Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Chaini con capucha
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Joc de trons
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Rodrigo i Bran
Motius personals

Joc de trons

CAPÍTOL 1: RODRIGO I BRAN

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

El matí pareixia tranquil, un matí típic d’estiu, la rosada ja s’estava assecant de les plantes. En Bran trobaria a faltar aquells càlids dies, ja que s’aproximava l’hivern i sabia que no podria tornar a sortir a presenciar l’espectacle de l’execució.

Aquell home havia estat condemnat per assassinar uns guàrdies a l’entrada del banc, el cap encara no havia estat trobat ni tampoc els diners, però totes les proves estaven en contra seva.

No tot el món estava d’acord, en Rodrigo sabia que el seu pare era innocent i volia venjar-se de la reialesa.

El seu pla consistia en endinsar-se en el castell fent-se passar per un guàrdia, per això hauria d’allistar-se a l’exèrcit i ascendir ràpidament.

Rodrigo va pensar en tot el que va passar a l’execució i per un moment va imaginar com seria treballar dins la policia reial si aconseguia ascendir inclús que l’acceptassin, veure els tirans que no respectava als quals l’agradaria assassinar per tot el mal que li havien causat tant a ell com al poble tots els dies, també amb l’intensiu entrenament podria lluitar contra grans monstres capaços de destruir una ciutat fàcilment (pot ser això és l’únic que admirava de la guàrdia reial), etc. Clar, abans tindria què passar un terrible examen per entrar, nou-cents punts i quedar entre els quinze primers del grup, una missió quasi impossible per a una persona normal.

A casa va comentar la idea, si alguna cosa podia sortir malament en aquell moment va passar, la seva mare va dir que mentre visques baix el cel no aniria a ningun lloc on pogués estar en perill. Aquesta era la resposta que se imaginava.

Eren les set de la matinada, i el fred era intens, ell també trobaria a faltar aquells dies càlids. Va sortir per una de les entelades finestres. Eren tres metres de caiguda als carrers de pedra de la ciutat.

Va saltar, l’impacte el va fer caure a terra on la gent el va mirar estranyat, pareixia un lladre sortint amb el botí que havia aconseguit d’una de les pobres cases. Va començar a córrer el més ràpid que va poder fins al castell, ell era un dels molts camperols que es presentaven a les proves amb l’esperança d’aconseguir menjar i agua només per lluitar.

Una de les proves consistia en arribar a l’altre extrem d’uns dels boscos més grans del regne, i els cent primers serien seleccionats per a la següent prova la qual consistia a tallar cinquanta troncs amb un ganivet oxidat i d’aquests cinquanta que serien classificats, haurien de derrotar un monstre, el Jahuvi, i els que ho aconseguissin haurien de passar amb la prova d’intel·ligència.

En Rodrigo era molt hàbil a la resolució d’enigmes i problemes aritmètics, però quant a l’àmbit esportiu era bastant millorable. Tots els que es presentaven eren molt alts i corpulents, fent així que les seves esperances d’entrar a la guàrdia quasi desapareguessin.

El primer dia de l’examen, Rodrigo estava nerviós i amb un poc de por dins el cos, ja que podia perdre la vida al bosc. Allí un cavaller d’alt rang feia voltes per tot el bosc i el seu treball era intentar assassinar a tots els participants possibles abans que creuin el bosc, això amb el motiu de motivar la gent a córrer el més ràpid possible. El noi es va quedar glaçat quan va assabentar-se, però ja era massa tard.

Un tret al cel indicava el que tant temia.

La carrera havia començat…
Capítol 2 Süan
CAPÍTOL 2: SÜAN

Rodrigo va començar a córrer, el camí era bastant escarpat, el seus peus s’entrevancaven amb les pedres, les quals li feien perdre molt de temps.

De sobte va passar el pitjor possible, un dels participants corria cap a on era ell, perseguit pel cavaller. Ell encara no l’havia vist, però no va ser difícil reconeixer-lo:(Era molt alt, aproximadament sis peus i mig, molt corpulent, cabells i barba llargs i el seu vestit inconfundible: una camisa blanca, una armilla de cuir i uns pantalons marrons).

Ell va visualitzar un penya-segat i va saltar pensant que hi hauria aigua i així escapar.

Va saltar, l’impacte va ser brutal, perquè en comptes d’haver-hi aigua, havia sorra. Per fortuna no va resultar ferit, però no podia dir el mateix del seu company, del qual va morir amb un profund tall al coll, una estocada al pit i la mà esquerra tallada. Rodrigo es va allunyar el màxim possible d’aquella macabra escena, havia desafiat a la mort.

