Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
MariaLux
IES Joan Ramis i Ramis - Maó. Maó
Inici: Olor de colònia
Estimat Jordi
Inici:  Olor de colònia
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.
Capítol 1 Flames
Sabia que havia de sortir d’aquella minúscula habitació abans que el fum li impedís respirar i perdés el coneixement. Tot li començava a fer voltes, i la porta no cedia. Estava perdut. Ja no hi havia temps. En qualsevol moment el fum ompliria l’habitació i moriria ofegat… si el foc no arribava abans. Però, de sobte, un soroll a l’altre costat de la porta va fer que les seves alarmes es disparessin. Hi havia algú més a la casa? Els seus companys havien tornat a buscar-lo? El seu entrenament com a policia va fer el seu efecte; es va apartar de la porta just a temps, i aquesta es va obrir violentament de bat a bat. Just quan un braç entrava i l’estirava fora d’aquell infern, l’Enric va perdre el coneixement.



Quan va obrir els ulls, una forta llum el va desorientar: “ja és de dia? què ha passat?”. Va tardar uns segons en acostumar-s’hi, i llavors va poder comprovar que la llum provenia de l’interior d’una ambulància, on estava estirat. Hi havia un infermer assegut al seu costat, apuntant en una llibreta. L’Enric va intentar parlar, però alguna cosa li ho impedia; va palpar-se la cara i hi va notar una mascareta d’oxigen. Va fer un intent per incorporar-se, però li van mancar forces per moure’s més. L’infermer devia notar els seus moviments de reüll, perquè es va girar cap a ell, li va indicar que no es mogués ni fes esforços i va sortir de l’ambulància.

L’infermer va tornar al cap de pocs minuts. L’acompanyava un home de poca estatura però atlètic, que vestia l’uniforme de la policia. L’Enric ja s’havia mig incorporat, i estava observant l’exterior per la porta oberta de l’ambulància; era negre nit, i es trobaven en mig del camp. L’aire portava les olors i els sorolls propis del final de l’estiu. Però hi havia alguna cosa més, alguna cosa que distorsionava l’estampa: diversos cotxes de policia, amb les sirenes posades, un parell de camions de bombers i un munt de gent corrent d’un lloc a un altre. I l’olor; una olor penetrant i desagradable, l’olor de cremat.

L’Enric va reconèixer a l’instant l’home que acabava d’arribar, i el va intentar saludar amb un gest. Era el Borja, el seu company del cos de policia.

- Hola Enric! Com estàs, company? M’has donat un bon ensurt…

- Ha tingut molta sort que el seu company fos allà per salvar-lo de l’incendi -va ficar-hi cullerada l’infermer, dirigint-se al malalt.- I tots dos han tingut molta sort que els bombers passessin prop d’aquí! Aquest lloc està tan aïllat que, quan algú dóna l’alarma, poden passar hores abans que arribi ajuda…

- Si, si. Hem tingut molta sort. Però, digui’m… què té l’Enric?

- Ha inhalat bastant de fum, però sembla que no pateix cap intoxicació greu. De totes maneres, haurà de passar la nit a l’hospital, en observació. Repeteixo, ha tingut molta sort! Si hi hagués fet uns minuts més, la recuperació hauria estat molt més dificultosa… potser impossible.


L’afectat va escoltar tota l’explicació, encara confós. Fum? Incendi? Què hi feien el Borja i ell en un incendi? Si estaven investigant aquell cas de drogues amb el Jordi quan… El Jordi. I el Jordi? On era?

Tot i les protestes de l’infermer, va aconseguir separar la mascareta de la boca, el temps just per a murmurar:

- Jor… di?


La cara del Borja va canviar radicalment. Va empal·lidir visiblement, va abaixar la mirada i va començar a suar, tot i que no feia gens de calor.

- Enric, no és el moment de parlar d’això… Jo… Ho parlarem demà, d’acord?


Però no calia. La cara del Borja ja li havia donat tota la informació que l’Enric necessitava.

