Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Claudia llaveria
Col·legi El Carme . Tarragona
Inici: Olor de colònia
Aaron
Inici:  Olor de colònia
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.
Capítol 1 S'AIXECA EL TELÓ...


Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

-----------



Va seure a terra, doncs es sentia profundament cansat.

Foscor, foscor i més foscor, era l'únic que els seus ull podien percebre... a la dreta tot negre, a l'esquerra també, excepte per un petit cartell lluminós, molt petit, brillant a la obscuritat. Hi havia unes lletres escrites però no les podia veure; tenia la visió borrosa. No es podia moure, estava ajagut a terra, li feia mal el cap, les cames no li responien. On estava? Què feia en aquest lloc? Qui l'havia portat? Totes aquestes preguntes ballaven pel cap en aquell moment. El pànic va poder amb ell, el cor semblava que intentava fugir de la seva gàbia, volia marxar de dins seu de la mateixa manera que ell volia fugir d'aquella misteriosa habitació fosca. Una fort ferum a plàstic va envair el seu sistema olfactiu, va notar l'olor d'uns guants de làtex. Com podia estar passant això? Una llàgrima va recórrer la seva galta, i com acte reflex la llengua se la va endur fins la boca, tenia un gust molt salat, massa fins i tot... la por no havia marxat del seu cos, va agafar aire i el va retenir durant cinc segons, no va servir de res, la por continuava.

Va intentar recordar-ho tot, però la seva ment estava completament en blanc, no tenia cap record. Poc a poc les cames van anar agafant més mobilitat, ja podia moure el dit gros, això era bona senyal... De sobte una idea va passar pel seu cap i amb molt de temor i lentament va pujar-se la samarreta i es va tocar la zona lumbàlgia, tot estava normal, no tenia cap tall ni ferida. Va sospirar amb força.

Tenia por de cridar, de demanar ajuda, de fer qualsevol soroll; les persones que l'havien portat podrien saber que estava despert i venir a fer-li mal. Amb molt de valor va incorporar-se de nou, posant les mans a terra per donar-se impuls. Els genolls van anar perdent la rigidesa i quan estava a punt d'aixecar-se, van fallar i va caure a terra. Desprès de molts més intents per fi va aconseguir posar-se dret, el cap li va començar a donar voltes, les galtes s'omplien d'aire com si fos una mena de gripau, i les nàusees arribaren. Gràcies a aquesta mala estona uns records borrosos van entrar al seu cap: estava conduint; no hi havia gens de tràfic. De cop un cotxe es posa darrere i intenta avançar-lo. Finalment ho aconseguix al mateix temps que el truquen per telefon. Engegà el mans lliures. No funcionava. Va dirigir la mirada cap al mòbil. Numero desconegut. El airbag explota. Un cop. Foc, fum. Els ulls es tanquen lentament. Gust de sang a la boca.

Com pot ser que desprès d'un accident no hagi vingut la policia? Com és que no té cap ferida? No ho entén. S'asseu a terra frustrat i un nom li ve al cap: Aaron. Qui deu ser? Quin dia és, quina hora? Està realment viu?

Milers de preguntes sense cap resposta coherent. Tanca els ulls i no té cap més record.

Més tard torna a obrir els ulls. Aquests ja estan acostumats a la foscor i pot veure algun reflex. Es torna a aixecar amb més facilitat que la primera vegada i allargant les mans per davant toca les parets com a única finalitat de conèixer l'espai. Nota les parets fredes i semblen de metall. Mira cap a dalt i un quadrat groc descol·loca la seva ment. Salta alt, molt alt, per aconseguir el quadrat. No hi arriba, és impossible, però finalment en un salt aconsegueix agafar el quadrat amb la mala sort de caure a terra i la foscor es torna a apoderar d'ell.



Al mateix temps, a Venècia



Tots el actors estan preparats pel segon acte, el nerviosisme pot amb els més joves, ja que tenen molta menys experiència; saben que amb aquesta òpera es juguen la seva carrera com artistes. Centenars de persones estan a punt de veure com Sarastro i els seus sacerdots es reuneixen per acceptar a Papageno i Tamino. A la sala hi ha molta agitació, tots els espectadors es preparen quan Sarastro en disposa a cantar «O, Isis und Osiris». Quan està a punt d'acabar i tota la gent nota les llàgrimes als ulls, les portes del teatre s'obren. Una dotzena d'homes entren, uns porten uniforme com de policia, dos d'ells un vestit fosc. No criden, però ordenen que es detingui la funció.

