Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
selenites
IES Joaquin Bau. Tortosa
Inici: L’altre costat de l’infern
Una trobada inesperada
Inici:  L’altre costat de l’infern
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

Capítol 1 El dia de la inauguració
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs. 

- No és per tant. 

- Val... ja marxo. Avisa’m quan hagis acabat per triar la muda per la inauguració.                           

Coneixia l’Ignasi des de que érem nens. Sempre havíem compartit els mateixos gustos i això ens va portar a treballar junts al Museu del Prado, ja que a l’escola sempre ens vam interessar per la història. Treballar del que t’agrada està bé, però a vegades desitjaria tenir més estones per a mi.

Jo em dedico a fer les visites guiades i l’Ignasi és l’encarregat de l’organització dels quadres a les exposicions provisionals. Treballar al mateix lloc ens va fer pensar en viure junts. Actualment vivim a un pis situat al carrer d’Atocha. No és un luxe, però és el que ens podem permetre.

Avui inaugurem l’exposició dedicada al Bosch, un dels pintors neerlandesos més importants del segle XVI. La seva obra per excel·lència és El jardí de les delícies. És un tríptic que representa d’esquerra a dreta: el Gènesi i el paradís, la luxúria i finalment, l’infern. En aquest últim, es pot veure com les persones són castigades proporcionalment als seus actes.

Sento com l’Ignasi, inquiet, està donant voltes per casa i em fa sortir dels meus pensaments. Em poso una tovallola al voltant de la cintura i surto del bany.

- Ei, ja he acabat. Volies que t’ajudés amb alguna cosa? 

- Sí, no sé quina camisa posar-me. Quina t’agrada més, la groga o la blava? 

- Es diu que el groc porta mala sort, així que prefereixo la blava, però tenint en compte que portes els calçotets d’ Spiderman, el color de la camisa és igual. 

- Gràcies per la teva opinió, em posaré la groga. I Adrià, per si ho volies saber, els calçotets em porten bona sort... 

- Era broma! Mira que n’arribes a ser d’infantil. Podries deixar aquestes rucades, ja tens vint-i-sis anys i et comportes com quan en tenies sis. Però va, tria’n una que ja fem tard. 

Després d’esperar una estona, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap al museu. Un cop allí, em va sorprendre la quantitat de gent que hi havia fent cua per entrar. Sabia que l’exposició faria ressò, perquè es deia que Franco havia fet portar el famós quadre. Tot i això, no esperava trobar-me aquesta aglomeració.

Vam pujar al segon pis, on es trobava l’exposició. Uns minuts més tard van obrir les portes al públic i va començar l’acte. El director del museu, Francisco Javier Sánchez Cantón, va fer un llarg discurs i com a conseqüència l’Ignasi es va quedar mig adormit. Feia la mateixa cara que a les classes de llatí de la universitat. Seguidament, es van donar els honors d’obrir la cortina roja que tapava el quadre que tothom estava esperant veure.

L’escena que els presents veurien a continuació els perseguiria tota la vida. La gent en adonar-se del què havia passat va omplir l’espai de crits histèrics. Una dona es trobava estirada al terra amb el cos ple de ferides i la roba tacada de sang. No hi havia dubte, estava morta.

L’Ignasi i jo ens vam mirar amb complicitat.
Capítol 2 Quan tot va començar
(25 d’octubre del 1958)

Un dia com qualsevol altre d’universitat...

Des de lluny vaig veure l’Ignasi carregat amb la seva motxilla disposat a impartir un altre intens dia de classe. Com sempre l’esperava baix de la morera que hi havia al costat de la font.

- Ei Ignasi!

- Què tal Adrià? Has estudiat per a l’examen d’història de l’art que tenim avui?

- Quin examen? Què estàs dient? No serà una broma de les teves... perquè no em fa cap gràcia.

- T’ho dic molt seriosament, ja veig que no te’n recordaves.

- Doncs ja veus bé...

- Adrià, on està l’Abel? No hauria d’haver arribat ja? Fem tard...