Dos dies després estaven ells dos sols a comissaria, finalitzant el seu torn de feina. Estaven un davant l’altre, i entre ells una taula gran, extensa, però tota ella plena de fotografies d’unes deu o vint persones, cada una d’elles unida a una fitxa personal on es reunien totes les seves dades. Mentre el major d’ells, l’Enric, mirava una de les imatge de la casa de l’incendi, el Borja no apartava els ulls del mapa en què hi havia xinxetes, més fotografies i línies dibuixades.

- Jo no crec que l’incendi passés en aquell moment, quan nosaltres érem allà, per casualitat. Vull dir, asseguraria que va ser provocat. Com pot encendre’s un foc a una casa abandonada, enmig del bosc, així com si res? Algú ens volia matar! - L’Enric, nerviós, posà les seves mans sobre el clatell i sospirà per tranquil·litzar-se, encara que no va servir de res. Tenia por.

- Eh, relaxa’t! En un bosc, més que mai, es pot propagar el foc i pot ser provocat per qualsevol cosa. Aquella casa estava buida, i va ser quan sortíem d’allí quan ens va acorralar. Això no es C.S.I., ni Castle, ni qualsevol sèrie que veus tu. Això és la realitat, amic, en el món real aquestes coses no passen. - El seu company intentava tranquil·litzar-lo, però no hi havia manera. El veia cada cop més nerviós. - De totes maneres, no hi pensis més. Et vaig salvar, això és el més important.

- Però el Jordi no es va poder salvar, Borja! Algú el va matar.- De la ràbia i el sentiment d’impotència, pegà una coça a una cadira, que va caure creant un gran enrenou en tota la sala.

- Però tu t’estàs sentint? Estàs boig. - El Borja estava esgotat, sentia com si no pogués fer entrar en raó a l’Enric de cap de les maneres. Va mirar cap a una petita taula, on hi havia un paquet de cigarrets. N’agafà un, que es va encendre abans de seguir amb allò que deia. - No podem pensar-hi més, ja està fet. No el pots fer ressuscitar. Deixa-ho fer ja, o no sortiràs mai del forat negre en què t’has capficat...


La cruel broma no havia afectat a l’Enric, el coneixia i sabia que sempre feia bromes d’aquell estil per intentar suavitzar una situació incòmoda. No obstant, el veterà no aturava de caminar entre totes aquelles estanteries, pissarres i taules. Estava inquiet. I no només per fora, sinó sobretot per dins. No era culpabilitat, era simple impotència. Portaven més d’un any darrere aquell cas, perseguint el camell que sempre aconseguia esquivar-los.

Va decidir treure un cigarret del mateix paquet que el seu company havia tornat a deixar.

- Però tot apuntava cap aquella casa… hem seguit milions de passes i pistes, moltes les hem acabat refutant, però les reals ens portaven allà. Potser el camell, Kira, ens volia assassinar, però només va aconseguir matar-ne a un. - mentre formulava aquella suposició es va encendre aquell cigarret que, amb la seva primera calada, va aconseguir relaxar-lo.

- Deixa’t ja de bestieses, ell no sap que l’estem estudiant, i aquella casa estava totalment buida. - Deixà anar tranquil·lament, el fum de la seva boca. - Marxem ja? La meva dona m’està esperant, però no sé si a la taula o directament al llit…


Després d’una tarda de feina intensa i tot un dia sense haver-ho fet, el Borja va aconseguir fer riure a l’Enric. Aquest es va oferir a portar-lo a casa, ja que gairebé no es veia la calçada de la pluja que queia i la seva intensitat al fer-ho. El Borja acceptà, malgrat ell sempre anava i tornava a peu de la feina. Potser per això tenia aquella composició tan atlètica.

En acabar aquell viatge de vint minuts fins a casa seva, la pluja ja havia aturat. Es baixà del cotxe agraint la seva ajuda, i va tocar el timbre.

- Què passa, que la madona no et deixa tenir claus pròpies? - Es va posar a riure, mentre engegava el cotxe un altre cop. El Borja no va poder evitar riure també.

- No és això, les he perdudes… no obstant això, no m’estranyaria que fos així! No et casis mai, encara que siguis més gran que jo, t’ho recomano!