Els actors es miren entre ells sense comprendre, però segueixen actuant, un grup de desconeguts no acabarà amb la seva carrera d'artistes. Però un dels actors calla i observa com els policies registren a les persones i s'apropen a ells.

Ben, ni rastre del que busquem. Haurà marxat”, diu un dels homes vestits de fosc.

Però per alguna raó Ben no es donava per vençut i seguia buscant. La seva mirada es creua amb la de l'actor i va ser el detonant perquè el jove fugi corrent.

Jacob, l'he vist, ha sortit per aquella porta. Trobeu-lo! Aquest marrec no s'ens tornara a escapar”.

Va cridar perquè la gent callés, però només va aconseguir que encara cridessin més.

El noi va sortir per la porta de darrera del teatre, els policies no van trigar a repartir-se entre la sala, dos homes d'uniforme van sortir a perseguir al noi. Era tard, el cel de Venècia era molt fosc i ple d'humitat, però el noi corria i no mirava enrere, sentia crits que deien que s'aturés, però ell seguia i seguia sense saber realment on anava.

Des dels 10 anys vivia anant d'una ciutat a una altra, havia aprés molts idiomes i havia visitat París, Londres, Barcelona, Roma, Praga, Berlín, Estrasburg... ell anava recordant totes les cares que havia conegut al llarg dels anys. L'havien perseguit molts policies, però aquells dos homes sempre estaven per allí. Una vegada va tenir que saltar al mar des del port d'Amsterdam; una vegada es va amagar en un contenidor de Praga, ple de fruita podrida... i una vegada es va haver d'amagar en un portal de París. Però tot va començar quan va tenir que escapar de la seva mare perquè aquells homes volien fer-li mal.

I ara ho havia tornat a fer: Va girar a la cantonada del carrer Briati i travessant un solar va despistar als seus perseguidors. Allí va sentir una veueta que el va sobtar.

-Ei! Tranquil! sóc jo, no hauries d'estar actuant?

-Cinna, què fas aquí?

-He preguntat jo primera.- va dir, mentres el noi la mirava amb cara amenaçadora.

-Val no et posis així.- va dir-li ella.- Només estava prenent l'aire, no m'agrada la nova casa on vivim, és que no és ni una casa, és un habitació sense porta, entrem per la finestra, com t'han pogut vendre aquesta porqueria?

-Petita, és hora de que t'expliqui moltes coses, crec que ja vas sent gran.
Capítol 2 Interludi


Havia conegut a Cinna a Istambul, deu anys enrere, quan ell va haver de fugir de la seva mare una nit. Recordava com va enfilar-se a la taulada de casa seva i, saltant de casa en casa va trobar-se a una nena de cinc anys en una terrassa. Era una nena de cabells del color de la palla arrissats i amb un somriure encisador. Va preguntar-li que feia allí i ella només li va dir que fugia; fugia de gent dolenta que li volia fer mal.

Va agafar-la entre els seus braços i va endur-se-la amb ell; i a partir d'aleshores sempre li explicava contes i històries sobre bruixes i fades, li deia que ella era la princesa de les fades de Ortakoy, que va fugir d'uns malvats que li volien treure els poders i que un dia creixeria i podria anar soleta a lluitar contra els dolents. Aquesta història sempre la explicava quan ella tenia por, i Cinna l'escoltava atentament mentre jugava amb els rinxols que li queien al front.

Com que ni un ni l'altre tenien diners, van dedicar-se a demanar al carrer, a colar-se en trens i vaixells i escapar dels que ell anomenava homes dolents. Sempre trobaven alguna casa o pis abandonat on poder instal·lar-se i així va passar el temps fins que un dia, quan estaven a París, un home se'ls va trobar dins un portal prop de Des Invalides. Es deia Francis Brand i va decidir cuidar-los i donar-los roba neta i menjar. El noi va començar a assistir a classes de teatre, esgrima, idiomes, ball i cant, i no ho feia perquè fos la seva afició sinó perquè per alguna estranya raó en Francis volia que fos actor. La Petita Cinna va començar a estudiar, a anar l'escola i a conèixer gent. Francis era com el pare dels dos.

