Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
SaraHa
Col·legi Mare del Diví Pastor. Sabadell
Inici: Marina
Els sentiments
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 91 pàgines
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final. Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

-Algu em trobarà? -Es planteja en veu alta, i de sobte vingué una brisa tan gran que semblava com si el vent volgués complir el seu somni bufant amb moltes ganes  les dents de lleó.

El cel blau, sol, sense cap núvol, i la terra acompanyada per tot tipus de flors.

La imatge d’una noia amb cabell llarg i fosc, una nit, una pell blanca, una neu, aquest colors que són únics en la presencia d’aquest paisatge tan joliu, el seu vestit groc que feia que els seus trets destaquessin més.

Ha sentit els meus passos, s’ha girat i uns segons després ha aconseguit que somrigués; només sóm ella i jo, mirant-nos.

- Què vols dir? -estic sorpresa, tinc la sensació  que fa temps que no havia parlat, i em feia dir interiorment tota l’estona que mai he de dir aquella paraula.

S’acosta a mi, em poso nerviosa. Com es diu?  Marina. Com és? Atractiva. Què fa aquí? Contempla el paisatge. Què fa? Pregunta el meu nom. Ah, sí està preguntant el meu nom, torno a la realitat.

- Jennie.

- Jo em dic Marina

Ja sé que es diu Marina. Sé que té 14 anys, és d’una família noble, és filla única, té un gos o més aviat tenia: Les seves postres preferides són mille feuille creme, li agrada inventar-se frases, m’està parlant.

- M’agrada inventar-me una frase el dia, vols escotar la frase d’avui? -no responc, significa que sí.-Si tots admiren a una sola flor no hi ha raó perquè un jardí floreixi.

Hi ha un gran silenci, ningú intervé, sí, algú intervé les campanes, de cop i volta un gran soroll trenca aquell silenci, són les cinc de la tarda, el número en què es manifesta l’ocupació de les persones, la majoria arriben tard perquè sinó no farien aquest xivarri, ella també es una persona se n’ha d’anar i jo, jo no sé.

- A les quatre cada dia aquí.

- Per què jo? -Responc sense haver pensat prèviament.

Perquè el destí m’ho ha dit- No deixa de somriure agafa la llibreta negra que tenia al terra i va corrents a la direcció del Big Ben. Les últimes paraules que sentit en aquest dia.

El següent dia, m’estic plantejant si anar-hi o no. Per què no? no tinc res millor a fer. Són les 4 en punt, sòc al  lloc de la trobada. Ella no hi és, està tardant, m’està guanyant la son...

Em desperto però no obro els ulls. Tinc por, no sento cap soroll, encara no són les cinc. Estic calenta algu m’ha posat algun mantell. Escolto una veu, una veu dolça cantant, acompanyada dels ocells. Ja no tinc por, obro els ulls. Sembla que sigui la mateixa presència de l’altre dia però aquest cop la distancia només és de 10 cm. Es gira, em mira, i somriu. Somric també, aquest és el primera cosa que la Marina actual m’ha fet canviar      contagiar-me el somriure.

-Tinc motius de sobres per odiar-te, però he decidit estimar-te -La primera cosa que em diu avui. Segur que em vol sorprendre però no ho ha aconseguit perquè sé que li agrada algú.

-Així doncs t’agrada algú -Ho he dit; Me’n penedeixo perquè sospitarà que sé moltes coses d’ella. Sóc estúpida, no tornaré més aquí.

-WOW! Ets molt bona analitzant frases, segur que t’has adonat que les frases que faig són el que sento aquest dia. Ets molt llesta, això segur que ha sigut obra del destí. Jo faig frases i tu les entens.

Ric, havia oblidat que ella és més estúpida que jo, ric cada cop més, més, més. Em fa mal la panxa de tant riure. Ella també riu; per què? Ens posem a riure. L’únic so que hi ha, ara ja no, les campanes, el número 5, soroll. El mateix comiat però ara més properes.

Estic sola, miro el cel que li agrada a la Marina. Demà hi aniré. També m’agrada. Em fa canviar o potser em fa tornar com era, no ho sé però vull tornar. Això és el que vull res més.

He arribat cinc minuts més tard avui, ella ara m’espera. La Marina ja ha fet la frase. Em poso al seu darrere, llegeixo la frase: La música és l’única cosa perfecta que ha creat l’ésser humà.

