Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
marinavidal
IES Jaume Huguet. Valls
Inici: Camps de maduixes
Cosint lletres
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Ha arribat el moment
6 hores 39 minuts.

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. 

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

Una inquietud  aferrava l’estat d’ànim de la parella. Les paraules amb to d’incògnita van ressonar pel telèfon. Paraules pronunciades. Simples però complexes. Fugaces... Però eternes.

-Tranquils...No us espanteu. La vostra nena ja no és en aquest món, però no us puc dir on es troba. Un camí ha marcat el seu futur. Allí viurà feliç. Tindrà l’oportunitat de comprendre moltes coses...Aquell lloc li pertany. És d’allí. I ara... Ja suposo les vostres paraules... Puc entendre perfectament la vostra desesperació, frustració i por de perdre-la, però el destí a vegades està escrit; i per molt que vulguem amb tota la nostra ànima, és probable que no pugui ser canviat. Ho sento...  Això és tot. Només us en volia informar.

Després d’allò. Després del que havien sentit... No podien tornar a ser els mateixos. No sabien com reaccionar. Una mirada simultània. Els ulls absents. No van ser capaços d’expressar-se...D’esclatar amb un sol crit! Es trobaven en un núvol, d’aquells que es veuen minuts abans d’esclatar la tempesta, foscos, apagats...Atemorits per la seva desintegració. Perduts...Poc a poc, van acostar-se a la finestra de l’habitació. Semblava que el Sol no volgués sortir per il·luminar aquell nou dia. Havia estat una mala nit. Encara es podia distingir el rastre d’alguna estrella que s’havia perdut durant aquella llarga nit. Els dos van pensar en ella. Per ells ja estava morta, l’havien perduda. La seva apreciada nena. Aquella nena que no havia après a expressar-se. Aquella que no sabia comunicar-se. No coneixia les paraules, ni els idiomes... Tampoc les cançons ni els poemes. Semblava haver-se perdut en aquell món que no la comprenia. Ells sempre se l’havien estimat, sense tenir en compte els seus defectes. Amb alguns signes i expressions es solien entendre...Però d’una manera molt estranya. Ningú mai havia dubtat de la seva intel·ligència, ja que des de ben petita s’havia caracteritzat per ser d’aquesta manera. Era peculiar. Per això se l’estimaven tant... A vegades volien ajudar-la, sentien que els necessitava, però no eren capaços d’entendre-la. Ells, sempre es preguntaven si aquell comportament era degut a la seva adopció. Mai no havien volgut esbrinar el seu origen, qui eren els seus pares... Tot per por a perdre-la. Què passaria si els trobessin? Ella tindria curiositat per conèixer-los, acabaria marxant amb els seus, no amb una pobra parella que l’havia fet encaixar d’alguna manera en la seva família. I ella, encara que no era capaç d’expressar tot el que sentia, semblava que els estimés. S’havia acostumat, però tampoc del tot, ja que per molt que els hi tingués afecte, no se sentia gaire bé en aquella casa, en aquella ciutat, concretament en aquell món, que era encara desconegut per a ella.

Què era el que li passava a la Clara? Potser els seus pares adoptius no l’havien cuidat prou bé. Però ara cap ressentiment faria canviar la situació. Acabaven de rebre la pitjor notícia de la seva vida. Per a ells, la Clara ho era tot. Per això, l’alegria que mantenia aquella família, es va esfumar de cop. Ja no hi era. Sabien que es trobava en algun lloc. Però... A quin món es referia aquella veu desconeguda? Només existeix un món! És aquest. El món en el que vivim és l’únic existent per a nosaltres. Pot ser si que n’hi ha algun altre més enllà... Però ells consideraven que eren coses de la imaginació. Tenien clar que la seva filla havia decidit abandonar aquest lloc per anar al cel. Havia decidit morir. Per això havia pres una decisió...

Mentre aquella desesperada situació els envaïa amb mals pressentiments, la nena havia emprès un nou camí. Volia viure una nova vida. Tornar a néixer. Experimentar el que es realment la vida. Viure lliurement, sense que ningú t’hagi de comprendre. Creant, pensant... No sabia on aniria a parar. Caminava i caminava, i per més que s’esforçava en trobar algun camí determinat, res de res. Res conduïa a res. Potser s’havia equivocat. Potser no hauria d’haver marxat...Però ella era decidida. Valenta, tenia clar que trobaria un lloc on poder viure millor. Ho sabia. Ho sentia. Per això, va insistir en trobar aquella llum que la guiaria.

