Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Musarum poetae
Escola Verge de la Salut. Sant Feliu de Llobregat
Inici: L’altre costat de l’infern
L'heliotropi sangonent.
Inici:  L’altre costat de l’infern
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

Capítol 1 Caos
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.


L’Ignasi tornà a tancar la porta i es quedà darrera d’aquesta amb un somriure murri. Li hagués encantat enxampar en Miquel sense roba i poder escrutar aquella pell pàl·lida sota l’aigua bullent. Aquell cos el delectava i sincerament no sabia per què. Mai li havia passat. És més, tenia l’Alícia, la seva xicota. Però se li feia impossible evitar mirar de reüll aquell tors robust quan l’Ignasi passejava pel pis lleuger de roba. En Miquel era completament inconscient que el seu company de pis de vegades el feia emprenyar perquè adorava aquella mirada irada que li llançava amb certa tendresa com aquell mateix matí, quan havia entrat sobtadament al lavabo voluntàriament fent veure que creia que no hi havia ningú. Llàstima de la mampara nova. La banda translúcida impossibilitava veure-hi res. Tanmateix, l’Ignasi no es rendia i un parell de cops per setmana tornava a posar en joc el seu estratagema. Coneixia l’estrany costum del Miquel d’eixugar-se el cos amb l’assecador de cabells en comptes de fer-ho amb una tovallola com fa la gran majoria de la gent; i va veure en aquesta quotidiana consuetud l’oportunitat perfecte d’empipar-lo sovint i poder gaudir de la seva colèrica mirada que tant apreciava. Així doncs, el proper cop que ho va intentar no va errar. Quan escoltà que el seu amic ja havia engegat l’assecador a l’endoll, comptà vint segons per a què res semblés sospitós i entrà amb l’excusa d’agafar el mòbil que carregava al costat de la pica per trucar l’Alícia. Quina ironia! En Miquel es tapà com va poder i l’Ignasi sortí del bany satisfet. No havia vist gran cosa, però aquella mirada irada havia estat més forta que mai. Més tard, encara la sentia clavada al seu clatell.

Després d’aquell esdeveniment, esperà uns dies per tornar a entrar en acció. No podia arriscar-se i que el seu amic sospités coses que no eren. Ell tenia molt clar que ho feia per diversió. El plantejament d’alguna mena d’amor “especial” cap a en Miquel l’obligava, dia rere dia, a autoconvèncer-se que no li agradava i que estimava l’Alícia, tot allò per l’estúpida idea de no caure en temptació i fer alguna bajanada. Però aquell joc s’acabà ben aviat, ja que les següents vegades que intentà de nou entrar al bany es trobà que en Miquel havia posat el pestell de la porta. Mai més ho tornà a provar i s’hagué de conformar amb les mirades irades que li llançava quan es deixava tots el seus apunts universitaris escampats per la taula del menjador i el seu amic l’havia d’obligar a desar-los ordenadament a la prestatgeria del despatxet que hi havia al fons del passadís del petit pis del Raval. Després d’aquella temptativa infructuosa, l’Ignasi va marxar del pis camí de la universitat. D’una banda moix, només de pensar que ara li tocava suportar l’insofrible catedràtic Ramon Campdell; d’altra banda, amb la frustració de no haver enxampat al seu amic com sa mare l’havia portat al món.

Mentrestant, en Miquel sortí del bany i es començà a vestir a la seva habitació, davant del petit escriptori on tenia desplegada la carta que havia rebut de l’Alícia el dia anterior. Sense que l’Ignasi ho sabés, la noia li havia enviat una extensa declaració d’amor amb la seva gentil cal·ligrafia. Ell es quedà de pedra un cop llegida i durant tot el dia no va parar de pensar en un fragment escrit que deia: “Demà ens hem de veure. He de parlar amb tu seriosament”. En aquell mateix instant algú va trucar a la porta. Ell només duia posats uns calçotets, però davant de la insistència va abandonar l’intent d’acabar de vestir-se. Es dirigí al rebedor, tragué els pestells de la porta i l’entreobrí. Allà davant aparegué l’esvelta figura de la femme fatale: l’Alícia. La noia es llençà d’una embranzida als braços d’en Miquel.

