Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Lara i Lety
IES Anna Gironella de Mundet. Barcelona
Inici: Marina
Marina, la continuació
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 EN UNES CONDICIONS MOLT DURES
Desprès de quinze anys, vaig tornar a l’estació, recordant els vells temps.

Trobava a faltar aquells dies en que m’escapava de l’internat per anar a veure la Marina. Se’m van escapar unes llàgrimes, semblava que estava fent el ridícul tot sol allà parat contemplant l’estació, però no me’n volia anar, sentia una energia especial del passat.

Malauradament, després d’unes quantes hores, vaig haver de  tornar cap a l’internat, on actualment estava treballant i pensar que ara sóc el director d’aquell lloc del qual m’agradava fugir, no m’ho podia creure ni jo mateix.

Jo no era tan estricte com l’antic director, havia canviat algunes normes del centre per a que els nens siguessin més lliures.

Ara, afortunadament, les coses no eren com abans, havien canviat a millor. A l’internat hi havien molts nens, petits i grans, de totes les edats.

La pitjor època era l’hivern, ja que molts nens passaven molt fred i eren uns mesos molt durs d’estar sense la família. Ara venia la primavera i tot estava més tranquil, no necessitàvem tants recursos pels nens.

Ja es l’hora, vaig a plegar, les tardes de primavera són mes mogudes al bar i plego més tard, estic cansada.

Demà al matí he de matinar perquè he agafat hora a la perruqueria, feia molt de temps que no m’arreglava, ja era hora.

L’endemà vaig anar a posar-me maca tal i com havia quedat, necessitava un canvi. Quan vaig sortir tots els homes em miraven, jo era prima, molt alta, de cabells rossos i ulls de color mel, al bar tots em tiraven floretes.

Quan vaig acabar de treballar, ja era molt tard i vaig voler agafar una drecera tota fosca i estreta de Barcelona. Caminava tranquil·la pensant en el que faria per sopar quan de cop i volta  vaig sentir un soroll molt sospitós, algú m’estava seguint. Vaig mirar enrere però no hi havia ningú, vaig continuar el meu camí cap a casa, aquesta vegada amb passos més ràpids.

De sobte van començar a córrer dos homes darrera meu, jo també vaig començar a córrer. Hem van agafar els braços i hem van tapar la boca per a que no pogués cridar.

Em vaig intentar tirar al terra per a que no se m’emportessin, però va ser inútil, vaig acabar a casa seva.

No entrava quasi llum i estava feta pols, em van deixar en una habitació però abans d¡anar-se’n  em van treure la meva documentació, el mòbil i tots els meus objectes personals que portava al bolso. Vaig descobrir que a dins hi havien més dones en molt males condicions. Em van tancar amb elles i em van explicar que estaria allà sentint i veient coses desagradables fins que aconseguís escapar.

Portava una setmana tancada en aquell lloc fred, humit i tenebrós. Com vivia jo sola, ningú hem trobava a faltar, només el meu gat, em feia molta pena perquè m’imaginava que ja no li quedaria ni aigua ni menjar.

Estic molt feble, ens utilitzen com a esclaves i només ens donen un bocí de pa i dos glops d’aigua al dia. Van passant els mesos i les meves companyes van morint a poc a poc, estan aquí al terra, al meu costat, cap home les recull, em penso que jo també acabaré així.   
Capítol 2 En condicions adverses
Són les vuit del vespre, ja és hora de tornar cap a casa. Cada dia plego de l’internat a aquesta hora i me’n vaig a sopar, els nens estan vigilats tota la nit pels monitors i voluntaris, estan en bones mans.

Vaig arribar a casa i el primer que vaig fer va ser asseure’m al sofà. Avui havia sigut un dia esgotador, havíem anat tots junts d’excursió per la muntanya per a que els donés una mica l’aire, però alguns nanos s’havien escapat i hem tingut que trucar la policia, un desastre tot plegat.

Després de reflexionar tot el que havia passat vaig anar cap a la dutxa, vaig estar com a mínim una hora, necessitava relaxar-me després d’un dia tan mogut.

De seguida que vaig sortir vaig anar cap a la cuina, no tenia molta gana, així que vaig sopar el més mínim possible.

Sopant em vaig adonar que la pedra especial que m’havia donat la Marina havia caigut al terra, si tingués mascotes entendria que l’haguessin tirat,  però en aquella casa estava tot sol. Vaig anar a recollir-la i al mirar-la vaig veure que s’havia esquerdat.

