Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
2001mariaferran
IES Jaume Callís. Vic
Inici: Olor de colònia
Industrialitzant
Inici:  Olor de colònia
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.
Capítol 1 Amor colonial
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

Pensava en la seva vida. Que n’havia estat d’egoista! Tots els seus últims anys en aquell lloc que s’estava esfumant en tots els sentits. Poc feia cas dels seus fills i la seva esposa, només pensant amb la colònia i les dones. Les dones, la seva gran perdició. Va ser arribar al poder de la fàbrica que no hi havia treballadora que no passés per les seves mans.

D’aquell despatx, ara ple de fum, pocs n’haguessin dit que en lloc d’un espai d’un encarregat de colònia fos l’habitació dels maldecaps de les treballadores. Segurament era el millor càstig per la seva vida, tot i que ell no se’n adonés. Tal era el vici, que mentre s’ofegava en aquell ambient de mort, encara pensava amb la Marta i la Teresa, les seves grans defensores i amants, quan era titllat d’anar amb les mosses d’altres treballadors.

Era impossible veure res en aquell ambient terrible. Fum i sensació d’ofec començaven a esmicolar-lo més, fins perdre l’equilibri. Mig desmaiat i gairebé sense poder respirar, va notar que el terra de l’habitació era cada cop més fràgil, i que qualsevol cop o petit moviment ensorrarien el despatx, l’edifici i part de la fàbrica.

Va aconseguir reunir les seves últimes forces per destrossar la porta. El dolor que sentia al pit es va accentuar amb els profunds talls que tenia als braços. Va començar a córrer en sentit contrari al malson que tenia al darrere. Abans de caure a terra rendit, va veure una sala de tènue il·luminació, amb el que semblava una silueta femenina al seu davant.

Un sostre esgrogueït va ser la primera imatge borrosa que va veure en Joan quan va desertar. Va reconèixer l’esquerda en forma de essa que travessava tota la paret. Era a la seva habitació. El doctor de la colònia, el senyor Pallàs, va entrar i es va adonar que estava despert. Després d’un breu interrogatori, en Joan va preguntar de seguir per els fets que havien succeït, ja que per ell tan sols eren una taca borrosa dins el seu cervell, que semblava no funcionar correctament, ja que mentre el doctor explicava, tan sols podia sentir unes poques paraules. Cama trencada. Intoxicació. Dos dies dormint. Incendi. Al sentir aquesta última paraula, els sentits d’en Joan van fer un esforç extra i va de seguida va preguntar per la colònia. L’edifici de l’administració. El seu preuat edifici de l’administració, en el qual havia gastat tants diners. El doctor continuava parlant, però ell no sentia res. Un soroll llunyà va indicar que era el canvi de torn. Tampoc el va sentir. Les llàgrimes li mullaven la cara, però no podia fer res per impedir-ho. Va fer marxar el doctor. Com podria arreglar tot això? Havia de trobar un culpable.

Cinc setmanes després. ja tenint la cama més recuperada, va sortir a veure la reconstrucció del nou edifici. Havia gastat tot el que li quedava per poder-la dur a terme. No acostumava a
menjar gaire, dormia poc, tot el dia es queixava de mals estranys i continuava buscant un culpable. Les dones, però, seguien sent la seva obsessió. Es va continuar veient amb totes i cada una d’elles. El temps que no estava amb una dona estava buscant explicacions a l’incendi. Ja res més li importava. Tot i així, intentava no barrejar els dos mons. Tot i així, un dia va cometre un terrible error. Estava al llit, amb la Marta, quan no va poder aguantar més.

Li va confessar tots els seus dubtes, totes les seves preocupacions i li va comentar el fet de l’incendi, que no podia haver estat que es formés sol, tal com deien tots. Ella, comprensiva, li va dir que l’ajudaria. El que no sabia en Joan, és que darrere de tota l’amabilitat hi havia ànsies de poder.

Dia rere dia, ell i la Marta es reunien, i dia rere dia, en Joan anava deixant les altres dones.

