Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Alba Costa
IES Ramon Coll i Rodés. Lloret De Mar
Inici: Marina
El Record de Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 El despertar.
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

  Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d’aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d’amnèsia.

  

En aquells instants no vaig saber apreciar el que va ser obrir el ulls i trobar-me abruptament amb la realitat, tot era confús, el sentit de escalfor, el soroll llunyà d’un xiulet, l’olor particular d’hospital, tots els meus sentits em deixaven atordit. Vaig obrir els ulls al reconèixer un tacte a la mà esquerra, una senyora amb els cabells negres i els ulls verds, tan cristal·lins com cansats, em mirava com si fos un tresor que anés a desaparèixer. Vaig tardar uns segons a reconèixer aquella dona i seguidament tot em va semblar desconegut.

  —Mama?— el món va donar voltes, ma mare es va apropar a mi amb tanta rapidesa que ni vaig adonar-me que em parlava.

  —Sergi no et moguis, tranquil, ets amb mi, estàs bé, estàs bé.

  Tot i que el seu to intentava ser tranquil·litzador, els meus nervis disparaven les alarmes a dins el meu cap.

  —On sóc? Què… què ha passat?

  —Ets a l’hospital, no et preocupis. No recordes res d’aquesta setmana?

  —Què? No...— de cop i volta em va venir una imatge al cap, una imatge d’una noia, la meva millor amiga— On és la Marina?

  Al record la Marina i jo discutíem, en un lloc fosc, desconegut i humit. Ma mare va quedar trasbalsada, em va agafar de les espatlles i em va empènyer amb cura fins que la meva esquena va tocar la llitera d’hospital.

  —Sergi… la Marina no… no ha tornat.

  —Tornar d’on?— recordo les paraules de la mare quan em va explicar que portava desaparegut una setmana, i que la Marina també havia desaparegut tres dies després.

  Recordo la por, l’angoixa i la incapacitat que vaig sentir per donar la cara a aquella realitat. Després d’una estona en què la meva mare no va fer més que plorar, va venir un infermer per preguntar-me com em trobava. La meva mare li va comentar la meva amnèsia. El noi li va contestar que a qui li preguntava era a mi, i que jo era prou capaç de respondre.

  Els dies següents van ser de constants preguntes dels policies, però donada la llacuna dels meus records, a part d’aquella discussió, les autoritats van donar per perduda la possibilitat que arribés a recordar alguna cosa.

  Cap al setè dia, tot era aclaparament. Ma mare no deixava que ningú em vingués a veure amb la teoria que podria arribar a tindre un col·lapse mental. Les úniques coses que arribava a fer eren mirar per la finestra, intentar conversar amb la mare, i debatre internament sobre quines coses havien passat durant la setmana que havia desaparegut. No recordava res, i allò era del més frustrant.

  El dia següent va venir un home vestit amb una bata blanca, va rondar pel meu voltant uns segons, i tot seguit digué:

  —Estàs de meravella. Torna cap a casa i fes una mica de repòs. És millor la comoditat d’una llar que un hospital ple de malalts —va esmentar amb un somriure.



La tornada cap a casa se'm va fer llarguíssima. L’entrada de l’edifici estava plena de periodistes amb la fam d’alguna notícia que valgués la pena. Recordo el moment de passar i rebre flaixos de tot arreu mentre em cridaven on havia estat i què li havia passat a la Marina.

  A casa tot va seguir com sempre. La meva mare vigilant tot el que feia, el meu pare passant de mi a totes hores mentre es passava el dia enganxat  a la televisió amb algun programa d’esports.

  Al cap d’un temps vaig convèncer a ma mare que em deixés anar a casa de la Marina, per veure si allà era capaç de recordar alguna cosa.

  Però en arribar, em vaig trobar amb un noi davant la casa llançant pedres a la finestra de la Marina, que en veure’m va exclamar:

  —Hola Sergi! Que saps on és la Marina? —era un noi alt, amb els cabells llargs i tenyits de blau.

  —Qui ets tu? —vaig preguntar al desconegut.

  —Soc en Dominic, el xicot de la Marina. No et deus haver oblidat de mi, oi? —va dir, no gaire equivocat.
 


