Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
FillsdApolo
IES Miquel Bosch i Jover / IES d'Artés. Artés
Inici: Marina
Somiant en tu
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 I. Liam
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Aquell dia va començar amb normalitat; l’aire fred de finals d’octubre entrava per la finestra de la classe i feia que l’avorrida lliçó sobre complements circumstancials fos encara més insuportable. La veu de la senyoreta Rocadembosch m’entrava per les orelles i s’evaporava al meu cervell sense absorbir ni una sola paraula.

Quan ja feia deu minuts que contemplava la professora sense entendre res ni prendre apunts, vaig apartar els ulls de la pissarra i els vaig clavar en ella. Els seus cabells foscos ondulaven amb la suau brisa que portava la tardor i els seus ulls negres com el carbó brillaven reflectant la dèbil llum del sol que s’amagava entre els núvols. La Diana va girar-se cap a mi i les nostres mirades es van creuar durant un instant. Em va somriure dèbilment i va tornar a dirigir la mirada a la pissarra.

Faltaven cinc minuts per acabar l’hora quan la meva atenció es va allunyar totalment de la classe. Estava distret mirant els ocells que passaven per la finestra fugint del fred hivern que s’acostava, quan de sobte vaig reconèixer una figura humana al caire de la finestra del vuitè pis d’un edifici. Un senyor calb, baix i amb una panxa que li sobresortia, delatant un parell de tardes al bar. Va inclinar-se lleugerament endavant, i es va precipitar a al buit. Em vaig aixecar de la cadira sense ser conscient de les meves accions, i quan vaig adonar-me’n, ja era al mig del carrer cridant com un boig.

Vaig sentir un grup d’alumnes i professors que em seguien i em cridaven que m’aturés. Però, ignorant-los completament, vaig seguir corrent fins a l’edifici on acabava de veure l’home llançar-se.

Estava a punt d’arribar-hi quan de sobte, una veu coneguda em va aturar. La Diana m’havia estat seguint i va xisclar:

—Es pot saber què fas? T’has begut l’enteniment?

Els seus ulls em miraven fixament, plens de preocupació. Va somriure dolçament i em vaig adonar del que acabava de fer. Vaig trigar uns segons a reaccionar.

—Que no ho has vist? —vaig preguntar respirant feixugament.

—El què?

—Aquell home.

—Quin home? —la seva mirada inquieta em desconcertava i em feia pensar que realment m’havia begut l’enteniment.

—Un home. S’acaba de llançar per aquella finestra.

—Liam, allà no hi ha cap home.

—Com? No pot ser, l’he vist.

Vaig arrencar a córrer cap a l’edifici i hi vaig entrar a corre-cuita. Vaig pujar els vuit pisos per unes escales buides i fredes i vaig endinsar-me en el pis. Allà no hi havia ningú. De fet, no hi havia senyals de que hi hagués viscut cap ésser viu des de feia anys. Les fustes del terra estaven brutes i mig arrencades. Els mobles florits i descolorits li donaven un aire lúgubre i abandonat. Només una finestra estava oberta. M’hi vaig acostar poc a poc i vaig treure el cap. Al carrer tampoc hi havia ningú. Vaig esperar-me uns instants i un camió de mudances es va acostar. Es va aturar a dos metres de l’entrada de l’edifici i una figura va baixar. Un senyor calb, baix i amb una panxa que li sobresortia, delatant un parell de tardes al bar. L’home que s’acabava de llançar va posar-se una jaqueta de pell i va entrar a l’edifici.
Capítol 2 II.Diana
—Li  juro que ho vaig veure! Estava a l’edifici i va llançar-se!

—Segur que no ho vas somiar? No seria la primera vegada que t’adorms a classe.

—Era allà de veritat, li ho asseguro.

La Marina, la meva psicòloga, em va clavar una mirada pensativa, que ja em coneixia, i va escriure quelcom a la seva llibreta abans de seguir amb la conversa.

—Liam, no és la primera vegada que et passa, portem set mesos amb la mateixa historia; que si un dia un home calb llançant-se d’una finestra, que si un altre dia un nen caient per un penya-segat, que si una dona atropellada per un autobús… Hauries de deixar de llegar tantes històries i dormir més.

La Marina es va aixecar i em va dir que m‘esperés un minut perquè havia de donar-me la factura del mes d’abril.

Mentre ella estava immersa dins la muntanya de papers que hi havia al seu escriptori, vaig dedicar-me a observar la sala d’espera on em trobava i vaig centrar la meva atenció en un vell televisor situat sobre un moble gastat que transmetia les noticies d’última hora. La veu de la Margarita Maragall ressonava per la sala de la mateixa manera que ho feia a casa meva quan el pare mirava les noticies mentre sopàvem.