- Que no faci què? - en el mateix moment en què pronunciava aquella oració, la seva dona va aparèixer, obrint la porta. Ella simplement va riure, li va donar un petó i es va dirigir cap al cotxe de l’Enric, qui va decidir apagar el motor un altre cop.


Era una dona completament formada, una mica més jove que el seu marit però es notava de lluny la seva gran capacitat intel·lectual. I no només era atractiva per dins, sinó també per fora. Mentre s’apropava al vehicle, l’Enric al·lucinava amb el seu cabell ros, que brillava més que mai i, malgrat anés vestida amb xandall, a ell li pareixia una de les dones més belles del món.

- Enric, m’han dit que has passat un parell de dies a l’hospital. Espero que et trobis millor -. Els ulls foscos de la Fiona semblaven poder passar a través de la màscara de normalitat que ell havia decidit posar-se.

- Sí, sí. Ja torno a estar en plena forma -. Va mig somriure ell.- Tinc sort de tenir el teu marit per salvar-me de tant en tant!

- Ja pots ben dir-ho! Sense la meva ajuda, no serviries per a res! - El Borja, que estava entrant a la casa, havia sentit aquell últim comentari.


Els altres dos van somriure, i quan el Borja va haver desaparegut per la porta, la Fiona va tornar a dirigir-se a l’Enric. Ja no reia, i semblava preocupada.

- Sento molt el que li va passar al Jordi… - Ell va baixar la mirada.- Sé que feia molts anys que treballàveu junts. Deu haver estat un cop molt dur per a tu, tant o més que per al Borja… Encara que intenti fingir que és tan bromista com sempre, a mi no m’enganya. Sé que alguna cosa no va bé. Està inquiet, i això no em deixa tranquil·la. Enric, sé que fa molt de temps que esteu rere la pista d’un personatge perillós… i la veritat, em sembla molt estrany tot això de l’incendi casual en una casa allunyada de tot. El Borja es nega a acceptar-ho, però potser esteu en perill. Per favor, Enric, no deixis que li passi res! No suportaria perdre’l.

- És clar, Fiona. Tu no et preocupis, tot va bé. No penso deixar que ningú més mori, t’ho prometo.


Ella va assentir lentament. Seguia amb l’expressió d’inquietud a la cara, però es va esforçar en esbossar un mig somriure:

- Gràcies, Enric. De debò que m’ajudes molt. Bona nit.  

- Bona nit, Fiona.


Va mirar com ella s’allunyava des del cotxe. Quan va entrar a la casa i va tancar la porta, es va quedar quiet sense engegar-lo una bona estona més. La Fiona tampoc trobava que es tractés d’un accident. No podia ser una casualitat, i aquesta conversa li havia confirmat les seves sospites. Potser el Borja no volia acceptar que podien estar en perill, però ell no es quedaria tranquil fins que investigués a fons l’assumpte. Li havia promès a la Fiona que protegiria el Borja.

No podia deixar de pensar en l’incendi. Ell s’havia pogut salvar perquè el Borja va enretirar les runes que bloquejaven la porta de l’habitació on ell s’havia quedat atrapat. Realment havia tingut molta sort, però això no el tranquil·litzava. Va intentar fer memòria…

I va recordar una cosa. El Jordi era l’encarregat de registrar el pis de dalt, la part més allunyada de la sortida. I l’incendi havia començat allà; ho havien comentat els bombers. I si aquests dos fets tenien relació? Si era així, se li acudien dues possibilitats: el Jordi era l’autor de l’incendi… o bé n’era l’objectiu.


 

Capítol 2 Fum
Va descartar la primera possibilitat gairebé a l’instant: no tenia sentit que un policia que estava investigant un cas volgués calar foc a la casa que els havia de proporcionar les pistes necessàries per a resoldre’l, i si aquest hagués estat el cas, tenia encara menys sentit que hagués mort en un incendi provocat per ell mateix; també va descartar la idea que el Jordi s’hagués volgut suïcidar d’aquesta manera, ja que mancava de molta més lògica.

