Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Landon
Escola Cultura Pràctica. Terrassa
Inici: Olor de colònia
Presoner
Inici:  Olor de colònia
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.
Capítol 1 Ouvre les yeux


Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

Va caure al terra, devastat, destruït. Favreau. Cognom que el perseguiria per sempre. N'estava fart d'aquest nom: Bête, abomination, exécration; Dieu ne t'aime pas! Paraules que es repetien dia rere dia. «Tampoc sóc tan lleig, no?» El suïcidi era una cosa que ja li havia passat pel cap. No volia seguir vivint. No d'aquesta manera. Feia mesos que no es veia al mirall, mesos que no rebia cap compliment, cap carícia. No tenia contacte per part de ningú que no fos per maltractar-lo. Es va tibar dels cabells. Aquella sensació abrusadora, d'arranjament que l'atorrentava cada cop que sortia el sol. Va tancar els ulls i va deixar que els seus pensaments el consumissin, fent-se una bola, excel·lint-se del món. La primera llàgrima va caure, i així va fer la segona.

Un segon més tard, va notar un fort sacsejament.

C'est l'heure d'enlever la bête dehors! –Daphnée, la dona que s'encarregava de llençar-li el menjar, es va posar a cridar.

L'Emerick, com a resposta, va donar un cop més fort. Tampoc podia veure res. La seva gàbia estava protegida per un vel de color negre que no li permetia poder veure la llum exterior. No mentiria si deia que s'estava tornant cec. Daphnée va ignorar completament el gest del noi. Aquest, es va dedicar a donar cops cada vegada més consecutius. El posterior era més fort que el darrer. No es va adonar que es trobava cridant fins que el vel de la gàbia va ser tret amb brusquedat de sobre seu. La dona va obrir la gàbia amb còlera i va agafar el noi per la corbata de corda que duia, reforçant el nus que s'havia desfet segons abans.

–Si ho tornes a fer, t'escanyaré –va amenaçar-lo mentre el mirava fixament els ulls, traient-li la respiració a mesura que estrenyia el nus de la corbata.

Un rajolí de saliva li començava a caure per la barbeta. Pensava que els pulmons li esclatarien. Llavors, el va deixar anar i va tornar a remugar paraules en francès.

Tot i haver nascut a França, ell no entenia l’idioma. El seu pare era francès, però tampoc coneixia de la seva existència. La seva mare era una bagassa espanyola i va quedar embarassada d’ell, per després abandonar el seu propi fill a l’edat dels tres anys. La dona ho sabia: el seu fill no era normal. Pensava que a mesura que passaven els anys, tornaria a la normalitat. A part de provenir de família vulgar, els seus ulls posseïen colors diferents: el seu ull dret era bru, i l’esquerra, blau. Una abominació monstruosa que no devia ser vista. Una bèstia que havia de morir. La dona sabia que aquella criatura només li portaria problemes. Incapaç d’assassinar el seu fill, va decidir refusar-lo, deixant-lo enmig del bosc. Sol, indefens, afamat. Un nen petit de tres anys abocat al bosc, que pensava que jugava amb la seva mare a fet i amagar.



La Daphnée tancà la gàbia amb el vel negre a sobre, alhora que cridava a dos esclaus de pell fosca perquè transportessin el noi a l’escenari. L’Emerick va deixar anar un xiscle al notar que l’estaven elevant. El seu cap va ser colpejat repetides vegades a causa de la poca delicadesa amb que movien la gàbia. No va passar molt de temps quan va notar un sabor sagnós als seus llavis. Dos forts braços el van empènyer fora la garjola, sense tenir l’oportunitat de resistir-se. En un moviment involuntari, el noi va cobrir-se els ulls per evitar ser cegat pels rajos del dia.

Don’t you ever do that again, minger! –una veu anglesa es va posar a cridar-lo: Roy Ainsworth, l’amo del circ, d’aquell maleït espectacle de fenòmens.

