Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
ClaraManuMar
Escola Vedruna - Palamós. Palamós
Inici: Marina
El buit
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Angoixa
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final. Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Les paraules de la Marina ressonen a la meva ment, “només recordem allò que mai ha succeït”. Però, i si només recordem allò que hem viscut estant conscients? Allò que hem viscut plenament amb tots els nostres sentits; recordem el que hem vist, olorat, sentit... Les seves paraules es repeteixen constantment, una vegada rere l’altre i a poc a poc trobo que el seu sentit es perd i acaba convertint-se en un enigma indesxifrable, un conjunt de lletres que formen paraules que no acabo d’entendre. Tinc la sensació que cada cop que hi penso el seu sentit s’esvaeix, com quan repeteixes una paraula tantes vegades que després d’una estona el seu sentit és buit.

Em vaig capficar tant en el tema que vaig acabar desesperant-me. Em posava nerviosa el fet de no tenir resposta a totes les preguntes que anaven sorgint a mesura que li donava més voltes. Així doncs, aquella nit quan tothom ja era al llit, em vaig escapar per la finestra i vaig sortir a que l’aire gèlid d’hivern m’aclarís alguna cosa. La nit era fosca com la gola d’un llop, els carrers estaven buits i l’únic soroll que se sentia era el sòrdid repicar de les gotes de pluja que queien damunt les teulades. Cada gota que queia sobre la meva pell nua, em travessava i em calava fins els ossos. El meu caminar feixuc ressonava entre els edificis del meu voltant al trepitjar les fulles seques dels arbres despullats. Les llàgrimes em lliscaven galtes avall, no sabia en quin moment havien començat a caure però ara ja no podien parar. Cada segon que passava sentia que perdia el control de la meva vida, i tot per les estúpides paraules de la Marina. Notava que el sentit d’estar viu es perdia poc a poc i que la lògica s’escapava entre els meus dits com la sorra.

Un cop em vaig eixugar les llàgrimes, vaig seguir carrer avall fins a arribar a un local amb les llums obertes i hi vaig entrar pensant que podria refer-me de la fred, però just entrar vaig notar que hi havia alguna cosa que fallava. Les llums eren massa brillants i feien mal als ulls, l’aire era espès i olorava agre, com si hagués una cosa podrint-se des de feia temps. Vaig fer unes quantes passes endavant per observar bé el panorama de la tenda, però quan vaig arribar al centre em vaig adonar que no hi havia dependent. Vaig sentir sorolls a la rebotiga de vidres trencant-se, em vaig sobresaltar i vaig sortir corrents cap a fora. Al sortir de la botiga estava espantada i sentia que el cor em bategava a mil per hora. Tot i així encara no volia tornar a casa, malgrat que ja eren altes hores de la nit, sabia que si tornava a aquella habitació em tornaria boja, sentiria com si les quatre parets m’asfixiessin i encara no em sentia preparada per afrontar aquell sentiment.

Les hores passaven lentament i els meus peus caminaven sense rumb, portant-me en un lloc fosc que no havia estat mai, a cada passa que feia notava com el meu pit s’alliberava de l’angoixa. Vaig sentit un soroll estrany darrere meu, em vaig girar espantada però darrere meu només hi havia un gat rebuscant entre la brossa. Em vaig tornar a girar alleujada sabent que no hi havia ningú tot i sentir-me observada. De cop, algú em va empentar i vaig caure a terra bruscament. No m’hi veia, tot era encara més fosc que abans. Ja no hi havia la lluna reflexant-se a les basses del terra, els gats miolaven espantats i fugien corrents, només sentia les seves passes, més pesades que les meves quan intentava escapar. La figura negra va col·locar al meu nas un mocador impregnat d’una substància forta que no vaig ser capaç de reconèixer i feia que cada cop em costés més pensar, m’embargava els pensaments i va fer que caigués en un buit de foscor on la fred em seguia calant cada cop amb més intensitat.
 

Capítol 2 Fugida
Em desperto. He de fer un gran esforç per obrir els ulls ja que sento com si em pesessin, i quan ho aconsegueixo, malgrat la foscor, veig la imatge dels meus canells ensangonats i lligats amb cadenes. Noto el meu cos nu contra la duresa i la fredor del terra.

Giro el cap per mirar què hi ha a l’habitació i veig una figura fosca a la porta que m’aterra.

M’aixeco, o almenys ho intento, però les cadenes em tiben els braços i no hem deixen fer cap passa endavant. Tot i així ho intento amb totes les meves forces, vull marxar d’aquell lloc. Però quan per fi aconsegueixo fer una passa, la figura fosca amb molta força em clava alguna cosa al braç. Noto una punxada que em travessa les venes fins arribar al final, i amb tanta força com si m’hagués de travessar el braç. Faig un crit ofegat pel dolor, però intento calmar-me per no provocar més atacs per part del meu agressor. Sembla que els meus esforços funcionen, perquè al cap de poc em deixa anar i caic a terra mig inconscient. En mig del sopor m’imagino la veu dels meus pares que em tranquilitza i em calma com quan era petita. Em deixo portar per la cadència de les seves paraules fins que caic en un somni profund.

