Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
marmartineezz
IES Lluís Domènech i Montaner. Reus
Inici: Marina
Vaig nèixer per estimar-te
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Roses del color de l'oceà.
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.



Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.




Els meus motius no importaven a ningú, per molt que em busquessin  ningú em trobava a faltar i m’atreviria a dir que la meva ciutat estava molt millor sense mi. La ciutat de la que em vaig enamorar de petit; Barcelona. Sempre he pensat que és una ciutat preciosa per fora, però quan la llegeixes canvia totalment. Només cal tancar els ulls i escoltar aquelles veus que demanen a crits ser escoltades però que mai sabran que han estat silenciades per sempre. Els secrets que amaga Barcelona. Els misteris. Els misteris són els que fan que la gent que porta sempre vivint a Barcelona no es deixin emportar pel camí de l’avorriment, sempre hi ha alguna cosa a cada cantonada, a cada llibreria i dins de l’ànima de les persones.

Jo vivia dels misteris, eren el meu punt d’heroïna. Sense misteris no hi havia acció. Eren com una droga. Els buscava, anava darrere d’ells, els cridava i els resolia.

Però creieu-me quan dic que hi ha misteris que han de quedar-se així per sempre.

Els set dies que vaig ser fora em van deixar ser lliure, recordar perquè havia de ser-ho. Si em preguntessin que vaig fer durant aquella setmana respondria sense pensar-ho que vaig estar amb la Marina acariciant la seva pàl·lida pell, memoritzant el lloc de cada piga que decora el seu cos i besant-la fins al tret d’alba. Però malauradament això no va ser així. La Marina ja no hi era, l’havia substituït un buit sense fons dins meu. De tant trobar-la a faltar em despertava i trobava els seus ulls del color de l’oceà mirant-me, com amb la mà m’acariciava la galta on cada dit dibuixava un “bon dia” sobre la meva pell. Quan em perdia pels carrers ella s’apropava amb el seu vestit blau i em guiava fins la sortida, una sortida amb llum, color i felicitat. Quan la nit ja arribava, trobava a faltar la seva calidesa i els seus dits recorrent la meva cara, per memoritzar-la una vegada i una altra. La trobava a faltar. Però ella era morta.

12 d’abril del 1980

Vaig sortir de l’institut i vaig anar corrent cap a casa. Estava segur que aquella tarda resoldria per què el senyor Cabestany portava cada dia una carta a la senyora Romà. Només tenia una pista; els dos de joves havien anat junts a l’escola i pel que em va dir el senyor Romeu, també  vivien bastant a prop. Vaig berenar l’entrepà que em va fer la mare i vaig sortir de casa el més ràpid possible, fins a arribar a la cafeteria “Mar i cel” a les 17:00. Just a temps, quan el senyor Cabestany -molt seriós i concentrat en les seves accions-  va donar la seva carta a canvi d’un bitllet de mil pessetes al cambrer -que molt silenciós va acceptar les dues coses i se les va amagar a la butxaca del davant-. Vaig seguir al cambrer més silenciosament del que ho hauria pogut fer ell mateix. Vaig amagar-me darrere de la senyoreta Moliner i vaig observar com el cambrer, simulant rentar una taula del costat, va entregar-li la carta a la senyora Romà, que al obrir el sobre es va posar a plorar. Va ser una reacció que va despertar tots els meus sentits i que va fer  -sense jo donar permís a les meves cames- que em dirigís just darrere seu. Els meus ulls van trobar una fotografia on es podia veure a un nen petit de cabell taronja brillant assegut a un gronxador mirant a la càmera amb la cara que reflectia la tristesa que sentia per dins; com si demanés ajuda. Vaig fer una fotografia mental i em vaig memoritzar cada racó que la decorava, fins al mínim detall.

En aquell moment vaig estar segur d’una cosa: havia d’aconseguir les cartes que el senyor Cabestany havia estat enviant a la senyoreta Romà.

Em vaig dirigir al meu racó de la biblioteca que només jo coneixia. La biblioteca sempre estava plena de gent, de llibres i de coneixement. Però aquell racó no el coneixia ningú i era un racó silenciós i perfecte per endinsar-me en el meu món dels misteris; un món que era només meu i que mai compartia amb ningú.

Em vaig endinsar escales a baix, vaig girar cap a l’última estanteria i allí la vaig veure per primer cop. Una noia amb el cabell llarg i negre, amb els ulls blaus i mirada cansada estava asseguda al meu lloc amb un plec de papers desordenats per sobre la taula.

- Perdona, aquest és el meu lloc. – quan les meves paraules van sortir de la boca va aixecar el cap i vaig sentir la seva mirada clavada en els meus ulls. El color blau anava desfent els meus fins a deixar-los sense color.

