Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Lara
IES MUTXAMEL. Mutxamel
Inici: Marina
En la meua li
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 UN GIR EN ELS ESDEVENIMENTS
  –Tot comença amb una nit, una freda i aterridora, una nit fosca plena de sentiments esgarrifosos.

Sentia un nuc estret en la meua gola com si volguera dir un muntó de paraules que no sap ni com pronunciar. La meua panxa rugia i notava una pressió a ella, els meus peus xocaven contra el sòl mentres el llapis de la senyora de davant continuava escrivint lletres en el quadern. Tot açò era molt estrany. Els meus ulls miraven d'un costat a un altre esperant eixir d'ací per a arribar a ma casa i oblidar-me de tot, oblidar-me del meu suposat segrest.

Si m'hagueren segrestat em recordaria, no?

És com si tot el món s'haguera tornat boig de sobte, com si cregueren que haguera desaparegut quan realment estava en el meu llit, tenint el meu últim son d'unicorns...

I per culpa del retard mundial jo ara sóc la pobreta xiqueta que va ser segrestada i no recorda res... clar l'experiència va ser tan traumàtica...

Primer punt: si m'hagueren segrestat ho sabria.

Segon punt: Al tio o tia que m'haguera segrestat li hauria donat tal patadón en les pilotes del què riuria tota la vida..

Tercer punt: NO SÓC NI SERÉ LA POBRETA XIQUETA QUE HA SIGUT TRAUMADA ALS SEUS DÈSSET ANYS D'EDAT!!

–Llavors, tens el mateix malson cada nit?

–No ho sé, només sé que quan em desperte tot és negre –vaig murmurar tancant els ulls. Les llàgrimes m'estaven cremant les pupil·les, però no podia deixar-les eixir, no era la primera vegada que em pose a plorar davant d'esta senyora però que ho haja fet abans no significa que m'agrade.

Vaig agafar les mànegues de la meua dessuadora grisa i vaig clavar les ungles contra elles. Ella continuava escrivint un muntó de coses a la llibreta, la veritat és que hi havia moments en les què creia que fingia escriure, no podia ser que un segrest del què no et recordes tinguera tant que anotar.

Vaig obrir els meus ulls de nou i la mire, intente centrar-me en una altra cosa que no anessen les ganes que tenia de posar-me a plorar ací mateix. Així que em vaig a centrar en ella. Tenia el pèl ros i canós, en les seues mans hi havia arrugues i agafava el llapis amb tranquil·litat. Els seus ulls eren blaus i en el pont del seu nas es trobaven unes ulleres grogues.

–¿Aleshores no recordes res d'eixe son? –va preguntar sense alçar el cap, jo vaig negar amb una sacsada, però ella ja sabia la resposta. Se l'havia dit un trilió de vegades.

Ja portava en este psicòleg blanc més d'un mes...

Vaig tornar a mirar cap a la porta esperant anar-me. Estava temptada d'agafar la meua motxilla i eixir corrent d'allí però després es xivaria a ma mare, no seriosa la primera vegada que ho fa.

–Alice; vull que coixes una llibreta i la tingues a mà per a quan et despertes d'eixe son anotes tot allò del que en recordes– vaig assentir amb el cap i ella va somriure. Per desena vegada mire el rellotge, les huit. Ja era l'hora d'anar-me'n, ja podria arribar a ma casa sopar i anar-me'n a dormir i fingir que res d'açò estava passant, que res ha passat.


***


–Hola mamella– vaig dir deixant les claus en el moble que hi havia en l'entrada de la nostra casa.

Camine pel corredor fins a arribar a la cuina, ma mare estava fent el sopar com tots els dimarts que eixia del psicòleg.

–Burrets–va cridar ma mare girant-se amb una espàtula i un somriure. Una altra novetat dels dimarts, la meua menjar favorita per a sopar i una mare molt divertida, però la veritat és que ni això em fa somriure... els dimarts són els dies en què tota la suposada realitat que he creat en la meua ment, tot eixe mur que he fet per a no afonar-me és destruït per un gran martell cridat psicòloga Juana.

Ma mare va ser la que va decidir ficar-me a eixe psicòleg. Jo no compartia molt la idea però amb tal de veure feliç. Ací estic.

Ma mare i jo som molt paregudes en el físic: les dues som morenes i de llavis grossos i xicotets; segons ma mare el caràcter ho tinc de mon pare, jo no vaig conéixer mon pare ja que ells es van divorciar abans de que jo nasquera. El que si sé és que mon pare ens dóna diners tots els mesos i ma mare ho guarda en un compte del banc que és intocable ja que no volem saber res del.

Ja s'havia fet l'hora d'anar-me'n a dormir, se'm començaven a tancar els ulls, però així i tot sentia com el meu cor estava estret, jo i ell sabíem el que tocava aquesta nit.

–Me'n vaig a dormir; bona nit– vaig dir fent una besada a ma mare i començat a caminar escales dalt cap al meu quart.

–Bona nit, bombo–va dir ella abaixant-li el volum a la tele.

Vaig pujar les escales i vaig caminar pel corredor fosc que portava cap al meu quart, vaig obrir la porta blanca de fusta i vaig encendre la llum.

Em vaig llevar la camiseta i els pantalons i els tire a la cistella de la roba bruta, tota la roba dels dimarts s'anava a llavar encara que estiguera neta... Vaig caminar cap al meu armari passant pel meu xicotet escriptori de fusta que estava completament desordenat, hi havia un muntó de bolis i fulls escampats per la taula. Em vaig posar el pijama i vaig ser a obrir les cortines de la meua finestra, odi dormir amb les cortines corregudes pel fet de que per alguna raó des del dia en què tinc els malsons em fa por estar a una habitació a fosques. Vaig mirar per la finestra, hui era una nit en la què feia prou vent però encara així hi havia gent caminant per les calles... Això és el millor de les ciutats sempre hi ha algú que encara continua vagabundejant pels carrers, em recorde que de xicoteta imaginava xicotetes històries en què comptava el perquè eixa persona estava passant pel meu carrer. Vaig sospirar i em vaig tirar damunt del llit. Em vaig tapar amb les sabanes i vaig traure una llibreta i un boli de la taula de nit, apague la llum i vaig començar amb el compte d'estreles que tenia en el sostre apegades. Ma mare les va apegar al sostre quan era xicoteta pel simple fet de que m'encantaven les coses que brillaven en la foscor, l'irònic és que ara les ús per la por que tinc a la foscor i per que necessite alguna cosa que em distraga per a poder dormir...

De sobte em vaig despertar.

L'habitació es va enfosquir més del normal i el silenci es va fer aborronador al mateix temps que aterridor, l'única cosa que podia sentir era la respiració de ma mare. El que no sàvia si m'alleujava pel fet de saber que estava bé o m'espantava ja que tota la casa devia d'estar massa silenciosa com per a què poguera sentir-la.

Tot el meu cos es va tensar, la meua ment va començar a imaginar que les ombres que hi havia en el meu quart eren persones.

–Alice recorda: que tot està en la ment. No hi ha res en el teu quart. Només són ombres, tot el que està passant és que la ment t'està jugant una roïna passada– me´n vaig dir a mi mateixa.

Llavors tot va paréixer tornar a la normalitat, vaig omplir els meus pulmons d'aire i vaig emetre un gran sospir, mentres notava com tots els músculs del meu cos s'anaven relaxant. Va ser aleshores quan tot va tornar a fer-se fosc ja no sentia la respiració de ma mare, sentia passos. Em vaig maleir per haver sospirat. Si hi havia algú a ma casa sabria que estava desperta i això no em donava avantatge.

–Déu, Alice, calma't serà mamà alçant-se a per un got d'aigua – vaig dir però això no em tranquil·litzava. Hui la meua habitació no estava normal; era com si sabera que no passaria gens bo. El meu cos va començar a tremolar i no era pel fred sinó per la por que sentia a la nada. Vaig tapar el meu cap amb la manta i vaig començar a dir-me que açò eren efectes secundaris del dia del dimarts, que no hi havia gens roín en el meu quart, que tot era i estava normal però això no em convencia massa

–Anem a veure, Alice. Si ara tornes a sentir quelcom espanta't. Si no sents res és que no passa res d’acord? Vaig aguditzar la meua oïda. No sentia res –veus tot era la teua ment. No hi ha res a esta casa a banda de tu i de mamà. Tot és normal. Pot ser que no sentira res, però si vaig començar a oldre a quelcom. Olia com a menta. La meua habitació olia a menta. No sé si tenia ganes de riure o de posar-me a plorar ja que en les pelis de por si olia malament significava que hi havia quelcom roín en el quart, això o una gran bossa de fem... però si el meu quart olia a menta podria ser... només podria... ¡Que haguera un donyet davall del matalaf del meu llit!! Clar deu de ser això... Vaig sentir com la finestra s'obria i xocava contra la paret, també se sentien vidres xocar contra el sòl. Eixa força no la tenia un donyet...

El meu cor va començar a bategar a mil per hora i les meues ungles van començar a clavar-se en les palmes de les meues mans per la descomunal força amb què agafava la manta, amb la que encara seguia tapada. Feia fred, molt fred. Era com si estiguera despullada enmig de la neu, els meus peus estaven congelats les meues mans estaven congelades i l'única cosa que pareixia que estava cremant era el meu cor bategant a la velocitat d'un cotxe de carreres. Desitjava veure què hi havia en el meu quart. Volia saber si hi havia quelcom o algú, però no m'atrevia a llevar-me la manta del cap, ni tan sols m'atrevia a moure'm; tenia por molta por. Estava aterrida; tots els pèls del meu cos estaven de punta.

–Anem Alice tu pots–me vaig dir mentres anava movent les mans amb lents moviments per a poder fer un xicotet forat pel qual poguera veure el meu quart.

La llum dels fanals van entrar per eixe xicotet forat i jo amb un moviment ràpid vaig mirar per ell. Res no hi havia res, només estava la finestra oberta i ho estrany era que no estava trencada. I què passava amb tots els vidres que havia sentit xocar contra el sòl?

M'estic tornant boja!

Què punyetes està passant?!

Farta del fred, farta de la por, vaig fer el que cap persona hauria fet: tire la manta fora de mon abast i em vaig assentar al llit.

RES! , res era el que hi havia en el meu quart.

L'única cosa que quedava era eixa intensa olor de menta, la finestra oberta i una Alice congelada i molt confosa. Cabrejada amb el meu cervell, amb ma casa i amb eixa estúpida finestra em vaig alçar del llit i vaig anar a tancar-la. Mentres anava caminant d'esquena em doní compte que hi havia comés un error. Un pessigolleig va recórrer la meua columna i em vaig girar amb un moviment veloç.

Una altra vegada res, començava a estar farta d'ella.

Vaig arribar a la finestra; la vaig tancar, vaig sospirar i em doní la volta. El meu cor va tornar a accelerar-se. Quelcom, més aïna, algú, em va espentar contra la finestra, la qual cosa em va provocar una xicoteta ferida en l'esquena; vaig fer una carassa de dolor. Un xic més o menys de la meua edat em subjectava pels muscles amb fermesa i força. El seu pit pujava i baixava ràpidament mentres el seu alé fregava la meua cara. Per més que volguera veure com eren els seus trets no podia; tot es veia molt borrós i negre.

–Alice–va murmurar.

Els meus peus estaven pegats al sòl. No podia apegar-li cap puntelló. Tot el meu cos estava petrificat. No podia moure res, l'única cosa que pareixia moure's era el meu cor que ho notava colpejar dins de mi..

Vaig intentar cridar però la veu no m'eixia. Sonava com un murmuri.

–Alice, anem–nos-va dir

A on?

Les meues cames tremolaven. El meu cor s'havia parat en sec tot es veia negre i era incapaç d'escoltar res.

De s'opte vaig obrir els ulls, i la primera cosa que vaig fer va ser encendre la llum, mire al meu voltant: el meu llit, la finestra tancada, el meu quart. Tot era normal. Servici la llibreta ràpidament i vaig agafar el boli. Vaig respirar profundament i vaig escriure la data de hui.

Una altra vegada... un altre dia en què em desperte després del malson. El meu cos està suant, la meua ment encara no sap què està passant i la meua respiració està tornant a la normalitat i el pitjor és que l'única cosa que record és un intens i borrós color negre a més d'una finestra oberta. Per primera vegada des del segrest he pogut escriure quelcom que no siga l'odi que li tinc al destí per posar-me açò com a clot en el camí.