L’Alícia era una dona forta, amb caràcter, d’aquelles que dominen les situacions i no es deixen trepitjar per ningú. Amb pas decidit i ferm, entrà al menjador on hi ressonaven les seves passes per les sabates de taló puntiagudes que duia.. Deixà la gavardina beix penjada en una de les cadires de la taula central i s’assegué al sofà amb les cames creuades, alliberant d’entre els plecs de la falda l’erotisme singular de la seva essència. L’escot exuberant del jersei de caixmir blau cridà l’atenció dels ulls d’en Miquel, que s’hi clavaren en els seus pits ufanosos. Com de costum, la noia va haver d’espetegar els dits de la mà dreta per a despertar en Miquel d’aquella abstracció a la qual hi estava tan acostumada. Al despatx d’advocats on treballava per les tardes es passava el dia espetegant els dits ja que el seu cap, el senyor Cambó, sempre que es dirigia cap ella semblava que no podia fer altre cosa que guaitar furtivament el seu escot copiós. Feia uns mesos havia decidit comptar quantes vegades espetegava els dits en una setmana, tant a la feina com en el seus temps d’oci; i comptà fins a cinquanta. Algun cop havia pensat usar roba més pudorosa, però s’hi negava, no volia renunciar-hi perquè quatre poca-soltes bàsics i primitius no podien mirar-la només als ulls i sense haver de fer esforços titànics per no desviar la mirada. Tanmateix, no només eren els homes qui la miraven. Algunes dones pel carrer també l’escrutaven, però no precisament per admirar la seva morfologia opima, sinó amb la ferma intenció de criticar-la i titllar-la de desvergonyida, procaç i descarada, entre d’altres vituperis menys amables dels quals ella, essent una dona moderna, se'n descuidava. Hi havia gent que no entenia què feia amb l’Ignasi, un noi tòtil, fleuma i amb un físic molt normalet. Tanmateix, aquests són els misteris de l’amor o del desamor, perquè la cosa no semblava fluir com mesos abans. Els seus sentiments cap a l’Ignasi ja no eren els mateixos. Només sentia una simple estima, una amistat, un apreci, i el pitjor era que aquest sentiment era recíproc, perquè ell tampoc se’l veia molt capficat en la seva relació.

Sense adonar-se’n, havia perdut el cap pel millor amic del seu xicot, en Miquel. Aquell cos perfecte, on els contorns de tots els músculs existents de la fisonomia humana s’hi emmarcaven, i la sensualitat viril que desprenia per naturalesa, en Miquel l’havia eclipsat lentament fins a tal punt que el desitjava amb totes les seves forces. Després d’aquelles breus reflexions, aterrà de nou al menjador i s’adonà que en Miquel ja s’havia vestit del tot i havia cobert de mala manera, barrejant colors que no lligaven, aquella figura que tant l’encisava.

-Per què has vingut Alícia? He de marxar a la facultat en cinc minuts -va dir en Miquel. I… respecte a la carta… és impossible. Oblida-ho. L’Ignasi és com un germà per a mi i no penso ferir-lo d’aquesta manera. És impensable.

L’Alícia tardà a reaccionar. Havia pensat que, per un cop que havia mostrat intencionadament la seva formositat esplendorosa amb aquell vestit blau cenyit, en Miquel cauria rendit als seus peus i tot giraria al seu favor.

-El cor té raons que la raó desconeix. No va afirmar això Pascal?- digué amb un to pedant. S’aixecà veloçment del sofà, es llençà impetuosament cap en Miquel, l’agafà per la camisa blava que s’havia cordat malament per les preses i el llençà al sofà.

Ell, tot enrojolat, es quedà paralitzat. Mai havia tingut cap relació seriosa amb ningú. Ho trobava innecessari i la seva timidesa mai havia col·laborat en aquest sentit. L’única vegada que s’havia enamorat d’una noia, aquesta ja tenia nòvio. Quan el xicot de la jove s’assabentà dels sentiments que en Miquel professava cap a ella li esfumà una pallissa de les bones. Des d’aleshores no havia parat esment a l’amor i el seu cor mai havia tornat a bategar tan fort com per la Cristina. Tot i així, a la facultat se li havia insinuat més d’una, o bé per aconseguir els seus apunts -ja que era un prodigi de la biologia- o bé per endur-se’l a fer coses més serioses de les quals en Miquel preferia prescindir.

L’Alícia començà a desbotonar-li la camisa i en Miquel no va saber reaccionar. La mirava amb els ulls esbatanats i tot i que el seu cervell li ordenava que aturés la noia, les seves mans no obeïen i es mantenien immòbils.

-No estiguis tan tens, caramelet.

-Però… no puc...para si us plau… L’Ignasi… ell...no... mereix…, va defensar-se amb un fil de veu.

-Calla, bleda! Ell no ha de saber res! Havent-li dit això, apropà els seus llavis als d’ell i el besà apassionadament. Just en aquell moment les mans de l’Ignasi reaccionaren.

