Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
El club de les Js
IES Jaume Vicens Vives. Girona
Inici: Marina
Una gota de pluja
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Mort
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca  d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.




Vaig agafar la motxilla que feia servir de petit per anar a campaments. La vaig emplenar de tot el necessari i ho vaig deixar tot enrere. Estava molt cansat, esgotat del comportament humà, defallit de la falsedat, sense alè per viure. Aquell dia vaig trobar les forces per renéixer. Vaig ser capaç de trencar tots els llaços que m’unien amb el món exterior i vaig sentir la grandesa de la llibertat. Per allunyar-me de tothom havia d’anar allà on no hi ha ningú, allà d’on provenim tots.

Un mes abans la meva vida era com un caminar entre la boira, no veia el que tenia al voltant. No obstant, la blanca espessor va començar a dissipar-se el dia que vaig conèixer la Marina.

Mentre m’escalfava el dinar que havia comprat de camí a casa va sonar el timbre. Era ella, una noieta pàl·lida com un àngel, amb dues cues color mel i amb un gran somriure. Em va dir:

-Ui! Perdona, m’he equivocat de porta, anava a visitar la meva àvia.

Em va estranyar que em digués allò, ja que si la memòria no em fallava, no recordava que cap senyora gran visqués al bloc de pisos, però com que tampoc em relacionava gaire amb els veïns no li vaig donar importància.

La noia seguidament em va preguntar:

-Et trobes bé? Et veig una mica esblanqueït.

Aquella pregunta la vaig trobar molt grollera, sobretot provenint d’una persona que no coneixia. Així doncs, vaig tancar la porta. Em va xocar que em digués allò, jo em trobava igual que sempre.

Dos dies després, tornant de la universitat quan ja era fosc, vaig sentir una melodia. En girar la cantonada vaig descobrir que provenia de la mateixa noia de l’altre dia. Molt simpàticament em va saludar amb molta confiança com si ens coneguéssim de tota la vida i em va acompanyar a casa.

-Continues una mica pàl·lid -em va dir.

-És la meva cara de sempre.

-Sembles trist, deprimit... Ets feliç?

No sabia per què em feia aquella pregunta tan estrambòtica. Se’m van posar els nervis de punta i no li vaig tornar a dirigir la paraula en tot el camí. Quan vaig arribar a casa em vaig adonar que no sabia què era la felicitat, però sí que la vida que portava no podia ser la d’un home feliç. Tan obvi que era, mai no m’ho havia plantejat. Les avorrides i monòtones classes i les hores perdudes davant del televisor no m’aproparien mai a la felicitat. Com podia haver estat tan ignorant durant tants anys? A continuació em vaig estirar al sofà per veure com cada vespre L’home del rifle, el meu western preferit.

La setmana següent la Marina em va tornar a fer una visita.

-M’he tornat a equivocar- va dir de broma. Vinc a comprovar si continues igual de pàl·lid.

-La teva pregunta de l’altre dia em va deixar intrigat.

Després d’experimentar l’emoció en pensar sobre la felicitat vaig sentir un remordiment per haver estat tan malcarat, així que volia ser més simpàtic.

-Vols passar i parlem dins? -vaig afegir.

La noia desvergonyida s’havia convertit en una noia misteriosa que l’altre dia em va obrir un clar entre la boira.

-Així que l’altre dia vas estar pensant en la felicitat? -em va preguntar.

-Sí, he descobert que amb la vida que tinc mai no la tindré.

-Doncs, per què no la canvies?

-No és tan fàcil. Al món dels adults tot té una altra perspectiva: els somnis de la infància queden desterrats en el traster de l’oblit, i amb ells la il·lusió. Només queda sobreviure i gastar el temps sense cap rumb. Tu, que ets molt jove, no...

-Tens por al canvi? -va dir interrompent-me.

No vaig saber què contestar, ni tan sols en què pensar.

-Els adults creieu que la vida està plena de dificultats, que el món és complicat, però la realitat és molt diferent.

-La realitat en què vivim... No és la realitat que han construït els adults?

-No existeix una realitat objectiva igual per a tothom. Cadascú percep la seva realitat pròpia, la realitat que veu amb els seus ulls  i interpreta amb la seva ment. La realitat no és com és sinó com tu vulguis.

-El que dius és molt interessant però sembla molt idíl·lic. No creus, posem com a exemple, que si se’t mor un ésser estimat només existeix una interpretació de la realitat i aquesta és a través de la tristesa?