- Sí? Doncs no vec el teu nom enlloc, sempre podem compartir taula.

La vaig mirar el pitjor que vaig poder, però ni tan sols se’n va donar conta. Vaig estar a punt de fer marxa enrere fins que els meus ulls van veure aquella fotografia. Em vaig apropar i mentre l’estava agafant, la noia d’ulls blaus es va aixecar de sobte i me la va treure de les mans.

- D’on l’has tret? – vaig preguntar.

- No és el teu problema, si vols compartir taula t’hi pots assentar però no xafardegis les coses dels altres.

- És el meu problema, perquè resulta que aquesta fotografia forma part del misteri que he de resoldre.

- No, el misteri que he de resoldre jo – va dir senyalant tots aquells fulls de damunt la taula.

Sense dir res els dos ens vam assentar a la taula i ens vam observar intensament, com si ens enviéssim la informació mentalment. Em vaig fixar en els seus ulls del color de l’oceà, la seva mirada era intensa, tant forta que intimidava. Tenia un to de pell molt pàl·lid, amb petites pigues que li decoraven la galta. El seu cabell era negre, com el carbó, però això no impedia que li brillés. Feia olor a primavera, l’olor que tant havia trobat a faltar i que tant de temps havia estat esperant. Però trobar-la a faltar no va impedir que marxés per sempre dins meu. 

- Em dic Marina. No et diré el meu cognom perquè no sé les teves intencions.

- Em dic Pol, Pol Pàmies. Les meves intencions són resoldre un altre misteri – volia donar a entendre que ja ho havia fet més d’un cop.

- Què saps? – va preguntar directament.

- Com podem confiar l’un en l’altre si no ens coneixem? Esperes que et digui tot el que sé?

- Sé que et dius Pol. Acceptaries treballar amb mi?

Vaig fer que sí amb el cap. Vaig arrossegar molt a poc a poc les fotografies cap a mi esperant la seva acceptació. Com que no va dir res vaig donar a entendre que les podria mirar. Sense dubte, era la fotografia del nen petit: cabell taronja brillant.

- Què saps d’aquesta fotografia? – vaig preguntar sense mirar-la als ulls.

- Es va fer al 1957. – em va dir amb un somriure.

- Ja està? No saps res més?

- Tu, què en saps?

- És una foto important – en aquell moment em vaig donar compte que gairebé no en sabia res.

- Estem pitjor del que em pensava. L’he trobada prop del cementiri. Era una carta i venia amb aquesta nota:

La felicitat sempre ha d’estar present en nosaltres. Quin bé li fem al món si no hi és? En molts casos depenem d’altres persones per a poder ser feliços i això no està gens malament, el problema està quan aquestes persones desapareixen. Un cor trencat no es pot cosir si no tens fil. El teu fill va morir farà uns vint-i tres anys i he esperat molt de temps per a que tornis a ser feliç, però els anys passen i la felicitat no arriba. Espero que quan moris el trobis a la següent vida.

Descansa en pau, F.


La nota em va deixar bocabadat. No li trobava el sentit. Tots els misteris d’abans eren més fàcils, més senzills. Aquesta nota parlava de la mort. La Marina deuria veure la meva cara d’espant perquè em va dedicar un petit somriure amb l’objectiu de tranquil·litzar-me, però el resultat va ser tot el contrari.

- Tens alguna idea de qui podria ser? – va preguntar amb veu suau.

- No, la veritat és que no. Aquest misteri el porto perseguint des de que el senyor Cabestany envia cartes a la senyoreta Romà. – vaig parar cinc segons per tal d’organitzar totes les idees- fins que just avui a la tarda la senyora Romà ha rebut una carta que l’ha fet plorar i és quan he sentit encara més curiositat.

- I t’hi has apropat. – la Marina em va tallar.

- Sí, i he vist aquesta fotografia a les seves mans.

- Només ens falta saber qui és el de la fotografia, qui l’ha enviat i per a qui. – va dir la Marina amb un somriure.

Vam decidir anar a casa el senyor Cabestany i ofegar-lo a preguntes. Durant el camí em vaig fixar com de llarg tenia el cabell la Marina, com cada vegada que pensava es tocava el llavi, com cada vegada que somreia li sortia un clotet a cada galta i com de preciosa era.

- Creus que ens dirà què hi havia escrit a les cartes? – va dir desfent el meu núvol del pensament.

- No ho sé, la veritat.

- Creus que sabrà per a qui anava aquesta carta? – va seguir preguntant.

- No ho sé.

Era còmode estar amb la Marina, em tractava com si em conegués de tota la vida i em robava un somriure de tant en quan. Caminàvem a poc a poc, sense pressa. Recordo la sensació de passar per davant les botigues i apropar-nos-hi per tal de sentir la calentor tres ràpids segons; tres segons rere tres segons, somriure rere somriure i mirada rere mirada. No la coneixia de res, però al seu costat era feliç.