- Estàs adormit? Què et passa?.- Va dir-li Cinna mentre li donava copets a la panxa.-Teníem que haver-nos quedat a París, no entenc la teva obsessió de marxar sempre dels llocs on ens cuiden. Francis ens estimava de veritat, i un dia sense avisar vas decidir que teníem que marxar. No vas ni fer les maletes, vas robar-li diners al nostre pare i vam marxar amb les mans buides.

Una llàgrima va caure al terra. Portava uns dies menjant molt poc, sempre tancada en aquell pis perquè sinó els trobarien. Però, qui els trobaria?

- Què dius? Francis no és el nostre pare, no ens estimava, només estava sol, no tenia família i volia una. Vàrem ser els primers que va trobar. Què et penses que si hagués tingut fills ens hagués acollit? El millor és que estiguem sols, jo t'he cuidat sempre.

Sense pensar, com a acte reflex, va aixecar la mà, Cinna va abaixar el cap i va aguantar la respiració tancant ben fort els ulls i les mans. Però no va sentir cap cop, en comptes d'això el puny d'ell va colpejar una farola, fent que li comencés a sortir molta sang, però no va sentir el mínim dolor.

- No controles Alan, no estas controlant el que fas ni el que dius, hem fas por. Què ha passat? Perquè t'amagaves?

- Ens han trobat Cinna, ho sento moltíssim. Sé que et vaig dir que els homes dolents no ens trobarien però ho han fet, i els ha avisat Francis. Francis vol que ens trobin.- Va apropar-se a la noia per abraçar-la, ella es va apartar de manera brusca.

- Estàs com una cabra, que et penses que hem creure l'historia de les fades? Sóc gran Alan, sóc molt gran per aquestes tonteríes. Si Francis ens busca és perquè vam fugir. No! Vas fugir tu! Potser tu ets el dolent, potser tu m'has segrestat.- va sortir del carreró i va començar a cridar- Estem aquí! Ajuda!M'escolta algú?.- Ell va agafar-la tapant-li la boca.

- Cinna, si us plau estigues quieta, t'estimo molt, no vull que ens separin, et portaran lluny d'aquí. - T'equivoques, hem portaran amb Francis a París.

Francis havia viscut tota la vida a París, des de ben petit els seus pares volien que fos cirurgià, encara que el que l'apassionava era la pintura. No va poder complir mai el seu somni, va acabar de metge i gràcies a això va conèixer a Danielle, la seva dona.

Danielle era escriptora; bé, ella es considerava escriptora, encara que els seus llibres es trobaven a casa omplint-se de pols. “Les temps sont difficiles pour les rêveurs”, sempre deia, abans que la frase es fes famosa per la pel·lícula: Le fabuleux destin d'Amélie Poulain. Com va conèixer a Francis? Va ser una casualitat: el seu germà gran es va posar malalt, un càncer de fetge. Tenien que fer-li una operació molt complicada i no se'n va sortir. El metge que el va operar no va tenir forces per comunicar-ho als familiars, així que ho va fer en Francis. L'únic familiar que estava esperant era Danielle. Des de el primer moment en que es van mirar els dos van enamorar-se.

Temps després es van casar. Van tenir un fill, al que li van posar Fabien, l'estimaven amb tot el cor. Formaven una família preciosa, però tot el que és bo s'acaba, Danielle va posar-se malalta i poc a poc s'anà consumint. No es podia fer res, no tenien cap mètode per curar-la. A Francis se li va caure tot el món a sobre; l'única dona que l'havia estimat de debò s'estava morint i no podia ajudar-la.

Tota la seva ira va recaure sobre Fabien i el va obligar a fer-se metge, cosa que ell no volia, ja que el que en realitat volia ser actor. Pare i fill, un dia d'estiu, van tenir una gran baralla.

- Només tens quinze anys has de fer el que el teu pare et digui, i si et dic que estudiaràs medicina, és que estudiaràs medicina, només els idiotes són actors.

Fabien en aquell moment va sortir de casa corrent, amb la mala sort que no va veure que el semàfor estava en vermell... Des de aquell accident Francis va quedar completament sol, però un any desprès com per art de màgia, va trobar a dos nens en un portal, i va fer-se la promesa de que els cuidaria com no ho va fer amb el seu verdader fill.