 —… amb aquesta última desaparició, ja son vint les persones desaparegudes que segueixen el mateix patró. Recordem que tot va començar fa set mesos amb la desaparició d’aquest home…

A la pantalla, va aparèixer una imatge que jo ja havia vist mil vegades. Un senyor calb, baix i amb una panxa que li sobresortia, delatant un parell de tardes al bar, i que era el principal motiu per al què jo era allà.

—Marina! Marina! Era aquest home! — vaig cridar repetidament.

—Qui?

—El primer que vaig veure morir.

—Liam, ja se que et preocupa molt aquesta situació, però no t’has de deixar portar per les fantasies que crea el teu cervell. Ens veiem divendres que ve.

Vaig marxar de la consulta amb el cap fet un mar de dubtes i al carrer m’hi esperava la Diana.

—Com ha anat?

No vaig respondre.

Vam caminar en silenci pels carrers, absents de vida sota el cel vermell del crepuscle. Durant deu minuts ens vam mantenir distants, sense dirigir-nos ni una sola paraula, només alguna mirada furtiva plena de preocupació. A l’horitzó, onades de núvols negres amenaçaven una tempesta imminent.

—Quina hora és? —vaig preguntar trencant el silenci que ens envoltava.

La Diana es va mirar el canell i va deixar anar un xiscle ofegat.

—Què passa? —li vaig preguntar.

—La meva polsera, l’he perdut! Em deu haver caigut pel carrer…

—Es fa fosc, no la trobarem pas.

—L’hem de trobar, és molt especial.

—Perquè? Només és una polsera vella de fils.

—No és només una polsera. És especial; me la vas regalar tu fa anys.

En sentir aquelles paraules em vaig quedar de pedra. Vaig tenir el lleuger sentiment que m’havia posat vermell. Ens vam mirar als ulls durant un instant que se’m va fer etern i me’n vaig adonar de com l’estimava. Em va semblar que tot el món s’havia aturat, que només hi érem ella i jo, i em van envair unes ganes boges de fer-li un petó. Però un tro va interrompre l’harmonia del moment, anunciant la tempesta que s’acostava.

—I bé… m’ajudes a buscar-la? —em va preguntar sobtadament.

—Eh… sí, sí, esclar.

Vam recórrer tot el trajecte que havíem fet i trobàrem la polsera enredada a la reixa que tapava una claveguera al costat de la carretera quan les gotes de pluja ja queien intensament sobre els carrers ombrívols.

 La Diana s’hi va ajupir al davant posant els genolls sobre el paviment moll i va intentar desenredar delicadament els fils que teixien la polsera.

La veritat és que em sentia bastant inútil palplantat al seu costat sense moure ni un múscul ni obrir la boca. Però potser així era millor, ja que amb tots els dubtes que tenia, vés a saber quina bestiesa era capaç de dir.

 —No puc, està molt enredada. —va dir de sobte.

Vam decidir provar d’extreure la tapa de la claveguera perquè ens fos més fàcil desenredar la polsera.

La Diana va tibar-la amb força, agafant-se de les reixes però va resultar-li impossible.

—Deixa que ho provi jo —vaig dir-li.

No sabia perquè però tenia l’estrany presentiment de que sabia perfectament com arrencar una tapa de claveguera.

I així va ser, amb un simple moviment va desencaixar-se del terra.

Mentre la Diana tornava a provar de treure la polsera, vaig fixar els ulls al fosc forat que havíem deixat al descobert i em vaig quedar glaçat al veure un rastre de sang vermella i brillant que tacava les parets fosques i brutes i es perdia entre els túnels subterranis.

—Diana… Mira això.

Va apropar-s’hi lentament, coberta d’aigua de la pluja que ens havia atrapat feia una estona. Va observar el rastre de sang durant uns instants.

—Podria ser d’un animal.

—O Podria haver-hi caigut algú. Jo hi baixaria.

Hi va accedir. Trenta segons més tard ens trobàvem baixant per un forat fosc, humit i pudent, seguint un rastre de sang freda i salada (no pregunteu com ho sé) per descobrir d’on podia provenir.

Vam caminar per llargs passadissos fastigosos durant una bona estona sense fer ni un sol comentari. La Diana il·luminava el recorregut amb la llanterna del seu telèfon mòbil un metre per davant meu. Sempre havia admirat la seva valentia.