En canvi, la segona possibilitat li va seguir donant voltes al cap durant una bona estona. I si l’incendi havia sigut l’excusa per matar el Jordi? Va estar a punt de baixar del cotxe i trucar a la porta de la casa per contar-li al Borja, però… No el creuria. A més, havia promès a la Fiona que no el posaria en perill. De sobte, es va tornar a posar a ploure. Això el va fer tornar a la realitat, i es va adonar que era tardíssim. Hora de tornar a casa.

Ja s’anava a ficar al llit quan se li va acudir una manera de descobrir més pistes sobre la mort del Jordi: va agafar el telèfon i va marcar el nombre del forense.

- Enric?

- Miquel, em sap greu haver de telefonar-te a aquestes hores, però necessito parlar amb tu.

- Sincerament, no he pogut ni descansar, ni la meva consciència m’ho permet. Tenia pensat trucar-te, però pensava que ja estaries dormint. - es notava des del telèfon la seva intranquil·litat, la veu tremolosa, el nus al coll. - He analitzat el cadàver del Jordi.

L’Enric no va atrevir-se a formular pregunta, temia que les seves sospites es confirmessin. Però el forense va detectar com el policia, impacient a l’altra banda de la línia, esperava explicacions. Va encendre’s un altre cigarret, possiblement el sisè d’aquella nit que se li havia fet tan llarga al forense, que intentava unir tots els misteris de l’incendi.

- Seré directe i clar, i a partir del que et digui vull que prenguis la millor decisió. Jo ja no hi puc fer res, ara ja és feina del Borja i teva. - abans de donar la noticia, aspirà una última vegada el fum del cigarret. - Quan us vareu dividir per investigar dins la casa, algú va sedar al Jordi, de manera que ell patí una sobredosi i va caure en coma. A partir d’allà, dedueixo que la persona la qual li ho va fer, va provocar l’incendi. Tot era intencionat, Enric, pot ser la única víctima era el Jordi, però està clar que algú d’allà dins no volia ser descobert. Us volien assassinar.

La impotència dominà a l’Enric, però no en forma de llàgrimes, sinó que el mòbil se li caigué de les mans, sentia com les seves cames tremolaven, les seves mans es tornaven tenses i gotes de suor freda travessaven tot el seu front. Sentia com la veu del Miquel que provenia del telèfon reclamava la seva resposta, però el policia no podia formular paraula, no es podia moure, la por, la ràbia, la ira i l’estrès s’havien apoderat d’ell.

Al matí següent es despertà amb l’alarma del seu mòbil, com tots els dies a les sis del matí, però aquest cop el  mòbil es trobava al terra. Allà on l’havia deixat just després d’haver rebut la notícia, aquella que l’encaminava a moltes conclusions però que havia confirmat la més important: tot estava planejat. Malgrat l’aclaparament que sentia, va poder preparar-se per anar a treballar. Allà es trobà al Borja, com cada matí, assegut a la taula de l’oficina que compartien amb dos cafès amb llet que desprenien un aroma intens.

- Bon dia, jefe! Vaja, has dormit poc avui o què? Quina cara portes!

- Bon dia, Borja. Res important, moltes coses dins el cap. Anem per feina?

El Borja, que coneixia el seu superior, no va semblar molt convençut.

- No em diguis que encara et penses que allò de l’incendi va ser un intent de matar-nos. Enric, de debò, això són paranoies teves. T’ho dic jo, que no hi ha cap motiu per preocupar-se.

L’Enric va obrir la boca per comunicar-li les novetats al seu company, però s’ho va repensar. Des del fons de la seva memòria, li va venir un record de la nit anterior: “per favor, Enric, no deixis que li passi res! No suportaria perdre’l”. Si algú anava a per ells, com menys coses sabés més segur estaria… De manera que va decidir no implicar el Borja en l’assumpte. Almenys fins que tingués més pistes.

Així que va esbossar un somriure cansat i va mirar l’altre policia als ulls, mentint-li sense cap remordiment:

- Tens raó, amic. Suposo que ho hauria de deixar córrer i cenyir-me al que sabem.