Corria amb la cara plena de llàgrimes de la por que tenia, ja era de nit i sentia que uns ulls freds i sense vida l’observaven. Una branca va dificultar el pas de Rodrigo a través del bosc, ell va tratar de rodetjar l’arbre el més ràpid possible, però una força tant gran com la de cent elefants va fer caure Rodrigo dins d’un forat en el que des de dalt dos ulls, un vermell i l’altre blau, el miraven fixament. A pesar de tenir  Rodrigo atrapat i en una posició perfecta per acabar amb ell, va fer mitja volta i va desapàreixer dins les ombres com un fantasma.

   Rodrigo va seguir corrent però sense deixar de pensar en el que acavaba de passar amb aquell cavaller, pel camí va trobar un riu del que per passar necessitava de creuar un pont que s’alçava davant d’ell sense previ avis va escoltar un so metàlic procedent del pont. El seu puls es va disparar, de sobte va començar a suar molt, ell sabia que els cavallers es mouen molt lent, però és podia apreciar que la espassa tenia tres esses dibuixades (SSS). Això significa no sols que era un cavaller de la classe més alta, si no que també era capaç d’utilitzar màgia.

Ja estava arribant al final, ja només quedava creuar un riu i arribar a la part superior d’un turó, la meta era a prop i Rodrigo va veure una ombra sense amo apropar-se amb una velocitat fora del normal. Aquesta va formar un cos humanoide i una espassa negra com l’anima d’un assassí, va travessar sense ningún problema la carn del cavaller, la sang li va sortir de la boca al guerrer i l’ombra va començar a envoltar el cos del cavaller i entre crits de dolor, angoixa, odi i desesperació, l’ombra va entrar dins el cos del cavaller. En aquell moment va sortir una ombra gris que començà a lluitar contra l’altra ombra. Era molt perillós creuar mentre combatien ja que el risc de ser destrossat per una espassa era molt gran L’ànima gris va poder treure la negra del cos robat i la lluita va prosseguir. Van passar hores i per alguna extranya raó el cos sense vida es va aixecar i amb gran velocitat va amenaçar de matar Rodrigo. Ell va poder esquivar l’atac, però no el volia atacar Rodrigo si no que volia atacar a les ànimes enfréntades. Asombrósament les va vencer a les dues d’un sol cop i aquestes van començar a fusionar-se i a fer-se més petites fins que varen formar una pedra preciosa, la qual es podia apreçiar que era incompleta, tenia forma de cercle i estava dividida en tres parts iguals, Rodrigo va agafar la pedra i el guerrer el va mirar, ràpidament va moure la seva espassa, però la joia de sobte es va transformar en dos espasses les quals van apoderar-se de Rodrigo provocant moviments involuntaris. Després d’hores d’una lluita inconscient, Rodrigo es va alçar com a guanyador i les espases van tornarse una joia altra vegada.

Rodrigo va córrer i va acabar la carrera, les normes deien que els cents primers serien seleccionats, asombrósament només i varen acabar la carrera dinou, Rodrigo estava entre els últims, i a la vegada entre els cent primers, així que va passar la prova. Ell aquella nit va somiar que el perseguia una ombra blanca que li parlava amb una veu suau i tranquila, li deia coses en un idioma desconegut per a ell, encara que no deixava de ser-li familiar l’idioma, com si l’agues parlat alguna vegada.

En Rodrigo es va quedar bocabadat quan va descobrir que només dinou persones havien sobreviscut. L'amfitrió, el Coronel Ernest, va parlar, també sorprés per els resultats.

-Bé, com només dinou de vosaltres han sobreviscut a la primera prova no farà falta fer les altres, considereu-vos membres oficials del regne de l’Escut i la Rosa, servireu a la pàtria en temps de guerra i formareu grups per defendre el castell del rei. Podeu estar-ne orgullosos. -El Coronel parlava amb entusiasme i vigor, però a la seva mirada es percebia una notable decepció.
Capítol 3 La coronació
Capitol 3: La coronació

La meva coronació era imminent, tota la fortuna del meu pare seria meva, però l’ambient era diferent, es percebia una tensió, ningú volia parlar amb mi. Una vegada el meu progenitor em va dir que els seus súbdits l’odiaven a causa de la seva fortuna. M’apropava als soldats de l’armeria.

-Aquesta nit… revolta… poble Davenda… -No aconseguia escoltar-los, m’apropava més.

-Són molts… no aguantarem… Senyor Bran Lee! què fa Vostra Mercéd per aquí? -El soldat es tapava la cara amb un escut fent com que el reparava.

-Els camperols es rebel·laran?-Vaig preguntar jo.

-No, no, dèiem que tenim què cobrar més impostos perquè sinó es rebel·laran perquè paguen molt poc -Va dir l’altre amb poca convicció.

-Ja, la pròxima vegada penseu una mentida millor, d’acord Rodrigo?

