Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Judit Moya
IE Les Vinyes. Castellbisbal
Inici: L’altre costat de l’infern
I l\'Ignasi...?
Inici:  L’altre costat de l’infern
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

Capítol 1 I l'Ignasi...?
El raig d'aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s'havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se'n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s'hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d'un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d'aire fred va lluitar per expulsar l'ambient càlid de l'interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l'aigua?

- Doncs, no; si l'hagués sentit no hauria entrat. Per veure't en pilotes... ja m'explicaràs.

- Vols deixar-me dutxar tranquil?

- Sí, sí, però dóna'm un minut que he d'utilitzar el bany. - Es va quedar arrepenjat a la paret, l'aigua li queia directament damunt el cap i esquitxava a tots costats, intentava deixar la ment en blanc esperant que l'Ignasi marxés.

Quan quasi estava fora, es va parar en sec i es va girar per mirar-lo directament:

- T'he de dir una cosa important! - I va marxar, deixant-lo tot intrigat! I és clar, ell vinga a menjar-se el cap, a pensar i pensar, i que no acabava d'arribar a cap conclusió de què podia ser això tan important que l'havia de dir.

Es va donar compte que no s'estava dutxant, només estava gastant aigua pensant en quelcom que quan abans acabés, abans li ho diria. Va agafar el sabó i va ensabonar-se sencer, va esbandir-se i va sortir ràpidament. Gairebé cau de la pressa amb què va sortir de la dutxa. Va posar-se la tovallola i va sortir corrents a la recerca de l'Ignasi.

No el trobava enlloc, aquest era capaç d'haver marxat sense haver-li dit i ell aquí fent el burro per casa amb la tovallola que se li queia cada dos per tres. Anava a pujar a la seva habitació en busca del mòbil i així poder-lo trucar per saber on diantre s'havia ficat, però de cop la porta d'entrada va obrir-se, esperançat, pensant que seria ell, va anar-hi corrents a rebre'l quan es va trobar a sa germana. El va mirar de dalt a baix i va dir-li que és tapes una mica, posant-se vermell, va posar-se bé la tovallola que estava una mica més abaix del que tocava.

- Escolta, has vist sortir l'Ignasi?

- A qui?

- L'Ignasi, Gemma, el meu millor amic! - Va mirar-l'ho com si estigués boig i va marxar a la cuina, al principi es va quedar una mica sorprès del fet que la seva germana passes d'ell així, però ràpidament va pujar a la seva habitació en cerca del mòbil.

Un cop amb ell a la mà i el seu número marcat ja per trucar, veu que apareix el seu nom a la pantalla. Despenja ràpidament.

- Ignasi? - No se sentia res. - Hola? Hi ha algú? - Seguia sense tenir resposta. - Ignasi, si això és una broma no m'està fent gens de gràcia! - Comença a sonar una riallada estrident, definitivament no era seva. - Qui ets? - va preguntar contundent, volia saber que estava passant. La riallada continuava i això només li estava donant mal rotllo. Va esperar uns segons que la persona que estava a l'altre costat acabés de riures, i quan ho va fer va dir amb una veu que no havia sentit mai. - Et queda molt bé la tovallola Hugo. I va penjar.

Es va acollonir bastant, va anar a la seva habitació per vestir-se. No parava de pensar en aquella veu, de veritat que no li sonava de res. Va veure que hi estava pensant massa i al final va deixar-ho córrer, pensant que el més possible és que fos l'Ignasi fent-li una broma.

L'endemà, no va veure'l a la universitat, confús, va trucar-lo.

- Ignasi, que no vens? - Escoltava a algú respirar, però no responien. - Ignasi? Hola? - I de cop, la riallada estrident d'ahir, la mateixa. Va penjar a l'instant i es va dirigir cap a classe.

A l'hora d'esmorzar el va buscar per tot l'edifici, cada cop que veia a una persona, preguntava per l'Ignasi, però tots li posaven la mateixa cara de quan miren a una persona boja i li responien el mateix: no el coneixem o no sabem qui és aquest tal Ignasi. Com pot ser que no el coneixes ningú? Si era un dels tios més populars de la facultat!

