Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
pauhuerta
IES JAUME I. Ontinyent
Inici: Li deien Lola
El meu destí
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 L'inici d'una nova etapa a la meva vida
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència. 

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora. 

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat. Però allí estava llavors, la sabata mes bonica que ell havia vist, i sense dubte, la mes cara.

Feia un dia espantós, amb molta plutja,  i ell, Josep Pla Garcia, de 15 anys, estava fugint d'uns companys de classe que volien agafar-li la motxilla mentre ell anava a casa de Marta, la seva millor amiga. Va anar a amagar-se darrere de l'únic arbre que hi havia a un descampat, però de sobte, quan els tres nois passaren de llarg, es va adonar de que no estava sol.

Hi havia una senyora, no mes alta que ell, d'uns 170cm d'altura, amb un vestit blanc que no estava mullat per la plutja gràcies al seu paraigua daurat i negre, en forma de heptàgon estrellat. Tenia el pèl ros i llarg, però els seus ulls... Els seus ulls eren negres, sense iris, sense color, com un univers sense estels, sense llum. Això aterrà a Josep, però, abans de que ell poguera reaccionar, la senyora li va dir:

-Ningú pot evitar el seu destí, però pot tractar de canviar-lo.-

I, seguidament, desaparegué deixant un rastre brillant de flors blanques que anaven desapareixent quan tocaven el sòl al voltant de Josep.

Va tornar a casa molt confús, sense ganes de anar a casa de Marta. Sa mare li va preguntar que havia fet, i ell li va dir que havia estat passejant per els carrers estrets del casc antic, pensant en que fer per al treball de geografia de la setmana que ve, ja que estaven a divendres. No tenia molta gana, però va menjar un poc per no desanimar a sa mare, que s'havia molestat en preparar-li el sopar.

Quan va anar a dormir, una cosa va brillar a l'interior de la butxaca de la seua jaqueta. Era una lluentor amb un color entre el blanc i el vermell, un color que no tenia ningun nom, no l'havia vist en la seva vida. Anava a agafar la cosa que hi havia a l'interior, però, mentre allargava la mà per a agafar-lo, el timbre de sa casa va sonar. Sa mare va obrir la porta ràpidament i Marta va entrar a sa casa de colp amb unes llàgrimes a la cara.

-Perdoneu-me per interrompre'ls, però puc quedar-me ací un o dos dies, esque acaben de robar a ma casa i ma mare ha dit que no es segur quedar-se ahí.

-Si, per suposat.-Contestaren Josep i sa mare alhora.-Com si fora ta casa.

-Moltíssimes gràcies.-Contestà ella, avergonyida.

Finalment, la mare de Josep es retirà a la seva habitació i es quedaren soles els dos adolescents.

-Si vols pots dormir a la habitació de invitats...-No.-Respongué ella.-Crec que em fa falta una mica de companyia aquesta nit, puc dormir amb tu?.-De sobte, Josep es va posar vermell i va dir:

-Si, si, no he dormit amb ningú mai però ets clar que ho estàs passant mal, així que, si es el que tu vols...

-Moltes gràcies Josep, no se com agrair-t'ho.-Va contestar Marta, il·lusionada.

-No fa falta que em dones les gràcies. Al fi i al cap som amics, no?

-Si...-va dir ella, i se li va llevar la il·lusió de la cara.

-Et passa alguna cosa?-Preguntà Josep, preocupat.

-No, tranquil.-Va mentir.-Pots ensenyar-me la habitació?

-Clar, ací a la dreta, jo anava ja a dormir.

-Val, vaig a canviar-me i ara torno.-Digué  Marta, tancant la porta de la seva habitació davant seu.

I aquí es va quedar Josep, sense saber que fer, si contar-li la experiència que havia tingut mentre anava a sa casa o quedar-se callat i no contar-li res.

