Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Marina Romero
IES SAN VICENTE. Santvicentdelraspeig
Inici: Camps de maduixes
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 "La bestioleta"
LA BESTIOLETA

6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí? 

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-Hola sóc el Senyor Costablanca, es troba la senyora Carmen Borja a casa?

-Si, és clar, ja te la passe.

La senyora agafa el telèfon  una mica confosa pel fet que el senyor Costablanca trucara més prompte de l’habitual.

-Bon dia, digues.

- Hola senyora, ja sé que havia quedat amb vosté a les 7 però de veres que he d’avançar aquest lliurament.

-Ah sí! És clar en cinc minuts estic a la porta de la botiga per arreplegar totes les provisions i donar-te la part que corresponia.

-Ho sent, de veres.

-Res, home de seguida arribe. Fins ara.

Després d’explicar-li al seu marit, Zacarias Mendivil, sobre l’avançada del lliurament dels productes per a la botiga, es posa una de les bates que porta habitualmente com a venedora que es, es calça i es disposa a anar. La botiga de comestibles es troba al carrer Salamanca de Sant Vicent del Raspeig, era petita però no hi disposaven per a comprar una de més gran, a més estava molt prop de sa casa i de l’escola de la petita Carmencita que a penes tenia 3 anys i acabava de ser escolaritzada.

Creuant el carrer veu la furgoneta del senyor Casablanca:

-Bon dia!

-Bon dia senyora, aquí tens les cinc caixes que em vas demanar per a hui.

-Pren, les pesetes acordades. Moltes gracies!

-A vosté! I perdon però és que en època de malaties ningú vol anar amb totes del provisions pel carrer més tard, a l’hora punta. I com va el seu marit?

-Bé, bo… Ja saps tan bé com pot una persona portar la tuberculosi.

-Ja… bo, si necisiteu qualsevol cosa més no dubteu a cridar-me.

-Val, moltes gràcies, que passeu un bon dia.

-Igualment, Carmen.

La dona es disposa a agarrar algunes de les caixes per ficar-les dins de la botiga però sap que des que no té l’ajuda del seu Zacarias a la feina ha de carregar-ho ella tota sola. Fa tres viatges i aleshores començà a repartir totes les coses al seu lloc corresponent.

A l’acabar, començà a preparar el desdejuni en la reretenda i esperà al seu marit amb la petita Carmencita per menjar tots junts com era costum.

Eren les 9 del matí quan ja havien desdejunat tots junts i es disposava a obrir la botiga. El seu marit portaría a la petita a l’escola que estava a alguns carrers d’allí i la mare faria la seua tasca fins a l’hora de dinar.

Els dies eren repetitius per a la família a Sant Vicent del Raspeig, fins que un matí, tres mesos després, va ocórrer una desgràcia per ells. Era Zacarias, després de lluitar tot el que va poder i més la enfermetat l’havia acabat aquell matí del 9 d’agost de 1918.

La mare de familia es va trovar a soles sense cap ajuda i amb la seua Carmencita. Faria tots els esforços possibles per portar endavant la seua familia, tindre cura de la nena i ocupar-se que aquesta tingués una bona educació encara que el que havia ocorregut aquell dia seria una tragèdia que marcaria la seua vida.

De primeres els dies eren molt durs, la petita no menjava gens i ella es fartava de que totes les clientes de la botiga sentiren llàstima per ella. La cosa a poc a poc pareix que es va anar normalitzant, la petita va començar a créixer, a tindre les seues amigues i a desenvolupar-se a poc a poc. Carmencita era una xica petita, de cavells foscos, pell blanca i ulls marrons. La nena tenia unes galtes que saltaven a la vista pel seu to rogenc habitual. En quant a la seua personalitat era enèrgica, dinàmica, alegre y capaç de traure un somriure a qualsevol del poble, on la coneixien com “Carmencita la bestioleta"

Tenia 3 anys quan va ser matriculada a l’escola “Doña Luisa García” a la plaça Major, prop d’on treballava sa mare i on vivien aquestes dues a soles desde la defunció del seu pare Zacarias però ara ja tenia 7 i res quedava d’aquella petita que creixia considerablement.