De sobte...Va veure alguna cosa que la va fer aturar. Era una senyal. S’hi va apropar. Era una sabata dibuixada a la paret. Allò volia dir alguna cosa. Però una sabata...? Que significava? Pot ser la clau era trobar una sabata. La guiaria fins al lloc adequat. La Clara decidí continuar el seu viatge en busca d’una nova vida. No es rendiria per res del món. Es jugava el seu futur. El traç d’aquell dibuix era una pista. Algú l’havia traçat per ajudar-la. La intriga la guanyava. Necessitava saber qui era el propietari d’aquella casa. Però...Era tan la impotència que sentí per expressar-se que ho deixà córrer. No hauria pogut dir res de res.

Era com un alienígena que acabava d’aterrar a la Terra. No coneixia el seu llenguatge. Era una estàtua amb capacitat de desplaçar-se i que de tant en tant canviava el seu estat mitjançant l’expressió de la seva cara. Senzillament es dedicava a explorar una mica cada dia aquell lloc. No deixava rastre. Observava cada cosa que veia amb aquella curiositat que tenen els nens. Era curiosa. Constant. Va acceptar que no podria esbrinar a qui pertanyia la casa, però seria constant en la recerca d’aquell món. Va continuar. Estava atenta al seu voltant. Cada fet que succeïa...

Al cap d’unes hores, per fi va trobar un indici. Va trobar aquella sabata plena d’esperances. Se la va posar sense pensar-s’ho dues vegades i...Va tenir un efecte estrany sobre ella. De mica en mica va notar que una son profunda l’havia atrapat. Se sentia fatigada. Era com si algú l’hagués hipnotitzat de cop al posar-se aquell calçat. Va contemplar el seu voltant, no va veure res que li cridés l’atenció. Decidí que examinaria la sabata. Va observar la sola. Hi havien uns senyals diminuts que tenien algun missatge. Un missatge que no va saber desxifrar amb la seva manera tan peculiar d’interpretar les coses. De sobte, es va començar a trobar cada vegada més malament. Va caure al terra. Un crit d’ajuda va ressonar per aquells camps que l’envoltaven. Es trobava a les afores de la ciutat, ningú no la va poder ajudar. Estirada al terra. Esforçant-se per respirar...Sentia que se n’anava. Era la fi. Però...Abans de tancar per últim cop aquells ulls que havien descobert tantes coses, va observar el seu voltant. Es trobava en uns immensos camps, unes maduixeres que encara no havien florit... I semblava que volguessin començar a fer-ho. Van ser uns instants de glòria, ja que a ella li encantaven les maduixes...Era el seu menjat preferit. Però també van ser uns instants fugaços, ja que poc a poc es va anar apagant per fora. Per dins encara era conscient.

El seu cap es va despertar en un lloc totalment desconegut. Es trobava perduda enmig d’un indret extraordinari. Solitària, confosa. El primer que va fer, va ser examinar-se ella. S’havia encongit. Era un nadó que devia tenir pocs mesos, quasi recent nascuda. Increïble. No podia ni caminar...Només podia arrossegar-se per terra. No comprenia res. L’únic que podia veure eren uns signes, unes senyals estranyes per tot arreu. Algun missatge tenien... Però era incapaç d’entendre res...No coneixia aquell lloc, però allí es sentia segura. Es trobava a casa seva sense saber el perquè. Arrossegant-se per aquell territori en busca d’alguna persona, d’alguna cosa interessant...Però després d’hores i hores cercant...Res de res. Tot eren lletres que no era capaç de desxifrar, llibres, fulls escrits... Era com el món de les lletres. Però que explicaven totes aquelles lletres? Ella només sabia que volia viure allí. Sola, però lliure. Allí podria formar-se com a persona. A la seva manera. Llavors, va poder comprendre perquè no s’havia adaptat a la Terra. Ella era diferent i per tant, també mereixia un lloc especial. Era el que havia estat buscant des de sempre. Però darrere de tot allò, havia d’existir alguna història...Algun secret...Continuà explorant. Era com univers on totes les lletres mereixien un lloc. N’hi havia tantes... Ella, com solia fer, curiosejava de tot el que veia. Es va anar apropant a tot el que li sorprenia. Per les parets d’aquell espai hi havia fulls enganxats, amb lletres de tot tipus. Més grans, més petites... Algunes eren quasi bé perfectes, d’altres semblaven haver estat traçades amb poques ganes. Després, també es va veure atreta per un camí traçat al terra. Hi havien uns noms i uns números. Però clar...Ella no era capaç de llegir. Havien passat dos mesos i per ella, van ser els millors de la seva vida. Començava a veure el que era viure. La vida. La vida...? Però... Si ella realment havia caigut en aquell camp tan bonic i immens i s’havia... Desmaiat? Llavors... Què era el que estava vivint? Vida? Somni? De sobte... Va veure com una visió del camp de maduixes! La flor de la maduixera estava a punt d’esclatar! Era un moment important. Per a les maduixeres i per a ella també. De sobte, va sentir una veu desconeguda i opaca... Greu... Anunciava alguna cosa. Es va apropar al lloc d’on provenia aquella veu.

