Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
isacanigo
Col·legi Canigó. Barcelona
Inici: Camps de maduixes
Troballa casual
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Primera troballa
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-Surt al carrer -digué aquella veu freda i penetrant.

-Però... qui és vostè? I per què...?

La trucada havia acabat. En Jaume va penjar el telèfon i es va posar la bata de sortir de casa a sobre el pijama i les sabatilles de conillets als peus. Tot estava llest per a enfrontar-se amb el destí. Va explicar a la Maria el que anava a fer i ella va dir-li que anés amb compte i que no oblidés tancar bé la porta per si, després de matar-lo, volgués matar-la a ella. Va fer que sí amb el cap, amb la mirada segura i ferma de qui té la situació sota control, i, després d’agafar la bufanda i tancar bé la porta va sortir al camp de batalla. El carrer estava fosc. Només hi havia un fanal encès i, sota el fanal, la silueta d’un home amb barret que fumava. En Jaume es va apropar i a mesura que era més a prop de l’home, més fred tenia. Va pensar que era com una estufa, però que feia l’efecte invers, com un ventilador, però sense tirar aire.

-I tu qui ets?

Era un home molt lleig, amb barba d’uns quants dies i una mirada que casi cremava, en contrast amb el fred que desprenia.

-Jo? -va preguntar, per si hi havia algú més.

-No, en Jordi, el ratolí.

-Però si ja saps qui és, per què li preguntes?

-És a tu, imbècil. Qui dimonis ets?

-Em dic Jaume, i vostè?

-Jo? -va dir, dubitatiu- Doncs, Carlitos, tant de gust. Vols un cigarro?

-No fumo, gràcies.

-Tu t’ho perds, nano.

Es va encendre el cigarro i va mirar a l’infinit. Van romandre en silenci fins la última calada. Llavors, l’home misteriós va treure el paquet de tabac, va agafar un altre, se’l va encendre i l’anava fumant mentre mirava el seu rellotge, amb paciència. Passada una estona, digué:

-Saps per què t’he fet venir aquí?

-Ni idea -va contestar en Jaume, que s’havia estat fent aquesta pregunta des del primer cigarro.

-Doncs t’ho diré demà.

-Vinga, home! Que m’has despertat quan tothom m’estava aplaudint per haver fet molts punts a la final mundial de petanca!

-Petanca... m’agrada. Però no tant com matar gent. És una sensació...! Hauries de provar-ho.

-Avui no. Demà millor.

-No, no, que demà estaré malalt. Si vols la setmana que ve o...

-Bueno. He esperat tota la vida, puc seguir fent-ho una setmana més.

-Jo no vaig esperar gaire. Quan tenia tres anys els pares em van portar un dia amb ells a matar un home ric i em van deixar a la camioneta amb una pistola per si m’atacava algú. Només et diré que quan van tornar es van trobar l’home mort a la camioneta.

-Què maco. Devies ser molt mono tu de petit.

-Ho era.

-Va, però digues-me per què m’has cridat, si us plau -va suplicar en Jaume.

-D’acord, però has d’escoltar amb molta atenció.

-Encara que la dona em digui que no en sé, estic segur que ho puc fer bé.

-Doncs t’he trucat perquè vull que m’ajudis en un treball secret. Ningú pot saber què és el que farem. Ni tan sols nosaltres.

-Tu no ho saps?

-Tu ets una mica burro, no? És secret, no es pot saber.

-Ah, és clar. Doncs, escolta, accepto el repte. Sóc un valent.
Capítol 2 Segon encontre
Quan va arribar a casa, en Jaume va pensar que el que havia passat no podia haver sigut real. Era tot com el fum del cigarro d’aquell home, en Carlitos. Fum que es difuminava amb l’aire i es barrejava amb el silenci de la nit. Fum que, pensava ell, desapareixeria al dia següent. Com que tot havia quedat en una cosa no molt concreta, es va ficar al llit molt tranquil i els somnis el van mantenir en pau fins que va ser l’hora d’aixecar-se, a les 9 del matí, perquè era dissabte. Va anar a comprar el pa i, quan va endinsar-se al carrer de casa seva, va notar una olor estranya i alhora molt familiar: era fum. En Carlitos esperava pacientment, recolzat a la façana d’un edifici.