No va ser fins a aquell moment en el que va realitzar que ja es trobava de cara al públic. Va mirar als seus costats per veure que aquest cop tenia als extrems els dos bessons esclaus negres. Els dos mantenien una expressió neutra, com si ja haguessin sabut què els hi tocava. Ràpidament, va destapar-se els ulls, endevinant el que li deia l’amo.

Quan va obrir els ulls, exclamacions de sorpresa van ser sentides per part de tota la gentada. L’Emerick es va sentir observat, menyspreat, vulnerable. No era com els altres. Mai estaria a la seva alçada. Tan sols era un objecte de circ que ningú volia.

Tomates! Tomates pour deux écus! Vous ne voulez perdre pas cette opportunité! Lancez les tomates au monstre! –amb el seu accent anglès, en Roy cridava. El jove no entenia què estava passant. Es va arrossegar cap al final de la garjola en la que es trobava, mentre veia com la gent feia una filera extensa i tenia tomàquets a ambdues mans. I llavors, tot tornava a començar. El primer tomàquet va caure sobre d’ell, esquitxant-li la cara. Amb les mans tremoloses se’l va apartar de la cama, on havia caigut finalment. El va llançar lluny d’ell i es va fer un bunyol, abraçant-se les cames contra el seu pit, sense tancar els ulls en cap moment.

El segon tomàquet, amb força, va aterrar al seu braç dret. Els consegüents el van deixar sense respirar. Un bassal de suc de tomata era a sota dels seus peus. El seu cabell ros, es va tornar vermell, la seva samarreta s'esparrecava.

Tu es un démon! Ne t’aime personne! –un nen petit va cridar– Quand je compte jusqu’à trois! – aquest cop va dir més fort. El nen va començar a comptar, i l’Emerick va veure com vàries mans s’alçaven a l’aire amb els tomàquets a la mà.

Començà a negar amb el cap. Ja veia el què succeiria.

Trois!

Un allau de tomàquets va caure sobre el noi, que estava abatut en el terra. Les llàgrimes ja queien descontrolades per les seves galtes, crits de desesperació sortien de la seva boca.

–Mamà, mamà! –li havia caigut suc als ulls– Mamà, salva’m! Mamà, si et plau!

Un crit esgarrifador va sortir de l’organisme del noi. I tancà els ulls. Milers de queixes per part del públic van començar a ser presents. El so d’una reixa obrint-se, va fer que s’encongís més sobre ell mateix, tapant-se el cap amb les dues mans.

–Mira que ets imbècil! –en Roy va cridar amb fúria. Aquest cop volia que l’entengués– Obre els ulls, desgraciat!

Va agafar-ho pel coll de la samarreta, fent-lo obrir els ulls de cop i volta: els de l’home expressaven fúria, ràbia, menyspreu, mentre que els del noi por, inseguretat, vulnerabilitat.

–Vols acabar ple de guix com els germans Akpabio?! És el què vols?! –va cridar-lo, escopint saliva sobre seu.

Va deixar anar un gemec i va negar amb el cap. El va deixar anar sense miraments, i d’immediat, l’Emerick va girar-se per veure els bessons negres. Els dos estaven coberts de guix blanc: la seva pell amb prou feines era negra. Els dos gemegaven, i llavors es va mirar els braços. Plens de blaus, amb la pell irritada a causa del tomàquet.

No! –una femenina veu va exclamar.

Una joveneta de cabells bruns i ulls verds forcejava contra el seu pare. Portava un vestit blanc amb pinzellades roses, amb una cinta de color salmó que li rodejava la cintura. Les seves sabates de taló de xarol li feien unes cames més primes i el barret que duia donava a entendre que era de classe bona. Els seus llavis estaven coberts d’un pintallavis de color préssec molt maco, i es veia que era una noia amb caràcter.

No li llançaré cap tomàquet al noi! –cridava en francès. L’Emerick seguia sense entendre-la.

T’asseguro que com no aturis l’escena que estàs muntant et ficaràs en un gran embolic. La gent no ha vingut a veure el teu espectacle, nena –l’home que l’acompanyava, parlava amb ella.