-“HA ARRIBAT EL MOMENT”...
Capítol 2 PECES PERDUDES
“Les lletres. El meu món. La meva vida. Les lletres són pura màgia... Poder donar vida a un simple full... Mostrar que som sensibles, que tenim sentiments... Que podem ser estripats amb una simple paraula... Expressar-nos amb la nostra millor eina. Felicitat. Descriu un sentiment. Sí... És cert. Una emoció bonica... Però la felicitat és intermitent. Hi ha èpoques, en les quals la confusió no ens deixa avançar... Vivències que ens fan patir. Jo... Vaig estar a punt de caure, a punt de deixar-me vèncer per aquella por... Crits d’auxili... Despertadors amb to de bomba... Soldats invencibles, que van convertir el meu poble en un infern. Homes sense compassió, disparant pels carrers... Aquells carrers que feien olor de sang. Olor de guerra. Em vaig quedar orfe quan només tenia dotze anys, i vaig haver de lluitar amb tota la meva valentia, per seguir endavant. Per trobar una llum en la més dura obscuritat... Per trobar el sentit de la meva vida. Per crear la meva pròpia història...ESTRIPADA. Així vaig nomenar el meu primer poema. Em sentia sola, ferida, bruta, perduda...Volia expressar-me, sentir que podria ser el camí per sortir d’aquell malson...Sortir d’aquell avern...Bonica. Vaig resistir tant com vaig poder, vaig aguantar tot el rebuig d’alguns que volien fer el mal...Però finalment..La desesperació em va guanyar. Vaig marxar al més enllà sense poder veure’t créixer, somriure, escriure...”
Després de llegir-la, deixà la carta al terra, damunt d’una data traçada en un camí;1944. Marxà lentament... Caminava i caminava... Semblava que no s’allunyés... Es dirigia cap al futur. I... Com una estrella fugaç, va caure en la llunyania. Una llum semblava haver-la guiat cap a un lloc misteriós. Potser era la llum que havia de seguir Clara...Potser l’havia de salvar... Any 1944. Aquella data havia marcat un fet important. El seu naixement.

-Bufona...Què bonica que ets...Qui ho diria que et podria arribar a conèixer algun dia. En algun món, o en alguna altra vida... Sóc... Bé, estic segura que algun dia llegiràs l’escrit. Descobriràs qui sóc.

Clara, sense haver entès res, continuà el seu camí, però abans, agafà la carta com si fos un petit tresor... Ella seguia endavant, cercant les petjades d’aquella dona. Desorientada, va descobrir que, a mesura que transcorrien les dates escrites al terra, anava creixent. Amb tan sols unes passes, havia fet set anys! I el més curiós! Recordava aquella dona que l’havia visitada. Amb aquella veu opaca... Recordava les seves paraules. La seva pronunciació delicada...El títol del seu poema! Però... Com? Com podia ser? Números, dates...Anava llegint cada una de les marques sense entendre res. Números? No era capaç de comprendre aquella situació, però tenia clar que havia d’aprendre a escriure, a llegir, a crear... Seria la seva salvació. Desitjava navegar per aquell mar amagat, que per fi havia sabut trobar.

