Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
CosaDeTres
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Un any i mig
Joc Brut
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 El projecte
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d'esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Toni estava més que acostumat a aquells caps de setmana tot sol. La casa se li feia gran. Durant aquelles llargues quaranta-huit hores l'única imatge que podia veure de Mariona era aquell quadre d'àmplies dimensions que estava penjat al corredor. Encara recordava el dia que el va penjar, l'havien encarregat i feia tres setmanes que l'esperaven. Quan per fi arribà, el van penjar ràpidament i el miraven cada vegada que passaven per davant. Ara, Toni el contemplava amb uns altres ulls, el sentiment que li provocava mirar-lo era molt distint, era completa melancolia. Al cap i a la fi, era un quadre de quan eren feliços.

Solia matar les hores amb la televisió, mirant algun partit de futbol o, si la sort no estava de la seva part, un avorrit campionat de golf. No havia superat mai els tres swings, l'avorriment abans el vencia en forma de son i es despertava a hora de sopar. Anava a la nevera i posava al microones alguna de les restes de les menjades del dia anterior. Res exquisit, però era més que suficient. Els diumenges anava a casa de sa mare on ella, després de quasi no haver parlat amb ningú durant tota la setmana, disparava milers de preguntes al seu fill qui sense molt d'esme es limitava a respondre-les el més lacònicament possible. El pare havia mort ja feia tres anys i el dolor que els havia provocat la seva pèrdua començava a esvair-se. Mercè solia preparar-li sempre el seu plat favorit; guisat de conill amb carxofes. Després del cafè i d'un ampli sortit de pastes, Toni s'acomiadava d'ella i de la seva única companyia, una gossa, fins a la pròxima setmana. I així, eren tots els seus caps de setmana, tant curts com avorrits.

Mariona, la seva dona des de feia un any i mig, passava els caps de setmana d'un lloc a un altre. Era la directora financera espanyola d'una de les franquícies més reputades del món. Aquell càrrec acaparava totes les seves hores, havia de fer llargs desplaçaments per a controlar el treball que es feia en altres punts on aquests establiments s'instal·laven. Allí, s'assegurava de què les seves cotitzacions no eren inferiors a l'exigit i intentar posar solucions si aquestes ho eren. La parella no passava molt de temps junts. Ja feia temps que estaven distants, la relació s'havia refredat. Durant la setmana solament es veien a l'hora de sopar i si alguna reunió s'havia allargat més del previst, el seu punt de trobada era el llit. Quan ella arribava, ja feia una bona estona que ell s'havia adormit preguntant-se com havien pogut acabar així. Com de buscar vint-i-cinc hores al dia havien passat a ser merament, companys de llit.

Tot havia empitjorat d'ençà que van resultar infructuosos els seus esforços per a ser pares. Ja feia més d'un any que ho intentaven, per això, feia cosa d'un mes abans, van decidir buscar ajuda professional. Ambdós s'havien sotmès a una sèrie de proves per trobar l'origen del problema. Estaven esperant els resultats. Toni pensava que un nadó en les seves vides solucionaria molts dels seus problemes i potser aquella màgia que va nàixer en la primera mirada entrecreuada, tornaria a brotar.


                                                             ***



-M'agradaria parlar en privat amb la seva dona, si no l'importa. Serà una solament una estona. -va dir amb to amable el doctor Forès obrint-li amb cortesa la porta.

-Clar, sense cap problema.

Toni va sortir d'aquella sala petita de decoració escassa. Sobre el seu escriptori maniàticament ordenat descansava una fotografia on apareixien tres alegres rostres. Les parets blanques concordaven amb la llum que les grans finestres deixaven passar. Tots els elements guardaven un equilibri i tot estava en harmoniosa sintonia. Toni seguia confiant en el fet que un fill els tornaria l'alegria que havien perdut. La parella recobraria la vitalitat que havien deixat en l'altar feia un any i mig.

El doctor Forès encara no els havia explicat res sobre els resultats i li va parèixer molt estrany no poder estar al costat de Mariona en aquells moments. Va decidir encendre's un cigarret a la porta de la clínica per veure si així també desapareixien els nervis que en ell creixien.