En aquell moment em vaig preguntar que estaria fent, on viuria, si estaria casada, tindria fills, etc.

Jo mai m’havia plantejat tenir fills, volia estar sol com ho havia estat tota la meva vida, l’única persona que volia veure era la Marina, amb ella les hores passaven més ràpides, em sentia bé i ens fèiem companyia l’un amb l’altre.

Ja era tard, així que vaig anar a dormir, demà tocava matinar.

Porto nits sense dormir, fa tres mesos que estic aquí tancada, en aquest amagatall que no se sap ni on està, ningú el trobaria.

Ahir dos noies estrangeres jovenetes van poder escapar mentre els dos homes estaven fora, van saltar per una finestra que estava mig trencada, no sé si van caure bé al terra o es van trencar res perquè és veu que la casa està prou alta com per fracturar-se algun os.

No sé on passen els matins i les tardes aquest paios però sempre tornen a l’hora de sopar on ens donen el nostre trosset de pa i aigua.

Mentre ells no hi son, nosaltres hem de netejar la casa i cosir roba per després vendre-la als mercats ambulants i beneficiar-se.

Mai m’hagués imaginat que hauria de morir als trenta anys, sense tenir fills, sense haver-me casat i pitjor encara, sense saber res de l’Òscar. Era tan divertit quan passàvem l’estona junts, només érem uns adolescents que buscàvem aventures,  ell s’escapava per veure’m i estàvem molt units, això si que era amistat.

Espero que ell també pensi en mi, m’agradaria tornar a aquella època.

Ahir vaig vomitar, avui he tornar a fer-ho. Últimament tinc símptomes molt estranys que en la vida havia tingut, he notat que durant aquests mesos m’he engreixat i la meva panxa està diferent, no sé perquè si només mengem pa i aigua. Moltes dones que estan aquí a l’habitació han sigut violades però com no tenen quasi res per alimentar-se, per sort, l’embaràs no ha pogut continuar.

Espero que no segueixi amb l’embaràs, si es que realment ho estic, encara que no recordo haver estat en mans de cap home últimament. Estem tan febles que només fem que tornar-nos per dormir. Mentre unes fan les feines de la casa, les altres intentem descansar.
Capítol 3 La trobada
Quatre mesos després confirmo que estic embarassada, he de trobar una manera d’escapar d’aquest lloc, ja no aguanto més. Fins i tot he arribat a plantejar-me el suïcidi, només he de trobar la manera. Jo i unes companyes estem planejant un pla per poder fugir d’aquesta tortura, possiblement demà el posem en marxa.

Avui és el gran dia,  jo i tres noies més ens hem aixecat ben d’hora, la única opció que tenim  per fugir és escapar per la finestra, jo tinc vertigen però ho intentaré.

Quan la casa va quedar sola, només amb dones,vam acostar-nos a la finestra, es podia observar que hi havia una gran altitud des d’allà dalt, només les més hàbils aconsegueixen fugir baixant per les taulades de les cases del costat.

A mi em feia molt mal la panxa, ja estava de cinc mesos i no era tan àgil com abans. Les meves companyes es van atrevir, la primera en baixar va aconseguir caure bé, va escalar poc a poc cap a baix, les altres dues també ho van fer amb èxit.

Ara era el meu torn però sé que si em tirava des d’allà no acabaria bé, així que vaig decidir no fer-ho i amb molta ràbia em vaig quedar un altre cop dins d’aquella casa espantosa.

Des de baix em van fer un crit i em van prometre que em traurien d’allà.

Havia passat la primavera, ara estàvem en època de vacances d’estiu i m’havia agafat unes vacances per descansar. Cada dia anava a passejar per la platja i hi havia caps de setmana  que anava a un poble de la costa amb els meus companys.

Tots ells tenien parella, se’ls veia feliços junts, rient i estimant-se. Jo no m’havia enamorat de ningú més que d’aquella noia, la Marina, no me la podia treure del cap, era com una obsessió, una droga que no se’m passaria mai.

Encara que ja ho havia assimilat, jo sé que ens necessitàvem mútuament.

Els dies van passant i no veig que vingui ningú a rescatar-nos, són unes traïdores.

Precisament aquella tarda no van venir els homes a donar-nos el nostre trosset de pa, estava morint poc a poc.