Es va decidir per dirli-ho altre dia i va guardar la jaqueta al penjador de la porta en el moment en el que ella obria la porta i li feia senyals com diguent-li que podia entrar. Es van gitar els dos a la vegada i, quan es van tapar amb la manta,ella li va preguntar:

-Josep, tu estimes a algú?-

Eixa pregunta el va agafar desprevingut i va contestar que no de colp, sense saber que eixa no era la resposta que ell volia dir ni la que ella volia escoltar.

-I tu? Estimes a algú?-Preguntà Josep tímidament, intentant tallar el silenci que s'havia format.

--Jo...Potser....

De sobte, ell es va alçar i li va seguir preguntant:

-Es Carles, potser? O Oscar, que també està molt bo...?-Abans de que ell poguera haver acabat la pregunta, ella ja l'estava besant. Va ser un petó  maldestre, però amb bona intenció. També va ser un petó curt però intens, però, sens dubte, Josep recordaria aquell primer petó amb alegria, il·lusió, i molt, molt d'amor.

Quan es van separar, Josep tenia moltes preguntes, però, per no trencar aquell moment màgic, es van abraçar i, seguidament, es van quedar dormits l'un front a l'altre.

Josep despertà tranquil, sense cap pressa, com si no haguera passat res a la nit anterior. Quan va obrir els ulls i ho va recordar tot, Marta ja no estava. No hi havia ningú a la seua habitació a excepció seua. Tot era molt confús per a ell. Es va girar a veure el hora, per si era molt tard, però no, eren les 7:48 del matí. Es va estranyar molt, però no sols per que Marta no estava, sinó també per el fet de que hi havia una carta damunt de la seva tauleta de nit i la carta tenia forma de heptàgon estrellat, igual que el paraigua de la senyora. De sobte, li van vindre possibles hipòtesis del que podria haver passat. Però, la única que es veia clara era que ella havia fugit voluntàriament. Volia dir això que havia jugat amb ell? L'havia traït? Va apartar eixos pensaments de la seua ment i va anar a obrir a carta.

Mentre tractava de obrir eixa carta, que pareixia que no tenia res per a poder ser oberta, el heptàgon anava brillant cada vegada més. Finalment, quan es va donar per vençut, va girar la carta i va veure com brillava el centre de la carta, d'una forma diferent a lo normal. Va tocar el seu centre i, de sobte, de la carta va eixir un holograma de Marta va ser projectat de la carta al centre del llit on, feia sols unes hores, ell havia experimentat el seu primer petó, on havia dormit per primera vegada amb algú, i on ara, sense ella al seu costat, li havia deixat una carta en la que es podia veure a Marta al descampat on ell havia trobat a la misteriosa senyora, que havia canviat la seva vida per complet. Va descobrir que ella li estava fent senyals amb la mà. Li estava intentant dir que fora amb ell.

Sense pensar-ho dues vegades, es va canviar, va deixar la carta al llit i va eixir de la habitació tractant de no fer casi soroll per no despertar a sa mare, ja que son pare estava en un viatge del que no tornaria mai... quan va anar a agafar la jaqueta on la havia deixat el dia anterior, es va trobar amb la decepció de que no estava. Aleshores Marta ho sabia tot? Tan important era el que hi havia a la seva jaqueta? Li ho preguntaria quan la trobés.

Va arribar al descampat molt nerviós i molt cansat degut a que havia anat corrent tot el que podia.

La va trobar darrere de l'arbre en el que ell es va amagar dels tres xicots i el mateix arbre del qual va eixir aquella senyora tan misteriosa. Però ara sols estaven ells dos, sense ningú mes.

De sobte, un vent molt fort els va donar de cara i ell es va quedar bocabadat. Marta estava mes bonica que mai. Els cabells li onejaven suaument gràcies al vent, deixant-li la front un poc al descobert. Aquells cabells tan llargs que ell havia arribat a palpar, tan suaus i amb el seu olfacte de sempre. També estava mirant els seus ulls, blaus com el mar, un mar en el que qualsevol persona podia perdre's i no saber tornar.

