Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
iireeneeqf
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Marina
La oscuridad
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 La noia misteriosa
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig des-aparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Jo era una al·lota de 17 anys que no sopor-taba estar en grup, no era sociable, solament tenia una amiga, la Marina, no quedaven casi mai, simplement ens veiem una vegada a la setmana com a molt i no xerraven casi, quedàvem i ens seiem a contemplar el moviment de la ciutat de Barcelona en companyia, res més.

Encara que fos la meva única amiga jo no sabia casi res de ella, era una fileta misteriosa i em feia por demanar-li coses sobre el seu passat, tampoc me era necessari saber coses sobre ella, no sabia per quin estrany motiu, però encara de casi no coneixer-la pensaba que era la única amb la que podia parlar, realment era la meva única amiga, jo alguna vegada li comentava idees o pors que tenia, de totes maneres no li ho contava tot. Un divendres qualsevol vam anar juntes fins a una plaça que hi havia en mig de Barcelona, aquell dia vam parlar més de lo normal, li vaig dir que volia desconectar de aquest món, des-aparèixer per un temps.

La Marina em va mirar, em va dir que no podia des aparèixer així com així, li vaig dir que jo estava farta de tenir una vida tan monòtona, necessitava descansar i reflexionar, apartar-me de tot el que m'envoltava per un temps. La Marina em va dir que ella també volia fugir per un temps, però per altres motius, que no em va especificar, deia que feia temps que estava pensant en escapar de la Barcelona en la que ens trobavem, però no sabia com fer-ho ni on anar ni res. Es va quedar pensant molta estona, fins que en un moment va reaccionar i em va dir, “escolta, se un lloc on podríem anar les dos juntes i estar allà uns dies, potser de aquesta manera podrem desconectar de tot i trobar-nos millor”, li vaig demanar que havia pensat, em va explicar que  la seva idea era passar una setmana completa les dos soles en un lloc on ningú sapigués que residíem allà.

Li vaig dir que era una bona idea, que jo la acompañaría, però que a quin lloc podríem anar sense que ningú ens molestés? La Marina es veu que ja ho tenia tot pensat, em va dir “saps? jo ja se el lloc perfecte a on ningú vindrà a cercar-nos i on realment estarem tranquil·les, es tracta de una casa abandonada a les afores de Barcelona, una casa en la que me vaig criar fa temps”. Li vaig dir que em semblava bona idea, per tant vam decidir anar-hi, veim quedar al dia següent a la parada del metro a les 11 en punt per anar fins a la casa que la Marina deia, vam jurar no explicar a ningú els nostres plans. A la nit vaig preparar una maleta amb tot el que podria necessitar per passar una setmana allà.

Ja era dissabte, vaig despertar-me d’hora y vaig en arme'n de casa sense que ningú se’n adonés. Allà va començar la aventura, una aventura plena de màgia, coses paranormals i imaginacions, vaig arribar a la estació, allà estava la Marina que m’esperaba, també ben equipada. Vam entrar al metro, i em vaig posar a pensar, realment Marina era la única amiga que había tingut, però no sabia res de ella ni del seu passat, només sabia que ningú, per un estrany motiu es volia apropar a ella, jo vaig ser la única amiga que va tenir, o això em deia sempre. Poc m’esperava que durant aquella aventura descobriria el Estrany passat de la Marina y molts de secrets esgarrifossos, poc sabia que aquella aventura  seria tan especial.

Lo únic que em va dir en tot el viatge del metro va ser “en aquesta vida molts son feliços perquè viuen més de mentides que no de veritats, el teu problema era que no et vols enganyar, vius en una total realitat, és això lo que fa que et sembli una vida aburrida sense aficions, monòtona, hi ha massa coses per  comprendre… Tindries que somiar un poc més, crear les teves pròpies fantasies, que encara que no siguin certes es lo únic que podia mantenir la vida com a una vida interessant i divertida, somiar era lo únic que et farà escapar de la societat de tant en tant, es lo únic que finalment recordaràs.” la vaig mirar sense comprendre, però vaig decidir començar a fer-li cas, allà vaig crear el meu mon imaginari. Despumés de això no em va tornar a dirigir la paraula fins que vam arribar al nostre destí.
 

Capítol 2 La casa
En arribar, el primer que vam fer va ser sortir del metro; ens vam aturar; jo no sabia on em conduiria la Marina; ella va dir: “és per aquí, vine”. La vaig seguir; ja estàvem a prop dels afores de Barcelona, vam caminar una estona, fins que vam veure un camí molt estret i la Marina el va seguir; cada vegada trobàvem més plantes que ens impedien el pas, i cada vegada ens era més difícil avançar, semblava que ningú hagués passat per allà des de feia anys.