A flor de pell. Necessitava expressar el que sentia en aquells moments. Però...Com? No en sabia d’escriure... Només havia pogut recordar algunes paraules pronunciades per aquella veu desconeguda...Per què? Un moment! Si tenia la carta a les mans! I...Tenia la biblioteca més gran que hauria pogut imaginar! Aprendria ella sola. A la seva manera. A poc a poc, va aprendre les vocals, la pronunciació i l’escriptura en paper...Tenia la literatura a les seves mans, havia d’aprofitar-ho. També, va arribar a entendre l’estructura d’una frase, amb els seus components...Aprenia coses com aquell qui rep petits obsequis després d’haver fet un gran esforç. La imaginació. Cada instant de melancolia, es convertia en una petita història d’or. Feia anar tant la seva imaginació! Va anar desenvolupant el seu nivell d’escriptura,llegia diccionaris per entendre el significat de les paraules, va introduir el vocabulari màgic, que eren les paraules que més utilitzava, i quan tenia dotze anys, va pensar que seria el moment òptim per començar a escriure alguna cosa. El seu diari. Volia deixar constància de la seva vida, de la història que havia protagonitzat. Al peu de la lletra, ho va fer així:

“Cosint lletres...Vaig entenent la meva vida. Vaig encaixant les peces d’aquest puzle infinit que m’ha fet tornar a viure. Encara estic una mica desorientada, però ja tinc dotze anys, i començo a descobrir el perquè d’algunes coses. Les lletres, les paraules, les històries... Són tot el que tinc. Aquests dies he après a llegir, a escriure... He iniciat el meu camí en aquest lloc, en aquesta nova vida que m’espera. Crec que és la meva passió, escriure fins a  la fi del món. Encara estic començant, però sento que seré feliç aquí. Qui seríem sense la literatura? Com hagués avançat el món si els primers escriptors, dramaturgs, filòlegs, no haguessin existit mai? No m’ho vull imaginar. Però, sé que al món real tot és diferent. No entenen com et sents, què és el que vols, o què és el que realment busques per viure... Només entenen el que volen, ho puc afirmar si comparo aquests dos mons. Tan llunyans...  Però tan propers. Seguiré avançant.”

Una pau interior residia en la seva ment. Una melodia que la feia avançar...Es trobava encallada enmig d’una cançó amb compàs desconegut...En una partitura on cada nota era una petita passa. La música, els sons...També l’acompanyaven en aquell estrany viatge. Mentre observava les dates, els llibres... Mentre llegia històries que trobava enmig d’aquell indret, també sentia veus... Melodies... Sonoritats diferents que mostraven la situació emocional de cada època. Era un gran pas. Potser... Potser estava descobrint la vida en un altre món. La vida en el seu univers. Però... El camí que traçava era blanc. Fulls blancs regnaven aquell sender infinit. Ara ho entenia tot! La música, les històries, les veus...Tot pertanyia a altres camins. Ella no havia viscut aquella vida. Havia viscut en un altre món. Per això tot era blanc! No constava la seva vida en aquell lloc. Només per la data del naixement, però no havia deixat rastre de tot el que sentia o escrivia. Ho transportava tot amb ella, perquè anava aprenent de mica en mica... Fins al final del camí. Els seus planetes eren els seus companys de vida, tan llunyans, però tan propers... Cada any datat en el terra, es trobava a poques passes de distància. Clara intentava concentrar-se. Havia de recordar alguna cosa... Havia d’entendre el perquè de tot allò que succeïa...Alguna visió... Però no. Cap indici marcava una pausa sorprenent. Havia de continuar. No... Sentia que havia de llegir aquella carta. No es podia saltar cap pas si volia arribar al final. Va desplegar aquell pergamí. L’última paraula va ser la seva primera llàgrima. Sentia emoció...Tristesa i compassió per ella. Frustració per no saber com reaccionar. Com respondre a aquella veu angoixada. Era...Era la seva mare! Havia trobat una peça!.La peça clau que potser la faria arribar fins a un punt important. I el seu pare? Qui era? On estava?... Ella havia de continuar...Volia mostrar els seus sentiments. Desitjava traçar cada llàgrima en un paper. La resposta a la seva mare. La recerca de tota la seva família. Però va entrar en un núvol d’emocions, que la va fer enterbolir. Persistí a caminar i caminar... Anava escrivint paraules segons el seu estat d’ànim en petits papers. El seu estimat diari ja començava a tenir un gruix considerable, ja que era capaç de plasmar el seu cor amb els signes que li van semblar tan estranys al principi. Va escriure la carta responent a la seva mare. Volia atrapar-la per conèixer-la, per estimar-la...Clara era molt independent, però també desitjava companyia. Com s’havia de sentir després de descobrir que la seva mare va morir després de néixer ella? Odi al món real. Al món que no la va deixar viure. Per no deixar que acabés de completar el seu pas per la vida.

