Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
alemel
IES d'Alella. Alella
Inici: Olor de colònia
Olor de colònia
Inici:  Olor de colònia
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.
Capítol 1 L'incendi
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons. L’habitació es va omplir d’un fum negre procedent de la xemeneia, no sabia com s’havia pogut incendiar, havia saltat una espurna a la catifa? No ho sabia i no tenia temps per pensar-ho, havia de sortir d’allà. Volia sortir d’allà. No recordava on havia deixat les claus, era inútil seguir forcejant amb la maneta, va donar un cop de puny a la porta, la ràbia l’envaïa i les llàgrimes li negaven els ulls. El fum l’asfixiava i cada cop li era més difícil respirar. Poc a poc les parpelles se li tancaven i les forces se li acabaven. Va caure a terra, tossia amb força, fins que en un moment sobtat ja no tossia, ja no es movia, ja no respirava.

Quant temps havia passat? On estava? Va mirar al seu voltant, escoltava els murmuris de la gent i els sanglots. Què havia passat? Estava assegut en una cadira, es va aixecar i va entrar a una sala de parets blanques, estava plena de gent. Hi havia cares conegudes: els seus pares, oncles, amics i... ella. S’hi va acostar, tenia els ulls vermells, havia estat plorant. Es va apropar una mica més, volia abraçar-la, animar-la, la mirada d’ella es dirigia on era ell, però no el veia. Va passar pel seu costat,  murmurava un nom. El seu nom.

—  Luke…

El noi va veure com marxava. Per què no li feia cas? Per què murmurava el seu nom? Va decidir seguir-la. Volia entendre què passava. La va veure entrar a una altra sala i la va seguir. Estaven els dos sols. Ella mirava fixament una gran capsa de color negre. Es va apropar a poc a poc. Va seguir la mirada de la noia i ho va veure. Tenia la cara pàl·lida i l’havien vestit amb una americana negra i una camisa blanca, un floc de cabells rossos li tapava el seu ull esquerre.

—  Què…? –no va poder acabar la frase.

Era ell. Ell estava a la capsa. Ell estava al taüt.

—  No, no, no –va començar a dir.

Mort. Estava mort.

Milions de preguntes li van venir al cap: com? Quan? Però cap va poder ser resposta. Li costava agafar aire, però era allò possible si era un fantasma?

Es va posar les mans al cap, agafant petits flocs de cabell i estirant-los com si se’ls volgués arrencar d’un en un. Va tancar els ulls amb força i va deixar que les llàgrimes li recorreguessin les galtes fins a precipitar-se a terra. No entenia res, estava confós.

Va voler marxar, però no volia deixar-la allà. Sola. Tot i així, no tenia cap altra opció. Necessitava marxar d’allà, necessitava veure els seus pares; sentir la veu dolça de la seva mare dient-li que tot era un malson i que en realitat ell es despertaria al cap d’una estona per anar a l’institut. Per primer cop va fixar-se en la roba que ell mateix portava: encara anava amb l’uniforme, llavors li va semblar recordar aquella olor a cremat. Va recordar com, en va, havia estat forcejant amb la maneta de la porta.

—  Un incendi –va recordar, però a l’intentar evocar de nou aquell record, només recordava l’olor de fum i el color vermell rogent de les flames.

Va sortir d’aquella sala i va tornar on era abans, els seus pares parlaven amb una parella que no havia vist mai.

—  Aquí estarem per a tot –deia l’home.

—  No ho dubto pas –va contestar el seu pare, que tot i que semblava trist no havia perdut aquell posat orgullós que sempre l’havia caracteritzat.

—  De nou us donem les nostres condolences –va dir la dona.

Tant el pare del Luke com la seva mare els  ho van agrair abans de veure’ls marxar cap a l’interior de la sala. Es va apropar a la seva mare. Va veure-li els seus ulls grisos com el cel durant una tempesta i llavors va arribar la pluja, però per un cop, les gotes no queien del cel, sinó dels seus ulls.

—  El meu petit –va dir, entre sanglots.

El pare del Luke la va abraçar. Semblava que anés a afegir algunes paraules, però va decidir guardar-se-les per a ell.

Algú va entrar a la sala. El Luke es va girar. Era ella, tenia els ulls enrogits de tan plorar i el nas vermell. El pare d’en Luke la va veure. Va deixar d’abraçar a la seva dona i la va anar a buscar. Li va posar les mans a les espatlles, en Luke no podia sentir el que deia, però semblava que intentava animar-la.