-Això, és una de les grans mentides. T’explicaré l’anècdota d’un home que va ser empresonat. Tot i tancar-lo en una cel·la i treure-li la llibertat, es va sentir més lliure que mai. A l’allunyar-se dels ulls avaluadors de la societat i de la seva pressió va tenir l’ocasió de conèixer-se a si mateix, de sentir-se més lliure que mai. Un altre pres podria haver-se sentit opressiu, però hauria sigut perquè ell s’ho hauria permès. Com a éssers lliures que som sempre tenim l’oportunitat d’escollir. Tot i que en certes situacions per fer servir aquesta llibertat requerim d’un gran coratge i força de voluntat. D’un bagatge de reflexió.

-Pot ser sí que tens raó -vaig dir absort mirant la paret blanca de la cuina que cada cop era més groga. Intentava fer meves les seves paraules, sent així conscient per primer cop en la meva vida.

-S’està fent tard, he de marxar. Sigues conscient que tot és subjectiu, només recordem allò que mai ha succeït, tu decideixes. Ah, per cert, em dic Marina.

-Adéu Marina.

Encara assegut a la cuina, vaig sentir com la porta es tancava. No sabia en què pensar. Se m’acabava de revelar tota  una veritat i em sentia desprotegit en aquell nou paisatge. Era l’hora de la meva sèrie preferida, vaig estar temptat d’estirar-me al sofà i deixar enrere tot el que m’havia dit la Marina per tornar a la comoditat del que ja coneixia, per cobrir-me amb una manta i amagar-me de tot.

Tanmateix, jo era el que tenia les regnes de la meva vida, podia continuar en la infelicitat de sempre o fer el pas per canviar, deixar la mandra i la por de costat per una vegada. M’havia agafat una forta emoció i motivació. L’eufòria per començar a descobrir la llibertat i el control sobre la meva vida em va donar forces per canviar-la, començant per trencar el llaç que m’unia a la sèrie. Aquell sentiment m’acompanyaria durant tot el viatge de la recerca de la llibertat.

 

Vaig obrir els ulls rodejat del color groc de les quatre parets que em rodejaven. No hi havia res més que les parets llises. El sentiment claustrofòbic que les quatre parets s’anaven apropant deixant-me cada cop menys espai per respirar, em va causar un estat de desesperació i bogeria que em va fer córrer de paret a paret donant cops de puny a tort i a dret. En un d’aquests cops vaig aconseguir esquerdar la paret. Es va ensorrar i va trencant la monotonia del groc per deixar entrar la blavor del cel. Vaig sortir per aquell forat. Em trobava enmig d’un camp, envoltat de gira-sols que em miraven. Vaig arrencar a córrer però per més que em movia la seva mirada em perseguia. Corria i corria però els gira-sols mai s’acabaven.

L’endemà al matí em vaig aixecar ple de suor i amb els gira-sols encara al cap. Continuava sentint el meu cos paralitzat per la por. Aquell dia més que mai m’hagués quedat a casa, no obstant,  vaig decidir anar a les classes de la universitat. En agafar el metro, en lloc de fer temps mirant els anuncis, vaig fixar-me en la gent que em rodejava. Uns llegien el diari, altres parlaven entre ells, però tots eren conduïts per aquell túnel negre fins als seus llocs de treball. Quants d’ells realment havien escollit de forma conscient que volien fer el que estaven fent?  

A la universitat vaig pensar sobre allò que veia cada dia. En moltes de les classes el professor no arribava a generar la motivació necessària perquè els alumnes continuessin estimant allò que estudiaven. Doncs ell mateix havia perdut l’estima després de la monotonia de tants anys dedicat a la docència. A causa de la falta d’estímuls, els alumnes perdien l’interès en les classes i allò repercutia en una pèrdua de temps. Si els alumnes i professors continuaven formant part d’aquella obra de titelles era degut a la mancança d’iniciativa per ser lliures. Podria jo deixar de ser un d’aquells titelles?

Uns dies després ja no em sentia còmode a casa. Per evitar l’angoixa de les quatre parets que em rodejaven a cada habitació vaig decidir sortir al carrer i dirigir-me a un parc que tenia prop de casa. L’espai obert em proporcionava un lloc més agradable per pensar i l’aire fresc m’aclaria les idees. Vaig estar pensant sobre la influència de la societat. A tot arreu veia barreres que m’impedien decidir, m’impedien ser lliure. Les convencions socials, l’educació i les lleis no et deixen ser com realment ets. Són els llaços que t’uneixen i t’estiren cap a terra dificultant-te l’ascensió pel fràgil i delicat fil fins a la llibertat. Per desfer aquells llaços primer m’havia de desfer de la por al rebuig de la societat.