Mitja hora més tard, vam arribar al misteriós lloc que la Marina em deia. Era una casa, abandonada, però en bon estat; vaig pensar que no era bona idea estar allà, ja que seria difícil entrar, estava tot tancat, no semblava que hi hagués una possible entrada. La Marina es va aturar i va dir: “vaja, ha canviat molt aquest lloc des de l’última vegada que vaig venir… Vine, entrarem”. La vaig seguir, i em va conduir fins a la part de darrera de la gran casa; la vam rodejar, així vaig veure tot el seu exterior: era molt gran, amb un immens jardí, tot plegat tenia un aspecte molt tenebrós, la casa era apagada i les plantes que estaven començant a invair-la.

Les finestres estaven tancades, totes excepte una, la que més alta estava, al quart pis; aquella estava oberta, amb unes velles cortines blanques i foradades que sobresortien de l’interior per culpa del vent.

Des d’on em trobava jo, era impossible veure què hi havia dins la casa. En situar-nos darrere l’edifici, vaig veure que entre un arbust hi havia un forat a la paret; la Marina va passar per allà, la vaig seguir.

Ja estàvem a dins; no veia  la Marina; la vaig cridar i em va dir: “Shhh! No cridis”; vaig assentir. No es veia res, tot estava fosc, així que vaig encendre la llanterna. En veure l’interior, em va semblar encara més esgarrifant que l’exterior: estava tot igual de com feia anys, com si haguessin abandonat la casa sense tocar res... Tenia tantes preguntes que fer-li a la marina… “Per què coneixia tan bé aquell lloc? Per què tot estava en bon estat?...” També tenia ganes d’investigar, per tant, li vaig dir:  “Escolta, Marina, pujam les escales a veure què més hi ha.” I ella em va respondre:

“D’acord, però que mai no se t’acudeixi pujar al quart pis, ara pujarem fins a el tercer pis”. Li vaig demanar per què no podíem pujar-hi, però una mirada de preocupació en el seu rostre em va fer callar: “Què passa?” li vaig demanar. “Algú ha entrat aquí des de la meva darrera estança, però ha entrat amb males intencions.” No vaig entendre res, “Han robat alguna cosa?” vaig demanar. “No, els han modificat.” Em va deixar desconcertada, va dir: “Els espectres, d’aaquesta casa, estan tots diferents.” Em vaig espantar, i em va dir: “Tranquil·la, a tu no et faran res”. Vaig assentir, tot seguit vam obrir les finestres i ens vam instal·lar allà.

Realment, sí que era tot tranquil; vam passar tota la tarda allà,;jo vaig estar dibuixant aquell bonic i tenebrós lloc; la Marina va anar investigant.

Van passar tres dies; estàvem les dues tranquil·les, era genial no tenir mes companyia que la Marina, tot era tranquil i jo estava molt bé. Em demanava si m’estarien buscant els meus pares, tampoc no m’importava, devien pensar que m’havia tancat a la meva habitació, com feia moltes vegades. A més, tanmateix, en 4 dies ja seria a casa sense la tranquil·litat actual i tornaria a la rutina.

Aquella nit, la Marina es va despertar, va pujar escales, no sabia quÈ feia, la vaig seguir. No es va aturar al tercer pis, va seguir pujant, no m’ho podia creure, ella m’havia dit que mai, baix ninguna circumstància, pugés allà dalt. La vaig seguir, encara que ja sabia que no era bona idea. A mesura que pujàvem, la Marina es tornava més transparent; va arribar dalt, vaig entrar darrera ella. Allà es va asseure, va quedar  immòbil molta estona. Repentinament, va encendre un ciri i va començar a dir coses; en aquell moment ho vaig veure: vaig veure tot d’espectres que la rodejaven ,eren horribles, estaven en aquella habitació acumulats.

Va seguir parlant en veu baixa, vaig sentir que deia: “Posats que jo també sóc un espectre com vosaltres, sé que tindria que quedar-me aquí, però encara conservo part humana, per tant, he de viure amb humans. Avui he vingut amb una amiga realment humana, però ella no vos farà mal, simplement vos puc dir que us lliuraré d’aquí, però, mentre, aniré venint amb diferent gent perquè no sigui sospitós que freqüenti aquest lloc.” Finalment, va agafar el ciri i es va girar cap on estava jo, dels ulls li sortia un liquid negre.

No me podia moure, tenia por, ara sabia que la Marina era un espectre, no em podia creure que una filleta tan bonica com la Marina, que sempre anava ben pentinada i amb roba blanca impecable, ara fos com un monstre: era transparent, amb el vestit ple de taques negres i els ulls que li ruixaven aquell estrany líquid, era igual als altres espectres, però amb forma humana. Em vaig espantar i vaig caure. La Marina em va veure, em va dir: “Et vaig dir que no pugessis aquí.” Li vaig dir: “Ja ho sé! però tenia curiositat”. Ella es va quedar immòbil una altra vegada, jo em moria de por. Què estava passant? Per què la Marina estava així? Què eren aquells espectres? Vaig voler demanar-li a la Marina, però de la por o qui sap per què, em vaig desmaiar.