-També els dolços -responc. Es gira ràpid i ens posem a riure.

-Avui és el tercer dia. Quants dies creus que podrem continuar amb això?

-És millor no pensar tant en el futur. -Estic sorpresa, molt sorpresa. Em sento segura amb ella, tota la vida l’he coneguda però en realitat només fa tres dies que la conec em sento estanya; no sé com reaccionar, normal, suposo.

Ha passat molt de temps, la seva llibreta segueix sent la del principi. Em va explicar que el dia que em va conèixer va ser quan es va comprar la llibreta. Només li queda en blanc un full, així doncs aquesta llibreta té 91 pàgines, han passat 91 dies, aquest número serà el nostre final. Em llegeix l’última frase però per a ella serà una frase més:

- Només recordem allò que mai ha succeït

No entenc aquesta frase. Com pot ser? Les 90 frases que ha fet les he enteses totes. Potser sóc jo el problema, com que sé que és l’última frase l’he convertida en especial. I per què no? O és que ella també sap que és el nostre últim dia? Impossible; tant me fa!

Vull que aquest últim dia sigui com qualsevol dia, és el millor regal que podria tenir. Hem estat tota una hora parlant sobre temes com si fos un dia qualsevol. Així m’agrada, que continuï la cosa així, fent veure que ens coneixem cada cop més, tot i que ja ens coneixíem abans això és el que jo sé. Però ella, ella també està fent el mateix que jo, o potser, realment, m’està coneixent?

Falten 5 minuts per les campanes, pel so, per la distància entre nosaltres. No ho vull. Vull que això sigui infinit, que mai s’acabi. No sé com expressar com l’estimo; no hi ha paraules; no puc més. Vull més temps. Però, uns sentiments desagradables m’estan envaint, m’he de tranquil·litzar. Què faig? Mirar-la. La miro, em somriu i em diu:

-Ens havíem conegut abans?

S’ha trencat tot.Tot s’ha acabat per mi i per ella. Ja no puc més. Ho he de dir. Ho he de treure del cos. No ho puc suportar més. Ploro, però no és la solució. Me la vull emportar amb mi, però no vull que sofreixi amb mi.

- Què et passa? et sents sola? no passa res; sempre estarem juntes, oi?

Que calli! Està empitjorant la situació. M’està fent l’egoisme. Aixó no pot continuar així. No diré que l’he trobada, no ho diré mai. M’odiaré, m’odiarà, però això no pot segui així:

-T’he trobat!

Tot s’ha parat, són les 5 però només ha sonat una campaneta. El riu que flueix sembla de plàstic, el vent ja no bufa, els ocells ja no canten, res està viu. Només nosaltres dues.
Capítol 2 Les quatre estacions
Presenciant estic amb els meus ulls, sola, en la ruïna, l’aurora: els colors del cel que canviaven el matís dels meus ulls i la meva ànima buida. Aquella tonalitat de verd: l’esperança; el groc: l’energia; violeta: la fantasia. Sí, la fantasia, més enllà de la realitat, però, que és realment la realitat?

Sospiro, no perquè estigui trista sinó per veure el fum del fred que hi ha al meu voltant, estic mentint. Comencen a caure minúscules volves de neu, m’he de refugiar hom del fred, però, on es pot refugiar en un lloc desert?

 Vull anar a la ciutat del cel de les aurores amb aquells colors, allà em refugiaré, he d’arribar allà o sinó, no podré suportar el fred. Agafo la neu, no, són plomes; estic envoltada de plomes. De què em serveixen moltes plomes si no estan juntes perquè pugui volar? Mentida sí que poden, el vent bufa, i s’emporta tot el que té aquest món. La neu s’ajunta per convertir-se en dues ales, els meus peu no senten el terra, ha desaparegut tot d’aquest món, estic volant, puc arribar a la ciutat de les aurores. Miro el cel, on és l’aurora?