L’Emerick no havia aturat en cap moment les llàgrimes que vessaven dels seus ulls. Anava deixant petits espinguets a mesura que plorava.

Ja t’he dit que no ho penso fer –la noia no es donava per vençuda.

Una bufetada va impactar contra la seva galta. La noia no va baixar el cap en cap moment. Les seves llàgrimes es quedaven retingudes als seus ulls. No li permetria el luxe de veure-la plorar.

I jo t’he avisat, Annaëlle.

El tomàquet que portava l’Annaëlle a la mà va ser llançat a les seves sabates. No s’ho perdonaria mai si hagués ferit al noi. Va tancar els ulls amb fermesa i va posar bé la seva esquena, mostrant tenacitat.

L’Emerick es va quedar observant la noia. No entenia de què parlava amb el que aparentava ser el seu pare, però semblava que no tenia intencions de fer-li mal.

C’est tout pour ajourd’hui! Nous allons fermer les monstres dans leurs cages! –la veu d’en Roy ja la sentia llunyana. Pensava que es desmaiaria de la pressió que havia aguantat durant aquelles quatre hores. Altre cop, uns braços ferms el van agafar per ficar-lo dins la seva gàbia.

Tan sols va tocar el terra, les seves parpelles no van durar molt més i van relliscar-se pels seus ulls, caient adormit. Aquella nit, enmig del seu malson, uns ulls verds van aparèixer per defensar-lo.



 
Capítol 2 Flirteuse
Amb delicadesa, es va arrencar les estelles que tenia clavades al llarg del seu braç esquerra. Va quedar ple d'esgarrapades, amb pics rojos al llarg d'aquest. Tenia alguna que altra ferida infectada a causa de l'estella. Va respirar fons, passant-se la mà dreta pel cabell, que es trobava enganxós i encartronat. Havia passat més d'una setmana des que havia vist aquella noia. No havia pogut cessar de pensar en ella: els seus ulls maragda plens de llàgrimes fent que la seva ombra d'ull s'escarrés al voltant de la parpella. Encara recordava aquella única llàgrima que va relliscar per la seva galta just en el moment que l'home que l'acompanyava havia donat mitja volta; en com es va desempallegar d'ella en un obrir i tancar d'ulls per després caminar cap el baró amb l'esquena recta i el cap ben alt.

Una punxada aguda va fer que abandonés tals pensaments per aferrar amb força el seu braç. Ja feia més de dos dies que no menjava res més que no fos pa sec i aigua. Cada cop es sentia més dèbil, invàlid, abatut, frèvol. El cap començà a donar-li voltes, una calor febril el va amarar. Sense pensar-s'ho, va beure l'últim glop d'aigua que restava al cubell de ferro oxidat que tenia. El rajolí brut d’aigua amb òxid va passar pel llarg de tot el seu coll, suscitant un calfred que el va recórrer de dalt a baix. Va premsar els ulls amb força, evitant la nàusea que acabava de grimpar del seu estómac. Va llençar el cubell a terra, fent que una part d’aquest es desfés, veient com s'esquarterava en trossos, ple de polsim vermell per tot el terra. No va poder contenir l’arcada i va acabar expulsant tot el que havia menjat en les últimes hores, deixant-lo més devastat del que ja estava. Es va deixar caure a terra, donant-se un cop amb els barrots de la gàbia. Tancà els ulls i començà a plorar. Volia morir. Va acabar adormint-se, abatut, tant psicològica com físicament.

Arrêtez la fille gâtée! Arrêtez-la! –forts crits i una gran sacsejada el van despertar. La garjola es movia, però era diferent a les altres vegades: el movien de manera brusca i malaurada. Els crits cada cop eren més forts, i la velocitat en la que es movia la gàbia, també.

–Para! Para, si et plau! Arrêtez! Je me fait mal la tête! El meu cap em fa molt mal! Si et plau!–l’Emerick cridava desesperat. No sabia francès, però durant la seva estada, havia après a dir un parell de coses essencials per la seva supervivència.

