Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
pilimas
IES Sa Blanca Dona - Eivissa. Eivissa
Inici: Camps de maduixes
La veritat
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 La trucada
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. 

Per això va saber que la trucada no podía ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

Sona el seu despertador i se n’adona que tot el que estava passant era un somni. Tornava a estar al seu llit buit, tot sol, com s’aixecava cada dia, amb la mateixa rutina. 

Ahir es va dormir pensant en ella amb el seus cabells foscos, els seus ulls verds i la seva mirada profunda. S’aixeca per anar a la dutxa, es mira al mirall, els seus ulls blaus es troben perduts com el seu cor, va cap a endins de la dutxa, justament quan comença a ensabonar-se,  el telèfon comença a sonar  i se n’adona que el seu somni te una part vertadera, quan de cop i volta veu els mateixos números verds del seu somni,  agafa el telèfon i escolta una veu no coneguda, una mica nerviosa.

+  A les 8:30 estigues puntual a l’estació de tren i segueix les indicacions.

Va penjar el telèfon i n’Albert es va quedar paralitzat, no entenia res del que estava passant, assegut al seu llit ple de sabó decideix tornar a la dutxa ràpidament per anar a l’estació.



8 hores 27 minuts

N’Albert se n’adona de que li queden 3 minuts  per arribar a l’estació i encara li queda un bon tros, decideix començar a córrer com mai ho havia fet. A les 8:30 en punt n’Albert arriba a l’estació super just i de cop i volta veu una fletxa que seguida d’ella hi ha una altra i així seguidament. Estranyat i mirant per tot el seu voltant per  veure qui ha fet això, veu un cartell on posa “Segueix les fletxes fins que acabin”. Decidit ho fa i comença a seguir les fletxes, es sent  observat, tot el mon el mira amb cares rares, però ell vol saber qui ha fet això i de la intriga que te, li dona igual els comentaris de la gent i les seves cares. Quan ja no troba cap fletxa més, mira cap a endavant seu i troba un paper escrit aferrat a la paret que diu:



No et rendeixis, si us plau no cedeixis,

tot i que el fred cremi,

encara que la por mossegui,

encara que el sol s'amagui i es carrer el vent,

encara hi ha foc en la teva ànima,

encara hi ha vida en els teus somnis,

perquè la vida és teva i teu també el desig,

perquè ho has volgut i perquè t'estimo.

pd: vés a la biblioteca i troba en un llibre aquest poema i el seu autor.



N’ Albert,  atabalat perquè no sap qui hi ha darrera de tot això, pren la decisió d’anar directament a la biblioteca per esbrinar qui hi ha al darrera. De camí  n’Albert pensa en qui podria ser, però no li ve al cap ningú  quan, de cop i volta, veu la seva estimada,  na Verònica, l’al·lota de la mirada profunda, la primera vegada que la va vore va ser a la universitat i fins ara estava enamorat d’ella bojament. Passa al costat d’ ell però no es saluden, n’Albert és molt vergonyós i na Verònica pareix ser que també perquè només li somriu.

En arribar a la biblioteca ensenya a la bibliotecària el poema i li diu:

-Bon dia, podria dir-me a qui pertany aquest poema i on hi ha llibres d’ell,  per favor?

+ Clar que sí jovenet, aquest poema és d’ en Mario Benedetti, els llibres amb els seus poemes estan allí, al fons a l’esquerra.

-Moltes gràcies bona dona -exclama n’Albert. 

Quan n’Albert ja sabia on era el seu destí va anar ràpidament i va cercar per tots els llibres de poemes d’en Mario Benedetti i, per fi, va trobar el poema. Al seu costat hi havia un altre paper que posava:

“Molt bé has trobat aquest llibre, ara vés a la pàgina 150 i llegeix el següent poema”, n’Albert ho fa i el poema era:



I quan vaig veure el seu somriure, 

ho vaig saber. 

Aquest era el somriure que volia 

veure sempre en despertar 

durant la resta de la meva vida.



Al seu costat posava: em coneixes i jo et conec a tu, però com saber si el que em passa a jo et passa a tu? Doncs així ho comprovaré.

Capítol 2 El color groc
Fa 6 dies 15 hores i 42 minuts que n’Albert no sap res de la persona que el té tan intrigat, ell està atabalat perquè  té molts d'exàmens de la universitat i al dia següent té el més difícil del curs.