 

Capítol 2 Capítol 2: El cos.
—Ens coneixem d’alguna cosa?— vaig insistir. El xicot de la Marina deia? Com és que no em va explicar res?
—Però si tu i jo ja ens coneixem, m’estàs prenent el pel veritat?— va aixecar el braç i el va deixar caure a les meves espatlles, jo seguia amb la mateixa facció de desconcert. Per a mi en aquells instants era impossible que pogués anar amb aquell tipus de persones.
En Dominic, veient que el meu semblant no canviava, va donar dues passes enrere.
—Saps alguna cosa de la Marina? — vaig parlar sense pensar-m’ho gaire, aquella situació era molt seriosa com perquè anés preguntant per qualsevol cosa que no recordés.
—L’última vegada que la vaig veure estava amb tu. Què li ha passat alguna cosa? —de cop i volta en Dominic va posar la seva atenció de nou en mi—. Està bé?
—Veuràs ella… es podria dir que… no està aquí.
Cada instant que passava al costat d’aquell noi em posava més dels nervis, la seva altura simulava la d’un estranger. Posaria la mà al foc dient que o era, tenia un lleuger accent britànic.
—No hi és? Com es que no hi és?— pel que es veu, va endevinar de què parlava quan em va veure la cara, per què va preguntar:
—Ha desaparegut? Què ha passat mentre no hi havia en Sergi? —va dir ja més exaltat.
La meva respiració es va tornar irregular, com podia intimidar-me algú a qui no coneixia? Vaig tensar les espatlles.
—Ella i jo… vam desaparèixer fa ja unes… dues setmanes. No recordo res, i no sé què va passar. Quina relació tenia jo amb tu? —vaig preguntar amb impaciència, em molestava que la Marina no em digués res del seu xicot. No hi havia dret.
—Què tu què? I ella… estàs segur que ha desaparegut? —va pasar-se la mà pels cabells blaus i va respirar amb força, després va mirar-me fixament.
—Si saps alguna cosa, qualsevol detall que va passar aquella setmana, com ens vam conèixer, necessito que m’expliquis tot el que saps.
—Jo… no pot ser…
—Dominic, necessito saber el que va passar.
Va fer uns moviments estranys amb la boca i novament va col·locar-se el cabell.
—Tinc uns negocis una mica perillosos, i tu…
—Ets un camell? —vaig pregunta massa ràpid. Ell va tapar-me la boca en tan sols pronunciar aquelles paraules, allò em va deixar aclaparat.
—T’has tornat boig? —va observar amb cautela al nostre voltant, seguidament va baixar la mà i va negar amb el cap.— Si vols que t’ho expliqui tot has d’estar callat. D’acord?
—D’acord —recordo murmurar.
—La Marina en un principi no sabia res de les coses que arribo a fer, però un dia em va pillar amb mercaderia i el primer que va fer va ser explicar-t’ho tot. Tu al principi vas voler donar-me una pallissa —va deixar anar un riure suau—. Però vam parlar i vas voler acompanyar-me a parlar amb el meu cap. Jo ho volia deixar, hi vam anar i tot va sortir perfecte (fins i tot més del que jo creia).
“Però no se què va arribar a pensar la Marina, que quan vam tornar, va voler parlar a soles amb tu. Després jo vaig voler deixar-li un temps per pensar, i avui volia parlar amb ella, però ha desaparegut, vaja”.
Tot va quedar en silenci, vaig mirar la casa de la meva amiga, esperant que el Dominic tingués més a dir, però la veritat era que els dos, en aquell moment, únicament podíem demanar en silenci que la Marina tornés sana i estàlvia. Alguna cosa no quadrava en la seva història.
—Com és que jo, sense conèixer-te, vaig decidir acompanyar-te?
—La Marina va ser la que volia venir amb mi, però tu t’hi vas oposar i vas venir a canvi que ella no vingués —va aclarir.
Vaig quedar-me en silenci uns segons més, tot el que estava passant semblava irreal, tret d’una pel·lícula o d’una sèrie, però allò era la realitat, i estava disposat a plantar cara per saber on era la Marina.
—Doncs...— era impossible pensar, tota la meva capacitat de pensament es centrava on era la meva amiga, i què havia passat perquè que ella no hagués tornat—. La setmana que vaig desaparèixer, estava amb tu?
Va fer que sé amb el cap i allò va ser prou per dispersar una mica més els misteris de la meva amnèsia.