- Ben fet. Fingiré que no sé que faràs el que et vingui en gana, com sempre -. Per un moment, l’Enric va témer que el Borja s’hagués enfadat. Però aquest va riure, deixant clar que no li donava importància al tema.- Doncs, a fer feina s’ha dit!

La següent mitja hora la van passar en silenci, remenant papers i buscant algun indici que se’ls hagués passat per alt. L’Enric es va encarregar de revisar pel seu compte l’informe del forense i les pistes que senyalaven que l’incendi havia estat provocat, anant en compte que el Borja no les veiés; aquest revisava el mapa de la casa i dels indrets, intentant identificar les zones més afectades per l’incendi i estudiant la possibilitat de trobar algun testimoni. Finalment, el jove policia va sospirar.

- Noi, això és impossible. La casa està allunyada de tot i de tothom, no hi ha veïns ni carreteres transitades a prop, i aquest turó devia tapar la vista a tothom que passés per aquest camí que hi ha a un parell de quilòmetres -anava assenyalant els indrets en un mapa que havien desplegat sobre la taula.- No m’estranya que l’elegissin com a magatzem de drogues, aquesta casa és impossible de veure si no saps que hi és! Si no haguéssim rebut una pista anònima, no l’hauríem trobat mai…

- Per arribar a la casa, s’ha de seguir aquest camí d’allà - l’Enric també s’havia inclinat sobre el mapa.- que uns cinc quilòmetres abans passa per aquell poblet. És el camí més curt i ràpid, així que suposo que és el que devien utilitzar Kira i els seus còmplices. I en un poblet tant petit, tothom se n’adona de les anades i vingudes dels estranys, de manera que podem anar a interrogar a la gent del poble. Potser no van veure res la nit de l’incendi, però segur que s’han fixat en si algú freqüenta aquest camí.

El Borja estava mirant el seu cap fixament, s’havia quedat glaçat de la sorpresa.

- Com es nota que ets tu el que té més experiència! Per un moment has semblat un detectiu dels de la tele - va tornar a lluir el seu somriure habitual.- Sembla que estàs fet pols, company, així que m’ofereixo voluntari per anar a buscar testimonis. Tu queda’t aquí i encarrega’t de la feina d’oficina.

L’Enric va estar a punt de protestar, però se’n va adonar que si el Borja se n’anava una estona, llavors ell tindria prou temps per investigar… l’altre assumpte. Potser això era el que els convenia més a tots dos. De manera que va assentir, conforme amb el que havia proposat el seu company, que va desaparèixer ràpidament per anar a realitzar la seva nova missió.

Però no estava tranquil, i molt menys tot sol. Hi havia alguna cosa que l’acorralava, tants de dubtes i tanta falta d’informació, de la qual cosa ell n’era conscient que no en trauria res de profit.

Així que després de minuts, hores i cafès, arribà a la conclusió que només hi havia una manera de conèixer la realitat, allò que amagava tots els secrets i que, malgrat era molt arriscat, era la única manera de respirar tranquil. Agafà les claus del cotxe, l’engegà i marcà el pròxim destí, i pot ser l’últim: la casa de l’incendi.

 
Capítol 3 Cendres
Les mans li tremolaven, així com l’ànima, la inquietud havia pres el seu cos. No n’estava segur que allò fos una bona decisió, però era la més adequada. Era una nit fosca, més que les altres, no s’hi veia ni una petita llum reflectida per la lluna, i les estrelles eren d’una intensitat més fluixa que un dia normal. L’Enric intentava posar la ment en blanc, però no podia. Sentia fins i tot culpabilitat, es plantejava que havia sigut culpa seva que el Jordi fos al primer pis tot sol, o que ell es quedés tancat sense poder salvar-lo. Era el primer cop, després de setze anys treballant com a policia, que vivia una cosa com aquella. I el que per ell era més dur, és que tots aquells anys allà havia estat acompanyat pel Jordi. No havia faltat cap dels dies, i va ser l’únic de tots els seus companys que li va agrair milers de vegades aquell lloc de feina, i admirava el seu coneixement i la seva habilitat per afrontar els casos. Recordant aquells moments en què fins i tot el Jordi es posava a plorar, agraïnt-li totes les coses que havia fet per ell, l’Enric no va poder evitar fer-ho també. La carretera es mostrava borrosa a través dels seus ulls banyats en records, en alegries, en dolor, en moments. Tot es veia difuminat, així com la seva vida. Es sentia perdut, desorientat enmig d’un oceà obert però tancat alhora... i sol. Veia com el poble s’allunyava pel retrovisor, allà on el Borja havia anat a cercar testimonis.