Vam parar just davant la porta de l’edifici i ens vam endinsar fins a arribar davant la porta de casa del senyor Cabestany.  Vam trucar al timbre però només va contestar el profund silenci de l’interior.

Vaig començar a acariciar la paret a poc a poc, buscant qualsevol cosa que em cridés l’atenció. La Marina va començar a acariciar el marc de la porta de dalt baix. Quan es va estar a punt de rendir va tornar a pujar la mà per tal d’acariciar una part que ja havia acariciat i va extreure un tros de fusta on dins, efectivament hi havia una clau. Va obrir la porta desprenent aire ple d’orgull i es va endinsar a l’interior. La casa era vella i petita però això no li treia punts per a poder ser acollidora. Em vaig fixar que al rebedor hi havia un mirall decorat amb la foto d’un nen acabat de néixer; 23 d’abril del 1953.

- Pol. Llegeix això - Va cridar la Marina.

Vaig seguir la veu de la Marina fins al menjador on damunt la taula hi havia una rosa vermella i una carta al costat que hi posava Maria Romà escrit amb lletra elegant. Vaig agafar el sobre i el vaig obrir deixant que la nota em caigués sense voler al terra. La Marina es va acotxar i va començar a llegir la carta en veu alta:

He vist al nostre fill viu, però ha arribat l’hora. Espero veure’t abans de morir.

T’estimo, Jordi.

Capítol 2 La paraula "sempre" no existeix.
Ens vam quedar dos minuts en silenci, però com si haguessin sigut hores. De tant en tant ens llençàvem mirades; mirades plenes d’interrogants i pensaments diferents. Vaig llegir i rellegir la carta més de catorze cops i cap cop va aparèixer-hi  cap resposta. La Marina es va aixecar i va començar a passejar per la casa memoritzant tots els rècords que la feien com era; una casa acollidora amb el passat congelat allí dins. Després de deu minuts sense parlar vam sentir un soroll que venia de fora; algú obria la porta amb clau. La Marina ràpidament va aparèixer al meu costat, els dos estàvem immobilitzats. Després de deu segons escoltant com la persona obria i tancava la porta, el vam veure entrant al menjador: Un noi d’uns vint-i-sis anys, d’ulls blaus i cabell pèl-roig ens va mirar amb espant i ràbia a la vegada. Es va apropar a mi i amb un vist i no vist em va arrencar la carta de les mans i va arrencar a córrer.

-          Corre! – va dir la Marina mirant com el desconegut marxava amb la carta.

La Marina em va agafar de la mà i vam sortir darrere d’aquell fugitiu. Vam travessar carrers plens de gent que t’insultaven quan els apartaves del teu camí, però també vam travessar carrerons que ja formaven part de l’oblit de Barcelona, sense ànima i sense rècords. En aquell moment em vaig donar conta que els carrers són com les persones;  una persona sense rècords ja no serà mai la mateixa.

Ens vam esperar a la cantonada del carrer on vam veure com el desconegut entrava dins d’un edifici que semblava que anés a caure en qualsevol moment.

-          Pol – va dir la Marina – escolta’m, hem d’entrar en aquesta casa.

-          Jo m’esperaria fins més tard, no sabem si aquest paio ens estarà esperant al primer pis amb un ganivet a les mà.

-          Però tu li has vist la cara? Sembla que no hagi trencat mai un plat. Estava molt espantat.

-          No te’n fiïs mai de les aparences.

-          Això ho vaig aprendre amb tu – va dir amb un somriure picar.

-          Què vols dir amb això?

-          No ho sé, ets diferent del que m’esperava.

-          És bo o dolent això que em dius?

-          Serà com tu creguis.

Després de que les seves paraules sortissin de la seva boca, un impuls que encara no sé d’on va sortir, va fer que li atrapés la cara amb les meves mans i que els meus llavis busquessin la seva boca. Em vaig sorprendre quan la Marina no va fer res per evitar-ho, simplement es va deixar portar. Els seus llavis suaus ballaven al ritme dels meus, com en un ball; sense trepitjar-me i fent-me viure cada moment. Els meus dits acariciaven lentament la seva galta i mentre ho feien anaven recordant el lloc de cada piga que la decora; aquelles pigues que tant havia mirat i memoritzat. No sabria explicar com, però vaig tenir la sensació de que el seu cor per dins em parlava. Em deia que estigués amb ella per sempre, que no la deixes marxar mai i que encara que ella mai necessitarà protecció de ningú, que estigués sempre present per lluitar al seu costat.