Tota aquella escena semblava tenir una situació molt forçada, jo acompanyant aquell noi? Desitjava poder tornar enrere, i fer que des d’un principi, la Marina no sortís amb el Dominic.
De cop vaig recordar la raó principal per la qual jo era allà.
—Eh… si em disculpes jo… volia fer una cosa abans de trobar-me amb tu.
Per sort va poder llegir entre línies i va captar el missatge que li estava donant: “ja no vull parlar més, estic incomode i vull anar-me’n”.
—D’acord… si la cosa segueix igual aniré a buscar-te a casa...— aquella frase em va fer més por de la que semblava. En Dominic sabia on vivia i jo no recordava com. Pot ser que hagués vingut algun cop a casa meua? De totes maneres, allò no em va agradar gens ni mica.
Vam dir-nos adéu per últim cop, va córrer carrer avall mentre jo avançava cap a la porta de la casa i les meves pulsacions avançaven cada cop més de pressa. Com estarà la mare de la Marina? Vaig alçar la mà i el so dels cops de la porta va omplir el silenci quan vaig trucar. Segons després la Sara, la mare de la meva amiga va obrir l’entrada.
—Hola —vaig dir simplement. Els ulls marrons de la Sara van mirar-me com si estigués veient un fantasma, seguidament va fer-se enrere i va deixar-me entrar.
—Sergi, no t’esperàvem —la seva veu sonava fluixa. La pell sota els seus ulls estava negra i en els seus moviments es mostraven característiques de cansament.
—Sí, perdoneu, necessitava venir… com esteu?— vaig caminar fins la sala d’estar, on hi havia dos sofàs i una petita taula de cafè, a sobre aquell moble, hi havia molts papers amb una foto de la Marina amb la frase: “algú m’ha vist?”, no vaig poder evitar mirar la foto on sortia la Marina somrient mentre mirava a càmera. Una sensació d’angoixa em va envair, sabrien alguna cosa els pares de la Marina sobre el Dominic?
Segurament no, i per això hauria de callar.
—On és el Peter?— vaig preguntar referint-me al pare de la noia, per una part volia treure’m aquella imatge del cap, la Marina somrient en aquell paper, però per un altre costat que el pare de la Marina no estigues era estrany.
—No ho sé, crec… que ha anat al poble o potser...— mentre parlava de cop i volta em va venir un flaix al cap, una visió passatgera que va desaparèixer tan ràpid com em va venir.
Vaig fer un pas enrere i la meva mà va anar a parar a un dels sofàs, de cop i volta m’havia marejat i a la part esquerre del cap em va aparèixer un dolor intens.
—Et trobes bé?— va dir la Sara. Una imatge més nítida va venir al meu cap, una pedra sostinguda per una mà força gran venia directe al meu cap. Vaig caure de culs a terra sense saber com, i amb un moviment involuntari vaig tocar-me la part esquerre del crani.
La Sara, sense saber que era el que em passava, va córrer cap a mi per un impuls i va agafar-me a temps de donar-me un cop contra el terra amb la part superior del meu cos.
De sobte, el telefon fixe de la casa va començar a sonar amb un soroll estrident i molest, el cap em va donar voltes i no vaig poder evitar esclafar-me el crani, en un intent de que el soroll deixes de foradar-me el cervell. La mare de la Marina va mirar-me amb les pupil·les inquietes.
—Agafa’l— vaig poder arribar a dir.
La Sara, entenent el meu sofriment, va córrer fins que la vaig veure desaparèixer a la cantonada de l’habitació. Vaig sentir com parlava amb algú per telefon, seguit de murmuris i un gemec per part de la Sara.
En aquells instants no vaig saber apreciar el que significaria aquella trucada. Un abans i un desprès a les nostres vides.
—Tot bé?— vaig preguntar intentant aixercar-me.
El soroll de les passes va fer que aixeques el cap, però creieu-me quan us dic, que preferiria no haver-ho fet. La dona que m’havia criat com un fill més de la seua família es trobava de peu, plorant desconsoladament.
—L’han trobat… morta.
Y allà tot es va esfondrar.
Capítol 3 La caixa de Pandora.
¿Què sabem nosaltres de la vida? ¿Que dura dos dies i dues nits? ¿Que s’ha d’aprofitar? Els humans tenim el costum de passar la major part del nostre temps preocupats per insolències que després passen a un segon pla, els adolescents som els primers en aquest cas.

