Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Attsnow
IES Lo Pla d'Urgell. Bellpuig
Inici: Li deien Lola
Fantasmes
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 I
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència. 

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora. 

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.


Alço el cap del paper i em frego els ulls amb insistència. El text que hi ha escrit me’l sé pràcticament de memòria de tantes vegades que l’he llegit: fa molt de temps que intento trobar alguna cosa que em pugui donar una pista sobre què va passar realment aquella tarda de diumenge, però no trobo mai res. És com si la meva filla s’hagués esfumat.

Ja han passat molts anys d’aquell fatídic dia, però jo refuso a creure’m res del que em diu la gent del voltant. Jo penso que la meva filla està bé, està sola i espantada, i ara mateix sóc l’únic que pot ajudar-la. Aquesta s’ha convertit en la meva pregària i la repeteixo cada nit abans d’anar a dormir i cada matí en llevar-me: és l’única cosa al món que em dona empenta per poder seguir funcionant. O al menys ho feia quan encara no havia perdut el seny.

La meva dona va quedar-se sense esperança fa temps i una forta tristesa se la va endur. La casa que em semblava tan petita i sorollosa fa deu anys, quan la meva filla en tenia disset i la meva dona encara era amb nosaltres, ara sembla una tomba. El seu silenci eixordador no em deixa ni tan sols pensar i, a vegades, em sembla veure els seus fantasmes entre els passadissos o darrere les cortines, amb els ulls plens d’ira, les cares desfigurades i les boques obertes mentre murmuren que jo sóc el culpable de la seva desgràcia, que hauria d’haver estat jo qui hagués desaparegut i qui hagués mort de pena.

Sé que és tot obra del meu cervell i que els símptomes són molt semblants als que presentava la meva muller els últims dies de vida i per això intento esforçar-me en la recerca més que mai. Ho noto en l’aire, ho noto en la llum que s’escola entre les cortines i que il·lumina la pols sospesa en l’aire i ho noto en el moll dels ossos, m’estic a punt de morir d’una malaltia que no té cura i que es troba únicament dins el meu cap.

A mesura que passen els dies veig els fantasmes més sovint i les seves veus es tornen més clares. M’horroritzen i ofenen aquests sons distorsionats, ja que no són les boniques veus de la meva família: són les veus dels dimonis que viuen dins el meu cap.

No puc suportar les aparicions que em persegueixen dia i nit a tot arreu, així que sempre que puc em tanco al despatx envoltat de tota la informació que tinc de la meva filla i del moment en què la vaig perdre. Dins d’aquesta habitació no hi entren els fantasmes, ja que el meu cap està ocupat en altres coses i no pot crear aquestes il·lusions però, tot i això, sé que el moment en què obri la porta tornaran a mostrar-se’m, colèriques i dolgudes que les hagi fet fora tan sols uns instants. Els he agafat tanta por que no puc ni pensar a voler sortir mai més d’aquí.

A vegades arriba un punt en què em trobo assegut al terra envoltat de milers de papers i m’arriba un breu moment de lucidesa en el qual em pregunto què estic fent i per què estic malgastant la meva vida d’aquesta manera. Aquests instants duren poc, però són els que em permeten escriure aquestes memòries. Si sóc sincer, no sé ni per què ho faig, no sé a qui li podria interessar la meva trista vida. Simplement espero que si mai em moro aquí dins tot sol i algú troba el meu cadàver dies després, descompost i desfigurat, envoltat de fulls i amb els ulls oberts mirant cap al fons dels corredors de casa meva, quan trobi aquests folis sota la meva mà immòbil podrà veure que jo era més que un simple boig. És veritat que estic malbaratant el que em queda en aquest món en una recerca que segurament no em durà enlloc, però el meu cos i la meva ment no sabrien què fer si els robés l’únic que els ha mantingut ocupats tants i tants anys.