Ni en aquell moment ni ara entendré la paraula “sempre”. Què vol dir? Res i absolutament res és per sempre. Les coses, les persones i els sentiments sempre tenen un principi i un final. El que comença s’acaba. El que comença enamorant-se acabarà patint, però acabarà.

Vam estar dues hores esperant-nos fins que es fes fosc. Asseguts a la cantonada d’un carreró, on de tant en tant hi passaven cotxes i homes demanant cigarrets. Era com si fóssim el centre del món. Com si fóssim dues persones destinades a estar juntes i felices. Ja no era el món qui em mantenia viu, sinó ella. Ella, els seus ulls blaus i les petites pigues que decoren la galta, un cop i un altre. Ella era poesia dins meu.

-          Pol, hauríem d’entrar o es farà molt fosc.

-          Sí, entrem-hi.

Vam caminar fins arribar just davant de la porta de l’edifici. Vam estar deu segons davant de l’entrada dubtant si entrar-hi o no.

-          Hem esperat dos hores per entrar-hi, no ens tirem enrere. – va dir la Marina xiuxiuejant.

Vam entrar molt a poc a poc, intentant que la porta no fes soroll al obrir-se. El primer que vam veure van ser unes escales que conduïen a una sola porta. La Marina va intentar obrir-la però aquesta no va cedir. Vaig començar a buscar alguna clau que l’obrís com ja havíem fet interiorment. La Marina va provar de buscar-la pel marge on havíem trobat l’anterior, però no hi va trobar res. De sobte la porta es va obrir sola. Com per art de màgia. La Marina es va endinsar dins la foscor però ràpidament la vaig agafar del canell.

-          La porta s’ha obert sola, de veritat creus que és una bona idea entrar-hi?

-          Sí, és una idea brillant. – va contestar ella.

Em va fer un petit cop perquè la deixés anar. Vaig dubtar si seguir-la o no, però ràpidament vaig recordar aquella sensació que em va envair el seu petó i vaig decidir seguir-la, que passés el que hagués de passar.

Al endinsar-nos vam veure una llum. Era la lluna que il·luminava tota l’habitació a través de la gran finestra que la decorava. Hi havia una taula plena de papers. Em vaig apropar i eren tot cartes, amb la mateixa lletra que dies abans la Marina m’havia ensenyat.

-          Marina, vine aquí.

-          No Pol, vine tu.

Em vaig apropar seguint la seva dolça veu. Em va senyalar la paret. Milers de fotografies de persones que coneixia, persones que em sonaven i persones totalment desconegudes em miraven des de punts i perspectives diferents. Les quatre parets estaven plenes de fotografies de tots els colors. El cor em va fer un bot quan vaig localitzar la cara del meu pare,  sense mirar al objectiu però amb un somriure de veritat. Mai havia vist aquella foto i sospitava que ell tampoc sabes de l’existència d’aquesta.

-          Està el meu pare. – vaig senyalar amb el dit la fotografia.

La Marina va agafar els papers de damunt la taula i es va apropar a la finestra amb l’objectiu de poder-hi veure alguna cosa amb la llum de la lluna. Llavors vaig recordar que portava una llanterna petita al meu clauer.

-          Marina, tinc una llanterna molt petitona, però crec que servirà.

Vaig treure-la del clauer i li vaig passar. La Marina la va encendre i semblava que la llum fos més gran del que era, tota l’habitació va quedar il·luminada. Aquest fet va fer que es poguessin veure les fotos a la perfecció. Vaig rodejar les quatre parets buscant una sola fotografia. La meva.

-          Pol, vine.

Vaig arribar al seu costat i em va passar dos parells de cartes. La primera que vaig llegir hi deia això:

Estimat Ramón Jonqueres,

Creu-me que de tota la gent amb qui treballo ets dels meu preferits. Després de la mort de la teva dona has canviat totalment i ja no seràs mai més la mateixa persona. No cal que et digui que ets molt savi, però tampoc cal que et digui que ets un savi molt amargat. La gent que t’envolta no té la culpa de la teva infelicitat, que com tu sempre dius, té molt a veure amb la mort de la teva dona. Així que preparat perquè d’aquí poc faré que et retrobis amb ella.

Descansa en pau, F.

Era exactament la mateixa persona que dies abans havia enviat aquella carta anònima. De sobte tot em va començar a quadrar. El nen de la fotografia, la carta, els plors de la senyora Romà... Aquella carta anava dirigida al senyor Cabestany. El volien matar perquè era infeliç? Hi havia un senyor que es dedicava a matar a la gent infeliç?

-          Marina, la carta que em vas ensenyar... – no em va deixar continuar.

-          Anava dirigida al senyor Cabestany. El matarà.

-          Si, però...

-          No t’ha semblat que el noi que hem perseguit abans podria ser...?

-          El seu fill.