Cada matí feia el mateix recorregut, anava des del carrer Salamanca on sa mare tenia la botiga fins a l’escola. Però va ser aleshores aquell matí del 7 de octubre de 1924, eren les nou i mitja quan va partir, portava la bata de col·legiala a quadrets color marró, calçava sandàlies i en el cabell portava un llaç blanc, també portava un imperdible amb cinc medalletas i un bossa de mà amb llibres i costura.

Des d'eixa hora res s'ha tornat a saber de la xiqueta, ni un rastre va deixar la petita.

El periòdic alacantí tractà la desaparició de la xiqueta, que va causar un gran impacte en la població de Sant Vicent del Raspeig, els veïns de la qual començaven a sospitar que quelcom anava malament a això de les cinc de la vesprada.

Aquest matí a les deu, ha sigut vist un foraster d'uns 30 anys, que cridava sigil·losament a un xiquet de poca edat, que recelós, no va acudir al crit.

El desconcert era absolut. La mare de la xiqueta, Carmen, de 38 anys d'edat , era viuda des de 1918 i estava embogida amb la pèrdua de la xiqueta. A falta de notícies dels cossos de seguretat, durant la vesprada i la nit del 7 d'octubre i el matí de l'endemà en Sant Vicent es van organitzar batudes de veïns a la cerca de la xiqueta, a cavall amb bicicleta i a peu, circumdant les pedanies i barris de la zona. Inclús es va arribar a crear un cordó al voltant del poble que no deixava eixir a ningú. Unes d'estes batudes va ser encapçaleu pel llavors alcalde Vicente Antón, i li acompanyaven el jutge de pau, senyor Guerrer, i el metge del poble, Vicente Alòs, així com diversos membres de la Guàrdia Civil. Esta batuda va ser dirigida cap als barrancs i les coves pròximes a la població

Durant el matí del 8 d'octubre un veí del carrer Major, va alertar la Guàrdia Civil de què havia vist a la xiqueta creuar des d'esta a la del Pou. També una altra jove de la seua edat va ratificar tres vegades la declaració.

La Guàrdia Civil va efectuar registres durant el matí del 8 d'octubre en domicilis dels carrers Majors, Forns i del Pou, així com en les cases llauradores pròximes. També es van fer sondejos en cisternes, aljubs i pous, així com registres en les cases més allunyades de la població i aldees veïnes, sense obtindre cap resultat positiu.

Però desgraciadament , quan per enèsima vegada, durant el matí del dia 8, la Guàrdia Civil registrava cases i pous del carrer on va ser vista per última vegada, en el número 32 del carrer Major apareixia el cos sense vida de la xicoteta surant en un pou, aquell dia San Vicent va tindre una gran pèrdua com va ser la de l’ànima de Carmencita.

 Andrés Osca, també conegut al poble com “el Barbut”,va ser qui va alertar els guàrdies que hi  havia quelcom surant al pou. El poble de Sant Vicent, commocionat, buscava culpables. La mare, desconsolada per la pèrdua de la xiqueta, deia que no coneixia enemics d'ella ni del seu difunt espòs, descartant la venjança. Al poc de trobar el cos, va arribar a Sant Vicent el Jutjat d'Instrucció, constituït pel jutge municipal del districte nord, Ramon Alberola, amb el tinent fiscal Leopoldo Castro, el senyor Plató i el metge forense. Després de l'alçament del cadàver es van produir les primeres detencions en el poble. A les dos de la matinada ingressaven a la presó preventiva cinc detinguts: Benita Carbonell Osca, Francisca Jover Ferrándiz, Bartolomé Marhuenda Paia, Andrés Osca Jover i Juan Bevia Bavera, quedant al càrrec dels oficials de guàrdia Pedro Sopena Chacón i Joaquín Martínez Escudero.
Capítol 2 “QUÈ VA PASSAR REALMENT?”
Francisca Jover Ferrándiz, de 60 anys d'edat, va declarar que era innocent. Argumentant que es portava molt malament amb un nebot seu, josep Jover, sastre que segur havien fet per inculpar-la i procurar la seua desgràcia. Quan va entrar a la presó tenia el rostre pàlid i vestia de llana negra, una falda del mateix color, ja desgastada de tant ús. El seu pèl era blanc, quasi groguenc i ulls clars. Esta era natural de Sant Vicent, però va viure en la població de Monòvar on tenia una sastrería-merceria amb el seu marit, fins que set mesos abans del crim van arribar a Sant Vicent a fi d'atendre millor de salut al seu marit paraplègic. Posteriorment es va poder saber que els veïns de Monòvar deien que esta era una dona molt misteriosa i que practicava les arts de la fetilleria.