Empenyé el fràgil cos de la noia cap endavant, caient d’una manera molt desafortunada contra la taula on l’Ignasi i en Miquel hi recolzaven sempre les cames per descansar. Jeia asseguda i immòbil a l’espai que hi havia entre la tauleta i el moble caoba de la televisió. Les cames damunt la taula i el cap clavat contra el caire del moble dotaven a l’Alícia d’una aurèola llòbrega i macabra. El coll formava un angle agut amb l’espatlla dreta i els ulls completament oberts que s’havien empassat les pupil·les, mostrant únicament un fons blanc que feia recordar el llenç verge d’un pintor invocant-ne la inspiració. En Miquel es quedà uns segons paint aquella escena dantesca de la qual, involuntàriament, n’havia estat el protgonista l’artista. De la boca de l’Alícia començà a rajar un fil prim de sang que començà a gotejar delicadament contra el jersei blau que havia estrenat aquell dia per rebre, sense saber-ho, el bitllet al més enllà. Es quedà mirant fixament les gotetes granats que li regalimaven, totalment com ho havia fet de petit amb les gotes de pluja de la barana de la seva habitació i, ràpidament, girà el rostre per a deixar de contemplar aquella escena sinistre. El seu cap rumiava sense parar, caminant amunt i avall per tot el pis, cercant una solució eficaç, i decidí fer com aquell personatge de la sèrie de televisió dels dijous a la nit quan trobà el cos sense vida d’un veí al replà: llençà el cos de l’Alícia pel balcó fingint així un suïcidi. El cos quedà estès contra la vorera, de bocaterrosa, i començà a crear-se tot un bassal de sang al seu voltant. Des del balcó en Miquel cridava simulant la desesperació i l’angoixa pròpies d’una persona que acaba de presenciar una escena com aquella. S’havia buscada ben soleta. aquell desenllaç, pensava en Miquel, no hauria d’haver anat a buscar-lo amb aquelles pretensions. Si és que mira que n’era de tonta, l’Alícia. Si s’hagués estat quieta ell no hauria hagut de llançar-la balcó avall ni hauria d’hagut de fingir un suïcidi que mai s’havia comès. Per descomptat també hauria de simular aquella aflicció pels fatals esdeveniments. Ara tocava fer el cor fort i recolzar l’Ignasi. D’un daltabaix d’aquella magnitud seria difícil refer-se’n, però a partir d’ara podia comptar amb ell i superar-ho junts!
Capítol 2 SUPLICI
Dia 2 (Dijous 9 de gener de 1964)

En menys d’un mes tot havia canviat radicalment. L’Ignasi, segons en Miquel, havia superat la mort de l’Alícia sense massa dificultats i, fins i tot, actuava com si res hagués succeït. D’altra banda, en Miquel havia patit una transformació important. Ja no era el noi introvertit, estudiós i centrat d’abans. Havia esdevingut un rebel i havia agafat el costum de faltar a les classes de la facultat per anar-se’n cada tarda a algun bar a prendre alcohol i tornar de matinada ben ebri. Aquell matí l’Ignasi exigí al seu amic de quedar per la tarda a qualsevol lloc per parlar de la situació i de la seva actitud. Ell no es negà, però ficà la condició d’escollir ell el lloc. Va ser aquell requisit el que l’havia conduit a un petit bordell del barri del Born, on totes els membres marginats de la societat i aquells que subsistien per mitjà de sospitosos i qüestionables negocis es reunien per excedir-se, emborratxar-se i, si les circumstàncies eren propícies, barallar-se de tant en tant.

-M’estàs escoltant?- de cop i volta se n’adonà que havia deixat de parar atenció al que en Miquel li deia.

-Sí, sí,...

-Mira, eres tu que volies parlar, no jo. Si vols dir-me alguna cosa digue-la ja, tinc la Victorinne esperant-me.

-Qui és la...?-abans d’acabar la seva pregunta en Miquel li indicà amb el cap una dona al fons del local. Duia un vestit vermell ajustat que no li arribava a cobrir els genolls i un escot que l’Ignasi considerà una asfíxia pels seus pits copiosos que acollien entre ells les perles d’un llarg i elegant collaret. La noia era alta i esprimatxada; i fumava un cigar refinadament. Durant uns instants, l’Ignasi sentia que havia viatjat al París de finals del segle XIX i que es trobava al Moulin Rouge al costat d’un jove i inexpert Toulouse-Lautrec que pintava amb frenesia totes aquelles dones que donaven vida a la nit parisenca. Es girà de nou cap el seu amic i aquest li digué:

-Mira Ignasi, jo no tinc cap problema. Potser no t’agradi el meu caràcter, però aquest és el meu jo veritable. Si t’agrada bé i si no et fots.