Vam sortir d’aquella habitació el més ràpid que vam poder però abans de que sortíssim per la porta la Marina es va endinsar a una altre habitació. Aquesta era més petita i no hi havia cap taula. També estaven totes les parets decorades de fotografies amb una persona a cada una. La diferència amb les altres fotografies és que aquestes la gran majoria tenien una creu vermella al damunt. 

-          No pot ser – va dir ella molt fluix.

Ràpidament vaig mirar cap a on senyalava la llum de la llanterna i allí el vaig veure. El senyor Cabestany, però sense cap creu. Això només em va deixar una cosa clara. Estàvem a l’habitació de la gent que estava morta o que havien de morir.

-          Pol, ara és hora de marxar.

-          Espera’t un moment.

Vaig endinsar-me a l’habitació dels “vius” i vaig buscar-me com un desesperat. En aquell moment no em vaig trobar, però vaig veure una cara que em va cridar molt l’atenció. Vaig agafar la fotografia i la vaig girar. Darrere hi havia escrit totes les coses i les persones que feien feliç a aquella persona. La vaig tornar a enganxar i ara amb més forces em vaig començar a buscar.

-          Pol, m’he trobat.

Vaig agafar la seva fotografia i també la vaig girar. També tenia apuntades les coses i les persones que la feien feliç. Em va tremolar tot quan vaig veure el meu nom apuntat en aquell raconet de la fotografia.

-          No m’ho puc creure. Aquesta persona està malalta. Marxem, ara.

-          No Marina, jo em vull trobar.

La Marina em va ajudar a buscar-me. Vam estar una petita estona que se’m va fer eterna. Sabia que també hi havia una altre sala plena de fotografies. Però no trobava el valor de buscar-me en el grup de gent que havia de morir. Vaig estar a punt de rendir-me i marxar quan la Marina em va cridar.

-          Pol, ets aquí. No et trobàvem perquè aquesta fotografia és de fa bastant de temps.

Em va envair una sensació de tranquil·litat que va fer que deixés anar un llarg sospir. Vaig agafar la fotografia i vaig girar-la ràpidament. Hi havia escrit el nom de la Marina, però el que més em va cridar l’atenció van ser  onze paraules que estaven en color vermell:

·Li agraden tant els misteris que és capaç d’estar llegint això.

Vaig deixar que la fotografia caigués al terra junt amb la meva valentia i el meu coratge. Estava mort de por i sense pensar-ho vaig estirar a la Marina del braç i vaig arrencar a córrer. I just en aquell  moment la meva vida va canviar per sempre.

Allí estava expectant aquell senyor que sense saber-ho va matar a tantes persones, deixant enrere les seves oportunitats per a trobar la felicitat. Un senyor amb el rostre ple de cremades ja cicatritzades. Va ser quan li vaig fotre un cop de puny que el va deixar al terra. La Marina però, va agafar-li la carta que tenia a les mans i just en aquell moment la va fer caure al terra i li va tirar un líquid tòxic als ulls que va fer que cridés d’espant. Vaig donar-li un altre cop de puny i al caure li vaig trepitjar la panxa el més fort que vaig poder. Vaig agafar a la Marina del  coll i me la vaig endur cap a casa.

  
Capítol 3 Tot del color negre.
El metge ens va dir que no hi havia res a fer,  que la Marina es quedaria cega per sempre. Els seus ulls es van desfer  a causa d’aquell líquid àcid. La Marina era una noia molt forta, però durant aquella setmana ni tan sols va parlar. Es limitava a pensar i així se li passaven les hores, molt lentament, tan lentament que patia que ella mateixa marxés junt amb la visió dels seus ulls.

Recordo al detall un dia que em vaig asseure al seu costat i molt lentament li vaig agafar la mà. En aquell instant es va posar a plorar i vaig poder sentir com tot el seu món se li queia als peus. Vaig abraçar-la molt fort i vaig estar acariciant els seu cabell fins al tret d’alba.

- Marina, jo sempre estaré aquí, amb tu.

- Podem sortir al carrer a passejar una estona? – va preguntar.

No ho vaig dubtar, faria el que fos per ella.

Vam passejar pels carrers de Barcelona, els senyors amb maletí que corrien en contra rellotge demostraven l’hora del matí. Tots aquells senyors que corrien rere la rutina que es presentava tan semblant com els dies anteriors i tan semblant com els dies que havien de venir, sense sorprendre’ls. En aquell moment vaig desitjar no caure mai en aquell bucle de l’avorriment.

- Saps què és el que més trobaré a faltar? – va dir la Marina mentre m’agafava de la mà.



- Suposo que moltes coses.

- El llegir – va dir ella sobtadament.

- Jo sempre et llegiré – vaig dir ràpidament.

