Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
awesomemix2
IES Collblanc. Tarragona
Inici: Joc de trons
Botxí
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Il·lusions dessagnades
>Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar els seus germans a presenciar com es complia la

justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida del Bran.

Va observar els seus germans grans, la Naya i el Sokre, que compartien la compenetració digna d’uns bessons, encara que no ho fossin. Anaven segurs dalt del camell, balancejats pel pas continu dels animals, però amb un posat ferm només interromput pels seus ulls, que brillaven i somreien. Aquell dia, la principal hereva del seu pare, la Naya, que complia dotze

anys, seria dotada de la seva armadura. La família estava plena d’orgull i en Sokre, el que més, fins al punt que semblava ser ell el germà gran, qui rebria tal honor. En Bran estava desitjant presenciar el moment de la seva germana. Havia passat la seva vida escoltant les meravelles del dia d’armada de la seva mare, molt abans que ell respirés tan sols, i dels serveis que feien al rei Roque, els seus pares.

La família botxí, els anomenaven al regne d’en Roque. Ho va escoltar la primera vegada que el van visitar, ja que ells vivien al regne veí, a l’est, on ningú els coneixia amb aquest nom. En Bran no va entendre allò fins que va fer sis anys, quan va sentir-se prou valent per preguntar-ho a la mare. Ella va mirar-lo amb aquells ulls mel tan semblants als seus, va pentinar-li uns cabells carbó rebels darrere les orelles i li va oferir un somriure plàcid per

després explicar-li: “Un botxí és una persona que treballa per al rei i que executa a tots aquells individus que el rei considera dolents. El pare i jo, i després els teus germans, tenim aquesta tasca, Bran”. I mai més va preguntar pel tema, però això no treia que somniés amb armadures com les seves, ni que quedés embadalit cada vegada que mirava a la cara algun

dels seus pares. No aconseguia desviar els ulls d’aquella pedra platejada que lluïen als seus fronts. Una tiara de fines tires de plata trenades se’ls ajustava al cap i sostenia la pedra. I, així, sempre, des que tenia memòria.

Era un privilegi del que gaudien els botxins del rei, va adonar-se un dia el Bran. Havia recorregut gran part dels tres grans regnes, incloses les illes verdes, i mai havia vist cap persona amb una pedra i una armadura com les dels seus pares. No és que no hagués vist cavallers o soldats amb les seves cuirasses, però eren normals i corrents: més brutes, més brillants, més pesades o més cares; no eren com les de la seva família. Estaven fetes dels metalls més forts i durs mai forjats, il·luminades pels reflexos blaus i violetes que produïa el Sol en elles i, el que més impressionava a qualsevol que fos beneït amb dos ulls sans: eren capaces de canviar de forma al gust del posseïdor d’una de les pedres platejades. Al Bran no li havien deixat provar-la, ja que era un nen i no estava preparat per a l’espai que arribava a ocupar la connexió i el control de la pedra al cervell. Hauria d’esperar els dotze anys, com la Naya i, a partir d’aquell moment, hauria d’entrenar-se molts dies per connectar amb la màgia continguda al mineral abans de poder col·locar-lo al seu front per sempre.

Mentre fantasiava amb una corona i una pedra de plata, va adonar-se que el camell havia parat la marxa i el seu pare l’agenollava per ajudar-lo a baixar. En Bran va mirar al voltant i,confós, no va veure cap castell de pedra on els soldats del rei els estiguessin esperant. Va mirar el pare i la claror de la pedra el va enlluernar.

—Pare, on és el castell? —i amb una mà a la cara per tapar-se el sol va mirar al seu voltant— Que l’han canviat de lloc?

El Brook, el seu pare, va riure mentre el despentinava i va agafar l’amarra del camell per subjectar-lo a una barana de fusta, al costat dels altres.

—Potser t’has oblidat que avui venim a condemnar un home, Bran —li va dirigir una mirada divertida—. Sé que estàs emocionat per la teva germana, però el primer és el primer.

En Bran havia estat tan centrat en la idea de l’armada que quasi havia oblidat l’origen de la seva emoció. En Sokre li havia dit que la primera vegada que va veure la seva mare decapitant una persona, se li va tallar la respiració, i va jurar i perjurar que mai faria res que l’enrabiés. La Naya va replicar-li aquell comentari, dient que era la seva feina, el seu deure, i per això se la veia amb tanta desimboltura a l’hora de tallar caps. El Sokre va recordar en aquell moment la imatge i va tremolar de cap a peus. Allò no va treure les ganes d’acompanyar-los, al Bran.