La persona que l’arrossegava no el va fer cas i continuà corrent. Després del que van semblar hores, els continus cops es van aturar. El vel negre va ser retirat i el noi va arrufar els ulls degut als rajos de sol sobre el seu rostre. El soroll d’un forrellat trencant-se va ser el que provocà que obrís els ulls d’immediat. Llavors, quedà mut. Quedà mut quan va mirar el seu davant.

Bonjour –una veueta tímida el va saludar.

L’Annaëlle. Era ella. La noia que havia vist al circ i s’havia refusat fer-li mal es trobava davant dels seus nassos. Aquest cop estava despentinada, ja no lluïa els seus tirabuixons nets i brillants, el portava tot llis i embullat. Els seus llavis ja no eren de préssec, sinó de maduixa. Les seves galtes es trobaven lleument rosades, fent destacar les piguetes que tenia a la cara. La seva olor de vainilla i coco el va aclaparar.

Instintivament, L’Emerick va garfullar fins al fons de la gàbia. Va abraçar-se les cames i va mirar la noia espantat. L’Annaëlle va deixar anar un mig somriure a l’hora que aixecava les celles, com si tingués un nadó en braços. Va allargar el braç, posant el seu palmell boca dalt, oferint la seva ajuda.

Je ne te ferai pas mal –la noia parlà, acostant-se més a ell.

Desconcertat, va acceptar amb la mirada i li va agafar la mà, provocant un gran somriure al rostre de l’Annaëlle. El va ajudar a sortir fora la garjola, agafant-lo per la cintura amb les dues mans, amb compte que no caigués al terra. Amb les cames tremoloses, l’Emerick es va incorporar. Duia les seves mans sobre les espatlles d’ella per no caure; feia temps que les seves cames no respiraven, que no s’aixecaven. La seva respiració era forta i encara no gosava dir paraula, la seva mirada encara es trobava perduda, atordida.

Est-ce que tu es bien? Nous irons chez moi, sois tranquille.

No entenia el què li deia, només podia prestar atenció a la petita noia que tenia al davant. A l’aixecar-se, s’havia adonat que li treia dos caps d’altura. Va tancar els ulls amb força i va premsar amb més intensitat les espatlles de l’Annaëlle.

Segur que et trobes bé? D’aquí poc arribarem a casa meva, no pateixis. Simplement has de seguir els meus passos, sense por. No has de tenir por –va repetir amb més suavitat la noia. Va voler acariciar el seu cabell, però el seu aspecte la repugnava. Es trobava brut, ferit i a més olorava malament. Sabia que el contacte amb les seves mans li costaria el vestit de platja que vestia.

Tranquille... –començà a repetir.

Je... Je ne parle pas français –una veu greu, però a l’hora infantil la va fer despertar en els cinc sentits, però del que ella no tenia coneixença, era que l’alt noi que tenia davant havia reunit tot el seu coratge per pronunciar unes de les poques paraules en francès que sabia dir: No parlo francès.

Parle catalan... –va dir en un fil de veu.

Els ulls de la noia es van obrir sorpresos. No va fer res més que agafar-lo de la mà altre cop per començar a caminar. L’Emerick va seguir els seus passos.

Per fi, van arribar a una casa: rústica, tota blanca i amb grans balcons decorats de roses. Les seves columnes semblaven interminables, i sense poder reaccionar, l’Annaëlle va arrossegar el noi cap a l’interior. Dues dones grassonetes que portaven una còfia negra i blanca van córrer a saludar la noia. Ràpidament, van arrufar el nas quan van veure el noi que la seva princesa agafava de la mà.

Què... Què és «això», estimada? –va preguntar la pèl-roja mentre examinava de dalt a baix l’Emerick.

Un amic. Vull que el tinguis llest per d’aquí dues hores, Mylène. Només parla català. Ambre, vindràs amb mi. El meu promès m’espera aquesta nit i he d’estar preparada.