- Francis ha mort, Cinna.

- Com? Tu mateix acabes de dir que ens està buscant.

- Hem van enviar una carta.

Va treure's una carta de la butxaca del pantaló i començà a llegir: “Per a Alan. Segurament quan llegeixis això ja hauré mort: No sé on esteu, només espero que sàpigues cuidar bé de la petita. He contractat uns detectius perquè hem diguin on sou, però el problema és que hi ha uns altres homes que us busquen. M'han donat una setmana perquè us trobi, si no és així moriré. Espero que esteu bé. Au revoir...”

Va acabar de llegir, però continuà parlant.

- A París no ens van trobar, perquè no sabien que havíem vingut a Venècia. A aquests homes ja fa una setmana que els veig rondant, per tant han descobert d'alguna manera que estem aquí. Suposo que Francis els hi va dir que era actor i els nostres noms, però segueixo sense entendre com saben que estem a Venècia.

Cinna en aquell moment va mirar al seu canell, i molt dissimuladament va tapar-se el rellotge. Ell va notar alguna cosa estranya però no li va donar la més mínima importància, devia estar atordida amb tota aquesta informació. Però el que no sabia és que pocs dies abans de que s'escapessin de París, Francis va comprar-li un nou rellotge a Cinna, un rellotge que portava incorporat un detector. Sabien on estaven en qualsevol moment només clicant una tecla. Cinna va contindre les llàgrimes per dir:

- Alan qui sóc? Perquè hem busquen a mi? Expliquem tot el que saps, si us plau. Tinc un detector al rellotge que Francis hem va regalar, estic segura. Va dir-me que era un regal perquè no hem perdés, i justament per això saben on estem...- Es va treure el rellotge, el va tirar a terra i amb un cop de peu va trencar-lo.

Ell va agafar el que quedava del rellotge i quan es va agenollar la carta va sortir de la seva butxaca. Sense pensar-s'ho, Cinna va agafar-la i va llegir per ella mateixa, la seva cara va quedar petrificada al llegir el començament.

- Alan! Qui és Aaron?

 
Capítol 3 Desenllaç?
- Alan! Qui és Aaron?- Ell va aixecar la mirada molt ràpid, la seva cara no es podia descriure, just quan anava a preguntar el perquè, ella va seguir.- En aquesta carta posa per a Aaron.

15 anys enrere, a Venècia



El plor de la vida va inundar tota la sala, era el dia més calorós de l'any, però en aquestes parets metàl·liques tot semblava que estigues congelat i fosc. Nydia sabia que s'emportarien a la seva filla, tal com van fer amb Marco, el seu germà. Se'l van endur quan només tenía tres anys i després d'uns mesos el van retornar, amb la condició que en tingués un altre... i aquí estava set anys més tard just desprès de donar a llum, amb temor a que s'en portessin a la criatura i no la tornés a veure mai més.

Nydia va veure com rentaven al nadó, el vestien i s'apropaven a ella. Quan el va tenir als braços va somriure; era una nena molt maca, amb ulls negres, un nasset petit i unes mans molt curioses, ja que acariciaven la cara de Nydia com si la volgués reconèixer. Tenia uns petits rinxols al cap, va decidir posar-li de nom Cinna, fent referencia als seus cabells.

- Nydia, ja pots marxar. Saps el nostre tracte, necessitarem a la teva filla quan faci cinc anys.- Va dir-li aquell home que havia vist en tants mals-sons. Llavors va abraçar a la seva petita, i quan aquell home ja no hi era va xiuxiuejar-li: “estaré sempre amb tu, no et deixaré mai.”

Mesos més tard Nydia, Marco i la petita Cinna ja no vivien a Venècia; van creure que estarien més segures a un lloc llunyà com Istambul. No volia que ningú li prengués a la seva petita per res del món, però no va ser així, aquell home es va presentar just el dia en que ella feia cinc anys.

Nydia plorava, Marco cridava, els homes buscaven a la nena per tota la casa, però la nena no hi era, i el que no sabien és que casualment havia trobat un noi, l'Alan, i estava als seus braços fugint per les teulades de Ortakoy.

