Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
lauraeva
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Camps de maduixes
Res tornarà a ser com abans
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Res tornarà a ser com abans
En sentir la veu extranya, dóna el telèfon a la seva dona.

-  Bon dia, li telefonem de l’hospital Joan de Déu de l’Esperit. Avisam que la vostra filla, Llucia Sans, es troba a la sala d’observació en un estat critic de depressió i ansietat.

Nati no respon, penja el telèfon i corre pressa per anar a l’hospital, deixant al pare de Llucia al comandament de la casa.

Un celador la rep a l’entrada i li explica el succés, començant pel desmai de la seva filla al carrer, quan li esteia donant una abraçada a la seva millor amiga, a les dotze del migdia.

Nati agraeix l’explicació al celador, intranquil·la, i es dirigeix cap a la habitació, observant atentament cada porta, cada passadís, esperant trobar la nombre 8. Tres cops, bufa tres cops abans d’entrar; tanca els ulls i obre la porta. De fons, es sent un soroll de disgust, de preocupació. Alguna cosa passa, pensa. Desvia la vista cap a la seva esquerra i veu, a un cantó de l’habitació,  Llucia abraçada a la seva millor amiga, amb llàgrimes als ulls i una espècie de tremolor per tot el cos, especialment a les mans. Amb la cara tapada rep la seva mare, sense paraules. Ella es preocupa i comença a preguntar-li què li passa, què li han fet… Llucia no contesta, es sent pressionada. Ha mentit, s’ha creat el seu propi refugi per no ser descoberta. Li diu a la mare que els estudis no li van bé. Nati coneix la seva filla, cada cosa que diu, cada cosa que fa i tot el que sent, fins i tot quan menteix. El que no sap és el problema que té la filla; ella no creu que estigui així per aquest motiu, dissimula. Demana a Nina, la millor amiga de Llucia, que l’acompanyi al passadís que hi ha a dues passes de l’habitació. En aquell moment, Nina es sent obligada a contar-li a la mare el problema que té la seva millor amiga. Pensa uns minuts en silenci, després de moltes mirades i sospirs, s’atreveix.

- Ho sé, sé el que té- és el primer que s’atreveix a dir Nina.

La mare està confusa, una mica estranyada. Entre paraula i paraula, nervis i por, Nina va donant més detalls a Nati. Ella intenta relacionar tot el que l’amiga de la seva filla li està dient. Nina es gira, no la vol mirar als ulls, no es vol sentir culpable per haver-ho dit. Ho aconsegueix.

- Llucia no es coneix del tot a ella mateixa, creu que no es sent còmode així com és. Li comencen a agradar les dones.

Nati es queda impactada, la seva cara es torna d’un blanc molt pàl·lid, s’asseu a una de les cadires de la sala d’espera i bufa. Nina entén que vol estar sola: la mare no accepta que la filla senti això. Després d’una estona de reflexionar, decideix que, davant aquesta situació, Llucia haurà d’anar a una clínica de psiquiatria. Considera que no és normal el que li passa. Nina dona mitja volta i, quan està apunt de tornar amb Llucia, la mare d’aquesta la retura agafant-li el braç.

- No pot ser, la meva filla no pot ser així, un psiquiatra, això és el que necessita.

És l’únic que ha estat capaç de dir la mare. Nina acaba de donar la volta i va a l’habitació, molt impotent després d’haver sentit les paraules de Nati.

La mare ha anat a prendre un cafè per calmar-se. Mentre Nina fa el possible perquè Llucia se’n surti d’aquesta. Ara és l’ únic punt de suport.

- Llucia, t’ajudaré.

Amb aquestes paraules s’emociona, l’abraça fort i continuen juntes fins que passen els doctors. Ha passat prou temps des que està en observació, no ha anat a més. El que necessita és ajuda d’algú estimat.

Nina és una filleta molt positiva, intel·ligent, amorosa i, sobretot, una persona que es passa el dia asseguda a la butaca llegint els seus millors llibres. Proposa a Llucia passar una temporada a casa seva, ja que darrerament la seva mare treballa molt, i això a Llucia no li anirà bé per solucionar el problema. La mare pensa molts cops aquella notícia tan inesperada, però finalment acaba acceptant que Llucia vagi una temporada a la casa de Nina.

Agafen els papers de l’alta, agraeixen als metges la seva atenció i parteixen. Dins el cotxe hi ha silenci. En tot el camí no es sent res. Només el lleuger soroll dels cotxes que passen pel seu costat i el dolç cant d’uns ocells que reposen a sobre dels fils d’electricitat.