Va córrer entusiasmat fins als seus germans. La resta de persones venien al darrere i el pare i la mare davant seu. Tot i ser al darrere, va poder veure com brillava la pedra als seus fronts i com les màquines amb estructura de bisons on abans havien cavalcat, que caminaven als seus costats proveïdes de vida artificial, van desmuntar-se mica en mica, fent moviments impossibles entre les peces de metall per tornar a crear l’armadura, que s’anava col·locant als seus cossos. Aquelles transformacions composaven música per les oïdes del Bran. El soroll que produïa el desplaçament semblava el de dos ganivets afilant-se, i el xoc en compactar-se deixava un ressò d’allò més ferotge. Se li van posar els pèls de punta, no va poder evitar un somriure entremaliat.

Van arribar al centre de la vida social de la vila on havien deixat els camells. La gent començava a deixar-se veure, encuriosida. Les cases estaven construïdes dibuixant circumferències amb centre a la plaça, el cor del poble. A unes paradetes senzilles en la part esquerra venien menjar i artesanies i, a la resta, havien deixat vius uns eucaliptus encara joves, amb les soques plenes d’herba i persones passant l’estona. Excepte al mig de la plaça, on no hi havia vegetació ni venedors. Allà es trobaven els qui el Bran va deduir que eren un parell de soldats del rei Roque, el cap de la vila i els seus homes fidels. Els soldats tenien agafat amb cordes aspres un home capcot. No tenia res d’anormal: no tenia les mans plenes de sang, ni cara d’assassí, ni tan sols la roba massa bruta. No fa pinta de ser un home dolent, va pensar en Bran.

El Brook i la Felra, els seus pares, van avançar cap al centre, experts, i ells van quedar-se a una distància de tres metres, formant un semicercle mirant en direcció al condemnat i els condemnadors, juntament amb les persones del poble que arribaven i les altres quinze que havien viatjat amb ells. Aquests homes i dones no eren més que desconeguts importants de ciutats importants, subjectes influents en el regne de l’oest, que s’havien afegit al camí a mesura que el Bran i la seva família passaven a prop de les seves poblacions. Tothom que fos conegut pel rei havia rebut la notícia de la nova botxí, i no s’ho perdrien pas.

Però aquella parada era obligatòria. Realment, ell no sabia per què aquell home havia estat arrestat. Va sospirar quan la seva mare va fer convertir la part del braç esquerre de la armadura en una espasa gegantina de brillants colors liles. El pare va continuar parlant amb el regent de la vila uns minuts. L’home que aguantaven els soldats va deixar-se caure a terra, de genolls. Va aixecar el cap, al cel ennuvolat, els ulls tancats. El Bran va agafar ràpidament la mà d’en Sokre amb força, espantat per la idea que es posés de peu i pogués fer mal als pares. Va veure com queien llàgrimes per les galtes de l’home i com agafava aire lentament.

—Jo no he fet res que mereixi la pena de mort. El rei Roque us ha omplert la ment de mentides. No som una amenaça! —van ser les seves últimes paraules.

En Brook va deixar de parlar i, amb les mans a l’esquena, va assentir cap a la seva dona. Aquesta va brandar l’espasa damunt el coll de la víctima. L’home va mirar al seu davant: cap a en Bran. Va sentir-se estripat per la seva mirada plena d’odi, però sabia que no anava dirigida cap a ell, sinó que el travessava i mirava molt més lluny, al rei que l’havia fet decapitar. En Bran va escoltar el tall que feia l’arma en l’aire com una explosió que el va deixar amb les orelles tapades. L’execució impecable el va deixar estupefacte i, a la vegada, aterrit. Va deixar d’agafar fort la mà del seu germà, fins a deixar-la lliscar i caure al costat. Mai havia tingut la mandíbula tan estreta ni l’expressió tan seriosa. Els pensaments li flotaven més enllà del cap. La seva visió, inconscientment, estava fixada en les gotes de sang que queien, a càmera lenta, del coll sense cap i de l’espasa. Unes mans fredes a les seves galtes el van treure d’aquell món horrible. Una cara familiar li va aparèixer davant, a la seva altura. Quasi feu un bot de l’ensurt: en veure les faccions de la seva mare, es va trobar paralitzat un segon per la por, abans d’adonar-se que era la Naya. Eren tan semblants... Si no hagués estat per aquells ulls verds, segurament hauria sortit corrents.

