Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
TAC
Col·legi N.S de la Consolació - Ciutadella. Ciutadella
Inici: Joc de trons
El principi d'una era
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 el principi de tot
Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

Cavalcaven per un sender fosc i obscur ,l’única il·luminació que els guiava per aquell camí eren els rajos de sol que travessaven les branques dels arbres, de fons se sentia el cant dels ocells i cada cop que s’atracaven més al punt d’arribada  tenien més clar que aquell era ell lloc correcte. Per això,  cada vegada en Bran estava més nerviós perquè aquell moment  era el que havia estat esperant tant de temps i per fi es compliria el seu somni de veure juntament amb el seu pare la decapitació i que, per tant, el consideressin digne de formar part de la seva família.

En arribar a la plaça el primer que es podia observar era la multitud i el botxí amb la seva vestimenta i capulla tan característiques. Es van col·locar a la balconada de l’ ajuntament i van  seure als trons. En aquell moment va entendre el  que sentia el seu pare, aquell sentiment de poder, aquella emoció, se sentia especial únic. Però aquella emoció va desaparèixer quan el cap d’aquell home va començar a rodolar pel terra i en aquell instant va pensar, si tenia muller, filles o una família que l’estimava. Així va explotar i va començar a plorar. No sabia per què ho feia,  però aquell sentiment no el va abandonar fins que van arribar al castell. No podia deixar de pensar en aquell home,  sentia pena i vergonya per haver pensat que una decapitació era divertida i emocionant, ben al contrari, era dramàtica i molt trista.

Al dia següent va intentar investigar si tenia algun familiar per demanar-los  perdó per tot el que havia passat. Va tornar al poblat a les 10 del matí i va demanar als ciutadans si coneixien la família del que havia estat decapitat feia tan sols unes hores enrere.

Un pagès li va contar que vivia dalt del turó que hi havia a 50 metres. Pel camí es va trobar diverses  dones que no tenien res per menjar i  nens molt demacrats per culpa de la fam. Això va fer que li caigués una llàgrima de tristesa. S’hi va atracar i li va donar a la mare 50 monedes d’or i als nens unes maduixes que havia trobat pel camí. El que més el va sorprendre va ser que li varen dir gràcies. Ningú no li havia dit mai res semblant.

Es trobava davant de la porta on vivia aquell home. Se sentia content d’haver pogut arribar-hi,  però a la vegada culpable, estava tan sols a uns centímetres de la casa si se li podia dir així ja que només eren  uns taulons de fusta amuntegats uns damunt dels altres, amb una porta feta de pals de bambú i la teulada, de palla. Era molt diferent d’on vivia ell, la seva casa era molt gran, feta de pedra i definitivament més bonica i cara, però el que importava era conèixer la família de l’home.

Finalment, amb valentia i determinació es va decidir a anar a tocar la porta, va pensar que estava  a punt de conèixer  una muller viuda i fillets orfes i tot perquè el seu pare  havia ordenat que decapitessin aquell home pel que havia fet; en resum que el seu pare era el culpable de que aquell home fos mort i de que aquella família s’hagués quedat sense un membre molt important en la seva vida.

Per la porta va aparèixer una dona que aparentava uns quaranta-cinc anys, de mitjana estatura, amb cabells rossos i ulls grisos. Es podia notar en la seva mirada que havia estat plorant. En Bran es va presentar. Li va donar el bon dia i li va demanar si podia passar, la dona ho va acceptar.

Amb una solitària llàgrima que li llenegava per la galta en Bran va xiuxiuejar per..dó i li va dir que era el fill del rei, que sentia vergonya per tot el que havia passat i que li donaria una quantitat raonable de diners. La dona enfadada i molesta li va contestar que no volia els seus miserables diners, va agafar l’únic ganivet de cuina que tenia a casa   i va apunyalar en Bran violentament. L‘últim que va veure en Bran va ser una pantalla completament blanca.
Capítol 2 Akàlia
El cor se li va aturar… i va tornar a bategar. Els metges feien el que podíen per reanimar-lo, però cada cop es perdia una mínima possibilitat de vida per ell piiiiip...piiiiip. No se sabia quan despertaria, en Bran en el seu subconscient no sabia res del que passava ni si els seus pares serien allà o algú estaria informat del que passava, ell no sabia si la situació per la qual passava era dolenta o bona però el més estrany que sentia és que no podia veure res del seu voltant però ho sentia absolutament tot. Més tard  sentí gent corrents i, de cop, es calmà tot i l'únic que va percebre va ser la veu més tendra que havia sentit en tot el dia: la meva mare per fi hi era. Acompanyant-lo notava com li queien gotes en el braç i en aquell moment va saber que eren les llàgrimes de la seva mare,  una darrera l’altra. Per fi, se sentia ple, se sentia viu. La mare desprenia tristesa, li feia molta pena, desitjava dir-li que tot aniria bé que no es preocupés, però era totalment impossible.