Em vaig despertar. La marina, ja normal com sempre, em va dir que havíem de tornar ràpid a Barcelona; li vaig preguntar què havia passat; em va assegurar que tot havia estat un somni; jo sabia que no era veritat, tot el que havia vist era real, però li vaig fer cas, vam tornar cap a Barcelona.
Capítol 3 La tornada
Vam arribar a l’estació de metro i ens vam dirigir a casa. Durant el viatge, vaig estar pensant en el que havia passat, estava confusa, però tampoc no m’atrevia a demanar-li explicacions a la Marina.

Vaig callar i, finalment, vam arribar a Barcelona; un cop allà, la Marina em va mirar i em va dir si volia quedar-me a esmorzar amb ella allà, a Barcelona. Li vaig dir que si. Vam anar a una cafeteria prop d’on estàvem, on vam esmorzar; jo, mentre, seguia pensant en tot el que havia passat la nit anterior, si era real, i estava espantada. Crec que la Marina va adivinar els meus pensaments, perquè em va dir que ella havia estat desperta aquella nit i havia vist com jo patia un malson; una mena de mirada em va demostrar que mentia. No li vaig donar més voltes, vaig voler oblidar-ho.

De sobte, va obrir-se la porta de la cafeteria fortament. Van entrar tres policies, ens van agafar i ens van dur a comissaria. Un cop allà, vaig veure els meus pares amb una cara d’enfadament, tristesa i, a la vegada, emoció. Havien denunciat la meva desaparició i, per fi, m’havien trobat; em van demanar on havia estat, no vaig contestar; em van demanar qui era aquella amiga, no vaig contestar; no van insistir. Després d’arreglar uns papers, ens en vam anar; la Marina va dir que se n’anava a casa seva. Però jo vaig veure que no: va tornar direcció al metro, cosa que em va fer pensar que tornava a aquella misteriosa casa. Els seus pares (si es que en tenia) no havien aparegut per enlloc. Era tot molt misteriós, però vaig comprendre que hi ha misteris que estan fets per no resoldre’s mai.

No vaig tornar a parlar amb ningú d’això; els meus pares em van intentar treure informació sobre el que havia passat, però mai no els hi ho vaig contar i, finalment, van comprendre que mai no els diria què va succeir. No vaig tornar a veure la Marina, ni pels carrers que ella freqüentava ni per Barcelona, en general; tampoc no tenia manera de contactar amb ella. No importava, la Marina havia estat la meva millor amiga i ara no tenia ni idea d’on parava, però alguna cosa em feia pensar que allà on estigués estaria bé. Vaig deixar de sortir, tampoc no tenia amb qui; l’únic que em va caure malament de tot allò va ser que la Marina no es va ni despedir; vaig passar la resta de la meva adolescència a casa; aquell fet m’havia deixat esgarrifada i, a causa d’allò, va canviar molt el meu comportament.

De tant en tant, em demanava si algú hauria tornat a aquella casa, si la Marina hi estaria. Em demanava què hauria passat després de la meva estància allà; l’única manera de saber-ho era tornar-hi, però no em feia gens de ganes: el simple fet de pensar d’anar allà ja em feia por. No hi vaig tornar, encara que tingués curiositat. A la Marina la va seguir buscant la policia, fins que sis mesos desprès de no trobar-la, la van donar per perduda i morta i la van deixar de buscar; van arxivar el cas. A mi em van fer un parell d’interrogatoris, vaig mentir en tots, per protegir-la. Així la van deixar de cercar i , vaig pensar, va poder seguir vivint tranquil·lament, sense la pressió de la seva recerca.

Ja havien passat tres anys des d’aquell succés, quan em va arribar una carta, no posava de qui era, però per les paraules utilitzades vaig reconèixer immediatament qui me l‘havia enviat. Era la Marina; en la carta em donava les gràcies per ajudar a què la policia la deixés de buscar; ella estava bé, i esperava que jo també; finalment, em deia que, si la volia anar a veure, que havia d’anar a la casa on havíem estat, que ella em trovaba a faltar, però que no podia sortir-hi.

Desprès de llegir això, vaig pensar que, tot i que la por encara em perdurava, anar a veure la meva antiga amiga seria una bona idea. Ja era major d’edat, per tant, ningú no es preocuparia; vaig preparar-me i vaig iniciar aquell viatge per retrobar-me amb ella novament: un viatge en el qual m’esperaven moltes sorpreses...
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]