L'hora de l'esmorzar va acabar-se i va anar cap a la següent classe.

De camí cap a casa, va intentar trucar-lo un altre cop. No el va agafar fins al cinquè intent. I només s'escoltava silenci, però no el típic silenci, era un silenci estrany, pertorbador. Fins que la riallada va començar a sonar. No sabia que preferir, si aquell silenci o aquella riallada... De sobte, una veu comença a parlar;

- Tota la teva vida has sigut amic d'una persona que no existeix.

- Qui ets? Ei! Qui ets? - Silenci un altre cop. - Hi ha algú? Hola?

-Potser sóc el seu fantasma - I la riallada de nou. Va penjar immediatament
Capítol 2 Les notetes al coixí
Un cop a casa, va tancar-se a la seva habitació i va estirar-se al llit, a les fosques. La riallada sonava un cop, i un altre, i un altre, i no marxava. Tampoc marxaven les últimes paraules que havia sentit;

- Potser sóc el seu fantasma. - Però que dimonis significava allò? No podia més, passava de fer els deures, es va quedar dormint tota la tarda.

Va despertar-se, va mirar el despertador, eren les 03:13 de la matinada. Va anar al lavabo i quan va tornar, va veure una nota a sobre del coixí. Extranyat, va agafar-la i va obrir-la:

“L'Ignasi desapareixera per sempre més, i si no t'afanyes a tobar-lo tu també.”

Un pessigolleig li va recórrer l'esquena, no podia moure's, paralitzat va llegir la nota unes 50 vegades, potser més. Quan va donar-se compte, eren les 4:57, no valia la pena tornar-se a dormir així què va tirar la nota al llit amb ràbia i va posar-se a fer els deures, intentant desconectar, intentant no pensar en aquelles paraules.

Pip pip pip pip... el despertador sonava i sonava, però ell no volia aixecar-se. El va apagar i va seguir dormint arrapenjat a l'escriptori, no era una possició massa còmoda, però va aconseguir dormir-se un altre cop.

- Hugo... Hugo... - li sonava molt aquella veu, li resultava tan familiar...

- Hugo... - no podia ser, era... era ell? era l'Ignasi? - Va fer un bot i va caure de la cadira, estava xop de suor i respirava acceleradament. Bruscament va girar el cap direcció al llit per veure si encara hi estava la nota, desgraciadament, hi era. I el pessigolleig aquell li va tornar a rècorrer l'esquena. Tot nerviós, va anar cap a la dutxa.

El raig d'aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s'havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se'n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s'hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d'un minut o més.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d'aire fred va lluitar per expulsar l'ambient càlid de l'interior.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Ignasi! Ets tu de veritat?

- Què dius tu ara? Per cert, t'he de dir una cosa important! - i va marxar, igual que ahir, la mateixa situació, quasi les mateixes paraules. Es va quedar tot pensatiu, hauria estat tot un somni?

Una llumeta s'he li va encendre al cap i va sortir corrents de la dutxa, aquest cop sense posar-se tovallola ni res, va pujar corrents les escales i va entrar a la seva habitació per comprovar si la nota seguia allà. I sí, la nota encara hi estava. Va obrir-la, va llegir-la 50 cops més i la va tornar a tirar amb ràbia.

Sense pensar-s'ho dos cops, va agafar el mòbil per trucar-lo. No responia, però no es va donar per vençut i va segir trucant fins que el va agafar. No s'escoltava res, o això pensava al principi, van passar uns segons i va donar-se compte de que s'escoltava algo de fons, la riallada, aquella maleïda riallada! Va penjar inmediatament i va baixar al pis d'abaix en busca de l'Ignasi, alomillor tenia sort i encara no havia marxat.

Va ser trepitjar l'últim esglao i obrir-se la porta d'entrada, un altre cop sa germana, i aquest cop el va veure en pilotes.

- Hugo! Vols fer el favor de tapar-te!!

- Ets molt tiquismiquis eh! - Malhumorat va tornar a pujar a la seva habitació, va vestir-se i va baixar a sopar tot i que no tenia gana.

