Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
A&M
Col·legi Mare del Diví Pastor. Sabadell
Inici: Un any i mig
Títol
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 Camins
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.


- T’he dit mil vegades que quan jo arribi a casa, tu ja fa estona que has de ser-hi!
- De veritat tens la poca vergonya de repetir-me això dia rere dia, esperant que per alguna raó, després de la feina hagi d’anar a corre-cuita a casa per fer-te el sopar o qualsevol merda!?
- Calla! Que sigui l’últim cop que em parles en aquest to.
- Si no has de col·laborar en aquesta casa val més que vagis al bar de festeig amb els teus amiguets, com de costum.
- Doncs saps què? Que potser si que me’ n-hi vaig.
- Val, fot el camp, no et vull veure!


Altre cop el mateix so de sempre, tant esperat com temut; el cop de porta violent i impetuós.
La mare, amb el cap cot s’asseia a poc a poc al sofà, somicant i posant-se les mans al cap en l’intent de remuntar-se als moments de felicitat que s’esvaïen com sorra que s’escolava entre els dits, records que ja quedaven molt llunyans, arraconats, gairebé enterrats.
Però sempre l’acabava mostrant entre llàgrimes. Aquell somriure trencat li apareixia al rostre en el va intent d'autocompadir-se, tranquilitzar-se a si mateixa, pensar que l’endemà la situació canviaria i tot tornaria a ser com abans. Volia ser capaç d’empassar-se la seva pròpia mentida que l’ensarronava diàriament i li prometia un futur millor, quan ella sabia perfectament que la realitat l’assetjava, que romania vigent.


- Àlex, perquè no vas amb la mare? Crec que està plorant un altre cop.
- Jo?... Perquè no hi vas tu?
- No ho sé, ja saps, ets el gran…
- I què tio? Jo passo.


Com sempre, els dos germans es tancaven a en una bombolla, perfecte, per evadir-se de tot el que passava al seu voltant.
Estaven instal·lats a l’habitació de l’Àlex, el germà gran i com a tal, li pertocava el dormitori més ampli i espaiós.
El Marc, el germà petit, restava al fons de l’estança, concentrat en la pantalla de l’ordinador focalitzant-se en els seus estudis, era un bon exemple d’estudiant i si s’enfocava prou en el que feia podia ser capaç d’anul·lar els tímids complanys de la mare i tornar a capbussar-se dins la lletra dels libres de text, l’únic lloc on realment se sentia útil.
Li agradava escriure històries que tenien final feliç, ja que el valorava molt. No ho feia pas malament i això l’ajudava a dominar més les llengües. Però el que més li agradava eren les ciències ja que sempre havia somiat ser doctor. Per a ell, tenir l’oportunitat d’oferir ajuda, de salvar vides, de fer felices a moltes persones... Era la seva meta i el seu objectiu a complir.
També sabia que la seva futura feina podria comportar moltes recances i tristors, però ell era prou coratjós com per sobrepassar-ho tot, n’estava convençut.
En Marc era un noi fort, que feia temps que com el seu germà, es veia envoltat en aquesta situació familiar.
Ningú els havia ensenyat com actuar davant de tot això, perquè a casa no era un dels temes sobre els quals es podia parlar obertament, i sense que ningú ho sabés aquell noi tan valent es tornava el més poruc, extenuat i dolgut.
Se sentia atrapat; no podia ni es veia capaç de parlar o compartir amb ningú el que sentia davant de totes les baralles, crits, plors i disgustos. Entrava en un carreró sense sortida i ningú l’ajudava a fugir, ni tant sols en parlava amb el seu germà, encara que ara mateix el tingués a cinc pams.
A diferència de l’Àlex, (que passava moltes hores fora de casa), ell s’estimava més quedar-se al pis malgrat la situació que es respirava a l’ambient. Per ell era la més dura del món, i ofegar els seus plors contra el coixí a les nits, s’estava convertint en un hàbit.
Però sent tal com era ell, preferia llençar-se a la boca del llop cada tarda després de sortir de l’escola i estar amb la mare per donar-li suport: ser el seu ajut, la seva defensa, el seu cavallet, el seu pedestal i convertir-se en un dels millors alumnes de l’escola per així fer-la feliç.
Encara que comportar ser totes aquelles coses no li era gens fàcil i feia que s’anés consumint. Sa mare quedava exclosa de tot aquest afer, li era difícil veure més enllà dels seus problemes, tot i que no ho feia amb mala intenció.
Tots els problemes que tenia la família dificultaven al Marc a l’escola, no en els estudis, però si que era veritat que no tenia gaire temps per estar amb els seus amics. Abans s’ho podia combinar tot; companys, extra escolars, estudis i fins hi tot alguna noia, encara que havia descobert que no li deien gaire cosa i no s’havia enamorat mai de cap.
Ara només tenia dues coses al cap: estudiar tant com pogués i passar estona amb la mare.




