|
| Cairo |
|
 |
| Barcelona |
| |
| Inici: Tramuntana |
|
| Capítol 1: El poder de la Ment |
Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge
insisteix que deixi de fumar i últimament procuro fer-li tant cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada; de tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar en cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra; encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamin: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no : l’economia que no ens la toquin. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxampats, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai... però el món està muntat així i als que remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorri. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumeixo, doncs existeixo. Qui ho entengui, que ho compri, però amb mi que no hi comptin.
En fi, qualsevol cosa pot matar i et pots morir al sortir de casa, o d'aquí a un dia o qualsevol dia de la teva vida. Per exemple ara em ve a la memòria el meu cas, que va provocar que em convertís en la persona que sóc ara.
Va començar com sempre, el meu metge em recomanava i m’ aconsellava que si no volia empitjorar la meva situació era necessari que deixés de fumar, el que no sabia el metge era la meva història de feia quinze anys , la meva dona va morir en un accident de trànsit mentre anava amb els meus fills a comprar els regals de Nadal perquè treballava fins tard.
Això m'ha fet adonar de he passat tota la meva vida treballant i no he gaudit del que realment és important, la família. El treball és una necessitat, però, a vegades, aquesta necessitat és transforma en una addicció que provoca deixar de costat tot el que t’envolta.
Els porros “lights” s’havien convertit en una manera de poder superar la meva dramàtica situació.
Però per explicar-ho bé, tinc que explicar-ho amb tots els detalls:
Era pare de dos fills , una noia i un noi. La noia tenia 17 anys i el noi 21, a la meva filla l’estimava i respectava totes les seves decisions , en canvi amb el meu fill tenia més problemes, l’estimava molt però diguem-ne que tenia problemes i no escolars precisament. El meu fill en un passat quan tenia 18 anys es va ajuntar amb males companyies que el van influir en el consum de drogues. Al principi no va haver-hi problema, però a la llarga es van fer notar els efectes del que consumia.
Hi havia baralles per a qualsevol cosa, quan no li donàvem el que ell volia trencava les coses del seu voltant i en algun cas ens havia arribat a aixecar la mà, la vida amb ell era molt difícil, però gràcies als nostres esforços i la ,meva dona i jo vam poder pagar-li la clínica de desintoxicació, en tres mesos va aconseguir recuperar-se.
Però tot i així encara estava dolgut pel que va fer, mai s’hem va oblidar i sempre vaig estar recordant-li el mateix i el mal que havia arribat a fer a la nostra família, ell cada vegada que li repetia allò entrava en ira i sempre em deia :
- “Tens que recordar sempre els errors del passat per tal de fer-me mal? Saps que estic molt avergonyit, encara no he pogut perdonar-me, però tu només saps tirar-me en cara el mateix, a més tu no ets ningú per donar-me lliçons a mi, el metge et recomana deixar de fumar i tu continues, em sembla que tindria que ser jo el que et tindria que donar lliçons”-I ràpidament contestava:
- “ Estic parlant de tu, no de mi, no comparis el tabac amb el que tu prenies, no te res a veure, dona gràcies que en aquell moment no vaig denunciar-te i d'aquestes et puc dir mil”. En aquest cas la meva dona jugava un paper important, perquè era la mediadora entre els dos, la meva dona mai és possessionava a favor de ningú i relaxava l’ambient. Era un tema monòton en aquella casa.
Així era dia rere dia, fins un dia que vaig rebre una trucada i s’hem va glaçar la sang... La trucada era dels serveis d’emergència, donant-me la notícia de la mort de tres membres de la meva família, la meva dona, la meva filla i el meu fill. Era la nit bona, i ni tan sols estava amb la meva família per acomiadar-me. Vaig caure en una desesperada i profunda depressió. No entenc com pot ser que a la vida hagi estat tant cruel amb mi.
Durant un cert temps vaig perdre la gana, la set, les ganes de sortir.... Vaig estar pensant durant molt de temps els errors que vaig cometre dins de la meva família, però el que sempre em venia al cap eren les discussions amb el meu fill. Vaig anar a la seva habitació i vaig començar a mirar entre llàgrimes les fotos del meu fill. Anava passant els àlbums de les capçaleres, fins a donar-me’n compte d’una petita reixeta a la paret. Vaig obrir la petita reixeta i dins vaig trobar una bossa petita . Vaig mirar en el seu interior i vaig trobar la droga que prenia el meu fill.