Lentament, Josep es va seure al seu costat i la va abraçar. La va sentir un poc freda, però li donava igual, aquella era Marta, la Marta que el havia conegut, i no anava a separar-se de ella per res del mon.

Van estar així una bona estona, ell agafat a ella com si no voldria deixar-la anar, i ella mirant a un punt en concret, pensant en les seves coses.

Poc a poc, Josep va anar separant-se fins que es va quedar front ella, quan per fi ella va dir:

-T'ho explicaré tot, però deus saber que quan et digui el que et tinc que contar, res tornarà a ser igual.

Abans de que ella comencés  a parlar, lentament, ell va girar el cap i la va veure, la sabata, la mateixa sabata que portava la senyora misteriosa i la mateixa sabata que ell va descriure al seu somni, declarant al cafè del Potacari, una sabata que no s'oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat, una sabata que encara amagava mes misteris dels que ell es podia imaginar.
Capítol 2 Descobrint noves coses
– M’estàs escoltant? – Digué Marta.

– Si, si – contestà Josep, que no pareixia molt atent.–

Però en realitat no la havia estat escoltant perquè estava observant la sabata, que semblava que tingués ena força ben definida que el atragués com un imant.

Inconscientment, es va alçar dispost a agafar la sabata, quan, de sobte, va sentir un tipus de energia i es va enlairar col·locant-se finalment al costat de Marta, que pareixia mes distant a feia uns segons. Ell sabia qui havia fet això, però no s’ho acabava de creure.

–Si hagueres estat atent a el que t’estava tractant de dir, no hagueres tocat eixa sabata per res del món.–

–Perdona...– Es va excusar Josep, avergonyit, sorprès i enrojolat, encara sense saber molt be el perquè.

–Vaig a explicar-t’ho una vegada, així que escolta atentament:

A aquest món hi ha dos tipus de gent, els humans i els mags. Però hi ha vegades que un mag i una humana( o a l’inrevés)tenen un fill i creen el conegut com un migmag. Els migmags som els únics que poden usar la famosa màgia negra, que es la coneguda com una màgia poderosa que s’utilitza contra qualsevol cosa, danyant-la física o mentalment. Però, quan hi ha una guerra molta gent mor i els mags no poden crear nous mags purs, ja que no sempre hi ha parelles de mags i magues. Ara mateix estem a punt d’entrar en una època en la que els mags ja no existeixen. Una nova era, la era silenciosa, una era sense a penes mags.

Hi existeixen 3 mags a aquest planeta: Parthor, que es el que governa la majoria dels territoris,Guent , que es el savi de aquesta època i el que rep i comunica els missatges de tots els oracles que existeixen a la terra. Però sempre hi ha un costat opost, que es la coneguda banda dels rebels. El que passa es que fa uns anys el mag Guent va comunicar que apareixeria un mag convertit en un adolescent que derrotaria a Parthor i faria de la terra un planeta d'equilibri entre totes les coses. Des eixe moment, jo i un grup reduït de migmags han anat vagant per el mon, fent una vida normal però sempre buscant a eixe mag adolescent. Quan el trobem el mataré i així la "rebel·lió" morirà i donarà pas a la força de la obscuritat.

--Tu... Migmaga...--Va dir Josep, mes espantat que sorprès.

--Si, pot ser que no t'hagis adonat, però t'he fet enlairar.

--I això també ho has fet tu? --va dir senyalant la sabata.

--No, això es magia que no sabia que existia, però la he transformat per a que no puga fer res dolent. Agafa-la i veuràs.