Va girar-se a veure a la seva mare i se la va trobar mirant-lo a ell. Per un moment va pensar que el veia, que realment mirava cap a ell, que obriria la boca i escoltaria el seu nom.

Era una tonteria pensar-ho. Ella no el veia. Ell ja no estava en el seu món.

—  Luke? –va dir.

Se li va glaçar la sang, si es que en tenia.
Capítol 2 El record
Va parpellejar, encara sense poder creure que es dirigís a ell, però ella el seguia mirant, seguia mirant al seu fill i les llàgrimes que li havia costat tant guardar van tornar a lliscar-li per les galtes. En Luke va reaccionar, es va apropar a la seva mare i la va abraçar, però no va poder evitar apartar-se’n. Ja no sentia la calidesa d’abans, l’escalfor que omplia el seu pit cada cop que l’abraçava. Ja no hi era.

El seu pare es va apropar a ella i la va portar a fora de la sala. El Luke els va seguir i va observar com el seu pare li murmurava unes paraules a  la seva mare, que semblava que s’havia calmat. Es va apropar de nou a ella, esperant que el veiés un altre cop.

  —   Luke... –va tornar a murmurar.

El seu pare va deixar anar un sospir cansat.

  —   Emily, el Luke ja no hi és –va recordar-li.

«Però sí que hi sóc» va pensar «però, per què?». Sumit en els seus propis pensaments no va veure com el seu pare deixava la seva mare a soles en el passadís. Quan ell va marxar, la seva mare va allargar la mà cap al seu rostre.

  —   Ets real, oi? –va preguntar, quasi amb desesperació–. No ets cap imaginació meva. No estic boja.

En Luke va fer que no amb el cap i va deixar que la seva mare li acariciés la galta, però cap dels dos va sentir el tacte de l’un ni l’altre. Aleshores, la pregunta que ell s’havia estat fent tota l’estona la va fer ella.

  —   Per què ets aquí? Ja ets mort...

En Luke va arronsar les espatlles. Tant de bo ho sabés. Abans que cap dels dos pogués afegir res més, va sortir ella. Va veure com mirava cap a ells i quan els seus ulls grisos com la tempesta es van posar en els seus es va estremir. I si ella també el veia? Però les seves esperances es van esmicolar quan ella va deixar de “mirar-lo” i va anar al costat de la seva mare.

  —   Com estàs? –va preguntar-li.

  —   Això també hauria de preguntar-t’ho a tu –va dir la seva mare, forçant un somriure–. Encara no em puc creure... que...

Ella la va abraçar abans que pogués acabar la frase.

  —   Ell està en un lloc millor –va dir–. Segurament observant-nos i, si és així, no hauríem de plorar, hem de ser fortes, per ell –aquelles paraules calmaven una mica la mare d’en Luke, però fins i tot ella va notar que en realitat anaven per a la noia mateixa.

  —   Ell és aquí –va dir de cop.

  —   És veritat? –va preguntar l’Aria, mentre se separava de la mare d’en Luke.

Tant la mare d’en Luke com ell mateix es van sorprendre, els dos esperaven que l’Aria la prengués per una vella boja.

  —   És veritat que pots veure el Luke? –va preguntar.

La dona va assentir  amb el cap.

  —   En Jon m’ha dit... bé, m’ha dit que desvaries... que imagines el Luke pertot arreu –va explicar–, jo... jo necessito que si... que si és cert... li diguis... que l’estimo.

En Luke va rebre aquelles paraules com punxades al pit.  Necessitava acariciar-la, abraçar-la, besar-la. Necessitava tornar a sentir el contacte de la seva pell amb la d’ella. No volia tornar a plorar, però no podia evitar-ho. «L’estimo» aquella paraula ressonava a la seva ment com una mena de tortura. Estaven tan a prop i tan lluny a la vegada. Una distància inexistent si no fos per un detall. Ell era mort. Ja no podria tornar a sentir res del que sentia.

  —   Mare –va dir amb un fil de veu, esperant que si la seva mare el podia veure també pogués escoltar-lo.

La seva mare no va fer cap gest que indiqués que l’hagués escoltat.

  —   Estic segura que ell també t’estima, Aria –va respondre–. Tot i que jo només el pugui veure puc endevinar que ell sent el mateix.