Havia estat la justícia del rei, es deia. Perquè aquell home posava en perill el món, sinó, nol’haurien manat matar. Les llàgrimes del decapitat li venien a la ment, la sinceritat de les últimes paraules. Ara intentava recordar si, en cap moment dels dies que havia vist el rei Roque, havia identificat en la seva persona algun tipus de sinceritat tan pura com aquelles llàgrimes. Potser la pròxima vegada que el veiés hauria de reconstruir-se una imatge d’ell, adonar-se si era un líder o un corrupte. Sabria, llavors, per a quin tipus d’ésser feien els seus pares el treball brut.

—Bran, Bran! —va rebre una bufetada per part de la Naya que el va fer reaccionar.

—Estic bé —va dir, mentre l’agafava pels canells i li baixava els braços.

Semblava preocupada i no era gens estrany. El Bran havia envellit vint anys en un moment, n’era conscient. També era conscient de qualsevol moviment, soroll i olor al seu voltant. Fins i tot, en la distància, de com el seu pare va apartar el cap desarrelat del cos amb el peu i de com la mare va passar els dits pel terra sagnant, per després apropar-se’ls al nas. En Bran va sentir l’olor a les seves pròpies fosses nasals, com si fos ell el de les mans tacades.
Capítol 2 Impressions qüestionables
Bran

Van arribar al castell aquella mateixa setmana. Es presentava imponent i robust davant els estrangers. En realitat, al Bran ja no li semblava tan intimidatori: el recordava més… immens. Però l’última vegada que el va veure tenia cinc anys, així que no va sorprendre´s quan va pensar que l’edifici l’havia decebut. Va fixar-se en els soldats, formant rectes, limitant un passadís fins a les portes d’entrada. Portaven l’armadura de l’exèrcit d’en Roque: peces de plata i decoracions blanques al pit, i un casc que els cobria la cara, com una màscara amb la que amb prou feines podien veure i respirar. Ulls qualssevols sense faccions distingibles, números prescindibles en una jugada de peons blancs, va pensar en Bran.

Havien baixat del camell i caminaven cap a les portes, de fusta grisa i amb incrustacions de nacre, de cinc camells d’amplada i tres homes com el seu pare d’alçada. Va adonar-se, llavors, de la gran diferència entre palaus i castells. Allò era un castell: més ample que alt, de roca metamòrfica grisa esquitxada de milions de punts de diversos colors, construït per fer-se respectar pels intrusos, i no pas per convidar a entrar a persones elegantment vestides. El castell no cridava a un ball de màscares ni a un festí exquisit, com feien els palaus vius de les terres de l’est, més enllà de les muntanyes de l’Hilàjui. Sinó que, més aviat, grunyia com faria un gos si algú s’apropés al seu menjar. Havien entrat al seu territori.

La vista de l’interior va ser diferent. El coll d’en Bran no es doblegava el suficient per apreciar la grandesa de l’espai. El formigueig d’uns focs artificials alçant-se pel cel va volar al seu cervell, però va ser al  pit on va sentir l’esclat i el resplendor. Es sentia més petit que de costum, embolcallat per aquelles parets de sang. Al sostre, una estructura esfèrica platejada contenia una bola de foc que es movia lentament dins aquella gàbia i que proveïa de llum l’estança. En Bran hauria jurat que es mantenia suspesa en l’aire sense cap cadena. Poc necessitaven les centenars d’espelmes col·locades en espiral al voltant de les quatre gruixudes columnes que sostenien el castell. Tots aquells detalls quedaven impercebuts gràcies a la paret de roca que s’elevava, per si sola, com si tingués vida, enfrontada als nouvinguts. Un tro de pedra amorfa sortia com una extensió de la paret muntanyosa. Uns soldats més formaven al saló, portaven el cap descobert en un intent de fer menys amenaçadora la seva presència.

En Bran va aprofitar per escrutar les cares dels militars. S’apropà una mica per mirar millor, però eren estàtues que l’únic que tenien permès era parpellejar. Va adonar-se que gairebé no tenien diferències ètniques entre regnes. A més de la forma lleugerament arrodonida de la cara que els soldats no compartien, la característica més òbvia eren els ulls. La població nativa del regne d’en Roque els tenia grans i geomètrics, mentre que la seva gent els tenia esquinçats, continuats per una marca allargada que se’ls enfonsava en la pell i els arribava fins a la templa.