- Deu estar amb l’Alba. Ja saps, des de que té xicota no hi ha qui el faci tocar de peus a terra.

- Mira’l! Parlant del rei de Roma...

- Hola nois!

- Ja era hora... va anem que arribem tard.

L’Abel i l’Alba es van conèixer fa dos anys a la Puerta del Sol, un meravellós dia d’estiu quan la germana de l’Ignasi va presentar-los. Han sigut inseparables des d’aquell moment i ja fa gairebé un any que van començar la seva relació de parella. Ho porten molt bé i fins i tot estan compartint un pis, prop del de l’Ignasi i el meu, ja que al setembre vam iniciar la nostra etapa universitària.

Ja fa un temps que l’Abel es comporta estrany i jo sé el perquè. No li he dit res a ningú sobre el que vaig veure. El que vaig trobar a la seva motxilla em va deixar descol·locat. Hi havia un sobret transparent en el qual vaig veure una espècie de pols blanquinosa. No li vaig dir a l’Alba perquè em pensava que ell sol podria arreglar-ho. Però m’equivocava.

Durant els darrers mesos he vist com les seves companyies anaven cada vegada a pitjor. Ara bé, no ha sigut fins avui que he quedat amb l’Alba per explicar-li-ho.

Quan vam acabar l’examen, li vaig dir que l’esperaria a les 17:00h a casa meva, ja que l’Ignasi no estaria a casa i li havia de dir una cosa molt important.

Eren les 16:58 i ja estava impacient perquè l’Alba és una noia molt puntual i podia arribar en qualsevol moment. De sobte es van sentir uns cops a la porta. Era ella que ja havia arribat.

- Hola Adrià!

- Què tal Alba?

- Un poc inquieta pel que m’has de dir, la veritat.

- La vaig abraçar i la vaig invitar a entrar.

- Doncs... es tracta de l’Abel...

- Què ha passat?!

- Seu al sofà i t’ho explico tot amb calma.

- D’acord.

- No sé per on començar...

- Doncs pel principi, no?

- Val, val... A veure, el que et vaig a contar ja fa uns mesos que ha començat a passar.

- No m’estarà enganyant amb una altra noia?

- No és això, per mi és molt pitjor.

- Explica-m’ho ja Adrià!

- Fa uns mesos, vaig trobar cocaïna dintre de la seva motxilla. Em va demanar que li tragués un llibre i, sense voler, em vaig topar amb això...

- No pot ser veritat Adrià! Ell no ho faria mai això!

- No has vist amb qui va últimament. Te’n faries creus!

Es va posar plorar i la vaig abraçar més fort que mai. Li vaig eixugar les llàgrimes i ens vam mirar. Sense voler, sense haver-m’ho pensat, la vaig besar. Ella, guiada pel moment, em va continuar el joc. Primer, van ser petons suaus, però després la situació va anar progressant fins acabar els dos sense samarreta. De sobte, va entrar l’Ignasi.

No el vaig sentir entrar, però la seva cara quan em vaig girar un moment ho deia tot. L’Alba va sortir corrent amb el jersei a la mà i va marxar.

- Què ets burro noi?

- Et juro que no és el que t’estàs imaginant!

- A no? I què és el que acabo de veure, explica-m’ho!

- Potser si que és el que pareix, però solament ha succeït, no ha sigut... – em va interrompre mentre parlava.

- Prou! Saps de sobres que està amb l’Abel! No voldria ser tu ara mateix si se n’assabentés. Has fotut la pota molt endins.

- Perdona’m.

- No hauria de ser a mi a qui li hauries de dir això.

- Tens raó, vaig a buscar l’Alba.

- No em referia a ella, però també has de parlar-ne.

Vaig sortir a buscar-la. No vaig trigar gaire en trobar-la, estava asseguda amb la cara entre les mans al banc del parc del davant. Després de respirar profundament em vaig apropar sigil·losament i es va espantar.

- Sóc jo, no t’espantis. Crec que hem de parlar del que ha passat.

- Ha sigut tot un error! Estimo l’Abel i ho saps!