La nit va consistir en jugar a l'ordinador, només així se li oblidava la riallada, només així conseguia desconectar. Era l'01:00 de la madrugada quan va decicir que era hora de dormir, un altre cop a sobre del coixí hi havia una nota, en aquesta posava:

“se t'acava el temps, a aquest pas acabaràs desapareixent tu també” No va poder acluclar l'ull en tota la nit.
Capítol 3
Part 1: La Xènia

Va mirar el despertador, marcaven les 06:48, va apagar-lo abans de que sonés. Estava molt cansat...

Sense pensar-s'ho dos cops, va despullar-se i va anar directe a la dutxa.

El raig d'aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s'havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se'n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s'hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d'un minut o més.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d'aire fred va lluitar per expulsar l'ambient càlid de l'interior.

- Ignasi!! Espera't!! No t'envagis!!

- Ah, ets aquí? Perdona, he d'utilitzar un moment el bany, ara surto.

- No, no, no, no! No t'envagis!!

- Ui, ui, Hugo, tantes ganes tens de que et vegi en pilotes?

- No és això burro!!

- Ja... Bueno, et deixo dutxar tranquil, per cert, t'he de dir una cosa important! - va sortir del bany donant un cop de porta. L'Hugo va sortir corrents de la dutxa per atrapar-lo, però havia tornat a desaparèixer. Frustrat, va tornar al bany per acabar-se de dutxar i anar a la universitat.

Un cop allà, va començar a buscar-lo com un boig, per una part sabia que no el trobaria, però no podia perdre l'esperança.

Va arribar l'hora de l'esmorzar i va sentar-se a la taula més allunyada que hi havia de la gent. Sol.

Dins seu escoltava la veu que parlava sempre des d'el telèfon de l'Ignasi dient-li l'ho que hi havia escrit a la noteta, i quan acabava de dir-ho, sonava la riallada. No va donar-se compte de que la Xènia estava sentada al seu costat, quan la va veure va espantar-se i ella el va mirar malament.

- Escolta tu, que no sóc tan lletja!

- No es això dona! No t'havia vist, podries haver-me saludat o algo, no?

- Però si t'he saludat! M'he quedat davant teu com mig minut i al veure que no reaccionaves m'he sentat al teu costat, amb la cara que tenies em feia por deixar-te sol...

- Enserio?! Crec que m'estic tornant boig...

- Perquè?

- Tu saps qui és l'Ignasi, oi?

- Ummm, és el xicot guapo que ha vingut nou i me'l vols presentar?

- Xènia! No estic per bromes!

- No estava bromejant...

- Saps qui és o no?

- Dons no, no sé qui és aquest tal Ignasi.

- Perquè ningú el coneix?

- Hugo, segur que estas bé? I si t'envás a casa i descanses una mica?

- Si torno a casa em tornaré boig de veritat...

- Mira, aquesta tarda hem quedat alguns per anar a la platja, que ja comença a fer caloreta i bé de gust banyar-se, t'hi apuntes? Necessites desconectar una mica. - l'Hugo s'ho va estar rumiant una estona, però finalment va acceptar, era veritat que necessitava desconectar, allò segurament li sentaria bé, i qui sap, a lo millor trobava l'Ignasi i tot.

Un cop a la platja, va ajuntar-se amb la Xènia, caminaven vora el mar, amb els peus mullats i plens de sorra, rient i prenent unes birres, mirava d'un lloc a un altre i al final va deixar de buscar-lo i va deixar de pensar en ell.

S'estava fent fosc i van sentar-se amb els demés a la sorra, veient com el sol s'amagava dins del mar.

- Es tan maco veure el capvespre...

- I tant! I una cosa... Gràcies, gràcies per haver-me dit que vingués i haver aconseguit que m'oblides de tot una estona.

- No m'has d'agraïr res Hugo! - La Xènia va començar a apropar-se a ell, es va posar tens, no sabia com reaccionar, estaven a un o dos centimetres quan es va apartar d'ella, tota vermella, va mirar-lo confusa. - Perdona... pensava que jo també t'agradava...