Clara escrivia i escrivia... Soledat, indignació...Tot el que li deia el cor. De sobte... En la llunyania, va poder distingir una carta perduda al terra, concretament en un camí que venia des del passat, però que continuava cap al futur. La seva ruta era irreversible...No podia anar enrere. Sempre cap endavant. Potser era una de les peces que li faltaven. Necessitava veure què hi deia... Descobrir de qui podia ser...

Es va mirar detalladament el seu cos. Tenia quinze anys. S’havia convertit en una doneta.

-Quinze anys...-va pensar sorpresa.

La sabata...La porta amb clau desconeguda. Se la va posar.

Uns instants de realitat... Caigué sobtadament.
Capítol 3 VERMELL
Una carta blanca amb una gota de sang. Vermell. Un vermell sorprenent regnava en la seva primera mirada. El mateix paisatge, pintat d’un altre color. Les mateixes maduixeres... Ella... Ella. Ella havia canviat. Es sentia gran, adulta. Havia madurat. Sabia comunicar-se. Tenia les eines per viure en aquell lloc. Observà el seu entorn. Tristesa, mort. Quina situació hauria de front? Què havia succeït? Aquelles maduixes que havien de madurar, havien decaigut,  algunes estaven moixes, malaltes, i la majoria havien defallit. Però no totes... N’hi havia quatre que destacaven. Entre aquella foscor tan estranya, hi havia quatre maduixes vives. O potser eternes... Clara portava posada la mateixa sabata de sempre. Aquella sabata misteriosa... La seva incertesa la va fer dubtar. Es trobava en el mateix lloc on va caure? Era el mateix camp però... Reflexionà amb tot el que havia viscut en aquell altre món. Una història amagada que desvelà els secrets més importants del seu camí. Peces que van aconseguir encaixar. La seva mare... L’havia llegit. L’havia escoltat. L’havia imaginat. I... On havia anat? Clara recordà que la seva mare s’anà allunyant, guiant  la Clara cap a un lloc important. I el seu marit? I la seva mare?

Clara girà el cap. Un vermell intens, pur. Sang. Plors... Llàgrimes que cridaven la manca de llibertat... Crits. Paraules que no mereixien ser escoltades. Com l’infern. Un poble buscant la sortida d’aquell laberint.Com aquell qui segueix la ruta d’un ocell ferit... Es trobava.... Allò era Síria. Aquell lloc que havia patit tant i que encara resistia malgrat tot. Guerra; la paraula per descriure aquell poble. Clara traçà unes paraules profundes en el mateix descampat on havia despertat sobtadament.

“El vermell. Un color pur, un color intens...Un color que amaga dues veritats. La puresa i la tristesa.”

La guerra. Havia llegit la carta de la seva mare. No podia veure aquella vida. Aquell entorn tan horrorós. S’aixecà molt desanimada. Afectada pel que veien els seus ulls. Però per què havia anat a parar  a Síria? Potser allí trobaria a la seva àvia, o al seu pare...

Però abans d’emprendre la recerca, va acostar-se al camp de maduixes. Era gegantesc. Increïblement gran. Un lloc on tenien l'oportunitat de viure milers de maduixes, de persones. Buscà i buscà... Es va punxar amb les males herbes, es va esgarrar els pantalons... Estava ferida, però havia de trobar aquelles maduixes. Mentre caminava entre aquell herbassar, pensà en tota la gent que havia mort en aquell mateix instant, en aquell mateix moment... I en tots aquells que ja havien traspassat a l’altre món. Però ella pensà positivament. Trobaria algú al qual podria salvar la vida. Podria salvar algun cor. Podria salvar una història. I la seva història? Hi havien línies en blanc.

