes...Millor.

Queda una setmana pels nacionals, i ens hem de preparar. I oblidant-me de tots els problemes, me’n vaig cap a les aules per anar a  assajar.

(5 dies després)

Estem fent l’assaig general al teatre quan veig en Michael que ve cap a mi. És un home robust i corpulent, que per com es comporta, veus que per a ell els altres són inferiors. Tot vestit de marca, amb una camisa de caixmir i pantalons de caixmir, com no... Intento que no se’m crispi la cara per la ràbia per tot el que ha fet des de que el vaig conèixer.

Em diu:

-Que podem parlar?

No canvia res de la seva cara, com si dugués una màscara. Al mirar-lo als ulls, veig que brillen d’una manera estranya. Aquest està drogat. Dubtant, veig que les meves alumnes estan estranyades perquè no contesti, i al final, boja de mi, contesto que sí.

Anem a una sala que hi ha darrere l’escenari i abans que pugui dir res em dóna una nota i diu mentre se’n va:

-Te’n penediràs per seguir aquí, perquè et prendre el que t’estimes més.

No reacciono. Sé molt bé el que farà, i no vull que li passi res a la Juliet.

Fent ús de les meves dots teatrals, intento tornar a l’assaig general com si no hagués passat res, encara que sé, per les cares que fan el meu marit i la Juliet, que a ells no els he aconseguit enganyar.

Competició Nacional de Nova York, 17 hores

NICK

Espero que el meu pare no faci el que penso que vol fer. No sé com pot ser tan fals i astut per segons quines coses. Estem a punt de sortir la Charlotte, una companya meva de dansa, i jo. Som parella de ball.

Sortim. Tothom ens aplaudeix. Miro a la Juliet que està amagada darrere bambolines. Em dedica un somriure tímid i es com si el meu cor se n’anés cap a ella.

Em torno a concentrar. La música del Llac dels Cignes comença a sonar i m’imagino que es la Juliet qui balla amb mi. Com sempre, imaginar-m’ho fa que el ball surti molt bé i que tingui una puntuació de 9’2.

Si ara mateix no estic cridant d’eufòria és perquè vull que guanyi Melodyvalse, l’escola de la Juliet. I es que m’agradaria un munt que algú aturés l’ego insofrible del meu pare.

Mentre cavil·lo tot això, miro en direcció de la Juliet, que és la següent per sortir a la pista amb en Robert, un amic meu (si no ho fos, estaria més preocupat...)i no la veig. On haurà anat? Queden 15 min. perquè els toqui. Vaig cap el camerinos, a veure si la veig. De repent, em trobo a la seva mare. No em reconeix. Millor. La crido.

-Catherineeeeee!!!! Espera -dic rebufant.-Què has vist la Juliet?? Per què no és a l’escenari?

-Què??? Si ja fa mitja hora que està esperant.-Ni em pregunta de que la conec, i ho agraeixo.

-Prest la cridaran. Si vols, t’ajudo a buscar-la.

Assenteix i  es posa a caminar directe a l’escenari i a la zona d’escalfament.

Estic preocupat perquè si les meves sospites són certes...Vaig a buscar-lo. No el trobo. El crido per telèfon. Ha desaparegut. Torno al seu camerino. El meu pare ha desaparegut.

No la trobarem. Ens acabem de reunir a la sala d’espera contigua a l’escenari. Estem esbufegant. Sento la mirada de la Catherine fixa damunt meu. Abans de preguntar, ja sé el que em vol demanar:



-El meu pare és Michael Korner, si ho volies saber. I si es pregunta llavors perquè la estic ajudant, li seré sincer, estimo la seva filla i no vull que li passi res. Per això, abans de que em denegui la seva ajuda, crec que sé on pot estar. No n’estava segur fins ara, per això he preferit comprovar que no estigués per aquí.



Se’m queda mirant, no sorpresa com jo esperava, sinó amb un alleujament pintat en el seu rostre molt semblant al de la Juliet.



-Ja ho sabia -diu després de dedicar-me un petit somriure-. Ja sé que sorties amb ella. I a coses que una mare entén.



Li dedico un altre somriure ja que no sé què més fer.



-Cap a la sala dels decorats. Al meu pare sempre li ha agradat venir a veure nous decorats emprats per ballets i tot tipus de dansa multinacionals. A ell, en concret li agrada el decorat de El Llac dels cignes - de reüll veig como posa una cara desagradable- sempre diu que li recorden moments del passat.