Vaig sospirar i vaig passar la pàgina, els malsons em deixen sense son i ja no tinc ni més menys que escriure així que vaig continuar escrivint la novel·la que vaig començar fa tres setmanes. Sempre m'havia agradat llegir novel·les però mai vaig pensar que escriuria una. Crec que vaig començar a escriure pel fet de que necessite evadir la vida que m'ha tocat, crec que escriure és una forma en què disseny una realitat diferent en què puc tancar-me encara que siga un temps; fabrique un món controlable, un món que si es descontrola puc fer que torne al seu camí amb un simple boli i un full de paper. Des que vaig començar a escriure, vaig començar a pensar que els escriptors escriuen per eixa raó, perquè volen ser quelcom diferent, perquè volen evadir els seus problemes encara que siga per un temps. Crec que sempre hi ha quelcom en la vida que no ens agrada, quelcom de nosaltres que despreciem i aquells que escrivim creguem una forma de canviar-ho per això vaig arribar a la conclusió que cada llibre cada novel·la que he llegit deu de tindre un xicotet tros del cor de la persona que ho ha escrit, potser eixa persona volia ser una princesa i va decidir fer un llibre en què ho fóra. ...

DIVENDRES

Estava al l'institut. Ja sabeu: parets que abans eren blanques, taquilles grises, sòls de marbre barat. Ací amarguen i torturen als adolescents amb deures i exàmens.

–Mira el que tinc Bombó–Jase movia d'un costat a un altre un fullet roig en què posava: BUSQUEM NOUS ESCRIPTORS

–No m'interessa–vaig dir tancant la taquilla grisa amb una portada.

–Venja; però si ni ho has llegit–va posar morrets.

–Em dóna igual, ja sé que no m'interessa–imite els seus morrets, li vaig espentar i me'n vaig anar a la meua classe amb un somriure a la boca. Jase i jo som amics des d'abans de que entrara a l'institut. És dels pocs amics de veritat que tinc a este lloc.

Jase és alt, ros, ulls blaus... Moltes xiques estan bugades per ell i potser jo també ho estiguera en un temps, però eixa fase ja hi ha mig passat.

Vaig entrar en classe d'història: una bonica classe amb un armari vell al fons de la classe, unes parets que eren blanques i un sostre amb boletes de paper xuplades. Vaig caminar per la classe i em vaig assentar en una taula verda que hi havia davant d'una de les meues amigues. Una xica rossa i pigallosa.

–¿Que tal el fi de?–li vaig preguntar a Marina.

–Bé –va respondre ella.

He d'admetre que Marina i jo no som les millors amigues. Kira es va assentar al meu costat de forma brusca, va recolzar els seus braços en la taula i va tancar els ulls. A DORMIR!!

-Bon dia K–vaig dir posant els ulls en blanc.

–Bons seran per a tu–els seus ulls blau i verd em miraven amb odi i fàstic.

–¿Hi ha està adormint-se? –pregunte Marina i jo vaig somriure assentint amb el cap. –¿Tens una botella d'aigua? –ella va somriure amb maldat i me la va donar.

Jo li vaig llevar el tap a la botella i vaig tirar un xicotet doll damunt del cap de K. Se sentia com obria la boca i prenia aire mentres s'alçava de la cadira per a mirar-me i cridar-me.

–¡SERÀS FILLA DE GOSSA!! PENSE DIR-LI A TA MARE QUE SUSPENDRÀS MATS!! –el seu pèl es via més pèl-roig a l'estar mullat, ella se'l va tirar cap arrere i va mirar si s'havia mullat la seua curta camiseta blanca i la seua falda verda.

Vaig tancar la botella i se la vaig tirar a Marina mentres K la mirava amb fàstic. Va ser llavors quan la professora entre per la porta.

–¿ja estàs amb un altre dels teus numeritos Kira?– Kira va esbufegar i es va assentar en la cadira amb ràbia.

Aleshores em va mirar i no va fer-li falta que dir res, la guerra acabava de començar. Tots ja coneixien a A i K i les seues bromes. Si una comença l'altra no pensava parar. La classe d'història va començar mentres la professora parlava jo mirava cap a la finestra que teníem a un costat. Esta era xicoteta i no es veia absolutament res des d'ella però era millor que mirar-li el moc que li eixia del nas a la professora.

SONA'T ELS MOCS PER FAVOR!

–¿Què és el que acabe de dir Kira?–la meua amiga alce el cap de la taula, la va mirar i va fer un mitja somriure.

Jo li vaig estrényer la cama perquè no diguera el que tenia pensat dir. Kira a vegades és massa replicadora.

–Que em queda de meravella este modelito i que li encantaria tornar a ser tan jove i guapa com jo-va dir ella alçant-se de la taula i movent la seua falda verda d'un costat a un altre.

Jo vaig mirar cap a un altre costat contenint la rialla i tota la classe va començar a riure, no obstant això la professora no pareixia molt feliç. Però és típic que els professors no estiguen contents amb Kira. És una bona xica però és una replicadora de molta atenció.

–¡FORA DE CLASSE! –crida la professora.

–al·leluia, no sap com són d'avorrides les seues classes. Gràcies a Déu que m'havia dormit just quan ha començat a parlar– Kira agafa la seua motxilla, em guinya un ull i ix de classe.

–¿Quantes vegades l'han tret ja de classe?–Em va preguntar Marina.

–està és la desena vegada que la saca esta professora, els altres professors l'adoren–murmuri.

–¿vols dir alguna cosa?–la professora em mira amb eixos ulls xinesos negres que estan davall d'unes poblades pestanyes.

–només li he demanat un llapis–contesta Marina per mi.

Llavors l'ogre amb celles peludes deixa de mirar-me i es posa a fer la classe. El pèl li cau pels muscles. És un pèl-roig d'estos que pareixen que li hagen tirat algun producte maligne damunt. Els michelines se li marquen als costats de la camiseta i porta una falda negra que realçava la seua figura.

Una bola de paper cau en la meua taula, jo em gire i veig a Jase somrient-me, no vaig poder evitar somriure. He d'admetre-ho veure a Jase somrient-me fa que jo haja de fer-ho també. Òbric el paper i veig dibuixat un ogre lleig i ple de mocs.

Pose la mà a la meua boca i la mossegue per a contindre la rialla.

–el pitjor de tot és que crec que este és un dels teus millors dibuixos–escric al paper i ho llance cap a Jase, però la meua mala punteria fa que li de en el cap.

Em mossegue el llavi intentant contindre la rialla encara que esta vegada és pitjor; així que em pose a tossir dissimuladament.

–¿Te trobes bé Alice?–pregunta la professora girant-se i mirant-me amb un fals somriure.

~No m'enganyes sé què vols que em mora~

–Un refredat res important–dic amb un somriure, ella es queda seria i em mira fixament com si volguera absorbir tota l'informació del meu cervell per a saber la veritat.

EL MEU CERVELL ÉS IL·LEGIBLE!!

–Oh, pensava que t'havies entravessat amb un tros de paper–Jase fa un soroll molt estrany que va significar moriré de rialla però ací no puc.

Jo em quede mirant-la bocabadada.

Com s'ha assabentat?

Si estava d'esquena...

És bruixa?

Té súper poders?

¡Que li passa a esta senyora?!

La mirada de la professora passa a Jase jo agarre la meua motxilla i Jase la seua no cal que ho diga els dos sabem que significa eixe somriure exageradament feliç. «FORA DE LA MEUA CLASSE!» Caminem fins a la porta l'òbric i isc. Encara se sent la professora riure i burlant-se de nosaltres en la seua ment. El que no sap és que m'alegre de que m'haja tret d'eixa estúpida classe. Gràcies Narcisaira.

-M’han tirat de classe pel la teua culpa'm–replica Jase.

Em vaig riure a la seua cara.

–Te han tirat perquè eres incapaç d'aguantar-te la rialla–li ensenye la llengua.

–com digues– va contestar anant-se pel corredor.

Així és Jase, el xic que de sobte parla amb tu i de sobte se'n va. El xic que fa que vullgues anar als seus braços i el que fa que a mi m'entre un odi per dins més fort que el que sent cap eixa professora.

És una sensació que em recorre de cap a peus però és més fort en el pit i no fa que tinga bons pensaments, és com si les pulsacions del meu cos s'acceleraren com si la sang correguera mes ràpida per les meues venes i estiguera a punt de xocar-se contra la meua pel... Com si tot s'avances i només pel fet de que se n'ha anat, de que jo pensava que faríem com en els vells temps xarraríem i ens riuríem de l'estúpida que és la nostra professora.

Agafe la meua motxilla amb força i vaig al pati on estarà Kira dormint. Pas la porta de vidre i mire cap a la dreta on estan les grades i la pista de futbol. Vaig cap eixe costat ja que en el menjador estic segura que no estarà; a ningú li agrada respirar l'aire contaminat que hi ha allí.

–Hey–me sent al seu costat en la grada.

Ella esta tombada boca per amunt amb les ulleres de sol posades.

–¿Dormint una altra vegada?

–només amb els ulls tancats i disfrutant del bonic sol d'un d'un divendres-se– sa assenta al meu costat.–¿ I tu què feixos ací xica a qui corrompo?–me riu a l'escoltar el seu comentari.

Això ens ho va dir el professor de biologia el primer any que vaig arribar a l'institut, la cosa que el no sàvia és que que jo conec a Kira d'abans de vindre ací. Mares que eren veïnas...

–deixar que em corrompa Jase Smith–sospir i suport l'esquena en la grada de darrere.

Kira es queda mirant-me pensativa.

–¡HUI FESTA!! A LA MERDA JASE SMITH I HOLA XIC MACIZORRO!!! – s'alça i es posa a cridar mentres dóna voltes.

Té raó: HUI ÉS DIVENDRES I AIXÒ SIGNIFICA FESTA!!

No estaré assentada en el meu quart ploricant perquè Jase passa de la meua cara. No pense assentar-me en el sofà i agafar el meu diari i escriure totes les meues penes mentres com xocolate i veig la tele i després em penedisc d'haver menjat xocolate perquè podria llevar-me un parell de quilos i amb les fartades de calories això és difícil. M'alce del sòl i Kira i jo ens posem a ballar en la grada mentres cridem. És una sort que tot el món sàpia qui són A i K. Ja estan acostumats a les nostres bogeries.

Aleshores algú carraspic la seua gola i Kira i jo ens girem ràpidament. La meua vista es nuvolosa mentres la sang es va congelant en les meues venes, ja sent els crits de mamà tirant-me la baralla per posar-me a ballar en l'institut. Però... De veritat li dirien a ma mare que la seua filla s'ha posat a ballar en una de les grades de l'institut?

–¡MAX! -crida Kira mentres s'abalançava sobre un xic moreno de bon cos.

Gràcies a déu que no és un professor...

El tal Max l'agafa de la cintura i li fa una besada en la galta, jo no obstant això em quede mirant-los empanada. No es qui és eixe tio.

–¿Què passa nana?–li pregunta a la meua amiga.

–ací; fins als nassos de l'institut–típica frase de Kira Martin.

–Alice, ell és Max un amic que es ve a l'insti–salude amb la mà i vaig fer un somriure.

El es va acostar i em va donar dos besos.

–Alice i jo anem a anar-nos-en hui de festa t'apuntes? –vaig somriure incomoda i Kira es va tirar als seus braços.

–clar, crida'm després i el parlem–va dir content.

En quant Max se'n va espente a Kira cap a mi.

–¿Qui és eixe? –pregunte

–és un amic d'un cosí, A que està molt bo?– va somriure era guilopa i em dóna que eixe xic li agrada.

–¿et gusta?–en va tapar la boca.

– shhh .–No crides a veure si et va a sentir–mira a tots costats amb les celles arrugades.

–llavors t’agrada- vaig intentar dir amb la seua mà a la meua boca. Ella somriu mentres es ruboritza.

–Un poc-un poc més que un poc... –Somric i quan sona el timbre Kira i jo anem a classe cantant pels corredors.

Les classes van passar i jo me'n vaig anar a casa caminant, mentres escoltava cançons de Beret.

–dime quien ama de verdad–metí les claus en el pany i després els deixe en el moble blanc que hi havia en l'entrada.

–¿Hi ha algú a casa?! –cride pujant les escales per a anar al meu quart.

Em dóna que no... A l'entrar vaig tirar la motxilla i em vaig posar el pijama per a després anar a la cuina i preparar-me uns bons macarrons amb tomaca. En acabant de dinar em vaig gitar en el sofà i vaig encendre la tele. El meu telèfon va començar a sonar.

Tot estava fosc només es veien les llumenetes que cap al mòbil.

–¿Si?-vaig dir amb veu ronca mentres em fregava els ulls.