De sobte, va veure un vermell en una determinada zona del camp. Unes maduixes precioses, d’un color no molt viu, però tampoc molt apagat. Una mica moixes. Pot ser... Pot ser ella també representava una maduixa. I el seu pare... I la seva àvia... Estaven vius? Era possible?...

Agafà les fruites com el millor regal del món. Les examinà. Hi havia alguna cosa que les feia especials. Alguna cosa que les feia diferents.

Sobtadament, sentí el soroll dels tirs de les escopetes. Clara començà a córrer. Corria i corria... Semblava no arribar a cap lloc.

Va caure esgotada en un lloc llunyà. Havia d’amagar-se, refugiar-se en algun racó. Portava les maduixes, les cartes, el seu diari i la sabata.

Eren els seus pilars. La guiaven. No tenia res més en aquells moments. La seva vida corria perill. Però la d’altres persones també. Aquella nit, no pogué dormir. El dia següent, s’aixecà amb la ment en blanc. Aquella situació l’havia bloquejat, l’havia saturat. Començà a escriure lletres, paraules, poemes... Per tot arreu on passava, per on caminava... Escrivia. Deixava rastre. Deixava constància de la gent pacifista, de la gent que no fa el mal per aconseguir la victòria.

Una visió alarmada. Algú demanava ajuda. Auxili.

Ella caminava i caminava... No tenia clar el seu destí, però tenia marcat el seu objectiu. Ajudar als altres. Completar la seva història, sobreviure i ajudar a les víctimes. Els ensenyaria  a escriure, a llegir, a expressar-se amb aquest llenguatge.

Començà a córrer ja que sentí el ritme dels trons de la guerra.

Els dies passaven i aquell malson s’havia fet etern. No podia despertar. Allò si que era la realitat. Havia de trobar als seus familiars, havia de conèixer  la seva família. Però com?... Entre la sang i brutícia dels carrers infernals... La seva valentia la va enfortir. Les lletres... Traçava cançons, frases per reflexionar... Tot textos sense ofendre a ningú. Escrits amb el seu bon cor.

Un dia... Al repassar un poema dedicat als familiars perduts, trobà una resposta escrita:

“Som nosaltres. El teu pare i la teva àvia. Estem aquí... En un refugi. Hem resistit com hem pogut. Les lletres ens han fet forts.

Vine aquí i ens coneixerem. Estem molt dèbils i necessitem ajuda. Uns poemes escrits en diferents parets et guiaran fins al lloc.”

Clara seguí el camí traçat, bells poemes escrits amb seda van harmonitzar el seu camí.

Els va trobar! Les seves mirades plenes d’angoixa, amor i confiança...

Clara havia nascut als seus braços. Ells la van cuidar fins que es van veure forçats a donar la seva filla en adopció. Havia trobat les peces perdudes. Tot quadrava.

La seva àvia ja era molt velleta, però tenia una valentia... El seu pare era alt i fort, tenia uns cinquanta anys i es sentia molt jove també.

En retrobar-se... Van explicar-se tot el que havien viscut. Com s’havien sentit, tot. L’àvia va dir unes paraules:

-L’amor per una néta. Un amor que no podria descriure si no fos amb els valors de bondat i timidesa. Una rialla que em va fer reviure després de la caiguda de la teva mare... Simplement sinceritat. La teva mare t’estimava, t’estima i t’estimarà sempre. I... Vull que sàpigues que l’eternitat existeix. Les maduixes són eternes.

Seguidament, el pare també va dir unes paraules:

-Has cosit totes les lletres essencials per completar la història dels teus avantpassats, però la teva vida encara no ha arribat al nus de la història.

Escriu-te-la tal i com vegis tu. Les maduixes serem sempre al teu cor.

Clara va abraçar-los tan fort com va poder. Va esclatar amb plors d’emoció.

Li va venir una visió del camp. Un vermell clar i viu il·luminava un racó.

Eternitat.

Ella les agafà amb delicadesa. Les portaria amb ella sempre. L’acompanyarien en el seu viatge. Llàgrimes van caure sobre aquell camp.

La màgia del color vermell.

La màgia de les lletres.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]