Feia uns dies que ja m’havia adonat de la poca importància que tenia el que pensés de mi la resta de la gent, ja que allò no era el important per arribar a la felicitat. Les quatre parets de la societat que empresonaven la meva ment em provocaven un sentiment claustrofòbic. La nàusea a romandre allà dins m’havia fet pensar que la solució potser era escapar. On podia anar fora de la influència de la societat? Vaig mirar al meu voltant. Des del banc on estava assegut podia veure un riu i escoltar l’agradable música del constant moviment de l’aigua. Uns grans arbres s’aixecaven a la riba del riu habitats per petits ocellets que feien un acompanyament vocal a la simfonia de l’aigua. La natura era el lloc on havia d’escapar.

Capítol 2 Renaixement
Durant dues setmanes vaig portar una lluita per aconseguir el coratge de fer servir la meva llibertat. Vaig ser conscient que tenia una elecció i vaig afrontar la por a utilitzar-la.

Em vaig aixecar sense ganes d’anar a la universitat, sense ganes de quedar-me a casa, sense ganes de quedar-me enlloc, amb ganes d’allunyar-me de tot. Vaig marxar amb la motxilla de campaments sense cap rumb fix, tan sols atret pel verd. Acompanyat només per la lluna i les estrelles, vaig caminar i caminar, pujar i baixar muntanyes, veure pondre i sortir el sol. Únicament parava per menjar i beure les poques provisions que havia agafat. Quan feia moltes hores que no veia cap altra ànima vaig pujar per un turonet i, en veure el paisatge, vaig saber que havia arribat al meu destí final.

Davant meu hi havia un salt d’aigua que en caure s’acumulava en un llac rodejat d’un espès bosc. Al meu darrere s’estenia una fageda humida en la qual s’escolaven petits raigs de llum que formaven càlides clarianes. En una d’aquestes clarianes vaig deixar la motxilla i em vaig estirar a terra per observar la verdor que em rodejava i el cel blau tacat pels blancs núvols. La combinació de la comoditat de la tova molsa i el cansament acumulat del dia va fer que m’adormís en un son profund.

Vaig despertar estirat sobre la meva esquena. Notava unes estranyes rugositats al meu ventre. Em sentia protegit per un abric de pèls i notava unes pessigolles que no sabia d´on provenien. En aixecar el cap vaig veure una multitud de petites potes negres que no paraven de moure’s. No hi havia distinció entre braços i cames, totes eren iguals. Tot jo estava embolcallat de pèls grocs. Un intent d’incorporar-me em va mostrar com de flexible era, podia arribar a formar una rodona amb el meu cos. En començar a moure’m el meu caminar era caòtic, no tenia cap control sobre el meu cos. Sorprenentment en poca estona vaig aconseguir que les potes em portessin allà on volia. Tenia molta gana, però no em sentia atret pel menjar a què estava acostumat, sinó per les fulles que em rodejaven. El seu sabor era amarg i estrany, però no podia parar de menjar. Absort en el fet de mastegar van passar hores i hores. Fins que un fil blanc va començar a envoltar-me. Cada cop tenia menys espai per moure’m. El fil s’havia convertit en una massa blanca que m’empresonava de manera claustrofòbica. Durant el temps que em va ser impossible moure’m vaig notar que quelcom canviava en mi. En un moment donat es va obrir una esquerda i vaig veure el cel blau. Vaig fer força per acabar de trencar la massa blanca i vaig sortir volant en direcció al Sol. M’havia convertit en una papallona blava.

Vaig renéixer. Es va acabar el meu jo antic per donar lloc a un nou principi. En aquest moment va començar la meva història.

Els primers raigs de llum em van despertar. Em sentia totalment nou. El meu bagul de pressupòsits estava buit i la meva ment era un full en blanc esperant ser escrit. Va ser llavors quan per fi vaig comprendre l’última frase que m’havia dit la Marina. Estava llest per conèixer la vertadera veritat i deixar de subjectivitzar-la. En la meva vida anterior no veia possible accedir a una veritat absoluta, per això la Marina m’havia dit que a partir de la meva subjectivitat havia d’arribar a ser feliç. Però ara em veia capaç d’arribar a la felicitat en essència, només recordaria allò que succeeix.