-Aquest no ets tú.- va replicar l’Ignasi.- No sé que coi et deu passar, però estic aquí per ajudar-te. Si no vols la meva ajuda doncs perfecte; veste’n amb la teva Victorine a fer punyetes i perdeu-vos entre els llençols d’aquest tuguri repugnant!

-D’acord! Moltes gràcies per la teva pèrdua de temps! Ens veiem a casa!

Dit això s’aixecà i s’allunyà cap a la prostituta que l’esperava recolzada al marc de la porta que conduïa al passadís tot ple d’habitacions, deixant al seu amic tot sol dins d’aquella caverna de bèsties salvatges. L’ignasi no volia quedar-se en aquell antre ni un segon més i sortí al carrer per a respirar l’aire fresc que bufava a aquelles hores de la nit. Es recolzà en una les portes d’entrada del local encengué un cigarret per a intentar expulsar tota la seva ira en cadascuna de les calades que anava donant.

Mentrestant, en Miquel s’havia acomodat en una de les habitacions d’aquell bordell. Estirat sobre un llit, la Victorinne s’anava despullant peça per peça davant seu desenmascarant paulatinament les seves virtuts. Aquella delicadesa i lentitud alimentava vertiginosament el desig del Miquel. Un cop nua, s’estirà al seu costat i començà a descordar-li la camisa. Més tard, ja es trobaven rebolcant-se entre els llençols com si fossin un únic ésser. Però de sobte, en una de les carícies de la prostituta, la imatge d’una Alícia furiosa a la qual li gotejava sang del cap se li aparegué i, involuntàriament, agafà a la Victorine del coll i començà a asfixiar-la.

-Atura’t! Atura’t!-cridava la noia. Però ell no reaccionava.

Finalment, amb el poc aire que li entrava als pulmons va fer un gran esforç i li estocà una patada als genitals. Immediatament, en Miquel deixà de subjectar-la i ella tota atemorida sortí de l’habitació sense vestir-se, cercant ajuda. Al cap d’una estona, l’encarregat i uns quants membres més del local entraren a l’habitació. El van apallissar fins deixar-lo gairebé mort i el llançaren al carrer per la porta del darrere després d’haver-lo saquejat i deixar-li el portamonedes buit.

L’Ignasi, que no havia marxat a casa i que s’havia quedat fent un tomb pel barri, va veure tota aquella última escena. Sortí corrents a socórrer el seu amic i se l’emportà de retorn a casa. Un cop al pis, l’estirà sobre el seu llit i començà a curar-lo després de la pallissa que havia rebut. Tots dos es quedaren adormits al llit i, de sobte, en Miquel es despertà i mig inconscient cridà:

-Era ella, Ignasi! Et juro que l’he vista! Era l’Alícia!

-Com? Però què estàs dient? L’Alícia ja és morta, Miquel. Au va, no diguis ximpleries!

-Et juro que era ella! Ha tornat per a venjar-se! He vist en els seus ulls com anhela vessar sang! La meva sang!

L’Ignasi no entenia res del que deia. Primer de tot, ell no creia en esperits i, en el cas que el de l’Alícia rondés per allà, per què voldria ella la sang del Miquel? Tot allò era molt estrany.

Dia 3 (Dilluns 20 de gener de 1964)

En Miquel continuava tenint visions de l’Alícia. El rostre esgarrifós de la noia el perseguia; el veia a totes bandes: a la universitat, al mercat, a la biblioteca,... Sentia que el perseguia, però semblava ser que perpellejant l’esborrava i tornava tot a la normalitat. No va ser així un dia que es trobava a una botiga de roba de Portal de l’Àngel. Tots els maniquins van prendre la cara sagnant de l’Alícia. Va perpellejar fins a deu cops, però el realisme d’aquella situació anava creixent a mida que tancava i obria els ulls. Sortí corrents d’allà com si hagués vist el dimoni i entrà en la botiga del costat. Uns segons després es repetí la mateixa història: els maniquins tenien de nou el rostre de l’Alícia, però a més a més, ara parlaven. El cridaven, deien el seu nom. El cor de veus s’enquistà al cap del Miquel, que començà a donar voltes. Aquelles figures podien caminar i començaren a acorralar en Miquel mentre el grapejaven i l’ofegaven amb una olor nauseabunda que transportà el noi al dia en què matà l’Alícia. En Miquel escridassava que havia estat sense voler, que ell no volia, que li sabia greu i que si us plau no li fessin res. Les Alícies s’anaven multiplicant fins al punt que va ser enterrat per totes aquelles siluetes. Caigué a terra inconscient i es col·locà en posició fetal per a poder protegir-se de les imaginacions que ell considerava ben reals.