  De vegades penso que li hauria dit a la Marina si hagués pogut avisar-la de la seva mort, sobre la resposta mai estic segur. La gent normal suposo que li hagués dit que no hauria de fer per no caure en un somni profund, però he arribat a entendre que els que no hi són tenien els dies comtats, i que si no volem acabar enterrats en el passat com ells, és millor girar full.

  Segurament li hauria comentat com l’estimava i la soledat que sentia quan, en mirar una imatge seva, sentia que els seus records fugien entre els pilars de la meva memòria.

  Però era incapaç de fer-ho, ella ja no hi era, ni hi seria mai més. M’agradaria poder dir que no vaig plorar, que vaig ser fort i que no em vaig culpar mil i un cops, argumentant que hauria de ser jo, no ella. Però era incapaç, perquè ja no era al meu costat.

  Vaig plorar, i tant que vaig fer-ho. Les llàgrimes s’escampaven per les meves galtes i es tornaven la cura contra el dol de perdre a algú estimat. Aquella nit no vaig dormir, vetllant una foto seva, com si en algun moment el sol fet de tancar els ulls, apaivagués les estones que vaig passar amb ella.

  El tercer dia consecutiu a la troballa del seu cos es va fer el funeral, va ser íntim i quasi ningú es va presentar, els núvols cobrien el sol i una capa de tristesa cobria la mirada dels presents.

  Per decisió dels familiars el taüt no va ser obert, i una vegada va ser enterrada el meu cor es va encongir sentint-se com si el món ja no fos el mateix i mai pogués tornar a ser-ho.

  No vaig voler explicar com de bona era, com de bé m’ho passava i com de bonic era el seu somriure, parlar en passat de la Marina era pecat pels meus llavis. Per tant l’enterrament va acabar amb un silenci que posava els pèls de punta.

  Tot va ser una merda. Aquestes cinc paraules poden definir amb precisió el que va ser d’un dia així. Però tot i que les ganes em faltaven, necessitava saber qui amb tanta crueltat, va protagonitzar el paper d’assassí en aquesta història.

  Els dies següents van ser horribles, tot ja ho era, però l’acció d’haver d’acceptar la seva mort va empitjorar les coses. M’era impossible quedar-me a casa, simulant una vida de color rosa, mentre deixava que la Marina es podrís sense fer-li justícia. Tots aquests pensaments em van portar la decisió d’anar a visitar un cop més el cementiri, per assegurar al meu cor que tot no fos una simple broma.

  Poca va ser la meva sorpresa quan vaig arribar al recinte i vaig trobar uns cabells blaus  entre les tombes. El vent ens envoltava i els núvols marcaven el cel tapant la llum del sol d’aquella tarda trista.

  —Sembla mentida que sempre que intento buscar-la a ella, només et trobo a tu— vaig mirar la seva esquena, no esperava veure a en Dominic de nou. Ell va girar-se espantat, semblava encantat mentre es trobava perdut entre els espais més enfonsats de la ment.

  —Sergi —va saludar-me—. Et diria que estic agraït de tornar-te a veure, però ara mateix vull perdre’t de vista— va dir girant-se del tot. Vaig percebre un to prepotent en la seva veu.

  —Perdona? Dominic, quin bitxo t’ha picat? —les meves trepitjades van ressonar mentre la distància entre el Dominic i jo s’esmicolava.

  —Doncs sí. Em pregunto, com és possible que la Marina aparegui morta just després de voler parlar amb tu i que casualment no recordis res? —les seves paraules van quedar suspeses durant uns instants, com si donés per suposat que jo era el culpable de tota aquella tragèdia.

  —Per què hauria de mentir? —vaig preguntar enfadat per la seva conducta acusadora.

  —No ho sé… podries explicar-m’ho? —els seus ulls brillaven de ràbia, i per la tremolor dels seus punys tancats, sabia que estava intentant no donar-me un cop de puny. Vaig apuntar-lo amb el dit, advertint la seva pròxima jugada.

  —Escolta Dominic, no sé què t’empatolles, però pots estar segur que jo no tinc res a veure amb els seu assassinat —no vaig atrevir-me a dir el seu nom, era incapaç. Vaig baixar la mà, destrossat internament.

  —Què en saps?

  —Res! Et juro que no…

  —Menteixes! —va tallar-me—. Digues-me què collons saps, Sergi, o rebràs! —els seus ulls van tornar a brillar, però aquest cop per les llàgrimes aclaparades que desitjaven sortir.