Lentament va aixecar el braç per a agafar la sabata i, quan la va tindre a la ma, tot el seu voltant començà a girar. Al cap d'uns segons que se li van fer inacabables, tot va parar de sobte. Es trobava al mateix lloc , tot era igual, però també era diferent, podia notar la energia de la gent, dels objectes, tot tenia energia. Es va girar i va veure a Marta, fent-li un somriure, amb els seus llavis tan delicats que ell havia arribat a sentir contra els seus. Però llavors, va notar una cosa més. Va sentir que la seua energia no era del tot pura i que ella estava en guerra amb ella mateixa. Va sentir que a dins de ella hi havien dos tipus de energia, sentia la energia que venia de totes les coses, si, però també notava un altre tipus de energia que no podia ser res bona.

Quan va soltar la sabata, va mirar fixament a Marta. Ella era una migmaga, però, que era ell, que havia vist ella en ell?

-Puc fer-te una pregunta?- va dir Josep.

-Crec que ja se quin tipus de pregunta es, i l'únic que vull que sàpigues es que t'estimo, i no hi ha motiu per a que dubtes de això.

 Josep no ho va poder suportar mes i es va apropar a ella, li va fer un petó i es va quedar abraçat a ella fins que els dos es van dormir allí, tombats al costat de l'arbre, sense adonar-se de que una ombra els observava fixament des l'altre costat del parc, una figura alta i prima, amb una caputxa que li cobria tot el rostre.

"el mag de la profecia ha renascut" pensà, i de sobte, unes veus neutres aparegueren a la seua ment, però sols una es feia notar per sobre de totes les demés.

-Fes-lo portar quan abans millor.- Va ser la frase de aquella veu tan superior.

I així, aquella figura que abans estava en el parc, va desaparèixer sense mes rastre que una flor roja.

-De sobte, Marta es va alçar.

-Que passa?-Digué Josep, confús per la exaltació de Marta.

- El mag ha donat la cara, la profecia s'està acomplint ,dec anar a detindre'l, vols vindre?-Va dir Marta amb la il·lusió als seus ulls.

-Ja saps la resposta, anem?-Contestà Josep sense saber ni on ni com s'arribava al lloc on anaven.

Sense pensar-ho dues vegades, Marta va agafar la sabata, va agafar a Josep de la mà i finalment va dir unes paraules que a Josep li van parèixer una mescla de grec i llatí.

Josep va tancar els ulls i, quan els va obrir, ja no estava al descampat, estava a a una habitació tancada, a obscures, i sols il·luminada per una vela que era de color blanc.

-On estem?-Preguntà Josep

-Estem a la habitació d'invitats número 5 del sèptim pis de la torre vermella.-

Josep creia que eixes paraules les havia dit Marta, però es va sorprendre quan, al girar-se, no va veure mes que obscuritat

De sobte, una figura va eixir de la foscor. Una figura coneguda.

-Ens tornem a veure,Josep. Que hi fas per ací?-Digué una veu femenina.

-No ho se exactament. Qui ets tu?

-El nom d'una persona no importa, el que importa son els seus propis actes.-



Aleshores Josep va recordar eixe tipus de consells, que es quedaven gravats en la ment i ja no podien eixir. "Ningú pot fugir del seu destí, però pot tractar de canviar-lo". Aquestes van ser les primeres paraules que aquella senyora li havia dit. Encara no les havia oblidat.

-Tindré amb compte les seues paraules- Digué Josep cordialment.

-La decisió es teua.

-Que hi faig aquí?Es això el que volia Marta que mirés?

-No, ella segueix esperant a que tu arribes.

-Be, i que vols de mi?