I sense tornar a dirigir la mirada a l’Emerick, va marxar tota decidida amb la seva minyona. La Mylène agafà del braç el noi i el va arrossegar fins el bany, on el va fer seure a la bescambra mentre ella omplia la banyera amb aigua bullint. El noi mirava embadalit l’aigua que rajava del mànec del banyera, admirant el vapor que emanava. La minyona començà a treure-li la roba al noi, fent-lo sentir incòmode, sentint-se exposat. Quan el va tenir nu, la dona es va quedar sense alè.

Mon Dieu, tu dois manger –va murmurar. El noi estava tan prim que es va espantar quan va veure el seu cos. L’Emerick es va sentir malament amb ell mateix. Només veia la minyona de l’Annaëlle mirant-lo malament i deixant-li anar mirades estranyes. Mirà cap al terra, volent desaparèixer.

Amb delicadesa, va ajudar al noi indefens a ficar-se a la banyera. Un cop assegut a la plataforma, va respirar la fragància de lavanda i menta que deixava anar l’aigua. La minyona començà a rentar-li el cap i ell tancà els ulls. Feia temps que no es rentava, que el seu cos no tocava l’aigua. Quan la Mylène va acabar, va enrotllar el noi en un barnús de seda molt suau. Olorava a vainilla i coco. L’Emerick es va abraçar a la tovallola. Quan va veure com la dona deixava anar tota l’aigua, malbaratant-la d’aquella manera, va voler plorar. Tant de temps sense poder veure l’aigua en tals quantitats, i l’oportunitat se li va esfumar de les mans. Immediatament va pensar en els bessons negres del circ i en qualsevol altre presoner d’aquell infern. Podrien haver aprofitat tota aquella aigua perduda. Va tancar els ulls amb força, intentant oblidar aquells pensaments.

La minyona el va vestir amb robes del promès de l’Annaëlle. El seu cabell va quedar sedós, i ara olorava bé. Era de menta i suau lavanda.

Quan van baixar les colossals escales, l’Annaëlle els esperava amb un galant somriure al seu rostre. Les seves pupil·les es van dilatar tan bon punt va veure baixar a l’Emerick: el seu cabell es trobava ben pentinat, amb aspecte sedós i esponjós. Els seus llavis eren vermells i els ulls li brillaven més que mai.

Allons-y? –la noia seguia sense poder parlar català, però l’Emerick va endevinar el què li deia. Acceptà amb el cap i es va dirigir amb ella cap al menjador. El braç de l’Annaëlle va recobrir el braç d’ell, agafant-lo per sorpresa.

Van seure davant d’una taula plena de menjar. L’afamat Emerick es va abalançar cap allà, per prendre lloc ràpidament. La noia va deixar anar una rialla, mentre el noi duia un somriure d’orella a orella. L’Annaëlle l’abraçà per darrere, fent que les cames del noi es tornessin de mantega. La sang va pujar ràpidament a les seves galtes, quedant-se rígid al seu lloc. Girà el cap i va veure la coqueta mirada d’ella. Va girar el cos completament i ella va posar les mans sobre la cintura del noi. Llavors, la seva mirada baixà als llavis de la noia, quedant completament abstret.
Capítol 3 Malheurs
«Ma vie a été pleine de terribles malheurs, la plupart desquelles jamais n'ont succédé.»
Michel de Montaigne

 


[La meva vida ha estat plena de terribles desgràcies, la majoria de les quals mai han succeït].




 


Van continuar menjant. Res havia succeït després d’aquell contratemps. Va agafar els coberts, punxant el tros de gall d’indi amb la forquilla que es trobava més a prop del plat. Les minyones van panteixar. L’Annaëlle les va mirar tranquil·la i va fer un gest indicant  indiferència sobre el que acabava de passar. Havia escollit el cobert incorrecte. L’Emerick va seguir assaborint, un per un, els aliments que tenia davant dels seus nassos.