Hores més tard, l’Ignasi anà a veure en Miquel a l’hospital. Aquest es trobava estirat en una d’aquelles lliteres blanques tan incòmodes típiques dels centres de salut. Tot i així, semblava haver trobat un moment de repòs absolut i el seu tors s’elevava amb cadascuna de les pausades respiracions. Poc després arribà el doctor, un tal Jaume Valls segons la tarja d’indentificació que penjava de la seva bata blanca, i li explicà la situació del seu amic. Digué que en Miquel havia tingut un brot psicòtic molt fort degut a factors desconeguts, però que semblava que el seu estat s’havia estabilitzat. Tanmateix, el doctor Valls insistí que fóra bo que es prengués un parell de mesos de complet repòs, durant els quals estava prohibidíssim que en Miquel prengués cap substància addictiva, sortís de festa, acudís a la universitat i un llarg etcètera que l’Ignasi anotà en la llibreteta de butxaca que sempre duia al damunt. Després de tota la llarga xerrada el doctor i veient la profunda preocupació que l’Ignasi sentia pel seu amic, digué:

-Això no hauria de comentar-t’ho, però sembles bon xicot i espero que el que ara et diré no surti d’aquí.- l’Ignasi afirmà rotundament i el doctor Valls li entregà una targeta amb un nom i una direcció: Madame Laveillefois. Carrer de Sant Sever, 8.-  Si  veus que la cosa no millora, et recomano acudir a aquesta dona. No és que sigui del tot legal, però ella podria solucionar el problema o els pensaments que martiritzen el teu company. Els seus mètodes no són del tot.. com dir-ho… ortodoxos, però crec que serien eficaços amb el teu amic.

Dia 3 (Dimecres 5 de febrer de 1964)

Al cap de dues setmanes, amb en Miquel tancat a casa i l’Ignasi fent-li de guardià, la cosa seguia sense millorar. Cada nit en Miquel tornava a cridar en somnis, demanant clemència a algú que l’intentava assassinar fredament. Llavors, un dia l’Ignasi s’enrecordà d’aquella targeta que li havia donat el doctor Valls i no trobà cap altra solució que no fós acudir a aquella dona.

L’Ignasi, després d’insistir durant una llarga estona, va convèncer en Miquel d’anar a veure Madame Laveillefois, que suposadament, posaria punt i final al seu estat. Sortiren del seu pis del Raval quan el sol ja s’havia post en el bell horitzó de la ciutat comtal i iniciaren el seu trajecte cap al Carrer de Sant Sever. Un cop a l’entrada d’aquell carreró, pogueren comprovar que la foscor ho dominava tot i difícilment es podia avançar sense ensopegar cada dues passes. Paulatinament els dos amics van anar avançant, comptant totes les portes fins arribar a la vuitena. Un cop allà, picaren a la porta i aquesta s’obrí, deixant visible la figura d’una menuda vella alcavota, vestida amb draps bruts i amb la cara tota pintada. L’Ignasi fou el primer en dirigir-li la paraula i li explicà el perquè de la seva visita a aquelles hores. La vella Madame Laveillefois els mirà fixament, després tragué el cap per mirar a banda i banda del carrer i, a continuació, els deixà passar dins el seu temple de relíquies, espècies i instruments de bruixeria. La dona els guià pels passadissos estrets i pudents d’aquella cofurna fins arribar a una petita sala rodona que acollia una taula de fusta al mig i quatre cadires al voltant d’aquesta. La vella els convidà a seure i digué:

-Doncs bé noiet, anem a veure quin és aquest patiment tan gros que t’atormenta. Dona’m la mà.-en Miquel obeí cegament.- Això et farà una mica de mal, però ja veuràs que serà un dolor momentani.- llavors tragué un ganivet d’entre la seva vestimenta i li feu un tall a la mà a en Miquel, que replicà amb un petit xiscle de dolor.- Ja està. Comencem.

Aleshores, Madame Laveillefois posà la seva mà sobre la d’en Miquel i l’apretà fortament. La vella inicià una llarga ronda de preguntes i respostes que durà fins a dues hores amb la ferma intenció de calmar en Miquel i apropar-se al quid de la qüestió. Finalment, la vella formulà la pregunta clau, aquella que alliberaria en Miquel del seu patiment i desencadenaria tot un seguit de succesos tràgics.

-Diga’m què amagues, allò que intentes sepultar dins del teu cor, allò que t’està matant i que no et deixa dormir tranquil. No tinguis por, diga’m-ho!

