Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
DanaeCris17
IES Camí de Mar. Calafell
Inici: L’aire que respires
L'aire que respires
Inici:  L’aire que respires
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.
Capítol 1 La fugida
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

A la llunyania es podia observar una casa envoltada d’arbres de fulla caduca, els nois    decidits, es van dirigir per un camí asfaltat que es dirigia cap a la casa misteriosa. Una vegada allà van picar a un timbre blanc situat a l’esquerre, semblava que no hi havia ningú, però, de sobte va obrir una dona que aparentava uns 35 anys, espantada i atemorida per l’aspecte dels dos individus va tancar ràpidament la porta, però, minuts més tard es va tornar a obrir, i ara ja no era la dona, si no, un home que el contrari, els va deixar passar. Els fugitius es van assentar tímidament en un sofà petit, l’home intrigat es va dirigir cap a ells preguntant…

- Que feu en aquest poble amb la roba estripada i bruta?

- Estem fugint de la guerra de França, que ha causat la mort dels nostres pares, jo em dic Adolph i ell, es el meu germà petit, Christophe.

En aquell moment l’home es va quedar sense paraules, no entenia com la gent era capaç de matar i deixar a molts nens sense pares o matar a un nen de tan sol 5 anys no s’ha li podia passar ni tan sols una mica pel cap aquelles barbaritats.

Temps després va reaccionar i va fer una pregunta indiscreta cap els nois.

- Que va passar amb els vostres pares?

- Nosaltres estàvem a casa quan de sobte vam escoltar crits a l’entrada i vam anar corrents a amargar-nos en el soterrani que havia sota de casa, jo vaig mirar per una finestreta petita com es portaven presoners a el meus pares, era la mateixa gent que havia assaltat la bastilla. Llavors nosaltres vam decidir fugir del país, vam tenir que esperar a la nit per poder travessar la frontera pels Pirineus. Nosaltres encara que no ho dèiem sabíem que els nostres pares estaven morts.

L’home pensatiu els hi va oferir una estància a la seva casa durant un temps indeterminat, fins que ells estiguessin en condicions d’emprendre el seu viatge cap a Barcelona per trobar un treball i poder tenir una nova vida estable, lluny de tota aquella guerra que només ha portat tristeses.

Ells entusiasmats van acceptar sense pensar-ho, es van dirigir cap a las habitació situada a la planta de dalt i es van instal·lar

Un cop instal·lats i amb les seves pertinences guardades i organitzades en un armari vell que només hi cabien un parell de jerseis i pantalons, es van dirigir cap a la cuina per sopar.

Mentre sopàvem els quatre a la taula, la dona es va dirigir cap a Adolph preguntant-li..

- Com era la vostra vida a França abans que esclatés la revolució?

- Nosaltres vivíem en un palau a prop del rei Lluís XIV, els nostres pares pertanyien a la noblesa.

- Saps per quin motiu va començar la guerra? Va preguntar l’home encuriosit

- La guerra va començar quan els camperols i tota la gent que pertanyia a tota la classe social baixa, es van revolucionar contra Lluís XIV perquè era un rei que gastava els diners amb coses innecessàries de luxe i deixava el seu poble sense menjar i els obligava a pagar impostos elevats. Com no tenien ni pa ni farina per alimentar-se, es van ajuntar tots i es van dirigir cap a Lluís XIV i van assaltar la bastilla agafant-lo presoner  i finalment degollar-lo juntament amb la seva dona Maria Antonieta.

La dona i el home es van quedar fascinats, desprès d’haver escoltat aquesta història, ja que ells no s’havien assabentat de tot el que passava a França.

Llavors, els nois es van anar a dormir, mentre que el matrimoni es va quedar pensant com seria el futur d’aquells nois. Després d’estar tota la nit pensant en el futur dels nois, van decidir adoptar-los com si fos un regal de Deu, ja que ells no podien tenir fills.

Al dia següent l’home va decidir dir-li al nois el que havien pensat

- Voleu que nosaltres us acollim en la nostre humil casa com si fóssiu els nostres fills?

Els nens es van quedar rumiant durant uns minuts, ja que ells no s’esperaven aquesta sorprenent notícia.

- Clar que sí. Per nosaltres seria un gran privilegi poder quedar-nos aquí amb unes persones tan bones com vosaltres que ens han obert la porta de casa seva sense conèixer-nos.
Capítol 2 El comiat
Han passat 10 anys des de que aquells dos nois es van quedar a viure en aquella casa d’Hostalric. L’Adolph ha decidit junt amb la seva dona i el seu fill tornar a França i veure com ha quedat la seva ciutat després de la guerra i explicar-li al seu fill les costums d’aquell país i la historia dels seus avantpassats.

Mentre l’Adolph està fent la seva maleta per marxar al dia següent cap a França, s’apropa el seu germà per acomiadar-se, mai s’havien separat des de que van arribar a Hostalric.

