Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
romanos03
IES Castell del Quer. Prats De Lluçanès
Inici: Li deien Lola
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 La sabata exploradora
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Un any abans

I aquesta sóc jo, la Sabata. Una sabata fina i elegant, de pell bona, de xarol i amb una puntera i un taló de color marró intens, la resta d’un crema suau.

No sé pas per on començar. Em van crear una tribu indígena, que estava esclavitzada i explotada  per França. Quan vaig sortir d’allà no sabia pas on era; em van portar a una espècie de caixa amb el meu germà. Vam pensar que seria la nostra fi, que ens portarien a una deixalleria o a un abocador, però la veritat és que no ho sabíem ben bé. Teníem molt de mal a la sola, als cordons i a la plantilla. Estàvem cansats. Tant!, que ens vàrem adormir.

Vam despertar amb un raig de sol que entrava a dins la capsa. Vam notar que tot deixava de tremolar al mateix temps que vam deixar d’avançar cap a un destí incert. Van desprecintar la capsa, em van treure d’allà sense miraments i em van col·locar a lluir  en un aparador sense cap mena de pietat. Al meu germà, en canvi, el van seguir deixant empresonat a dins. Amb els dies em vaig anar acostumant a aquella nova situació. Torbava a faltar el meu company esquerre, però el fet de poder-me relacionar amb els nous companys de l’aparador em va poder allunyar de les meves cabòries. Era tímida, però mica en mica em vaig anar obrint als altres.

Uns quants cordons després…

Estava molt cansada que la gent em portés amunt i avall i no es decidissin per mi. Ara un peu, ara un altre, ara una mitja negra, ara un mitjó de rombes, ara olor de sabó, ara de crema, ara pudor... Entre aquest tràfec vaig anar perdent molts amics i amigues. Cada vegada que tornava a la meva lleixa no sabia si em retrobaria de nou amb els companys. Era força angoixant per a mi tota aquella situació. Entrava i sortia gent dia rere dia i jo no parava de plorar, ningú em volia.Es veu que no responia als gustos de ningú, almenys fins aleshores. Passaven dies rere dies fins que un fet em va ajudar a canviar el meu humor: vaig veure una sabata nova, brillant, bonica i esportiva, d’aquestes que tenen la pell tant fina i tan  bona, ja m’enteneu... M’hi vaig acostar lentament i tímida, amb una mirada de cordons sensual.  Era molt atractiva físicament però necessitava saber si el seu interior era igual de fi i bo, no fos que al final tot fossin meres aparences:
Hola! - vaig dir-li ple de prudència.

Ho..ho..ho..la!- va contestar ella.

Com et dius? - li vaig preguntar encuriosit.

Ara que ho dius no ho sé ni jo. Sóc una pobra sabata sense origen ni destí.

Et puc dir…

Digues, com em vols dir? - va interrogar-li  impacient.

M’agradaria dir-te Sara, perquè és un nom típic del meu país, Portugal. I em porta bons records.

De veritat? El cert és que m’agrada la teva proposta. L’accepto!-va cridar eufòrica- I tu, com et dius?

Em dic Johan.

Quin nom tan bonic! Però et podria posar un nom jo a tu també?

Fantàstic! El meu nom no m’acaba de convèncer, així que si se te n’acut algun de millor, no et diré que no.

Doncs et diré Jordi. T’agrada?

I va ser dit i fet. I així va ser com de  la Sara i el Jordi en va sorgir una història ben especial. Semblava que anessin lligats tot el dia, no se separaven mai. Tenien moltes coses en comú, una vida gairebé paral·lela.

Un bon dia, un client va demanar per ell. Se’l mirava per tots cantons: la sola, la pell, la plantilla... L’anava regirant de cantó a cantó, sense massa cura, fins que el van agafar. La pobra Sara ho va veure tot. Es va desesperar. Quan es va adonar que finalment se l’emportaven amb la  seva germana, va començar a plorar com ningú. Va maleir com mai no tenir vida pròpia, no poder mostrar als humans els seus sentiments.

Al cap d’uns 3 dies, per sorpresa de la Sara, es va presentar de bell nou el mateix noi que es va emportar el Jordi. La Sara el va mirar amb molt mal ullet, perquè el va reconèixer. Entretant,  va veure una capsa i el primer pensament que va tenir va ser que potser seria el Jordi. Però quan el botiguer va aixecar la tapa de la capsa va veure que en sortien 2 sabates, però no eren el Jordi i el seu company esquerra.

