Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Joma
IES Pla de l'Estany. Banyoles
Inici: Camps de maduixes
48 hores
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Els rellotges no només marquen l'hora.
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.


-Segueix les pistes.

Després que en Manel sentis aquella frase tan estranya, va quedar sorprès, amb la mirada fixa contra la paret. Sigués qui sigués el que l’havia trucat, li havia deixat un missatge molt clar, però que encara no aconseguia entendre.

Pocs minuts després el timbre de la porta d’entrada va sonar. No una ni dues, sinó tres vegades. El senyor Manel i la seva dona es van mirar amb cara de sorpresa. Qui trucava aquella hora i feia sonar el timbre? Últimament notava que passaven coses inusuals en el seu dia a dia, però no era capaç de comprendre el perquè.

El protagonista es va aixecar del llit, es col·locà les sabatilles d’anar per casa i es dirigí cap a la porta, espantat pels últims esdeveniments, va apropar la mà al pany, i en aquell moment va sentir unes passes que s’allunyaven, de manera lenta però constants.

Intrigat pel que es pogués trobar, va obrir la porta amb les mans tremoloses, però, en veure que no hi havia ningú, es va tranquil·litzar.

-No hi ha ningú, Cèlia- va respondre a la seva dona, que des de l’habitació esperava inquietant saber que passava.

Va baixar la mirada i va veure un paquet.

A primera vista semblava un regal, era petit i blanc, adornat amb un llaç vermell com el carmí. Mentre se'l mirava, va notar com de la cinta que portava el paquet, regalimaven unes gotes que, a poc a poc, mentre queien, tacaven l’estora amb un vermell intens. Com més s’ho mirava, més li intrigava el que pogués contenir, sense saber que fer, va estirar la mà tímidament i el va agafar.

Va entrar, va tancar la porta d’un cop i es va amagar a la seva oficina.

-Què ha passat amor? -Va dir la Cèlia mig adormida des del llit.

Espantat pel que es pogués trobar, va contestar:

-Res, segurament s’han confós a l’hora de tocar. -Va dir nerviós.

-D’acord -I es va tornar a dormir sense saber veritablement el que en Manel tenia entre les seves mans.  

Es va assentar a la seva vella cadira, va obrir la làmpada que hi havia sobre l’escriptori i es va mirar el paquet, sense saber si obrir-lo, li intrigava el que es pogués trobar, però la idea que fos el que es pensava, li impedia fer-ho.

Finalment es va decidir, va estirar el petit llaç que el cobria i amb mans tremoloses va destapar el que amagava.

A dintre hi havia una petita nota, escrita amb una lletra gran i irregular que deia:




                           C/Sàrirom,

                           Núm: 15

                           No tot és el que sembla.

                                                               -48 hores

 


Acompanyant aquesta estranya nota, hi havia una navalla, amagada sota petits trossos de paper, situada en el fons de la caixa. En ella estaven marcats els números quatre i vuit.

La va agafar, la va mirar meticulosament i quan la va obrir va veure que la fulla estava coberta de sang, la sang que havien utilitzat per escriure la nota i la sang que recobria el petit paquet.


 

Capítol 2 El somriure de la casa
La nit. La nit sencera es va passar despert, pensant en el que hi havia al paquet.

L'endemà, es va acomiadar com sempre de la seva dona per anar a treballar, però la necessitat de saber la resposta el va superar i va decidir anar a aquella misteriosa direcció.

Va conduir durant almenys mitja hora fins que va arribar a un petit barri situat als afores de la seva ciutat, com més a prop d'ella es trobava més nerviós se sentia.

Va baixar lentament del cotxe, va mirar al seu voltant i no va veure a ningú, l'únic que hi havia era una casa. Una casa vella, probablement buida i on creia que trobaria les respostes als misteris.

De cop va notar un soroll, entre els arbres que acompanyaven la casa, com unes petjades que anaven desapareixent amb les gotes que, a poc a poc, cobrien aquell clar paisatge. On les muntanyes s'anaven tapant amb la boira i la pluja començava a fer petites basses.

Espantat, va decidir agafar la navalla amb la mateixa mà que va obrir el paquet de sang. La mà el feia sentir, alhora, nerviós i poderós. Tenia l'arma que algú havia utilitzat per treure una vida. La navalla s'anava netejant amb la pluja que ja queia com petites pedres.

Es va plantar davant de la casa i va admirar la porta d'entrada, una porta gastada i sense pany, amb un cop de peu la va obrir, produint un esgarrifós soroll, com si un fantasma l'hagués travessat.

La casa es trobava totalment en penombra, però va poder distingir un sofà i una antiga televisió dels anys 90. Va investigar les diferents habitacions, va notar que cada habitació per la qual passava era més petita. Va començar per la cuina, seguida del lavabo, i finalment va entrar a l'habitació del suposat amo de la casa.