L’Àlex, en canvi, defugia els seus conflictes des d’un altre punt de vista, s’ajeia en la postura habitual, estirat sobre el seu llit amb el cap atrapat entre els seus auriculars dels “Rolling Stones” i els peus penjant per la part inferior del matalàs, com si de pèndols es tractés. Seguia el ritme de la seva cançó preferida amb els dits. “Paint in black”, una de les millors cançons del grup, al menys des del seu punt de vista. Sempre l’escoltava en situacions com aquesta, era el seu camí de fugida, només en tocar les primeres notes tot el que hi havia al seu voltant s’esfumava transportant-lo a un escenari que compartia amb els grans, Brian Jones, Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman, Ian Stewart i Charlie Watts. I és que en el fons aquest era el seu somni, acabar sent un professional de la música. Qui s’imaginaria que el noi més mandrós de tot l’institut Florence tenia aquestes aspiracions… Era un secret que no havia confiat ni al Marc; compartien sang, sí, però no tenien costum d’anar-se explicant confidències.
Els dimarts i els dijous, aprofitant les hores lliures en què la sala musical de l’escola estava totalment deserta, el noi s’esmunyia de les seves obligacions per tancar-se al paradís oblidant-se absolutament de tot, encara que fos temporalment.
Agafava “l’Stone” (la seva guitarra) i començava a tocar. Era increïble que d’un jove tan sec poguessin sortir autèntiques obres farcides de sentiment. Era bo, encara que ningú ho sabria mai. D’amagat ho recollia tot, sortia de l’aula com si la seva presència hagués estat del tot irreal i deixava córrer el temps fins a l’hora del pati, moment de presentar-se al professor amb la típica excusa d’adolescent rebel: que si m’he adormit, que si em feia pal venir, que si total una falta més… I’és que per sobre de tot l’Àlex havia de protegir la seva reputació de dolentot que tants anys li havia costat confeccionar. Des de petit s’havia envoltat de companyies poc desitjades que l’havien portat a ser aquest espècimen de masclista, addicte al cànnabis i violent, del que se sentia orgullós, encara que això també li havia ofert avantatges: ell era el tio més demanat de tot l’institut amb la possibilitat d’endur-se al llit a qualsevol noia que despertés en ell un mínim interès.
Ell s’autoconvencia que la situació a casa no l’afectava en absolut, solia fer-se el dur però en realitat era dèbil, dèbil interiorment, sense el suficient coratge per deixar enrere el seu orgull i recolzar-se en la única persona que el podia comprendre en aquest món, el seu germà.


Al matí següent, tots els habitants d’aquella casa es van llevar amb la mateixa conducta hipòcrita de sempre. La mare es mostrava activa tot i que les agulles del rellotge de paret penjat a la cuina arribessin vagament a les set, com de costum es va disposar a realitzar la costosa tasca de despertar els seus fills, que podien arribar a reaccionar pitjor que uns enfurismats animals salvatges.
El pare, era el primer a marxar de casa per anar a la feina. La mare, s’encarregava de portar el Marc a l’escola i deixar-lo just davant la porta a les vuit en punt del matí. Després, si li quedava temps lliure se’n anava a córrer pel parc municipal de la ciutat, d’aquesta manera i també l’única podia evadir-se i oblidar-se de tot.
L’Àlex, es quedava a casa fent el mandra perquè començava més tard i ja decidiria si li venia de gust anar a l’institut aquell dia. Com la majoria de vegades, va quedar-se a casa puntejant la guitarra i de tant en quan fent alguna pipada a prop de la finestra, al cigarret que havia fet manualment i que com sempre, no només contenia tabac.
A la tarda tots tornaven aviat a casa, llevat del pare i de tant en tant la mare si sortia a córrer un segon cop al dia.
El primer a retornar va ser en Marc, va treure les claus de la butxaca i al encaixar-les al pany va aturar-se en sec. Unes veus violentes i exaltades brotaven des de l’altra banda de la porta, després de pensar-s’ho un parell de segons les va treure amb una agilitat d’espia professional, realment tenia un gran interès en no ser descobert. Va abaixar el cap arrapant l’orella a la part més baixa de la porta i parà més atenció que en les classes de física del senyor Frederic, no va poder escoltar gairabé res, segurament els disputants es trobarien a la saleta d’estar però si que va poder distinguir amb èxit qui eren els propietaris de les veus.