De sobte la dona es va dirigir cap a l’habitació on estaven els dos germans i va fer una proposta inesperada.

- Voleu que faci algun sopar especial per fer un gram comiat?

Ells van dir que no calia que ella es molestés fent un gran sopar, ja que durant aquests 10 anys es va porta molt be i els va tractar com si fossin els seus fills.

María, la dona, va anar al galliner i va agafar una gallina, mentre sostenia amb el seu braç dret una ganivet, sense pensar-ho li va tallar el coll, uns minuts després va agafar les seves potes, les va lligar junt amb la branca d’un arbre i seguidament va ficar a la gallina de cap a baix perquè caigués tota la sang i es quedés completament neta. Passades unes hores va anar a buscar a la gallina i va fer un gran sopar.

Mentre Maria i Anna, la dona d’Adolph acabaven de fer el sopar, l’Adolph i en Christophe anaven preparant la taula. Una vegada fet el sopar es van seure tots a la taula disposats a provar aquell deliciós menjar tant especial que havia preparat la Maria amb tot el seu amor.

Un cop asseguts tots a la taula, en Pere, l’home que havia fet de pare durant aquest 10 anys els va preguntar....

- Com heu pensat anar cap a França?

- L’Anna i jo hem pensat anar caminant amb el nostre fill.

- No creus que serà molt pel teu fill, es un viatge molt llarg i cansat per un nen de la seva edat. Va respondre en Pere.

- Havíem pensat agafar un carruatge però no tenim suficients diners

- No pateixis, jo havia pensat, si voleu, us puc deixar el meu carro amb els meus cavalls. Va contestar en Pere amb una gran seguretat.

L’Adolph, emocionat, va acceptar sense pensar-ho ja que sabia que el seu fill no podria aguantar aquell viatge tan llarg a peu.

Una vegada van acabar de sopar, es van dirigir tots cap a les seves respectives habitacions per descansar, ja que sabien que a l’endemà tenien que fer un llarg viatge.

Al dia següent, quan van escoltar al cant del gall, es van despertar tots, van agafar les seves maletes i van baixar les escales per anar cap al menjador. Quan van arribar al menjador van veure que no hi havia ningú però minuts mes tard van veure a la Maria entrar per la porta ja que acabava de munyir a una vaca. En Pere es trobava preparant el carro pel Christophe ja que sabia que tenia que fer un viatge molt llarg.

Després d’esmorzar, l’Adolph i la seva família van sortir de la casa per acomiadar-se d’en Pere i finalment emprendre el seu viatge cap a França.

 

Passada un setmana d’haver travessat muntanyes, rius, pirineus,... van arribar a França. Seguidament es van dirigir cap a una posada per passar la nit.

Al dia següent, una vegada descansats, l’Adolph va decidir anar amb la seva dona i el seu fill a veure la casa on havia viscut la seva família, quan van arribar es van adonar que no estava la casa que havia explicat l’Adolph, sobre aquell terreny on abans estava la casa ara hi havia una església. Després van anar a visitar els voltants i van veure que tot era diferent a com ho recordava ell.   

Van decidir tornar a la posada ja que s’havien quedat tant sorpresos que no s’havien a quin lloc anar més, mentre anaven cap a la posada, l’Adolph va trobar un diari situat sobre d’un dels bancs i es va adonar que a la portada d’aquell diari hi havia una noticia que el va deixar a una mínima esperança de que els seus pares estiguessin vius ja que ell mai els havia vist morts.
Capítol 3 La trobada
 

Uns dies després d’haver trobat aquell diari, l’Adolph es va quedar molt pensatiu ja que va llegir que moltes persones que havien viscut en camps de concentració  recloses pels camperols i les classes socials urbanes van sobreviure. Llavors ell va pensar que els seus pares podien estar vius i va anar esbrinar informació sobre on podien estar els seus pares ja que els van destinar a diferents llocs de França.

Al dia següent l’Adolph es va quedar rumiant sobre el que havia llegit i va decidir explicar-li tot a la seva dona, ja que ella no sabia assabentat de res. Aquell matí esmorzant a a la posada, l’Adolph va decidir comentar-li a la seva dona que anava a esbrinar sobre on podien estar els seus pares, però que nomes anava a anar ell sol, ella es tenia que quedar a la posada amb el seu fill fins que ell tornes d’aquell llarg viatge. Passades unes hores l’Adolph va agafar la seva maleta i amb el seu carro va decidir emprendre aquell viatge, després de tantes hores de trajecte, ell va decidir parar a descansar ja que ja s’havia fet de nit i no podia seguir amb el seu viatge, i es va situar en uns camps on va passar la nit. A l’endemà, quan va sortir el sol va tornar a emprendre el seu viatge fins que va arribar a Troyes. Quan va arribar va anar a buscar allotjament per quedar-se uns dies, després de mitja hora buscant un lloc per establir-se, va trobar una posada molt antiga on estava situat el timbre a mà esquerre, va tocar el timbre i seguidament després d’uns segons va obrir la porta un senyora gran i li va preguntar....