A la noia se li van il·luminar els ulls, com si esperés que encara hi hagués una última esperança.

  —   És aquí? –va mirar a dreta i esquerra–. A on?

La mare d’en Luke va abaixar el cap. Sabia que l’Aria no la creia del tot, que només buscava alguna cosa on agafar-se.

L’Aria va abraçar-la de nou i va deixar anar una llàgrima silenciosa que va lliscar fins a caure al terra. Només ell, només el Luke va poder sentir com, en xocar la gota contra el terra, es va sentir un clonc. Va ser com una onada que se l’emportés i l’engolís mar endins. I, de cop, ho va recordar.

Ell i l’Aria, la seva xicota, havien anat en un centre comercial i ella havia vist una colònia; era un pot minúscul del color del mar i la seva olor la va enamorar, però era car. Molt car. Ell va veure com amb pena havia deixat la colònia com quelcom impossible de comprar. No la volia veure d’aquella manera i, per això, des de feia dies que havia estat treballant durant hores per aconseguir diners suficients per comprar-la-hi. I, quan a la fi havia tingut els diners justos, va haver-hi l’ incendi.

  —   La colònia –va dir en Luke.
Capítol 3 L'olor de colònia
Van passar els dies, en Luke ja s’havia fet una mica a la idea del que havia de fer per poder marxar d’aquell món que abans havia estat el seu i que ja no ho era. No sabia si funcionaria, però necessitava intentar-ho. Tot i que, si la seva mare no l’escoltava no sabia com podria explicar-li la seva idea.

Primer va anar a la seva antiga casa, havia de comprovar si s’havia salvat el que ell buscava. Anar a casa seva li feia molt mal, tenia records tan bons d’aquell lloc. Si es concentrava podia sentir l’olor de galetes acabades de fer que a la seva mare tant li agradava cuinar o podia sentir el soroll de la màquina d’escriure que el seu pare utilitzava de tant en tant per plasmar les coses que li venien a la ment, ell podia ser un home rígid i estricte, però la seva imaginació no tenia límits.

Ara aquell lloc havia adoptat el color negre de la nit. Tot per culpa d’ell, tot per culpa d’haver-se adormit, tot per culpa d’aquella maleïda espurna que havia desencadenat una seqüència de catastròfics esdeveniments, un dels quals era la seva mort.

Les llàgrimes tornaven a negar-li els ulls, però aquest cop se les va apanyar per evitar que tornés a plorar. Va anar cap a la seva habitació, intentant ignorar com havia quedat la resta de la casa. Quan va entrar no va poder evitar que tot ell s’encongís, el seu cor –o el que fos que tingués– va encongir-se, com si una mà l’agafés i l’estrenyés amb força, amb ràbia. La seva habitació havia quedat reduïda a cendres. Era impossible que els seus estalvis s’haguessin salvat. Era impossible que res del que ell guardava com un tresor s’hagués salvat.

Va entrar, apartant-se dels trossos de paret o de sostre que ara estaven escampats per terra. Va arribar al costat del seu llit. Va traspassar les runes i, al fons va veure la capsa que buscava. Va preguntar-se si hi havia alguna manera de treure-la. Potser la seva mare el podia ajudar, però com li explicaria?

Els seus pensaments van veure’s interromputs per unes veus que provenien de l’entrada de casa. Va alçar una cella, un home amb veu estrident parlava amb una altra persona, o potser eren dues. En Luke no reconeixia la veu de l’home.

Va sortir de l’habitació i va anar a l’entrada, allà hi havia el seu pare i la seva mare amb un home que els explicava on havia estat l’origen de l’incendi i els recreava una possible escena.

La mare d’en Luke semblava molt més afectada que el seu pare. Les llàgrimes li baixaven per les galtes fins caure a terra. Va mirar la seva casa, segurament evocant el record de com era abans, buscant entre els records tot el que havia viscut allà.

Quan va mirar, cap el passadís va veure el Luke i, per uns segons, els seus sanglots van cessar. En Jon, el pare d’en Luke, la va mirar una mica estranyat però va tornar a centrar la seva atenció en l’home que parlava.

—Uns professionals escorcollaran el lloc –va dir–, buscaran qualsevol cosa, per petita que sigui, que s’hagi pogut salvar de l’incendi  i us ho farem saber.