La Sara, que a mesura que anava passant el temps es tornava cada cop més lletja i menys observada per tothom,  va decidir emprendre un nou camí amb el seu germà, qui encara no tenia nom, cap un indret on pogués trobar una nova oportunitat per viure millor. Algú que l’estimés com creia que es mereixia, algú amb qui pogués caminar molt de temps, fins a la fi dels seus dies. Algú que la cuidés quan se li assequés la pell, quan se li esquincés el taló o quan la plantilla deixés d’adherir-se… El local on van arribar era més inhòspit que l’anterior. Hi havia moltes munteres de capses de  sabates apilades sense ordre ni concert, tot plegat un galliner. Vaig tenir una sensació força desagradable, però no podia arronsar-me, havia de seguir lluitant per trobar el motiu per seguir caminant al costat d’algú que s’adaptés a mi.

Vam trigar uns dies a acostumar-nos a aquell entorn, però a poc a poc i amb el suport que ens anàvem donant l’una a l’altra, vam superar bé l’adaptació. Les dificultats diuen que aguditzen l’enginy. En el meu cas, va aguditzar sobretot la paciència, la paciència amb un mateix. Vaig néixer pensant que era important ser pacient amb els altres, però aquesta experiència em va ensenyar com n’és d’important també de ser-ne amb un mateix. Mentre  seguia cavil·lant i agafant aire amb tots aquests pensaments, anava observant l’entrada per on accedien els clients. Era també un mera distracció. Però un dia, en veure entrar una noia, vaig sentir una punxadeta a la plantilla. Són d’aquelles coses que et passen i no saps explicar el perquè, però notes que són veuetes que et diuen veritats que no saps d’on venen ni per què, però van carregades d’un verisme irrefutable.

No li vaig poder treure l’ull de sobre, anava resseguint cada gest que feia, i intentava llegir cada paraula que articulava. Era una noia, d’aspecte fresc i senzill, amb una melena molt llarga i castanya que semblava que només hagués estat pentinada pel vent. Se la veia feliç i conforme amb la seva vida. El nas era més aviat petit i punxegut, proporcionat amb el seu rostre, allargat i de pell bruna. Tenia uns ulls ametllats, molt foscos i somrients. Uns llavis molsudets i de vermellor intensa, amb la comissura ascendent. Em va captivar, perquè ben bé semblava una d’aquelles persones que sap estimar les petites coses. I just això era el que jo anhelava trobar en aquest món. Algú que independentment del color de la pell, de l’alçada del taló, de tenir cordons o cremalleres o ésser xarolat o satinat, sabés apreciar i estimar allò que tenia, justament perquè jo crec que la felicitat és en les petites coses.

Tot plegat doncs, alguna cosa em deia que ella i jo teníem un destí escrit. La vaig seguir observant  mentre es passejava entre els passadissos del local amunt i avall buscant quelcom que semblava que no acabava de trobar. A poc a poc es va anar acostant on jo era. Els clauets em tremolaven i sentia com la cola se’m desfeia. Si hagués tingut uns peus hagués fugit corrents o si hagués tingut unes mans m’hagués amagat a la capsa amb el meu company esquerra. Però no podia fer-ho i, la veritat és que, en el fons, tampoc ho volia. Em sentia com la sabateta de la Ventafocs, perduda però a punt de trobar el meu peu. Així que vaig aguantar quieta i estoica al meu lloc, lliurada la sort. Es va aturar. Em va observar. Em va prendre entre les seves mans. Em va deixar de nou al meu lloc. Va seguir avançant pels passadissos. La caloreta del seu tacte va fer suar tota la pell del meu cos.

Quan em vaig anar recuperant de la tensió acumulada hagués començat a ballar claqué, per cridar-li l’atenció de nou, per fer-la girar, perquè vingués de nou a mi. Però va seguir avançant pels passadissos indecisa, pensativa.

Uns set o vuit minuts després vaig veure que preguntava alguna cosa al responsable del local i tot seguit venien de nou cap a mi. Em van prendre de nou entre les mans i van començar a parlar de mi. El dependent li va dir que jo valia la pena. Que no era una sabata d’aquesta temporada, però que era bona i que no es penediria de mi si decidia adquirir-me. Vaig tenir l’enorme plaer de sentir què significava l’experiència d’encaixar en aquell peu. Quina meravella, quina sensació tant nova i diferent. Amunt i avall, avall i amunt, passejant-me al ritme d’aquell peu. La seva pell nua amb la meva, frec a frec, sabata i peu, peu i sabata, avall i amunt, amunt i avall, tots dos érem un sol cos caminant amb un mateix objectiu. Inexplicable. Majestuós. Únic.

