Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
heelmar
IES de La Jonquera. La Jonquera
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 L'amor i la tranquil·litat.
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Tot va començar quan em vaig despertar en una habitació obscura. Vaig sentir una estranya molt greu veu. De cop es van encendre les llums, però en aquella habitació no hi havia ningú. Era molt confús, ja que encara que jo no estigués veient a ningú, aquella veu seguia parlant, sense jo saber d’on venia. De sobte la veu va dir: “Hola, ets aquí per fer set missions. Per si estàs confós, t’hem escollit perquè aconsegueixis tornar els colors a la teva vida. Les missions son els 7 colors de l’Arc de Sant Martí, per tant quan compleixis un color (una missió) tornaràs un color a la teva vida i d’aquesta manera fins que hi  hagis aconseguit retornar tots el colors.”

- Què? Però per què jo? Per què hauria de tornar color a la meva vida!? -vaig dir jo molt confós.

- Això encara no ho pots saber, però és molt important que ho facis al més aviat possible. Per tant, ara et donaré un comandament on hi ha els set colors del l’Arc d’Iris. Cada dia hauràs de prémer un color. Quan el premis jo t’explicaré què hauràs de fer. Començaràs prement el color vermell. Ho has entès?

Assentint amb el cap, vaig tancar els ulls i tot seguit vaig prémer el botó vermell.

Vaig obrir els ulls. Sobtadament aquella habitació obscura havia desaparegut. Ara en comptes de ser allà, era en una casa desconeguda. Aquella veu em va a tornar a parlar:

-”Ja que el color vermell representa l’amor, el que hauràs de fer consisteix a buscar la persona que et faci sentir l’amor, l’hauràs de buscar en aquesta casa. Estàs preparat?

- Sí, però no puc trobar tan ràpid a una persona que em faci sentir amor -vaig dir mentre pensava com fer-ho en tant poc temps.

- És més fàcil del que et penses, només has de seguir el teu cor.

Vaig estar una estona pensant com aconseguir-ho, i vaig arribar a una conclusió: si no ho intentava no ho faria mai. Així que vaig guardar-me el comandament a la butxaca dreta del pantaló, vaig obrir la porta de l’habitació i vaig baixar escales avall. Mentre baixava vaig sentir com una melodia sonava aprop de meu, fet que significava que allà hi havia algú escoltant música. Vaig acostar-m’hi a poc a poc, amb la intenció de no fer molt de soroll i de no espantar-la. Abans d’entrar a la sala on estava ella, em va veure i es va emocionar, tant o potser més de com jo ho estava de veure-la. La persona que hi havia i que em feia sentir papallones a la panxa. Era la meva amiga, la meva única amiga, la Marina. Feia ja molts dies que no sabia en res, d’ella. Ens vam abraçar com mai ho havíem fet abans, i en aquell moment, no sé ni com ni per què, però em vaig adonar de que estava enamorat d’ella, i ella de mi. Durant l’abraçada vaig tancar els ulls per gaudir més del moment, però quan vaig obrir els ulls la Marina ja no hi era, havia desaparegut. Vaig estar una estona en silenci fins que aquella veu greu va trencar-lo.

-Felicitats! Has trigat molt menys del que esperava. Has superat el primer color. Ara has de superar el taronja. El taronja és el color de la tranquil·litat, per tant en aquesta missió consta en buscar tota aquella pau que mai has tingut. És una mica més complicada que l’anterior, però ho podràs fer.

Em vaig posar les mans al cap al pensar que no ho podria fer. Sempre que estava  estressat no trobava mai una manera de relaxar-me, i si no ho havia fet en els 15 anys que portava de vida, encara seria més difícil fer-ho en un sol dia.

Era ja el segon dia que estava desaparegut. Vaig estar gairebé tot el dia caminant pels carrers buits d’aquella ciutat. Encara no havia trobat cap solució per passar al següent color. M’estava desesperant. Em vaig posar les mans a la butxaca amb la intenció de calmar el fred que tenia, i, tot seguit vaig seure en un banc. Hi havia alguna cosa a la meva butxaca. Era un reproductor de música, amb la meva preferida. Estava tan tranquil escoltant-la que  ja m’estava adormint.
Capítol 2 La família i l'autoestima
Abans que m’adormís, vaig tornar a sentir la veu, i em va dir:

- Has finalitzat la segona missió, ja podem prosseguir.