Em desperta l’olor de menjar i noto com els meus budells grunyen; l’últim cop que vaig tastar res, va ser la nit de la meva fugida. A pocs metres de mi es troba un plat amb un tros de pa, truita i embotit. M’arrossego com puc fins arribar-hi i començo a menjar desesperadament, com si algú m’anés a treure el menjar, tot i que estic sola. Quan acabo, em bec d’un sol glop l’aigua que tinc al costat i em deixo caure un altre cop contra la paret, sentint-me de cop molt cansada. Observo el meu voltant i em sobta veure’m vestida amb una altre roba que la d’aquella nit. També noto que m’han dutxat, ja que ja no tinc els canells ensangonats i l’olor de suor ha desaparegut. Em començo a posar nerviosa només d’imaginar-me que algú m’ha vist nua sense el meu consentiment. Estic tinguen un atac de pànic, no puc respirar i noto com si una mà m’oprimís el pit, començo a hiperventilar i la gota que fa vessar el got és veure que tinc una mena d’agulla clavada a l’interior del colze. Davant d’aquella visió perdo el control de mi mateixa; començo a cridar, a donar puntades a l’aire i a intentar alliberar-me. No passen ni dos minuts que de cop comença a sonar un soroll estrident que em rebenta els timpans, sento una porta obrir-se i en un racó de la meva ment se m’acut que pot ser el meu agressor aproximant-se, però en aquell instant res no em preocupa ja que el meu instint no em permet pensar en cap altre cosa que no sigui el fet d’alliberar-me. Giro el cap per buscar alguna cosa que m’ajudi a escapar, i m’adono de que hi ha un clau al terra que s’ha desenganxat de la paret; m’apropo al clau i l’intento agafar amb els peus, ja que amb les mans lligades no hi arribo. L’agafo amb els dits i me’ls apropo a les mans i d’alguna manera intento deslliurar-me de les cadenes. Abans de poder fer un altre moviment torno a sentir una agulla que aquest cop em travessa el coll i al instant caic inconscient.

En obrir els ulls, la primera cosa que se m’acut és que he d’escapar d’aquest lloc, no puc perdre més temps. Recordo el clau que estava utilitzant abans de tornar a caure dormida, el busco per tota l’habitació però no el veig, aleshores m’aixeco i em giro fins a trobar-lo darrere meu. Aprofitant que no hi ha ningú, l’agafo i intento per segon cop deslliurar-me del que m’impedeix marxar.

Quan per fi ho aconsegueixo m’aixeco d’una revolada. Intento pensar els meus futurs moviments, ja que no sé que em trobaré fora de l’habitació.

Durant uns instants em plantejo el fet de no marxar d’aquell lloc, però m’empleno de valor i  obro la porta. Em trobo en un passadís amb una porta a cada extrem, no sé cap a quin costat anar, i al final decideixo dirigirme cap a la dreta. Camino espantada però alerta per qualsevol cosa que em pugui passar ara i m’apropo a la porta. Quan sóc davant, agafo el pom amb la mà i tardo tres segons abans d’obrir la porta.

A l’altre banda em trobo a una noia lligada a terra com ho estava jo a l’altre habitació. M’apropo i l’observo. Quan s’adona que sóc davant seu li pregunto com es diu, què fem allà i també quant de temps hi porta. No em respon. Em penso que no m’ha entès i li torno a repetir, però aleshores es sobre salta i comença a cridar. Sento passes a l’altre banda de la porta i m’espanto, no sé que fer. De cop entra un home vestit de blanc i em fa tirar enrere d’un salt. M’agafa fort i em torna a portar i em diu que ni marxi ni ho intenti, que no ho aconseguiré. Quan em diu aquestes paraules em comencen a caure llàgrimes per la cara i començo a cridar, no vull que em porti enlloc, vull anar a casa. Quan arribem a l’habitació de l’altre banda m’estira a terra i em torna a lligar, i com si ja fos costum, em torna a punxar i caic adormida.
Capítol 3 Realitat
Vet aquí el que em va passar realment tres mesos enrere. La història curta és que les paraules de la Marina em van fer embogir. La llarga és que aquestes quatre paraules em van fer submergir en un món irreal on tot el que passava era imaginari i fruit de la meva imaginació.

