Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
noelia&alba
IES Vila-seca. Vila-Seca
Inici: Marina
Un món paral•lel
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 La mirada d'un infant
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Em dic Anton i tinc 15 anys. Visc en una ciutat qualsevol en un lloc qualsevol d’aquest món. La meva pell és bruna, a diferència de la dels meus pares, ja que ambdós la tenen clara. Uns cabells arrissats i uns ulls negres com la foscor, em donen una aparença una mica peculiar. Això, juntament amb que la meva complexió física no és precisament atlètica, em fa semblar un xic feble.

Però les coses no són sempre com aparenten ser: en el meu interior sento una força que potser, físicament, no sóc capaç de demostrar, que m’ajuda a superar les situacions quotidianes a les quals m’he d’enfrontar sovint. Va ser el dia de la mort del meu pare, quan el meu cos s’afeblia i estava a punt de defallir, que una sensació desconeguda va créixer dins meu, recorrent-me tot el cos. Res ja no era el mateix: l’alegria de viure el dia a dia amb il·lusió s’havia tranformat en una inmensa tristesa que invaïa la nostra llar; l’absència d’aquella persona estimada, va deixar un gran buit en el nostre cor, i puc afirmar aquella coneguda frase que diu: “No se sap el què es té fins que es perd”. Això, va fer de mi una nova persona: insegur per fora, ferm per dins. Vaig patir un canvi progressiu: em vaig anar allunyant de la gent, creant el meu propi món interior, vivint en ell i aïllant-me del meu voltant. El fet de semblar introvertit i amb poca integració social, va comportar l’inici d’una marginació encoberta per part dels meus companys que, a mesura del pas del temps, es va anar convertint en bullying.

Què ha passat en la meva vida? Per què em tracten diferent? Què he fet per provocar aquest canvi? M’agradaria saber la resposta, però… algun dia seré capaç d’esbrinar-ho? Com podria canviar aquesta situació? Ho desitjo amb cor i ànima però, com sempre dic, no ho podem tenir tot.

Aquella situació en la que vivia va fer adonar-me que aquells “amics” potser no ho eren tant, i que m’ho hauria de fer jo, tot solet, si volia superar aquella desagradable situació en la que estava immers.

Recordo quan vaig començar l’institut; tot era diferent. Vaig deixar enrere sis anys de vivències i emocions molt entranyables tot i que una mica infantils. Un canvi molt dràstic per mi va consistir en la sensació de falta de protecció. Em sentia sol, no coneixia ningú, estava confós, però sempre desitjant que totes les novetats serien positives. I va ser en aquell moment  d’indesició, quan vaig sentir una dolça veu que em deia:

-Hola, sóc la Marina. Com et dius?

Després d’uns moments d’incertesa, vaig ser capaç de respondre.

-Mmm, jo… sóc l’Anton. Avui és el meu primer dia d’insti.

-Aahhh, què bé!! També ho és el meu. Quina és la teva aula de tutoria?

-La 2.1, i la teva?

-També! Ostres, quina coincidència!

I tots dos plegats, vam anar a cercar l’aula corresponent. El que no sabíem és que aquella trobada fortuïta era l’inici d’una gran amistat.

La Marina, una noia de cabells negres com l’atzabeja, uns ulls grans i verds que brillaven acompanyats d’un somriure encisador, resultava atractiva i sovint les mirades de molts nois convergien cap a ella. Tot i això, mai en feia cas d’aquestes: la seva actitud no era en absolut orgullosa, sinó més bé senzilla. A més a més era molt extrovertida i amb una gran facililitat per fer amistats. Sabia escoltar i ajudar.

Quan la vaig conèixer, em vaig sentir acompanyat i, alhora, captivat  per ella.

A partir de aquell dia, vam ser companys d’estudis però també d’aventures.