  —No sé res! Estic tan perdut com tu! —vaig cridar sense poder contenir el meu to, el Dominic va mirar-me amb una mirada d’odi, i vaig saber a l’instant quina intenció tenia.

  —Seràs fill de puta… —seguit de les seves paraules, el seu puny va impactar contra la meva galta i vaig arribar a veure les estrelles. El terra va rebre el meu cos amb rudesa i la meva vista va tornar-se fosca, tot i això, arribava a sentir els gemecs de dolor d’algú desesperat, d’un Dominic desesperat.

  —Dominic… —vaig incorporar-me de la cintura cap a dalt i la imatge d’un Dominic plorant de genolls a terra va envair les meves pupil·les.

  —Què? Jo només… vull que em tornin la meva princesa… —un altre gemec seguit de més llàgrimes salades. Tot i amb el cop que m’havia clavat aquell noi de cabells blaus, arribava a sentir comprensió pels seus sentiments i d’alguna manera em sentia en les mateixes condicions que ell.

  —Escolta Dominic… —vaig aixecar-me del tot i vaig cedir la mà per ajudar-lo—. No vull enemics…

  Ell va acceptar el meu oferiment sense deixar de plorar, i quan vam estar a la mateixa altura, tots dos vam mirar la tomba de la meva estimada amiga.

  —Necessito que em facis un favor —va dir. El vaig mirar esperant la seva demanda, però la seva mirada només va emplenar-me de més dubtes.

Vaig observar per la finestra, la pluja repicava el vidre, i la nit negra havia apagat tots els llums naturals del dia. Recordava amb un gust amarg els succés de feia uns minuts: quan a crits, havia fugit de casa on havia anat a curar la ferida que el Dominic m’havia fet a la galta esquerre, i la meva mare, escandalitzada, m’havia prohibit la sortida, llavors l’única cosa que se'm va acudir va ser cridar als quatre vents que era la meva vida, i que mereixia viure a la meva manera.

  Així que allà em trobava, complint el somni del Dominic de conèixer els pares de la Marina. El Peter i la Sara ens miraven incrèduls, no m’estranyava pas: el Dominic ja cridava l’atenció per si sol, doncs ara, incloeu al seu costat un noi amb una galta lila, despentinat i la cara demacrada. Tota una escena de pel·lícula.

  —I doncs… tu ets… eres… el xicot de la… Marina? —va dir el Peter amb dificultat. La Sara va abraçar el braç del seu marit i el va mirar, mentre que ell no ens treia els ulls de sobre.

  —Sí senyor —el silenci era tal que vaig ser capaç de sentir com el Dominic engolia en sec.

  —Sergi… explica’ns, a què heu vingut? No es que no vulguem que…

  —No és problema Sara, perdoneu per venir sense avisar… però esperàvem que ens deixéssiu… entrar en l’habitació de la… Marina —en aquells instants em sentia un egoista, segurament estarien passant per un mal moment i jo, i el Dominic, veníem i exigíem entrar a l’habitació de la seua difunta filla.

  —Eh… sí, és clar —vaig aixecar-me immediatament i el Dominic va seguir-me per darrere.

  Obrir la porta del seu dormitori va ser com si obríssim la capsa de Pandora. Va provocar que milers de successos desastrosos es deslliguessin com si milers de fils em controlessin el cos tal i com un titella. Sentir la seva olor, veure les seves cosses, un munt d’emocions aclaparades en una sola paraula: dolor.

  —Per on vols començar? —vaig dir encara parat a la porta.

  —Què? —la pregunta del Dominic va fer que el mirés, ni ell ni jo sabíem què fer.

  —La idea ha sigut teva —tot i que em trobava en un espai que hauria de fer-me rememorar successos tristos, estava massa espantant del que podríem arribar pensar en coses com aquelles.

  —Per això jo ja he fet la meva part —em va empènyer cap a dins i no vaig tindre més remei que entrar primer—. Ara et toca a tu.

  Em mirava amb una expressió de patiment, allò no era fàcil per a cap dels dos. Estava clar que ni jo ni ell volíem començar, però era ara o mai.

  —Primer l’escriptori i anem avançant? —vaig apropar-me al moble mentre el mirava, ell va fer-me que sí amb el cap i les puntes dels meus dits van acariciar la fusta blanca.