- Jo... ho sento... - i va marxar corrents sense despedir-se. Va còrrer fins arribar a casa seva i aixó que estava a més de mitja hora caminant, però necessitava còrrer, no pensar en la Xènia, ni en l'Ignasi, no pensar en res.

Estava tot suat quan va arribar a casa seva, al entrar va trobar-se amb la seva germana:

- Perquè sembla que hagis corregut una marató? - Va començar a riures del seu germà, encara que el mirava preocupada, ultimament estava molt extrany i semblava que no dormia molt.

- Ara enserio, que ha passat?

- Res, Gemma, res. Només que he vist que se'm feia tard i perquè no et preocupesis he vingut corrents. - va dir sec, intentant que la mentida colés.

- Tu preocupan-te per aixó? Qui ets i què has fet amb el meu germà? - va dir intentant relaxar l'àmbient. Van mirar-se els dos i van començar a riure, va anar a la cuina a preparar el sopar pels dos i va explicar-li la veritat, que la Xènia si havia llençat i ell va marxar corrents, sa germana se'n reia d'ell i ell també se'n reia. Van acabar de sopar i van pujar al pis de dalt, cadascún a la seva habitació. Aquella nit va dormir molt bé comparada amb les altres i no va tenir cap pensament sobre la riallada, les notetes o l'Ignasi.


Part 2: Ignasi, t'estimo i sempre ho faré.

Va despertar-se abans de que sonés el despertador i com el dia anterior, va apagar-lo abans de que sonés. A l'aixecar-se del llit una noteta va caure al terra, la va recollir i la va llegir:

“Avui serà l'última oportunitat perquè no perdis l'Ignasi per sempre, la desaprofitaràs?”

Tot espantat va llegir-la una i una altra vegada. Com que l'Ignasi anava a desaparèixer per sempre? No! No el podia perdre! Va anar a la dutxa decidit, aquest cop no se li escaparia.

El raig d'aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s'havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se'n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s'hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d'un minut o més.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d'aire fred va lluitar per expulsar l'ambient càlid de l'interior.

Aquest cop va sortit quan l'Ignasi estava obrint la porta, va posar-se una tovallola ràpidament i el va agafar del braç.

- Ei! Què fas?!

- No t'en vagis si us plau!

- No vols dutxar-te?

- Ja em dutxaré! Primer digue'm aquella cosa tant important.

- Hugo... No sé com t'ho prendras...

- Diga-m'ho Ignasi.

- T'estimo... Però no com a millor amic... jo... eh... - l'Hugo va apropar-se a ell lentament i van besar-se.

- Jo també t'estimo. - Va dir l'Hugo quan van separar-se. I tot es va tornar negre.

La llum va tornar, però ja no estava al bany de casa seva amb l'Ignasi al davant, estava en un llit que no era seu, rodejat de quatre parets blanques. La seva germana el va abraçar quan va aixecar-se del llit, l'estava apretant molt i li feia mal tot.

- Para que m'estás fent mal!

- Perdona'm, però m'alegro molt de que tornis amb nosaltres! - no parava de somriure d'orella a orella. - On se suposa que havia marxat? - va preguntar confús. - No te'n recodes de res, oi?

- Doncs no, la veritat.

- Tu i l'Ignasi ahir vau tindre un accident de moto tornan't de la universitat.

- Què?! On està l'Ignasi? Està bé? - Sa germana el mirava amb ulls tristos. - Gemma, on està?

- Ell... està mort.

- On està?

- A l'habitació del costat, dintre d'una estona se l'emportaran. - Va aixecar-se del llit encara que la Gemma va intentar parar-ho però no ho va aconseguir. Va entrar a l'habitació de l'Ignasi, no hi havia ningú, només el seu cos pàlid mig tapat per un llençol. Va apropar-se i va agafar-li la mà. Estava gelada i un refredor li va recòrrer tot el cos.

Les llàgrimes van començar a caure, no volia plorar, no davant d'ell. Amb totes les seves forçes va deixar de fer-ho, va acostar-se a la seva orella i va dir en veu baixa:

- Ignasi, t'estimo i sempre ho faré. I el va besar. 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]