Cada cop estava més a prop de l’objectiu, de trobar allò que seria la solució de tots els seus dubtes, o això esperava. Ja ho veia: la casa abandonada rodejada per una cinta policial, que seguia intacte des del dia de l’accident, però la pròpia llar no seguia així com la recordava: el sostre s’havia esmicolat, el jardí estava ple de pols blanca i bruna, fins i tot arbres del seu voltant havien caigut per la força i el calor del foc. Però encara es mantenien en peu les tres parets més grosses, que permetien veure encara la forma de la llar i distingir les diferents habitacions, malgrat que tota la seva decoració havia desaparegut.

L’Enric, després de respirar profundament un parell de cops, va decidir parar el cotxe i deixar-lo a la vora de la carretera. Va agafar una llanterna, una pistola i una càmera de fotos. Estava molt nerviós, espantat, envaït per la inquietud. Però havia de donar el pas. Va saltar la cinta que separava l’exterior de la casa i aquesta, i va entrar dins la zona afectada. En posar un peu damunt les rajoles negres que anteriorment eren blanques, va sentir com els milers sentiments que semblaven independents un de l’altre es van barrejar en un, innombrable i inexplicable. Va decidir apartar-los del pensament i començar a investigar aquell primer pis, amb la càmera penjant del coll, la llanterna encesa a la mà esquerra i la pistola a la mà dreta, sense deixar anar el dit del gallet.

Va realitzar una inspecció minuciosa de la planta baixa, sense trobar-hi més que cendres i runes. Va aturar-se un moment en arribar a l’habitació on ell mateix s’havia quedat tancat durant uns infernals minuts; els records de la por i l’angoixa passades el van fer titubejar, però la ràbia que sentia envers les persones que li havien fet allò, que havien matat el Jordi, van reforçar la seva determinació a portar la investigació fins al final.

Un cop va haver comprovat que a la planta baixa no hi havia res, va haver de pujar al primer pis. Per sort les escales eren de pedra i no havien sofert danys importants pel foc, de manera que la pujada no va suposar cap perill, però la resta estava en molt mal estat. Sobretot l’habitació que hi havia just a dalt les escales, a mà dreta; clarament allà era on havia començat el foc. Allà on havia mort el Jordi.

L’habitació s’havia quedat sense sostre i amb només dues parets intactes; unes bigues i uns quants taulons de fusta eren l’únic indici que alguna vegada allà hi havia hagut alguna cosa més que cendres. La resta estava completament ennegrida, carbonitzada per l’efecte de les flames. L’Enric sabia que allà no hi havia res més a veure.

Va revisar les altres habitacions, una per una, posant-hi els cinc sentits, però no va veure res que hagués pogut passar desapercebut als equips de policies, forenses i bombers que ja havien escorcollat la casa de dalt a baix. “Però jo hi vaig ser, aquell vespre. Puc recordar alguna cosa, puc trobar una pista que ells passessin per alt. Ho he de fer”, es repetia un cop i un altre per animar-se a continuar.

Finalment, va haver de donar-se per vençut. Ja feia un parell d’hores que buscava, sense cap novetat. Només cendra… i masses records dolorosos. Però no volia rendir-se; el seu instint estava intranquil, i amb la seva experiència sabia que això volia dir que estava passant alguna cosa per alt.

Va sortir de la casa, decidit a estirar les cames i descansar la ment durant uns minuts per a poder continuar amb noves energies. I llavors va passar un fet inesperat; va sentir un motor, acompanyat pocs instants després pels dos focus davanters d’un cotxe, que travessava la negror de la nit en direcció a la casa. Però quan el nouvingut va il·luminar el vehicle policial de l’Enric, encara aparcat a uns quants metres de la cinta que rodejava la casa, va fer mitja volta i va marxar ràpidament per allà on havia vingut.