- Què? Per què? Com pot ser possible que no hagi fet res i d’aquesta manera l’hagi finalitzat? - vaig dir confós.

- En agafar el reproductor, la música ha fet que et tranquil·litzessis. Això era, com ja t’he dit abans, el que necessitaves per superar-la.

Vaig assentir donant a entendre que ja ho havia comprès, mentre ja m’explicava el següent color.

-Aquest és el color groc, el que hi faràs tracta sobre la família. Com ja saps, la relació que tens amb la teva família no és del tot bona. Per tant, en aquesta fase hauràs de millorar-la.

- Com? És a dir, com puc millorar en menys d’un dia tot el que no he pogut millorar en 16 anys que porto de vida?- Vaig dir posant-me les mans al cap de manera preocupada.

-No, no podràs millorar la vostra relació en un dia, però sí que t’adonaràs de moltes coses. Ara, en el moment en què premis el color groc del comandament, et trobaràs a casa teva. Podràs veure el que està passant allà, però ells no et podran veure.

Després d’escoltar el que em va dir, vaig tancar els ulls i vaig prémer el color groc. Estava a punt d’obrir els ulls quan la veu va parlar:

-Abans que obris els ulls, t’he de dir que el que estàs a punt de veure no és real. És una imaginació de com seria la vida al teu voltant si tu estiguessis mort.

Vaig assentir i tot seguit vaig obrir els ulls. Era la meva habitació, i la porta estava oberta de tal manera que podia veure les ombres de dues persones a la habitació del costat. Vaig entrar-hi i, tal com em va dir la veu, ningú em veia. Les persones que hi havia eren els meus pares i estaven plorant. Mai havia vist els meus pares plorar, per tant em va preocupar molt veure’ls d’aquella manera. Em vaig quedar mirant-los fins que vaig recordar que la veu m’havia dit que el que estava veient era una imaginació. Però era impossible que els meus pares ploressin perquè jo estigués mort, és a dir, ells mai m’havien donat atenció. Pot ser no em feien cas perquè estaven tot el dia treballant, però que m’ignoressin em feia pensar que ells no m’estimaven. Al veure que estaven plorant per la meva “mort imaginària”, em vaig adonar de que ells realment sí que m’estimaven.

Durant tot aquest temps vaig aprofitar per donar un volt per la meva casa. A la sala d’estar, vaig veure una foto de nosaltres tres somrient, feliços. La vaig agafar i vaig observar-la durant cinc minuts.Trobava a faltar els vells temps. Encara que els meus pares anaven a la seva i passaven de mi, sempre havíem tingut algun moment per recordar, com una família unida. Però això ja no passava des de feia temps.

-Veig que t'has adonat que els teus pares sí que t’estimen,-em va sorprendre la veu.

- Podries parar d'espantar-me cada vegada que acabo un color!

-No pararé fins que acabis les set missions, així que si no vols espantar-te més continuarem amb el següent color, el verd.

Vaig deixar la imatge al seu lloc i vaig escoltar-lo.

-El color verd és diferent als altres, tracta sobre l’autoestima. Hauràs d’apuntar en un full deu coses que t'agradin de tu. Si et quedes en blanc i no aconsegueixes escriure deu coses, no hauràs finalitzat el color, però igualment continuarem amb els següents. Quan arribis a l’última missió ja entendràs per què et faig fer tot això. Ara ves a la taula, allà hi ha un paper i un bolígraf, que és el que necessites per fer-ho.

- I si no m’agrada res de mi?- vaig dir

- Almenys una cosa hi ha d’haver.

Després d’haver estat una bona estona pensant, així és com va quedar la llista:

1- Donar consells.

2- Escoltar els altres.

3- Ser sincer.

-Crec que ja estic. - li vaig dir a la veu.

-Això és l’únic que t’agrada de tu?

- Sí, és l’únic que se'm dóna bé.