-Vull avisar-te d'algunes coses:

Demà, dos dels quatre mags que encara viuen, moriran sense apenes motius sense importància, es a dir, que sols quedaran dos mags mes per a que aquesta era acabe. Be, el cas es que tota la llum te obscuritat i tota la obscuritat te llum, de forma que una no pot elidir l'altra en tota la seua totalitat, tingues-ho molt en compte alhora de planificar-te. La meua vida es immortal, i la meva missió a aquesta vida es guiar a la gent com tu. Ja estàs avisat, bon viatge, Josep, mag del cel, elegeix be i guanyaràs.-

¿Que volia dir això? No li va donar temps a preguntar-li, ja que, seguidament, va fer una referència i va desaparèixer deixant una llum encegadora que va obligar a Josep a tancar els ulls. Sabia el que anava a passar quan obrís els ulls, però abans de que tinguera temps a obrir-los, algú el va agafar desprevingut, li va tapar la visió i el va abraçar càlidament. Marta estava molt pàl·lida, amb algunes llàgrimes als ulls i amb cara de preocupació.

 -Ho sento molt... No se com ha passat...- es va excusar Josep, però abans de que digués res Marta li va fer un petó perquè callés i el va guiar fins a una casa vella enmig de tota la pradera plena d'herba.

-Aquí tens la famosa torre blanca, o, també coneguda com la torre de la obscuritat.

Josep, que sempre havia tingut la idea de que la obscuritat estava representada en colors com el negre o el blau obscur, es va quedar bocabadat, les coses no son el que pareixen, va pensar, abans de seguir a Marta, que ja havia començat a caminar cap allí.

Quan van entrar, tota la lògica que Josep tenia es va esfumar en uns segons.

La casa era quatre vegades mes gran, i això que sols estava veient la primera estància. Tota la casa estava pintada de blanc i tenia veles vermelles, les ombres d'aquestes es veien reflexes a les parets. Era un espectacle sense fi.

-La sala on trobaràs a mon pa... vull dir, al líder de la nostra ordre, està al soterrani. Per ací.-Va dir Marta, senyalant unes escales on no arribava la llum vermella.

Van baixar unes escales que se li van fer inacabables a Josep, fins que, finalment anà apareixent una porta daurada,com la d'una església. Aquesta es va obrir abans de que arribaren.

-Benvinguts. Gràcies Aylen, pots retirar-te.-I seguidament, Marta es va girar i se'n va anar d'aquella habitació.

-Aylen?Ella es diu...-

-No em digues a mi com es diu ella, Josep. Has vingut a ajudar-nos-en?

-Si senyor.-

-I be, tens alguna capacitat que ens puga servir...-Va dubtar al acabar eixa frase, com si s'haguera adonat d'alguna cosa.

-No, però puc ensenyar-me, si vostè vol...-

-Ho pensaré, mentre, ves a la segona planta, primera porta a la dreta. Allí trobaràs roba digna i podràs descansar, tens molt a assimilar.

Quan va entrar a l'habitació es va quedar bocabadat. La habitació a la que es trobava era quasi igual que la habitació de sa casa. Aleshores es va adonar. La jaqueta. La seua jaqueta desapareguda. Allí estava, tirada en el llit sense ninguna marca que li confirmés que la havien embrutat, com si haguera estat a eixe llit tota la vida. La va agafar ràpidament i va córrer la cremallera de la butxaca que tenia aquell objecte tan fascinant.
Capítol 3 el final d'un nou començament
 I, com va dir la misteriosa senyora que vivia a la torre vermella, Guent i el cap de la rebel·lió, dos dels últims mags que quedaven van morir sense deixar rastre el dia de després del que Josep trobés la jaqueta i comprengués moltes coses...

"M'ha traït, Marta m'ha traït", "Aleshores, soc jo el mag de la profecia?Aquell famós mag que acabaria amb aquesta guerra?" o "aleshores Aylen i Marta eren la mateixa persona?'' van ser tres dels molts dubtes que Josep es va fer quan va veure la vareta, d'un color verdós que no tenia molt clar com definir, però que, de alguna forma, Josep sabia que aquell color feia referència a la essència de la màgia i que, la vareta en si, tenia eixa energia que ell va sentir quan va agafar la sabata, feia sols unes hores, si es que el temps al lloc on estaven passava igual que el temps a la terra.

Mentre, tres plantes per baix de Josep, hi havia una discussió entre pare i filla...