Per un altre costat Benita Carbonell Osca, de 50 d'anys d'edat, exercia els seus servicis per a Francisca, la seua ama. Esta tenia antecedents, perquè havia tirat a un xiquet de poca edat a una séquia, per la qual cosa va ser ingressada en el psiquiàtric per demència. Va treballar en l'hospital d'infermera. Després va estar prestant els seus servicis com a serventa en una casa d'Alacant els amos de la qual prompte van tindre por d'ella perquè deien que no estava bé del cap. Va confessar posteriorment que va ajudar a cometre l'horrorós crim. En un principi, la declaració de Benita va ser clara, narrant com Carmencita va passar per davant de la casa i la senyora Francisca la va cridar, oferint-li algún dolç.

Després ella va haver d'anar a fer uns encàrrecs i ignorava el que va ocórrer, però a la tornada va veure Francisca i a la xiqueta eixir d'un quart i la va portar al pati de la casa a fi d'ensenyar-li uns conills blancs que tenia. Després va escoltar crits i a l'anar a veure què ocorria, va trobar Francisca subjectant a la xicoteta. Esta li va ordenar que li ajudara a tirar-la al pou, cosa que Benita va fer. Els diaris van dir imbécil a Benita, basant-se en la trajectòria d'esta dona, que va acabar la seua entrevista dient: Luego Francisca em va amenaçar de mort si deia a algú el que allí hi havia ocurregut.

Les declaracions d'Andrés Osca també van ser interessants. La gent sospitava d'ell, a pesar de ser qui va alertar els guàrdies que havia trobat a la xiqueta, cosa que des d'un principi li excusaria. Era nebot de Francisca, obrer de professió i el dia del crim estava treballant en la casa de Tona la Llobeta.

Eixa jornada havia eixit a les set i mitja del matí cap al seu treball i va tornar a les dotze, anant directament cap al pati, perquè havia de posar aigua a uns coloms que posseïa. Llavors, quan va tirar el poal al pou quelcom va entropessar amb este; així va trobar el cadàver. Es va disposar immediatament a donar part però Francisca i Benita li'l van impedir amb excuses. Al final, l'endemà i davant del desconcert, ho comunicà.

Bartolomé Marhuenda Payá era el marit de Francisca, estava quasi sense visió i mig paralític. A aquest se li va atribuir a Monòvar un crim de què mai es va poder demostrar la seua culpabilitat. També era conegut el seu egoisme i els negocis bruts que mantenia amb els llauradors.

I per un altre costat Juan Beviá Barberá, que era mut i compartia domicili amb Andrés Osca. Per això va ser detingut, però com res va haver de veure va ser posat en llibertat immediatament.

Però el que es preguntava tot San Vicent del Raspeig era “Què va passar realment?” El cas va caure en mans del jutge José Pozuelo, a qui li corresponia trobar els culpables. Els primers fets que apuntava la premsa es referien a un crim produït per la possible venjança entre Francisca i la seua pròpia família. Atés que esta i el seu marit tenien una sastreria-merceria a Monòvar, havien comprat una mercaderia de teles a Barcelona per a la que es va haver de sol·licitar un préstec, provocant una disputa econòmica que va portar a l'odi cap al seu propi nebot José Jover. Per això, Francisca acusava a este d'haver fet quelcom per a arruinar-li la vida. No obstant això, amb el pas dels dies l'enigma va començar a aclarir-se.

El matí que va ser trobat el cos sense vida de la xicoteta, els doctors Alós i Antón van inspeccionar el cadàver, van trobar signes evidents de violència i violació. Presentava una xicoteta ferida en la zona genital que quan va ser reconeguda encara manaba sang.
Capítol 3 “Las vampiras de Sant Vicent del Raspeig”.
Després del posterior trasllat del cos al cementeri de la població a fi de realitzar l'autòpsia, el doctor José Aznar va dictaminar que presentava signes de violació però que esta no va ser consumada del tot.