Recordo amb gran nostàlgia el dia que se’ns va acudir perdre’ns un dia sencer d’institut per anar al parc d’atraccions, el qual es va estrenar per primera vegada feia una semana. Tant la Marina com jo sentíem la necessitat de passar un dia junts, sense ningú que ens controlés. Eren les 9 del matí i estàvem impacients, preparats i il·lusionats pensant en què ens depararia aquest dia especial. Al nostre cap hi rondaven un cúmul de pensaments i emocions: sabíem que el que anàvem a fer no estava del tot bé, i que hi havia la possibilitat de que algú ens descobrís, però això, en part, ens incitava a fer-ho.

Al llarg del dia vam rondar d’un lloc cap a l’altre, mentre ens explicàvem anècdotes que ens havien succeït i parlàvem d’experiències viscudes, cosa que ens va ajudar a coneixer-nos millor. Això em va donar l’oportunitat d’apropar-me més a ella, i descubrir el seu costat sentimental. Vam riure, vam jugar, ens vam cansar, vam córrer, vam fer tombarelles; ens vam sentir com infants que fan una entremeliadura: una sensació desconeguda i mai viscuda. Va ser un dia feliç.

Però, com ja sabem, totes les coses bones s’acaben. Era l’hora de tornar a casa, i tots dos érem conscients de que allí ens esperava un bon càstig, però havia valgut la pena.

També recordo, a banda de les aventures i bogeries, totes les tardes estudiant junts en època d’exàmens. Mai podré oblidar aquells berenars que ens feia la seva mare cada divendres, mmm….boníssims! I una de les millors vivències acadèmiques, com no, era el fet que complementar-nos tan bé: ella, noia de ciències pures; jo, de lletres i llengües. Tot i que de vegades discutíem i no ens enteníem, sempre ho acabàvem resolent, ja que ens necessitàvem mutuament. Quantes vegades l’he trobat a faltar?!

No puc oblidar el primer dia que em va presentar als seus pares, les mirades i comentaris que sentíem tant la Marina com jo. “Mira Jordi, has vist quina bona parella fan?”, “I tant Núria, no creus que tenen alguna cosa entre ells?” o “Mira quin nen més ben educat i assenyat, així dona gust!”.

Tant la Marina com jo ens feiem un tip de riure. Ambdós teníem clar quina era la nostra relació: érem uns bons amics; ens ajudàvem i ens compreníem. Sincerament, no era per a tant; els seus pares exageraven massa. Va ser llavors quan vaig esbrinar de qui havia heretat la Marina la seva facilitat d’expressar el que pensa.

L’única cosa que tenia clara en aquell moment, era que cap dels records amb ella desapareixerien mai de la meva memòria i, sobretot, del meu cor.

Aquells eren temps feliços; ens sentíem acollits pels amics i podíem ser com realment érem. En canvi, ara, per circumstàncies de la vida, to tés diferent. El divorci del meus pares, el fet de marxar a viure en un lloc llunyà i desconegut, haver de deixar a la Marina, qui havia estat durant tres anys la meva millor amiga i la posterior mort del meu pare, han provocat en mi un canvi de personalitat.

Em llevo al matí desanimat, sense ganes d’anar a classe (gairebé mai no n’he tingut massa). Ha passat un any de la mort del meu pare. La meva mare, que sembla l’única que em comprèn en aquests moments, em permet quedar-me durant tot el dia a casa. D’aquesta manera, podrem pasar un dia els dos junts, gaudint de la nostra companyia mútua: veurem la televisió, escoltarem música, farem crêpes,…

Relaxats al sofà mirant la televisió, compartint un bon cafè amb galetes, escoltem un anunci que em crida l’atenció: infants que es troben a un camp de refugiats i que necessiten ajuda urgent. No sé el perquè, però la mirada trista d’aquell infant, m’atreu i em fa empatitzar amb ell. Sento que em crida i em demana ajuda… Marxo a dormir amb aquella imatge al cap i sense poder parar de pensar en ell.

I…

Capítol 2 No vull morir
No vull morir. Retornar significa un perill constant.