Ha desaparegut, miro les meves ales: tenen color. M’ho he emportat tot, però el meu voltant és negre. Les ales desapareixen, estic caient. Tanco els ulls, què importa? Ara mateix no m’importa res; tot ho faig malament. Això no s’acaba, segueixo caient, m’adono d’una cosa dura però que de cop és suau: l’aigua, allà tot és lent. Em sento més tranquil·la, pel so de l’aigua. Segueixo baixant, m’estic ofegant, no puc respirar. El meu instint humà fa descontrolar-me. A l’aigua no puc nedar, no puc respirar. Obro els ulls: a dalt es veu una llum, una llum que em fa dormir. Vaig tancant els ulls, a poc a poc, algú està sortint de la llum: una noia amb cabell negres s’està acostant a mi. Que em deixi aquí, tot aquí és tranquil i lent. Aixeco la mà perquè m’agafi; Per què?, no volia estar aquí? Encara tinc ganes de viure, o és només el meu instint? M’ha agafat de la mà. La miro: és una nena petita amb cabell negre i pell blanca, que m’està emportant cap a dalt amb una velocitat increïble. Com pot anar tan ràpid en aquest món lent? Cada cop m’estic apropant a aquella llum, les bombolles que produeix ella amb els seus peus m’estan picant a la cara; m’estic adormint, vull arribar a veure aquella llum.

El gos està bordant.

-Àvia, àvia, he trobat una noia de la meva edat ofegant-se al llac; l’he salvat però segueix dormint.

-Mare meva! Està inconscient. Baixa-la de la teva esquena, encara està respirant però dèbilment. Ves a agafar dues tovalloles, roba seca per la noia i ves ràpid a canviar-te que no t’has de refredar.

-Entesos, però àvia es posarà bé?

- Ai filla meva, que no te’n recordes que sóc la millor metge d’aquesta ciutat?, tranquil·la això no és res i gràcies per haver salvat a aquesta noia.

Somric pel que ha dit l’àvia i me’n vaig corrents a agafar les coses que m’ha demanat.

-Aquí ho tens, àvia.

-Moltes gràcies, ara ves a banyar-te amb aigua calenta i segur que ella es despertarà i us fareu amigues.

-Però jo vull estar amb ella.

-Esperar fa que el temps vagi més lent. Vinga, fes-me cas abans de que et refredis.

-Entesos -dic una mica desanimada. Vaig cap al lavabo cada cop més ràpid perquè estic pensant que per fi podré fer una amiga i estar juntes per sempre. Vaig ràpid, més, més i més. Arribo al lavabo i em tiro a terra cridant d’alegria.

-Oh, m’encanta banyar-me amb aigua calenta, tranquil·litza tant... -dic sortint del lavabo, estic olorant el meu vestit nou blanc, olor de net. Em fa sentir més ganes de viure avui. Estic ballant, ve el meu gosset corrents cap a mi i balla ell també, seguint el ritme de la música de la natura.

De cop i volta un vent que fa moure l’aigua del llac i les fulles de l’arbre van en direcció de la brisa. Els meus braços automàticament estan tapant la meva cara, precisament els ulls, el meu gos està bordant molt fort però el vent bufa encara més. El meu vestit blanc vol seguir el vent. S’ha parat tot. Miro cap endavant; una fulla vermella em tapa la vista, però després surt volant cap a l’esquerra i, com si tot anés lent, cada cop puc veure millor una noia al bosc mirant la natura, el llac i les fulles de tardor, amb el meu vestit negre contraposant-se al seu cabell ros. Ha sentit la meva presència. Es gira. El meu ull comença a brillar. Vull pintar un quadre del que estic presenciant ara: més enllà es veuen arbres amb colors vius, vermell, groc, verd... També envaint el terra amb aquells colors; el llac amb color blau viu i unes fulles flotant, després es veu una noia amb els cabells que li van oscil·lant, amb uns ulls blaus que brillen però està plens de tristesa, i amb el meu vestit negre que li queda totalment millor que a mi. Em somriu. Estic confosa; no sé què dir-li: he de pensar en alguna cosa perfecta per aquest moment, mmm...

-T’he trobat! No, vull dir: Qui ets tu? Aiii! No, no, vull dir, sé que ets la noia del llac. No, no, no vull dir que siguis una fada de l’aigua perquè ho semblis, però espera potser ho ets. No, no o sí, ai! no sé el que estic dient. Vols ser la meva amiga? -em sento avergonyida, acabo d’espatllar una escena de conte en què es troben dos personatges. Em tapo la cara amb la mà i em poso vermella. Ella es posa a riure. Aquest sí, és un somriure de veritat. La miro i em contagia el seu riure. Ens posem a riure.

-Com et dius? -li pregunto

-Jennie, i tu?