En Bran va portar-se els dits als ulls, intentant notar la seva marca. Però no feia ni dos centímetres, no com la dels seus germans i pares. Sempre li havien ensenyat que allò en ell era normal, però on vivien encara hi havia gent que el mirava dos cops. En ocasions naixien nens sense la línia completa, nens que les persones de l’est tractaven com a forasters.

Els peus, que s’havien parat enmig del trajecte, van córrer cap al grup amb el que havia entrat, pocs metres abans del tro. Va arribar just a temps. El rei Roque va aparèixer tant de seguida que el Bran no havia pogut distingir si era ell el que estava despistat o havia estat màgia.

—Convidats meus! —el to d’alegria del rei va grinyolar-li a les oïdes— M’omple de satisfacció tenir-vos aquí, reunits per un sol motiu, una sola persona—l’alè se li va tallar quan mirà a la Naya, amb admiració—. I és que, com tots sabeu— va apropar-se, centrat en ella—, demà presenciarem la investidura de la preciosa i poderosa futura botxí: la Naya Jandwi, de les montanyes de l’Hilàjui, filla de Brook El Primer i Felra la Glacial. Crec que parlo per tots quan dic que serà tot un honor veure com la màgia penetra al teu ésser— va alçar la veu i els braços amb èmfasi, dirigint-se als presents—. O potser m’equivoco? — tothom va afanyar-se a negar la pregunta. Ell va riure al coll del seu vestit nevat— No, és clar que no —va picar de mans—. Heu d’estar ben frescos per demà. Seguiu a les donzelles i us portaran a les vostres cambres per descansar.

Unes noies d’aproximadament l’edat de la Naya van venir de seguida, es van col·locar en fila i guiaren totes aquelles persones desconegudes amb pas submís. Una va passar per davant dels pares d’en Bran donant a entendre que havien de seguir-la. Fins i tot n’hi havia una per al Sokre i per a ell.

—Ara anirem a un lloc especial. Tu i jo hem d’acabar de matisar certs aspectes del teu gran dia— va dir en Roque, a una proximitat perillosa, a la seva germana. Allò va ser el poc de la conversa que va donar-li temps a captar abans  que la guia se’ls emportés.

L’habitació havia estat metòdicament guarnida, tan sols un petit objecte fora del seu lloc saltaria a la vista i donaria la impressió de desordre. De cara al passadís, la porta estava omplerta de finíssimes fulles de plata sobre vermell, combinada amb l’interior de l’habitació. Per dins, semblava que s’hagués colat, que fos de fusta d’alguna taverna bruta i llòbrega.  Un petit finestró deixava passar els últims rajos del dia, que pintaven la pell d’ones grogues i taronges intensos. En qüestió de minuts veurien com s’asseia el blau fosc de la nit.

En Bran, de cames creuades damunt el llit, feia silenci. En Sokre jeia com si res, mirant el sostre. En canvi, no estava acostumat a la mudesa del seu germà i tampoc li agradava. Va incorporar-se i respirar ben fort per trencar el gel.

—Ei, Bran. Vols saber una història? Aquella que ni la Naya ni jo t’explicàvem perquè la mare deia que eres petit. Ara podries saber-la... —tractar el Bran com un noi i no com un nen petit sempre funcionava. Va aixecar el cap i va assentir. Tenia la seva atenció, havia eliminat el mode absent— Bé, doncs. Fa molt de temps, al món convivien dos grans races: els ulls rodons i els ametllats. Ni tan sols sé si tenen un nom més científic, però tu m’entens. Els ametllats vivien (i viuen) a l’est i els arrodonits, a l’oest. Un dia, un home de l’oest va viatjar a una terra estrangera d’ametllers. Va demanar asil pel mal temps i menjar a una família de grangers. A la nit, la dona grangera, no va poder resistir la temptació d’aquells ulls rodons tan exòtics i va enganyar el seu marit —en Bran va fer una ganyota—. Saps a què em refereixo, no? Creia que...

—Sí, sí. Continua  —va animar-lo tímidament en Bran.