M'havia quedat dormida. M'alce del sofà i vaig encendre les llums del saló, vaig tornar a assentar-me en el sofà negre i apague la tele.

–¿Llista A?

Vaig mirar l'hora: 21:00 MERDA!! Em vaig alçar corrent del sofà per a anar al meu quart a triar que em posaria hui.

–quasi, em falten un parell de rissos al pèl–vaig dir mentres triava la roba: una camiseta curta negra i ajustada i uns pantalons solts grisos.

–En res estem en ta casa.

–¡Genial! –merda, merda, merda...

Vaig penjar, vaig tirar el telèfon al llit i vaig córrer cap a la dutxa. Em vaig dutxar tan ràpid com siga possible no em vaig posar ni màscara i acabe en set minuts: UN NOU RÈCORD!! Em vaig posar un poc de rímel, base i em vaig pintar la ratlla negra de l'ull. Després em vaig vestir tan ràpid com siga possible i amb el temps que em sobrava em vaig allisar el pèl o almenys una part.

A l'estona van tocar al timbre. Em vaig posar uns tacons mentres K entrava per la porta, amb la clau que hi ha davall del test de casa. Vaig sentir un parell de veus masculines, vaig agafar el bossa de mà i vaig baixar mentres Kira cridava el meu nom.

–Hola– vaig dir al veure a Max.

El em va somriure, portava uns vaquers negres i una camiseta grisa ajustada, que cap a que se li marcaren eixos músculs entrenats en un gimnàs però els meus ulls van passar directament al xic moreno que hi havia darrere d'ell. Ell estava recolzat en el moble on havia deixat les claus. Mirava una foto meua de quan era xicoteta. Pareixia concentrat en eixa foto, la mirava fixament i això em provoque un terrorífic pessigolleig a traïció. De sobte va mirar cap avant i em va veure observant-li.

(Merda, merda, merda)

Somriu Alice.

Ensenye tots i cada unes de les meues dents i note com el color se'm pujava per les galtes.

Deixa de somriure; pareixes un cavall

El pitjor de tot va ser veure com apartava la mirada sense tan sols immutar-se. Encantada de conéixer-te..

–¿No t'havies arrissat el pèl?

CARAM!!

–Oh, al final he canviat d'idea... –vaig jugar amb un fil de la camiseta.

Ara que ho pense no he avisat a mamà que eixiria, déu sant que desastre.

–Alice, ell és Jorge–miro cap al xic que abans mirava la foto, ara m'està mirant fixament.

Des d'on estic els seus ulls són negres i em sonen de quelcom. Té el pèl llis despentinat i alguns flocs li cauen pel front. Somriu al veure que li estic mirant fixament, però em dóna igual.

–Molt be–me acoste per a donar-li dos besos; és de la meua estatura, potser un poc més alt.

Se'ls done i el silenci que es crega és incòmode. Torne a mirar Jorge, el em sona de quelcom, em recorda a algú Però a qui? És com si ja li haguera vist abans, com si ja haguera vist eixos ulls negres.

–¿Ens anem?– va dir Max trencant el silenci, Jorge ix per la porta i jo li envie un missatge a ma mare que hui arribaré tard.

–¿Te ha agradat? Eixa mirada provocativa que li has tirat estava dient: vull follar-te en el bany ara mateix –vaig obrir els ulls de bat a bat i em vaig quedar mirant a Kira sorpresa.

El meu cor es va parar en sec a l'escoltar això, les meues galtes es van posar roges, tot el meu cos cremava. Era morta de vergonya.

–és sarcasme, el fàstic que tenies damunt es podria veure fins a Xina, caracollons– la meua panxa es va afluixar i la carcallada va eixir pels meus llavis sense que poguera contindre.

–¿Li coneixes? –pregunte

–Ni puta idea de qui és eixe, només sé que està quasi tan bo com Max–vaig posar els ulls en blanc i la meua amiga m'espenta per a eixir fora de casa.

Anàvem cap al cotxe de Max xafant la gespa que ma mare va regar l'altre dia, Max esta assentat en l'assentisc del conductor i Jorge esta darrere mirant-me fixament. Glop saliva e intent caminar sense caure, un pessigolleig recorre les meues cames per cada pas que done ja que me'n vaig apropar cada vegada més al cotxe vell de Max.

–DEIXA DE MIRAR-ME!!–li cride a Jorge en la meua ment.

-camina de forma sexy i meneja els malucs. Un tio boníssim està mirant-te– Em diu Kira a l'orella.

Jo vaig començar a caminar com un ànec pel nerviosa que estava. Per què m'està mirant? Per què em pose nerviosa? Qui és este tio? El camí cap al cotxe es feia etern mentres un muntó de preguntes s'amuntonaven en el meu cap. Mai m'havia posat nerviosa quan un xic em mirava però Jorge era un xic estranyo...

Quelcom no em donava bona espina, quelcom posava els meus pèls de punta i quelcom feia que estiguera diferent amb ell. Em posava nerviosa i només li acabe de conéixer. Per la seua culpa parec una adolescent atabalada.

Tot el camí fins al cotxe m'ho passe mirant els arbores que el veí havia plantat. Òbric la porta del cotxe blau marí, Kira em guinya un ull mentres s'assenta en l'assentisc del copilot d'una forma molt femenina i sexi. Jo no obstant em vaig sentar com un burro i vaig tancar la porta de colp. No vaig sospirar perquè no volia que veren com estic d'aclaparada, i eixe tal Jorge encara seguia mirant-me.

Vaig bufar el pèl que tenia just davant del meu front perquè se n'anara a un costat però este va tornar a posar-se en el mateix lloc. Així que vaig posar morrets em encreuar de braços i vaig sentir com Jorge soltava una carcallada. Li mire amb fàstic però clar ell ja no estava mirant-me. El mirava la finestra i tenia una línia fina i curta als llavis.

De veritat ha sigut ell qui ha rist?

El so pareixia vindre d'eixe costat, però com pot ser que este tan seriós ara?

Llavors, així perquè si, gira el cap i es queda mirant-me. Em mira amb fàstic i això no em fa ni una mica de gràcia. Els seus ulls negres s'estan mofant de mi i no sé per que. Nerviosa encollisc les meues cames.

¿QUÈ LI PASSA A ESTE TIO AMB MI?!!

Es pot saber per què em mira així?

Ni que m'haguera tret un moc del nas.

ET RIUS DE MON NO?!!

En un acte de rebel·lia i valentia em sent de costat en l'assentisc creue els braços i li mire amb ràbia i superioritat.

PREN!! JO TAMBÉ PUC FER AIXÒ.

Saca una mà de la seua jaqueta negra i l'estén fins al meu cap, jo em quede immòbil amb cara d'ogre mentres quelcom rugix en la meua panxa.

JOLINES!! CALLAT!! Panxa estúpida...

El somriu

¡POR QUÈ SOMRIU?! NO SOMRIGUES!!

–¿Se pot saber què feixos? –dic flipant. Estava tocant el meu cap.

Quines punyetes fa tocant-me el cap?!

No sóc un gos Per fi aparta la mà.

–tenies una bestiola– diu seriós.

QUE ASC!!!

Comence a passar-me les mans pel cap mentres pense en com és de fastigós això. Ell es comença a riure a carcallades. Què li fa tanta gràcia? Tenia una bestiola al cap. Tampoc és per a tant . Per què es riu?! Les bestioles als caps de la gent no són graciosos.

–Déu, deixa de riure. Per favor.– pense

És horrible. Avergonyida torne a encollir les cames mentres per tercera vegada les galtes se'm posen roges com a tomaques.

–Era un tros de branca-el solta com si fóra l'acudit més graciós del món.

Li vaig mirar amb fàstic, no li suporte, no et suporte, li acabe de conéixer i ja em cau mal.. Somric falsament i mire per la finestra mentres el comença a riure's de forma sonora i molt falsa; vol emprenyar-me. Que li he fet jo per a que es riga així de mi? Em sent avergonyida i cabrejada i si fóra jo la conductora del cotxe li haguera tirat i atropellat cinc vegades.

–Ja, hem arribat-diu Kira traient les seues llargues cames del cotxe amb un somriure.
Capítol 2 UN MALSON?
–JA hem arribat–diu Kira traient les seues llargues cames del cotxe amb un somriure.

Tan rapid? Mire per la finestra.

Així és ja hem arribat a la discoteca: Blood day.

QUE NOM MÉS ORIGINAL!

Isc del cotxe de Max. La música sona molt alta. Mire a totes parts; tot el carrer esta replet d'adolescents, molts d'ells estan fumant i bevent. Tot està il·luminat per fanals; hi ha un muntó de cases velles i apunte d'afonar-se al voltant. Fa prou fred així que puge la cremallera de la meua jaqueta i seguisc a Max i Jorge. Ells caminen davant mentres parlen de coses que no m'importa. Kira i jo estem callades i tremolant pel fred. El pitjor de tot és que se suposa que estem mig a l'estiu. Mire cap avant, la discoteca és una nau negra. Dalt està el seu nom escrit amb unes lletres roges i cridaneres que resplendixen en la nit. Hi ha dos porters que tenen cara de mala llet. Els dos estan vestits de negre: al de la dreta no se li veuen les dents i esta calb, i quan somriu pareix el monstre d'una pel·lícula de por, no obstant el de l'esquerra té dents i un nas molt lleig a més que del seu cap ixen set pèls llargs comptats.

Esperem en la cua i al fi entrem; arrugue el nas ja que ol a xic suat. Tot esta fosc excepte per les llums de colors que van il·luminant-nos les cares. La discoteca esta repleta de gent; a penes es pot passar entre ella; Jorge està darrere meua, massa apegat per al meu gust i jo estic molt pegada a Kira, ella em té agafada de la mà. La música sona molt alta, pareix que em vagen a explotar els sentiu-vos . Pego un parell d'espentes mentres intent seguir a Kira però és molt complicat ja que va molt ràpida i la gent en compte d'apartar-se es fica entre nosaltres. Al fi arribem a un buit on hi ha menys gent, ens assentem davant de la barra, jo a la dreta de Kira i a la seua esquerra estan Max i Jorge. Encara sent l'exagerada proximitat de Jorge mentres anàvem caminant, he arribat a pensar que estava tan apegat a posta. Eixe xic em trau de polleguera.

–Una ronda de colpets–li diu Max al cambrer.

–Amm.... jo... no vull, no bec–dic amb un somriure de vergonya mentres arranque fils del meu pantaló gris.

–JO EM PRENC EL SEU!! –crida Kira.

Així va passant la nit, Kira ja esta mes borratxa que una bóta mentres balla amb Max. Jo estic assentada a la barra i a dos cadires de distància esta Jorge. I açò es suposava que seria un gran divendres de festa en què m'oblidaria de Jase... Yupi!

A l'estona Jorge s'alça de la cadira... Genial!! encara damunt em vaig a quedar-me sola, ara segur que Jorge eixirà corrent cap a la bella xica de pèl ros que no para de mirar-li. Suport la meua esquena en la barra i sospir.

–No balles?–diu assentant-se en la cadira que hi ha al meu costat.

Somric al veure que no se n'ha anat.

–No sóc molt de moure el cul com un gos–dic mirant a la rossa que abans mirava Jorge, ara esta refregant-se en el paquet d'un ros massís. L´has perdut Jorgito...

–No fa falta moure el cul d'eixa forma per a ballar–té un somriure divertit als llavis.

El pèl li cau pels ulls; tota la cara se li veu negra i terrorífica fins que la llum blava se l'il·lumina.

–Bé, aleshores diguem que m'encanta estar assentada–somric, ell es riu.

–Mentidera

–Es veritat! –Me defenc amb un somriure.

–Vale...vale... tranquil·la fera– posa els braços dalt amb un somriure.

Ara té la cara verda i la camiseta negra que porta se li veu d'un verd fosc.

–Me agraden més les xiques que no ballen–me guinya un ull.

Un pessigolleig puja pel meu cos i em fa cosquerelles a les costelles mentres tota la meua cara es posa roja, en part per l'efecte de la llum.

–Aleshores hauré d'eixir a ballar –se riu. –A mi no m'agrada ballar amb xics terrorífics– dic

–És una pena que jo no ho siga– s'alça de la cadira i m'oferix la mà.

–Te he dit que no balle– frunzisc el suny.

–I jo t'he dit un altre muntó de coses, que més da?–diu amb un somriure picara.

–ahí tens a una rossa llista per a ballar, abans t'estava tirant l'ull–solt amb mala cara.

Merda! Ara sabrà que els estava mirant. Que conste que només li mirava perquè volia saber si em mirava.

–Eixa és molt lletja, camina anem–ma agafa la mà i m'arrossega a ballar.