-Bon dia -va dir en Jaume, sorprès.

-Això per a tu, que has dormit bé. Jo he passat la nit aquí. El meu sostre era el cel i el meu llit, un banc de fusta. Però totes aquestes ximpleries no m’importen, perquè avui és el gran dia.

-Però m’acabes de dir que no era un bon...

-Avui és el dia de la missió, el dia de la gloria. -va dir en Carlitos. Després, va mirar fixament a en Jaume- I tu m’ajudaràs.

-Ui, de vegades em fas una mica de por, nano. Sembles el dolent d’una peli.

-Només tenim un problema: no sabem quina és la missió. Però això no és un problema...

-Però si acabes de dir que...

-...¡perquè ens la podem inventar! -va exclamar en Carlitos amb una cara de felicitat extrema.

-Mmmm... no puc, jo, eh. T’explicaria per què, però si t’ho explico perd el misteri.

-Tu sí que pots.

Una mirada que deia “si no fas el que et mano, et mato” va ser suficient per a convèncer en Jaume. Van caminar junts una bona estona, com buscant una aventura. Els ànims estaven per terra, caminaven cada cop més lent, sense rumb, perdent les ganes. Probablement no hi havia missió. Però, què volia aquell home? Per què estava portant en Jaume per aquells carrers amb una excusa tan dolenta com aquella? El seu cap donava voltes, a cent vegades la velocitat dels peus, que es movien amb acceleració negativa que tendia a zero. La gràfica de la velocitat en funció del temps seria una corba que, en t=0 té una velocitat molt gran i que en t=2 (hores), la velocitat és molt petita i s’apropa a l’eix d’ordenades sense arribar mai a tocar-lo.

Mentre pensava i pensava i anava deixant de caminar, uns policies els observaven, com si fossin lleons que esperen el moment per a llençar-se sobre una presa. I devia ser el moment, perquè els dos caminants van sentir unes sirenes de policia.

-Ells, han arribat -digué en Carlitos.

-Ells? Qui? Eh, espera! -cridà en Jaume, desesperat

En Carlitos havia començat a córrer carrer avall. El va seguir, però feia tant de temps que no feia exercici que les seves cames estaven fent un esforç que després tindria conseqüències, i de ben segur que no serien gaire positives.

De sobte, va caure. Era la fi. Les sirenes sonaven cada cop més fort. Estaven a prop. El portarien a la presó per viure allà el que li quedava de vida. La Maria i els nens l’anirien a veure alguns dies, i la rutina el tornaria boig. El cotxe de policia va parar just davant seu i d’ell baixà un jove agent que ni el va mirar. Després van sortir els altres i tampoc el miraven. Buscaven alguna cosa al final del carrer.

-Allà! L’he vist! Pugeu al cotxe, vinga! Aquesta vegada és nostre! -va cridar un dels policies.

Van pujar ràpidament al cotxe i van accelerar arribant a una velocitat considerable, avançant pel carrer i perdent-se de vista amb el fum que treia el cotxe.

En Jaume va quedar parat, allà, al carrer, tirat al terra. No sabia què passava. Tampoc sabia per què va sortir de casa quan en Carlitos el va trucar. Només es va deixar emportar. I ara estava al mig del carrer, amb cara de ximplet. Què pensaria la Maria? Què pensarien els nens? Tant de bo que no s’assabentessin de res i tot tornés a ser normal.