--Eres conscient de a qui has portat a aquesta base?-- Va dir Parthor.

--No, pare. Em vaig deixar portar per els meus sentiments i no vaig veure la inconsciència dels meus actes.- va dir Marta, arrepentida del que acabava de fer.

--Encara hi ha una possibilitat, Aylen. Ell no sap que ell es qui deu matar-me, aleshores, podríem educar-lo de manera que ens ajude a guanyar aquest món.

--Això no seria un tant aprofitat? A més a més, no sabem si es ell...--Va preguntar Marta, que no les tenia totes amb ella.

-Massa casualitats,no se...-Li respongué

Finalment, van optar per ensenyar a Josep el mes bàsic de la màgia, per veure si tenia el que es necessitava per a ser un mag.

Quan van acabar de parlar, Marta es va retirar a la seva habitació mentre son pare obria la porta de la habitació de Josep mentre aquest es sobresaltava i deixava dissimuladament la vareta entre els llençols del llit de l'habitació.

--No em fa falta que la amagues, la puc sentir i no te la vaig a llevar ja que ara et pertany a tu.-va dir.- El que venia a dir-te és que Marta va a ensenyar-te a defendre't mitjançant la màgia, però tens que acomplir diverses normes que ja t'aniré dient.

--Moltes gràcies senyor, no us decebré.--Va dir Josep molt emocionat.

--Això espero, això espero...- I seguidament tancà la porta sense acomiadar-se.

 

Josep no s'ho podia creure. Totes les coses que li havien passat eren impensable per a qualsevol persona de aquella època. Tot el que li havia passat anava contra qualsevol indici de lògica, però, sense dubte, era real.

De sobte, va sonar la porta de la habitació de Josep mentre aquest es tombava al llit per a pensar que havia de fer amb tot el que li havia passat, si deixar-ho de costat i oblidar-ho, és a dir, començar una nova vida amb Marta al seu costat; és clar, si ella volia. L'altra opció era quedar-se com estava i que Marta l'ensenyés la màgia. No ho va poder decidir, ja que la porta seguia sonant com un timbal a la seva orella.

-Avant.- Va dir instintivament.

De sobte, entrà Marta com un llamp, tancà la porta i segué al llit.

-Josep, tinc que contar-te una cosa.-Digué Marta abans de que Josep pogués preguntar res.

-Se que no saps que vaig a dir-te, però abans de contar-te res, vull que sapigues que se per el que estàs passant, però que encara hi ha més. No puc saber com vas a reaccionar quan t'ho conte, però de l'únic que estic segura es de que després de que acabi de parlar, encara que em vejes amb altres ulls, tot seguirà igual, almenys per a mi.

Josep estava mes nerviós que mai. No tenia ni una petita idea del que li podia dir. Així i tot, assentí lentament.

Marta no va respondre al seu assentiment i va començar a relatar-li la història des d'un nou principi.

--De primer, els mags no son el que pareixen. Aparentment persones però immortals e savis. No, no hi són així, almenys la majoria.

Un mag no és una persona, és la essència que hi habita al seu cos. Aquestes essències van ser creades fa molts anys per els nostres deus. Gilgamesh va ser el primer mag, de una cultura abandonada i provinent d'un lloc inexplorat, va descobrir la màgia i la va donar a conèixer privadament als que la tenien a les venes. Els que tu coneixeràs són els famosos herois grecs, com Heracles o Perseo. Aquests "semi deus" no eren mes que mags que es van voler donar a conèixer.-Va fer una pausa llarga i després va continuar.

-Tu eres un mag, ja ho se, puc sentir la teva energia, per això vull ensenyar-te a controlar eixe poder i a soltar-lo quan creguis convenient. Tu eres aquest mag del que t'he parlat. Per contra, jo venia a parlar-te de mi.