Merda, merda, merda! En quin embolic m'estic metin... Jo no pense   refregar-me pel seu paquet. No pense moure el cul. I menys pense ballar... Em porta a un lloc a la pista i es posa a moure els malucs i els braços d'una forma molt graciosa.

–Es pot saber què feixos? –li cride per damunt de la música rient-me.

–Divertir-me–crida agafant-me de la mà i fent una volta.

Jo vaig riure, però em torne a quedar quieta. Em fa vergonya ballar davant d'ell, no li conec i balle de pena, però estic segura que pitjor que el no. Jorge s'acosta a mon:

–Anem divertix-te amb mi, tots estan massa borratxos com per a prestar-nos atenció–me murmura fregant amb els llavis la meua orella el que em provoca un eriçó.

Però és cert el que acaba de dir, el xic que tinc al costat no para de balancejar-se com un zombi i la xica que hi ha darrere balla com una boja. Així que vaig començar a moure'm un poc mentres ens réiem els dos. Jorge és més divertit del que pensava, té eixe aire de xic misteriós, però ara mateix caldria mirar-nos i fer-nos una foto. Qui pensaria que els dos ballaríem així a una discoteca? Movíem els nostres cossos al ritme de la música, però ningú feia un gest normal tot era veure qui era capaç de fer més el bovo.


***


Vaig obrir els ulls i em vaig assentar en el llit. El meu cor anava a cent per hora, havien llàgrimes al meus ulls i tot el meu cos estava suat. Vaig tirar la manta al sòl i m'alce del llit, vaig començar a caminar d'un costat a un altre en l'habitació. Arribe a pensar a posar-me a escriure, però estava massa nerviosa per a fer-ho. Les mans em tremolaven i a penes sentia el sòl al caminar sobre ell. La meua respiració era agitada i entretallada. Un altre malson... però aquest havia sigut el pitjor de tots, esta vegada sí que recordava; jo apareixia a ell. Estava al malson. Me vaig veure al sòl en una habitació completament negra, estava plorant. Déu sant... I si ha sigut un record? El meu cor va tornar a accelerar-se la meua respiració empitjorava per moments, em vaig assentar en terra mentres les llàgrimes continuaven caient. No sé què és pitjor; si no recordar res o que de sobte comence a recordar...

Però que m'està fent recordar?

No podia parar de plorar. Vaig agarrar els meus genolls amb totes les meues forces i vaig cridar, vaig cridar ma mare perquè vinguera. Al moment vaig notar com algú m'abraçava, no podia ni sentir ni veure res, només em veia a mi a l'habitació fosca tirada en el sòl plorant.

PER QUE M'HA DE PASSAR AÇÒ A MI?

QUÈ HE FET JO PER A MERÉIXER AÇÒ?

Per què tinc estos horribles malsons? Per què no puc dormir bé? què he fet per a que tot açò em passe a mi? He sigut una roïna filla?, una mala amiga?

QUÈ PUNYETES HE FET PER A MERÉIXER AÇÒ?!!

–Mamà, he recordat –vaig començar a dir, però no sabia com seguir.

–Tranquil·la, ja ha passat tot, només ha sigut un malson–deia mentres m'acariciava el cap amb una mà.

I així a poc a poc vaig anant deixant de plorar. Quan ma mare se'n va anar vaig agafar la llibreta i vaig escriure el que havia passat hui amb Jorge, Kira i Max. Vaig intentar oblidar-me d'eixe malson així que vaig escriure coses boniques. Vaig somriure a l'anotar el que havia passat en el cotxe de camí a la festa i vaig riure al veure el canvi tan dràstic que Jorge havia donat.

El cap de setmana es va passar ràpid i lent al mateix temps. Vaig quedar amb Kira i no deixa de parlar-me de Max i de les ganes que te de quedar amb ell i que si jo podia anar perquè no fóra tan incomode.

Em vaig alçar al matí em vaig vestir, etc i vaig anar a l'institut.

–Bons dies Alice– vaig escoltar a Jase darrere de mi.

Tanque la taquilla i vaig somriure.

–Hey–li vaig saludar.

–M´han dit que te'n vas anar de festa el divendres, eeeh – diu mentres em fa cosquerelles en les costelles.

– Qui t´ho va dir?–li aparte les mans rient-me.

Com s'ha assabentat? Ell somriu amb superioritat i es tira el pèl cap arrere.

–Aaaaah!

–Noooo, diumelooo! – dic rient-me i acostant-me a ell –. No és just has de dirlo–li estava fent cosquerelles.

–Està.. està bé! T'ho dic perquè em fas pena– vaig fer morrets i ell somriu –. m'ho va dir Kira– (clar com no)

– Què tal en a la festa? te vas embolicar amb molts? –diu somrient.

–Súper bé, jo? Amb deu és que no em coneixes? Sóc una puteta en acció– dic rient-me. Però a ell no pareix assentar-li  bé, de fet frunzit el suny i els seus llavis es convertixen en una fina i llarga línia. – Què tal el teu fi de? 

– Be– contesta secament i se'n va pel corredor.

ES POT SABER QUE LI PASSA?!! NI QUE LI HAGUERA DIT ALGUNA COSA ROINA!!

Només li he gastat una broma i ja ha posat cara d'ogre i s'ha anat tirant fum. Compromís els punys i me'n vaig a classe d'Anglés. Les classes van anar passant i per fi era l'hora d'anar-se'n a casa. Vaig posar els auriculars en les meues orelles i me´n vaig anar caminant pels corredors fins a eixir de l'institut.

– ALICEEEE!! -una veu masculina va cridar el meu nom.

Jo ja estava fora de l'institut girant pel carrer per a anar a ma casa. Em gire i vaig veure a Jase corrent cap a mi. Vaig somriure mentres em llevava els auriculars. La motxilla negra li botava d'un costat a un altre, portava una jaqueta grisa a la mà. Amb grans camallades les seues cames llargues vestides amb un pantaló vaquer verd van arribar on estava.

– Hola– vaig dir quan ell ja estava al meu costat.

– Te acompanye a casa– es tira el pèl ros cap arrere.

Els ulls li brillaven amb la llum del sol i tenia un somriure sincera en els llavis. Jo vaig tornar a somriure. La somriure em va eixir gran e incontrolable; ell també somreia. Note com la panxa em feia cosquerelles com deixava de sentir les cames i estava a la vora de desmaiar-me. Per un moment arribe a pensar que cauria a terra i quedaria com una estúpida. El mai m'havia acompanyat a casa. Què estava passant?

– Esta be–vaig dir.

Comencem a caminar cap a ma casa. Jo anava mirant-li de reüll i ell feia el mateix amb mi. Què estava passant? Quina mosca li havia picat a Jase?

– Fa molt que ens coneixem– va dir seriós mirant cap avant.

Vaig ficar les mans a la butxaca del meu vaquer i mire els arbres que havien plantats en les terrasses de les cases grogues que anàvem passant.

–Si– vaig mirar-li amb un somriure.

Així és, conec a Jase desde molt xicoteta.

– Recordes quan li apeguem el raspall de dents a la meua iaia en el lavabo?–se riu. Està mirant cap avant.

–¡Oh si! Això va ser boníssim–vaig esclatar en carcallades i li mire, el també s'estava rient.

Se li veia tan be així, mirant cap avant recordant situacions viscudes amb mi en la nostra infància. És tan guapo... Llavors ell es va quedar mirant-me somrient. Els dos ens parem en sec al carrer. Ell em somreia i jo li somreia a ell. S'acoste al meu i el meu cor va començar a bategar amb força. Què estava passant? A cas anava a besar-me? La seua mà fregament la meua cintura i m'acoste a ell, els meus músculs es van tensar, el meu cor anava cada vegada mes ràpid, les meues cames tremolaven i sentia cosquerelles en tot el cos. La vista la tènia ennuvolada i el temps pareixia haver-se parat. No podia deixar de mirar-li, tot anava tan lent. No puc ferlo... No pot      besar-me Els seus ulls miraven els meus d'una forma tan intensa que cap a que se'm tallara la respiració. Portava un muntó de temps esperant que açò passara, però no és el moment, no em sent llista per a donar eixe pas. Les cames, el meu cos sencer no donava senyals de vida, només sentia cosquerelles, era el meu cervell l'única cosa que pareixia tindre vida.

No l'hagas... No li beses. Me va dir una veu

–¡Ahm! m'està cridant la meua mare-–vaig dir tallant l'escena.

–Pot esperar–va dir tornant-me a mirar amb eixos ulls i em va acostar mes cap al seu pit.

–No, no, no pot esperar– vaig somriure i vaig llevar la seua mà de la meua cintura.

El va posar morrets i va tornar a acostar-se a la meua. El menjar que estava fent la digestió donava voltes i voltes a la meua panxa, els meus ulls no podien deixar de veure a Jase i no podia parar de pensar en les ganes que tènia que em besara, però quelcom em deia que no havia de fer-ho, no havia de besar-li

–¿De veritat que no pot esperar?–a soles espere no penedir-me d'açò.

–No–per fi em va soltar –.me reclamen a casa, ho assente. Però així i tot em pots acompanyar

Jase deix de mirar-me als ulls i va començar a allunyar-se caminant.

–tinc coses que fer–ho va dir amb fàstic.

Però quina mosca li ha picat ara?

Vaig sospirar i vaig començar a caminar cap a ma casa.

Vines hui a menjar? he de comptar-te i ma mare no arribarà a casa fins a les deuli vaig enviar un missatge a Kira.

Deix les claus en el moble i sospir.

En 10 estic allí preciosa–llig el seu missatge.

Que punyetes ha passat hui? No deuria haver-me apartat, hauria d'haver-li besat... però per què no ho he fet? per què no he sigut capaç? per què una veu em deia que no ho fera? PORTE BUGADA PER ELL DES DE FA ANYS!! Sempre havia somiat amb que arribara eixe dia en què eixiríem i de sobte vaig i ho estropelle. Com puc ser tan estúpida? Pose les mans al meu cap: –la he estropellat, l'he cagat...-me repetisc una vegada i una altra mentres camine de banda a banda pel corredor.

Deu sant. Una sensació de pànic i d'estupidesa s'apodera del meu cos, em sent panoli. Em sent estúpida. Torne a sospirar i em recolze en el moble blanc. Déu sant... Mire la paret blanca que hi ha davant de la meua i intent relaxar-me.


***


–¡COMO HAS SIGUT TAN CARACOLLONS!!! me crida Kira.

Estem en el meu quart jo assentada al meu llit i ella està toquejant coses del meu escriptori.

–No ho sedic donant-me la volta i apegant-me cabotades amb el matalaf que esta cobert per una sabana blava.

–Tia, li tènies; és que li tènies en el bot

Ja, no sé que ha passat i damunt després s'ha posat súper bord

–Kira s'assenta al meu costat i jo em sent en el llit.

–¿Y què esperaves que fera?-va fer una pregunta retòrica.

Li has rebutjat, HAS REBUTJAT AL TIO QUE T'AGRADA!!

Odi la frase que acaba de dir, no he rebutjat a ningú només he seguit el que l'instint m'ha dit que fera. quelcom em deia que no ho fera.

–A això se l'anomena por preciosa.

–¡Deu sant! -torne a tirar-me en llit i a donar-me cabotades amb el matalaf.

– Què puc fer ara?-vaig mirar a Kira esperant no haver ficat la pota fins al fons.

–Demana-li eixir, dis-li d'anar a veure una peli juntsòbric la boca mentres ella somriu fabulosa.

Déu no... No...no...no No puc demanar-li eixir i si em diu que no?

–¡NOO!! al moment se li esborra el somriure a Kira i frunzit el suny .com faré això? QUE VERGONYA!!!

–Oh vinga ja; ell ha estat a la vora de besar-te i tu li has rebutjat i seràs tu la que es muira de vergonya? Ara que ho diu en part té raó.

Ell quasi em besa i no li he deixat ara em vaig a avergonyir per demanar-li anar al cine? Hauria de ser ell el que estiguera avergonyit no jo.

–Venja ja, deixa de pensar-t'ho i fes-ho. El pitjor que pot passar és que et diga que no diu Kira.

Déu sant, això seriosa el pitjor del món, si em diu que no em moriré de vergonya.

–Tia et dirà que si; vinga digues-se'lva dir mirant-me amb un somriure.

Quina por em dóna preguntar-se'l. Tot el meu cos ja esta tremolant de terror i això que inclús no li vaig a dir res. Em fa por.

–Fem una cosa si et diu que no, et véns a ma casa i prenem gelat de xocolate tot el dia, imagina-t'ho: tu, jo i cinc quilos mes d'obesitat, que et pareix el pla?Ho faré. Després de tot si em diu que no, no passara res, no em moriré.