La curiositat que ressorgia en mi em va fer emprendre l’aventura de descobrir què era el que em rodejava. Volia arribar fins al llac que es formava sota la cascada. Passant per sobre els arbustos i sota les obagues copes dels arbres vaig anar baixant per un dels costats de la cascada. Per afrontar el pendent m’anava agafant a les roques i a les branques baixes dels arbres. En arribar a baix del precipici, la gran extensió de bosc que havia vist es transformava en una paret alta i fosca. Des d’aquesta perspectiva la cascada agafava una magnitud imponent. S’escoltava el fort soroll del xoc de l’aigua, que creava una espessa vaporositat. Les gotes esquitxades, traspassades pels raigs del Sol formaven diverses zones tenyides de diferents colors que es disposaven en arc.

El llac quedava just davant meu i m’invitava a unir-m’hi. Durant la nit vaig notar que la meva ment s’aclaria. Creia que ara era el moment de purificar el meu cos. Em vaig desvestir i a poc a poc vaig anar submergint-me. L’agradable frescor de l’aigua em rodejava, però aquesta no era més que una sensació que notava el meu cos. En aquell moment em vaig adonar de qui era en el fons. Ara que la meva ment estava serena, percebia que els canvis físics es trobaven desvinculats de mi. En un passat m’havia identificat amb el meu cos i havia patit de múltiples complexos a causa dels canons de bellesa imposats per la societat, però ara que m’havia deslligat de tots aquests dogmes descobria el que realment era i el que importava de veritat.

En una capbussada vaig advertir que estava acompanyat de peixos. Les seves irisades escates brillaven amb la llum del dia. Era sorprenent la fondària d’aquell llac, em podia submergir i arribar als racons on el dia es canviava per la nit.  Allà a baix on tot era fosc i no es podia reconèixer cap cos ni cap forma, jo continuava existint tal com era.

Vaig treure el cap i vaig tornar a inspirar l’aire fresc. Tenia un buit a la panxa, feia moltes hores que no menjava i el cos em demanava energia. Vaig pujar per menjar-me les últimes provisions que em quedaven. A partir d’ara hauria de buscar com alimentar-me.

Els dies següents em vaig dedicar a la reflexió i a la recerca de menjar. Vaig tornar a baixar al llac i amb una branca que havia afilat amb un ganivet que portava, vaig intentar pescar algun peix. També vaig empaitar a les bestioles que corrien pel bosc. Fins i tot vaig construir una trampa amb una roca que es recolzava a terra i quedava sostinguda per uns pals de fusta. Quan passava l’animal, si tocava el pal, quedaria esclafat per la pedra. Desafortunadament, cap dels meus intents van donar fruit. Cada cop em trobava amb menys forces per aguantar el dia. L’únic que m’evadia de l’esgotament era la força que em proporcionava la meditació.

La sisena nit va ser la primera que vaig aconseguir encendre un foc. Tot i que portava un encenedor de casa, el terreny estava molt humit i mai aconseguia mantenir la flama durant més d’un parell de minuts. L’emoció de la victòria em va retornar l’esperança. Vaig seure davant d’ell abraçat per la seva escalfor i vaig quedar absort amb la seva dansa. Hipnotitzat per la seva bellesa va anar passant el temps i un dels vels que cobria una idea va ser descobert. Estava orgullós de mi mateix per haver encès el foc i això em feia sentir feliç. Allà assegut davant seu, vaig pensar que la felicitat en el fons és només l’amor a un mateix. Mentre m’estimés a mi mateix, fes el que fes sempre seria feliç.

El setè dia vaig despertar desnodrit, ni tant sol podia aixecar-me per caminar. Percebia com es perdia la vitalitat natural del meu cos. En aquell moment quelcom llefiscós va caure sobre el meu cap. Notava com allò es movia pel meu front. Em vaig espantar, però ni tan sols tenia energia per desfer-me d’aquella cosa. Va anar baixant fins que al arribar a l’alçada del nas vaig veure un cuc groc. No vaig sentir por ni fàstic, tan sols l’observava. Vaig incorporar lleugerament el cap i vaig veure la malaltia del bosc que em rodejava. Una plaga ho infestava tot. De l’escorça dels arbres sortien cucs grocs, del terra sortien cucs grocs, de les branques dels arbres plovien cucs grocs. S’estaven menjant el bosc i amb ell, jo inclòs. Tots es movien cap a mi. El cuc que tenia sobre la cara es va endinsar per l’orifici nasal, sentia com es regirava per dins meu. La por que feia uns dies m’havia abandonat, ara tornava a tenir el control sobre mi. El xoc era tan intens que la meva ment va perdre la capacitat de raonar i els meus músculs van quedar rígids. Estava totalment paralitzat.