Decideix anar a relaxar-se a un dels seus llocs preferits, un espai al costat de l’aeroport on et pots posar a mirar els avions enlairar i aterrar, a n’Albert des de petit li agraden els avions i això li relaxa. Mentre mira els avions busca en el seus pensaments  la mirada profunda de la Verònica.

Es disposa a anar a casa a estudiar quan veu que no porta els seus apunts, ja és tard i encara ha de tornar a la universitat a buscar-los quan realment hauria d’estar estudiant en lloc d’estar perdent el temps, s’enfada amb ell mateix.

Quan arriba a la universitat va cap a la seva taquilla que és la número 4, agafa els apunts i es disposa a tancar la taquilla quan veu caure un tovalló. L’agafa i veu que porta el logo de la seva cafeteria preferida amb un missatge escrit, que diu: D3m4 4 135 16

De camí a casa, ell no entenia res, va guardar la nota a la seva butxaca i va anar al cotxe. Intentava desxifrar el que volia dir la nota, a cada semàfor en vermell la treia i intentava fer combinacions, quan de cop i volta va recordar que de petit jugava a desxifrar textos escrits en números, amb els seus güelos. Quan arribà a casa seua, emocionat, ho va esbrinar, al tovalló posava: demà a les 16.

Emocionat va pensar que la persona que estava al darrera de tot el que havia passat tornava a la acció.

Va intentar concentrar-se de nou per a estudiar per al seu examen.

Al dia següent es va despertar pensant en la nota que havia trobat a la taquilla, l’hauria agradat que la cita hagués estat aquell mateix matÍ, però l’examen més difícil de tot el curs l’esperava. Es va vestir ràpidament i va marxar cap a la universitat. L’examen va sortir millor del que esperava. Intrigat va anar cap a la cafeteria on la persona que estava darrera de tot això l'esperava.

Va entrar i es va seure a la taula on sempre, al costat de la xemeneia per estar calentet. Va demanar un cafè bombon que era el seu preferit, i va esperar atent a rebre alguna senyal de la persona que l'havia citat. Li varen portar el cafè i quan va aixecar la tassa va veure que al plat hi havia un missatge que deia:

surt fora i mira el cel

pd: encara que la por mossegui,

encara que el sol s'amagui i es carrer el vent,

encara hi ha foc en la teva ànima,

encara hi ha vida en els teus somnis…

Ell eufòric va sortir a fora y mirà al cel quan de cop i volta va veure una avioneta molt polida, n’Albert es donà conta de que portava una pancarta anunciant la cursa popular que es feia al dia següent al parc del llac a les  17:30. I en un extrem de la pancarta algú hi havia escrit en lletres grans "et veig allà" i hi havia dibuixat un paraigües groc al costat.

N’Albert cada vegada estava mes nerviós, no sabia com reaccionar. Semblava que ell era molt important per a  la persona que estava al darrera de tot alló i això encara el tenia més intrigat per saber qui era.

De cop i volta passà la Verònica per el seu costat però només es miraren, no digueren res, els dos eren molt vergonyosos. Ella va seguir  cap endavant i n’Albert la va seguir mirant, era la dona dels seus somnis, la que el tenia completament boig. Ell tornà a entrar a la cafeteria i es prengué el seu cafè pensant en la Verònica, en la mirada tan profunda que s’havien fet i la connexió tan forta que acabaven de tenir. És única pensà ell.

Al tornar a aixecar la tassa va veure el missatge del plat, no podia evitar en ningun moment parar de pensar en qui seria aquella persona que el tenia tant intrigat.

El temps passava molt a poc a poc, impacient per a que arribes el dia següent, ell no podia dormir-se només pensava en si es tractaria d'algun conegut o si tot això era només una broma de mal gust. N'Albert no sabia què pensar fins que va aconseguir dormir-se.