La mare, intranquil·la, abraça Llucia i li murmura a l’orella:

-Tot i que no estic d’acord en què t’agradin les dones, ho accept, t’estimo filla.

Ha pensat i s’ha calmat. Així i tot, no troba que els sentiments de Llucia siguin correctes.

Les dues amigues es dirigeixen a casa de Nina. Saluden els seus pares i la seva germana petita. Llucia, el primer que veu quan entra, és un altell antic amb una escala de llenya estalonada. Mira la seva amiga de reüll i ella ja sap el que vol dir, pugen les dues amb compte.

Moltes prestatgeries plenes de llibres il·luminen els ulls tristos de la noia, ha trobat un nou lloc de refugi, un lloc on no li és necessari mentir, un lloc on s’hi sent segura i identificada.

Des d’aquell moment, cada nit durant setmanes, Llucia puja a l’altell, quan tothom dorm, i en silenci, per no desertar  ningú, es posa a llegir. Agafa un llibre i ,d’entre les fulles velles, d’un groc clar, ja amb uns quants anys, cau un paper en blanc, un paper que, possiblement, sigui el camí cap a una nova vida, una de millor. Agafa un llapis que li havia regalat el seu pare quan tenia 10 anys i escriu en majúscules. “CREC QUE EM CONEC UN POC MÉS, AQUEST NO ÉS EL MEU SEXE. JO NO SOC AIXÍ, EM SENT PREPARADA PER CANVIAR-LO”.
Capítol 2 Dies complicats
Dies després, torna a casa seva i troba a la mare estirada al sofà desmaiada, amb una botella de “Cardú” entre les mans. Llucia la crida i no rep cap tipus de resposta.

La mare ha tingut un coma etílic. La noia es paralitza, no sap com reaccionar davant aquella situació. Després d’uns segons, amb ansietat, agafa el telèfon i telefona a l’hospital el qual ella va residir. Ràpidament rep una resposta:

- Hospital Joan de Déu de l’Esperit, bon dia.

Llucia, amb llàgrimes brotant dels seus ulls, intenta explicar el que està passant.

- La meva mare, no està be.

No pot dir res més que això, no te prou paraules per descriure l’estat de la seva mare.

- Venim el més ràpid possible, sobretot, posa’t tranquil·la.

Llucia penja el telèfon, s’asseu al costat de la seva mare, li treu la botella i li agafa la mà:

- Mare, no sé que ha passat, el que sé és que estaré al teu costat fins que et recuperis, igual que vares fer amb mi.

Al transcórrer cinc minuts, es senten de fons les sirenes de l’ambulància. Llucia es dirigeix el mes ràpid que pot a la porta, surt al jardí i fa senyals amb les mans:

- Estic aquí! per favor ajudau-me!   

Entren a la casa i es miren a la seva mare.

- El millor serà tenir-la en observació fins que recuperi la consciència.

Estenen una llitera al terra, l’han de reanimar, ha deixat de respirar. Després de 2 minuts intensos de fer-li la reanimació cardiorespiratòria, veuen que la mare comença a respirar, però el cor esta molt dèbil.

Amb pressa la duen a l’hospital.

Quan arriben, troben a una noia molt peculiar amb uns trets singulars. Una noia amb el cabell llarg, passant-li per damunt els ulls de manera que no se li veia bé la cara tot i que es podien apreciar perfectament els ulls, d’un color blau cel, molt brillants. Vesteix amb camisó i no calça cap mena de sabates. Així i tot, no li donen importància.

Després de topar-se amb infermeres, doctors i les mirades dels pacients, arriben al box on directament la deixen en observació. La vida de la mare corre perill.

- Llucia, em permets uns moments amb la teva mare? A la sala d’espera hi ha una infermera per passar el temps amb tú.- Aquestes senzilles paraules surten de la boca del doctor Joan Cap de Vila.

- La meva mare...estarà... estarà bé?

-No pateixis, tot està en mans de bons professionals. Somriu noia.

Rapidament li comencen a fer proves, tacs, anàlisis. Alguna cosa estranya apareix al seu fetge.

- No és normal… - Murmura el doctor. - Necessitam més proves.

La seva mare ha tornat a perdre el coneixement, no sap on es troba i no recorda el motiu de el seu ingrés a l’hospital.

Després de pensar-s’ho, Joan Cap de Vila pren una delicada decisió. Va a cercar a Llucia i parla amb aquesta sobre l’estat de la seva mare. La maduresa de la nina la duu a pensar moltes coses. Temps endarrere no havia volgut acceptar l’ajuda de un psicòleg davant de els seus problemes d’ansietat. Però creu que davant l’estat de la seva mare, ella necessita ajuda, no està bé.