En Miquel començà a tartamudejar. Li era impossible confessar allò. Per molt que volgués, les paraules quedaven atapeïdes al seu paladar. Poc a poc el que deia es feia més clar i, finalment, escopí:

-Jo vaig matar l’Alícia.
Capítol 3 Caiguda
Dia 5 (Dijous 6 de febrer de 1964)



 

Des que havien tornat la nit passada, no s’havien tornat a dirigir la paraula. Havien recorregut els carrers barcelonins amb silenci i un cop arribaren al seu pis, l’Ignasi sense obrir la boca, entrà a la seva habitació i allà havia romàs fins aleshores.



En Miquel no podia dormir. Se suposava que la confessió l’hauria d’haver fet sentir alliberat, però els remordiments ara eren encara més forts i el pitjor era la por que tenia de perdre el seu amic. Ja eren les dotze del matí i encara que havia anat a veure l’Ignasi a la seva habitació perquè s’aixequés, aquest no havia donat cap contestació. Feia temps que no es presenciava tant de silenci en aquell petit piset al qual fins feia res anomenaven llar. Veient que no tenia res a fer, en Miquel es dirigí al menjador i s’estirà al sofà, on en un tres i no res s’adormí. Més tard, quan ja devien d’ésser les cinc de la tarda, l’aixeta de la cuina oberta el despertà. Cautelosament, s’apropà i allà es topà amb el seu amic. L’Ignasi el mirà, s’emportà el got d’aigua que sostenia amb la mà a la boca i començà a empassar-se el líquid. Un cop finalitzà, mirà a en Miquel i preguntà.



-En vols un?



En Miquel es quedà bocabadat amb l’actitud del seu amic després del seu comportament durant la nit anterior i tot aquell matí.



-Tu estàs tocat de l’ala, oi?-contestà sense pensar.- Et passes tot el dia tancat a la teva maleïda habitació, sense contestar a les meves súpliques i ara em surts aquí com si no hagués passat res.



-No em sembla molt diferent del que has estat fent tu fins fa poc.- l’Ignasi posà la seva ferma mirada en la del seu amic.



-Mira no em surtis amb aquestes eh, que per aquí no hi passo. He estat aguantant el que realment va succeir! Gairebé m’he tornat boig per tal de no ferir-te amb la veritat! I ara em dius això…



-Mira no em vinguis de víctima!-en el mateix instant del crit, l’Ignasi llençà el got de vidre a terra, fent que s’esmicolés en mil bocins.- Aquí qui ha acabat més tocat per aquesta situació he estat jo. He estat aguantant la teva actitud de nen petit, el teu comportament agressiu… Tot! Perquè ets el meu millor amic, perquè m’’importes i perquè...-no pogué dir allò que sentia en el més profund del seu cor.- Potser hagués estat bé dir-me la veritat! Penso que tenim suficient confiança com per haver-m’ho dit…



-Clar! No veus que l’Alícia era la teva xicota? Què volies? Que me la jugués a que anessis a la policia?



-Ho podria fer ara mateix si volgués. Però el fet és que tot això no ho has amagat per no fer-me mal a mi. Tu mateix ho has dit: ho has fet per tu. I només per tu.



Un breu silenci s’establí a la cuina i poc després en Miquel reprengué la paraula:



-Mira ho sento. Tens raó, he sigut un imbècil i un egoista. Però entén que pogués tenir por, no sabia com actuaries!-sospirà profundament i continuà.- I que sàpigues que també ho sentia per tu. T’aprecio, ets el meu millor amic i tot el que va succeir, que fou accidental, et juro que ho canviaria si pogués. Sé que estimaves l’Alícia i ho sento de veritat. Em podràs perdonar?



L’Ignasi no pogué més amb el seu paper d’enfurit i davant les paraules d’en Miquel tornà a la seva habitual actitud de serenitat i a la seva mirada tendra.



-Com vols que no et perdoni tros de lloca!-s’apropà lentament al seu amic.-El passat, passat està. I pots estar ben tranquil que no aniré a la policia.- llavors ambdós es fongueren en un aprofunda abraçada que demostrà que un sempre estaria allà per ajudar l’altre. Un cop se separaren, l’Ignasi digué:



-Sobre el tema de l’Alícia, m’agradaria parlar-ho tot més profundament.-tornà a dirigir la seva benèvola mirada a en Miquel.-Vols anar a donar un tomb?



 

Tots dos es vestiren amb el primer que van trobar i sortiren al carrer. Passejaren una estona per les Rambles i entraren a un petit bar que trobaren a la Plaça Reial. Allà l’Ignasi li explicà que feia temps que no sentia res per l’Alícia, que tenia pensat deixar-la però que li feia pena perquè li semblava que ella estava molt enamorada d’ell i no volia ferir-la. En Miquel dubtava si explicar-li al seu amic que l’Alícia havia anat a casa d’ells i se li havia insinuat al bell mig del menjador. No volia crear més problemes entre ells, però com que li acabava de dir que ja no estimava la noia, explicar-li tot allò podia ser una bona coartada pel que havia fet, així que al final li explicà el que havia succeït. L’Ignasi no podia creure allò que li estava relatant el seu amic. De veritat l’Alícia estimava el seu amic? Quina gràcia! La parella enamorada del mateix xicot! L’Ignasi tranquil·litzà el seu amic, tragué importància al que li havia explicat  i tornaren cap a casa.