Va agafar un bon tros d’aire i em va deixar caure la mà.

- No vull que ningú faci res per a mi. –va deixar un llarg sospir-  Saps què més trobaré a faltar? Veure passar el temps. Des de que surt el sol fins que es pon. Les taques roses de l’alba, les expressions de felicitat de cada persona, les mirades, el mar... però sobretot la lluna, la lluna quan està minvant. Els sentiments. Els sentiments es veuen per l’aire. Saps què vec ara? Res. Negre. Em promets una cosa?

- El que vulguis – vaig respondre content pel fet de poder col·laborar en alguna cosa.

- Vull que em descriguis tots els llocs que et demani, tot el que veus. Sense tenir en compte les vegades que et demani que em descriguis un mateix lloc. Vull que ho facis de principi a fi.

- T’ho prometo.

Vam estar dues setmanes així. El fet d’haver de descriure cada paisatge, cada cosa i cada persona em va fer donar-me conta de que hi ha moltes coses que ens passen desapercebudes a primera vista. Que totes les coses necessiten dues oportunitats. Dues mirades. I el doble de temps. Les persones no són el que semblen. Els gestos, les maneres i les mirades fan una persona com és.

Ens en vam oblidar totalment del misteri. Hi havia coses més importants. Cada dia a les sis de la tarda la Marina i jo ens assentàvem al sofà de casa seva i li llegia novel·les o poesia. Ens passàvem mitja hora reflexionant un poema i buscant-hi el significat. I quan ens cansàvem sortíem al carrer i passejàvem.

Un mes. Trenta-un dies sense parlar de misteris, sense fotografies amb creus, sense cartes... la Marina em va dir que l’oblidéssim, era un camí sense sortida. En aquell moment la vaig comprendre, a ella el misteri li va treure la visió i totes les sensacions que porta aquesta. La Marina ho va pagar car. Jo també trobava a faltar la seva visió. Aquella mirada tant intensa que acabava intimidant era clau per als seus objectius. Ella aconseguia les coses així. Preparava el seu objectiu i quan els seus ulls blaus del color de l’oceà atrapaven la mirada de la víctima aquests es fonien com una carta d’amor tirada a la xemeneia.

Tot i respectar a la Marina amb la idea de mantenir la distància del misteri, la meva curiositat m’incitava a continuar o com a mínim simplement observar. De tant en tant, abans d’anar cap a casa la Marina, passava per davant de la cafeteria “Mar i Cel”. De fet durant sis dies no vaig trobar-hi res d’estrany, bé, potser s’olorava una mica de neguit entre ells dos. Després d’una setmana ja no vaig tornar a veure al senyor Cabestany . Quan van passar trenta-set dies al passar per davant de la cafeteria vaig trobar a la senyora Romà molt rara, podia olorar els nervis a cinc metres de distància. Vaig arribar a casa la Marina preocupat i podia sentir com totes les preguntes xocaven contra les parets del meu cap buscant-hi resposta. Notava com la curiositat m’estava distraient de tot el que feia.

- Pol, es pot saber què et passa? Puc olorar els teus nervis des d’aquí – semblava enfadada.

- Marina, avui a la cafeteria la senyora Romà es comportava de manera estranya i fa temps que no vec al senyor Cabestany. – vaig dir, no podia aguantar més.

- No és el nostre problema Pol, ja ho saps. – va dir ella tranquil·lament.

- Sí, però era, és, el nostre misteri, recordes? Hem de salvar la vida d’aquell home.

- I qui salvarà la meva? Tu potser? Aquest misteri m’ha tret una de les coses més valuoses que tenim l’ésser humà. Saps què passa? Que vaig ser jo qui ho va pagar, no tu. Creus que ara mateix sóc feliç? Ni tan sols fingeixo ser-ho. Marxa. Ves a resoldre el misteri de merda i quan t’hagin arrencat la teva visió hi tornes. O potser ja no ho faràs mai.

Les seves paraules eren com espases dins meu. Em sentia culpable perquè tenia raó. Estava perdudament enamorat d’aquella noia i l’estimava amb totes les meves forces.

- Perdó Marina, oblidaré el misteri. T’estimo.

No va respondre. Es va aixecar de la butaca i molt a poc a poc la vaig veure desaparèixer pel fosc passadís que l’endinsava cap a la seva habitació. Un fosc passadís que per ella ja representava la seva vida. Tot del color negre.

Vaig estar una setmana sense saber res d’ella. Em feia por presentar-me a casa seva sense el seu permís. Només esperava una trucada que m’indiqués que la podia veure. Recordo que dijous a la tarda feia fred, aquells dies de primavera que no encaixen i on les flors passen totalment desapercebudes. Va ser quan vaig sentir com algú picava a la porta de casa meva. Em vaig sorprendre perquè no esperava ningú. Vaig obrir la porta i un noi pèl-roig es va endinsar corrents sense permís.