La nit havia caigut prompte, però era normal, era el segon any d’hivern, que és on es produïa el solstici d’hivern, el sol només brillava una hora, era el dia en què es produïa la coronació del rei o reina, a causa de què cada any durava trenta-sis anys.

Era un dia on es produïen assassinats en nom de Déu, mentres els més rics assistien a la coronació, però aquesta tradició anava a canviar.

Rodrigo caminava per la cort, ja ho tenia tot planejat, el rei moriria aquella nit.

La festa havía començat:

-Tu, “Castor”, a la torre- Va dir el nostre superior, que per si no ho vaig especificar, ell tenia una peculiar manera de cridar-nos. Agafava el defecte més gran que teníem i ens posava un pseudònim, en “Castor” era un jove amb les dens prominents.

-”Sac de pinyes” ves amb en “Ratolí” a la porta de la sala de coronació. En “Sac de pinyes era un home de constitució grassa i en “Ratolí” era jo degut a la meva estatura en comparació amb els altres soldats.

Bran estava assegut al tron, el seu pare s’apropava amb la corona a les mans, el seu discurs començava:

-Ara serviràs al teu poble, no t’imagines l’honor que és per a mi el fet de poder fer-te entrega d’aquest valuós tresor que passarà de generació en generació.

-Oh, què polit, vaig a vomitar -Pensava jo.

-Jures protegir al teu regne en cas de guerra?

-Ho jur! -Deia Bran amb entusiasme.

-Però quines guerres? L’únic perill són ells que maten de fam als camperols amb les seves excentricitats -Pensava jo.

-Jures protegir l’honor de la teva família?

-Ho jur!- Va afirmar amb més vigor.

-Doncs ja et pots considerar rei!... Arg! -Una fletxa li havia atravessat el cap.

-Gracies Kioko- Pensava Rodrigo, ella em va fer un gest amb la mà des d’una de les finestres i es va anar corrent pel terrat.

Vaig desenveïnar la espassa què vaig aconseguir al bosc, el meu company va dir. -Ell és el trai…! -Però el meu sabre li havia tallat el cap.

-I ara Bran et toca a tu.

-no tan de pressa!- Va desenvainar un Katana, d’un acer modificat perquè sigui molt més mortal. Amb les tres essas.

Va atacar diagonalment, “Un cop previsible”, però el tall de la seva espassa s’extenia uns quants metres per una mena d’ona energètica. Em vaig protegir amb un escut, el qual es va rompre. El següent cop era un shomen o vertical , la meva espassa es va tallar en dos trossos, increiblement la màgia no podia amb la ciencia.

M’havia allunyat deu metres, “he de pararlo amb el que sigui....” Li vai llençar una cadira, però com si res. “Em matarà” “Ja només queda una cosa per fer”.

Vaig treure el Kaiken, que m’havien donat per ferme el Seppuku o Harakiri. Vaig córrer, el tall em va ferir, però li vaig aconseguir ensartar el ganivet al pit:

-El teu plà era aquest? Morir tots dos, enfonsar el regne per un motiu personal? -Deia desagnant-se.

-No, el meu pla era ferir-te perquè no escapassis, saps que hi ha darrere de la porta? Tot els rebels, els guàrdies han estat assassinats. D’un moment a un altre Kioko obrirà la porta i entraran tots els llauradors, que per cert, estan molt enfadats, saps que faran amb tu?

-El meus súbdits em protegieran…-La seva veu tremolava

-I on estan? Han fugit tos en quant ha mort el rei, estàs sol en el món.-Cada vegada estava pitjor, el tall havia estat fatal.

- Saps, ara que estàm aqui he recordat una historia que em va contar el meu pare, era d’un llibre d’un lloc molt llunyà, La Divina Commedia, aquest llibre parlava d’un lloc horrible, l’infern, el llibre diu que l’infern és un con que s’enfonsa cap a la terra i està dividit en uns quants pissos, abaix del tot està el demoni més fort de tots, enterrat fins a la cintura per gel, si aquest lloc es real, tu mai estaries amb el demoni, perquè cavaries un altre pis més profund, en el que representaries la forma de maltat més pura de totes.

- El mateix et dic Bran, a l’infern hi ha molts de tipus de demonis, però mai pensaría que podria veure un tan exótic i malvat com tu i la teva família, ara vull que a canvi de la meva vida desapareixes d’aquest món per sempre.  

Kioko va obrir la porta, tot el poble entrava, anaven amb forques, pals i otres ferramentes. Rodejaven en Bran… I l’asesinaven.

- Rodrigo, faré realitat la teva petició.

Jo ja estava contemplant l’escena, fins que vaig caure en les urpes de la mort, tot havia estat per venjar al meu pare, ho havia aconseguit i finalment vaig morir.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]