Vam sortir plegades per la porta, on m’ esperava un món nou amb el meu peu: una casa per compartir, moltes il·lusions noves per complir, molts viatges per fer, moltes passes de què prendre part. Em sentia esclatant de vida, afortunada, escollida.

I així va ser com vam començar una nova aventura tots tres:  el meu company esquerra Johan, el meu peu i jo. Ja teníem casa nostra i tot allò que una sabata podria desitjar. El món ens esperava.

Unes plantilles després…

Un dia com qualsevol altra i sense saber perquè, a la Sara li va venir al cap en Jordi, aquell company d’aparador de joventut amb qui van creuar les seves primeres paraules de vida. Recordava amb tendresa aquella època d’infància en què l’amistat i l’amor es barrejaven i es confonien. Ara, passat el temps, s’havia adonat que aquella relació era immadura i que hagués estat un error emprendre qualsevol projecte amb ell. Eren massa diferents i compartir les passes era ja una utopia. Només el rei Carnestoltes hagués donat sentit, i per poc temps,  a aquella relació. La maduresa i les experiències viscudes li havien permès de saber què era el que volia realment la Sara, i no tenia res a veure amb un Jordi ni amb tants d’altres que havia conegut,  sinó amb un peu que encaixava amb ella com amb cap altre.
 
Capítol 2 L'aventura
Doncs aquí comença la nova aventura de la Sara, una època que serà complicada i feliç alhora. Aquell moment al veure per primer cop aquella sabata es va enamorar a primera vista, se li va parar el temps i no pensava que aquell moment li marcaria una nova etapa de la seva vida.

Quan van deixar aquells nous integrants al armari, la Sara i el seu germà van voler fer nous amics i els van fer. Aquells dos integrants nous li van prendre protagonisme al Jordi i a la Sara, ja que eren més maques i més costoses, i això li donava enveja ja que sempre volia ser la millor sabata, la preferida, perquè la seva família sempre havia sigut una família pobra i ella volia innovar, volia canviar lo que està escrit.

Un bon dia la Sara va sortir al carrer amb el seu germà i amb el seu amo, que és qui les portava posades. Era un nou mon per a ella ja que mai vist havia vist l’exterior, sempre que sortia a fora era a dins d’una caixa. Va descobrir moltes coses que no sabia, una gran població de sabates. Es va  adonar que no era l’única sabata del mon. Alhora d’adonar-se d’això va veure que era una egoista, hi havia més sabates, que ella. L’amo va anar a resar i va deixar les sabates a la porta de l’entrada. Just quan l’amo va acabar, ja no eren allà. Les van robar i les van emportar a Estats Units.

Allà va descobrir els reis de les sabates que es deien Nike i Adidas.

La Sara i el seu germà van anar al temple on vivien Nike i Adidas, van quedar meravellats, aquelles sabates eren les millors que mai havien vist. Amb aquells contorns tan magnífics, aquells cordons impressionants, aquella llengua tan única ara sí, era la millor sabata. Van pujar a dalt l'altar on hi havia aquestes dos sabates. Quan ja van ser a dalt, Adidas li va donar uns consells, els quals van ser els següents: Una sabata mai pot caure vençuda, lluita fins a tornar a trobar el teu objectiu, i sobre tot mai s’abandona al teu germà o germana. Nike com que és un rei més discret i tímid li va donar un regal, el qual va ser uns nous cordons.

Un cop visitat el regne de les sabates, van emprendre el seu camí cap a buscar el Jordi. Sabien on era, estava tancat en aquell armari, sol, perdut i trist. Així doncs, aquests van anar cap aquell armari. Van emprendre el camí de retorn agafant un avió, ficant-se al maleter d’aquell. Quan van arribar al destí, que era Barcelona. Van anar cap a la casa, passant de cotxe en cotxe fins arribar al  seu destí. Lo complicat era entrar a dins la casa, i obrir l’armari, trobant el Jordi amb el seu germà, més trist que mai. Es van esperar hores i hores amagats al carrer, darrere un arbust, esperant aquell moment amb confiança en que la porta s’obrís. Ja va arribar el moment aquell moment tan desitjat, la porta es va obrir lentament i silenciosa-ment, van entrar. Quan ja eren al peu de l’escala, van recordar on era l’armari, i de camí cap a dalt es van trobar a dos amics molt amics, els mitjons, els quals els hi dirien exactament on es trobava la nova zona d’en Jordi.

-Hola amics, ens trobem aquí de nou.

-Saps on és el Jordi?, va dir desesperadament.

-Oitant, tot i que el van canviar de lloc, ho recordo més o -     menys.

-Doncs així, on és?, amb to nerviós.