Els cucs van anar pujant pel meu cos, cobrint-me totalment, ofegant-me. S’escolaven per tots els meus orificis omplint-me per dins. Cada cop em costava més respirar i de mica en mica em vaig anar apagant.

 

Capítol 3 Vida
Vaig despertar amb la llum del migdia que m’escalfava la cara. Els cucs s’havien esvaït però havien deixat un rastre dins meu, la por a morir en aquell lloc. Em trobava defallit, amb un gran dolor a la panxa que s’estenia com una debilitat per tot el meu cos. En aquest estat m’era impossible continuar buscant aliments i sobreviure. De totes maneres, havia gaudit d’aquella aventura. La grandària de la llibertat del lloc i l’emoció de sentir un esforç de la ment i descobrir que aquesta no té límits, m’havien fet créixer. Però no era prou fort ni madur per vèncer la por a la mort.

Amb la decepció d’haver de tornar a l’esclavitud d’abans, vaig regressar a la ciutat amb el cap caigut. En aquell moment no sabia que la llibertat guanyada mai no m’abandonaria. El viatge de tornada va ser molt dur, les forces m’abandonaven a cada moment. Tot i així, vaig aconseguir arribar a casa i just després de travessar la porta d’entrada vaig caure desmaiat. Em va despertar el soroll de la porta.

Durant els primers dies de la meva desaparició, els meus companys de la universitat em van estar trucant a casa pensant-se que estava malalt. Com que no els vaig contestar van començar a preocupar-se i van trucar al meu pare. Aquest va venir a casa, però jo no hi era. La preocupació va començar a créixer i va acabar trucant a la policia. Tothom es va mobilitzar per descobrir on era, fins que vaig arribar a casa. Quan els veïns em van sentir obrir la porta van avisar la policia.

Quan vaig obrir els ulls vaig veure les cares del meu pare i dels oficials. A causa del meu aspecte físic em van conduir al sofà on em van fer reposar. Després d’un ràpid reconeixement de la meva memòria i les meves funcions vitals em van començar a preguntar a poc a poc què havia passat durant l’última setmana. No sabia com explicar-los el canvi que havia experimentat perquè sabia que no ho entendrien, així que no els vaig explicar tota la veritat. Els vaig dir que durant aquell últim mes havia patit molt estrès a causa dels estudis i em trobava una mica perdut a la vida. Per això, havia decidit fugir durant uns dies a la natura. Com era d’esperar em van dir que havia estat molt irresponsable marxar sense comunicar-ho a ningú.

Vaig repetir la mateixa mentida a professors i companys, els quals van ser molt comprensius i em van oferir el seu suport. Vaig quedar sorprès amb el retorn de la monòtona rutina d’abans, ja que, tot i que res no havia canviat, tot era diferent perquè jo ho observava amb uns altres ulls. Podia continuar amb l’aventura que havia començat allà on volgués.

Ara que havia tornat, tenia moltes ganes de parlar amb la Marina sobre les noves idees que havia descobert. No sabia com localitzar-la, fins que vaig recordar que havia comentat que la seva àvia vivia al meu bloc de pisos. Vaig trucar a la porta del veí que vivia davant meu per preguntar-li si sabia on vivia la senyora. Pel meu desconcert em va respondre que cap senyora gran residia en aquella escala. Per assegurar-me’n vaig preguntar als veïns del pis de dalt, però em van respondre el mateix.

Durant els següents dies vaig anar amb freqüència al lloc on havia vist cantar la Marina, però no vaig tenir sort. Estava molt confós, semblava que la Marina havia desaparegut. De sobte em va venir al cap la melodia que havia cantat la Marina. En cantar-la en veu alta vaig recordar d’on provenia. Era la cançó que la meva mare havia compost especialment per a mi perquè m’adormís quan era petit i no tingués por a la foscor. Des que la meva mare va morir quan jo tenia nou anys no havia tornat a cantar-la. Com era possible que la Marina, una noia amb la qual no tenia cap relació, sabés la melodia d’aquella cançó? Al taral·lejar la melodia vaig anar recordant la lletra:

 

El sol se’n va a dormir i la lluna treu el nas.

Les estrelles es desperten, si mires al cel les veuràs.