Va aixecar-se, va seure en un banc i va mirar el mòbil: “Persecució policial...” i una foto seva.
Capítol 3 Parets blanques
Després de trobar-se allò, tot es va ennuvolar. La confusió el torturava i, al seu cap, tot era estrany. De sobte, negre.

Va despertar a un lloc desconegut. La Maria el mirava, com espantada. Alhora somreia una mica, però era un somriure compassiu, potser una mica distant. Un munt de pensaments van aterrar a la ment d’en Jaume i moltes preguntes trucaven a la porta del coneixement buscant la seva resposta. De moment, cap d’elles ho havia aconseguit. Allà, a aquella habitació, regnava el silenci. El poc soroll que hi havia era interior: una lluita de somriures sense força i mirades des de la distància. En Jaume mirà bé els ulls de la seva dona i veié una llàgrima que es barallava amb la gravetat, i que va perdre aquella pugna. Deixà de mirar-la. Alguna cosa no anava bé. La Maria no acostumava a plorar per tonteries. I, aquell lloc tan curiós? On era? I per què...?

La Maria va sortir d’allà en veure que en Jaume no deia res i només la mirava espantat. No va poder aguantar la situació i va haver de marxar. Es va quedar sol allà, amb la única companyia dels seus pensaments i les seves imaginacions. Sol a aquella habitació desconeguda. Les parets eren blanques i sense cap mena de decoració. Poc acollidores: allò no era un hotel. Només hi havia una finestra, i, darrere, barrots de ferro vell i fred. Ell ho sabia. Des del primer moment sabia que allò era una presó. Tot per haver seguit aquell home estrany pels carrers, amb la mateixa confiança que té un nen amb el seu pare. Tot per haver-se deixat emportar per la curiositat. Maleïda curiositat. Tant de bo que no estigués molts anys allà, atrapat, entre aquelles parets sense vida. Tant de bo tingués un bon advocat.

I on estaria el Carlitos? Potser havia aconseguit escapar dels policies, però no. No podia ser. Eren molts, i ell estava ferit. L’havien atrapat. Probablement estaria a una altra habitació, fumant un cigarro i rumiant com tornar a escapar d’allà. Això ho va deduir perquè els policies havien cridat alguna cosa com “aquesta vegada no se’ns escapa”. Podria ser que fos perquè ja havia escapat d’alguna presó.

De sobte, va arribar un home amb bata blanca i uns ulls ferotges que s’havien acostumat a veure de tot. Bata blanca...? Allò no podia ser un hospital. No li feia mal res. Només s’havia donat un petit cop a... Ja no ho recordava. Què havia passat exactament? Els policies... O eren...? Ja no podia estar segur de res. Necessitava parlar amb algú. I sospitava que l’home de la bata blanca pogués donar-li una explicació raonable de tot el que havia passat i de per què l’havien posat en aquella habitació amb barrots a les finestres. Però aquell home no li agradava, i va fer veure que dormia, com si fos un nen que ha estat jugant a la consola per la nit i que, quan entra la seva mare, que ho sap perfetament, dissimula com pot. Veient només negre, va sentir uns sorolls d’eines metàl·liques que xocaven entre elles. Després, la porta es va tancar i va sentir veus que venien de fora de l’habitació. Una veu greu dominava l’espai sonor i una veu aguda, de dona, de la seva dona, contestava entre plors algunes preguntes. En Jaume no podia entendre res, i tampoc volia. No volia tastar la amarga realitat d’aquella manera. Però es va aixecar del llit que l’havia protegit de la veritat durant tot aquell temps i va anar cap a la porta. Quan va arribar s’hi va aturar davant. Obrir-la significava que els seus ulls veurien i les seves orelles sentirien tot allò que li estaven amagant les parets d’aquella habitació. I va pensar no fer-ho i continuar protegit al seu llit, però de vegades és millor una veritat que no t’agrada, que una mentida agradable.

Va obrir la porta i va captar tres paraules: manicomi, imaginació, malalt.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]