- Que ja estic farta de la teva personalitat impertinent, hem tingut dos fills i què?… Mai te-n’has fet càrrec. Un d’ells mai assisteix a classes i sabem que fuma. L’únic que em dona alegries és el petit. Saps que el Marc es passa les nits plorant sota el seu coixí? I tot això per culpa teva, per no compartir moments, per no haver estat amb ells durant el seu creixement, per estar sempre amb aquesta actitud passiva i de vagància. Clar, sempre hi ha coses més importants per fer no? El joc, les birres… Encara que en part és culpa meva, perquè sempre t’ho he donat tot mastegat, però això no tornarà a passar mai més.


- No permetré que diguis que sóc un mal pare, mira que si m’haguessin advertit que et convertiries en una boja paranoica no m’hauria casat amb tu!


En Marc ja portava estona sentint massa crits i va decidir entrar. Li va costar encertar el forat del pany amb la clau; la mà li tremolava. Els pares seguien amb la baralla; ni se n’havien adonat que el noi havia entrat a casa. Va anar directe cap al menjador, travessant el fosc i llarg passadís amb passes molt lentes, silencioses, insegures. Va arribar a la sala principal i es va quedar allà immòbil i mig amagat darrere la porta, com si d’un esperit es tractés.
I de sobte, un cop gelat i sec, dirigit directament cap a la part esquerra del rostre de la mare.
En Marc va fer una petita exclamació, i va deixar anar la motxilla que portava subjecte a la mà. Aleshores i només aleshores va ser quan els pares van adonar-se de la seva presència.
Capítol 2 UN CANVI IRREPARABLE
Ja no hi va haver més baralles, després d’allò. Ara es respirava un altre ambient. Una sensació més relaxada per part de la mare, com dient: per fi s’ha acabat tot. I una actitud més avergonyida per part del pare.
Però sempre ens quedarà clavat el record d’aquell vespre. Va passar molt ràpid. Quan el pare la va pegar, d’entrada em vaig quedar glaçat. Notava com la ràbia s’originava i fluïa per les meves venes, cada cop més inflades.



El pare es va quedar impetuós mirant la mare, mig girada per l’impacte del cop. Encara que s’hagués adonat de la meva presència, no va atrevir-se a mirar-me, estava massa pendent de la seva dona, observant-la amb superioritat.

La meva sang havia arribat al punt d’ebullició ja no podia reprimir-me més i em vaig encarar contra ell. Vaig perdre totalment el control, ja no era el meu cervell qui dirigia els meus actes sinó els sentiments, embravits i confusos. El meu clar objectiu: interposar-me entre aquell desgraciat i la mare. I així va ser, estàvem a pocs centímetres.

- T’has atrevit a pegar-la; ara, atreveix-te amb mi!

Cridava, em volia mostrar agressiu amb ell. Volia fer-li entendre que ja no era benvingut. La mare sorpresa, incapaç de moure cap múscul, observava l’escena. Però la boca d’aquell maleït no va evocar ni una sola paraula, definitivament no s’ho esperava i molt menys de mi.

En aquell instant tens i interminable tot es va paralitzar, ens vam quedar callats amb les mirades fixades l’un en l’altre sense creure encara si de veritat havíem arribat a aquesta situació. I de sobte, un soroll metàl·lic; el pany de l’entrada, música angelical per la meva oïda, ja que només podia significar una cosa: l’Àlex havia arribat a casa. Tots estàvem pendents de la porta, ara era el moment de treure el coratge. Vaig obrir la boca disposat a parlar i no callar fins que hagués dit tot el que pensava.

- Va! Amb els teus actes has arribat al punt de ser tan fastigós que fins i tot hauràs disfrutat sentint-te poderós, però ara que tens davant a algú que de veritat et pot fer front et tornes petit i covard. Sempre ho has estat.