Amb la seva llum pampallugant

ja veuràs com et protegiran.

 

Tanca els ulls sense por.

No temis la foscor.

Al seu costat sentiràs el furor

de deixar-te portar per la imaginació.

 

Et transportaràs a indrets al·lucinants

i encara que hi visquin fullets o gegants

l’aventura serà tan desbordant

que voldràs seguir somiant per no despertar mai.

 

L’endemà, tot i que tornarà a sortir el sol

i et despertaràs per la claror

 t’abraçarà el delicat tacte a la pell dels fins llençols.

Tindràs les forces per començar de nou.

 

En acabar de cantar-la no en vaig tenir cap dubte, la Marina no podia ser real. En aquell moment de commoció moltes preguntes van sorgir del meu cap: -Què està passant? M’estic tornant boig? De debò m’he imaginat la Marina? Vol dir això que no la tornaré a veure? -Em semblava tan inversemblant que costava de creure. Em sentia fora de lloc, descol·locat. Tenia la sensació d’haver despertat en un lloc totalment desconegut, com si estigués en el cos d’una altra persona. No sabia qui era.

Durant uns dies vaig sentir una gran desconfiança en mi mateix, fins que em vaig adonar que realment no m’havia estat enganyant, sinó que la Marina havia estat un recurs per socorre’m i encaminar-me pel bon camí cap a l’amor a mi mateix. Però ara que ja coneixia el camí i com mantenir-m’hi no creia que tornés a aparèixer. Trobaria a faltar la Marina.

Ara, amb la perspectiva del temps veig que aquell va ser un punt d’inflexió. M’havia adonat que no estava sol, dins meu hi havia un subconscient que m’havia ajudat a portar a terme tot el procés de canvi. Un subconscient que havia estat demanant a crits la meva alliberació.

Durant els següents mesos vaig caminar entre dos rius: un d’aigües cristal·lines i l’altre d’aigües turbulentes. Aquests s’anaven entrellaçant. De vegades el cabal d’un dominava sobre l’altre. Mentrestant jo anava experimentant alts i baixos en el plaer i el dolor. Va ser llavors quan vaig florir de debò, quan vaig poder dur a terme la reflexió durant un llarg període de temps. Tot i això la meva ment no estava habituada a un sobreesforç tan constant i el meu cos em demanava un descans. El murmuri de la mandra ressonava en el meu cap. El patiment m’estimulava a seguir endavant, em recordava el meu passat i m’ajudava a no retornar-hi. Em donava el sentit a lluitar contra ella, com el guerrer que se sent estimulat i pren sentit al lluitar contra el seu adversari.

L’activitat del pensament requeria aquesta lluita que produïa l’adrenalina a la qual era cada cop més addicte. Tots els descobriments que vaig anar fent em captivaven tant que no podia parar de pensar. Vaig trobar en la filosofia un pou de coneixement inesgotable. La passió era tan gran que vaig deixar de banda tot el que la societat m’exigia. Vaig començar a saltar-me moltes classes de la universitat perquè no trobava cap rerefons que realment fos important per mi. Fins i tot vaig deixar de costat les meves necessitats bàsiques. Passava nits sense dormir, menjava poc i vaig descuidar del tot el meu físic.

Encara que havia aconseguit viure a través del pensar, continuava tenint l’espina que se m’havia clavat quan vaig decidir marxar del bosc. Cada cop anava aprofundint més en la meva pell a causa de no haver-me alliberat de la mort. Va arribar a tal límit que l’angoixa que em produïa l’empresonament ja no em deixava gaudir del pensament. Havia de fer l’últim esforç per arrancar-me l’espina de l’angoixa.

Així va ser com vaig decidir escriure aquest text. Diuen que escriure ajuda a destil·lar les idees, a mi m’ha ajudat a separar-me de la por. Durant el procés d’escriure aquest testimoni he vist que també pot ajudar a tots aquells qui continuen sent esclaus. Puc ser la seva Marina.

Des de les alçades, alliberat de tot i havent evolucionat, per fi em trec l’espina i retorno allà on vaig renéixer per morir.

 

Moltes són les gotes d’una tempesta nocturna d’estiu que observen com el terra es va apropant imparablement, però poques les que aparten la vista i contemplen l’encegador cel estrellat. Algunes troben en ell la seva estrella més lluminosa i deixen de caure com les altres gotes per seguir el seu propi camí cap a l’estrella.

 

Fins que ens tornem a unir.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]