 



Just quan en Miquel es girava després d’haver tancat la porta, l’Ignasi s’abalançà sobre el seu amic i començà a besar-lo vivament. En Miquel tenia els ulls oberts com plats; estava aclaparat. De nou no tornava a saber com reaccionar i se sentia igual que amb l’Alícia. Però no volia fer mal al seu amic.



-¿Què fas Ignasi?-digué nerviós.



-El que crec que hauria d’haver fet fa temps.- l’Ignasi el mirà als ulls i llavors ho digué.- T’estimo.



Llavors, l’Ignasi es tornà a abalançar contra els llavis del seu amic. Començà a jugar amb la seva llengua a la boca del Miquel. Besant-se encara, arribaren al sofà. La boca i els llavis carnosos de l’Ignasi viatjaren fins al coll i començaren a recórrer la pell nua del seu amic. Li mossegà el lòbul de l’orella esquerra i una força sobrehumana sortí de les venes del Miquel. Empenyé el fràgil cos del seu amic com temps enrere havia fet amb l’Alícia i aquest al seu torn patí el mateix atziac destí. De la força del cop, relliscà de la prestatgeria el test amb l’heliotropi que l’Alícia havia comprat mesos enrere per a que els dos amics decoressin el petit pis que acabaven de llogar. Aquest s’esquinçà en mil bocins al cap de l’Ignasi impregnant les flors violetes de la planta de sang i provocant que el cos de l’Ignasi quedés inert al terra amb la testa partida regalimant tot un rierol escarlata .



A continuació, en Miquel es reclinà al sofà i es quedà mirant a l’horitzó, com si ja res a la vida importés, pensant en la repulsió que sentia cap a ell mateix en aquells moments. Les llàgrimes començaren a córrer pel seu rostre i poc tardà en fondre’s en una lamentació inabastable que s’apreciava amb el mar de llàgrimes que creava.Tot just després, uns forts cops sonaren a la porta. Era el veí del costat. Aquest xisclava, intentant trobar resposta de l’interior d’aquell piset, preguntant si tothom estava bé. En Miquel no respongué i al cap de poca estona el veí cessà els seus cops. Però en ell sabia que el tafaner aquell no pararia fins a descobrir què havia estat aquell terrabastall que havia escoltat al pis dels joves estudiants. Passades un parell d’hores, la policia arribà i veient que ningú responia, tombaren la porta trobant-se amb una escena dantesca difícil d’oblidar. Quan el comissari Alcover s’apropà per a detenir en Miquel, aquest es llançà al cos mort del seu amic i el començà a besar, suplicant que es despertés. Veient la negativa del Miquel d’accedir a acompanyar-los, li etzibaren un cop amb la porra a tota la nuca, fent que aquest caigués inconscient al terra banyat de sang de l’Ignasi.









Dia 6 (Dilluns 2 de març de 1964)



Tot al voltant és blanc. Tanco els ulls perquè aquestes parets monocromàtiques em crebanten el cap. He perdut la noció de temps, no sé quan porto en aquest maleït antre. Cada dia és igual: a una determinada hora, que desconec completament, un home ve i em fa una llarga interrogació; em pregunta si ho estic portant bé i, si estic exaltat, em punxa amb un instrument igual de llarg que una espasa i tan prim com un fil, el contingut del qual em fa caure adormit. Vull tornar a casa amb l’Ignasi. Segur que està preocupat. Deu estar preocupadíssim. I jo aquí sense saber que hi faig. Ningú m’escolta. Estic atrapat dins d’aquesta camisa que no em puc treure de sobre. Si algun dia surto d’aquí penso denunciar a la modista que creà aquesta terrible camisa i… perquè no?, de passada la puc matar també, així no farà més mal a aquesta societat. Avui és el dia, ho sé. Avui tinc el pressentiment de que succeirà alguna cosa bona. Em deixaran sortir? Vindrà l’Ignasi? Em deixaran conèixer la modista? Matar-la? O em deixaran matar l’odiós home que sempre ve amb la seva execrable bata blanca? Tot blanc! Prefereixo el negre: el negre de la foscor, dels corbs, de les coves, de l’univers, dels túnels, de… Vull sortir! Perquè no em deixen sortir? La porta s’acaba d’obrir. Mira-te’l, aquí ve aquest estúpid. Vinga Miquel fes bona cara que avui serà un gran dia i et deixaran sortir.
***