-Uau! Jennie sembla nom d’una princesa. Jo em dic Marina, vaig llegir en un llibre que si passa això amb una persona nova ens tornem amigues, no?

- Jo crec que sí, és que mai he tingut una amiga.

-Uau! Jo tampoc. Així doncs serem amigues íntimes, serem inseparables, passarem moments feliços i tristos, ens ajudarem entre nosaltres, passarem unes aventures increïbles... -l’àvia de cop em dona un cop al cap amb un llibre gran.

-No comencis a exprémer la teva imaginació altre cop, i deixa la pobra noia. No veus que està cansada?

Miro el meu gos perquè esta bordant. Si borda tres cops seguits en veu baixa, això vol dir..

-Síííí! Has portat el meu pastís preferit; corre, vine Jennie, vull que tastis el meu pastís preferit! Està tan bo...

Després de passar tot el dia juntes i coneixent-nos més sento que és l’únic dia que he viscut en tots els meus set anys de vida. Ella m’ha dit que és el primer dia que viu. Tenim telepatia, el destí ens ha volgut juntes. No vull que mai s’acabi aquests moments junts.

 És de nit. Estem al terra mirant les estrelles. Ella estirada cap al nord i jo cap al sud, els nostres caps es podria dir que són el centre. M’està dient els noms de les estrelles. Ho sap tot, és increïble aquesta noia.

-La debilitat de les persones està en provar l’altre per comprovar la teva existència. Oi que és bonica aquesta frase? Se’m va acudir quan et vaig veure. Ara em dedicaré a fer frases cada dia -dic, i la Jennie segueix callada. Així que li pregunto:

-El que m’agrada més d’aquesta vida és poder tenir un somni i així viure sense saber si el complires o no. Quin es el teu somni?

-Poder volar i arribar el món de les aurores. I el teu?

-Poder caminar en aquest llac sobre aquestes fulles. Com fan les fades. Algun dia ho aconseguiré i tu hi seràs present. Espera. El món de les aurores?

-No sé què hi ha en aquest món però sona preciós, no?

- Sí, sona com els llibres de móns màgics. Passi el que passi haurem d’estar juntes per complir aquest somni, oi?

- Sí -diu. I de sobte tanco els ulls per la son. Estic molt cansada i no me n’he adonat.



La llum que entra per la finestra m’ha fet obrir els ulls. Fa calor. Recordo que avui serà el dia en què hem passat les quatre estacions juntes amb ella. Baixo a les escales i miro cap a l’horitzó i em ve ganes de nedar en el llac. Trobo el terra ple de fotos de la Jennie i jo, una a la ciutat menjant gelats, una altra Big Ben fent de models, una en una pizzeria fent unes cares gracioses, a la platja intentant atrapar peixos. Em poso a riure. De sobte m’avergonyeixo perquè ahir li vaig dir el nom del noi que m’agrada. Vaig a la nevera i llegeixo que la meva àvia se n’ha anat a fer de voluntària a ajudar nens malalts; el meu pare com sempre treballant perquè es el president blablabla tonteries i la Jennie no hi ha res posat; per tant deu ser a casa.

-Jennie!! On ets? Ai Roky tu també t’amagues de mi, per això no m’has despertat aquest mati, us trobaré i us faré un atac de pessigolles.

Sento un soroll molt potent al jardí. Vaig cap allà amb els meus peu descalços. Hi vaig corrent contenta pensant que ja els he trobat, em sento tan feliç de poder viure en una casa tan bonica amb un gran bosc i llac, tenir una germana que sembla una fada i passar amb ella tots els moments feliços, un gos que m’estima molt, una àvia amable i tranquil·la que m’explica sempre històries i curiositats. Al capdavall la vida no és tan difícil com diuen, és simple i fàcil però bonica.