De nou la sala misteriosa



Va obrir els ulls de cop, encara estava en aquella habitació, s'havia quedat inconscient durant un parell d'hores segurament i ningú havia vingut a buscar-lo. Tenia quelcom a terra, al costat. Què és? Un paper? Que fa un paper aquí? Pensà que es tornaria boig aquí dins. S'apropà el paper als ulls, i va descobrir que era de color groc i hi havia escrita alguna cosa. Gatejà com un gat desesperat que porta mesos sense menjar, intentant buscar la manera de tenir una mica de llum i poder veure el que hi havia escrit. El seu subconscient dibuixà un somriure i recordà el cartell lluminós amb unes lletres borroses, s'apropà i il·lumina el paper, l'únic que hi ha escrit és: Aaron

Al mateix temps, a Venècia



Començava a fer fred al carrer, Alan i Cinna van tornar a aquell lloc que anomenaven casa. Durant tot el camí Cinna havia estat preguntant-li moltíssimes coses a Alan, coses que ni ell sabia respondre. Un cop van arribar a l'habitació i ja estaven tranquils, Alan va dir:

- Hem d'acabar amb això, portem anys anant d'un lloc en un altre, les mentides al final es descobreixen. Jo vaig marxar de casa als deu anys, la mateixa nit en que et vaig conèixer, la meva mare va dir que m'escapés, que hem venien a buscar.- va començar a parlar amb més velocitat i més força.- Eren els mateixos homes que et buscaven a tu, ens necessiten per salvar-se. Porten anys perseguint-nos, i estic cansat d'escapar. No ens rendirem ara, el que farem és plantar cara a aquestes persones.

- Alan, qui és Aaron, i perquè tens la seva carta?

Alan no va fer cas, va posar tot el menjar que tenien en una motxilla, va donar-li a Cinna una manta perquè s'abrigués i va preparar un got de llet calenta.

- Hem contestaràs?

- No t'he sentit, a més és molt tard. Dorm, que demà tenim que fugir.- Cinna va acostar-se a ell, el va abraçar i per últim cop, amb una veu molt dolça va tornar a preguntar-li el mateix. Minuts més tard ell va respondre:

- Jo sóc Aaron.- Però Cinna ja estava dormida als seus braços.

El cant dels ocells van ressonar a les orelles de Aaron, que va despertar a Cinna amb un petó al front. En menys d'una hora ja havien abandonat el pis i es dirigien cap a les afores de la ciutat. Havien anat a casa d'en Jess un gran amic i company seu a escena i aquest els va parlar d'unes velles fàbriques abandonades a la zona de Marghera, prop de l'estació de tren. Va portar-los amb el seu atrotinat cotxe i van creuar el pont sobre la llacuna fins arribar a terra ferma. Tenien la intenció d'amagar-se a les fàbriques durant uns dies i després, quan tot estès més calmat, agafar un tren cap on sigui (París de nou? Istambul? No ho sabien). Però al tercer dia, una tarda en que tombaven per l'estació comprovant si s'havien cansat de buscar-los, una veu coneguda va sobtar a Aaron .

- T'estava esperant des de fa dies.-Va dir una veu de dona.

El hall de l'estació semblava una bassa d'aigua amb tantes llàgrimes que van caure entre ell i la seva mare. Allí estava, dreta entre la gent que, atrafegada, buscava la seva andana i tornava cap a casa després d'un dia de feina. Allí estava, com si no haguessin passat els anys, tant lluny de la seva casa i plantada com qui no vol la cosa, esperant-lo on menys s'ho podia pensar.

Aaron estava tant sorprès que es va creure tot sense preguntar-ho gaire. Què feia molt temps que ella el buscava, que sabia que estava a Venècia, que va decidir anar a l'estació perquè era el lloc més probable on trobar-lo i que portava més d'una setmana esperant-lo.

- Ja me'n recordo de tu, bonica.- Va dir la dona a Cinna:-Tu ets la germana de Marco, tens el mateix do que Aaron, i per això esteu en perill en aquest lloc.

- Però vull saber el meu passat, d'on vinc, perquè hem busquen?.- Va preguntar-li  Cinna, sense donar importància al detall del seu germà, ja que no se'n recordava d'ell; tota la seva vida només havia sigut fugir i fugir al costat de Aaron.