- Però bé que has continuat el joc. Ara encara em diràs que no significa res això.

- Dons és així! Ha sigut el moment. Buscava consol i tu estaves allí.

- No és veritat! Ja fa unes setmanes que em mires molt i sé que desitjaves que passés alguna cosa.

- Què t’has tornat boig?

- No, i saps que tinc raó –em vaig endur una bufetada, i per acte reflex la vaig agafar violentament pel braç.

- Idiota solta’m! Deixa’m en pau!

La vaig soltar, però dintre meu hi havia molt de dolor. Un dolor que no se n’aniria pas mai. Tenia aquell sentiment de què algun dia, podria venjar-me’n.


(26 d’octubre del 1958)

ALBA

Em vaig despertar molt d’hora, però suposo que no se li pot dir despertar si no havies dormit. Em miro el reflex al mirall. Tinc els ulls rojos, senyal d’haver estat plorant durant moltes hores seguides.

No havia vist mai l’Adrià d’aquesta manera. Em feia por. Vaig pensar per uns instants que em faria mal de debò. Em fa por que aquest pensament es pugui fer realitat algun dia no tan llunyà.

Tenia aquell nus a la panxa, la culpabilitat. Va ser llavors quan em vaig imaginar el dia que vaig conèixer l’Abel. Ara ja fa dos anys, tot i que sembla que hagi sigut ahir.

Entre nosaltres les coses ja no són com abans. Sabia que alguna cosa anava malament, però no m’esperava el que ahir em va dir l’Adrià. Em fa por la reacció que tindrà quan li expliqui el que va passar ahir. Si ell estant tranquil ja és d’un caràcter violent, no m’imagino el que pot arribar a succeir.

Vaig trucar l’Helena, la germana de l’Ignasi, per explicar-li-ho tot. És la meva millor amiga des de que vam començar l’escola de primària juntes. Sempre em dona bons consells i em va dir que ho parlés amb tranquil·litat amb ell. Però té petits defectes, a vegades se li escapen les coses i posa molt la pota. M'agradaria donar-li la culpa pel que està passant, però qui la va cagar vaig ser jo.

En aquests instants estava sola a casa. L’Abel ja feia dues hores que havia marxat, perquè tenia pràctiques a les deu. Quan va arribar ja eren les dotze i mitja i jo estava preparant el dinar. Va obrir la porta i només em va fer falta veure-li la cara per saber com n’estava, d’enfurismat. Amb un cop fort i brusc la va tancar. El pitjor estava per arribar.

- Alba! On estàs?!

- Estic a la cuina fent el dinar… -vaig contestar amb por.

- Avui mentre estava a la universitat, m’ha passat una cosa ben curiosa -amb un to sarcàstic-, m’he topat l’Helena pel passadís i m’ha preguntat si havíem arreglat les coses i si continuem estem junts. A què cony es refereix amb tot això?

- Merda… Vull dir que… -interrompuda per l’Abel.

- Què ha passat? Conta-m’ho ja!

- Calma’t si us plau…

- Què em calmi? Ja estàs tardant massa en explicar-ho!

- A veure… ahir a la tarda vaig quedar amb l’Adrià perquè em volia dir una cosa que semblava important…

- Això te a veure amb l’Adrià? Ja sé per on pot anar la cosa… què t’ha dit aquest imbècil?

- Sou amics Abel, calma’t…

- Continua explicant, va!

- Vam quedar a casa seva, com t’estava dient ens vam veure, i estàvem sols… -l’Abel anava perdent els nervis, i anava pegant voltes per la cuina.

- Així que estàveu sols, eh? Què m’has ficat les banyes?!

- Deixa que t’ho expliqui!

- Tinc raó, oi? És que ja m’ho pensava! Feia ja massa dies que us llençàveu unes mirades… no esperava que tardéssiu tant la veritat! Sou una colla d’inútils! -va agafar l’Alba i la va empènyer contra la paret, agafant-la pel coll.

- Solta’m! Solta’m! T’ho vull explicar!