- Ets el Pol, oi? – va dir amb la veu entrecreuada.

- Sí, tu ets qui em va prendre la carta...

- Sí, ho sento, però aquella carta la va escriure el meu pare per la meva mare.

- Teníem raó, la Marina... què vols?

- Necessito la vostra ajuda, en Foscor matarà al meu pare i no el trobo enlloc. Si ell sabés que sóc viu el faré feliç.

- Així que hi ha algú que es dedica a matar la gent que no és feliç?

- No és com sembla. Nosaltres, és a dir, la gent que es dedica en això els fa un favor, ja que una vegada morts se’n van i troben la felicitat.

- O sigui, mateu perquè siguin feliços? – casi em poso a vomitar.

- Troben la felicitat, creu-me. – va dir ell seriosament.

- Segueix-me, hem d’anar a buscar la Marina. – vaig dir-li.

Vaig analitzar tota la informació de veritat. Gent que matava a gent perquè no eren feliços, això era legal? Vaig sortir corrents de casa i em vaig dirigir a casa la Marina. Notava com el noi pèl-roig em perseguia perquè sentia com les seves passes trepitjaven les meves. Vaig pujar les escales de l’edifici i vaig picar al timbre sis vegades seguides.

- Pol? Què vols? – va dir amb un to de veu greu i sec.

- Hem de parlar.

En Llamp li va explicar que era fill d’en Cabestany i de la senyora Romà.

- Em dic Llamp, però fa poc vaig descobrir que el meu nom real és Jordi Cabestany Romà. Sóc un nen robat. Quan vaig néixer els metges van fer creure als meus pares que havia mort al part. Em vaig criar amb en Foscor, que em va ensenyar totes les tècniques de l’ofici. Vaig créixer veient com gent desconeguda era assassinada, veia com les fotografies de la gran sala passaven a la sala petita i més tard eren marcades amb una creu vermella. Allò significava que la persona ja era morta. Fa tres mesos que em vaig assabentar que realment jo tenia uns pares i que no compartia cap tipus de genètica amb en Foscor. En Foscor tenia la meva carta de naixement i vaig poder veure els noms dels meus progenitors. Vaig estar una setmana buscant els meus pares com un desesperat per tota Barcelona. Fins que un dia vaig passar pel davant d’una cafeteria i una senyora em va cridar l’atenció, més concretament el seu cabell pèl-roig. Vaig començar a parlar amb ella i quan vaig agafar el punt de confiança li vaig preguntar pels seus fills. Va ser en aquell moment quan ho vaig saber. Es va posar a plorar. I em va dir “passaran tants anys com hagin de passar, però sempre el trobaré a faltar i m’enfadaré amb el món per no haver-li donat l’oportunitat de tenir una vida tant plena com l’hagués tingut.” Vaig ser directe. Vaig dir-li que era el seu fill. Un nen robat. Al principi no s’ho va creure, però més tard em va abraçar i em va portar a casa seva. Em va explicar que ells en sospitaven de que fos un nen robat i que van rebre una carta anònima amb una fotografia de quan jo era petit.  Vaig parlar amb en Foscor i quan li vaig dir va explotar de ràbia, per un moment vaig pensar que es moria de tota la ràbia que portava acumulada. Em va dir que el meu pare no era feliç i que el mataria en quan pogués. Li vaig dir que si em presentava com el seu fill li tornaria la felicitat, però encara amb més ràbia em va fotre una hòstia i va sortir en busca del meu pare. Ara ja farà tres setmanes que no en sé res. sé que no és mort perquè en la seva fotografia de moment no hi ha cap creu, ajudeu-me si us plau. És el meu pare.

- Però si serà feliç, per què l’ha de matar? – va preguntar la Marina.
- Ja no és per feina, és personal. En Foscor és un home molt rancorós. Tot ha de ser com ell vulgui. La seva feina és una excusa.

- Tens alguna idea d’on pot ser? – vaig preguntar ràpidament.

- No ho sé. – va respondre ell.

- Creus què et podria haver deixat una pista? – vaig preguntar.

- No ho sé. Però el que si sé és que sap que sóc viu. Per la carta que us vaig prendre que anava dirigida a la meva mare.

- I també sabem que ell sabia que l’anaven a matar. – va dir la Marina.

- Exacte, ell sabia que l’anaven a matar, per tant es deu haver amagat. – va dir en Jordi reflexionant.

- Tinc una petita idea d’on pot estar, però potser sonarà molt absurd. –vaig dir mirant per fora la finestra- quin és el lloc de la fotografia on surts de petit?

- És a dos barris d’aquí, en un parc petitó.