- Us busquen perquè sou poderosos, vosaltres teniu la cura que ells volen. No sou persones corrents, en la vostra sang teniu un tipus de molècula que serveix per curar grans malalties... això és el que ells diuen, però l'únic que volen és fer experiments i acabar amb vosaltres, sou immunes a qualsevol malaltia, a qualsevol mal físic.- Es van mirar entre ells sense comprendre el que passava.- Ara m'heu d'ajudar. Tenen segrestada a un noi, que té el mateix que vosaltres, sé on està però necessito la vostra ajuda. Va patir un accident i per això el van localitzar. El tenen presoner però sé que està bé.

La mare de Aaron va explicar-lis moltes més coses i van acompanyar-los fins un edifici vell, fosc, quadrat, en un polígon on hi havia industries, dipòsits de combustible i brutícia i runes per tot arreu.

L'edifici semblava abandonat, però no estava. Tot era una mena de decorat per passar desapercebut entre les altres naus i fàbriques.

- Tenim que entrar.- Va dir la mare.

Dins l'edifici un vell conegut d'Aaron i Cinna es col·locava uns guants de làtex i obria una porta on hi havia un noi que llegia un paper. Quan va veure la llum del passadís va deixar-lo caure.

- Tu? Sempre tu?.- Va dir al veure l'home que entrava.- No pots deixar als meus tranquils? Penses que la teva dona es salvarà si ens mates a tots? Doncs no! Les coses són així. El destí ja diu quan una persona ha de morir, i la realitat que li ha tocat viure a Danielle és aquesta, t'agradi o no. El millor que podries fer és desendollar-la de la teva estranya màquina perquè deixi de patir.

Francis es va apropar a ell, el va agafar del braç i li va donar una bufetada. Ell ni es va immutar, però l'ira va créixer dins seu. Va escopir-lo a la cara. Els homes que acompanyaven a Francis van lligar-lo en una llitera al temps que l'alarma de la planta inferior de l'edifici va començar a sonar.

- Han entrat, aneu a buscar-los, avui és el gran dia.

Cinc minuts abans que sonés l'alarma, Cinna i Aaron havien entrat a l'edifici. No sabien si el que veien era real. Estaven al soterrani d'unes oficines, amb moltes sales, unes amb medicaments, altres tancades, sales que semblaven quiròfans. Cinna va obrir una porta i en aquell moment un soroll va retronar per tota la sala.

- Cinna! L'alarma! Corre!.- Va cridar Aaron, però Cinna s'havia quedat mirant a una dona, una dona que semblava que estigues dormida, connectada en una maquina, hi havien molts tubs vermells, es va esgarrifar i va córrer darrere d'ell.

Van girar un passadís i van trobar-se amb un grapat d'homes que portaven un noi en una llitera. Al girar cap a l'altra cantó hi havia més homes. Estaven rodejats, no sabien com sortir d'allí.

L'alarma va ser substituïda per una veu “Pensàveu que podríeu fugir? No us han ensenyat a no confiar de la gent?”. Després d'aquestes paraules una dona va aparèixer; era la mare de Aaron, i tenia els ulls vermells d'haver plorat molt. “Què creus que la teva mare no et pot vendre? Com pots confiar en ella després de tants anys? Què sàpigues que gràcies a ella esteu aquí dins.”

Ella va començar a plorar i a cridar demanant perdó al seu fill. Aaron i Cinna es van mirar, havien perdut, no tenien res a fer.

Francis va aparèixer darrere d'ells, i Cinna va posar-se a cridar i a insultar-lo amb els tots els  insults que coneixia en sis o set idiomes, però tot es va enfosquir i quan van obrir els ulls es trobaven en una altra sala. No estaven sols, a un racó,assegut a terra, estava el noi que havien vist sobre la llitera.

- Hola.- va dir.- M'alegra tornar-te a veure Cinna, i a tu Aaron, espero que trobis la manera de sortir d'aquí. Hi ha molts com nosaltres al món i necessiten la teva ajuda, tu aconseguiràs salvar-nos a tots en un futur; n'estic segur.

- Qui ets?.- van preguntar tots dos.

- Sóc Marco, és una historia molt llarga i difícil però estic segur que em donarà temps d'explicar-te-la.

- Fes-ho, i no et preocupis, aconseguirem sortir d'aquí.- Va dir-li Aaron, i agafant-l la mà a Cinna va afegir.- Tots tres.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]