Kalim era un jove de dotze anys, que vivia en un poble petit, tranquil i un xic desconegut pel món exterior. La seva vida era pura felicitat; l’amor pels altres era recíproc: estimava a la seva família i se sentia estimat. Des de ben petit, sempre li havien inculcat valors positius: a respectar els altres, a demanar perdó i saber perdonar, a estimar i, sobretot, a no resoldre els conflictes amb violència. No obstant, tenia molt present una dita la qual comparava la vida amb una equació matemàtica: el que val una persona és el resultat de molts components i factors: els coneixements i les habilitats sumen, però l’actitud sempre multiplica.

En Kalim era d’amistats fàcils: el seu caràcter obert, amable, rialler i amb una forta personalitat, feien d’ell una persona amb gran facilitat de relacionar-se i conèixer a d’altres. Tot i això, tenia una debilitat: la seva germana petita. La Hannah, una nena de set anys, per la qual ell era el seu confident, amic i protector.

Però un dia de bon matí… un raig de llum vermella va travessar la volta del cel i un soroll ensordidor va esclatar: va transformar el seu petit poble en un camp de batalla. Ningú era conscient del que estava succeïnt en aquells instants: només s’escoltava gent córrer i cridar, allunyant-se del perill. A partir d’aquest fet, la vida tranquil·la es va convertir en un horror: ja no res era el mateix. No era capaç d’entrendre el que estava passant, però intuïa que no podrien continuar vivint allí, havien de fugir. Sentia un cúmul de sentiments i emocions, però l’única cosa que tenien clara és que eren espectadors d’un terrible i espantós esdeveniment.

Llàgrimes d’impotència relliscaven lentament per les seves galtes; a poc a poc, com un castell de cartes, el món s’ensorrava al voltant d’ells. Era el final d’una epòca feliç de la seva vida. El seu deler era escapar d’aquell infern; fugir, fugir, fugir… Ja que retornar significava un perill constant.

En Kalim i la Hannah van decidir embarcar-se en un viatge, que qui sap on i què els depararia el futur. La violència els havia obligat a marxar de la seva llar, sense quasi cap tipus de pertinença. Era difícil acceptar que des d’aquell moment no tornarien a veure cap ésser estimat. El germà gran tenia ganes de plorar però no, no podía fer-ho, era un luxe que ara mateix no es podia permetre.

Ja havien donat el primer pas cap a un món millor, en busca de la felicitat que els havia estat arrabassada, tot i que no eren conscients del que trobarien…

Tots i cadascun dels membres del grup de fugitius, mostraven una expressió de profunda anyorança i melanconia: ploraven, suspiraven, callaven, s’ajudaven, contemplaven amb rostres seriosos i marcats per una incertesa inmensa els altres.

Van ser uns dies aterradors: les nits eren llargues i els dies plens de tristor i patiments. Caminaven durant el dia, calorós i suportant un sol ardent, que causava en ells una suor que s’adheria al seu cos, i que els provocava una sed inaguantable. L’aire fred de la nit els cremava la gola, i petites punxades al seus pulmons els dificultava la respiració. La negrura de la nit els feia imaginar siluetes agressives, i semblava voler engolir-los. Però, com no, una vegada més, la desesperació i el del·liri els havien jugat una mala passada.

Els dies anaven transcurrint, i cada cop eren més a prop del seu destí. L’única força que els ajudava a seguir endavant era l’esperança de trobar un lloc que els acollís. Tot i que potser aquest no era el motiu principal d’en Kalim: el seu objectiu era, fos com fos, donar-li una vida millor a la seva germana. L’adrenalina que corria per les seves venes els empenyia a seguir el viatge; la seva salvació estava a prop i tenia plena fe en que seria així.

Allà a l’horitzó, on l’alba despertava, es dibuixaven les siluetes d’unes edificacions. Encoratjats, tot el grup es va dirigir al que es suposava que seria el seu destí. I amb mirada curiosa i, alhora, esporuguida, es van anar apropant a aquell paratge misteriós.