-En Jordi es troba dos armaris més enllà, ja veuràs com de   canviat està.

-Dos armaris més enllà i prou?, amb eufòria.

-Si, seguiu-me i hos ensenyaré exactament el camí.

-Moltes gràcies mitjó, ets molt amable, no ho hagués dit mai.

Així que van seguir aquell mitjó, el que els portaria al lloc tan esperat. Es van trobar amb un enorme i rústic armari. Al obrir-se la porta, el van sentir grinyolar com si fos més de 100 anys que estigués allà. Els 2 estaven molt contents de veure’ls. Però no tot acabava aquí, tenien que regnar el regne de les sabates, per marxar tranquils d’aquell món que els hi havia portat tants problemes. Van decidir marxar i anar al temple…
Capítol 3 L’últim regne
Quan van emprendre el que seria la seva última aventura, disposats a regnar el regne de les sabates, van marxar des de Barcelona. No sabien que durant el camí hi hauria moltes sabates disposades a fer el mateix, totes estaven cansades d’aquell món. Volien millorar i formar un món just per tothom.

Quan van emprendre el recorregut des de Barcelona, només començar es van trobar amb el que seria el primer problema, travessar el mar fins a Mallorca on sortiria un avió directe cap a Nova York. Es van posar en un vaixell, que els portaria fins allà. Un cop hi van ser els hi va succeir un altre problema, els cordons es van enganxar amb els cordons d’unes sabates velles, amb un velcro d’aquells que s’utilitzaven fa molts anys. Van tinguer que solucionar aquell problema, fent-se amics ja que no hi havia manera de desenganxar-se. Si els cordons s’encordonen ja no es poden desencordonar. Aquest no seria pas ni el primer ni l’últim problema que tindrien, en aquesta inesperada aventura.

Van pujar a l’avió, amagats al malatero. Més o menys a mig vol, van començar a sentir uns sorolls, estranys i paranormals, venien com del motor. Es van començar a asustar i de  sobte quan ningú s’ho esperava van baixar en picat, l’avió va començar a des cendre com si fos un estel fugaç, i si fos així el seu desig seria sortir d’allà. Van sentir molts crits, com de gent aterrada. Baixaven i baixaven sense parar i de cop un xoc va impactar contra l’avió…

Un temps in-determinat després es van despertar, eren a la costa dels Estats Units. No sabien com havien anat a parar allà. La sabata velcro, que era amb elles els hi explica que va passar, exactament el seu diàleg va ser així.

Cordons que ha passat velcro, no recordo res.

T’ho explico, l’avio ha caigut i nosaltres hem sobreviscut. Just quan passàvem per un lloc format per tres illes en forma de triangles, que crec que es diu triangle de les bermudes, hem començat a caure en picat descontroladament. Els dos motors s’han trencat, i han sortit volant com si fossin dos ocells sense destí. Hem caigut al mar i la corrent de l’aigua ens ha portat fins aquí, a la costa. Hem mirat i no hi ha rastre de vida ni humà ni de sabata, ha sigut una catàstrofe. No crec que aquest gran desastre l’ oblidem mai, per bo o per dolent, sempre quedarà en la nostra memòria.

I així doncs varem intentar oblidar aquesta gran catàstrofe que acabàvem de viure. Intentàvem construir el nostre camí de nou cap al regne.

A mig camí ens vam trobar amb un altre problema se'ns estava gastant la sola de la sabata.

Necessitàvem una nova sola i per sort nostra vam trobar un sabater que es aquella persona que arregla sabates.

Una sabata vella i atrofiada els i va aconseguir una sola gratis, a canvi de que ell també trepitges el Regne De Les Sabates. I així va ser van seguir el seu camí cap al regne de les sabates, ara ja amb unes noves soles i un nou company, el podien emprendre més tranquils.

Els hi faltava molt poc recorregut per acabar la seva ultima aventura.

Ja eren allà a menys de 10 metres per travessar la porta que els portaria a lo que havia set la seva meta durant tan de temps, en que en el món real li diuen un aparador.

Abans d’entrar van recordar totes les histories que havien viscut. Sobretot aquell dia que van conèixer el Jordi que ara deu estar molt perdut pel món, però ara no era moment de recordar moments complicats, era un moment d’entrar en aquella porta i descansar en pau a dins d’un aparador. Era un moment molt complicat, però totes les sabates l’han tingut que passar o el passaran. Fins i tot les Nike i Adidas ho van fer. Ara si que era el gran moment, la velcro i la seva germana, la Sara i el seu germà. Es van agafar dels cordons i fent 10 passes van entrar al regne les 4 sabates, ja podien descansar en pau.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]