—El marit va assabentar-se’n i va matar despietadament l’home. Li va clavar a l’estómac un llarg ganivet. El van enterrar al camp. Anys després, el seu fill, que encara que havia estat petit se’n recordava de tot, va anar al punt on el seu pare havia enterrat aquell home. Va cavar i cavar, i va descobrir una pedra de forma estranya, amb forma de… persona — podia albirar l’emoció en el Bran. En Sokre va animar-se—. Sí, sí. Va ser quan va descobrir que els ulls rodons es convertien en pedra després de morir. Molt curiós, la veritat—en Sokre va fer un bot al llit i alçà un dit—. Però va continuar picant la pedra. Va suar tot el líquid que quedava al seu cos quan, per fi, va trobar una pedra de colors vermells i violetes, brillant i preciosa. Estava tot just a l’altura on hauria estat el cor del mort. Va picar molt més, i va trobar una pedra encara més preciosa, de color blanc, quasi plata, a l’altura del cap. Va guardar-les i viatjà a la terra dels ulls rodons. Va visitar la massa de pedra total, la més famosa per estar en mig d’un antic camp de batalla. Eren tots els antics morts, ara roca. Va aconseguir que aquelles roques, tornessin a la vida i va convertir-se en l’home més temut que han conegut mai els ulls rodons—va callar. En Bran va pujar les celles cap al seu germà—. Què? Això és tot. Què et sembla?

—Ja està? —va preguntar ansiós— Però com ho feia? I després?

—Ai, Bran, jo què sé, només és una llegenda. Els ulls rodons que es transformen en pedra ja no existeixen, només els dels nostres o mestissos sense aquesta capacitat. T’ha agradat?

—N’he escoltat de millors —va fer un gest amb la mà per treure-li importància i es va creuar de braços.

—Oh no, què dius? Si es la millor que em sé! Volia fer-te treure aquesta carota, això és tot. De res, eh!

Va creuar-se falsament enfadat de braços, imitant-lo El seu germà no va contestar. Va sentir-se, de cop, molt sol. Ells seus pares, segurament en alguna habitació, gaudint del temps lliure sense fills. En Bran, de mal humor. La seva germana, preparant-se, però no sabia on era. La sang que compartien li deia que alguna cosa no anava bé. No tenia la situació massa controlada. La preocupació va formar-li una pilota a la gola.


Naya

El propi rei l’havia portat a la sastreria on es confeccionaven els vestits. El que no imaginava ella, era que aquella habitació fos la del rei. Va sentir-se pressionada tan mateix va observar la complexitat de la capçalera, amb relleus de colors i nacre per totes parts. Un balcó que pràcticament ja no atorgava llum a aquelles hores es trobava tancat. El fred, després de molts anys, començava a colar-se per les parets.

En Roque s’havia deixat caure al matalàs. Tenia la certesa que estava farcit de plomes d’alguna au magnífica. La Naya girava sobre ella mateixa, sense saber què fer. Va xocar-se amb els ulls del rei. No volia ser descarada i va baixar la mirada. Ell va fer espetegar la llengua i els dits. Per la porta va entrar un home gras ben arreglat amb una cinta mètrica al coll. Les mans del sastre mesuraven amb pressa les dimensions de la Naya, mentre que ella es mantenia ferma, amb els braços oberts. Quan va acabar, va sortir d’allà corrent.

—No estiguis incòmoda, preciosa. Només és una habitació molt cara.

—Sí —però els nervis van delatar-la—. Havíem de… acabar de preparar alguna cosa…

—I tant—va aixecar-se i va caminar en la seva direcció—. Abans, però, jutjaré el teu compromís amb el regne. Com a bona botxí, has de mostrar-me lleialtat.

La Naya va intentar no arrufar el front. Ni la seva mare ni el seu pare li havien explicat res d’un judici. El rei va acaronar-li un cabell amb el dit. Després va tapar-li la boca i, acte seguit, la girà bruscament, estampant-la contra la paret. Va intentar cridar i desfer-se’n.

—No et resisteixis, soc més fort que tu—va dir-li a cau d’orella—. La teva mare no va tenir cap problema… Ets igual que ella…

Li va recórrer amb les mans les espatlles, la cintura, el ventre, racons que ningú havia de profanar, produint un calfred de fàstic al seu pas. La gola li cremava de tant cridar i llàgrimes de ràbia van relliscar-li per les galtes.
Capítol 3 La pedra vermella
Naya
Era com si portés un casc al cap que la marejava. Sentia la calor del petit recinte, com les parets ofegaven els sons, com tot li donava voltes. No suportava aquell pes i no sabia com treure-se’l. Avançava pel mig de la gran sala per inèrcia, després d’haver sigut empentada a entrar. No tenia cap sensació de tenir un cos dotat de tacte; veia que el tenia, que l’havien mudat amb un vestit cuirassat i estret fet a mida, amb les espatlles a la vista, però no notava el contacte amb la tela, ni amb l’aire o el terra. Només flotava.