D'aquella nit només recordo olors i sensacions: el fred intens que em calava, l'essència amarga del local, l'olor de l'asfalt moll, però sobretot el que mai oblidaré és el terror que vaig sentir en pensar que algú m'estava segrestant seguit de la por d'estar tancada en aquella habitació d'on no podia escapar-me i el mal de les punxades diàries. Però tot va resultar fictici. Una mala passada que em va jugar el meu cap, em diuen els metges com si fos bleda.

Ara que ja estic recuperada, m'han pogut explicar el que va passar realment.

Pateixo d'esquizofrènia des de fa ja un temps, i en aquesta història hi ha part de realitat i altra que em vaig imaginar sense adonar-me'n.

Les paraules de la Marina van ser el detonant de la malaltia. Consumin-te a poc a poc com un llumí, fins que ja no sabia ni el que feia. Aquella mateixa nit vaig perdre el control, i no vaig ser capaç de recuperar-lo. Al meu cap tots els pensaments estaven descontrolats. Les veus que sempre havia pogut mantenir callades de cop estaven desenfrenades, cridant-me, embogint-me. Així docs, l'únic que se'm va acudir va ser fugir, perquè així pensava que les deixaria enrere i no tornarien mai més. Vaig sortir per la finestra, però com és obvi, no vaig ser tan silenciosa com en aquell moment vaig creure. Els meus pares ho van sentir, però quan van reaccionar, jo ja era uns quants quilòmetres lluny. Van trucar a la policia i tots van començar una cacera per atrapar la psicòpata que en aquesta història es veu que sóc jo. Puc ser una desorientada mental però sóc ràpida, pel que van trigar dues hores a trobar-me. Quan ho van fer, jo estava en un estat deplorable, tota xopa, a terra cridant i plorant desenfrenadament. En veure'ls vaig sortir corrents i vaig entrar a un local de mala mort, on de seguida vaig sortir perquè em sentia amenaçada per l'olor de ranci que tan bé recordo. En sortir de la botiga no va ser difícil atrapar-me, ja que havia arribat a un punt de confusió on de veritat no en tenia idea alguna del que feia. Això sí, van haver-me de sedar per poder-me emportar; d'aquí aquell moment on pensava que em segrestaven i que m'estaven drogant, que en certa manera, sí que ho estaven fent. Un cop al psiquiatre, les al·lucinacions van ser molt més fortes que abans. Aquelles cadenes que m'impedien moure'm, eren simples corretges perquè no pogués fugir. Les punxades que em feien caure inconscient eren sedants. Si passava gana, era perquè en mig de les crisis decidia llençar el menjar "que el meu segrestador" em donava i així morir de gana. Vivia en un món irreal que a poc a poc anava destruint-me, tant físicament com mentalment. Hi havia vegades que pensava que m'estava castigant tirant-me litres i litres d'aigua per aconseguir ofegar-me i evidentment, eren les infermeres que em dutxaven i tenien cura de mi. L'última crisi que vaig tenir va ser el dia del meu estrepitós intent de fugida. Vaig anar a parar a l'habitació del costat, on hi havia una noia amb un trastorn similar al meu i, en estar ja mig recuperada, es va pensar que tornava a recaure i per això es va posar a cridar espantada. Aquella última crisi va fer pensar als metges que potser sí que no me n’ensortiria , que era tard per salvar-me. Però estaven equivocats, perquè d'un dia per l'altre, la veu dels meus pares em va anar calant fins al fons, com el fred d'aquella nit, i a poc a poc em va anar tornant a la realitat. Sempre he sabut que els meus pares eren allà, totes aquelles nits on sentia les seves veus que em reconfortaven i em feien pensar que me'n sortiria i que en realitat, no estava sola.

Quan finalment van veure que estava millorant, en van traslladar a una habitació i és aquí on segueixo avui en dia. Durant aquest temps m'he anat recuperant, gairebé mai tinc al·lucinacions i he fet nous amics que tenen el mateix problema que jo tot i que estic ben segura que alguns es pensen que sóc fruit de la seva ment malalta. També he estat llegint, a vegades abans d'anar a dormir he llegit llibres romàntics que des d'un principi sé com acabaran i que al final em fan despertar emocions que mai havia sentit. He navegat per Internet buscant informació sobre l'esquizofrènia per entendre'm a mi mateixa.

M'agrada pensar que si no recordo res del que em va passar o tinc distorsionada la realitat, és perquè en realitat, les persones, només recordem allò important que ens ha succeït on ens hem sentit plenament vius, perquè no tindria sentit recordar allò on ens hem sentit completament buits.

La cosa que més important que m'ha succeït en els darrers mesos, és que finalment he trobat el significat del que em va dir la Marina. M'ha calgut passar tot això per poder entendre-ho, i sorprenentment, crec que tot aquest patiment ha valgut la pena. He entès que potser cal perdre'ns per trobar-nos i que hi ha persones que mai es troben i que es passen la vida buscant inútilment alguna pista sobre qui són.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]