El metge li recomana visitar a Alicia Roig, una psicòloga amb experiència, la cap de departament de l’hospital. Una dona alta, magre, de cabell fosc, ulls blaus i ulleres.

El doctor li diu a Llucia que avisarà a la Dra. Roig perquè parli amb l’ adolescent.

Alicia arriba a l’habitació de Nati, la mare, i troba a Llucia asseguda amb el cap damunt el llit, plorant, l’agafa del braç i la duu defora de l’habitació.

- Dra. Alicia, però em pots dir Alicia.

- Jo Llucia

- Encantada Llucia, conta’m, per on començam? O millor, acompanya’m a la meva consulta, allà no ens sentiran.

Ha passat una hora des que Llucia ha entrat a la consulta, el doctor ha cridat a la psicòloga i li ha confirmat el problema de la seva mare. Té un tumor, un tumor al fetge.

- Per favor, podries fer-li arribar la noticia a Llucia d’una manera tranquil·la? No vull que s’ho prengui amb nervis. Gràcies.

- Tot controlat, no hi ha perill, Llucia estarà be amb mí.

Llucia surt de la consulta i es dirigeix al bar a prendre’s una xocolata calenta.
Capítol 3 UN FINAL AMARG
Llucia segueix a la cafeteria quan una mà s’estalona lleugerament damunt la seva espatlla, la de Llucia. Una mà freda, diferent, encara que, familiar.

- Filla, soc jo, sí, el teu pare.

La cara de Llucia s’encen, uns ulls brillants es queden fixes, mirant a la taula del davant i captant les paraules que li acaben d’arribar del darrere.

- Filla, com t’ho explico, la teva mare està en una situació complicada, necessites ajuda. Sé que des que vas patir aquella ansietat no he vingut a veure’t. També sé que no he estat bon pare a l’hora d’acceptar les teves decisions… Però el que si sé, és que passés el que passés, estaria aquí, avui, demostrant tot el que et mereixes.

- Pare, jo…

Llucia es gira emocionada, dona un salt de la cadira i abraça al seu pare. Les seves mirades s’ajunten i un somriure surt d’ambdues cares.

- T’he trobat a faltar pare.

El seu pare, després del moment que ha tingut amb Llucia, canvia totalment el rostre. Les llàgrimes dels ulls passen de ser de alegria a tristesa. Encongeix i s’asseu a la taula, davant la seva filla i molt amablement demana un cafè a la cambrera.

- Pare, què passa, per què has vingut?

- Per on començ filla, és complicat.

Llucia s’extranya, encara que sap que alguna cosa no marxa bé.

- És la mare, oi? Que li passa a la meva mare?

Llucia se’n adona del que li vol dir el pare.

- Seré el més breu possible. D’entrada a l’hospital m’ha aturat la psicòloga.

- (L’ interromp) Sí, la Dra. Alicia.

- Continuem. Dons, la doctora, ha parlat una estona amb mi i m’ha explicat que té una cosa que dir-te. Però, ha considerat que, després de tot el que ha passat, estaria be que jo, com a pare, t’ho digui. He estat una estona tancat als lavabos que hi ha aquí al costat i he pensat el que m’ha dit. Penso que ho superarem junts, els tres junts.

- Però, què és el que passa?

- A veure filla, li han fet moltes proves a la teva mare, al principi tot semblava correcte, però en una de les darreres proves, es va poder veure alguna cosa sospitosa al fetge. Van arribar a saber el que era…

- Pare, és el que hem penso?

Llucia sospira i li comencen a caure les llàgrimes.

El pare l’abraça i diu:

- Junts aconseguirem ajudar a la mare.

Van a l’habitació de l’hospital on li estan fent les proves a Nati, i veuen que els seus ulls tenen les pupil·les dilatades i el seu blanc, d’un color groguenc. Li demanen al metge si es recuperarà, però, l’operació que li han de fer és molt complicada, només un nou per cent sobreviu. Els diu que la radioteràpia farà que la seva mare perdi totes les forces i també el cabell. Els dona molts ànims i se’n va.

Llucia i el pare van a casa i es fonen en un gran abraç. Unes hores més tard, telefonen de l’hospital. La mare ha sofert un atac al cor molt greu, està molt dèbil i necessita forces per continuar.