L’Àlex va entrar al menjador; havia sentit els crits abans d’arribar-hi i es va trobar amb la situació. De seguida va entendre el que havia passat. Es va dirigir furiós i amb passes decidides cap al pare. Va posar-se davant meu i el va empènyer cap al passadís en direcció a la sortida.

- Fora.... -Va dir-li amb veu baixa, ronca i plena de ressentiment. Ves-te'n ara mateix.

El pare va vacil·lar uns instants…

- Estàs expulsant el teu propi pare de casa seva?

- Tu no ets el meu pare. FORA!

- Va Àlex no diguis tonteries...

Vaig intervenir. La presència d’aquell individu que creia conèixer tan bé ara em molestava, ja no podia seguir mirant aquells ulls marró clar que en altres temps havien estat dignes d’admiració.

- Que fotis el camp! Has passat per sobre la mare; però per sobre nostre, no.

Hores després ens trobàvem amb l’advocat signant una denuncia per agressió i per descomptat, la petició de divorci d’un matrimoni que en qüestió d’unes setmanes compliria el seu 25è aniversari de noces.

De tot plegat, ara ja en feia tres dies.

Avui era l’última nit que passàvem junts, ja que un de nosaltres havia d’anar a viure amb el pare i l’altre amb la mare. No sabríem qui se’n anava amb qui fins l’endemà a la tarda i cap dels dos ens volíem separar. Però no era una cosa que poguéssim negociar.

Ens trobàvem un cop més a l’habitació de l’Àlex. Ell estava estirat al llit amb la seva música i jo fent feina a l'escriptori. Malgrat el silenci en què romaníem els dos, no em podia concentrar i vaig decidir començar a parlar amb el meu germà, però se’m va avançar:

- Marc…

- Diga’m Àlex.

En aquell instant va defallir. Tenia la mirada absorta en el telèfon que subjectava amb les dues mans, tremoloses… Els ulls li brillaven. Com podia ser que ell, tant fort que era o aparentava ser, estigués a punt de plorar?

- No puc Marc, no puc… Saps perfectament que tu et quedaràs a viure amb la mare perquè ets el més petit, però jo soc incapaç de marxar amb el pare. No ho podré suportar. Sóc fràgil, molt. Però m’amago. Creia que si defugies els problemes s’oblidava tot; que si aparentaves estar bé i ser dur, realment ho aconseguies; que si evitaves els sentiments, no els notaves; que si fingies amagar-te en una persona que no ets, t’hi acabaves tornant. Però he descobert que seguir aquests passos no funciona. Tot això jo ja ho portava cada cop més al cap, no parava de donar-hi voltes, baralles i baralles em venien a la ment, a mesura que passaven era més difícil ometre-les. Ho he tingut tant present a totes hores que fins i tot tenia por d’arribar a casa, de trobar-me amb la mare i posar-me a plorar, de trobar-me al pare begut o als dos enfrontant-se. No volia veure en viu el que portava tot el dia tement, això em trencava per dins; tant, que necessitava com a molt poc cinc minuts diaris per prendre’m un respir. Per això mai t’he dit res, de com em sentia, del que m’estava passant al cap, de la persona que realment amago dins… Per por què si seguia monopolitzant el tema tal com ho estava fent m’acabés tornant boig. I espero que em puguis perdonar, sé que no he sigut un bon germà ni de bon tros; no he sabut fer-te de germà gran, ni tant sols m’he preocupat per com ho estaves passant tu. Hem estat més distanciats quan precisament el que més necessitàvem era estar junts, recolzar-nos l’un a l’altre i de l’única manera que se m‘ha acudit solucionar els meus problemes era fumant herba i passant nits fora de casa… Perdona’m.

Em vaig sentir tan comprès… Ara l’estimava més que mai, feia temps que esperava que arribés, aquest moment en què parlàvem dels nostres sentiments i ens acostàvem però no sé perquè no m’hi atrevia. A l’hora de voler fer-ho sempre em quedava la ment en blanc per més fet pols que estigués; em començaven a suar les mans, em venien els nervis, sentia unes estranyes sensacions a l’estómac com si fos un petit formigueig, hi havia vegades que fins i tot em posava vermell... I no havia sigut fins que ell havia explotat que ens vam trobar. No sabia ben bé què dir-li però li vaig fer saber que estaria allà per ell com mai ho havia estat, que a partir d’ara passaríem les vint-i-quatre hores junts i que l’ajudaria a desenganxar-se de la maria… Li volia fer sentir que no s’havia de disculpar, que no havia estat fàcil per a cap dels dos i que cadascú havia buscat una escletxa per fugir com havia pogut; ell amagant-se en algú fred i faldiller que no era el veritable Àlex. Li vaig prometre que les coses anirien a millor i que ens en sortiríem plegats.