En la majoria de casos quan un pare té uns hàbits dolents i el seu fill segueix el mateix camí el pare no pot recriminar el que fa el seu fill. Tot i que no s’ha de comparar el tabac amb altres drogues. Aquest era el principal problema de la família. Mai vaig acceptar els hàbits del meu fill, però després de la seva mort la meva idea va canviar. Mai vaig saber que sentia el meu fill, ara era el moment de saber-ho... |
|
| |
|
| Capítol 2: |
CAPÍTOL 2
Cada vegada que donava una calada els meus problemes semblava que desapareixien, era una sensació molt gratificant i relaxant, feia que el meu cap penses en altres coses, o directament no em feia pensar en res. La olor que desprenia era agradable i el gust era molt millor que el que et deixava el tabac en boca, a més a més no et tacava tant les dents. I cada vegada que acabava de consumir el porro m'entrava gana i set. Per tant les ganes de menjar i de beure van tornar a aparèixer.
Vaig estar temps sense menjar, sense beure, sense sortir... només pensava en els errors comesos i baralles contínues amb els membres de la família. Però en aquell moment, en el moment d'encendre, olorar i fumar el porro tot allò va desaparèixer, m'estranyava molt que una droga pogués curar el meu dolor, per tant vaig començar a informar-me a internet i vaig trobar una cosa molt interessant.
Parlava d'unes herbes verdes anomenades cànnabis o també anomenat marihuana, s'utilitzaven precisament per activitats recreatives, o per activitats religioses o directament per raons medicinals.
Els seus efectes eren, eufòria, relaxació, augment de la percepció sensorial i augment de la gana.
Tot el que estava llegint m'agradava com sonava, semblava com la salvació dels meus problemes, el problema venia amb el que vaig llegir després.
Deia també que el consum de marihuana provocava també dificultats alhora de crear records nous, empitjora la coordinació, el equilibri...etc.
Però només era en el cas d'una forta addicció a la marihuana, jo només fumava un al dia, per tant vaig procurar de controlar la dosi que posava en cada porro, procurava que fossin lights.
Tornant ara al present
Estava en la consulta del metge, explicant-me la meva situació, que cada vegada anava a pitjor, constantment repetint-me si li feia cas als seus consells. Jo sempre li contestava:
- Ho intento doctor però és molt difícil...- Encara pensant en els meus records. Ell em contestava:
- Ja ho se, sé que és difícil, però és necessari ja que cada vegada que encens un porro et tornes més additiu a ella, ja se que et fa sentir millor i et treu els teus problemes i mals records, però t'acabarà dominant i no acabaràs gens bé, quan vulguis deixar de fumar serà cada cop més difícil, els efectes que et provocarà et podran, per no dir que et tornaràs agressiu i l'ansietat que et provocarà serà horrible.- Dient-me tot preocupat.
Realment no havia intentat de deixar de fumar, no sabia que és el que passaria o sigui que vaig intentar deixar de fumar justament després de sortir de la consulta.
Vaig aguantar un parell de dies, però van ser els pitjors dies de la meva vida, des de que van morir els meus fills i la meva dona.
El primer dia no va passar res, em trobava força bé, no tenia ni la boca seca, ni la gola irritada. Tenia els meus sentits a la perfecció i ho notava. El problema va ser a la nit...
Quan m'estirava al llit i tancava els ulls, de sobte els obria, per molt que m'esforcés en mantenir-los tancats se'm obrien de sobte i quan els tancava i aconseguia agafar el son em venien al cap imatges molt desagradables, la imatge dels meus fills i la meva dona tirats al carrer, els seus cossos plens de sang, amb els ulls oberts, la seva veu cridant-me i demanant-me ajuda... en aquell moment em despertava tot suat, amb la respiració i les pulsacions del cor accelerada... no podia dormir. -Amb el porro podies dormir súper bé i no tenies aquests mals somnis...- Em deia el meu cap.
Però tot i així vaig aguantar fins al dia següent.
Al matí del dia següent tenia molt malt de cap, em feien mal les extremitats, i no em trobava gens be.
Durant el dia em donava voltes el cap, anava amunt per tot el pis amb les ganes de fumar-me un porro, però pensant en les imatges de la nit anterior i amb el malament que em trobava tot em podia.
Al final he tornat a caure en els efectes de la droga, no se com puc deixar la meva addició. Això mateix li passava al meu fill, que volia però no podia ja que si ho deixava es tornava agressiu i es trobava malament, els mateixos efectes que jo. Ell ho va aconseguir per que tenia una persona al seu costat que l'influenciava, li donava ànims i sobretot mai li cridava...la seva mare. El més fàcil seria buscar una clínica de desintoxicació i recuperar-me, però no estic gens feliç amb la vida que tinc, la droga es l'únic que tinc per poder sentir-me mitjanament be, però em perjudica molt la salut i en el fons se que tinc que deixar-ho. No se com solucionar aquest problema. |
|
| |
|
| Capítol 3: Capítol 3 |
CAPÍTOL 3
Estava donant una volta per el meu barri, continuava donant-li voltes, que podia fer, quines altres aficions podria tenir...fins a donar-me compte de que estava caminant sense saber a on anava. Aixeco el cap mirant endavant i observo que m'he perdut.