-Aquí no es pot fumar senyor, està davant d'un centre sanitari- li va dir una noia amb una bata blanca que es dirigia a l'entrada.- Em sembla que haurà d'apagar-lo si no li importa.

-Què us passa a aquesta clínica amb mi?- va dir Toni mentre l'apagava amb el peu.

-Per què ho diu? Jo no tinc res contra vostè.- Va dir ella amb sorpresa per la seva reacció.

-El metge m'ha fet fora de la clínica -li explicà- no ho entenc, no entenc per què no puc escoltar el diagnòstic. Hem acudit al doctor Forès perquè sabem que és un dels millors metges en aquesta especialitat. Els diners ja no ens importen però pensava que havíem d'estar ambdós presents.

-Senyor -respongué ella amb sinceritat- no és la primera vegada que el doctor Forès ho fa però sí que seria la primera vegada que això és sinònim de bones notícies.

Toni va fer cara de pomes agres, aquella infermera l'havia deixat més preocupat del que estava. S'encenia per dintre d'ell. Era una espècie de sensació d'impotència davant aquella situació i tot i que començava a ploure, va decidir anar a pegar una volta mentre tornava a encendre un altre cigarret.

Mariona esperava amb impaciència el diagnòstic. El metge es limitava a fullejar el seu expedient amb cautela.

-No entenc per què el meu home no pot estar durant l'explicació.

-Prompte ho comprendrà tot, senyora -va respondre ell- encara que, pot ser, vostè ja s'imagina el motiu.

- A què juga?- va respondre ella amb un to defensiu- No, no sé el motiu ni fa falta que vagi amb endevinalles. Explica'm ja que està ocorrent. No entenc res.

Els nervis de Mariona creixien a mesura que veia el parer seré que el metge va adoptar. Estava inquieta i ell es va adonar de seguida.

-Senyora, està embarassada de nou setmanes, de veritat m'està dient que no ha notat res? O per ventura li ha vingut la menstruació?

-No senyor, no m'ha vingut però això és degut a les hormones que em va receptar, no? - va respondre ella sorpresa- A més a més, on està el problema?

-El problema- digué- és que el seu home és estèril.
Capítol 2 Els fets
Les sirenes dels vehicles de l'ambulància i la policia van corrompre els carrers aquella nit, il·luminats, amb sort, per la tènue llum d'uns pocs fanals. Havien rebut una trucada d'un home, un home que es mostrava desesperat a l'altra banda de la línia.

Aquella vesprada Toni havia marxat, com era de costum, vora les quatre i mitja cap a la botiga. Se li feia prou estrany que aquell matí Mariona no li haguera trucat, al cap i a la fi, encara que no passaven per un moment d'esplendor en la seva relació, sempre li trucava. Ho va deixar córrer, últimament la duració d'aquestes tampoc s'estenia molt i el seu contingut era més que avorridor. Un "t'estimo" com a comiat, sense molta esma, concloïa les seves escarides xerrades telefòniques.

L'embús el va posar molt nerviós, la migdiada es va prolongar més del previst i sabia que anava a agafar l'embús de les cinc; quan els més petits sortien de l'escola. Era divendres i molts d'ells sortien amb cara de felicitat immensa, una felicitat de quaranta-huit hores, però pot donar per a molt un cap de setmana ben gestionat.

A les cinc i cinc va arribar a la botiga on el senyor Felip, el seu cap, el rebia amb un somriure simpàtic. Felip era un home d'avançada edat al qual li quedaven pocs anys per a jubilar-se. Era el veí de la Mercè i aquesta havia aconseguit que contractés al seu fill en aquella humil empresa. Tenia el rostre feliç i de fet, sempre ho estava o almenys, sempre feia veure que ho era. Era un home rabassut i tot i que anava a caminar tots els matins a les sis de la matinada, l'esmorzar complet del bar del cantó, no li'l llevava ningú. No estava casat i no tenia fills i sempre comentava quan li haguera agradat ser pare però, com bé es deia seguidament: "No es pot tenir tot en aquesta vida". Al Toni el veia com una mena de fill i era molt permissiu amb la seva conducta, que no sempre era l'adequada.