En veure que les llàgrimes brollaven dels seus ulls, vaig ajeure’m al seu costat. El vaig abraçar. En aquell moment em vaig sentir complet, era capaç de percebre les seves respiracions entretallades i els batecs del seu cos, les seves mans arrapant-se de ràbia al meu jersei, el seu alè suau, la seva olor… Se’m va escapar un somriure, totalment involuntari.

Vam quedar-nos parlant molta estona més, fins que ens vam adormir plegats.

Però tot era efímer, i després d’aquella nit màgica s’iniciava el que seria el pitjor dia de la meva vida.

No vaig dormir gens. Cada cop que tancava els ulls la ment maquinava malsons realment horribles; estava nerviós, molt més del que mai havia estat. El meu únic consol era obrir els ulls i trobar-me a la mateixa cambra de sempre, en companyia de l’Àlex.

Era diumenge a les vuit del matí, i a casa ja hi havia moviment de caixes amunt i avall; vaig suposar que era el pare. Ja feia ben bé una hora que restava despert, però em feia por sortir del cau per si em trobava els pares. Ens havien de comunicar la notícia i no estava preparat per escoltar-la. Després de prendre la decisió d’aixecar-me del llit, vaig sentir una veu tènue, adormida i dolça:

- Marc…On vas?

- Fa una estona que estic despert... No volia sortir.

- Ja, jo també ho estava, observant-te. Necessitava enjoiar aquest moment on el meu germanet es mostra tan innocent i vulnerable, és recomfortant. T’estimo Marc.

- Jo… jo també t’estimo.

- Preparat?

- Suposo que sí

- Junts?<

- Sempre.

Tot seguit vam obrir la porta, vam anar cap a la sala d’estar agafats de la mà. Jo la hi vaig estrènyer, ell em va dedicar un somriure i vam entrar al menjador.
Capítol 3 NOVA VIDA
Allà estaven acabant d’organitzar-ho tot per la mudança, això sí, sense dir ni una sola paraula. Quan ens van veure sortir de l’habitació, els dos van desatendre les seves ocupacions per venir-nos a trobar. En menys de mig minut el pare i la mare es van presentar davant nostre.

La mare, amb amb una falsa expressió de tranquil·litat, ens va fer asseure al sofà.

Estava histèric, realment ho estava. En cap moment vaig deixar anar la mà del meu germà. Van passar uns segons en silenci, els més llargs de la meva vida, i el pare va començar a parlar.

- Escolteu nois, la vostre mare i jo hem parlat amb el tribunal i hem arribat al pacte de que el millor seria que l’Àlex, al ser el gran, vingui amb mi i tu Marc et quedis amb la mare.

Ho va dir amb tota la passivitat del món, com qui anuncia on se n’anirà de vacances. El detestava, de debò.

- El millor dius?... El millor seria que haguessis pensat el que feies abans de perdre la teva família, perquè, per mi, ara tu no ets res.

Les llàgrimes em queien per les galtes, no sé si de ràbia o de tristesa però l’Àlex restava al sofà mirant-me amb el mateix somriure que tenia al sortir de l’habitació. De cop es va aixecar i dirigint-se a la mare, que estava recolzada al moble del menjador amb el cap cot intentant reprimir la plorera, va dir:

- Mare, anem a l’habitació a acabar de recollir-ho tot. Vens Marc?

Vaig fer que sí amb el cap, l’Àlex va petonejar el cap de la mare i es va dirigir a l’habitació. Com podia estar tan serè? Ell era el qui patiria les conseqüències d’aquell divorci i en canvi era el qui s’havia mostrat més assertiu. No ho entenia.

Un cop vam estar a l’habitació, vaig tancar la porta i li ho vaig preguntar.

- Àlex com pots estar així? Ara te n’hauràs d’anar a viure amb aquell malparit i no ens veurem i…

- Ja ho sé Marc, però és el que esperàvem no? Prefereixo mil cops haver d’aguantar  jo a aquest tio que ho hagis de fer tu i pateixis per culpa seva.

Aquell comentari em va deixar de pedra; era tan protector i considerat, però sobretot tan valent...  Era el meu heroi.