Durant aquests períodes de claredat em tornen les ganes de fumar. Si no em mata la bogeria ho farà això, em dic. M’evoquen els vells temps, així que sempre que m’encenc el tabac em vénen a la ment records agredolços. A vegades gasto una cigarreta sencera sense fer-li cap calada mentre miro com es va consumint a poc a poc. El color de les cendres incandescents em recorda als colors de la posta de sol i em porta una pau tan pura que no puc apartar-ne la mirada fins que em cremo els dits i em veig obligat a deixar-la anar.
Capítol 2 II
Em desperto i no veig res:  el raig de llum que entra per la finestra m’ha deixat encegat mentre dormia i noto com em couen els ulls plens de lleganyes. L’esquena em fa un mal insuportable degut a que em vaig quedar adormit damunt l’escriptori amb el cap damunt una pila de llibres. Els breus moments tot just despertar-me són sempre confusos, i cada dia em sembla que aixecaré el cap i em trobaré la mirada de la meva filla que m’observa d’entre les portes de l’estudi ansiosa per fer-me alguna proposta o per demanar-me permís per sortir amb alguna amiga seva a donar un tomb pel terme. Cada dia igual, però cada dia ve la mateixa decepció quan, instants després, el meu cap acaba de connectar i veig la realitat. Una realitat que em sembla en blanc i negre comparada amb la fantasia.

M’estiro, dic la oració per la meva filla i decideixo anar a menjar alguna cosa. Avui em sento més lúcid del normal, deu ser que canviarà el temps: hi ha dies que realment em resulta molt més fàcil pensar, però també n’hi ha d’altres en els que em perdo dins el laberint de mi mateix i fins i tot oblido qui sóc, massa preocupat intentant trobar la sortida i tractant de fugir dels monstres que l’habiten.

Arribo a la cuina i en quedo parat a la porta. Allà, davant dels fogons, hi ha la meva muller d’esquena. Perplex, parpellejo unes quantes vegades, però la seva figura no desapareix sobtadament ni es desdibuixa de les vores com fan les al·lucinacions que tinc normalment.

Faig un pas, indecís, endavant. Ella segueix com si no passés res, xiulant una cançó que no conec, preparant alguna cosa amb moviments hàbils. El braç se m’aixeca sol,  la meva mà se li col·loca a l’espatlla i suaument faig pressió per girar-la.

Es gira molt lentament, massa. Per molt que intento fer força per donar-li pressa és com si fos un autòmat o una figura feta d’acer.

La deixo anar bruscament i caic al terra quan per fi li veig la cara: és la cara d’un cadàver. No té ulls, i pels forats que li han deixat li surten centenars de cucs d’un color groc-verdós que cauen al terra a mesura que els que vénen darrere els van empenyent. Veig com aquella aberració obre la boca com si anés a dir alguna cosa, i pel forat de la boca li surt una rata, negra com l’atzabeja, forcejant entre el miler d’animalons que deu tenir aquest ésser dins el crani que es retorcen i li ho impedeixen, i, amb uns ullets vermells i profunds, em mira fixament. L’animal xiscla al mateix temps que crido jo, i em tapo la cara quan salta cap a mi.

Espero i compto. Un... dos... tres... Res.

Aterrit aixeco la mirada i, on fa pocs segons hi havia aquella figura tan grotesca, ara no hi veig ningú.

Mai les visions havien sigut tan realistes. Mai. Aquesta vegada l’he pogut tocar i he pogut sentir l’alè putrefacte de la figura, cosa abans impensable.

M’he quedat al terra i no em puc aixecar, no tinc forces. Des de la meva posició puc veure tot el passadís i, tot i que és plenament de dia, està fosc. Al fons veig una ombra d’una dona de peu que em mira fixament. Porta un vestit llarg i els cabells li cauen en cascada per damunt del pit. Veig com avança forçosament, com si li costés, a una velocitat dolorosa. El pànic m’aflora dins l’estómac i em puja per la gola com si volgués sortir-me per entremig de les dents. Sembla una escena sortida d’una pel·lícula de terror i, quan crec que ja no puc més i que el cor em sortirà del pit, em desperto, però aquesta vegada em desperto de veritat.

Ho sé perquè encara veig una cigarreta a mig apagar dins el cendrer.

Sospiro.  Les imaginacions se me n’estan anant de les mans; l’escena surrealista d’un somni em sembla totalment possible, probable.

-Per què em passa això, Maria?

La veu de la meva filla m’arriba de tot arreu i m’embolcalla:

-Pare, has de deixar-nos marxar d’una vegada per totes. Accepta la veritat i deixa’ns, per més que ho intentis no podràs canviar el passat.  Jo ja t’he perdonat i sé que la mare també.

Ploro i per un moment noto una escalfor que m’abraça.