La papereria els divendres a la vesprada no estava mai molt sol·licitada i sempre acabaven tancant un quart d'hora abans de l'estipulat. Toni es va acomiadar de Felip, qui tancava la reixa de la botiga.

- Una altra setmana més cotitzada, ja queda menys per a jubilar-me- deia Felip fent broma.

- Calla que encara retardaran més l'edat de jubilació i et toca jubilar-te als setanta.

- Quina gràcia. Anem apanyats. Ja veurem quina misèria cobraré, que això és una altra.

- No t'atabalis Felip! Vinga, ens veiem dilluns.

- Adéu fill, adéu.

Al pas de la música catalana, Toni avançava pel carrer Major fins a arribar al lloc on havia deixat el seu cotxe. De camí a casa pensava si aquell cap de setmana feien algun partit significatiu o hauria de buscar-ne una alternativa. També va pensar amb la Mariona, qui es tornaria a passar el cap de setmana vés a saber on. En això va decidir trucar-li, per un moment necessitava escoltar la seva veu i saber si podien fer alguna cosa especial aquella nit. Feia temps que no sortien a sopar tots dos i li venia de gust. La Mariona no el va agafar. Potser estava en alguna de les seves importants reunions amb la direcció de l'empresa.

En arribar a casa va deixar el cotxe just davant de casa.

- Mariona? – va preguntar el Toni.

No va haver resposta alguna. Amb un sospir es va fer a la idea que tornaria a ser un altre divendres en el qual, amb sort, podria parlar una breu estona amb la Mariona. Va anar a la cuina i de la nevera va traure una cervesa. Aquest dia de la setmana ho mereixia. En sortir al corredor va tornar a quedar-se embovat mirant el quadre. De sobte, es va adonar que la porta del despatx de Mariona hi era oberta. Era un fet molt estrany, sempre estava tancada i fins i tot amb clau. Segons ella, guardava arxius molt importants de l'empresa i d'alta confidencialitat. Va avançar uns passos fins a la porta i la va obrir. Aquesta es va obrir emetent un soroll molt desagradable, propi d'una pel·lícula de terror. Es va quedar immòbil. La Mariona estava penjada del sostre i una cadira tombada descansava sobre la moqueta ornamentada del despatx. Era morta.
Capítol 3 La recerca i les explicacions
Toni no podia trobar cap tipus d'explicació raonable a aquell succés. Com s'havia pogut suïcidar la Mariona? No estaven en el seu millor moment, estava clar, però no ho considerava una raó suficientment sòlida. Devia ser una altra cosa. Un motiu més consistent, que li portés a llevar-se la vida.

Els agents de policia no paraven de fer-li preguntes però el Toni ben bé contestava sense adonar-se'n de les seves respostes. Estava descol·locat i encara no era conscient dels fets que havien ocorregut en pocs minuts i la Mercè, la seva mare, ho va notar. Van permetre-li descansar aquella nit i l'endemà es disposarien a iniciar l'interrogatori i poder tancar el cas el més ràpid i menys dolorosament possible.

Aquella nit no va poder dormir ni un minut. Cada vegada que tancava els ulls se li apareixia la imatge de la Mariona penjada. Era una imatge esgarrifadora, turmentadora. Va decidir anar al despatx per a veure si podia veure alguna cosa que li pogués permetre saber que li havia fet suïcidar-se. En entrar la porta va tornar a obrir-se amb aquell soroll que li va provocar un calfred per tot el cos. Els agents s'havien endut els objectes amb els quals s'havia dut a terme el suïcidi. Aquell despatx havia perdut tot color i encara conserva l'olor de la Mariona. Els ulls se li va fer un mar de llàgrimes i va sentir que tot perdia el sentit.