El vaig ajudar a acabar de fer les maletes, l’organització no havia estat mai un dels seus punts forts. Mentre ho fèiem parlàvem de l’institut, de les nostres aventures quan érem petits.

Em va agradar i així va ser una manera de recuperar tots els moments que havíem passat junts per tal de no oblidar-los mai més.

I va arribar l’hora temuda. La mare i jo vam acompanyar l’Àlex a la porta. El pare ja l’esperava amb el cotxe fora del garatge impacient per tocar el dos. Només uns metres, eren el que em quedava per adonar-me que era veritat, se n’anava i no el tornaria a veure en molt temps. El pare sempre havia volgut anar a viure a Florida, i si decidia fer-ho? El cap em donava voltes i voltes, deixant-me cada cop més marejat. No se quant temps vaig estar-me immers en els meus pensaments, però quan vaig aconseguir tornar al planeta Terra l’Àlex ja havia pujat un peu al cotxe.

- Àlex espera!!!

Ell es va girar fregant-se els ulls i va obrir els braços disposat a acceptar una abraçada. Notava com les llàgrimes li regalimaven galtes avall, passaven lliscant dolçament pel meu rostre., No vam intercanviar ni una sola paraula, però vam dir-nos-ho tot. Ens va costar una estona deixar-nos anar, el trobaria tan a faltar… La porta del cotxe es va tancar, em vaig quedar allà davant glaçat com si res no fos de debò, sinó un final d’aquestes pel·lícules tristes on les famílies s’han de separar i tothom plora. Veure els ulls plorosos del meu germà a través del retrovisor en la llunyania va ser el fet més devastador que mai he suportat des de que tinc consciència.

Els primers dies van ser els més durs, l’absència de l’Àlex a casa es feia insoportable. A l’institut tot eres interrogatoris i especulacions, el nom del meu germà residia a les boques del cent per cent de l’alumnat. No us podeu arribar a imaginar el que és capaç d’inventar la gent per posar una mica d’emoció en les seves avorrides i monòtones vides.

El panorama a casa era molt pitjor, la mare semblava una dement, amb prou feines podia anar al lavabo sola, es passava tot el dia al llit mirant fotografies de la infantesa, el seu casament, l’Àlex… I a mi em tocava espavilar-me per tirar-ho tot endavant. Amb quinze anys em vaig veure al capdavant d’una llar; però no em queixava pas, les meves preocupacions no estaven focalitzades en mi sinó en l’Àlex, com ho estaria passant?

Mentrestant, a Florida…

Havien passat uns dies des del trasllat. Ja no era el mateix, semblava una ànima en pena, incapaç de tornar a veure un bri de llum que pogués enfocar la meva vida de nou.

Ho havia perdut tot, els companys de l‘institut, la mare, el Marc… I ara em veia obligat a quedar-me amb aquell inútil que m’intentava fer de pare.

No podia parar de recordar el somni que vaig tenir en el trajecte d’Ohio a Florida.

El cotxe estava a petar de capses, així que el pare va preferir posar-les al lloc del copilot per evitar que li tapessin la vista si les deixava als seients del darrera. Per tant, jo vaig ocupar aquella part que restava lliure. Em va anar bé, no volia estar al costat de la persona que acabava d’enviar la meva vida a la merda. Vaig estirar-me damunt de les butaques de cuir d’aquell vehicle on s’havien sentit tants riures, explicar tantes històries, viure tantes experiències i tants viatges.

Vaig ennuegar els meus plors en llàgrimes que vessaven per tot, resseguien la meva silueta i s’escolaven entre els meus jerseis deixant petites taques.

Tenia molta por. Si l’havia perdut a ell, ho havia perdut TOT, estava absolutament aterrit. Tornar a començar de zero em suposava un esforç terrible. Amb la seva ajuda podia mostrar-me tal com era, però només ho podia fer al seu costat, ell em donava forces per expressar realment el que sentia.

I ara no tenia res d’això.

Quan vaig aconseguir adormir-me vaig tenir aquell somni, que es va quedar clavat a la meva ment i a la meva ànima.

“Era un dia d’estiu com qualsevol altre, estàvem a casa dels avis, a la platja. Jo romania estirat a la sorra i vaig decidir entrar a l’habitatge amb la intenció de trobar-me el Marc llegint un llibre. Però no vaig tenir èxit, la desesperació començava a ser real. Estava sol. Vaig decidir sortir al carrer, la suor em queia pel front i de cop un soroll, semblava un motor… Un cotxe passant com un llamp pels meus nassos i allà, el vaig veure, tan esvelt com sempre, marxant lluny de mi.”