Aquella nit, mentre dormíem, ens vam despertar de cop quan vam sentir uns cops molt forts a la porta d’entrada, l’estaven tirant a terra. Nosaltres ens vam amagar on vam poder, teníem molta por. Algú va cridar: policia!, i en aquell instant ens vam adonar que estàvem sense perill, salvades.

Van obrir la posta del dormitori i els dos agents es van quedar sorpresos en veure la quantitat de dones que hi havia, ens van fer tot un seguit de preguntes i de seguida van venir varies furgonetes per a que se’ns emportessin.

Als propietaris de la casa ja se’ls havien endut, gràcies a les dones que van fugir, vam poder sortir totes.

M’imagino que les primeres en sortir de la casa, que van ser estrangeres, estarien desubicades i van voler tornar al seu país el més ràpid possible, se’n van dur una mala experiència les pobres.

No podia creure que per fi sortiria d’aquell lloc, podria veure el sol i respirar l’aire de Barcelona, vam pujar a la furgoneta i ens van portar cap a un altre lloc, m’era igual on anés ara, no crec que fos pitjor. Tot el camí vaig estar mirant per la finestreta de la furgoneta, feia mesos que no veia els paisatges tan bonics que té la meva ciutat, fins i tot em semblava que havien canviat.

Vam arribar a les portes de l’hospital, per les nostres condicions i les cares que fèiem van decidir portar-nos d’urgències abans d’anar a comissaria a declarar.

Ens van dividir, érem dos per habitació, i de seguida va venir un metge a atendre’ns, em van injectar uns quants líquids per la vena, i em van mirar com anava el meu embaràs. Em van comunicar que l’embaràs seguia  desenvolupant-se, però les condicions del nadó no eren molt bones, es sorprenien de com havia avançat amb la ridícula alimentació que ens havien donat. Sincerament, no volia que arribés el dia en que nasqués, ara ja era massa tard per avortar i denunciar-ho.

Els dies a l’hospital anaven passant i ens anàvem recuperant,  en un més vam estar totes bé, impactades per tot el que havia passat però ja fèiem millor cara. Aquesta mateixa tarda sortiríem i aniríem a comissaria.

Ens van venir a buscar un altre cop, quan vam arribar ens vam asseure totes les dones que havíem estat en aquella horrible situació i ens van començar a fer preguntes. Vam respondre amb tota la sinceritat i ens vam expressar de la millor manera possible, vam estar dues hores com a mínim allà dintre.

Al sortir ens vam assabentar que els segrestadors passarien a la presó uns cinc anys,  ens vam alegrar encara que, per nosaltres, podrien passar la resta de la seva vida allà dintre sense perjudicar a ningú més.

Vaig poder tornar a casa meva després de tants mesos, totes havíem recuperat els nostres objectes personals que ens havien tret a l’entrar en aquell lloc. Quan vaig obrir la porta, tenia por d’entrar a dins, estava tot fosc i feia molta olor a tancat, de sobte vaig sentir miolar, en Kafka estava viu! Però... com s’ho hauria fet per sobreviure cinc mesos sense menjar ni beure? Vaig anar descobrint que havia anat a casa la veïna pel terrat i ella li havia anat donant aliments. Com li agraeixo tot el que ha fet pel meu petitó, aquella mateixa tarda vaig anar a agrair-s’ho, em va invitar a un cafè i li vaig explicar tot el que m’havia passat, no s’ho podia creure.

Que bé em sentia, volia tornar a la rutina una altra vegada, el bar havia estat tancat aquests mesos i suposo que la gent s’hauria estranyat, però ara tornaria a obrir-lo i segur que vindria més clientela!

Al dia següent vaig matinar i vaig anar al bar, de seguida van venir els clients de sempre, es van emocionar en veure que havia obert  una altra vegada.

Em van preguntar el motiu de la meva absència i els vaig haver d’explicar-ho tot, no s’ho podien creure, deien que semblava una pel·lícula de terror.

Van anar passant els mesos i la clientela anava augmentant, vaig contractar a cambrers i ajudants perquè cada cop la meva panxa creixia més, només quedaven dos mesos per a que naixés i necessitava que algú s’ocupés del bar mentre jo estava de part.