Va començar a adonar-se més de tot el que feia la Marta, de com es comportava, de com es vestia, i ell no entenia aquesta obsessió. Cada vegada que ella entrava a una sala, era com si les altres persones desapareguessin. Els seus ulls foscos i els seus llavis prims i esquerdats el tenien embadalit. El pitjor era que no s’adonava que de mica en mica, anava caient més i més en un pou ple de paranys, altrament dit amor.
Capítol 2 El poder de l'amor colonial
Estar enamorat era, sobretot per en Joan, una sensació molt estranya. Sempre tenia al cap comprar regals i flors a la seva Marta, la seva ànima ara inseparable. La noia, però, no s’acabava de creure que en Joan no pogués tornar a caure en el parany de les dones, i els dubtes la deixaven pensativa cada dia i cada nit.

En Joan només veia un impediment: la seva dona i els seus fills. Tot i així, no es va haver de preocupar gaire ja que la seva dona va morir de tuberculosi. La fàbrica va sentir molt la seva pèrdua, però en aquells instants, per en Joan, tan sols era un obstacle que havia superat.

Amb el pas del temps, la parella va començar a parlar de matrimoni i casaments. Encara que la Marta no acabava de veure amb bons ulls en Joan, ella va acceptar quan el noi li proposà, i així començaren els preparatius pel que seria la gran festa de l’any per la colònia. Perquè tot anés com l’anell al dit, van haver de parlar amb el mossèn i altres persones poderoses del poble; sobretot per poder aconseguir un casament amb el qual poguessin cridar l’atenció i poder presumir davant de tota la comarca, un fet molt típic entre els casoris dels joves de família rica de llavors.

Finalment, el gran dia del casament arribà. Amb l’església plena fins al damunt i la presència de persones poderoses del territori, la cerimònia va començar tal com estava previst. En Joan va caminar davant de tots els convidats i s’esperà que de la porta principal en sortís la seva estimada Marta. Quan va aparèixer, el públic present va posar els ulls com unes taronges només en veure-la; fins i tot el mateix Joan es va sorprendre de tan bonica que estava. Portava un vestit de núvia d’aquells que fan goig i la seva cara brillava com l’estrella més bonica que hàgiu vist en la vostra vida.

Mentre es dirigia cap a l’altar, no hi havia un ull que no es parés de fixar en aquella persona tan bella que acabava d’aparèixer. Hi havia una cosa que va fer estranyar alguns dels presents, i és el rostre de la Marta, que estava ple d’insatisfacció. Havies de conèixer-la molt bé per saber que li passava alguna cosa. Precisament, les mateixes companyes més íntimes de la Marta de la colònia també transmetien un deix de preocupació.

La futura parella d’en Joan va arribar a l’altar. Després d’una oració del mossèn va arribar el conegut moment del “Sí, vull”. El sacerdot es dirigí primer a en Joan que, amb una veu il·lusionada va acceptar. Llavors, el mossèn es va adreçar a la noia que, en preguntar-li, va fer uns segons de silenci.

En Joan la va mirar amb impaciència, i un minut d'absolut silenci es va estendre per tota la sala. La Marta va veure com el temps s’aturava. Els ocells havien callat, els núvols miraven per la finestra, expectants, i fins i tot el nen aquell que havia estat donant cops de peu al banc de davant s’havia aturat. De cop, un xiuxiueig va trencar el silenci amb un dubtós “sí”. El mossèn, doncs, els va casar.

Els festejos van anar de meravella, i el tema dels dubtes de la Marta va quedar oblidat. Van tenir el primer fill, que es va dir com el seu avi, Pere. Tot semblava tret d’un conte, en Joan era feliç amb la Marta i en Pere, la fàbrica funcionava i els diners corrien.

No obstant, la felicitat és una amiga capritxosa, i et pot abandonar del dia per la nit. Tot va començar quan, per alguna raó, els carregaments de cotó no arribaven. Veies com els cavalls s’acostaven, però darrere seu hi havia un carro buit. Tot i així, la fàbrica va continuar endavant, perquè tenien cotó guardat emmagatzemat de sobres per dies i cada tant en quan ja els anava arribant, només que no tan seguit com abans.