Em vaig despertar d’una sotragada, pensava que la meva ment no es recordaria del seu rostre, feia tant que no el veia que temia oblidar-me’n. Vaig recrear cada detall, fins i tot la piga que des de petit havia tingut a la part esquerra de la barbeta. Això m’alleujava.

El somni es quedava amb mi però sentia que tot s’allunyava. Els dies passaven i jo no vaig tornar a somriure, tampoc em quedaven llàgrimes, ni sospirs, ni forces… Ja no era capaç de sentir.

El més fort és que el meu pare ni se n‘adonava. Estava obsessionat en voler “recuperar-me” com a fill. Clar, com que ja havia perdut la mare i al Marc per sempre, l’únic que quedava era jo.

Els seus intents eren pèssims. M’intentava persuadir, comprant-me tot tipus de roba i accessoris que estaven de moda, portant-me al cinema o a les famoses platjes de sorra blanca de Miami. Res d’això servia.

A mi aquesta inèrcia seva d’intentar que tot continués com si res em posava malalt...vaig anar acumulant una ràbia monumental cap a ell,; pretenia ser “amic meu” sense tenir en compte ni comprendre com realment em sentia. Era un autèntic hipòcrita.

I jo tornava a cometre els mateixos errors. Em sentia ple d’odi i tristesa per dins i m’ho estava guardant tot un altre cop. Això va fer que em tornés a tancar en mi mateix, aquella figura que semblava dura per fora, aspra, creguda i masclista estava tornant a renéixer amb força.

Van passar setmanes i empitjorava, però m’era igual.

Jo ja era major d’edat, (en Marc ja en tenia setze) havia d’entrar a la universitat i vaig prometre al pare que m’hi inscriuria però ni tan sols ho vaig fer,; passava els dies voltant per llocs remots de la ciutat.

Anava per barriades desconegudes on vaig conèixer al Yaco i el seu grupet. En un principi, no em volia implicar gaire en la seva banda, no volia merders, però amb el pas del temps les visites al seu pis clandestí mig en runes es van convertir en rutina. Ell m’oferia tot tipus de productes a bon preu però jo en tenia prou amb que em pogués proporcionar maria setmanalment, encara que no descartava ampliar el meu repertori en un futur. Amb el temps vaig passar a ser considerat un membre més, les visites eren diàries, m’unia amb tota la colla a la planta més alta per petar la xerrada i descobrir noves experiències amb estupefaents, ells em van animar a provar tot tipus de droga: haixix, “xoco”, speed, coca, heroïna...

Sabia que no ho estava fent bé, que el Marc estaria horroritzat si veiés on m’estava ficant. Però la veritat era que el grup d’en Yaco m’importava ben poc, jo només volia oblidar-ho tot, fugir com sempre… Era l’únic que sabia fer.

Em trobava en un estat tant vulnerable que la colla era capaç de convèncer-me a provar de tot, fins i tot a punxar-me.

Cada cop estava més fora de casa, al pis amb tots plegats o sol en carrerons, però sempre amb alguna cosa que pogués apartar-me d’aquesta vida que tant odiava.

Tenia masses ganes de veure a en Marc, no podia evitar pensar en ell per por a oblidar-lo ja que les imatges que m’apareixien del seu rostre es tornaven més i més borroses.

Estava decidit,: agafaria el primer autobús que veiés en sentit Ohio i l’aniria a veure.

Havia de sortir bé, havia d’aconseguir-ho i calia una bona preparació per fer-ho. Sortiria de casa a les vuit per fer veure que em dirigiria cap a la universitat, en realitat m’esperaria uns carrers més avall del portal de casa fins que el pare es dirigís a la feina. Estava eufòric i content per primer cop des de que m’havien separat d’ell. Demà mateix duria a cap el meu pla, res podia fallar.

Tot anava com la seda, ja era fora de casa i em dirigia cap a l’estació. Eren les deu en punt del matí i gairebé ja havia arribat.

Estava a punt de pujar, tenia el tiquet a la mà tremolosa i estava decidit; o això creia.

Just abans d’embarcar em va venir un flaixback del somni que havia tingut al cotxe, tornava a veure les imatges del Marc i jo separant-nos, però ara més nítides i espantoses que mai.