- Som-hi – va dir la Marina.

En aquell moment vaig ser feliç, dins la Marina tornava a despertar-se l’atracció cap els misteris.

Vam agafar el transport públic i en trenta minuts vam arribar. La Marina agafada a mi i jo seguíem a en Jordi rumb cap al parc. En Jordi es va parar davant d’una casa.

- Jordi, on està el parc? – vaig preguntar estranyat.

- Aquí, és a dir, era aquí. – va dir ell dubtant i mirant pels voltants.

- Què passa? – va preguntar la Marina.

- No hi ha cap parc, hi ha una casa petitona – vaig dir-li.

- Entrem-hi. – va dir la Marina fent un pas endavant.

En Jordi va obrir la porta lentament, des de fora es podia veure que tota la casa per dins estava fosca i només posar-hi un peu dins la vivenda va cridar:

- Senyor Cabestany?

Quan vam entrar els tres dins la casa vam sentir uns cops que venien del fons. Ens vam apropar silenciosament. Notava com tenia ganes de vomitar tots els nervis acumulats que dormien a la meva panxa i que ara ja havien despertat. Vaig agafar fort la mà de la Marina, casi fent-li mal, però ella no va dir res. Vaig agafar les meves claus amb la mà que tenia lliure i vaig obrir la llanterna il·luminant tots els sorolls que ens rodejaven. La llum va il·luminar unes lletres vermelles escrites a la paret que deien: MARXEU.

- No! – va cridar a en Jordi – vull saber on és el meu pare.

Quan va callar vaig sentir respiracions agitades que provenien del fons de l’habitació i tres segons després va aparèixer: en Foscor, aquell home amb la cara cremada que va deixar sense visió a la Marina. Sense jo donar permís al meu cos, vaig abraçar molt fortament a la Marina que no sabia res del que passava.

- El teu pare sóc jo, jo t’he criat! – va cridar tant fort que vaig abraçar encara més fort a la Marina. – vols veure al teu pare? De veritat? Doncs mira...

En Foscor va agafar un ganivet d’un lloc que semblava que fos una taula. I just aquí va passar el que em canviaria la meva vida per sempre. En Foscor es va allunyar cap a un habitació que estava a la part esquerre de l’entrada. Vaig sentir com els meus braços quedaven despullats, a partir d’aquí el meu temps va anar a càmera lenta. Vaig notar com la Marina anava caminant amb ajuda de la paret seguint a en Foscor. Vaig caminar al seu darrere. Intentant parar-la.

- Fuig nena! Sempre estàs pel mig. – va cridar en Foscor.

Després del crit la Marina va parar de caminar, vaig pensar que l’havia espantat. Va ser fàcil atrapar-la i li vaig dir:

- Marina, sort que has entrat en raó, marxem, sortim fora, tota anirà bé.

Vaig agafar-la de la mà i vaig intentar tirar d’ella en direcció contrària, però el seu cos no cedia. Em vaig ficar de cara a ella i al abraçar-la vaig notar la meva mà mullada. Vaig enfocar-la i la vaig veure tota pintada de vermell. Era sang. En Foscor li havia clavat el ganivet. Vaig mirar a en Jordi que tenia cara d’espant i quan les nostres mirades es van creuar vaig veure que sortia corrents rere en Foscor. Vaig deixar la Marina tombada a terra. I vaig sortir rere en Jordi.

Ni tan sols jo vaig saber d’on vaig treure el valor per fotre-li un cop de puny a aquell home que va destrossar la meva vida, vaig agafar-li el ganivet i vaig clavar-li al cor. Tres segons després el ganivet sse’m va caure de les mans i em vaig posar a plorar. En Jordi va anar corrents cap al senyor Cabestany i el va abraçar.

- Pare, sóc jo, el teu fill. – va dir en Jordi plorant.

- Petit, no m’hauries d’haver salvat.

- Pare, jo vaig néixer per estimar-vos, a tu i a la mare.

Vaig sortir d’aquella habitació i vaig anar corrents a buscar la Marina.

- Marina, Marina, com estàs?

- Pol? Saps el que et vaig dir que les sensacions i els sentiments se’n van junt amb la visió? Doncs és mentida. No necessito els cinc sentits per saber que estic enamorada de tu i que t’estimo. Si tot això és cert, ens veiem al món de la felicitat. T’esperaré, però t’esperaré per sempre, no hi ha pressa.

- Marina, no podré sense tu, vaig néixer per estimar-te.

- Pol, necessito que visquis, perquè vull que també visquis per a mi. Seràs una persona amb dos vides, entens? T’estimo.

- T’estimo.

Vaig apropar-me a ella i vaig fer-li un petó, quedant-me el seu últim sospir, un sospir que viuria per sempre dins meu.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]