En aquella ingravidesa  va xocar amb uns esglaons que la van elevar per damunt dels caps de totes les persones presents. Eren tantes que haurien pogut omplir fins i tot el sostre, va pensar. Sabia que eren persones perquè arribava a escoltar fragments de converses i veus, encara que, si hagués de suposar què eren pel que veia, podrien haver sigut perfectament centenars de bonys inerts de colors al seu voltant.

No va saber que havien posat una mà a la seva espatlla ni que li havien començat a parlar fins que un home va apropar-se a la seva cara i va articular algunes paraules que no va aconseguir escoltar. Li va costar reconéixe’l. Va començar a percebre el contacte tens d’uns dits en una de les escàpules en l’instant en què va esbrinar les faccions. Era el rei Roque. No entenia què li estava dient, però va assentir obedientment.
Llavors, el pessigolleig a la galta d’uns dits que l’havien fregat allà fugaçment.
El seu cos començava a despertar-se molt a poc a poc.  Es va fer silenci i per un moment, va aconseguir calmar el mareig del seu cap. Va girar-se, d’esquenes al públic. Un home s’interposava entre el rei i ella, agenollat, mirant al terra i oferint-li la pedra platejada més brillant que mai havia vist. La Naya va agafar amb una mà aquella joia i, com si sabés exactament el que havia de fer, encara que mai ho havia assajat, va posar-se de cara a totes aquelles persones i va tancar les mans al voltant de la pedra. La llum es va tornar tan potent, tan intensa, que podia veure els seus propis ossos a través de la pell.

Sokre

Mai hauria pogut imaginar tal aglomeració en aquell espai. La gent s’apilava en qualsevol racó disponible i es barallava per ells. Podrien haver-se apilat fins al sostre. Donava gràcies per tenir una posició privilegiada, al davant de tot, molt lluny de la porta, o si no hauria mort asfixiat entre els cossos. No tenien cap cadira o banc, havien de suportar l’espera  de la seva germana de peu.

En Bran, a l’esquerra, estava nerviós, distret. Els seus pares semblaven trobar-se en una bombolla de parella, gaudint del temps com si no fossin responsables dels seus fills, deixant-los a la mercè del castell. A penes els havien vist des del moment que van arribar. Portaven les seves armadures i les seves pedres platejades, però no semblaven tan temibles com sempre.

Una ràfega de vent va oxigenar l’estança quan les portes es van obrir per deixar entrar a la Naya. La gent xiuxiuejava, cridava; els era igual, d’alguna manera havien d’exsudar  l’emoció continguda. En Sokre allargava el coll i s’estirava per intentar veure-la, el problema era que hi havia massa persones. Aquell orgull que l’inflava el pit va ressorgir quan la va veure pujar els esglaons. Però quan va descobrir la cara de la Naya, l’emoció va passar a ser inquietud. No estava en plenes facultats, va saber de seguida en Sokre. Va contraure les celles amb aspecte seriós, atent a les anomalies del comportament de la seva germana. Semblava en un altre món, no feia els moviments precisos que la caracteritzaven i tenia les faccions, el cos en general, massa relaxat, lànguid. No havia desviat els ulls en cap moment cap a ell, la seva família, ni tan sols els tenia posats en cap lloc. Va sentir com en Bran, des de la seva alçada, li  estrenyia l’avantbraç.

—Sokre, què li passa a la Naya?—el seu to no era el d’un nen innocent. Potser hauria volgut dir més aviat: què li han fet?

—No ho sé—va respondre immediatament i amb el mateix nerviosisme que el seu germà. No paraven de mirar l’escena—. Però no pinta bé.

Va sortir d’aquell encegament que afectava tothom pel moment que estaven vivint. Intentava analitzar la situació. Semblava que només en Bran i ell s’adonaven que la Naya no era conscient del que feia. Els seus pares, que havien passat de guerrers a amants enamorats, no reaccionaven davant la situació, no veien que passava alguna cosa estranya. Si els despertés, potser posarien en funcionament les seves armadures i interromprien la cerimònia.

Va tirar del braç de la seva mare, a la dreta. Ella es va inclinar cap a en Sokre però no va parar de mirar al front. La Naya es va girar per agafar la pedra.