El dia 9 de Novembre vaig donar a llum una nena, però… per  què enganyar-nos?Jo no l’estimava pas, es clar, no era d’un home que jo estimava, era d’una violació. Quan la vaig veure per primer cop, no sabia com reaccionar, la veritat es que era un nadó preciós, tenia poc cabell i els ulls clarets, però això si, era molt primeta, i no parava de plorar. Encara no sabia com anomenar-la, estava decidint-me entre Lara o Leticia, li posaria un nom molt original, una barreja entre els dos, Laricia.

No podia mirar-la amb comoditat, em recordava a tots els horrors que havia viscut, no sabia si estimar-la o odiar-la, li donaria el meu cognom Ruíz i la internaria en un internat, on l’aniria a veure els caps de setmana. Allà segurament la cuidarien molt millor, ja que jo no podria mirar-la amb ulls de mare tot i que va estar nou mesos al meu ventre.

Ara si, que oficialment es diria Larícia Ruíz. Quan vaig poder sortir de l’hospital, em vaig adonar que escoltava molt més els sorolls, m’havia acostumat al silenci d’aquell lloc, feia fred i no teníem gaire roba per abrigar-nos. Tampoc tenia diners per pagar un taxi, ni pel transport públic, me’ls havia deixat a casa quan vaig haver de sortir corrents per donar a llum que, gràcies a la veïna vaig arribar a temps. Abans de tornar, vaig trucar-la per si podia portar-me, però semblava que no estava, així que vaig anar a peu cap a casa amb el nadó.

Vaig caminar durant mitja hora amb el bebè i les seves coses, estava molt esgotada, un home es va oferir per ajudar-me però jo ja no confiava amb ningú i tenia por de la gent.

Quan vaig arribar a casa, em vaig sentir molt feliç, havíem aconseguit arribar sans i estalvis. De seguida vaig anar a dutxar-me i com no sabia on deixar-la em vaig haver de dutxar amb ella, quan vaig acabar, el nadó es va posar a plorar, no sabia que li passava i vaig suposar que tindria gana. Vaig donar-li de la poca llet que em sortien de les mamelles, havia de trobar un internat quan abans millor.

Demà al matí deixaré el nadó amb la veïna i em dedicaré a buscar un bon internat.

Quan vaig despertar, tenia molta son, havia passat  una mala nit per culpa del nadó. Aquest embaràs és el pitjor càstig que m’han pogut fer a la meva vida, en canvi si el fill fos d’un home que estimés estaria molt feliç.

A les vuit i mitja del matí vaig sortir mentre que la veïna em va fer el favor de quedar-se cuidant de la Larícia.

Vaig anar  a visitar dos internats i no em van convèncer gens ni mica les condicions del lloc, quan vaig anar a menjar, vaig preguntar a la gent si coneixien algun altre  bon internat a prop.

Em van dir que n’hi havia un altre que es deia Caspella i estava molt a prop d’aquí i de casa meva, havia de parlar amb el director Oscar , vaig pensar amb l’Oscar de la meva infància.

Quan vaig acabar de menjar, vaig anar en busca d’aquell internat que tan bé m’havien parlat. Quan el vaig trobar, vaig al·lucinar de tant gran que era, semblava un castell antic gòtic i a l’entrada posava el seu nom. Vaig tocar el timbre, i quan em van obrir, vaig tornar a flipar, hi havia uns grans jardins amb fonts molt maques i antigues.

De sobte, vaig veure un home molt alt i ferm, venia cap a mi, vaig suposar que era el director perquè vestia amb una camisa molt elegant,quan les nostres mirades es van creuar vaig sentir una gran connexió amb ell.

-Hola! Vaig dir.

-Hola benvinguda, sóc el director Oscar.

-Jo sóc la Marina, i estic interessada en visitar aquest internat, podria donar-hi un cop d’ull?

- Es clar jo et guiaré!

Aquella noia era maquíssima, em sonava tant aquella cara tan bonica que tenia i a sobre es deia Marina, per un moment vaig pensar que podria ser ella, la meva amiga, però em feia cosa preguntar-li el seu cognom.

Vaig guiar-la per tots els racons de l’internat, se la veia sorpresa, em va fer moltes preguntes sobre les activitats que fèiem cada dia i de com cuidàvem els nens.

Vam trigar unes quantes hores en recórrer tot l’internat, quan vam acabar se la veia molt satisfeta, i això em va posar molt content.