- Què m’has d’explicar? Si ja ho sé tot! La teva amiga, l’Helena crec que es diu, m’ho ha contat tot! Volia veure quines excuses ficaves però no has tingut temps de pensar-ne cap, oi? Ets una verra Alba! -cada cop feia més força amb la mà que sostenia el coll de la noia, i ella cridava fortament pel dolor que aquest li causava.

- No… puc… respirar… A...b...e...l… -em va soltar i vaig caure al terra.

- No et vull veure mai més! No serveixes per res Alba, per res! Et juro que algun dia ens tornarem a veure...
Capítol 3 L'altre costat de l'infern
Dilluns 16 de desembre de 1963

 

Estava tothom sortint corrents de la sala després de veure la noia. Al cap d’uns pocs minuts, els únics que hi quedàvem érem l’Ignasi i jo. Ens vam apropar al cos i el vam reconèixer. Se’m va parar el cor per uns instants i per acte reflex, em vaig apartar. L’Ignasi va anar a socórrer-la i se’n va adonar que tenia una cosa estranya al coll. Em va mirar demanant-me que fes alguna cosa però no podia. Quan veia que no feia res, va trucar al director de l’exposició, l’Abel, per què se n’encarregués del cos.

 

Quan va arribar, també la va reconèixer; com no fer-ho, era l’Alba. Es va agenollar al seu costat i vam veure com les llàgrimes vessaven per les seves galtes. Ens va preguntar histèricament què havia succeït i va obtenir un silenci com a resposta. No en sabíem res. L’Abel es va endur l’Alba a una habitació mentre l’Ignasi i jo parlàvem.

 

  • - Què has vist que estàs així, Ignasi?

    - Així com?

    - Doncs tens la mirada perduda i el cos xop de suor, com si estiguessis terroritzat.

    - Jo… no he vist res…

    - Va conta-m’ho que som amics, pots confiar amb mi.

    - El que he vist no pot ser veritat!

    - I què és?

    - Tenia com una espècie de mos al coll! –però l’Adrià no es va immutar-. No et resulta estrany? Per què actues com si fos una cosa normal?

    - Perquè fa molt de temps que per a mi ho és.

    - Com? A què et refereixes?

    - No sé qui ho haurà fet, però ha sigut un vampir.

    - Acabes de perdre una amiga i la que va ser l’amor de la teva vida! Per què dius aquestes bajanades? Deixa d’inventar-te històries de nens petits!

    - És veritat i t’ho puc demostrar.

    - Ves-te’n a la merda Adrià! –l’Adrià es va donar la volta i després d’uns segons quan es va tornar a girar, mostrava les faccions pròpies d’un ésser sobrenatural-. Des de quan et passa això? Per què no m’ho havies explicat abans?!

    - Em feia por la teva reacció… no tothom faria bona cara quan un vampir aparegués davant seu.

    - Com et vas convertir?!

    - Vaig nàixer així –al veure la cara de l’Ignasi, vaig continuar explicant-. Com podràs veure, les coses no són com a les sèries de televisió. Tot allò que tothom creu saber és fals. No som fills de Dràcula ni estem condemnats a viure amagats del sol. Som persones normals però tenim la necessitat de beure sang…

    - Humana?

    - Sí...

    - Has matat tu l'Alba?

    - No! No ho faria mai això. Fa molts d'anys que no he matat una persona.

    - I llavors qui ha sigut?

    - Tinc les meves sospites...

    - Sobre qui? N'hi ha més com tu?

    - Es veu que sí... i ara que estem amb aquest rotllo de la sinceritat, t'he d'explicar una cosa...

    - Endavant.

    - Una de les coses que sí que és com a les pel·lícules és que quan ets vampir, ets més sensible.

    - Què vols explicar-me amb això?

    - Doncs que el tema de la cocaïna de l’Abel era fals. M’ho vaig inventar perquè estava gelós. Volia l’Alba per a mi, ja saps… però va ser un error perquè quasi la mato…

    - Si no hi havia cocaïna, creus que el caràcter agressiu de l’Abel també és causat per això? L’Alba em va explicar que quan es va assabentar l’Abel de tot el que havia passat entre vosaltres, va tenir una reacció semblant a la que tu vas experimentar amb ella al parc.