Després d'un cafè va decidir entrar una altra vegada, i aquest cop disposat a traure alguna cosa en clau. Aparentment, tot estava tal com ho recordava. El seu escriptori estava ple de cartes de l'empresa i als seus calaixos no hi havia res més que papers i més papers de l'empresa. No obstant això, tot en un perfecte ordre. La Mariona era la persona més maniàtica que mai havia conegut el Toni. Durant les seves primeres cites la Mariona feia coses que al Toni li pareixien molt estranyes. Era molt meticulosa. Les cartes a sobre de l'escriptori estaven totes ordenades per ordre de la seva data; de la més antiga a la més moderna. A dins dels calaixos, cadascun d'aquests guardava els papers de cada determinat àmbit referent a l'empresa i també, totes ordenades per ordre cronològic. Estava clar que del seu escriptori no podria traure cap mena de pista que li pogués permetre saber el motiu del seu suïcidi.

Darrere de l'escriptori hi havia una gran estanteria amb infinitats de llibres. Mariona era una gran amant de la lectura. El poc temps lliure del qual disposava solia dedicar-lo a algun llibre, podia submergir-se hores entre les pàgines. De sobte es va adonar d'un fet que li va cridar molt l'atenció. Cap dels llibres estaven ordenats per ordre alfabètic i estaven mal col·locats. Era com si algú haguera tractat de buscar alguna cosa darrere dels llibres. Va començar a llevar els llibres de les estanteries i per a la sorpresa de Toni, va descobrir una caixa forta oculta darrere dels llibres. Ell no l'havia vista mai, no sabia de la seva existència. No podia comprendre que hi havia al seu interior. Devia ser alguna cosa de gran importància, ja que la Mariona no li havia ocultat solament el seu interior, sinó també l'existència d'una caixa forta.

Sabia que al seu interior es trobaria el motiu d'aquell terrible succés i estava dispost a esbrinar-ho. El sol començava a sortir i havia de donar-se pressa en obrir aquella caixa forta, els agents anirien allí a primera hora del matí i si arribaren a descobrir-ho, requisarien tot allò que es trobés en el seu interior. Va començar a provar combinacions possibles. Després de diversos intents va aconseguir obrir-la amb els sis dígits corresponents a la data del seu casament. Disset de juliol del dos mil cinc. Per a la seva sorpresa dins solament hi havia una llibreta menuda.

Era una mena de diari i al seu interior hi havia petites descripcions dels seus dies. Dies on feia coses totalment contraries al que ell pensava. No entenia res. Una mentida rere de l'altra. Estava casat amb una dona que per moments desconeixia cada vegada més. De sobte va caure de la llibreta un sobre la qual estava destinada a Toni.

"Toni,

Si estàs llegint aquesta carta és perquè m'ha succeït alguna cosa terrible. Primer de tot m'agradaria disculpar-me per haver-te mentit durant tot aquest temps però tot i que penses que m'he comportat com una egoista, ho he fet realment pel teu bé i per la teva pròpia seguretat.

Mai he treballat realment en una empresa. Era simplement una mena d'engany per a encobrir les meves activitats secretes. Sóc una mena, per dir-ho així, d'espia. Últimament he estat treballant en un assumpte de corrupció per a enderrocar uns polítics que hui en dia presideixen el nostre Estat. Un assumpte esgarrifador, de bebès robats. Els arxius que ho demostren estaven sota la cautela d'un polític, el qual vaig haver de seduir. Em vaig quedar embarassada Toni. No era una cosa desitjada per mi, va ser un complet contratemps. No obstant això, vaig aconseguir els arxius i els vaig arribar a entregar. Era qüestió de temps que descobrís qui havia estat. Era qüestió de temps que vingueren a per mi.

Toni, t'he estimat més que a ningú mai. Has sigut, sense dubte, l'amor de la meva vida i amb qui l'haguera compartida fins a envellir. Has estat el millor acompanyant durant aquest trajecte i m'has ensenyat a estimar de veritat. Gràcies per tots els moments que vam viure junts.

Ara et toca lluitar a tu i completar allò que no vaig poder jo. Has de fer-los pagar per tot el que van fer.

T'estimo moltíssim Toni, estigui on estigui,

Mariona."

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]