- D’acord, almenys n’has posat alguna. Ja podem passar al següent color.
Capítol 3 La veritat i la fantasia
- Aquestes últimes tres missions que et queden són diferents a les altres. En comptes de fer una missió per cada color faràs només dues missions. No hauràs de fer molta cosa, és a dir, no són del tot missions. Començarem per la penúltima missió, que és la del blau i el rosa. Aquests dos colors tracten sobre la veritat. Ara necessito que tanquis els ulls i que no els obris fins que jo t’avisi.

Vaig tancar els ulls i vaig deixar que la veu continués parlant.

- Quan obris els ulls et trobaràs al lloc on estaves abans que comencessis les missions.

- Però, què passa si no recordo res del que va passar anteriorment?- vaig dir.

- Ja sé que no recordes res, per això aquesta missió tracta de la veritat, perquè ara recordaràs i sabràs la veritat del perquè ets aquí. Ara obre els ulls i ho comprendràs tot.

Vaig obrir els ulls i em vaig trobar a l’hospital. Estava de peu, davant d’una habitació. Vaig entrar i em vaig veure a mi mateix, inconscient, estirat en un llit. Els meus pares estaven al costat del llit abraçant-se mentre ploraven. I allà ho vaig comprendre tot,  vaig recordar tot el que havia passat.

- Ha arribat el moment de que t’expliqui la veritat. Fa una setmana, com acabes de recordar, vas intentar treure’t la vida, vas decidir intentar suicidar-te. Aquestes missions han servit perquè t’adonis de que hi ha gent que t’estima i que no estàs sol. Han servit perquè t’estimis més a tu mateix. Com has anat veient durant aquests 7 dies, cada color representa quelcom de la teva vida que tu no tenies, i en el moment en què superaves la missió, la recuperaves. Com per exemple l’autoestima.

Vaig quedar-me en silenci fins que la veu va tornar a parlar.

- Ara que ja saps la veritat podem passar al següent color, el lila. Aquest és l’últim color, i tracta sobre la fantasia. Només es tracta que tornis a tancar els ulls. Et tornaràs a trobar a l’hospital però aquesta vegada estaràs allà de veritat. Ells et podran veure i tot serà real. Serà l’última vegada que m’escoltaràs, ja que en el moment que obris els ulls la meva veu haurà desaparegut.

Vaig tancar els ulls i abans que els obrís la veu em va dir:

-Fins mai, Jack.

Vaig acomiadar-me d’ell, i tot seguit vaig obrir els ulls.

Vaig trobar-me els meus pares observant-me, però ells no veien que estava despert, així que vaig parlar:

- Mama...papa…

Ells emocionats, van començar a plorar i a abraçar-me. Mentre que ells m’estaven abraçant vaig veure la Marina que entrava per la porta. Va tapar-se la boca amb cara de sorpresa i va córrer cap a mi abraçant-me a la vegada que els meus pares. Van separar-se de mi, mentre em deien que anaven a buscar les infermeres. Quan les infermeres van venir van dir als meus pares que ja em podien donar l’alta. Vam marxar, i quan vam arribar a casa, em vaig quedar sol a fora amb la Marina.

-Jack. -la vaig mirar. Per què ho vas fer?

En aquell moment no sabia què contestar-li, perquè la veritat era que ni jo sabia el perquè ho havia fet. Així que l’únic que vaig fer va ser explicar-li allò de les missions.

Ella es va quedar impressionada i em va dir:

-M’estàs dient que jo era la persona que necessitaves per completar la primera missió, que era de l’amor?

-Sí, en aquella missió em vaig adonar que estava enamorat de tu. Bé, ho estic..

Vaig mirar al terra pensant que em rebutjaria, però de cop i volta em va agafar de la cara i em va fer un petó als llavis.

-Jack, jo també estic enamorada de tu.

En el moment en què ella va dir això, va començar a ploure.

-Jack, mira allò.- va dir assenyalant cap a les muntanyes.

Vaig mirar cap a aquella direcció, i al fons hi havia un petit arc de Sant Martí. Els dos ens vam mirar i vam somriure.

-T’estimo, Jack

-Jo també, Marina.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]