    - Ara que ho dius… potser tens raó!

    - Però per què voldria matar l’Alba?

    - Potser la volia convertir o simplement el fet de venjar-se’n. Ja t’he dit que tenim els sentiments a flor de pell.

    - Convertir? I això com es fa? I per què voldria fer-li això a ella?

    - Simplement amb una mossegada nostra, però hi ha gent que no accepta els canvis que succeeixen al seu cos i moren.

    - Si és així, creus que morirà?

    - Haurem d’esperar… Aniré a parlar amb l’Abel a veure que me’n pot dir.

    - T’espero fora.


    Vaig decidir anar a parlar amb ell, havia d’explicar-me que en sabia i si havia estat ell. El vaig sentir plorar desconsoladament i vaig anar on es trobava.



    - Has sigut tu, oi?

    - De què em parles Adrià?

    - Has matat l’Alba!

    - No ho he fet volent… ha sigut un accident. Només volia estar amb ella per sempre i vaig trobar una ocasió perfecta…

    - L’has matat! Què no te n’has donat compte?

    - ​L’hauré convertit quan es desperti.

    ​- Estàs boig nano. Creus que fer-ho i deixar-la davant de tot el públic era una bona idea? Vas pensar també si ella volia? Creus que tenir una família, envellir o morir no són coses que la gent normal voldria? Li ho vas preguntar?

    ​- No! No ho sé tot això! Sols la volia per a mi i que estigués tota l’eternitat al meu costat!

    - ​No és excusa per robar-li el futur. I a més a més, què fèieu davant del quadre?

    - ​L’Alba estava donant els últims retocs quan es va tallar amb un filferro que estava per allà llançat. No ho vaig poder evitar, ja coneixes el nostre instint perquè jo també sé que tu ho ets. Vaig creure que era el moment perfecte per a convertir-la, no hi havia ningú i vaig pensar que d’oportunitats com aquella n’hi haurien poques. Estava bé quan me’n vaig anar a obrir les portes de l’exposició però quan es van obrir les cortines…

    - Tothom va veure una noia morta al terra amb ferides fetes per un animal. Ens has posat en perill Abel!

    - Jo no en veig cap de perill, si la veritat no surt d’entre nosaltres. –l’Abel va travessar el pit de l’Adrià, en va treure el cor i va deixar el cadàver el costat del de la noia-.



    Ara que l’Adrià està mort, m’hauré d’encarregar de l’Ignasi perquè crec que ja sap massa sobre tot aquest tema. El sentia respirar, estava fora del museu esperant algú, suposo que l’Adrià. Estava d’esquenes així que quan vaig estar el suficientment prop, li vaig girar el cap fins sentir el soroll de la columna vertebral partint-se en dos. No em va saber greu, al cap i a la fi, només era un destorb. Vaig portar el seu cos on estaven els altres dos per així enterrar-los junts després.


 

Si voleu que us expliqui perquè ho he fet és ben senzill. Quan estimes algú vols estar per sempre amb aquella persona i viure tota l’eternitat sense ningú al teu costat és dur. Així que el primer que se’m va ocórrer va ser convertir l’Alba en vampir per poder estar junts. Però no sempre és bona idea ja que com heu vist, no sempre funciona... Ara estic sol i per impuls, he matat els meus dos millors amics. I al final, quin sentit té l’eternitat si no tens ningú amb qui compartir-la? Vaig visualitzar el moble que he trencat per matar l’Adrià i n’agafo un tros. Sense pensar-m’ho, sense rumiar-ho, decideixo introduir lentament l’estaca al meu pit. Sento com toca i travessa el teixit cardiovascular. Poc a poc em falta l’aire per poder respirar i seguir endavant. Vaig caure al terra uns instants després. Ara ens tornarem a veure els quatre a l’altre costat de l’infern.


 

























     


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]