El policia s’havia quedat glaçat durant uns instants, però de seguida els seus músculs van respondre i va començar a perseguir el cotxe. Però era massa tard, ja que aquest va tornar a desaparèixer en girar la corba; l’Enric tan sols va poder distingir la marca i part de la matrícula, il·luminats dèbilment per la pròpia llum de l’automòbil. Va tenir un pressentiment fugaç, que de seguida va deixar de banda per maleir en veu baixa el fet que no se li hagués acudit que els delinqüents podien tornar. Perquè estava clar que era el mateix, o els mateixos, que havien provocat l’incendi: qui si no rondaria per aquella zona allunyada a aquelles hores, i a més fugiria en veure un cotxe de policia?

De sobte, li va venir un record a la memòria: el mapa de la zona on es trobava en aquell moment. Concretament, va recordar el traçat del camí per on havia desaparegut aquell misteriós vehicle. I es va adonar que encara tenia una oportunitat d’atrapar-lo: el camí partia en direcció nord, rodejava una zona muntanyosa i es torçava després fins a prendre direcció sud per dirigir-se al poble… i llavors tornava a passar molt prop de la casa. Fent el trajecte sencer pel camí hi devia haver uns cinc o sis quilòmetres, i tenint en compte que el terreny era perillós, el cotxe havia de circular a poc a poc… Si ell corria en línia recta fins el tram del camí que passava prop d’allà on estava ara, podria arribar-hi abans i veure clarament la matrícula del cotxe.

Per fer això, necessitava creuar a corre-cuita una franja de terreny boscós que estava més enllà de la zona delimitada per la policia, on no havia arribat el foc, a les fosques i sense conèixer l’indret; només sabia quin era el seu destí. Així que es va orientar i va començar a córrer, desitjant que no fos massa tard. Una altra vegada.

Ja portava corrent dos o tres minuts, intentant il·luminar amb la llanterna el seu davant, quan de sobte va topar amb un objecte inesperat que el va fer entrebancar-se; quan el va il·luminar va veure que era un bidó. Un bidó de gasolina.

Just llavors va sentir el soroll d’un motor; el camí estava a alguns metres de distància. L’Enric va apagar la llanterna ràpidament; aquest cop no pensava advertir el delinqüent de la seva presència. Efectivament, el vehicle va passar. I el policia el va reconèixer a l’instant: “No. No pot ser”. Quan el cotxe va desaparèixer, a tota velocitat, en la següent corba, l’Enric encara no s’havia mogut. Es negava a creure el que havia vist. “Deu haver-hi una explicació. No sé quina, però ha d’haver-n’hi una”.

Va sentir que la foscor es feia massa densa, massa insuportable, i va encendre la llanterna altre cop. Va il·luminar el que tenia als seus peus: la recent troballa del bidó. Va pensar que no havia de tocar res per no malmetre les proves, però just llavors alguna cosa li va cridar l’atenció: un reflexe metàl·lic provinent del bidó. Va acotar-se i, sense treure’s els guants que portava per a investigar i no malmetre les proves, va agafar aquell objecte: unes claus. I va recordar una conversa recent: “Què passa, que la madona no et deixa tenir claus pròpies?”

La sospita es va convertir en certesa: coneixia tan bé aquelles claus... I llavors un fosc pressentiment va creuar la seva ment, aquest cop per quedar-s’hi. Va tornar a maleir en veu baixa, i sense perdre temps va córrer cap al seu cotxe. Al mateix temps, va treure el mòbil i va marcar un número que sabia de memòria:

- Fiona? Escolta, que ets a casa?

- Eh? Enric? Què passa?

- Ets a casa?!

- No, no. Avui matí he marxat. Recordes? Sóc de viatge, perquè…

- Merda!

Quan va arribar al cotxe, va arrancar i va accelerar, jugant-se la vida en cada corba tancada d’aquell caminet muntanyós. Va conduir durant una bona estona, amb tot el cos en tensió, fins que va aturar el cotxe al davant d’una casa que també coneixia. On sabia massa bé que la clau encaixaria perfectament.