La Viejas van declarar en un principi que tot havia sigut perquè els xiquets es ficaven molt amb elles i van agafar pel coll a la xicoteta Carmen al confundirla amb una de les seues nebodes, estrangulant-la. Al donar-se compte de la terrible equivocació, van decidir ocultar el cos tirant-ho al pou.

Evidentment, ningú ho va creure, ni tampoc que davant d'unes burles d'unes xiquetes, la pena fóra la mort.

Al final Benita confessava el crim després de la declaració de Bartolomé, del que es conserven les seues paraules, (frases arreplegues en l'expedient policial), que danyen profundament.

Bartolomé dóna detalls, i només acusa de col·laboradores del delicte a la seua esposa Francisca Jover i a la serventa Benita Carbonell. Era obsessió de Francisca i seua pròpia la de recobrar el viril atribut amb el que esperava curar totalment tots els seus alifacs que havien arruïnat el seu organisme. Francisca i Benita, supersticioses que creien en bruixeries, sortilegis i curanderismos li van proporcionar el remei. Era precís l'ajuntament carnal amb una tendra xiqueta. I inclús encabotant eufemismes i circumloquis més o menys disimuladores, hem de dir que eixe contacte es va dur a terme. Com Bartolomé estava inutilitzat per la paràlisi, és difícil, molt difícil explicar com es va poder realitzar eixe contacte que va acabar amb la violació de la xiqueta. Les dos dones van fer el que Bartolomé no podia fer tolit com estava en el seu butaca. La xiqueta va provocar que tornara  a ser home per un instant. Les dos besties, Francisca i Benita, van fer el més brutal. Bartolomé era un element passiu, immobilitzat però somrient de desig bestial, elles, van executar la violació. És molt probable que la xiqueta perdera el sentit durant l'execució del crim i per això, segons les declaracions de la premsa, les assassines havien agafat el cos, sense sentit però no sense vida, una vegada realitzat l'acte sexual, i cobrint-ho amb un davantal la van tirar al pou.

Juan Bevia havia sigut posat en llibertat el dia 11 d'octubre, per la falta de proves per a incriminar-li. Després de les declaracions de Benita el dia 8 de novembre també va ser posat en llibertat Andrés Osca, situació que el poble de Sant Vicent va acollir ambalegria, perquè era un home volgut.

Finalment, Bartolomé es va abandonar en la presó, negant-se a canviar-se de roba i a menjar. Els altres presos no volien estar amb ell, perquè deien que olia molt malament i que s'estava podrint a poc a poc. Per això, i pel seu estat de mala salut, el dia 21 d'octubre va ser traslladat fins a l'hospital, on se li va assignar el llit número 2 de la sala de la Concepció, morint pocs dies després.

A les dos de la matinada del 19 de novembre, moria el vell degenerat, causant de l'assassinat de la pobra xiqueta Carmencita. Este afirmava una vegada i una altra que la seua dona havia sigut l'assassina i Benita, sotmesa per la seua ama per a cometre el crim. Benita va ser l'única supervivent dels tres, va ser condemnada a pena de presó, perquè va actuar impulsada per la seua ama, per tant se li va abulir.

Les gents del poble, comentaven que també va haver-hi quelcom que es va ocultar als mitjans de premsa i al propi jutge. De tots era conegut que Francisca era una bruja; fetillera amb nocions de curanderismo. Així la ratllaven en el poble.

Per això, molts investigadors i periodistes de l'època van donar amb detalls que mai publicarien. Pareix que el ritual que va dur a terme requeria ingerir sang de la jove verge. Ningú va comentar res del tema, tan sols es va apuntar a un cas de curanderismo ritual, però mai es va aprofundir en el fons de l'assumpte deixant que la pròpia població establira les seues conclusions. És per això pel que es va batejar este cas com el de “las vampiras de Sant Vicent del Raspeig”.


6 hores 39 minuts.

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

-Però que et passa home? Havies de tirar el got?

-T’en recordes del cas de San Vicent del Raspeig de fa 100 anys en que una xiqueta va ser assasinada? Bé, he tingut un somni molt estrany recordant tots el successos ocorreguts en aquella època. No et pots imaginar com de reial pareixa tot i com estava el poble en 1926.

-Vinga home, tot això es fructe de la teua imaginació i fes-ne el favor d’agarrar el telèfon.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]