No era el lloc que havien imaginat. Els dos germans, atemorits, s’agafaven amb força les mans, donant-se suport de manera mútua.

Les cases eren precàries: petites i pobres, sense cap mena de comoditat. Els carrers estrets i terrossos, pels quals transitaven persones sense romb algun. Es presentia que era un lloc mancat d’alegria, d’il·lusió i d’esperança.

Una d’aquelles persones se’ls va adreçar amablement.



-Benvinguts –els va saludar.



I des d’aquell moment van començar a formar part d’aquell nucli de població, que seria la seva nova llar.

La vida en aquell lloc no era fàcil: amb la seva força de treball, podien aconseguir els aliments més bàsics i la roba imprescindible. La Hannah, matinava per anar a buscar l’aigua necessària per la jornada, ja que era un bé molt preuat, i no es podia malgastar.

Vivien en condicions deplorables; aquesta vida no era la que somiaven.

A la nit, recordava amb nostàlgia la càlida seguretat de la seva habitació, allà a casa seva, amb els seus. Fins que la fatiga l’envaïa i queia en un somni profund i relaxant.

Els dies passaven lentament… Així era la vida en el camp de refugiats de Bahir.

Un dia, en que la pluja de la nit havia netejat el cel i núvols blancs de cotó suraven sobre el blau resplendent, arribaren uns reporters al camp. Impactats pel panorama dessolador que estaven veient, immortalitzaven amb les seves càmeres la dura realitat. Els ulls de la Hannah van captar la seva atenció: aquests, grans i clars, semblaven amagar secrets rere una mirada intensa i extremadament trista. Aquells ulls demanaven desesperadament ajuda.



Serà algú capaç d’esbrinar-ho?

Capítol 3 He trobat el meu destí
I de sobte, una força poderosa m’empeny a llevar-me. I en la foscor de la nit, una llumeneta atzur titil·la i em captiva. Recordo haver llegit que aquesta llum és capaç de guiar-te fins aconseguir el desig més pur que el teu cor anhela. Serà veritat o una fal·làcia? No ho tinc clar, però quelcom en el meu interior em diu que ho descobriré. I, sense pensar-m’ho dues vegades ni acomiadar-me de ningú, em disposo a seguir-la fins on el destí em porti.

Després d’una llarga jornada, la fatiga m’envaeix i em fa sentir esgotat. Aquesta em xiuxiueja interiorment que em rendeixi al cansament… però no ho faré, he de continuar. Arribo a un paratge un xic estrany: un silenci colpidor m’estaborneix. Una munió d’arbres m’envolten. Les veus d’ocells invisibles que niuen entre el fullatge entonen una inquietant melodia. Em trobo perdut en els meus pensaments, allunyat del món conegut, quan una veu càlida, confortant i serena em parla. Després d’uns breus instants de temor, distingeixo a qui pertany aquella veu: tot en ell em resulta familiar.

Junts fem camí seguint l’estela d’aquella llum que no ens abandona. Aquest home, no sé perquè, em transmet tranquil·litat; em sento acollit i segur al seu costat. I, sense ser-ne conscient, vaig compartint amb ell històries i vivències; somnis i esperances. Ell m’esperona i em recorda que els viaranys són plens d’obstacles i dificultats a l’hora d’aconseguir un somni, però que sempre s’ha de seguir endavant.

Ha estat fàcil viatjar amb ell durant aquests dies: al seu costat tot és més senzill.

Però un dia, la intensitat de la llumeta que fins ara ens ha guiat, s’afebleix. Significarà això alguna cosa? En aquells instants, sento un calfred que em recorre tot el cos. Tinc un pressentiment. Hauré arribat al meu destí? No molt lluny, albiro una gran extensió de cases humils: estem contemplant un camp de refugiats.