Vaig signar amb una gran satisfacció, perquè l'internat La Caspella m'havia encantat, tot era perfecte, les habitacions, l'entorn, els professors, i sobretot el director era un home encantador i guapíssim. Vaig haver de  dir-li el nom de la Larícia i quan vaig escriure el seu cognom Ruíz, l’Oscar es va quedar bocabadat.

Uns minuts després de la signatura l'encantador Oscar em va convidar a prendre una cervesa al bar del costat per acabar d'aclarir tot, jo vaig acceptar encantada.

Vam parlar sobre la nostra vida i li vaig dir tot el que m’havia passat, ell hem va explicar que havia tingut una amiga de l’ infància que es deia com jo i era igual de maca i divertida.

-Ostres! Jo també havia tingut un molt bon amic que es deia Oscar, vaig dir-li.

Els dos vam pensar que era molta casualitat tot això i que podria ser que el destí ens havia unit. Ens vam mirar a la cara i ens van caure unes llagrimetes, portàvem molts anys buscant-nos mútuament i per fi havia arribat el dia.

Ens vam abraçar, i quan vam acabar de prendre’ns les cerveses, vam passejar pel barri gòtic de Barcelona per continuar explicant-nos coses i recordar els vells temps.

Ja era de nit i el temps va passava molt ràpid des que m'havia retrobat amb l’ Oscar, m'encanta que segueixi sent el mateix i que no hagi canviat en la seva manera de ser, continua sent simpàtic, carinyós, divertit i mil adjectius bons més.

Va ser amable amb mi des del minut zero que ens vam conèixer aquella tarda grisa a la catedral de la Bonanova, de sobte va començar a ploure i ell em va acompanyar fins a casa. Es va oferir a portar-me i per descomptat que vaig acceptar, a més em venia de gust que conegués on vivia, tot i que el meu pis sigui petit és molt acollidor així que el vaig convidar a passar.

Ja no me’n recordava que ara era mare, la veïna estava una mica molesta amb mi per haver trigat tant a tornar a casa. Quan vam arribar, la Larícia estava adormida. He d'admetre que em vaig quedar mirant-la, em va semblar adorable, potser aquell embaràs no va ser tan dolent com jo pensava, gràcies a la petita m'he pogut retrobar amb el gran amor de la meva vida.

L'únic problema que tenia ara era explicar-li a la veïna qui era aquell home que havia portat a casa, ja que li havia dit que no volia més homes en la meva vida, tenia por de la societat.

L’Oscar va veure a la Larícia i es va quedar impressionat, s’assemblava bastant a tu, Marina, va dir, té els ulls de color mel clar, el nas de la mateixa forma, petit i rodonet , té unes galtetes molt mones d’un roseta pàlid, i la seva boca era en forma de pinyó.

La veïna va dir que s’havia portat molt bé, la Larícia només havia vomitat un cop, ara anava guanyant pes i ja arribava als  quatre quilos. Ella no volia que jo la portés a l’internat,  ja que deia que allà no la cuidarien com a casa i ella ja era vella com per a que la adoptés.

L’Oscar i jo estàvem decidint d’anar a viure junts en un pis, ell m’estava convencent de quedar-me la nena una mica més perquè encara era molt petitona i que segurament després me’n penediria.

Van passar els dies i vam trobar un pis molt bonic i gran pel centre de Barcelona, tenia moltes habitacions per si en un futur no molt llunyà ens plantejàvem tenir fills.

Estic molt feliç amb la vida, per fi tot té sentit, m’aixeco cada dia amb un somriure a la cara sabent que la Marina ja forma part de mi. Volia començar des de zero, formaríem una gran família i ens oblidaríem de tots els mals. Avui no havia pogut anar a treballar, ja que estàvem de trasllat i la Marina estava a casa amb la Larícia perquè li havien donat una baixa maternal.

Quan ja va estar tot el pis en ordre, vam deixar els nostres  pisets  petitons i vam començar a fer vida normal.

Quan em va tocar treballar un altre cop, la Larícia ja tenia quatre mesos, vaig haver de deixar-la en una guarderia perquè durant aquests mesos, l’Oscar m’havia fet plantejar que com una família no hi ha res. Mai un nen o nena estaria tan bé en un internat i que si podia cuidar-la, que no la portés. L’Oscar ja tenia experiència del dia a dia a l’ internat i era molt dur.

La nena era molt riallera i m’alegrava els dies, ara que anàvem bé econòmicament, volíem tenir més fills.