En veure el que es trobava dins no va poder sufocar un crit. El seu cos es va paralitzar davant la figura, i la petita navalla va caure lentament de les seves mans fins a picar l'acer contra la moqueta. La moqueta tintada del vermell que creava un recorregut des del centre de l'habitació fins als seus peus.

L'habitació es trobava protagonitzada per una dona, una dona de dolça aparença, amb grans ulls blaus i mirada penetrant, cabells rossos com la palla i mudada amb un llarg vestit que la cobria fins als genolls.

Estava estesa a terra, amb una gran ferida a la panxa, que recordava a un somriure en el tronc de la dona.

De cop, tot aquest silenci carregat d'emocions, es va trencar amb el soroll d'una sirena. Un cant de sirena sol embogir, però l'efecte que aquesta sirena creava era totalment amenaçador.

La casa va emplenar-se de crits i d'homes vestits de blau. Van arribar fins on estava ell. El primer que va pensar es tirar-se a terra i pensar que res d'això era real. Cada cop l'habitació estava més carregada de gent, on inicialment només hi havia el presumpte assassí i la víctima.

Quan va voler obrir els ulls ja estava lligat i cridant "sóc innocent" per la mateixa porta que havia canviat el seu destí.

Capítol 3 El fi dels inicis
El viatge cap a la comissaria va ser llarg. Tenia la mirada perduda a través de la finestra i la ment totalment en blanc. Tot just arribar, van dirigir a en Manel una petita habitació, practicament en penombra,  excepte per la llum reflectida per la finestra.

Al centre de la habitació hi era ell, assegut sobre una cadira insignificant. Davant seu, recolzat sobre el vidre hi era l’inspector, que amb mirada penetrant intentava començar una conversació. L’inspector era un home gran, es notava per la mirada experta que tenia. En Manel, atordit, només veia la seva enorme boca moure’s amunt i avall, mentre l’acusava. Resulta que la noia era una policia, una agent novell que només feia uns parell de mesos que havia començat la seva feina.

-Era la meva companya! Em faré càrrec jo mateix de que mai tornis a veure la llum del dia -va dir l’inspector després d’acabar el seu discurs.

Ja instal·lat al calabós i esperant la sentencia va aparèixer la Cèlia. Dolguda per el que li havien dit els policies, preocupada, terroritzada, sense reconèixer el seu marit.

-No soc capaç de creure el que has fet. -va dir entre plors-. No em tornaràs a veure.

En Manel es va sentir sol, sol i trist. No va ni poder defensar-se, que la Cèlia ja no hi era. La seva vida, d’un dia per l’altre havia fet un gir enorme, la seva dona l’havia deixat i estava tancat a la comissaria. Tot per un crim que no havia comes. Les parpelles li pesaven com mai ho havien fet i l’únic en que podia pensar era en recolzar-se en aquell petit i incomode llit.

Quan va despertar-se no sabia si havien passat, dies, hores o simplement minuts. Pasat un moment va recordar la situació en la què es trobava. Sense saber com, notava que tot havia canviat. Amb gran esforç va poder aixecar-se, notava que tot el cos li pesava i els músculs no responien a les seves ordres. Va aconseguir orientar-se una mica però, de sobte, va sonar una veu. Una veu que al principi li va costar reconèixer.

-Et puc assegurar que no ha estat res personal -va comentar des de la foscor.

-Qui ets? - va contestar en Manel amb veu tremolosa.

-No es necessari que ho sàpigues. Nomes venia a agrair-te tot el que has fet per mi. Sense tu, ara mateix seria jo el que estaria aquí dins -va dir m’entre s’allunyava.

-Però, perque jo? -en veure que no el contestava va replicar-. Mereixo respostes!

L’home va apropar-se a ell. Tenia la cara tapada per una gavardina. La mirada tapada per unes ulleres de sol només se’ls hi veien les sabates i els pantalons, tots dos de negre com si anés de dol.

-Has estat triat a l’atzar.

En aquell moment, en Manel va dominar tota la ràbia que tenia a dintre i va estirar el braç a través dels barrots per destapar la cara del seu acompanyant. La imatge que va veure el va deixar perplex. Mai hagués imaginat que l’autor d’aquesta irreal situació era l’inspector. Després d’això en Josep, osigui l’inspector, va treure la seva arma de l’interior del seu gran abric i el va apuntar amb ell.

-Ignorant, t’hagués deixat viure! Ara saps massa.

Amb aquesta ultima paraula el tret va sortir de la pistola i la vida d’en Manel va acabar.

En el seu últim sospir va adonar-se de lo irracional que pot ser aquesta vida i de lo irrellevant que era la seva existència, d’aquesta manera es podia evaporar.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]