Caminem encuriosits per aquells carrers estrets i mancats d’alegria. Ens envolta un ambient de tristesa i desesperació, creient que no podran assolir una vida millor. Tot i així, no tothom perd l’esperança: amb goig em fixo en un grup de nens que juguen plegats. M’hi acosto i, quan em miren, sento que he trobat el que realment buscava: per fi tinc davant meu la mirada d’aquell infant, la que en un passat em va captivar.

El meu company de viatge, que m’ha estat observant en silenci, quan veu l’expressió del meu rostre, plena de satisfacció, se m’acosta, m’abraça i em diu a cau d’orella:

--Ja has descobert el que de veritat et farà feliç, segueix el teu camí sense defallir, la llum de l’esperança et guiarà! Ah… dóna-li records a la mare; jo també la trobo a faltar.

Abans de ser capaç d’entendre aquelles paraules, el meu amic havia desaparegut.

Així doncs és temps de tornar a casa, tot i que aquest cop ho faig sol. La il·lusió de retrobar-me amb la mare fa que acceleri el pas i superi els entrebancs que em trobo al llarg del meu recorregut. Em deleixo per abraçar-la després d’aquests dies fora de la llar.

......................................................................................................................

Arribo a casa. Les cames em fan figa i el cor em batega embogit. La mare, en veure’m, es queda immòbil, i no reacciona fins que, plorant, l’acarono. Entre els meus braços ella plora, però són llàgrimes d’alegria. Durant uns instants no parlem, només ens sentim plens d’afecte.

He retrobat el meu lloc.

Quan ambdós ens relaxem, li explico el que he viscut durant aquests set dies i com la relació amb el meu company ha estat tan important i decisiva per aconseguir allò que inconscientment desitjava. Li explico la desolació d’aquell camp de refugiats; la dura vida de les persones que, per sort o per desgràcia, hi viuen. Tot i això, dins meu, em sembla que algun dia podré compartir aquell estil de vida. No se perquè, però els meus sentiments són força contradictoris. La mare, una mica atordida, m’escolta amb silenci, i una preocupació creixent apareix en el seu rostre.

I quan li repeteixo les últimes paraules d’aquell desconegut que potser no ho era tant “Dóna-li records a la mare; jo també la trobo a faltar”, es queda esmaperduda, dues llàgrimes rellisquen per les seves galtes, i un sospir brolla des del més profund de la seva ànima.

Després d’uns instants sentint el caliu de les nostres mans fortament entrellaçades, la son envaeix els nostres cossos de manera progressiva, fent que entrem en un somni reparador.

........................................................................................................................

Tinc 18 anys i estudio a la universitat de la meva ciutat, en la qual em sento a gust. Totes i cadascuna de les experiències viscudes m’han ajudat a créixer com a persona i a trobar qui sóc realment, el meu propi jo. A diferència d’abans, ara em considero una persona alegre, extrovertida, de fàcils amistats i amb la qual pots conversar amb naturalitat i franquesa.

En el meu temps lliure, busco informació sobre els diferents tipus de voluntariat. De tots aquests, cada vegada tinc la idea més ferma que en un futur col·laboraré en ajudar a les persones que habiten als camps de refugiats. I és així com un cop finalitzat el curs li comunico a la mare     que, durant les vacances d’estiu, treballaré com a voluntari en un camp de refugiats.

--Què dius fill meu? –em diu la mare amb una veu tremolosa.

--Mare, ja està decidit, vull anar a un camp de refugiats i alegrar a qui realment ho necessita. Tinc el desig, l’ànsia de poder veure en les seves cares un motiu pel qual seguir endavant.