En Jon va assentir i li va donar les gràcies. L’home va marxar un moment, deixant sols a la parella. La mare d’en Luke, l’Emily, va avançar cap al seu fill, apartant les runes que hi havia escampades per terra i tapant-se la cara perquè la pols feia que tossís.

Va ignorar els crits del seu marit advertint-la que era perillós i que no anés per allà tan a la lleugera i va seguir avançant fins on el fantasma del Luke li deia. Van arribar a l’habitació del seu fill que li feia senyals perquè enretirés les runes. Ella ho va fer. Va acabar amb les mans rascades i plenes d’una pols grisosa. En Jon l’havia anat a ajudar, tot i que no entenia perquè estava fent allò. Un cop retirades les restes, en Luke va senyalar-li la capseta que hi havia al fons i l’Emily la va agafar.

—¡Una capsa! –va cridar en Jon, enfadat–. Podria haver caigut el sostre i podríem haver-nos posat en perill. ¡Tot per una capsa! No podia esperar  que la trobessin per nosaltres, no, la noieta s’havia de posar en perill –va dir amb to sarcàstic.

Ella el va ignorar i va obrir la capsa. Hi havia diners i la fotografia d’una colònia amb el seu preu.

—¿Què és això? –va preguntar en Jon.

—Crec, crec que és el que en Luke volia –va respondre l’Emily.

—En Luke volia una colònia? –va fer, alçant una cella.

—No, tonto –va riure la seva dona–. Em sembla que era... per a la seva xicota.

Va mirar en direcció al Luke que assentia amb un somriure, feliç que la seva mare hagués entès el que volia.

—Crec que estava estalviant per comprar-li aquesta colònia –va seguir explicant–. Amor, quan és l’aniversari d’ella?

 

Van arribar a l’hotel on s’allotjaven, cansats i bruts. El Luke, en canvi, no podia deixar de somriure. El seu pare li havia promès a l’Emily que l’endemà anirien a comprar la colònia i li donarien a l’Aria com a regal. En Luke estava emocionat i a la vegada tenia por, ell s’havia mort, però en realitat seguia lligat en el seu món, no havia passat del tot a l’altre barri. No sabia què sentiria ni com seria, i aquella incertesa feia que tingués por. Potser podria quedar-se com a fantasma per tota l’eternitat. Allò seria millor o potser no.

 

El temps passava lent. Al menys per a ell, ja eren les dues de la matinada. Els seus pares feia estona que se n’havien anat a dormir, però ell no podia. Els fantasmes no dormien. Se n’havia anat a donar una volta, però aquell barri era completament desconegut per a ell i tenia por de perdre’s perquè, si no tornava, ningú el buscaria.

Les hores van passar lentament, com si es burlessin d’ell, com si el rellotge anés passant els segons més a poc a poc per allargar la seva agonia. Si per ell fos ja hauria sortit a comprar la colònia en aquell mateix moment. Però sabia que era inútil.

 

Per fi va arribar l’hora. A les dotze del migdia, l’Emily va anar-se’n a comprar la colònia que tants esforços li havia costat al seu fill.

Després de barallar-se amb el noi que l’atenia, l’Emily va sortir de la botiga amb una bosseta de color rosa que contenia  dintre una caixa amb la colònia. Va anar fins a casa l’Aria i, abans de picar al timbre va abraçar al seu fill.

—Tinc la sensació que aquest és l’últim cop que ens veiem –va dir-li–. T’estimo.

—Jo també t’estimo, mare –va contestar en Luke.

I tot i que cap dels dos notava el cos de l’altre, es van fondre en una abraçada.

L’Emily va picar a la porta i una dona, la mare de l’Aria, va obrir-la. Al veure-la va somriure, un somriure trist.

—Hola, Emily –va dir–. Passa, passa.

L’Emily no va fer-ho repetir dues vegades i va entrar. La mare de l’Aria, semblava lleugerament incòmoda. Com si no li agradés del tot la presència de l’Emily.

—Com és que ets aquí? –va preguntar, per trencar el gel.

—Vinc per portar un regal a l’Aria –va contestar–. Era un regal que el meu fill... bé, que el meu fill portava temps planejant.

La dona va abaixar el cap en sentir mencionar el Luke.

—Em sap molt de greu –va dir–. No només la pèrdua del teu fill. També... també em sap greu que ni jo ni el meu marit haguéssim pogut... ja saps... assistir....