–Està bé. Ho faréles dos somriem i nos fem una abraçada

–Però per què de sobte es comporta així?Eixa és la pregunta que passa pel meu cap a totes hores.Què ha canviat?

–Ni idea, jo no li conecdiu Kira pensativa . potser creu que és hora de donar el pas, d'arriscar-se.

Tanque els ulls i solt una altra vegada l'aire que els meus pulmons estaven guardant.

Per què este xic fa que dubte tant?

Per què no puc deixar de pensar en les raons per les quals fa alguna cosa?

Per què tot em fa por amb el?

Què és el que fa perquè m'assenta així?


***


El soroll del despertador em va fer obrir els ulls. Estos estaven replets de lleganyes, els meus clacats estaven apegats i em coïen els ulls. Vaig somriure Tire la manta fora del lli i m'alce, vaig posar música i mentres triava la meua roba uns vaquers i una camiseta curta gris anava cantant i ballant.

Hui vaig a dir-li a Jase d'anar el divendres al cine.

Quan vaig acabar de arreglar-me vaig anar corrent a l'institut,la panxa em rugia pels nervis, però així i tot estava feliç. Arribe a la porta de l'institut on estava Kira amb Max i Jorge.

–Holaa! vaig dir amb excessiva felicitat.

Jorge em senyal un ull i Max em salude. El sol brillava com mai i en el cel no hi havia ni un sol núvol.

–¿Com pot ser que Alice este tan feliç pels matins i Kira parega un ogre? va preguntar Max i jo vaig soltar una carcallada.

Kira li mire malament mentres badallava, ella es trobava recolzada en el muscle de Max. Jorge s'acoste a la meua amb un somriure i em pego una punyada en el muscle.

–Em dóna que Alice esta massa feliç hui, dis-nos Alice que et fa estar tan feliç un Dimarts a les set del matí?con només sentir la paraula Dimarts el meu somriure va desapareixer.

Dimarts; hui ve Juana a arrabassar-me tot el mur que he creat. Ja notava com les rajoles anaven caient a terra trencant-se en mil trossos, ja res pareixia bo. Tot començava a veure's borrós i negre. Tots m'estaven mirant així que vaig somriure falsament.

–Hui no hi ha mats a primera horavaig soltar com un sospir i tots van riure.

–Jo em pire, no tinc ganes d'una altra expulsióJorge estava seriós i tènia les mans ficades en els seus vaquers.

–Altra vegada?vaig obrir els ulls com plats.

Jorge es va encollir de muscles, la camiseta blava marí que portava feia que els seus muscles paregueren inclús mes amples.

–temps fosquesva dir mestres s'anava caminant cap a l'aparcament que estava just davant del nostre institut.

Com fosques?

Em quede mirant-li mentres se n'anava caminant. Que volia dir amb això?

–És un exagerat no et preocupes, li agrada deixar la gent amb preguntes sense respostes. No li faces ni casva dir Max. Però això feia que em preguntara mes coses sobre ell.

Jorge va desaparéixer entre els cotxes i les motos que circulaven o havien aparcades. Vaig tornar a mirar a Max amb un somriure, Kira estava dormida al seu muscle. Tènia la boca oberta, espere que no li este bavejant la camiseta al pobre xic.

–És un tio rarMax va soltar una carcallada.

–Ja veus que si ho ésva mirar a Kira. però la teua amiga tampoc és que siga molt normal Al segon una mà va aparéixer al l'aire i li arreu un calbot a Max.

–Estava despertava dir Kira de mal humor mentres s'allunyava del.

Em vaig mossegar el llavi intentant no riure, mire a Max i el es va encollir de muscles mentres tocava el lloc on Kira li havia pegat.

–Vaig dins, tinc ganes d'emprenyar a NarcisariaKira entre a l'institut i Max i jo la seguim des de lluny.

–com entrebanc la cabrassavaig riure mentres el frunzia el suny.


***


–¿Estàs llista?-em pregunta Kira.

Ella em tènia agafada la mà mentres miraven a Jase, ell estava deixant llibres a la taquilla: tènia el suny frunzit i vestia amb una camiseta blanca amb coses escrites en negre, portava uns vaquers negres ajustats.

–Tinc porvaig admetre.

Les meues cames estaven tremolant i notava les meues galtes cremant, el menjar que hi havia a la meua panxa donava voltes i voltes, sentia nàusees.

–recorda, si diu que no, hui hi ha cita amb una peli i un gelat de xocolatvaig somriure i vaig soltar la meua mà de la de Kira, estava suada.

Doní un pas amb vacil·lació i Kira em pego un calbotàs al culo.

– Veus per a ja gossa, si et va dir que si. Esta perdut per tu. Acosta-li un poc les mamelles i ja estame senyal un ull.

Vaig anar caminant cap a Jase mentres Kira anava donant-me ànims des d'arrere.

–Hola​la meua veu sali com un murmuri.

–Heni em mire.

Em recolze en la taquilla del costat i vaig veure com Kira em deia que li acostara les mamelles, vaig negar amb el cap i vaig tornar a mirar a Jase. El tanca la taquilla i em mira.

–Digues-me passa algo?la seua veu sonava bord.

–Mmmm ... jo...li mire als ulls que pareixien exigir-me que se'l diguera. Tot el meu cos tremolava les meues mans estaven mullades i la camiseta se m'estava començant a apegar en l'esquena. Li mire i em vaig decidir a dir-se'l i aclarint-me la gola ho vaig soltar . T'abellix que anem al cine algun día?va eixir de la meua boca.

Els seus ulls em miraven fixament. Tot el cos em cremava per dins i tènia una espècie de sensació d'adrenalina que volia arrasar amb tot. Ja esta... JA HO HAVIA SOLTAT!!

–Tinc que estudiari sobre els seus passos es va girar i se'n va anar.

El temps es va parar en sec per a mi, mentres el se n'anava caminant. Em vaig quedar mirant-li parada sense dir res, sense pensar en res, només mirant. El meu cos havia deixat de funcionar. Com era possible? Una horrible sensació va començar a pujar des de la punta dels meus dits dels peus a la meua panxa, tota eixa adrenalina s'havia transformat en fàstic, ràbia i nàusees.

–Que tal ha anat nena?note la mà de Kira en el meu muscle.

Ella tènia un somriure en els llavis, que va desapareixer quan va veure els meus ulls.

–Oh déu meu Ava murmurar tirant la meua motxilla al sòl mentres s'acostava a mon.

Jo només vaig negar amb el cap mentres m'allunyava. Les llagrimes volien eixir, es forme un nuc a la meua gola i deixe de veure i de pensar, només vaig actuar. Les meues cames van començar a moure's pel corredor. Esquivant a la gent vaig eixir de l'institut seguida de Kira. Tot es veia borrós, notava aigua calenta cremant els meus ulls, les nàusees eren cada vegada mes fortes, la panxa se m'havia tancat i només volia plorar i no parar. Les imatges es reapareixien en el meu cap una vegada i una altra, la seua veu ressonava fort en les meues sentiu-vos.

Com una frase tan curta podia fer tant dany?

Com aquesta frase em feia tenir ganes de plorar i de vomitar?

Com havia aconseguit este efecte en mon?

I el pitjor de tot: Per que el meu cervell no para de reproduir-me les imatges i frase que Jase havia dit?

Per que només podia pensar en això?

Els meus peus xocaven contra el sòl cada vegada mes ràpid, en la meua vida havia corregut tant. Vaig córrer i córrer fins xocar contra alguna cosa, al principi vaig pensar que era un fanal però fins on sàvia els fanals no portaven uns bonics esportius negres de addidas i no estàvem en carnestoltes. Vaig anar pujant els ulls, uns vaquers negres... El meu cor es va parar... les plores van deixar d'eixir dels meus ulls.

Jase

–¿Se pot saber que merda et passa?Jorge s'agenolle i jo sospire tancant els ulls.

Tènia les cames obertes i tots els pèls pegats a les meues galtes mullades. Vaig obrir els ulls i li mire.

–No saps quant m'alegre de veure que ets tuels seus ulls es veien negres amb una llampada verda.

–Me encantaria poder dir el mateixli mire malament i el va somriure mentres em va agafar del colze i m'alce. be dis-me princesa que t'ha fet xocar-te amb mi d'eixa manera tan descarada?aparto els pèls de les meues galtes i em netege un parell de plores.

–No tènia pensat xocar-me amb tuvaig dir amb fàstic mentres el em donava un mocador.

–Aleshores fugies de la policia , xiqueta bona?vaig achinar els meus ulls i li tire ganivets al cap.

Que guapo es veuria en el sòl amb una bona ferida al cap.

–Deixa de posar-me malnomsreprotxe com una xiqueta de cinc anys.

–No vull

–Te ho estic exigint, m'importa una merda el que vulgues

–I a mon m'importa un xiulet que m'ho exigisqueses va encollir de muscles, vaig tornar a mirar-li amb fàstic i em doní la volta per a anar-me'n però no sàvia on estava.

Era un carrer vell amb edificis plens de gaffitis, havien llandes de cervesa tirades pel sòl i molts vidres trencats per la carretera. Era obvi que algú hi havia trencat mes d'una botella. Mire a la meua esquerra on havien un muntó de cases amb el sostre destrozat, estes no tenien portes i les poques que tenien estaven trecades.

–On estamos?-pregunte, al moment Jorge va aparéixer al meu costat.

–En la meua antiga casamurmuri i jo li mire.

Els seus ulls miraven cap a la casa que teníem davant. Se li veia trist vaig voler preguntar-li, però sempre he sigut mes d'estar callada i esperar que m'ho compten o simplement deixar que l'altra persona canvie de tema. Que em compten el que em vullguen comptar.

–Que t'ha fet vindre aquí?va preguntarme

–Un imbècilresponc amb fàstic, ja m'havia oblidat de Jase, ell havia fet que m'oblidara. Jorge em tire una curta mirada.¿a tu?

–Un estúpid recordva dir sense apartar la mirada de la casa.

Els dos vam estar un llarg temps callats, ho necessitava. Necessitava estar callada i tranquil·la al costat d'algú i Jorge pareixia necessitar el mateix. Em quede mirant-li, els seus ulls que miraven directament la casa, estava seriós mes que de costum. Sospir i em mire, els seus ulls negres eren densos i se't ficaven en la pell, em feien sentir-me diminuta i em desafiaven. 

–Te'ns els ulls horriblement negresvaig dir i el va somriure

–No hi ha els ulls negres només els horriblement foscos que fàstic em dóna a vegades. vols un batut? Crec que els dos ho necessitem així sense esperar resposta se va anar esperant que jo li seguira que va ser el que vaig fer.

Els dos vam anar caminant pel carrer desert cap a l'únic cotxe que havia aparcat: era un negre. Van entrar al cotxe i el va encendre el motor mentres elegia una cançó. Era una cançó de rap que sonava prou bé, no sàvia qual era ni qui era el cantant però m'agradava.

–Tens un gust pèssim per a la músicavaig sonreir i el em mira.

Ix de l'aparcament i va cap a la botiga de batuts.

–A si? I m'ho diu la xiqueta bona-la seua veu és irritant, és tan arrogant.

–No em crides aixíli vaig dir amb fàstic

–Esta bé Aliciasuspire mentres el somreia burlant-se.

–És A-li-ce

–Alícia m'agrada mes que ràbia em donava

–Te ho repetisc: és A-li-cevaig dir a punt de tirar-me del cotxe

–Que mes da?va preguntar

–Que vull que em crides pel meu nomvaig posar els ulls en blanc

– Això no m'importacom pot ser que este tio sempre tinga alguna cosa amb el que contestar? Li odiooooo!!

M'encantaria poder esborrar-li eixa eixe estúpid somriure de la boca.

–Digues-me Alice que consideres una cançó bona?la seua veu era burlanera quan pronunciava el meu nom.

Compromís la mandíbula i em mossegue el llavi inferior.

–Amb amabilitat per favor, que et vaig a invitar a un batutel seu comentari em va fer riure.

Potser que aquest xic fóra horrible en tots els sentits, però també era divertit tindre al costat una persona que és capaç de ferli callar el pic. Jo sóc com el. A mon m'encanta deixar sense paraula a les persones però és que el se sobreïx per damunt del meu i de la resta. Sap realment que ha de dir per a fer que et quedes en blanc o que simplement et faça odiar-li.

–No se que és una cançó bona, se que es una bona cançó per a mi i eixa es horrible En realitat la cançó m'agradava ,es el tipus de música que jo solc escoltar i es que podria arribar a convertir-se en una de les meues preferides però era divertit riure'm del.