Com tu be sabràs, jo soc una migmaga. Doncs no, no ho sóc. El meu cos és humà (Marta), però la meva essència és de una divinitat (Imera), i la meva consciencia es d'una maga (Aylen). Potser no ho creguis, però és així.

Ho sento si has estimat a una persona que no és el que pareix...

-Jo se el que he estimat. -Va tallar Josep.- I la meva opinió no ha canviat ni canviarà mai.

-Seguidament va agafar la mà de Marta, Aylen i Imera i la atragué cap a ella, de forma que els seus llavis es van quedar a uns centímetres dels d'ella.

-Gracies. -Va dir Marta, i el besà.

I en eixe moment, besant-la, va sentir el sentit de la seva vida, va notar la presència dels tres esperits del cos que estava junt al seu i, de seguit, es va oblidar de la seva vida i va beure de l'amor que emetia eixe petó. Es van tombar al llit i es van seguir besant. Perquè s'estimaven, i perquè no hi havia ningun motiu per a no fer-ho.

Finalment, quan es va fer tard, van decidir anar-se'n a dormir.

-Puc dormir amb tu com ahir...?-va preguntar Marta

-Ja saps la meva resposta.-Li va contestar Josep amb un somriure a la cara 

-Gràcies.-Va dir Marta, abans de fer-li un petó i tancar els ulls.

Quan es van dormir, Josep somià amb tot el que li havia passat en aquell dia tan meravellós i tan amarg a la vegada.

 

Quan va despertar li va parèixer que alguna cosa es movia al seu costat i va veure Marta somrient-li.

-Que passa?- Va dir Josep en to divertit.-

-Res, que m'agrada mirar-te quan no em mires, com quan dorms.- Li va respondre alegrement sense llevar-se el somriure de la cara.

-Doncs a mi m'agrada que tu estigues feliç.-Li va respondre Josep, com un complert.

Seguidament, es van alçar del llit i Marta es va acomiadar amb un petó abans d'anar-se'n a la seva habitació.

El cap de Josep no feia mes que pegar voltes. L'única cosa que tenia clara era també la única que no volia fer. Tot per a ell era molt confús, però en eixos moments el seu cervell i el seu cor sabien el que tenien que fer.

Van passar els dies i Josep aprenia ràpidament les bases de la màgia. Hi havien dos tipus de màgia: la viva i la morta.

La viva defensava la llibertat i servia per a recordar coses passades o algunes coses mes. En canvi, la morta donava suport a la esclavitud mitjançant encanteris com el de la mort ràpida.

 

El 20 de maig de 1930 va ser aquell dia que Josep esperava ansiós totes les nits

-Després de molt de temps, ha arribat el dia.-Va dir Josep en veu alta.

De sobte, aparegué una figura d'entre les ombres i el saludà cortesament.    

-No es pot evitar veritat?

-El destí ens ha citat i no el podem evitar.-Va dir Josep imitant un antic consell

-Be, si és així, que guanyi el millor.- Li contestà Parthor.

Mentre lluitaven, dues figures els observaven des diferents angles d'aquell pati interior i amb distintes hipòtesis del que anava a passar.

El que no s'esperava una d'elles era que, després d'un mortal sortilegi, Josep caigués a terra amb uns pocs segons de vida.

Així, quan Marta va anar a ajudar-lo, aquest li va donar la seva vareta i li va dir:

-No he canviat el meu destí, perquè se que aquest no em correspon. No sempre la vida és com u ho imagina.

 



-Aquestes van ser les seues últimes paraules. Aquestes van ser les últimes paraules abans de que jo ho comprengués tot i abans de que fera el que em corresponia, el que estava escrit des del principi de tot. El meu destí.-

 

De sobte, tota la classe va aplaudir la meva obra i la mestra em va fer una reverència. Tots, sense poder adonar-se de que una ombra envoltada de flors blanques la observava des d'un quint pis de una torre vermella, en una dimensió perduda per a sempre, o, almenys, fins que algú la pogués imaginar.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]