L’Emily va intentar restar-li importància i va dir que entenia que tinguessin afers importants. Es va fer un silenci incòmode, la tensió era tallant.

—Mare, qui ha vingut? –va preguntar l’Aria, baixant les escales.

Es va quedar parada al veure a la mare del Luke que feia un gran esforç per somriure.

—Hola, Aria –va alçar la bosseta–. Això és un regal per a tu... és el regal que el meu fill vol, bé, volia donar-te pel teu aniversari.

L’Aria el va agafar, però no el va obrir immediatament, va donar-li les gràcies a l’Emily i va pujar corrents les escales. En Luke es va acomiadar de la seva mare i va pujar les escales amb la noia.

Va veure com ella deixava la bosseta a l’escriptori i s’asseia al llit. Mirant la bossa però sense tocar-la. Va doblegar les cames i les va abraçar amb els braços, recolzant el cap en els genolls per després amagar-lo entre aquests. Va començar a plorar. En Luke la va mirar, impotent.

—Aria... –va murmurar, sabent que era inútil–. Aria, sisplau, obre’l...

Quan per fi va deixar de plorar, els ulls ja no deixaven caure cap llàgrima i la gola li feia mal, cremava. Va aixecar-se del llit i va treure el que hi havia dintre la bosseta. Va obrir la caixa i, si hagués tingut llàgrimes suficients s’hagués tornat a posar a plorar. Era una colònia. Era la colònia. La colònia que ella volia. Va posar-se’n una mica al canell per poder olorar-la.

—És perfecta –va murmurar, amb la veu trencada.

—És perfecta per a tu –va dir en Luke.

L’Aria es va girar. Davant seu hi era ell. Hi havia el Luke. Va ofegar un crit i es va endur una mà a la boca. Va tirar-se enrere, sense adonar-se que tenia la taula allà. Seguia mirant al Luke, com si estigués veient una al·lucinació.

—Tu també veus fantasmes? –va dir ell amb un somriure–. Últimament passa.

—La teva mare... ets viu... no, no ho ets –murmurava–. La teva mare et veia...

En Luke va assentir.

—Però tu ets l’única que em pot escoltar –va somriure–. M’alegro.

—Luke la teva mà...

En Luke va mirar-se les mans i va comprovar amb cert horror que la seva mà esquerra desapareixia poc a poc, es trencava en trossets que després sortien volant per desaparèixer.

—Veig que em queda poc... –va dir–. Aria... t’estimo, t’estimo molt –es va apropar a ella–. Espero que siguis molt feliç.

L’Aria va tornar a sentir ganes de plorar.

—Com vols que sigui feliç? –va dir entre llàgrimes que ja no podia retenir–. Com em pots demanar això? Com? Tu eres qui em feia feliç. Jo t’estimo. No vull que marxis del meu costat...

El Luke va apartar la mirada, incapaç de veure el patiment d’ella. Incapaç de tornar a veure-la plorar. El seu braç desapareixia poc a poc. Va tancar els ulls amb força.

—Jo tampoc vull marxar. Jo vull estar al teu costat –va dir, tornant a obrir els ulls i mirant-la cara a cara–. Jo també vull seguir amb tu i seguir enamorant-me una mica més cada dia, vull seguir veient els teus somriures, escoltar les teves rialles –va parar perquè fins a aquell punt sabia que no podia continuar.

Va intentar avançar cap a ella per abraçar-la, però es va adonar que el seu peu estava a punt de desaparèixer.

—Apropa’t, sisplau –va demanar-li.

L’Aria no va dubtar-ho. Va assecar-se les llàgrimes i va avançar cap a ell. I quan va estar només a escassos centímetres d’ell, va notar com ell allargava la seva mà dreta i acariciava la seva galta. El contacte de la seva pell amb la mà fantasma del Luke li produïa calfreds, però només saber que era el Luke era suficient per sentir que el seu cor es fonia, que tota ella es fonia.

El Luke va apropar-se lentament.

—T’estimo –va murmurar.

I llavors, quan els seus llavis havien de fer contacte, quan el petó final s’havia de produir l’Aria va tancar els ulls i el Luke es va deixar envoltar per l'olor de colònia mentre s'apropava als seus llavis lentament. Però aquell petó mai va fer-se. Quan va obrir els ulls ella seguia a la seva habitació. Sola. 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]