Enmig del silenci que s’havia generat a l’enorme sala durant l’àpat, la porta principal es va obrir, deixant pas a un jove d’uns vint-i-cinc anys molt ben plantat, amb els ulls com la mel i el cabell marró daurat. Va apropar-se a l’Annaëlle i la va agafar com si fos una nina, amb delicadesa, per la cintura. La va besar als llavis, i en aquell moment l’Emerick va sentir com si li haguessin clavat una punyalada al cor. Va deixar de menjar, i aleshores, els intimidants ulls del noi que acabava d’entrar es van fixar en els seus, fent-lo sentir-se petit en el seu lloc.



Qui és aquest? –va sentir com el noi li preguntava quelcom a la seva promesa en francès, amb un accent italià.



Un pobre del circ. Estava a punt de morir-se, Giovanni – va contestar ella.



L’Emerick no va gosar aixecar la vista de la taula. Es trobava massa avergonyit. En Giovanni, quan va veure les robes que portava l’altre noi, va tornar a agafar la seva noia per la cintura i li va fer un altre petó als llavis, deixant-la sense respiració.



Hauríem d’anar a fer un volt pels jardins –comentà de cop l’Annaëlle.



El ros continuava sense saber de què parlaven, però llavors, la Mylène el va agafar de nou pel braç, sense deixar-li temps per acabar-se el dinar, arrossegant l’Emerick cap als jardins, seguint els dos enamorats.



En Giovanni es va mostrar distant des de que havia arribat. Amb prou feines mirava els ulls a la noia i no somreia. L’Annaëlle va deixar a la seva minyona i al noi endarrere, mentre s’emportava al seu promès a sota d’un gran roure.



Què et passa? –va dir-li mentre prenia el seu cap, acariciant les seves galtes. De lluny, l’Emerick els observava amb caire trist.  



Tutto è perfetto, tranne che per lui –contestà apàtic.



Ja saps que no entenc l’italià.



En Giovanni va sospirar per abraçar després la seva estimada. No li agradava que un monstre visqués amb ells. Podria perjudicar la seva reputació. A més, semblava que el ros mostrava sentiments cap a ella, i això no ho podia tolerar.



No m’agrada el noi. No em transmet bones vibracions.



La noia va somriure alhora que li apartava un floc de cabells del rostre. El va tornar a besar i va xiuxiuejar a la seva orella.



Estic embarassada.



La cara de l’italià va fer un gir inesperat. Va agafar la noia i la va enlairar cofoiament. La va abraçar com mai l’havia abraçada i la va besar. Van tornar al seu lloc de partida, seguits dels ulls curiosos de l’Emerick i la Mylène.



La mia bella è incinta! –cridà en Giovanni.



L’Annaëlle li va traduir en francès i la Mylène va somriure i després va abraçar la parella, commoguda.



Després de tots els problemes que vas tenir amb el primer embaràs, no m’esperava per res que podries tenir-ne un altre –va dir la Mylène amb llàgrimes als ulls.



L’Emerick no entenia res. Es trobava enmig d’un núvol de felicitat, del qual ell no en formava part. Les tres persones que tenia davant, festejaven, s’emocionaven, ploraven d’acontentament. Emanaven goig, il·lusió, letícia i joia. El ros es va mantenir al seu lloc, ferm i rígid, sense voler intervenir en el seu moment.



Llavors, l’Annaëlle es va girar sobtadament cap a l’Emerick, agafant les seves mans per posar-les a sobre el seu ventre, donant-li a entendre el seu embaràs. La cara del noi va adoptar un color pàl·lid. Tot ell es va esclarissar en qüestió de segons. La noia no feia res més que somriure, alhora que en Giovanni li donava petons al coll. Llavors, la bruna va caure de genolls a terra, estirant-se els cabells en desesperació.



Amor! Amor, què et passa?! –en Giovanni preguntava desesperat. No s’esperava el que la seva noia acabava de fer.



L’Annaëlle va deixar caure una llàgrima.



No puc tenir aquest bebè. Què faré quan s’assabenti el meu pare? No puc tenir un altre d’amagat! Ja li estic amagant l’Odetta, no vull amagar-li cap altre nét més! Ens hem de casar tan ràpid com sigui possible, no ho estem fent correctament. No vull haver d’amagar aquest nadó també.