- Que vol vostè?

- Voldria allotjar-me en una habitació d’aquesta per passar uns dies

Seguidament la senyora el va fer entrar i li va oferir una habitació que tenia lliure al fons del passadís.

Una vegada instal·lat a la seva habitació va deixar la seva maleta i va anar a donar un tomb per buscar informació sobre les persones que havien viscut en aquells camps, ja que aquell poble era un dels llocs on tenien camps i va anar a parar molta gent.

Mentre caminava pel carrer sense saber on poder trobar informació es va seure en un banc situat en una plaça, uns minuts després es va asseure al seu costat un home gran, l’Adolph es va quedar pensatiu ja que aquell home li va recordar al seu pare, llavors va decidir fer-li unes preguntes.

- Disculpi, li podria fer unes preguntes?

- Clar que si, que vols preguntar-me?

- Vostè a viscut en el temps de la Revolució Francesa?

- Si, jo vaig intentar fugir d’aquella guerra, però mentre fugia em van trobar llavors em van       destinar a un camp de concentració en aquesta mateixa ciutat on estem ara.

- Hi havien mes persones a la mateixa situació que vostè?

- Si, hi havia moltes persones igual que jo. Perquè em preguntes tan sobre aquella guerra?

- Els meus pares van ser presoner en aquells camps de concentració i els estic buscant. Vosté sap on van traslladar a mes persones?

- Si. Van traslladar a moltes persones a camps situats a Montpellier i a Tolouse.

L’Adolph li va donar les gracies per tota aquella informació ja que va ser de molt bona ajuda, es va acomiadar del senyor i tot seguit es va dirigir cap a la posada, va agafar les seves maletes i va emprendre el seu viatge cap a Paris per buscar a la seva família.

Una vegada va arribar a Paris, va anar a buscar a la seva dona i el seu fill i els va explicar on podrien estar els seus pares. Llavors van agafar tots les seves maletes i es van dirigir cap a Tolouse.

Al viatge va durar una setmana, fins que van arribar a Tolouse, un cop van arribar, van anar a buscar un lloc per passar la nit, van trobar una posada a la plaça del poble i van decidir quedar-se, la dona de la posada, els va ensenyar una habitació que estava lliure però no tenia lavabo, ja que el lavabo estava situat en el passadís i era el mateix que tots els hostes utilitzaven, ells no van tenir ningun inconvenient amb aquell ultima detall. Tota la família van decidir descansar d’aquell viatge.

Al dia següent va anar a buscar al seus pares pensant que podien estar en aquella ciutat, llavors es va dirigir cap a l’església i li va preguntar al capellà si coneixia a un home amb el respectius noms i cognoms, ell li va contestar que havia sentit parlar d’aquell home i que en aquesta ciutat no estava perquè ell coneixia a la majoria de la gent, però potser el podia trobar a Montpellier.

Tot seguit l’Adolph es va dirigir juntament amb la seva família cap a Montpellier, després d’un dia de viatge van arribar a la ciutat, de seguida, van trobar una posada on passar els dies fins que trobessin els seus pares. L’Adolph va començar a investigar on podien estar els seus pares fins que va esbrinar que podien estar en un monestir, una vegada va arribar al monestir, va picar a un timbre perquè li obririen la porta i va obrir una monja que li va preguntar...

- Que vol?

- Estic buscant a Charles Boucher, sap si es troba aquí?

- Si, està aquí. Qui es vostè?

- Soc el seu fill. Porto molt de temps  buscant els meus pares.

- Passa estan aquí, es veuran molt contents de veure’t. La teva mare no para de preguntar per tu i pel teu germà, ja que l’ultima vegada que os va veure éreu molt petits i no sap que ha sigut de la vostra vida.

Quan l’Adolph va veure el seu pare i a la seva mare, es van donar una forta abraçada i la seva mare no va parar de preguntar que ha sigut de la seva vida i de la del seu germà. Ell li va contestar que van tenir que fugir cap a Espanya a un poble de Catalunya anomenat Hostalric i que van ser cuidats per una família camperola. El meu germà es troba allà, jo he vingut amb la meva dona i el meu fill per tornar cap a Hostalric amb vosaltres. Llavors tota la família van decidir marxar tots junts cap a Hostalric.

Passades dues setmanes van arribar a Hostalric i finalment es van trobar els pares amb el seu fill petit i van conèixer a aquelles dues persones que van els van cuidar, i els va agrair tot ho que van fer per els seus fills durant tots aquells anys. Tots junts van decidir construir una casa al costat d’aquella família i començar una vida nova i oblidar-se de tot ho que havien patit en aquella guerra. 

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]