En aquest moment el pare i la filla, agafen el seu cotxe i ràpidament arriben a l’hospital, els diuen que quedin a la sala d’espera. Nati està en una operació per a poder sortir endavant. Llucia mira al pare i li diu:

- Es curarà, veritat?

El pare la mira, i amb els ulls plens de llàgrimes, baixa el cap…

Durant unes hores, pare i filla esperen a la sala. Llucia nerviosa comença a donar voltes a una taula que hi ha al centre i comença a bruixar les dents de manera que es sent com els queixals de baix, freguen amb els de dalt…

Quan passen 4 hores des que han arribat a l’hospital surt la Dra. Vilaseca, dona de poques paraules però molt expressiva, i li comenta al pare i a Llucia, que Nati ha entrat en coma i que no saben si sobreviurà l’operació. En el mateix moment, demana a la família que no es posin nerviosos, els avisarà quan desperti.

Han passat 4 hores, la duen a l’habitació, i queden allà durant 2 dies a dormir, sense saber resposta de la mare.

Els metges, finalment, avisen a la família que vagin a dormir a casa i que davant qualsevol esdeveniment, rebran una trucada.

El pare i Llucia van a casa.

Al dia següent, sona el telèfon. Trucaven de l’hospital un altre cop. Aquesta vegada les notícies no són bones. Quan tot semblava anar bé, Nati va patir una parada cardíaca i ha mort.

El pare, va a l’habitació on dormien ell i la seva dona, obre tots els calaixos, els armaris, agafa fotografies, la roba perfumada d’ella i comença a plorar amb totes les seves forces. Llucia ha intuït el que està passant, es posa el seu millor vestit i va a cercar al pare.

- Anem a veure-la, si us plau.

En arribar la mare ja no és a l’habitació. És a una sala, tapada amb un llençol blanc i amb els ulls tancats. Els han permès uns minuts per veure-la per darrera vegada. Just obrir la porta, els dos tenen una espècie de tremolor pel cos. Caminen poc a poc amb una mica de por davant aquella situació

El pare li agafa una mà i Llucia l’altre. Li donen un petó i descansen a sobre el seu pit.

- Nati…

- Mare…

- T’estimam.

Pel capvespre del següent dia, porten a terme el funeral i Llucia li dedica unes paraules a la mare:

Gràcies per haver-me cuidat tots aquests anys, sé que no ha estat fàcil i per això més que mai, t’estimava, t’estimo i t’estimaré sempre… Em quedo la teva força per seguir lluitant per tu, pel pare i per jo.

Després d’un mes, aproximadament, Llucia es retroba amb la seva amiga Nina, un matí solejat. Feia temps que no es veien, havia passat unes vacances a París amb la seva germana gran.

Llucia quan la veu, es posa molt contenta, i l’abraça fort. Té moltes coses per conta-li. Quan comença a fer-se fosc, van cap a casa de Llucia, aquesta nit queden a dormir juntes. Obren la porta i veuen tota la roba de Nati tirada per tota la sala d’estar. Les dues es queden espantades. Del bany surten sorolls. Llucia va a mirar que passa i es troba en una situació inesperada, la deixa de pedra. Veu al seu pare vestit amb la roba de la seva mare, amb un vestit vermell, uns talons, i ben maquillat, com si anés a sortir de festa. No sap com reaccionar. Nina també va a mirar i es queden en silenci.

El pare per rompre’l diu:

- No vos espanteu...

Llucia no pestanyejava, no es movia.

- Ho entenc, entenc la vostra reacció, però té explicació. Aquests darrers dies he estat pensant, d’alguna manera a la bústia del pati he trobat un paper blanc escrit amb llàpiç. Conec la lletra i és teva, Llucia. He arribat a pensar moltes coses al respecte però, ara que la mare ens ha deixat, penso que el que ella desitja des d’allà dalt, és que tu i jo ens portem bé. M’he posat a la teva pell i t’he volgut fer feliç.

Filla, si fa falta em vestiré de dona les vegades que faixin falta, perquè he arribat a entendre que per ser persona no fa falta ser-ho pel teu aspecte. Una persona està feta de sentiments, i a partir d’avui, ajuntarem els teus i els meus i ens farem més grans.

Llucia no s’ho creu. Tremolant diu:

- Si, el paper el vaig escriure jo, a casa de la meva amiga quan vaig anar a passar-hi uns dies. No tenc paraules per descriure com em sent ara mateix.

La filleta es llença als braços del seu pare i li diu:

- Junts, podrem. I aquest paper mil vegades reescriurem.

6 hores, 39 minuts, tot ha passat, ha arribat la tranquil.litat.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]