La Mylène la va abraçar, i es va fer un riu de llàgrimes sobre l’espatlla de la minyona.







Odetta, viens ici! –cridà la jove.



Una nena petita, de només dos anys d’edat, va entrar corrents per la porta, deixant l’Emerick bocabadat. No sabia qui era, però sabia que sens dubte havia de ser la filla d’en Giovanni i l’Annaëlle. Duia el seu cabell marró daurat pentinat en dues innocents trenes, i els seus ulls maragda delataven que es tractava de la filla de la noia. Era preciosa. Va córrer a amagar-se darrere la falda de la seva mare al veure l’Emerick. No li agradaven els estranys.



Chi è lui? –preguntà al seu pare.



La seva veu era dolça i aguda. A més, la seva pell era torrada, manifestant les seves arrels italianes. En Giovanni començà a explicar-li amb l’ajut de la mare de la nena qui era el noi d’ulls de diferent colors que es trobava al saló. L’Emerick s’havia quedat petrificat. No podia treure la vista de la nena. La dolça Annaëlle, la seva Annaëlle, tenia una filla, i un altre fill en camí. Va voler plorar. Plorar de ràbia i traïció.



Llavors, un fort cop va fer que tots callessin. El pare de la noia acabava d’entrar a la casa. Els ulls de l’Annaëlle es van omplir de por i la nena petita va córrer a amagar-se de nou al costat de la seva mare. En Giovanni es va quedar en estat de xoc, no podia moure’s.



Giovanni! Quina sorpresa! Ja has tornat del teu viatge? –va preguntar com si res l’home.



L’italià va aclarir-se la gola abans de contestar.



Sí, de fet, vaig tornar fa dos dies. Va estar un viatge dur, ple de contratemps, però vam poder tornar tots d’una peça.



L’home va somriure i va dirigir la seva mirada cap a l’Emerick.



Qui és aquest?



Tots van quedar muts. No sabien què respondre. L’Emerick tan sols mirava tota la situació, no entenia què estava passant, i s’estava desesperant. Podia ensumar la tensió que consumia tota la sala i va voler sortir d’allà corrents.



Mamà, tinc gana –llavors, la veueta de l’Odetta es va fer present. Tots els ulls es van girar cap a ella.



Mamà?! Qui és la noieta i a qui li diu «mamà»?! –el pare de l’Annaëlle començava a perdre els estreps.



De nou silenci.



I bé?!



La Mylène es va aclarir la gola.



És la meva filla petita, senyor. Sóc la seva mare i l’Emerick, aquest jove, és el seu pare.



La Mylène va agafar la petita en braços i es va apropar a l’Emerick.



–Segueix-me el joc –va murmurar en català.



En aquell moment, l’Emerick es va sentir més perdut que mai. No entenia el què succeïa, i no sabia que la minyona pogués parlar el seu idioma. Creia que podria desmaiar-se en qualsevol moment.



–Agafa la nena i dóna-li un petó als cabells –manà la Mylène amb un somriure. No podia arriscar que el seu amo s’adonés d’aquell petit joc.



–Si et plau –pregà la minyona sense perdre el somriure del seu rostre.



El noi va agafar la nena tal com li havia dit i li besà els cabells, alhora que l’Odetta s’abraçava a ell. De reüll, va veure com en Giovanni tancava amb força els ulls i premsava les espatlles de la seva promesa, la que va reaccionar donant-li un bes a la galta.



És la nostra filla, Louis –va tornar a dir la Mylène.



L’home va assentir amb el cap, per després abandonar la casa. Tots van quedar bocabadats després del que acabava de passar. La tensió es podia tallar amb un ganivet en aquells instants.



Mylène, emporta’t la nena a la seva habitació –va ordenar en Giovanni.



La minyona va seguir les ordres de l’italià. Tan bon punt van desaparèixer, en Giovanni va córrer cap a l’Emerick i el va agafar per la samarreta, aixecant-lo enlaire. El ros es va quedar sense respiració, en Giovanni era molt més alt i fort que ell. No podia fer res al respecte.