Vaig fer una passa enrere, vaig comprendre que a Ohio no m’hi podria quedar per sempre, que el pare em faria tornar cap a Florida encara que ja fos major d’edat. Allò em trencava per dins, però més mal li faria al Marc. Ja m’havia perdut un cop i no permetria que tornés a reviure l’experiència.

Aleshores vaig sortir corrents cap a l’únic lloc on sabia anar de la ciutat. Vaig tornar al pis amb en Yaco. Havia pres una decisió final, vaig demanar una abundant quantitat de heroïna injectada al meu “amic”, que me la va proporcionar sense problemes. Vaig sortir amb la càrrega i em vaig dirigir cap a casa, eren les quatre, encara tenia tres hores abans que arribés el pare. Havia de deixar-ho tot enllestit i fer una cosa bé per un cop a la vida, ja que no hi hauria marxa enrere. Em vaig asseure en aquella cadira de fusta del menjador i vaig escriure una carta. Mentre escrivia reflexionava, recordava, plorava i sentia el que havia estat la meva vida. Satisfet de l’escrit, vaig escriure-hi el remitent i el vaig portar a l’oficina de correus. Al tornar a casa, em vaig asseure al llit amb la bossa d’heroïna.

Només pensava en el Marc, vaig notar la petita punxada (res comparat amb el que sentia dins meu) i el líquid va començar a fluir per tot. Poc a poc anava oblidant l’espai físic on em trobava, m’imaginava al seu costat quan rebés la carta, imaginava la seva cara… M’odiaria, però tan sols un temps o això esperava. Jo sempre havia sigut un covard. I finalment, una gran sensació de pau ho va envair tot.

Dos dies més tard a Ohio…

Era diumenge, en Marc es va aixecar a les deu com cada cap de setmana per preparar l’esmorzar i agafar el correu. Mai s’hauria esperat el que li venia a sobre… Va sortir en pijama i la seva sorpresa va ser trobar-se una carta procedent de Florida, els ulls se li van sortir d’òrbita en veure que era de l’Àlex, no podia esperar i la va obrir allà mateix per començar-la a llegir…

“En aquests moments me’n recordo de tu. De l’últim cop que et vaig veure dient-me adéu amb un tènue moviment de mà a través del retrovisor del cotxe del pare. No sé ben bé què escriure però el que tinc molt clar és que serà la veritat, em sap molt de greu dir-te tot això per via escrita però em falta coratge per fer-ho en persona, tu sempre vas tenir els ous més ben posats.

El cas és que no ho suporto més, no suporto tornar a casa i que no hi siguis, enyoro les nostres brometes i converses criticant els imbècils de l’institut, detesto el no poder cuidar-te… Perquè jo estic aquí plantat davant d’un paper intentant acomiadar-me i dir-te que...Que estic enamorat de tu.

Sé que no és ètic i que possiblement pensis que estic boig però es cert, ho estic. Vaig intentar tirar endavant, fins i tot vaig voler anar-te a veure i acabar amb el meu patiment... Però em vaig fer enrere, això era massa egoista, no podia il·lusionar-te i trencar-te el cor un altre cop en haver de marxar.

Segurament ja hauràs refet la teva vida, així ets, un lluitador però jo no puc i acabaré amb tot. Cuida la mare i cuida’t tu també, però sobretot et vull demanar un favor, no facis cap bogeria, sigues feliç i no m’oblidis; sé que ho faràs per mi, Marc.

Adéu germanet, t’estimo i sempre t’estimaré.

Àlex.



Em vaig quedar de pedra, masses sentiments explotaven dins meu però no tenia la capacitat d’exterioritzar-los.

És cert, l’odiava i m’acabava de fer molt mal, però també l’estimava i més del que mai s’havia arribat a imaginar... No vaig tenir l’oportunitat de dir-li.

Ara simplement volia fugir, tal com havia fet ell encara que sabia que no en seria capaç, va acabar amb tot i jo no podia… Potser l’únic covard era jo.

L’Àlex tenia raó, m’havia de fer càrrec de la mare, perquè quan arribés a les seves orelles tot aquest assumpte s’acabaria d’enfonsar del tot, jo no li faria el mateix a ella.

Com deia la carta, compliria obedient tot el que el meu germà m’havia demanat ja que mai  aniria en contra dels seus desitjos encara que els nostres camins s’haguessin separat del tot.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]