 
Capítol 3 III
Em fa por veure-hi: si no ho faig, els fantasmes només em poden enviar sorolls, i els sorolls no fan tanta por com les seves imatges monstruoses. Com que en despertar-me obro els ulls per inèrcia, i en altres moments m’hi sento molt temptat, he decidit tapar-me’ls amb un drap vell. És un tros de tela vermella, descolorida pel pas del temps, esfilagarsada i amb forats. La va tallar la meva dona fa molts anys de l’antic vestit de mudar de la meva filla quan li va quedar massa petit per portar-lo. Mentre el buscava, la Maria em murmurava a l’orella dreta,  la  meva muller em  maleïa cridant a l’esquerra, i una aberració que era la barreja de les dues, amb els ulls completament blancs i els cabells d’un color negre intens, em mirava a un pam de la cara cada cop que parpellejava.

Ara ja fa un temps que he renunciat a la vista. Dic un temps perquè no sé quant porto: amb els ulls totalment tapats no noto el pas de les hores.  Em passo llargues estones ajupit en un racó d’alguna habitació, escoltant. Quan tinc l’esquena contra alguna paret em noto més segur: tinc la sensació que en algun moment els esperits que percebo en totes direccions allargaran les extremitats per tocar-me i se m’enduran amb ells al cel o a l’infern. Viure amb por no és viure, i pel cap em passen coses abans impensables:  faria el que fos per deixar de sentir-me així.

Li ho he dit diverses vegades a la meva filla i, el primer cop, em va escridassar de mala manera. Va ser la meva primera riallada en anys, la seva innocència i bondat em solien omplir el cor d’alegria. Sempre havia pensat que la meva filla era massa ingènua,  i què em digués que tot s’arreglaria només em va confirmar que no havia canviat.

Els meus sentits es barregen: puc jurar que tasto el que sento i veig el que oloro. Quan intento aixecar-me del terra les cames em cedeixen i caic i quan m’intento concentrar noto com si el cap m’hagués d’explotar. Juraria que tot això és causa de la deshidratació que pateixo, però quan el meu jo racional vola pels núvols, el meu jo embogit creu fermament que és obra d’aquells éssers malèfics que em posseeixen mica en mica i que estan disposats a conquerir-me.

“No els ho permetré,” em dic. “Abans que em matin ells ho faré jo mateix”.

Noto que ja no em queda temps i per això guardaré aquest quadern en algun lloc que em resulti fàcil d’accedir. No sé si algú el trobarà. Si les meves paraules són llegides per algú més, agrairia que féssiu el possible perquè la meva família no caigui en l’oblit. I, si us plau, feu-li un funeral a la meva filla.

Recobro la consciència assegut a la cadira de l’escriptori, dins el despatx. No sé ni com ni quan he arribat fins aquí, perquè l’últim que recordo és estar estirat damunt les rajoles glaçades del que em penso que era el dormitori principal. Desconcertat em palpo la cara i puc notar que ja no duc el meu escut. Veig com la llum incideix sobre una pila de llibres col·locats l’un damunt de l’altre de forma aleatòria i que sembla a punt de desequilibrar-se. L’ombra s’allarga per damunt la superfície de fusta llisa i gastada de la taula i es veu pertorbada pel cendrer, ple a vessar de burilles que cauen pels costats.

Giro la cara i veig a la Maria i la Margarida, les dues vestides de color groc viu. La Margarida allarga la seva mà petita i delicada i m’acaricia la galta.

-
Ja és hora, no creus?

A l’altre costat de la finestra veig un estol d’ocells que vola cap al sud i, si m’hi esforço, puc sentir veus de canalla jugant en sortir de missa: deu ser diumenge.

Obro el primer calaix i agafo un paquet de tabac quasi esgotat, en trec l’últim i el deixo caure, ja buit, tocant de la pota de la cadira, damunt dels papers que s’estenen per tot el terra de l’habitació.  Encenc la cigarreta amb un llumí, que també deixo anar. 

-
No és preciosa la posta de sol? – em pregunta la Maria.

-
Sí.

Contemplo els colors vermells, taronja, grocs i rosats, cada cop més intensos. Realment em porten moltíssima pau i, mentre abraço a la meva família, feliços de veure tal espectacle, gairebé no noto l’escalfor de les flames.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]