Mesos desprès vaig rebre una gran notícia,vaig estar una setmana sense parar de vomitar, vaig anar a l’hospital per fer-me unes proves i em van dir que estava embarassada. Estava tan contenta de poder tenir un fill de l’Oscar, l’únic amor de la meva vida, jo volia que fos un nen ja que tenia a la Larícia.

Per la nit vaig preparar un sopar romàntic per tots dos, tenia moltes ganes de donar-li la notícia del meu embaràs.

Va resultar que l’Oscar també tenia una notícia molt important, quan vaig portar les postres ell es va agenollar i em va preguntar si volia casar-me amb ell, jo estava anonanada i vaig començar a cridar que si per tot l’apartament. Quan em vaig tranquil·litzar, va arribar el meu moment d’explicar-li la gran noticia.

Li vaig dir: Oscar he d’explicar-te una cosa molt important, ell es va espantar una mica perquè em vaig posar seriosa.

Vaig contar fins a tres en el meu interior i li vaig dir, estic embarassada!

He d'admetre que vaig tenir por de com reaccionària però l’ Oscar es va emocionar molt més que jo, va començar a besar-me per tot arreu, semblava que l'edifici s'anava a caure dels salts d'emoció que donava.

Es va posar davant meu i em va donar un preciós anell d'or amb una pedra de color blau turquesa, és impressionant que encara se’n recordi de tot el que m'agrada. Quan vaig acabar de posar-me’l,  em va aixecar la samarreta i em va donar un petó a la panxa, tots dos volíem que fos un nen, ja teníem a la Larícia i volíem tenir un de cada.

Mentrestant, la Larícia estava dormint, els dos vam anar a la seva habitació a veure si estava bé, era molt bona nena, ja quasi mai plorava, era l'alegria de la casa i d’aquí poc seria la germana gran, vaig fer bé en no portar-la a l’internat. És increïble que ràpid passa el temps, ja té un any de vida, he d'admetre que em fa por que es faci més gran perquè algun dia li hauré d’explicar tota la meva història, i que l’Oscar no és el seu pare.

A l’Oscar li vaig haver d’explicar tota la història quan fèiem els papers per a la nena, ja que em preguntava sobre qui era el pare, va ser molt dur recordar aquell passat tan dur.

Ara tot anava perfecte, no podia demanar res més, tenia feina al bar, l’Oscar era un increïble director i poc a poc estàvem creant una família molt bonica.

Cinc mesos després, a la primavera, m’estava casant amb l’Oscar, l'home que he estimat tota la meva vida, la celebració era molt senzilla, havíem convidat als nostres companys i amics i vam decidir casar-nos als jardins de l'internat, el lloc on ens havíem retrobat després de molts anys.

El dia del casament va ser feliç i alhora molt trist, malauradament tant l’Oscar com jo no teníem pares, els seus havien mort en un accident de trànsit, la meva mare em va abandonar i em va deixar amb el meu pare que va patir un atac de cor. Gràcies a ell, avui en dia sóc la persona que sóc, ell em va educar tan bé com va poder. És una pena que no pugui conèixer els seus néts, estic seguríssima que li hauria fet moltíssima il·lusió.

Mai acostumo a pensar en la meva mare si estarà viva o morta o on estarà, viurà a prop o lluny, sempre que penso en ella m'entra un dolor al cor, també penso en els motius que la va portar a abandonar al meu pare i a mi. Potser haurà escapat amb un altre home per  culpa d’una baralla que va haver entre ells dos, el pare mai em va explicar la raó de la seva separació.

Quan era petita, sempre deia que quan fos gran faria el possible per trobar-la, però ara ni tan sols em vindria de gust veure-la, de totes maneres no me’n recordo d'ella, millor no pensar en aquestes coses tristes.

Abans que naixés en Pau, els tres membres de la família ens vam anar de lluna de mel a Cuba, va ser un viatge meravellós, ho vam passar molt bé. La Larícia es va portar súper bé, li va encantar aquella platja cristallina que semblava un somni, l’Oscar i jo vam tenir els nostres moments d'intimitat, tot va ser perfecte. Quan vam arribar del viatge, la veïna del nou pis ens va donar la trista notícia que el Kafka havia mort, la pèrdua del gat va ser bastant dura per a mi, ja que era l'únic record que m'unia al meu pare.

Ara sé que el meu pare es trobaria amb el Kafka allà on estès i ja no estaria mai més sol.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]