També van arribar les plagues. Avui eren mosquits, demà eren abelles i el següent eren escarabats. Els treballadors havien de netejar la fàbrica constantment i això els costava llargues hores amb l’escombra que no dedicaven a la feina que suposadament havien de fer.

I cada vegada que semblava que la cosa s’estabilitzava, arribaven més i més problemes. Les màquines es tornaven boges i hi havia massa gent a l’hospital, malalties contagioses… L’oasi d’en Joan semblava desmuntar-se.

Ell, però, no s’adonava de res. Passava tant de temps com podia amb la Marta, i cada dia eludia més les seves responsabilitats. Tant, que els treballadors van començar a agafar-li mania. I molta.
Capítol 3 LA FI COLONIAL
El temps passava, i mentre els problemes no paraven d’aparèixer va arribar l’hivern, aquella estació que ningú de la fàbrica estimava. Les èpoques hivernals en aquella colònia eren dures, i només eren els nens qui estaven contents quan queien quatre volves de neu. Tenint en compte que dintre la fàbrica tèxtil no hi havia calefacció i que de tant en tant apareixien goteres, treballar aquelles llargues jornades era encara més feixuc i esgotador.







L’arribada de l’hivern semblava que no afectava gens a la Marta i en Joan. La parella, absent de tot el que succeïa a l’exterior, es passava el dia estirada al sofà ben a prop de la llar de foc. Pocs haurien sortit de casa amb aquell ambient tan agraït quan feia un fred de cru hivern, però pobre el treballador que es saltés un dia de feina, perquè l’encarregat el faria a miques amb l’esbroncada que li cauria a sobre. Va ser precisament en una d’aquestes esbroncades que en Jaume, un treballador forçut que li agradava treballar pel món sindicalista, va tenir un rampell i es va enfadar contra el seu superior. Aquest, que era de petita estatura i que encara mai s’havia trobat en aquesta situació, es va quedar glaçat. El fet que tot plegat succeís davant d’altres obrers, va provocar que es giressin per saber el que estava passant. En saber-ho, no van tardar a mirar de forma amenaçadora a l’encarregat…







Un ric davant d’uns obrers que fan mans i mànigues per sobreviure, una fàbrica que fa temps que no funciona, unes persones oprimides que se les tracta com objectes i sense respecte i un ambient hivernal que empitjorava la vida de l’obrer. Era un còctel interessant que va provocar l’esclat contra el poder. El treballador ja no va aguantar més.







La organització no era un dels punts forts de en Jaume, però tot i així va ser ell el que va començar a idear un pla. Cada dia hi havia més obrers que s’unien a la seva causa, i cada dia arreplegaven més i més armes. Tot i així, en Joan creia que no estaven preparats. Dins la fàbrica hi bullia l’excitació i la impaciència, i amb cada hora de treball, tots anaven reunint més i més esperança de poder acabar amb aquesta vida tant desgraciada, plena d’injustícies.







Aliè a tot això, l’amo de la casa tenia problemes diferents. En Joan veia la Marta cada vegada més i més lluny d’ell, cada vegada més absent. Al preguntar-li què li passava, si tenia algun mal, la resposta era sempre la mateixa: no. No obstant això, en Joan veia com la Marta es tancava a la cambra on es vestia, on només hi entraven ella i les seves criades.







Totes aquestes situacions feien que la fàbrica desprengués tensió en entat pur. Ningú sabia ben bé quan explotaria, però tothom es veia a venir el pitjor. Fins que un dia, i complint amb les expectatives d’aquella pobre gent.







Amb la primera sirena tot es va començar a descontrolar. A la que va començar a sonar, es podia veure com multituds de gent amb torxes, ja que encara era mig fosc, avançava pel carrer principal. Al arribar a una dels carros que els portava cada setmana el cotó, el van cremar. Un seguit de cants de victòria van seguir la foguera, mentre s’enfilava poderosa cap a l’albada a punt de despuntar. De seguida, Els guàrdies, sobrepassats, van avisar a en Joan. Aquest, amb bosses als ulls i un pijama de ratlles, va sortir a la finestra per veure l’espectacle que estava començant a consumir els vorals d’un dels edificis més grans de la fàbrica. De seguida que va tenir contacte visual amb el foc, un seguit d’emocions els van sobrepassar. Fum, confusió i ombres era l’únic que podia veure davant seu.