Es queda en silenci.



-Sí, moments del passat.



Decideixo deixar-ho estar. El primer és la Juliet. Queden deu minuts. Ja hem recollit el guardià pel camí i hem quedat de dur una càmera per poder gravar-ho tot.



Quan entrem sentim un crit seguit d’un:



-Calla!!!!! Ningú et vindrà a buscar, ni el meu fill, perquè mai podreu estar junts, ja que...



-Ja n’hi ha prou, Michael!! Què no has desgraciat ja prou vides per desgraciar-ne més? Agafa’l i truca a la policia. Quedem al meu camerino, i porta a la Miranda també. Ella també es mereix una explicació.



Després de que s’endugui en Michael, ens diu:



-Va, prepareu-vos!!!



-I per què jo m’he de preparar??



-Bé, ara mateix et demano un favor molt gran, però, què podries ballar amb la Juliet?? Us he vist ballar aquest ball i us surt de meravella. Pel camí t’ho explico.



La Juliet i jo ens mirem. Seguim a la seva mare que ens comença a explicar que en Robert tenia una petita lesió, i encara que podia ballar igual, era amic meu i sabia que la Juliet i jo érem parella. També el meu pare, a l’últim moment, havia firmat falsament de que ell no podia ballar i que es retirava del concurs, però la Miranda ho havia vist i sense dir-li res al seu marit ho havia canviat, i ella havia decidit que jo era el millor candidat.



Després de contar-me tot això, es gira i em diu:



-I estàs d’acord? No fa falta que et canviïs, la roba ha de ser d’uniforme, així que ja vas bé.



La Juliet i jo ens agafem la mà, somric, ella somriu, i sortim. L’espectacle ha començat.



 



CATHERINE



La música comença a sonar. Pareix que no són conscients del que els envolta. Ho fan com si no hi hagués un futur per a ells. I es que és així. El destí és massa capritxós. I sé, que serà tan tràgic com Julieta i Romeu.



 



JULIET



Acabem abraçats, i sento que he deixat una part de mi aquí. Al mirar en Nick, sento que ell sent el mateix. Estem connectats. Però hi ha alguna cosa que va malament. La gent ens aplaudeix. Esperem: un 9’8!!! Hem passat a la següent ronda els primers!! Em deixo endur per l’eufòria i li dono un petó.



Quan em separo sento que l’aire es fa més pesat. Ens agafem de la ma i sortim cap al despatx de la meva mare.



Quan arribo sento la veu d’en Michael que diu:



-Què vol dir que no em donaran segurament la custodia de la meva filla? Però, que no veu que la seva mare no la tracta bé?



-Miri, senyor, em sembla que amb tots aquesta testimonis no hi ha res a dir. A més, m’ha intentat fer xantatge intentant vendrem 3 kg de tela de caixmir. Però, quina persona amb la seva sana raó fa això? Així que no hi ha res més que discutir. Serà  portat a judici per maltractament, xantatge i  corrupció. Me’n vaig a aclarir els papers. Que passin un bon dia.



Surt un home per la porta. Passi, senyoreta em diu. Entro i em trobo a la Miranda, la meva mare, en Michael, i algunes altres persones. Aquestes, a una senyal de la meva mare se’n van.



-Ho sento, Juliet- em diu amb llàgrimes als ulls.



-Per què ho sents mamà?? Què et passa?



En Nick em mira preocupat.



-Juliet -Em nego a mirar a aquest home que m’ha raptat.-Juliet -torna a repetir-, jo sóc el teu pare.



A poc a poc assumeixo les seves paraules, però l’única cosa que ara m’arriba al cap és: és el teu pare que té un fill, que justament és el teu al·lot. No el puc mirar.



Sento com en Nick li pregunta:



-Però...com???



-Això ho puc respondre. El teu pare sempre va tenir dues al·lotes que, com està clar, no coneixien de l’existència de l’altra, fins que ho vaig descobrir. Llavors ja estava embarassada de tu, però no sabia que la Miranda també ho estigués. Tenia la petita esperança de que no fossis fill seu, però com no, havia de destrossar com més gent possible millor. Ho sento.



Sento com em falta l’aire. Ja no veig en terra. I sento com me’n vaig molt lluny d’aquí, buscant la mitja part del cor que em fa falta, que pertany a la meva mitja taronja amb una genètica incorrecta. Caic en terra i tot es torna fosc.



Som com dos estrelles detingudes en l’espai, separades per la distancia, i unides pel record.