L’aigua de la pluja queia per les parets i gotejava sorollosament, esquitxant-nos cada cop que passàvem per sota d’una tapa que donava al carrer. El dèbil soroll dels cotxes i la gent que passejava per damunt nostre, ressonava pels túnels, provocant una sensació inquietant, com si milions de persones estiguessin xiuxiuejant, i la dèbil il·luminació del mòbil de la Diana, no ajudava a millorar l’ambient.

Vam seguir el rastre de sang per un laberint de túnels durant el que semblaven hores fins que finalment, es va acabar davant d’una porta. Era una porta fosca, de metall, amb el pany de plàstic brut i descolorit.

—Liam… això no m’agrada, tornem enrere. —va dir-me, amb la veu tremolosa.

No vaig respondre. Com si estigués hipnotitzat per una força invisible, vaig posar la ma al pany, vaig girar-lo i la porta es va obrir amb un cruixit. Una desena de bombetes penjaven del sostre i il·luminaven la cambra. Vaig trigar uns segons a adaptar-me a la claror, i quan vaig poder veure-hi clarament em va venir un calfred. Com a mínim una dotzena de persones es trobaven mortes al terra, amb els braços i les cames lligades. Vaig mirar els seus rostres inerts i em van venir ganes de vomitar. Al fons, en un petit racó, hi havia un senyor calb, baix i amb una panxa que li sobresortia, delatant un parell de tardes al bar.

Entre tots els cadàvers, hi vaig reconèixer els rostres de la gent desapareguda, que jo havia vist cada dia a les notícies just després de veure la seva mort.

Entre la quietud i el silenci del moment, vaig començar a notar moviment. Empès pel pànic vaig córrer com mai havia corregut sense adonar-me'n de que la Diana no em seguia, i quan em vaig girar, vaig veure com una dona, que jo havia vist atropellada per un autobús, però que ara no mostrava senyals de l’accident, clavava un punyal de plata al cor de la noia.
Capítol 3 III. Marina
—Liam, Liam! Desperta’t!

Em vaig despertar en una cambra plena de cadàvers, quan la Diana, amb els cabells encrespats per la humitat i els ulls brillants plens de desesperació, em cridava repetidament.

L’última imatge que recordava era la de la meva amiga essent brutalment assassinada per una dona que jo creia morta i que ara jeia en un racó.

—Et trobes bé? T’has desmaiat tan bon punt hem entrat.

—Diana, em creia que eres morta!

—Va, sortim d’aquí i truquem a la policia.

Vam sortir de la cambra i vam recórrer tots els túnels i els passadissos a una velocitat relativament accelerada. Quan vam arribar al forat de la claveguera, que hores abans havíem utilitzat per baixar sota terra, ja era fosca nit. No puc mencionar res tan satisfactori com respirar l’aire fresc i semi-pur de l’exterior.

El cel, sense cap dels núvols rabiosos de feia unes hores, feia de llit a més d’un milió d’estrelles, totes observades per una lluna minvant.

—Mai he entès les constel.lacions.

La intervenció sobtada de la Diana em va sorprendre. Vaig suposar que només volia canviar de tema de conversa després de les escenes viscudes, i la seva veu dolça, tot i que era plena d’angoixa, convidava a oblidar-se de tot el que havia passat i simplement seure allà, a terra, i mirar el cel. Però no ens ho podíem permetre.

—Hauríem de trucar la policia? —vaig preguntar.

Just abans que em respongués, però, un cotxe color grana va derrapar a dos metres de nosaltres. La porta va començar a obrir-se i una veu en va procedir de l’interior.

—Vaja, vaja… Liam Cooper, per què no em sorprèn veure’t aquí?

La Marina va sortir del vehicle i va apropar-se’ns lentament fent una pausa a cada passa i deixant anar rialles malicioses.

—Marina, Marina! No t’ho creuràs: tota la gent desapareguda, aquells a qui jo havia vist morir, són tots aquí sota! —vaig deixar anar desesperadament empès pels nervis que fins ara havia retingut.— Són morts… I jo ho podria haver evitat, podria haver avisat la policia de tot plegat i això no hauria passat.

—Estimat senyor Cooper… —la Marina va riure d’una manera tan inquietant que l’aire es va refredar de cop.— Encara no ho has entès, oi? No podries haver salvat totes aquelles persones. De fet, si no les haguessis vist tampoc haurien mort. Això ja havia succeït abans, creu-me, que ho conec de primera mà. —la seva veu va passar d’un to encantador a un to melancòlic.— El meu pare també veia gent morir, i després els segrestava per intentar salvar-los. Ell no sabia que ho feia, és car. Era com si fos somnàmbul, o com si estigués posseït. I és clar, en fer aquests actes, inconscientment, les persones no rebien el que necessitaven i acabaven morint...