A l’altra banda de la fàbrica, en Jaume liderava els obrers mentre anaven cremant tot al seu pas. Podies veure les cares de la gent, amb diverses emocions mesclades: ira, emoció, inquietud… A cada torxa que llançaven contra un edifici, més decisió, i a cada crit, més valentia. En Jaume només esperava que el pla funcionés bé i el cop final sortís tal com l’havia planejat.







La Marta arrossegava en Joan dins el caos. La seva mirada era sospitosa, però el pànic s’havia apoderat de las ànimes de tota la fàbrica així que ningú li va comentar res. El camí era una mica llarg, i les cames li pesaven. Va arribar un moment el en qual ja no veia res més que fum. Per fi, va arribar a la seva destinació. Sabia el que havia de fer. Només havia de tenir el valor de fer-ho. Els records arribaven a la seva ment. Era l’única opció.







En Joan va recuperar el coneixement. Estava en un magatzem. Li semblava que era un dels més allunyats, però ell no anava mai allà. Semblava mig abandonat. No el sorprenia, ja que amb la mala sort que tenien últimament no tenien aires provisions i no feien servir tots els magatzems. Es va voler aixecar, no podia. Estava lligat de mans i peus. Va voler cridar, no podia. Tenia alguna espècie de tela a la boca, que li va recordar a una mitjó. Va estar esperant molta estona, però ningú arribava. Quan distanciava una teranyina del fons de la sala, una llum intensa el va enlluernar. Van entrar dues persones. Un era un home de la fàbrica, el que li van dir que s’havia manifestat. Es deia Josep? Jaume? No ho recordava. L’altra era… no. Dins el cap d’en Joan no entrava el fet que no hagués vist l’evidència. Tantes hores tancada havia de significar alguna cosa. L’altra persona era la Marta.







En Jaume li va treure el mitjó de la boca, però en Joan va romandre callat. Per el seu cervell passaven mil i un pensaments, però no en podia expressar cap. Al final, va poder mormolar un dèbil; “Per què?”.







- Perquè, diu! - va dir en Jaume - veus més raons que ser un tirà i un dèspota? Per si no ho sabies, jo i tots els treballadors de la fàbrica també som persones. Tenim vida, mengem, respirem, estimem, i també podem odiar. Us aprofiteu de la situació econòmica de totes les famílies de la fàbrica i feu que el treball sigui una tortura, sense cap mena de protecció ni de condicions acceptables, i ja no parlem de drets. I mai ens heu agraït res. Creus que és bonic llevar-se a les 5 del matí, treballar 12 hores sense descans i no poder ni veure la teva família, i acabar cobrant una misèria que igualment us acabem retornant amb tot el que us comprem? Veneu la imatge de un lloc ideal, i potser és cert que tenim de menjar, però a quin preu? Això no és pas gaire lluny dels esclaus. D’això no se’n diu vida. Tan sols és existir.







En Joan no podia dir res. Tots els arguments que havia anat pensant havien quedat arraconats al fons de la seva gola. Amb veu petita, es va mirar la Marta, i ara va ser aquesta que va començar a parlar:







- Quan era petita, les monges que em cuidaven no em van avisar. No em van dir que el meu destí era ser objecte d’un home que ni tan sols em volia pel meu cos. Pots dir que vas estar enamorat de mi, però estar enamorat només és el pròleg d’una vida desgraciada. Estava farta de ser la teva esclava, ara que ja t’havia donat els fills que volies. Un dia, em vaig trobar en Jaume anant cap a aquest magatzem, i el vaig seguir. Em van explicar el que defensaven i hi vaig anar reflexionant. Em vaig decidir per unir-m’hi. Cada dia que em tancava al meu tocador, m’escapava per la finestra per anar amb ells. I ben orgullosa que n’estic.



 



Ni un mot va sortir de la boca d’en Joan. Sentia com en Jaume continuava parlant però no sabia què deia. Era com estar sota l’aigua. No va reaccionar mentre tiraven gasolina al seu voltant ni mentre les flames l’embolcallaven, per segon i últim cop.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]