—Mare —va dir per captar la seva atenció. Només va aconseguir un parpelleig—, mare, no creus que la Naya està… una mica...

El rei va tallar el seu intent de llevar la mare somnàmbula. Va alçar la veu per fer-se escoltar en l’immens espai. Tocava el discurset del rei. Al Sokre li feia cada vegada menys gràcia.

—Benvinguts sigueu tots aquí. Avui, neix la segona generació de botxins del poderós regne de l’oest. Avui entrarà en vigor el seu càrrec privilegiat de botxí —va assenyalar la Naya—, amb el que es farà dir: Naya la Implacable!—va cridar el rei, i els presents van saltar victorejant el sobrenom.

—Mare... —va intentar una altra vegada en Sokre, desesperat. En Bran l’agafava cada vegada més fort.

La llum va esclatar tan de sobte que no va  poder tapar-se els ulls.

Bran

Havia pogut girar-se i evitar que la llum li donés de ple. Però el seu germà no havia reaccionat tan ràpid, com la majoria dels presents, que no havien vist cap amenaça quan la Naya havia tancat les mans envoltant la pedra. La gent havia estat tirada al terra a causa de l’explosió. En Sokre no era diferent als altres. La llum havia cremat literalment els seus ulls, d’on sortia un fum vaporós. Es retorcia, cridava i s’esgarrapava la cara per tal que parés aquell dolor; hauria plorat si així apagava aquell foc. Si havia articulat alguna paraula, en Bran no l’havia entès, solament el sentia cridar i ofegar-se amb la seva veu.

La seva mare ja s’havia llançat al seu costat. Li aguantava les galtes, el cap i suplicava que parés. Va adonar-se de la histèria que la dominava quan va cridar plorant que algú l’ajudés. El pare va recuperar el seny i es trobava en guàrdia, juntament amb la seva muller i el seu fill, amb una espasa i un escut, la pedra ben brillant al front.

La gent que no agonitzava havia sortit corrent d’aquell saló. En Bran va intentar albirar la seva germana entre tant resplendor. La pedra podia reaccionar d’infinites maneres en entrar en contacte amb la pell, però qui hauria imaginat que desprengués tanta ràbia. Li va costar distingir la silueta de la Naya, ja que ara era un ésser de llum turbulenta que flotava en un halo d’ella mateixa.

El rei maleïa i buscava alguna cosa entre les seves vestidures. Va poder aixecar-se entre entrebancs i allunyar-se de l’escenari que abans havia estat el centre d’atenció. Respirava irregularment quan va treure el que per fi havia trobat.

—Ho has espatllat tot! No deixaré que destrueixis el que és meu! —el rei cridava cap a la seva germana però era evident que ella no el sentia.

El rei tenia a les mans dues pedres: una platejada com la dels seus pares i una altra de color vermell. Amb els dits va dibuixar una línia al seu cap que es va materialitzar al moment, com una corona amb les dues pedres col·locades al mig. Va moure el coll bruscament cap a la paret de roca. Aquesta va començar a tremolar.

En Bran es va horroritzar quan va fixar-se en què allò era com el conte que el seu germà li havia explicat. Persones de pedra van començar a desenganxar-se de la paret, deixant un rastre de pols a cada moviment que feien. Alguns no estaven sencers, els faltaven braços, mitges cares, peus…  tot i així, no deixaven de semblar esgarrifosos i terrorífics, i van demostrar que podien fer el mateix  mal o més, encara que els faltessin membres. El rei va, simplement, estendre els braços i el seu exèrcit d’inhumans va arrasar amb els qui quedaven al saló.

Els seus pares es trobaven  aniquilant aquells monstres braç a braç, en el mateix lloc on el seu germà estava inconscient. Les seves armes volaven per tot arreu, donaven en el blanc i tornaven a la càrrega, a per un altre. No deixarien passar a cap ni un fins al Sokre, abans es matarien l’un a l’altre si feia falta.

La Naya havia començat a perdre altura. Quan va tocar el terra, al seu cos va retornar el color però els ulls li van quedar de llum blanca hipnotitzant. Va mirar el rei: era el seu objectiu. Amb només moure el braç, la Naya va fer disparar totes les ruïnes en contra d’ell. En Roque es va ajupir i uns fidels soldats de pedra van aparèixer per formar un mur que impedís el moviment de la Naya. Les estàtues vivents van quedar encara més demacrades.