El em mire amb un somriure als llavis, els seus ulls eren realment foscos. Tènia la mirada mes profunda que mai havia vist, eixos ulls pareixien     llegir-te.

–Crec que tens els gustos atrofiats.

–I la teua la cara vaig respondre i el cotxe es para en sec.

Anava a soltar-li tots els insults que coneixia però vaig veure que estàvem en una zona d'aparcament. Encara no anava a matar-me.

–Que has dit?

–Vols que t'ho repetisca, sord?

–Que has dit?la seua veu sonava divertida però la seua cara estava completament seriosa.

–Que tens la cara atrofiadavaig respondre dolçament.

–Fora del meu cotxe ell estava seriós.

–Cabróvaig obrir la porta i vaig eixir del cotxe.

Maleït imbècil... encenc el mòbil per a cridar a Kira per a que vinguera amb el seu cotxe, però vaig sentir una porta tancar-se a la meua esquena. Em gire i allí estava eixint del cotxe amb un somriure burlaner a la boca. Li mire amb tant fàstic que fins a em doní por, que li ocorria en el cap a este xic?

–Per que em mires així? Allí esta el restaurant on venen els batutsva somriure i jo m'imagine donant-li cabotades contra el vidre del seu cotxe.

Em vaig girar i com l'havia dit darrere meua estava el restaurant. El carrer estava quasi desert per el només caminaven un parell de iaios a la meua dreta, a la llunyania es veia un xicotet parc en què alguns xiquets jugaven. Camine cap avant, Jorge ja estava al meu costat. Caminar al costat de Jorge me feia sentir bé, mentres Jase només m'avançava el es quedava al meu costat i anava al meu ritme. No pareixia tan mal xic. Mire cap avant, havien un muntó d'edificis alts rodejant el restaurant. Havien xicotetes taules de fusta col·locades fora del restaurant algunes taules de color verd clar. «Yog&Bluffin» vaig llegir les lletres de fusta que hi havia damunt del restaurant. Vaig caminar cap a la porta groga quan Jorge la va obrir amb un somriure.

–Passa princesaesbufegue i passe caminant com un elefant.

Tot era de fusta, les taules eren d'una fusta fosca igual que les cadires, el sòl era d'un to mes clar. Havien unes llums en linea recta.

–Seguix-meva dir Jorge.

A la meua dreta estava la cuina amb una barra sencera de marbre, darrere d'ella es veien els cuiners preparar coquetes, gofres i qualsevol cosa que segurament estaria de mort. Vaig pujar un escaló de doble altura per a anar a la part on es trobaven les xicotetes taules.

–Atenció amb l'esca...-vaig sonriure mentres el em mirava. Ja estava dalt.

Era estrany, mentres Jase m'haguera deixat caure o entropessar-me per a després riure. Jorge estava ací per a salvar-me de la vergonya que haguera passat si haguera caigut. Caminem passant les taules, hi havia poca gent al restaurant i s'oia musica clàssica de fons. Vaig tancar els ulls i respire l'aire que olia a una mescla entre coquetes i xocolat. Jorge m'emporte a una taula al final del restaurant, esta estava davant d'una finestra. Els dos ens assentem i ens quedem en silenci, jo sospire. Note com el mòbil vibra als meus pantalons.

JUANA!!

Merda m'havia oblidat d'ella. Vaig llegir el nom de ma mare en la pantalla de bloqueig. Frunzint el suny vaig ficar el meu mòbil en la meua butxaca de nou.

–No vas a contestar?Jorge em mirava com si estiguera absorbint la resposta del meu cap.

–No vull fer-hova assentir com si això li haguera agradat.

Preferia estar amb ell abans de comptant-li les meues penes a Juana i Jorge estava aconseguint que Jase isquera del meu cap. Ja no pensava en el a penes. M'agrada estar ací amb el i no amb Jase. Jorge em trau de les casetes però també fa que m'oblide de coses que em costen oblidar, si no haguera sigut per ell, ara mateix estaria en la meua quart tirada en el llit plorant o anant de camí a l'infern per a trobar-me amb Llucifer la meua psicòloga. No ho malinterpretem, no l'odi però tampoc és que l'ame. És només una persona que fa el seu treball però que no m'agrada veure perquè eixir d'allí és com eixir d'una baralla en què t'han picat i esclafat com a un mosquit.

Ma mare no deix de cridar-me i jo estava prenent un ric batut de xocolate blanc, el de Jorge era de gerd. Els dos estàvem callats, jo mirava per la finestra, a la gent passar mentres anava donant glops al meu batut. Déu sant, estava delicioso... Els dos acabem en batut i en silenci vam anar cap al cotxe.

A moltes persones el silenci els resulta incomode, estrany o avorrit, per a mi és una forma de descansar o simplement de comunicar-me però d'una altra forma, supose que per a Jorge es igual. M'agrada estar en silenci i m'agrada estar amb el, ell em trastorna però em distrau de tot el que m'abrasa el cap.

–No crec que siga una bona idea dir-te on viuvaig somriure entrant al cotxe.

–Jo tampoc ho crec guinya un ull.

Vam estar el trajecte fins a ma casa parlant o jo cantava les cançons que el tènia descarregades. El cotxe aparque a l'entrada de ma casa. Vaig somriure a Jorge i el em va somriure a mon.

–Gràcies per portar-me vaig dir i el va fer un somriure sincer.

De sobte la situació s'havia tornat incomoda, però no en un sentit en el què dius: no vull eixir d'este cotxe encara, era eixa situació en la què no saps que dir però si que vols, em volia quedar amb el una rat mes.

–Crec que hauríem de tornar a quedar va dir el.

–Crec que estaria be

Tot el cotxe es quede en un profund silenci, excepte per les aus que cantaven en els arbres. Jorge suport una mà al meu assentisc. Jo no vaig poder evitar mirar-li la mà, subjectava el bord de l'assentisc amb força. Se li marcaven les venes en les mans. aleshores llevant el cap; vaig veure que m'estava mirant, les nostres cares estaven a centímetres i el seu alé fregava els meus llavis, les meues galtes, la meua pell.

Sentia cosquerelles al meu cor, realment; les notava en cada una de les cèl·lules del meu cos. Oia com el meu cor xocava veloçment contra el meu pit. No vaig poder evitar entre obrir els llavis, i a ell li va ser impossible no mirar-los. Tot el meu cos estava tens no notava la butaca darrere de la meua esquena ni davall el meu cul, no recordava estar assentada en algun lloc. Per a ser exactes el meu cervell s'havia parat en sec i ja no registrava cap tipus d'informació. El temps era lent i estrany. Sàvia que estaven passant els segons però no em pareixia que passaren.

Quant temps portàvem així? segons, hores o minuts? des de quan ens estàvem mirant?

No ho recordava, no aconseguia entendre que estava passant a aquest mateix instant, només podia veure-li a ell i notar com el meu cor se sàlia del meu pit. I aleshores el va depositar un bes a la meua galta, la qual cosa va fer que tot es tornara blanc.

Si abans no podia pensar ara tampoc podia respirar. Vaig obrir la boca mentres el s'allunyava amb un somriure. El sàvia que efecte tindria en mi i per això se sentia tan satisfet.

–Adéuvaig dir obrint la porta del cotxe per a eixir fora i anar caminant a ma casa amb la galta cremant i no sols cremava la galta si no to tot el meu cos, fins a la punta dels meus dits dels peus.

Vaig ficar les mans en la butxaca del meu vaquer i vaig somriure no vaig poder evitar fer-ho. I crec que va ser en aquest instant quan me vaig donar compte que no odiava tant Jorge com creia.


***


El vent rugia a través de la finestra, els arbores es movien d'un costat a un altre, pareixia que se'ls fóra a trencar el tronc.

Ací estava una altra vegada, assentada en una barata cadira blanca rodejada d'estúpides i avorrides parets del mateix color. I davant estava ella, escrivint en el quadern i mirant-me amb un odiós somriure de pena.

–Pot que només haja sigut un malson No vaig respondre, no tènia res que dir.

Em quede mirant-la fixament amb uns ulls freds com el gel però també ardents com una flama de foc.

–Igualment si tens mes malsons avisa'm- vaig dir que si amb el cap, ja era l'hora d'anar-me'n.

Realment no se que és pitjor si no recordar res o creure que comences a fer-ho. Però eixe record, eixe fragment que havia somiat, era real, tènia que ser-ho, no era només un malson.

Estava segura d'això i per moltes contradiccions que em diguera eixa psicologia de Juana jo sàvia la veritat: el meu cervell m'estava fent recordar.


***


25-10-16

I si tot es tractara d'això de voler i no aconseguir, de lluitar per a res.

Volgut diari, m'he passat mesos intentant recordar que va pasar eixe dia? qui va ser el que em va fer desaparéixer? que va ser el que em corder la memòria? i per què no puc veure cap imatge?

Fa uns dies vaig tindre un son, un que pense que és un record, que és una peça d'eixe puzle que no em deixa seguir avant amb la meua vida però me n'he adonat, mes bé m'han dit, que potser només haja sigut un simple i típic malson...

Així i tot hi ha una sensació que em diu que no és així que és la primera peça del puzle però si és així que és el que m'està fent recordar? No crec que tot siga una casualitat, ja que la vida és molt capritxosa i fa que tot tinga una resposta o un sentit però qual és la resposta o el sentit d'eixe son? Vull saber que és el que m'està fent recordar ja que vull acabar eixe puzle, i em fa por que si no trobe eixa font que esta ajudant al meu cervell, ja no puga completar-ho.
Capítol 3 Hi ha veritats que dolen més que les mentides
Hi ha veritats que dolen més que les mentides

Els dies, les setmanes i els mesos van ser passant. Max i Kira es van fer nóvios jo i Jorge millorem l'amistat fins al punt en què sentia que podia fitar-se'l tot.

Els meus records van començar a fluir cada vegada mes ràpid, però aquestes venien només uns dies. Podia tirar-me un mes sense recordar res i després tindre dos records diferents en una setmana. El problema era que venien dos tipus de records completament diferents. Fins ara l'única cosa nova que sàvia és que m'havia segrestat un home que sempre vestia de negre i que devia de ser jove, també sàvia que l'habitació negra que havia somiat era realment un quart va buidar, brut, vell i a la vora d'afonar-se. Ara el que tènia que esbrinar era, on estava eixe quart? I que era la meua font de record?

Amb el temps tot pareixia haver-se tornat menys difícil de portar, sobretot ara que ja no anava al psicòleg, per fi mamà es va donar compte del poc que ajudava i dels molts diners que gastàvem en el: Adéu Juana no et vaig a trobar a faltar.

Juana ja no era ni seria el meu malson mai mes. Ara tènia un altre molt pitjor. Kira i Max estaven eixint i mentres ells es besaven Jorge i jo no sabíem que dir ni com tallar-los ja que era summament incomode.

–Anem-nos abans de que comencen una altra vegada–va dir Jorge agafant-me de la mà i emportant-me lluny de Tiana i el renoc (el renoc era Kira).

Vaig començar a riure i vaig córrer amb el mentres Kira cridava el meu nom.

Era de nit, una gèlida nit de dissabte. Ens trobàvem en uns dels carrers de la ciutat il·luminada pels fanals que havien al camí d'arena groga pel que vam córrer. Acabàvem d'eixir d'un restaurant i anava amb els espaguetis que havia demanat a la gola. Jorge i jo corríem pel camí mentres tots els edificis amb les llums de les cases enceses s'anaven quedant arrere, igual que els arbores que havien al costat del camí.

Parem de córrer, però no ens soltem les mans. La seua mà era mes xicoteta que la meua, era càlida i feia que la meua panxa donara volantins.

Jorge m'estava mirant, els nostres ulls tornaven a ser només dos i una sola mirada. M'encanta la forma en què el em mira; com si només fóra jo, com si fóra l'única persona que hi ha en este món, i com si volguera saber tot el que pense.

Els seus ulls densos i foscos s'endinsen en el clar marró dels meus. Mire mes dins dels seus ulls i ací estava jo en miniatura amb les galtes roses i amb la boca entre oberta mentres prenia aire, el va somriure. Estos mesos m'havia donat compte que la forma en què Jorge em somreia era diferent, l'obria tota la seua boca i ensenyava totes les seues dents. Era un somriure incontrolable d'eixes que ixen soles. Com el meu cada vegada que estava amb el. Jorge em va agafar pels muscles i m'espente a la paret que hi havia darrere del meu cos, xoc contra ella i el va posar els seus braços al meu voltant mentres em mirava. El meu cor anava mes accelerat que Raig McQueen en una carrera, moltes vegades he arribat a pesar que aquest xic em provocaria un infart.