Com goses tocar la meva filla! –va bramar, sacsejant-lo amb totes les seves forces.



Giovanni! –va cridar l’Annaëlle.



Deixa’m en pau ara, Annaëlle! –li va dir a la noia, mentre l’enclastava contra la paret–Contesta’m! Què fas tocant la meva filla?! Què fa un monstre com tu apropant-se a la meva filla?!



–De-deixa’m res-respirar...! –l’Emerick intentava amb totes les seves forces desempallegar-se del fort italià, sense aconseguir cap victòria.



Què? En quin idioma m’estàs parlant, imbècil?! –va tornar a dir, donant-li un cop de puny al nas.



L’Annaëlle va deixar anar un crit de terror.



No parla el nostre idioma! Deixa’l anar, Giovanni!



Tres cops de puny més i el va deixar caure al terra. Es trobava marejat, confós. No sabia què estava passant i no parava de rebre cops constantment. Creia que era el destí. Potser havia nascut destinat a ser torturat, maltractat. Va notar un rajolí de sang caure per la seva galta. Va tancar els ulls. Odiava aquesta sensació. Odiava ser tractat d’aquesta manera i no poder fer res al respecte. Ho odiava amb totes les seves forces.



Si et plau, Giovanni! No li facis més mal, ell no en té la culpa! –suplicava la jove dels ulls maragda.



En Giovanni va fer cas omís a la petició de la noia i es va apropar a l’Emerick. Aquest cop portava un ganivet a la mà. I en aquell moment, l’Emerick va tancar els ulls amb força. Sabia que el seu moment havia arribat.



No! –l’Annaëlle va deixar anar un fort crit, fent que el ros obrís els seus ulls de cop i volta. La panxa de l’Annaëlle es trobava sagnant, amb el ganivet d’en Giovanni clavat al seu ventre. L’expressió de l’italià es va quedar en blanc. Va cridar. Va cridar amb totes les forces que tenia. Llavors, va treure el ganivet del ventre de la seva promesa per apropar-se corrent cap a l’Emerick. Al cap de segons, el noi ja tenia el ganivet al seu cor.











Un soroll el desperta. Obre els ulls ràpidament, i amb la respiració accelerada, busca l’Annaëlle per tot arreu. Es troba tot suat i no pot pensar amb claredat, no sap on es troba ni què està passant.



–Emerick? Emerick! Has despertat! Gerard, Gerard! L’Emerick! –escolta una veu alleujada.



L’Emerick es frega els ulls per trobar-se amb la seva estimada Annaëlle asseguda al costat del seu llit.



–Annaëlle?



La noia arrufa les celles.



–Annaëlle? Sóc la Nina, Emerick.



S’escolten uns passos córrer cap a l’habitació. En Giovanni entra corrents i somriu al veure l’Emerick despert.



–Emerick! Ets despert! Com me n’alegra que ja et trobis bé!



L’Emerick no entén res. Està més confús que mai.



–Giovanni? –s’està tornant boig. D’això n’està segur. Com és que ara els entén?



–Què dius, noi? Si sóc en Gerard!



Vol vomitar. No entén res. Mira als seus voltants i veu que es troba en una sala d’hospital. Llavors, comença a recordar-ho tot. Els assaltadors que l’havien atacat, l’apunyalament de daga i la pallissa rebuda. Ho havia somniat tot. Cada cop es troba més marejat.



–Emerick...? Et trobes bé? –la Nina el mira preocupada.



–Vaig a buscar a un metge, ara torno amor –diu el Gerard per després besar la Nina als llavis.



L’Emerick els observa desconcertadament. El cor cada cop li batega més ràpid i li falta l’aire. La màquina que té al costat es torna boja.



–Emerick? Emerick! Per favor, escolta’m! Emerick! –la Nina crida desesperada i intenta trucar a algun metge.



Però això no li importa a l’Emerick. Ja no ho pot suportar més. Tot és massa abrusador. I llavors, tanca els ulls, per a dormir eternament.


 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]