  —Tinc la sensació que encara no se n’ha anat...—la seva veu va omplir el silenci amb paraules, obrien el seu cor de bat a bat, va apropar-se al llit de la Marina amb passes cauteloses, i una vegada davant, va acariciar els llençols.

  Vaig fer silenci, simplement perquè sentia que les meves paraules no farien aquells moments més passadors.

  —Vaig al lavabo un moment… ara torno —no vaig esperar la resposta d’en Dominic, vaig encaminar-me a la porta. Estava clar que necessitava uns segons a soles amb la intimitat de l’espai de la seva xicota. No vaig oposar-m’hi.

  Mentre m’encaminava al bany un cúmul de records envaïen el meu cap. Aquella casa m’estava posant malalt, però només recordar a la Sara plorant aquell dia, tots els pensaments es van dissipar.

I va ser així com el meu peu va topar amb una rajola del terra mal col·locada, una peça que va ajudar-me més del que vaig pensar en un principi. Vaig ajupir-me encuriosit que un maó del terra hagués  sortit del seu lloc corresponen. Vaig aixecar l’objecte i el color em va marxar de la cara quan vaig descobrir el que amagava: unes tres bosses blanques de les quals ja vaig poder imaginar-me què contenien. Tot va començar quadrar dins el meu cap, els records van tornar a mi com petites escenes de pel·lícules que mai havia arribat a veure: la Marina i jo discutint perquè ella havia vingut d’amagat amb nosaltres, el Peter descobrint la nostra disputa i seguidament com el seu propi pare la matava en un atac de ràbia on la va empènyer, ella va caure malament, es va fracturar el coll i la mort va ser instantània.

  Els meus moviments següents a la meva troballa els vaig fer amb molta cura, i els meus peus van acabar per portar-me a la cuina de la casa. Quasi per instint vaig agafar un dels ganivet de cuina, i amb la pell de gallina i una suor freda creuant-me la nuca, vaig caminar cap a la sala d’estar. De sobte vaig trobar-me amb la Sara, que jeia inconscient al sofà taronja, per sort no sagnava a primera vista, però em vaig apropar preocupat de totes maneres. Uns sorolls a les meves esquenes van alertar-me i quasi per si de cas vaig ajupir-me a temps de rebre un cop al cap amb una escombra. Vaig córrer cap a les portes de vidre que donaven al pati del darrere de la casa, les vaig obrir sense mirar enrere i vaig sortir a l’exterior empunyant la meva arma. El cor va començar a bategar amb rapidesa, causat per la inesperada adrenalina que em recorria per la sang. L’ombra d’en Peter s’apropava  a mi, aquest cop amb una pistola a les mans, i les gotes de la pluja i la nit negra van fer de la seva figura una imatge de terror.

  —M’has provocat molts problemes Sergi… —va riure amb l’arma alçada apuntant-me directament—. No creus que ja és hora de posar fi a tot això?

  —Vas ser tu oi? Vas matar la teva pròpia filla… coi de malparit! —el vaig apuntar amb el ganivet, acusant-lo. La cara em bullia del cabreig que portava.

  —Va ser una accident… ella… no podia sortir amb un camell! És que no ho entens? Ella no podia estar fotuda en el punyeter món de les drogues… ella no! No volia… no tenia intenció…

  —Però ara és morta! I tot per culpa teva! Per ser traficant!

  —Ja n’hi ha prou! —va cridar. La pluja es barrejava amb les seves llàgrimes i la mà li tremolava. No va ser fins que vaig notar el gust salat als llavis que vaig adonar-me que jo també plorava.

  —Es farà justícia! —vaig cridar jo també amb els ulls tancats, esperant que la bala em travessés el pit i que tot acabés.

  Vaig sentir el soroll del gallet, però el tret mai va arribar. Vaig obrir els ulls, confús, i als meus peus vaig veure com el Peter jeia inconscient. Em vaig adonar que estava cara a cara amb el Dominic, que sostenia l’escombra amb les mans i respirava amb força.

  El 3 de març d’aquell mateix any el pare de la Marina va ser arrestat per tres raons: assassinat, intent d’assassinat i per exportar d’altres països substàncies prohibides.

Ara ja soc gran, tinc una feina, una família, i fins i tot fills als qui explico de tant en tant com de meravellós va ser tindre l’honor de conèixer la Marina. Avui fa 38 anys d’aquella tragèdia, i tal i com vaig prometre es va fer justícia.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]