Dissabte 14 de novembre, n’Albert s’aixeca a les 11:00 del matí, està assedegat, dementre que beu aigua recorda que és un dia important, per fi veuria a la persona que hi havia darrera d'aquest embolic i després de tot podria saber qui era. Emocionat comença a enllestir-se. Va directament cap a la dutxa i en acabar es posa el seu polo preferit de color blau. A n’Albert com de costum li agrada arribar puntual i amb lo nerviós que està, arriba al parc una bona estona abans. El seu cor cada vegada batega més ràpid, sembla que l'hi ha de sortir del pit. Arriba al llac on desesperadament comença a buscar el paraigües groc, quan de cop i volta veu que a l'altre costat del llac algú sosté l'esperat paraigües de color groc! El cor cada vegada li va més ràpid, el primer que li passa pel cap és que ha de córrer a buscar a aquella persona. N’Albert surt escopetejat i quan falta poc per a arribar a aquella persona pot apreciar que va encaputxada. Però no pot distingir cap detall més ja que de cop i volta comença a ploure intensament i tothom al parc obre els seus paraigües. N'Albert no s'ho pot creure en veure que gaire bé tots els paraigües al parc són grocs! Perd a la persona encaputxada, no sap què fer, es troba desorientat.

N’Albert mullant-se baix la pluja sense saber què fer, mira per tot arreu confús. De sobte algú li toca l’esquena, ell estranyat es gira i no veu a ningú. Un dels concursants de la cursa passa pel seu costat  en aquell moment i n’Albert es queda sorprès quan veu que en lloc d'un dorsal el corredor porta a l'esquena una foto d’algú sostenent el paraigües groc al seu lloc preferit, on mira passar els avions.
Capítol 3 La raó
N'Albert està molt nerviós, no sap com reaccionar, l’única solució que troba és anar correguent cap al cotxe, arrencar-l'ho i anar a per la persona que es troba darrera de tot això.

De què serveix no intentar-ho,  aquesta podria ser la seva oportunitat per a veure-li la cara, els ulls, per saber la explicació de per què li han fet això a ell i no a una altra persona.

Arriba al cotxe, treu les claus, li costa encertar fins que la clau entra al contacte, està tremolant dels nervis que té, arrenca el cotxe i comença a conduir en direcció cap a l'aeroport, el seu lloc íntim. De camí cap allà no para de pensar en com serà aquesta persona, si serà home o dona, si encara seguirà allí esperant-lo, si tot això és només una broma de mal gust per part d'algun graciós o si serà de veritat. Quan de sobte el cotxe es para, cada vegada va més lent, es va frenant, n’Albert impressionat pensa que el destí no està a favor seu. No es pot creure que pugui tenir tanta mala sort. Decideix avisar a la grua, són les 18:40 i després d'esperar 30 minuts infinits, de cop i volta la grua arriba i se’n endú el cotxe.

N'Albert decideix anar correguent cap a el seu lloc íntim a l'aeroport, es troba a uns 10 minuts de distància. Arrenca a córrer. Un cop allà, mira cap a totes les direccions, la seva mirada no troba res, està perdut, ni rastre del paraigües groc. La seva oportunitat ha set esclafada.



Són les 7 del matí quan sona el despertador, n’Albert s’aixeca per preparar-se per anar a l’univeritat, no en té cap ganes, a més el dia es desperta ennuvolat i sembla que amb ganes de començar a ploure en qualsevol moment. Agafa la motxilla i surt en direcció cap a la universitat. La casa de n’Albert es troba exactament a 8 minuts caminant de la universitat, ja ho té més que comprovat. Es para al semàfor, quan de sobte apareix na Verònica al seu costat, es miren i un somriure surt d’ells. Segueixen caminant junts fins a l'universitat però no es diuen ni una paraula.

N’Albert ja no està tan apagat, ha vist a la seva estimada i entra a classe feliç, oblidant les seves penes. A la sortida n’Albert va a deixar els llibres a la taquilla i quan l'obre de sobte veu caure un paper, l’agafa i veu que hi posa:



A la boca vermella i fresca

petó, i la meva set no s'apaga,

que en cada petó voldria

beure sencera la teva ànima.





M'he enamorat de tu

i és malaltia tan dolenta,

que ni la mort la cura,

¡Bé ho saben els que estimen!



Pd: ves a la biblioteca i agafa el llibre de l'autor.



N’Albert sorprès pensa que això és igual que al principi, que a la persona que està darrera de tot això no li importa que ahir no arribés a temps a l'aeroport. Algú vol seguir posant-lo a prova.