En Bran va veure la seva oportunitat. Si no estava equivocat, traient la corona de pedres al rei, els monstres deixarien de viure i podrien guanyar la batalla. Va córrer com mai a la seva vida ho havia fet per arribar on era el rei ajupit, a l’altura on podria agafar la corona. Malauradament, el rei va veure’l venir. El va agafar pel coll ell mateix amb una sola mà i el va estrangular.

—No siguis inútil, fill. No tens res a fer, ja ho veus —apropà en Bran a la seva cara, ara somrient—. Si estàs en aquest món és només gràcies a mi; violar la puta de la teva mare de bon gust tornaria a repetir-ho. Així que mostra’m una mica de respecte i potser et deixaré viure.

El va llançar a l’altra banda, gairebé fins on eren els seus pares. Quasi havia desitjat estar com en Sokre: sense ser-hi realment. Va obligar a les seves vies respiratòries a obrir-se i les seves extremitats a incorporar-se. En Sokre estirat, la mare destruint unes estàtues infinites i el seu pare que havia vingut a socórrer-lo. Com se’ls estimava. El pare li deia no sé què, però en Bran no en feia cas. Va agafar-lo pel cap i li va treure la tiara.

Va córrer una segona vegada en direcció al rei. No tenia la certesa si el que era a punt de fer funcionaria o el mataria. I mentre les seves cames es movien, les mans li funcionaven independentment i li van col·locar la tiara, amb la pedra platejada, al front. Va tenir la sensació, per uns segons, que la dominava, va manar a l’armadura que ara controlava que corregués al seu costat, que formés una barrera entre el rei i la seva germana just quan el rei es disposava a atacar-la. L’impacte a l’estructura màgica havia desorientat en Roque, que va perdre la capacitat de controlar els seus soldats durant uns instants. Felra la Glacial va aterrar amb un salt davant del rei, va conformar una poderosa espasa amb tota la seva armadura i va travessar el dèbil cos.

—Ets miserable—el fàstic va sortir disparat per la seva veu—, i, desgraciadament, eres molt poderós —va concloure i va retorçar la fulla dins d’en Roque, fent-lo callar i morir.

L’indret havia quedat rarament silenciós, calmat. La Naya es trobava recolzada i marejada en una de les estàtues, ara immòbils. En Bran va sentir que el cap li anava a rebentar i va treure’s ràpidament la tiara, llençant-la al més lluny possible. Aquelles coses només portaven problemes. Les corones només ocasionaven maldecaps. La seva mare el va imitar i va abraçar-lo. Tremolava de cap a peus.

—Hem de marxar d’aquí. Ara. Quan vegin el seu rei mort no dubtaran a acusar-nos —va parlar el seu pare, finalment, després de molt de temps.

Tothom va assentir, sense dir una paraula. La Naya va recuperar la composició i va córrer espantada fins al Sokre.

No. Estava mort.

En Bran, que sentia una immensa tristesa, es va obligar a no vessar cap llàgrima. Va agafar el primer drap que va trobar i va començar a recollir les pedres platejades escampades arreu; la vermella, també. La família observava la seva decisió sense entendre.

—Hem de desfer-nos d’això—va pujar el sac de pedres—, d’allò —va mirar cap al cos d’en Roque— i... d’en Sokre —va deixar de lluitar contra les llàgrimes. Era l’única solució.

Carregant amb dos cossos, un petit sac de pedres i els seus cors esquinçats, la família botxí va abandonar el regne de l’oest, va enterrar l’antic rei, no sense abans separar-li el cap del cos. Quan van veure que en Bran s’aproximava al cos per decapitar-lo, la seva germana li va preguntar per què.

—Sembla que no hagis escoltat mai el conte.El Sokre era un excel·lent narrador, ell me’l va explicar: el de l’home dels ulls rodons que viatja a l’est. L’home que es fa pedra de la llegenda havia estat ferit a l’estómac, tenia el cap i el cor intactes. Potser no t’has parat a observar, però crec que l’única manera d’assegurar-nos que aquest monstre no torni a la vida és tallant-li el cap.  Així les pedres platejades, i les vermelles, s’acabaran. Per sempre.

I el Brook va dir:«És clar que sí, fill meu», i en Bran va aconseguir una mica de felicitat al seu interior. Van tornar a les seves muntanyes solitàries però acollidores i familiars, al seu regne, on ningú sabia la seva història. Van deixar volar les cendres del Sokre pel paisatge nevat i mai més els van tornar a anomenar la família botxí.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]