Just obrir la porta, va veure una imatge que sabia que mai més es podria treure del cap. De l’impacte visual i sobretot anímic, les claus van relliscar de la seva mà, va caure cap endavant clavant els genolls al terra, sense treure la mirada d’allò que esperava no trobar-se, mentre la vista se li tornava borrosa i es deixava caure, sense cap tipus de força present en el cos. Cap renou inundava aquell moment.

El so d’ambulàncies i policies van interrompre aquell silenci aclaparant, però era un so que no li aportava bons records: tot havia acabat així com havia començat. Amb la sirena que alertava que ja era massa tard.

****

Estimat Jordi,

Recordo a la perfecció aquell dia que vas deixar d’estar al meu costat físicament. Fa uns mesos, només pensar en aquella setmana em posava a vomitar, em marejava, el món em menjava. Ha sigut una temporada molt dura, massa, m’he plantejat coses que no pensava plantejar-me mai, però per sort no he arribat a donar el pas. Necessitava escriure alguna cosa, però no a qualsevol, sinó directament a tu, amb l’esperança que m’estiguis llegint o potser escoltant. Necessito explicar-te el després de tot allò, ja que no m’he atrevit a explicar-ho a ningú. Trobo que necessites moltes explicacions, encara que cap justifiqui el que vàrem viure.

En arribar a casa del Borja, abans d’obrir la porta amb les seves claus vaig sentir com un moble, en concret una cadira, queia creant un fort enrenou per tota la casa. No obstant això, no imaginava que el motiu d’això fos que el Borja havia decidit marxar amb tu. Un impacte tan gran com aquell va fer que perdés la consciència i em vaig despertar al llit de casa meva, sol, com sempre. Algú m’havia portat fins allà i m’havia deixat al costat la nota que el Borja tenia preparada, possiblement des feia estona. “Ho sento, de debò, ho sento”. Això és simplement la primera oració, i l’únic que m’he atrevit a llegir d’aquelles cinc pàgines que intenten justificar tot allò que, per mi, no té cap tipus justificació. El que sabem és que ell era el "Kira". Ens havia estat enganyant tota aquesta estona, guanyant milers de diners traficant i simplement donant-nos pistes falses. Pot ser dins d’aquella carta que va escriure hi trobem motius raonables per tot el que va fer, encara que sigui difícil. Però no estic preparat per llegir-la, encara no. Ell sabia que tu ja t’ensumaves alguna cosa, Jordi, eres massa intel·ligent per no adonar-te’n. Però no és necessari parlar-ne més, aquesta carta no és precisament per explicar-te totes aquelles coses ja inevitables.

T’escric per, principalment, agrair-te tot el que has fet per mi. Has passat setze anys al meu costat, compartint oficina i uniforme, i en cap moment he tingut el valor de posar-me sentimental, d’abraçar-te i donar-te les gràcies, i disculpar-me mil vegades i moltes més per no valorar-te així com et mereixes, o al menys no demostrar-t’ho. Sense tu res era el mateix, i he deixat la comissaria. Després d’haver descobert qui havia sigut el culpable de tot això, he donat per finalitzada la meva feina. S’han acabat les flames, el fum i les cendres.

Avui, com cada dia, venc a deixar-te un crisantem. Però aquest és especial: és el número 365. Ja ha passat un any, de tot allò. Un temps que ara se’m fa etern i, alhora, massa breu. I és la primera vegada que tinc el valor d’escriure el que sento. Potser per disculpar-me, per alleujar la meva culpabilitat. Potser simplement perquè necessito dir-li-ho a algú, i tinc l’esperança, amic, que siguis en algun lloc on em puguis veure, des d’on puguis llegir tot el que vull dir-te. Espero que aquestes paraules t’arribin, i que et transmetin tot el que no vaig poder dir-te en vida.

És el primer cop que t’escric, i també serà l’últim, perquè he entès que és moment de deixar enrere tots aquells fets. Oblidar el passat, mirar cap al futur, però sempre amb el teu record present.

Adéu, estimat Jordi.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]