Tinc ganes de caminar al llac, faig  l’impossible. Des de la cuina cap al bosc corrents, recte, vaig cada cop més ràpid i més, salto. Però tot va lent, el meu peu dret està tocant una petita fulla que està flotant al llac. Miro el cel i sento l’aigua, als meus peus, fa un clac el soroll de l’aigua. Em sento lliure, tot és possible, falta poc perquè caigui a l’aigua, però de cop a la fada li han tornat les ales, les seves ales que tenen el color de l’aurora, aquells colors que han anat al cel. I les seves ales s’han tornat blanques, estem al revés. No ella està al revés estenc les meves mans i ella les seves. Jo mirant a dalt, ella mirant a baix. Ens somriem. Això és el final, el somriure del final, l’aigua se m’emporta i el món de les aurores se l’emporta a ella. Les seves últimes paraules són:

-Gràcies per ensenyar-me, en aquestes quatre estacions, les ganes de viure.
Capítol 3 Amrita
El món blau se m’està emportant amb la seva pròpia música i els seus habitants nadadors. Per què aquests peixos no van cap a la llum i es queden en aquest món tranquil? No creus que són absurds?  Tenen por de fer un canvi, es conformen amb el que tenen o potser sóc jo l’estúpida perquè no coneix la realitat, la realitat, que és realment allò? Sento sons d’un piano, un piano que té veu a l’aigua. M’hi acosto, o més aviat, m’atrau ell; vull donar-li jo el so, vull tocar una de les seves tecles, aquell piano abandonat al fons del llac, ple de pols; li vull donar vida. Espanto els peixos que estaven dormint a la taula harmònica i que li donaven aquell so amb les seves aletes quan tocaven les cordes. Ara toco el piano per primer cop jo.

En aquest món sense veu hi tenen aquest instrument, li vull donar vida. Miro les seves tecles, aquestes tecles fredes que busquen la calidesa d’unes mans. No sé per quina nota començar, tant me fa: qualsevol. Tanco els ulls i deixo que el destí esculli. Toco amb el major afecte possible que li puc donar a aquest piano sol; poc a poc, amb calidesa, traient la meva virtuositat sense saber què ens pot passar en el futur, el toco. Sona una veu tendra, em recompensa, el piano somriu. Vull que somrigui més, que extregui aquella veu que té, tinc la intenció de tocar l’altra tecla negre que té sobre la tecla blanca. M’hi apropo i finalment el meu dit hi contacta. És transparenta; no, el piano ha desaparegut. Aquella veu càlida que hi he tocat encara no ha desaparegut; s’apropa a mi, va ràpid. Aquella nota ha fet canviar aquest món silenciós. Es capgira tot, estic caient, cada cop m’estic apropant més al món que té llum, però jo no vull, vull estar aquí, el so m’ha traït. Ja he sortit, panteixo, segueixo caient, m’estic apropant al món de les aurores però estic lluny del món blau, no tinc ales però segueixo ràpid. El color violeta s’està apropant a mi amb brusquedat o, sóc jo? Encongeixo tot el meu cos perquè suposo que tinc por, el color violeta m’envolta, té el tacte de l’aigua. Estic tranquil·la, ja no sento por. Relaxo el meu cos, tanco els ulls. Espera, és color violeta, el color de la fantasia, la mentida, obro els ulls, espantada.

Sóc un arbre que observo a aquelles dues noies atemorides que em contagien només veure-les, aquell esglai que tenen per el destí que els espera, acaba així la història:

La noia de la nit, Marina, obre els seus ulls espantada, torna la seva consciència brillant. Els ulls com si fossin estrelles que de cop han sorgit en una nit tan fosca. Adormida en les cames de la Jennie. Una fada recolzada en el meu tronc llarg, gruixut i unes fulles roses, amb una tonalitat càlida, protegeixo aquelles dues noies que tenen un cos indefens i petit. La Jennie sosté un llibre a les seves mans, i amb un somriure tanca l’obra després que un pètal caigui en l’últim full de la pàgina on es situava utilitzant com a un punt de llibre. La Marina es vol aixecar però la Jennie amb una força suau fa que es quedi relaxada a les seves cames. I diu la Marina incomprensible:

-No s’havia parat tot? On som ara?

-Mai sabrem què passarà així que gaudim del que ens envolta.

La Marina somriu i es posa de panxa enlaire per poder veure la cara de la Jennie i un pètal li cau al front, així que la Jennie sense perdre l’alegria que transmet la seva boca, agafa el pètal i li dona a la seva ma. La noia de la nit li agafa el llibre que tenia i veu que la portada és tota rosa i que el títol és Amrita.

-Què significa Amrita?

- És una beguda que garanteix la immortalitat.

- Tu creus que aquest cirerer se li ha donat aquesta ambrosia?

-Segurament, perquè no té res al seu voltant perquè el faci viure naturalment-

-Aaaah- diu, comprenent-ho i afegeix:

-No es sentirà sol?