—Això que diu vostè és impossible. Va Liam, marxem.

Jo no em podia moure. Estava paralitzat observant aquella escena que semblava surrealista però que jo sabia que era ben certa. Ho sentia al fons del meu aparell digestiu.

—Au va, nena repelent, calla que no en tens ni idea —va continuar la Marina.— la qüestió és que un dia va predir a meva mort, i per intentar salvar-me, es va acabar llevant la vida. —Va mirar el cel, com si esperés una resposta dels astres. La Marina va inspirar, amb la intenció de continuar la seva història, però no ho va poder fer, puix que un roc li va caure al crani com una fletxa. Vaig tardar uns segons a adonar-me que l’havia llençat la Diana.

—Diana, què has fet? —vaig dir-li molt espantat.

—Ho sento Liam... M’ha entrat el pànic.

—Marxem d’aquí!

Vam començar a córrer però un crit ens va aturar en sec (tot i que estàvem molls per culpa de la pluja).

Vam girar-nos i una escena esgarrifosa va fer-se present davant les nostres mirades horroritzades: La dona que havia vist en el meu últim somni dins les clavegueres s’arrossegava pel forat del terra i avançava cap a nosaltres.

Em vaig quedar garratibat. Només vaig poder xiuxiuejar dues paraules:

—Diana. Corre.

—Què? Per què?

—Aquesta dona… he somniat que et matava…

—És només un malson, Liam!

—No, no ho és… La Marina tenia raó! Corres perill.

—Liam, no em passarà res, no deixis que aquella mala bruixa et xucli el cervell.

La dona es va dirigir a mi i va treure un punyal de la seva butxaca. Em va clavar una mirada assassina i es va llançar sobre meu amb una agilitat increïble. Vaig aconseguir escapar-me de miracle, però la dona em va tornar a atacar. Vaig agafar el mateix roc que havia estabornit la Marina minuts enrere, li vaig colpejar la ma i ella va deixar anar l’arma, que va caure estrepitosament. Amb les mans buides, va intentar colpejar-me i em va donar un cop de puny a l’estómac. Vaig doblegar-me pel dolor i quan es va acostar a mi, li vaig clavar una empenta i la vaig llançar altre cop dins la claveguera.

El cor m’anava a mil per hora. La Diana es va acostar a mi i em va abraçar com no ho havia fet mai.

Em vaig aixecar i quan ja ens disposàvem a marxar, una pedra ens va passar volant a pocs centímetres del cap. Ens vam girar i vam veure la Marina, amb una mirada assassina, casi psicòpata.

—Nena estúpida i idiota, pagaràs car el teu intent d’assassinar-me.

La seva veu sonava diferent. Ja no era la psicòloga experta i sensata d’abans. Ara només era un ésser rancorós, turmentat pels seus traumes infantils i deixat portar per la set de venjança.

Es va llançar sobre nosaltres i ens va començar a colpejar amb totes les seves forces. Tots tres vam caure dins la claveguera i la baralla es va intensificar entre les aigües brutes i plenes de residus. Estava tan cansat, que vaig caure a terra, i quan vaig poder tornar a aixecar-me, vaig veure la Marina, en un racó, amb un punyal a la ma mirant a la Diana, indefensa i espantada acorralada en un  racó.

La Marina es va disposar a clavar-li l’arma al mig del pit, i amb un últim esforç, vaig llançar-me davant seu per aturar el cop. El punyal em va travessar l’aparell digestiu i la sang fosca va començar a rajar intensament. La meva psicòloga es va escapar pels túnels foscos i la meva amiga em va abraçar amb els ulls plens de llàgrimes.

—Liam! No et pots morir! No pots fer-me això…

—Diana… me n’alegro de que estiguis bé.

—Si us plau, no m’abandonis.

Vaig intentar respondre, però la veu em va fallar. Una llàgrima li va rodolar galta avall i l’últim que vaig veure abans de tancar els ulls per sempre, van ser els seus ulls foscos, que reflectien les constel.lacions, i que jo mai més podria tornar a veure.


EPÍLEG

Una figura negra va travessar el cementiri com un fantasma. Les tombes tenien escrits noms que ella desconeixia, però que segur que darrere tenien una història que valia la pena explicar. La dona va acostar-se a una petita tomba, la tomba d’aquell pobre noi, que a la dècada dels 80 havia aparegut a les clavegueres una setmana després del seu assassinat. Va treure’s un petit objecte de la butxaca i el va dipositar entre les flors seques que tapaven el nom del difunt. Es va aixecar, i va marxar, deixant enrere una petita i vella polsera de fils.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]