Sense pensar-ho corre cap a la biblioteca, una vegada allí va cap a l’estanteria on estan els poemes, aquesta vegada coneix perfecta-ment aquest poema d’en Manuel Machado. N’Albert comença a buscar el llibre, primer troba els d’en Mario Benedetti, després els d’en Manuel Machado quan de sobte troba el poema i el comença a llegir, per a ell mateix, en veu baixa. Està nerviós, la veu li tremola, no sap què passarà després d’això. Segueix llegint quan de sobte sent com un eco de la seva veu. Para de llegir i escolta que realment es tracta d'una veu fina i femenina que està pronunciant el mateix poema. No s’ho pot creure, coneix aquella veu. Quelcom al seu interior li diu que és na Verònica, però n’Albert no n'està segur, vol comprovar-ho amb els seus ulls. Camina ràpidament fins a l’altre costat de l’estant, esperant trobar-hi a la Verònica, però sorprès, no hi troba a ningú.

No s'ho pot creure, està convençut d'haver sentit la seva veu molt a prop seu. Decideix seguir buscant, caminant ràpidament entre els diferents passadissos, quan de cop i volta es xoca amb na Verònica.

Es queden mirant l'un a l'altre, sorpresos.

En aquell moment es para el temps, N'Albert es perd dins de la mirada única i profunda de na Verònica. Té els pèls de punta, el seu cor batega amb força, la mira de dalt a baix i torna a reflexar-se en els seus ulls pensant que tota ella és perfecta.

De sobte a n’Albert se li passa pel cap començar de nou a recitar el poema per veure si ella el segueix i així comprovar si realment era ella, la que estava darrera dels estants.

Albert: A la boca vermella i fresca

I na Verònica va seguir: petó, i la meva set no s'apaga,

Albert: que en cada petó voldria

Verònica: veure sencera la teva ànima.





Albert: M'he enamorat de tu

Verònica: i és malaltia tan dolenta,

Albert: que ni la mort la cura,

Verònica: ¡Bé ho saben els que estimen!



N'Albert estava molt nerviós, casi bé tremolava. Estava casi segur de que havia de ser ella la que estava darrera de tot això, però com preguntar-li si es tractava d'ella, com seria la seva resposta, la seva reacció.

Va decidir ser valent i treure el valor necessari per allò que tant li importava, i finalment decideix preguntar-li:

+Ets tu la que ha estat darrera de tot això?

Na Verònica es queda callada, mirant cap al terra. N'Albert no es rendeix.

+No voldria fer-te por amb els meus sentiments, però fa molts d'anys que m'agrades, que la teva existència ha donat sentit a la meva vida, fent-me feliç dia a dia. Haver compartit aquesta prova amb tu seria com encaixar la peça perduda al trenca closques del meu cor. Perquè res em faria més feliç que saber que tu també m'estimes.

Na Verònica segueix amb la mirada perduda, com si tingués por de despertar d'aquell somni en tornar la mirada a n'Albert.

N’Albert li agafa la mà i li diu:

+T’estim

Na Verònica, amb un somriure tímid i els ulls brillants plens d'il.lusió, li diu:

-Fa molts d'anys que estic enamorada de tu Albert i el meu cor em demanava apropar-me a tu i descobrir si el teu amor també em corresponia. Aquest conjunt de proves em va servir no només per sentir-te més a prop, també per conèixer millor el teu interior, la teva curiositat, la teva sensibilitat, la teva passió pels avions i la poesia, i sobretot la teva valentia per aconseguir tot allò que et proposes.

N'Albert i na Verònica, es fongueren en una càlida i llarga abraçada.



Dos mesos més tard:



-Albert trobes el meu llibre d’Economia per algun lloc?

- No, encara no l'he trobat, has mirat baix del llit estimada?

- Ara ho anava a mirar! Aquí està! Ja no fa falta buscar més, estava aquí amor meu.

-Anem a dormir que és molt tard princesa, demà seguim estudiant.

-D’acord "amore", t’estim!

-I jo a tu princesa, que dormis bé.



Eren les 6:40 de la matinada i el telèfon va començar a sonar, n’Albert va estirar el seu braç per agafar-l'ho però de cop i volta va tirar el got d'aigua al terra, despertant a la seva dona que li va preguntar que què passava. Ell va contestar la trucada:

-Si?

Ningú va contestar. N’Albert va penjar i feliç va mirar a la seva dona, na Verònica, i li va dir:

-Amor meu no passa res, s'han equivocat.

-D’acord "amore", quin ensurt!

-Per cert saps que això ja ho havia somiat?

-De veres? I què passava ara?

N’Albert la va besar i li va dir:

-Això, t’estim!

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]