--Temia que arribés aquest instant, però l’esperava. Ha arribat el moment de confessar-te la veritat de les nostres vides i de la teva existència, i que siguis conscient d’on procedeixes realment. Mai t’ho havia dit ni havia parlat d’això amb tu ja que, en temps anteriors, abans que el teu pare morís, vam arribar a un acord: no et diríem la veritat fins que arribessis a la majoria d’edat, tot i que la idea principal era explicar-t’ho ambdós junts…

Dóna’m la mà i espero que el teu contacte em transmeti la valentia suficient per ser-te d’una vegada per totes sincera: el teu pare va tenir la sort de sortir d’un camp de refugiats, anomenat Bahir, que ara no existeix, i després d’un viatge en el qual va haver de superar mil i una penalitats, va arribar a la nostra ciutat, i allí ens vam conèixer. Després d’un temps de conviure junts, vam decidir adoptar un nen d’aquell lloc en el qual havia viscut el teu pare, i així va ser com tu vas arribar i omplir de joia la nostra llar. T’hem estimat molt! I jo ho faig amb tot el meu ésser, i n’estic segura que el teu pare, sigui on sigui, també t’estima i vetlla per tu.

--Jo, jo…ara mateix no sé què fer ni què dir. Aquestes paraules em fan  pensar respecte qui sóc realment.

Després d’un intens silenci, miro la mare amb tendresa, l’abraço fortament i, amb una veu dolça i sincera, li dic:

--Gràcies mare, t’estimo molt.

Ara que ja se tota la veritat em sento complert. És com, si el que em mancava, ja ho tingués. Els meus dubtes i incerteses respecte qui sóc de debò s’han dissipat, ja no existeixen: sóc un refugiat i em sento plenament orgullós de ser-ho.

........................................................................................................................

Ja sóc al camp, a Grècia; em sento com a casa. El dia a dia és tranquil, tot i que amb molta feina i poc descans. Ajudo allà on em necessiten, però principalment m’encarrego d’un grup de nens. Llegim, cantem, ballem, juguem i ens divertim; em torno a sentir com un nen. Jo els ensenyo i ells m’ensenyen a mi: aquesta és la millor recompensa que puc obtenir.

El temps passa molt ràpid; tot sembla anar bé però… Un brunzit ensordidor envaeix l’aire! Crits, xiscles d’esglai, foc, fum, sang, gent que corre i nens que demanen amb desesperació auxili a les seves mares és l’únic que sóc capaç de percebre.

I de sobte, una força brutal m’empeny i no sento res més.



En el silenci de l’habitació de l’hospital, en Miquel (metge sense fronteres) sent el seu cos afeblit. Li costa moure fins i tot els dits, però una tènue resplendor que es filtra a l’habitació el motiva a obrir les parpelles. Veu que està estirat en un llit desconegut, i que la seva única companyia és una màquina a la qual es troba connectat.

Se senten unes passes lleugeres que s’apropen cap a ell, i un raig de llum travessa la foscor de l’habitació i permet veure la persona que entra. S’acosta al llit, li agafa la mà i li fa un petó al front.

--Marina –diu el Miquel amb un fil de veu.

--Miquel! Has tornat! Fa dies que somio amb el que acaba de succeïr.

--Què m’ha passat? –diu en Miquel amb certa incertesa.

--Mentre atenies i curaves els infants d’aquell camp, una bomba ha esclatat. Hi ha hagut molts ferits i algun mort. Hem passat uns dies de sofriment, patint per la teva vida. Però ara tot anirà bé.

--I l’Anton, i la Hannah, i la Marina, i la mare?

--De qui em parles Miquel? –va preguntar la Marina, preocupada.

--De tots ells, durant uns dies han estat presents en la meva ment.

En sentir aquesta resposta, la Marina, amb certa por que seguís desvariejant, va a buscar a un metge, perquè analitzi la situació d’en Miquel.

Per evitar complicacions li posaran un tranquil·litzant, perquè descansi i després poder parlar amb ell.

Però les últimes paraules d’en Miquel són:

--Estic conscient, pensin el que pensin, recordo amb claredat aquelles paraules que un dia em va dir la Marina: “Només recordem allò que mai ha succeït”, i ara les comprenc.


 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]