Em fa mal la gola de tant cridar, però és que estic fins els pebrots d’aquest lloc. Quan torni a entrar aquest home me’l carrego! Com s’atreveix a punxar-me altre cop! Com s’atreveix! Empaito les parets i l’únic que aconsegueixo és embrutar-me les ungles de guix blanc; blanc com el sostre i la bata del senyor que em pregunta cada dia que com estic, que si recordo alguna cosa, que si… Estic fins els collons d’estar aquí! Vull tornar amb l’Ignasi a casa i estar tranquils. Veure una pel·lícula al sofà i menjar crispetes, que se’ns cremin i que tot el pis faci olor a socarrimat durant una setmana. Vull recuperar la meva vida. Maleïda Alícia! Si aquesta porca no hagués nascut, res d’això hagués passat. Ella és qui m’ha portat aquí. On deu ser ara? Si la trobo no penso deixar ni un membre sencer d’ella, l’eradicaré de la faç de la terra. Ningú la trobarà a faltar, ni tan sols l’Ignasi. Segur que ell m’ho agraeix. Aquesta dona és un plom! Pobra de sa mare, com li deuria costar parir tal bèstia! Estic cansat, esgotat. Miquel has de descansar, si no ho fas mai podràs sortir d’aquí. Has d’estar ple d’energia per poder fer justícia, per tornar a la normalitat, per… No pensis més, dorm, només dorm.



 



Dia 7 (Dimecres 4 de març de 1964)



 



Un, dos, tres, quatre,... set-cents vint-i-nou mil vuit-cents setze… Ja n’hi ha prou! Estic fart de les veus del meu cap. No les vull sentir més. No deixen de jutjar-me i em persegueixen pel que vaig fer. Em diuen que vaig matar l’Ignasi, però això no deu ser pas veritat. L’Ignasi m’espera a casa, oi? L’Ignasi m’espera a casa… L’Ignasi m’espera a casa! No és mort! Calla, imbècil! Que jo no el vaig matar! O no ho vaig fer a propòsit! No veig res clar, tot dins el meu cap està difuminat! I tu, Alícia, que em dius ara? Tot és culpa teva! Deixa de mirar-me amb aquests ullets… Si pogués et matava, mira el que et dic. Però és que no vull acabar tancat a cap lloc per haver acabat amb tu. Tot i que el plaer de fer-ho em tempta. Tant de bo pogués arrencar-te el cap del cos i esquarterar-te. Però què estàs dient capsigrany? Com pots dir aquestes animalades? Aquest no és el Miquel d’abans! El vull recuperar! Que em sent algú? Vull ser el Miquel de sempre! Aquell paio feliç i estudiós que vivia tranquil amb el seu millor amic. Aquell que no havia matat ningú, aquell que no cridava i que no tenia mil veus al cap que l’acuitessin. On ets Miquel? On ets!? Torna! Torna… Un altre cop aquí el de la bata blanca? I a sobre torna amb l’agulla de sempre. Implora-li Miquel. Demana-li que et deixi sortir. Tu no ets pas una mala persona. Vinga de genolls, estira-li d’aquesta bata blanca fastigosa, estira-li tant fort com puguis i aguanta-la tensada. No el deixis marxar. És la teva única oportunitat. O ara o mai. Ara! La veu de l’Ignasi crida que ara i la de la porca de l’Alícia diu que mai, que no tens salvació. Però en facis cas. Vinga plora-li, plora-li. Que s’apiadi de tu, vinga que ho pots aconseguir. Ara obrirà la porta i et deixarà sortir, ja veuràs. Què diu ara? El mateix de sempre… Estic bé doctor, clar que estic bé… Deixi’m sortir! Però crida en veu alta, tros de lloca. No veus que no t’escolta? No em surt la veu, no em surt. Deu ser el maleït líquid que cada dia m’injecten. Com m’hagi deixat mut, l’agafo i no ho explica. Babau! Però tu vols sortir d’aquí? Plora, plora, plora i no paris de fer-ho. Mira’l, aquesta careta és d’algú dèbil, d’algú que et vol socórrer. Segur que t’ajuda. Oh no! Altre cop no! Però no he fet res.. Crida-li que et mati, que acabi amb tu. Miquel, no t’enganyis, desitges la mort! És la teva única sortida. He de morir. El Miquel ha de morir i les seves veus amb ell. Repeteix això tres cops. El Miquel ha de morir i les seves veus també. El Miquel ha de morir i les seves veus també. El Miquel ha de morir i les sev...

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]