Una altra ràfega d'aire va rebolicar el meu pèl moreno, este es va posar als costats de les nostres cares. M'arribe una olor de suavitzant i a colònia, era Jorge qui olia així. Vaig absorbir tot eixe aire i vaig tancar els ulls, sentia com les branques es movien d'un costat a un altre, sentia el meu cor bategar en el meu pit, notava una calor ardent per tot el meu cos. La mà de Jorge estava en la meua cintura i no sàvia com havia arribat ací. Sentia la seua aroma i la seua respiració en els meus llavis. Vaig obrir els ulls i l'estava ací observant-me amb eixa mirada seua que cap a que tot el meu cos es fonguera, el tornava a mirar-me com si res mes existira com si jo fóra l'única cosa que existia a aquest món. Sospire.

–No vaig a besar-te, crec que esta ocasió seriosa perfecta, però no vull que siga el típic bes de pel·lícula, vull que siga millor que això, necessite que et recordes del tota la teua vida, Alicia–els seus llavis fregaven els meus manant xicotetes rampes per tot el meu cos.

Estàvem a centímetres...

El meu cor cremava en el meu pit com mai abans ho havia fet, el meu cos quemva, les meues cames ja no sostenien el pes del meu cos, era la paret i la mà de Jorge el que m'ajudaven a estar en peu, no vaig poder deixar de mirar-li, en la meua vida havia sentit quelcom tan fort i dens per algú.

Els meus pulmons havien deixat de funcionar i no es perquè que no volguera viure. Desitjava que la seua boca tocara la meua amb totes les meues forces però també volia que fóra el millor primer bes d'este món. Els seus ulls m'estaven menjant i els meus no paraven de menjar-se la seua boca, els seus llavis llisos i roses. Oh déu meu... Tot era negre i borrós només estava el i la foscor dels seus ulls amb dos estreles en cada un d'ells.

–No em crides Alicia–va ser l'única cosa que vaig poder dir.

El no va poder contindre la rialla i li entenc jo tampoc vaig poder.

Tot era tan lent i brusc però al mateix temps tan ràpid i incontrolable.

El pas el seu dit pels meus llavis i em va somriure mentres em separava de la paret per a continuar caminant.

No hi havia ningú en els carrers i estes estaven massa fosques, feia fred, massa per a ser una nit de primavera. Un eriçó va recórrer la meua panxa. El meu cos deia que quelcom no anava bé. Jorge estava al meu costat cantant, i mirava cap avant com si res, com si tot fóra normal. Jo m'intente concentrar en el moviment dels seus llavis i en la seua veu greu mentres el cantava, em va anar impossible.

Alguna cosa em feia por i no sàvia que era. Des del dia del segrest m'havia tornat una temorosa , tot em donava males sensacions, tot em posava els pèls de punta... Els arbres es balancejaven d'un costat a un altre d'una forma diferent, l'aire no olia igual. Em pegue a Jorge i el pas la seua mà per la meua cintura fent-me cosquerelles vaig somriure, però esta es va esvair ràpid al veure que hi havia un home vestit de negre enfront de la meua casa.

Vaig notar com el cos de Jorge es tibe i li vaig mirar, el tenia la mandíbula atapeïda amb força, la seua mirada expressava odi i sorpresa alhora. Alguna cosa no anava bé. Va apartar la seua mà de la meua cintura i es gira per a mirar-me, però no em veia.

–Alice queda't ací–va dir mentre tènia la vista fixa en aquell home.

I una merda! Aqueix home estava davant de la meua casa i no em dóna bona espina.

Jorge va començar a caminar donant llargues gambades i jo li vaig seguir per darrere. L'estava nerviós, la seua esquena estava mes tibant del normal. Amb prou faenes hi havia llum en el meu carrer, solament havien dos fanals encesos i l'home estava en la part menys il·luminada: el jardí de la meua casa. Un muntó de preguntes s'amuntegaven en el meu cap: Qui era aqueix home? I Què feia enfront de la meua casa? Pot ser que solament estiguera ací perquè coneix a la meua mare, però ma mare aquesta setmana s'havia anat a treballar fora. El carter tampoc podia ser ja que ells no vesteixen solament de negre.

En acostar-me em vaig dar conta que el pèl d'aquell home era tan castany com el de Jorge, el tènia uns ulls blau marí que miraven al meu amic d'una forma divertida.

–Que feixos ací?–la veu de Jorge era rància.

Una freda brisa d'aire va regirar el meu pèl mentre aquell home em mirava, la qual cosa em provocava esgarrifances per tot el cos, el seu ulls estaven fixos en els meus, expressant un odi intens. Quins nassos li havia fet jo a aqueix home per a que em mirara així? li havia aixafat la gespa mentres caminava mesurat dormida als matins? li hauria aixafat la cua al seu gat? Gens semblava prou horrible.

Jorge va deure d´haver-se adonat de la seua maleducada mirada i es va posar entre l'objectiu d'aqueix home: jo. El que li provoque un fastigós somriure en la qual mostrava uns dents negres, havien buits en la seua boca (dents que li haurien caigut) també tènia el típic ullal d'or que porten els pirates en les pel·lícules. La meua panxa va donar una bolcada i em van entrar ganes de vomitar en els rosers que la meua mare havia plantat amb cura el mes passat.

–Volia veure a la meua futura nora– Nora? De veritat era el pare de Jorge? Era el pare de Jorge?!

Li vaig mirar amb els ulls oberts de bat a bat i després vaig mirar a Jorge qui tènia la mandíbula atapeïda i els punys tancats amb força.

Si no haguera dit que és el seu pare, no els haguera vist la semblança, els dos tenen el mateix to de pèl i la forma del nas no és idèntica, estava clar que Jorge ha degut eixir a la seua mare. Vaig tornar a mirar a Jorge.

Com el seu pare sàvia on vivia?

Com el sàvia que anàvem a estar ací?

Com sàvia a quina hora devia estar jo a casa?

Havia esperat tota la vesprada al fet que arribàrem?

Si fóra així donava gràcies que la meua mare no estiguera a casa ja que li hauria tirat d'una puntada del meu jardí.

Jorge estava més rígid semblava enfadat? No sabria dir-ho. Hauria de presentar-me? Després de tot és el pare del meu amic i el seu fill m'agradava i molt.

–Hola, sóc Alice–vaig dir amb veu virolada posant la meua mà perquè me l'estrenyera.

L'home va somriure i quan va ser a encaixar-me la mà Jorge li l'aparte d'una manotada.

–Ni se t'ocórrega tocar-la– era una amenaça.

Es pot saber que li passa a aquest xiquet? Si jo li parlara així a la meua mare ella ja m'haguera donat una un bufetada. El seu pare va tornar a somriure.

–Ja veig que cada dia et tornes mes estúpid– aquesta vegada parlava el seu pare.

Jorge es tibe i tancà els punys fins a deixar els seus artells blancs. Jo no entenia gens, pel que sembla no es portaven bé. Agarre la mà de Jorge perquè deixara d'estrènyer tant les ungles contra els palmells de les seues mans. Passada els meus dits entre els seus i li vaig agafar amb força.

–Ja veig que no li has dit qui eres en realitat– m'enfuriava l'odi amb el qual el seu pare li parlava.

La mà de Jorge va estrènyer la meua amb força i jo vaig fer el mateix amb la seua. No m'importava al que el seu pare es referira.

–Fora d'ací papa

–Com vulgues fill però s'acabara adonant de qui eres en realitat i t'acabara deixant, sempre vas a estar sol xic. Solament tènies a la teua mare i ...–no va poder acabar la frase Jorge ja li havia pegat una punyada.

T'HO MEREIXES PER CABRÓ!! L'home mire a Jorge mentre es netejava la sang de llavi.

–Sóc mes ràpid que el teu– va dir pegant-li una punyada –. i molt mes fort que el teu– va dir pegant-li un altre.

Jorge no es va quedar quiet i li pegue un altre parell de punyades. Jo no obstant si estava quieta, el meu cos estava immòbil, no podia respirar, no podia parar de veure com es barallaven sense poder detenir-los.

–JORGE!–cride el seu nom i el es gira per a mirar-me, però el seu pare li pegue una altra punyada fent que el caiguera als meus peus.

–IMBÈCIL!–cride al seu pare –. Barrara d'ací– la meua veu eixia sola, no pensava el que deia.

El pare de Jorge em mirava amb fàstic mentre es netejava la sang que hi havia a la seua cara, esperava amb tota la meua ànima que fora seua.

–No diràs …

–CALLE! I BARRARA PERQUÈ COM TORNA A VEURE-LI PER AQUESTS CARRERS, JURE QUE LI DENUNCIE!–El somreia mentre es donava la volta i s'anava.

M'agenolle davant de Jorge: tènia l'ull unflat i una ferida en el llavi que no parava de sagnar, també tènia una galta mes roja que una tomaca i unflada. Al seu nas hi havia una bona quantitat de sang. Passada la meua mà per la seua galta i em la va agafar, els seus artells sagnaven i estaven oberts, l'havia acabat molt pitjor que el seu pare.

–Estic bé– va dir però jo sàvia que era mentida.

Havien llàgrimes en els seus ulls que no volia deixar eixir, la seua respiració era agitada. Li vaig abraçar amb totes les meues forces i vaig sentir com va sospir en la meua orella, feia olor a sang i a les restes de la seua colònia. Vam romandre en el carrer abraçats la suficient estona per a que els veïns se'ns quedaren mirant rar.

–Anem a guarir-te açò– vaig agafar a Jorge de la mà i li porte a casa.

Li porte fins al bany i li vaig dir que es es asseguera en el vàter mentre anava a buscar l'aigua oxigenada i les gases. Quan vaig tornar al bany vaig veure que Jorge tènia la cara entre les mans amb els colzes recolzats en els genolls m'agenolle al seu costat. L'alce la mirada i em mire dolgut, el meu cor es va partir en dos.

–Alice, crec que hauríem de deixar de veure'ns– la seua veu era suau.

–El que jo crec és que hauries de deixar la droga–vaig dir somrient.

–ho dic de veres–tènia una veu amarga. S'alce del vàter i es va anar caminant fins a la porta.

–Jo tampoc crec que tant cristall test asseient ben Jorge

–Alice per favor escoltam

–NO! escolta-me tu, no em vaig a allunyar de tu, per que el teu pare haja dit quatre bovades, m'importa un rave el que diga– estava cridant i el meu cor bategava a cent per hora.

Solament volia que aquest dia s'acabara d'una vegada. Jorge estava d'esquena al meu recolzat en la porta del bany.

–Alice no sóc bé para tu, no saps gens del meu passat, no saps ni qui sóc.

–Pot ser que no sàpia gens de com eres, però açò no deu importar, i ara no em soltes el rotllo de no sóc prou bé para tu– En què punyetes estava pensant? Al fet de que vènia açò?

–Alice...– arrossegue el meu nom.

–Jorge...–vaig fer el mateix amb el. –No vaig a deixar que t'allunyes per quatre paraules que el teu pare haja dit–Ja vaig perdre a Jase, no anava a perdre a Jorge també.

–Alice crec que és millor que no ens tornem a veure– seguia dona-me l'esquena.

Ja eixien llàgrimes dels meus ulls. Què estava passant? Per què cap a açò? Havia fet alguna cosa malament?

–Estúpid– cride tirant del seu braç per a que em mirara. El tènia els ulls humits, jo ja tènia fins a les galtes xopades. Odiava ser tan dèbil. No entenia res Què li feia pensar açò?

–No ho entenc– estava pensant en veu alta–. No entenc perquè totes les persones que m'agraden em donen a entendre que senten el mateix per a després anar-se –les paraula eixien de la meua boca atropellades.

–Tu no m'agrades, Alice–aqueix negre m'estava matant, aparte la mirada de colp.

Ara si… acabava de trencar-me. Notava el batec del meu cor en el meu cap, ja no *oia gens, ja no respirava, els meus ulls estaven fixos en ell. Hi havia un va buidar a la habitació que m'atabalava. No volia escoltar més, no volia tornar a veure-li, solament volia estar sola.

Necessitava que s'anara, necessitava que per una vegada en la meua vida li agradara a un xic pel qual jo sentira el mateix.

–Fora de aquí– amb prou faenes podia parlar.

El no m'estava mirant. L´única cosa que va fer va ser donar-se la volta i anar-se. Els meus genolls van xocar contra el sòl, mentre em recolzava en la porta del bany.

Que li havia fet jo al món per a merèixer açò?