Estava tant centrat en els meus pensaments que sense adonar-me compte m'he desviat del camí i continuar per una altre ruta, portant-me al mirador d'una muntanya. Mai havia pujat ni vist el mirador. ''Ja que he arribat fins aquí, doncs pujaré i observaré que és el que hi ha amunt'' vaig pensar.
Vaig començar a caminar i vaig caminar muntanya amunt i la veritat estava sorprès, era un camí realment preciós cada vegada que anava pujant i girava el cap a la dreta veia com la ciutat es feia cada vegada més petita. Vaig continuar fins arribar a un punt en el qual hi havia un creuament.
Si anava a la dreta arribaria al mirador en 20 minuts, si anava a l'esquerra a un estany a una hora. Cada vegada estava mes sorprès, no sabia que hi havia un estany a la muntanya, volia veure la ciutat des de amunt de tot, però després de veure que hi havia un estany vaig decidir a anar a l'esquerre tot i que em costés una hora, no tenia res mes especial que fer o sigui que vaig continuar a l'esquerra.
Portava una bona estona caminant, havia perdut la noció del temps, estava meravellat per el camí on estava anant. Estava rodejat per bosc però els arbres del meu voltant donaven un bonic joc de colors amb el fons. S'escoltaven el cant d'ocells irrecognoscibles però era impressionant, davant meu es veia un clar, al final del camí, '' allà deu estar el estany''- vaig pensar.
Vaig continuar endavant fins a traspassar el clar... i em vaig emocionar.
Era preciós, un estany banyat per la llum del sol i un munt d'ocells cantaven al meu voltant, a sobre de l'aigua de l'estany nedaven ànecs, em vaig apropar al estany i vaig observar l'aigua, era cristal·lina, transparent, brillant es podien veure els peixos en el fons com també les plantes marines que hi havien en el fons. Miro a l'altre banda d'on estava jo i observo una dona que li donava de menjar als ànecs de l'estany. No la veia be de lluny, a demés no hi havia cap altre persona en l'estany o sigui que vaig decidir apropar-me a ella.
Res mes apropar-me a ella em va saludar. Em va dir:
- Es preciós veritat?, tots els dies vinc a aquest clar, em dona pau i relaxació en la meva ment, fa que oblidi tots els meus problemes.- Va dir-me tot tranquil·la i relaxada.
Era una dona jove, d'uns 35-40 anys, tenia els ulls marrons clar, els cabells castanys, pell morena, devia mesurar 1,70m, i pesaria uns 60 kg, tenia una veu aguda i molt agradable. No podia parar de mirar-la i de sobte sense venir a compte em pregunta:
- Quin es el teu problema?- va dir amb tota seguretat.
Jo la veritat em desconcentrava la pregunta però estava clar que sabia que tenia un problema, la cosa era que em feia por dir que era el que em passava. Ella em va explicar la seva historia, la raó per la qual hi estava allà. Era una historia semblant a la meva, la seva família va morir en un accident de transit, ella estimava molt a tota la seva família, i durant un any va estar sotmesa a una gran depressió, però gràcies als seus amics va aconseguir sortir endavant, a més va trobar aquest lloc tant bonic i va canviar totalment.
La seva història em va encantar, em va agradar el fet de que pogués superar els seus problemes i superar la seva depressió amb la seva pròpia voluntat i la dels seus amics, em donar la suficient confiança per explicar-li els meus problemes i la meva història. Res mes acabar en explicar la meva historia ella em va dir:
- Aquest problema que tens amb la marihuana és simplement cosa de la teva ment, igual que em va passar a mi, tens que anar al teu metge i dir-li que aniràs a rehabilitació per tal de superar la teva addicció, quan hagis acabat aquestes sessions vine aquí i et sentiràs molt millor, si vols t'acompanyo tots els dies a les sessions i t'esperaré quan acabis, desprès vindrem aquí.- Em va dir.
La veritat em va convèncer al 100%, vaig fer el que em va dir, vaig anar al metge, em va donar les sessions de desintoxicació, i en 2 mesos em vaig recuperar totalment. Això si, mai vaig deixar d'anar a aquell preciós clar amb aquella dona. Tenia tota la raó, els problemes que jo tenia era per culpa de la meva ment, la ment era molt més poderosa del que em pensava, gràcies a ella em vaig posar malalt i a la vegada em vaig curar.
|
|
| |
|
|
|