-Això no ho sé

-Per què no li preguntem?

-Si tu vols.

-Entesos però abans d’això quedem-nos una estona així, sóc tan feliç ara. No hi ha res al nostre voltant, només tu, jo i un arbre immortal.

-I quan li preguntarem?

-Quan t’acabis el llibre que estàs llegint.

- Em falten tres capítols però encara no s’ha acabat la història.

-Llegeix-la en veu alta.

-antepenúltim capítol: Ales

Una au que ha perdut les seves ales pot volar en el cel conegut com a record. Però jo encara crec ... que, mentre visqui en el present, els records transcorreran com el temps i naixeran de nou.

Penúltim capítol: Aigua

L'aigua fa com si volés enmig de les acaricies de la natura i petons de nimfes que et converteixen en bombolla. Els records són d'aigües que de vegades ens sobreïxen pels ulls

Últim capítol: Vida

I així és. Les coses no canvien, canviem nosaltres.

Els dos pètals que hi ha, un al llibre i l’altre a les mans de la Marina, brillen i van volant, no són els dos únics sinó que tota l’acumulació de pètals que hi ha al terra pugen enlaire. La Jennie i Marina contemplant aquell paisatge tan bonic es queden encantades.

El vent també reacciona en aquell moment i cada cop bufa més fort; a elles dues no els importa les molèsties que ocasiona la seva roba donant cops al cos perquè com he dit estan encantades.

A poc a poc a la vegada abaixen al cap fins que contacten els ulls, somriuen a la vegada, generant un ambient que em provoca un sentiment agradable i a la vegada tristesa.  

Tots els pètals que han caigut al terra fan un forma d’un tornado, es separen en dos. Una s’està apropant cap a Jennie i l’altra cap a Marina. La Marina, amb el seu somriure, als llavis, que estan mullades per les seves llàgrimes i va corrent a abraçar la Jennie. La fada li extreu els braços amb una càlida benvinguda, i ella segueix plorant i plorant, queixant-se de res, agafada molt fort a la seva fada preferida, i la Jennie només somriu, per ella i per la vida.

Els pètals cada cop són més forts i les apreta més. La Marina mirant que ja falta poc diu amb tot el seu esforç en que soni satisfet, que no li sortí més llàgrimes i uns somriure perfecta:

-Hem guanyat la batalla

Ha desaparegut per art de màgia i els pètals que han fet aquest encanteri tornant un altre cop al terra tranquiles.

-A que ve, aquest somriure tort?- diu la Jennie rient

L’altra meitat del pètal segueixen envoltant a la Jennie. Ella deixa el somriure que suportava quan la Marina estava i deixa llàgrimes abraçant a si mateixa perquè s’ha esfumat deixant que la seva força a l’abraçarla caigués al buit. S’aixeca amb debilitat arrossegant-se per agafar el llibre del terra. Tot el seu cos està dret menys el seu cap que mira al terra i després de eixugar les seves llàgrimes del braç dret, alça el cap ràpidament amb un somriure torçat cap a mi.

-Moltes gràcies per deixar-nos acomiadar-nos en aquest lloc- diu

Amb les meves branques faig una inclinació gesticulant un no passa res.

-I també gràcies per deixar-me aquest llibre, arbre.

Faig un altre cop el gest d’abans però significant de res. Amb els pètals que havien envoltat la Marina, faig que el llibre es giri perquè llegeixi qui es l’escriptor del llibre 

-Així que ho ha escrit la Sara- diu amb un gran somriure.

-Em falta poc per anar-me’n, espero que mai et sentis sol perquè nosaltres dues sempre estarem en el teu record.

Faig el mateix gest per significar gràcies i pensant que ja sap que mai estaré sol mentres tingui aquest pètals.

Acaba de desaparèixer amb el mateix somriure tort de la Marina i ric del somriure de la Jennie com havia fet ella de la Marina.

Em converteixo en persona i els pètals rosa del terra s’ajunten i es converteixen en un ploma rosa d’escriure, agafo el llibre del terra i acabo escrivint en aquesta història:

I així és com em vaig sentir durant una setmana, desapareguda, fent lluitar tots els meus sentiments com si fossin dues persones, posant-los el nom de la Marina i la Jennie. I m’he salvat recuperant-me jo mateixa davant la mort d’una persona estimada. 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]