Per què no podia parar de plorar?

Per què ho passava tan mal?

Les llàgrimes anaven caent pels meus ulls, estava plorant com si mai ho haguera fet. Em quemava el pit, els ulls, em cremava la cara. Sentia una fúria i un odi immens.

Patege el sòl i la porta del bany amb el puny. La meua respiració era agitada mentre sanglots eixien a través dels meus llavis. Per què estava plorant per un imbècil? Per què aquestes coses m'afectaven tant? Com podia ser que em sentira tan trencada per dins? Cride i vaig tornar a patejar el sòl com una xiqueta menuda i si realment era era aixo una xiqueta menuda que plorava i s'enfadava per no aconseguir el que vulgues?



***



–DEIXAR-ME EIXIR!–intente cridar amb totes les meues forces, mai m'havia dolgut tant la gola.

Les llums estaven apagades però així i tot podia veure el que hi havia a la meua al voltant. Estava en una habitació d'una grandària mitjana. Es notava que no havia sigut netejada en anys, la pintura queia de les parets i havia bestioles al sòl, i no tots estaven morts. A la meua dreta hi havia una finestra amb barrots de ferro oxidat per la qual entrava la llum del sol, em coïen els ulls, em dolien les nines i les cames.

Feia fred, estava congelada. Intente moure les mans però les tènia lligades, Per que tènia les mans lligades? On estava? Em sentia atordida i endormiscada.

M'alce del llit en el qual estava asseguda de qualsevol manera, una burxada va recorrir tot el meu cos mentres em redreçava per a acostar-me a la finestra. Sentia el batec del meu cor per tot el meu cos, respirava amb dificultat mentre caminava cap a la finestra. Vaig moure les meues nines intentant llevar la corda que tènia, però cada vegada que les movia em dolien mes.

He d'eixir d'ací però com? Una porta, Alice una porta. La porta estava al davant, era una de fusta, m'acoste a ella caminant com vaig poder amb el cor en la gola i el cos tremolant. Havien esgarrapades pertot arreu, alguns trossos de fusta havien caigut.

–TRAURE'M DE ACÍ!!!–cridava sense sentir-me.

Em llance contra la porta però ni tan sols aconseguisca moure-la, amb prou faenes tènia força. Estava feble, notava el meu cos cansat i ple de burxades que feien que les meues oïdes xiularen amb força i que el meu cap volguera explotar.

–DESGRACIATS–cridava i cridava fins que deixe de sentir-me i tot es va tornar negre.

Vaig obrir els ulls de bat a bat, aquests em cremaven. M'alce del llit a tot córrer, em feia mal el cap Solament era un malson.

Vaig romandre una estona intentant dormir però m'era impossible, no podia parar de pensar en Jorge i cada vegada que el pensament tornava en feien ganes de donar-me cabotades contra el coixí i posar-me a plorar. De debò vaig pensar que podria haver-li agradat a un xic com el?

M'alce del llit i em vaig vestir mentre maleïa a la meua consciència per no poder parar de parlar-me del que mes dany em feia. Vaig agafar el telèfon i les claus i vaig eixir de casa, en fer-ho vaig veure que el sol estava eixint. Serien les set del matí aproximadament. Camine pels llargs carrers del meu barri, amb el vent movent el meu cabell i escoltant el cantussol dels ocells i el moviment dels arbres. De tant en tant algun gall li donava la benvinguda al sol. Camine buidant la meua ment de Jorge i turmentant-la amb pensaments dels meus records. El malson d'avui podia haver sigut un record o simplement la ment em jugava una mala passada? Arribe a un parc i vaig veure que Marina asseguda en un banc. Ella tènia la mirada perduda al cel.

–Hola–vaig dir asseient-me al seu costat.

–Bons dies, Alice–em va somriure.

–Que fas ací?–li pregunte intrigada. No hi havia ningú pels carrers, aquest no era un barri matiner.

–Contemplava el cel el tu?–ella va tornar a mirar el cel.

–Malsons que semblen certes–Marina em mire indicant-me que seguira i jo ho vaig fer.

Necessitava parlar tot açò amb algú i Kira estava segura que dormia.– Porte uns dies tenint uns malsons que semblen ser records del meu supòsit segreste–tènia guanyes de vomitar cada vegada que parlava d'açò i se m'omplien els ulls de llàgrimes.

–Alice, calma-te. Mira el cel i explica-ho tenint la ment en blanc és mes fàcil– Marina sempre havia sigut una persona molt reflexiva i tranquil·la el que a voltes m'irritava.

Mire al cel com ella va dir i centre la meua ment en la forma dels núvols mentre li explicava tot.

–No es se perquè tinc aquests malsons i no se si són veritat o mentida, solament se que les vaig a recordar tota la vida encara que no hagen succeït–seguia mirant als núvols i escoltant el lent moviment dels arbres.

–A voltes només recordem allò que mai ha succeït –va dir ella posant-se en peu i anant-se.

I açò que volia dir? Que els malsons no eren certes? Que tot era fruit de la meua imaginació? Per ventura era una indirecta?

El dolent de parlar amb Marina era que sempre deia alguna cosa sense sentit i s'anava. No li vaig donar massa importància i em vaig quedar una hora en aquell banc pensant en tot el que enguany m'havia ocorregut, preguntant-me una altra vegada el perquè de les coses fins que vaig decidir anar-me a la meua casa a podrir-me en el meu llit ja que no tènia guanyes de fer gens.



***



–Alice, alegra eixa cara–Kira em va somriure mentres jo solament la mirava.

–Alice anem, esta Zac Efron en la peli i no he vist ni un somriure–es gire en el sofà per a estar enfront del meu cos.

No volia a Zac li volia a el per açò em negava a la idea de que el no em volguera, no podia ser veritat el que havia dit, estava segura que em volia. Per què si no anava a besar-me? Tornava a tenir llàgrimes als ulls, estava farta d'elles i estava cansada de la coïssor que em cogueren per culpa de tant plorar i no dormir. No podia seguir així, no suportava mes el va buidar que hi havia en el meu cos cada vegada que pensava en el.

–Vaig al bany–vaig dir alçant-me del sofà i tirant la manta al sòl, Kira no em lleve l'ull de damunt.

Ella estava tapada amb la manta i damunt dels seus genolls hi havia un bol de crispetes. estava vestida amb un pijama de cors. Jo solament portava unes maies i una samarreta solta i de màniga llarga de color verd fosc.

Vaig obrir la porta del bany i no vaig encendre la llum fins que la vaig tancar, no volia que Kira em vera així. No tènia guanyes de preocupar-la ni d'aguantar les seues xarrades sobre el lleig que és plorar per un xic imbècil. Vaig ser cap a l'espill i deixe el meu mòbil en el lavabo blanc, després m'esbandisca la cara. Em mire a l'espill i sospire. El cansament que sentia en el cos, en la meua vida, era immens i aclaparador, era com si estiguera pegat a la meua esquena i no em deixara ni riure'm ni gaudir. No tènia guanyes de fer gens, ni de parlar per tenir no tènia ni fam i açò era rar en el meu.

Per què estava així?

De debò un xic podia provocar-me açò?

Vaig tornar a sospirar.

Alguna cosa va començar a vibrar en el lavabo, era el meu telèfon. Ho vaig agafar i vaig llegir el nom de Max, em estava cridant. Per què em cridava al meu? El més segur anara que Kira no li haja agafat el mòbil en tot el dia i este preocupat.

–Max, Kira esta am…–no vaig poder ni acabar la frase.

–Alice, és Jorge s'ha tornat boig–estava cridant.

El meu cor deixe de bategar, els meus pulmons van deixar de manar aire a les meues venes, em suaven les mans i quasi em cau el mòbil al sòl.

–On esta?–el meu cervell havia deixat de funcionar.

Un nerviós pessigolleig recorria el meu cos, alguna cosa anava malament…

–En la seua antiga casa, Alice veuen per favor–no recordava on estava aqueixa casa.

–On aquesta esta la casa?–pregunte.

Vaig anar a per el meu abric mentre escoltava a Max. Vaig eixir de casa com un raig, Kira no estava cridar-me però jo no l'escoltava. Vaig ficar el mòbil en la butxaca i vaig córrer amb el vent arrapant-me la cara. Els fanals estaven encesos però així i tot el sol il·luminava els carrers. Jo seguia corrent amb el cor encongit en el pit.

Jorge… Què li passava?

La preocupació m'estava matant, necessitava veure-li. Vaig córrer mes ràpid.

Els carrers estaven deserts no hi havia ningú i solament se sentien els meus passos ressonar contra el sòl. Amb prou faenes podia respirar. Passada l'institut i per fi arribe.

Reconeixia el carrer, les cases destruïdes, la brutícia i les botelles trencades pel sòl. Arribe a la porta de la casa de Jorge, Max no estava. Entre, no havia porta, era tan com la imaginava, bruta, vella i a la vora d'anar-se a baix com totes les altres. Se sentien colps i Jorge estava cridant de ràbia, la meua estomac es turó donant una bolcada. Al davant tènia una escala amb esglaons trencats i a la seua dreta hi havia un passadís del que provenien els crits, camine a poc a poc pel trepitjant trossos de cristall, fusta i pols. Ja havia vist aquesta casa abans. Un horrible fred va gelar el meu cos, però jo vaig seguir caminant. Aquell passadís estava va buidar. No havien ni mobles trencats, ni marcs de fotos, sol cristalls, fusta i brutícia.

El meu cor havia deixat de funcionar i ja no respirava. Jorge seguia cridant, vaig obrir el pom d'una de les cinc portes que hi havia en aquell passadís, aquesta estava mitjà trencada. l'estava ahí estava amb un tros de fusta en les mans, havien llàgrimes en els seus ulls i tènia les mans plenes de sang.

–Alice–la seua veu va ser un murmuri.

Jo vaig entrar en aquella habitació i el fred va tornar a envair el meu cos, vaig veure com tirava la fusta al sòl i em mirava com mai abans ho havia fet: sentia un odi cap a si mateix que mai havia vist. El meu primer pensament va ser Per què em mira així? Després ho vaig entendre tot.

A la meua dreta estaven les marques que ací hi havia hagut un llit, les parets estaven pintades i els queia la pintura i darrere es trobava la finestra plena de teranyines amb barrots de ferro. Vaig sentir ganes de vomitar.

–Alice jo ...–va donar un parell de passos cap a mi.

Tot s'havia detingut per a mi, no sàvia que fer, ni que dir, ni que pensar. Les llàgrimes corrien per les meues galtes. No podia mirar-li a la cara. Vaig caure al sòl amb una res abrasadora, no sentia gens, no vaig fer gens, ni l'odi em corrompia llavors. Em vaig fer fàstic a la meua mateixa em vaig donar tant fàstic que la meua panxa es va regirar i acabe vomitant. Al segon vaig tenir a Jorge darrere agafant-me del braç, van tornar a entrar-me arcades, em feia fàstic, li odiava però així i tot no cap a gens, solament estava plorant en el sòl. Volia dir-li el desgraciat que era, volia pegar-li.

–Vas ser tu–la meua veu li la porte el vent mentre m'alçava del sòl.

Les paraules es repetien en el meu cap una vegada i una altra.

Jorge també s'havia alçat, jo ja no plorava.

–Va ser el meu pare–era l'única cosa que anava a dir?–. Jo et vaig traure d'ací.

M'allunye del com vaig poder, agarre els meus cabells i estire amb força, alguns pèls es van quedar en les meues mans, tornava a tenir ganes de retornar, el no-res seguia envaint el meu cos, no aconseguia sentir, no volia ni plorar solament hi havia un buidar en el meu cos. De ser la xiqueta ploró havia passat a la que havia deixat de sentir.

Sàvia que la vida era dura, estava segura que em toparia amb un trilió de sots al llarg del meu camí, però aquest sot, aquesta gran pedra que s'havia enfonsat en la terra del meu camí com si fóra un iceberg era incapaç de saltar-la o envoltar-la, no podia mes. Acabava d'explotar i amb açò em referisc al fet que m'havia desmaiat. “Només recordem allò que mai ha succeït”. No podia ser que realment açò estiguera succeint, però si estava passant i si anava a recordar-ho tota la meua vida. Aqueixa frase no pegava amb aquesta història, ara vènia ben un: “Hi ha veritats que dolen més que les mentides” Sempre diuen; “la vida és dura però així i tot cal alçar-se i seguir. No cal rendir-se”, jo aqueix dia vaig voler rendir-me, vaig voler desaparèixer. Però així i tot vaig seguir plantant cara a aqueixes pedres que hi havia en l'arena groga del meu camí.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]