De cop, es va començar a notar molt estrany, creia que era el seu últim moment. Al cap de cinc segons, no sentia el seu cos ni  la  mare devora meu,  era com si s’estigués  adormint però era una sensació diferent. Va obrir els ulls i es va trobar en un món totalment diferent, de cop va sentir el seu nom, com si algú el cridés, es va aturar i es va aixecar del terra. Aquell món era molt rar, tot era de diferents colors: els arbres alts de color vermell amb tons ataronjats, camins plens de pedres precioses i diferents gemmes, les  muntanyes amb tons blavosos i en alguns llocs grocs, hi havia faroles negres i platejades.

Uns ocells el van sorprendre amb el seu cant, era un cant dolç i relaxant. Eren petits, amb el bec lila, amb un plomatge ple de colors exòtics i unes crestes llargues i verdoses, no havia vist mai un ocell així. Després començà a caminar pel camí de pedres, va sentir com cridaven el seu nom una altra vegada. Va tenir una idea, no sabia si funcionaria però no tenia res més a fer. La seva idea era seguir els crits. Escollí el camí per dins del bosc dels arbres de colors. Uns deu minuts després es van aturar els crits i de sobte va sortir una filleta amb aspecte molt diferent al seu. La noia era molt baixeta, tenia els cabells rossos i per la meitat de la  cabellera els tenia d’un vermell robí, la pell era de color porcellana.

A en Bran el que més li va cridar l’atenció en aquell instant era que tenia els ulls de colors diferents, el dret el tenia de color mel i l’esquerra, gris . El que més destacava no eren els seus cabells ni els seus ulls sinó les dues banyes que li sobresortien de cada costat del cap i  un tatuatge d’una flamerada a la banda dreta del coll. Portava un vestit blanc que li arribava pel davall dels genolls amb detalls vermellosos. Duia posades unes ballarines negres que esteien bastant desgastades. La noia  es presentà i començà a xerrar com si es coneguessin de tota la vida, de tota aquesta informació l’únic que va poder entendre prou bé va ser que nomia Akàlia i que tenia sis anys, per tant un any menys que ell.

Per educació, es va presentar i li va estendre la ma, es va formar un silenci incòmode, Akàlia com a resposta li va agafar la ma i el va portar cap a la ciutat. Estava molt habitada, li va explicar que el que tenia davant era al mig de tota la regió, és a dir, el centre de tot aquell món fantàstic, també que hi havia diferents races i cada una  tenia  característiques diferents i, per tant, amb noms diferents. En ser el centre, es podia observar com totes aquelles races anomenades anteriorment convivien pacíficament. Totes però tenien una cosa en comú el tatuatge al coll. Segons la informació de la noia cada raça tenia la seva pròpia marca i aquella era la seva. L’Akàlia li mostrà el poblat i li presentà els diferents ciutadans. Alguns tenien orelles de moix, ales de drac i altres característiques fantàstiques.

S’estava enfosquint i ja es distingien la lluna i les estrelles. Van anar caminant fins al seu tros de terra on es hi havia la seva casa. El va dur a una habitació i li va donar roba perquè es canviés. Finalment, va posar-se a dormir.
 

Capítol 3 Una amistat sense fronteres
En despertar-se, en Bran va observar que damunt del llit l’Akàlia li havia deixat roba neta.  La roba era estranya, els calçons acampanats amb tons liles i la camiseta, senzilla però amb cercles negres.

Després de canviar-se, va sortir per la porta i va acabar a un passadís petit i estret. Caminant va trobar unes escales que cruixien cada cop que ell hi posava un peu. Finalment, va arribar a la cuina on trobà l’Akàlia asseguda a una cadira i davant d’ella un plat amb fruites exòtiques que no havia vist mai. Es va decantar per una fruita bastant estranya de color completament rosa semblant a una pera, la va esmitjar, de dintre tenia unes pipetes negres molt maques, les va tastar i va fer un bot de tant bona que era, la millor fruita que havia tastat en la seva vida i es demanava com es deia.

L’Akàlia li va somriure i li va explicar breument d’on provenia aquella fruita i  quin nom tenia, després li va agafar pel braç i corrents van sortir d’aquella casa i van abandonar la seva terra per anar a parar a un bosc frondós però agradable al mateix temps. Li va explicar que aquest lloc era el terreny de la raça dels gats atapli i que allà, hi tenia una cabanya amb els seus companys pertanyents a aquesta raça. La cabana penjava d’una branca d’un roure, era altíssima i molt gran, es veia que havia costat molt fer-la. Van pujar unes escales que es varen fer eternes i per fi arribaren dalt.

Allà els esperava una noia que més o menys era de la meva estatura, el més curiós és que tenia orelles i cua de gat, totes de color blanc amb les puntes negres que feien joc amb els seus cabells llisos i llargs tan blancs com la neu. Tenia els ulls blaus i uns llavis rosats i carnosos, també tenia a cada galta uns quants bigotis bastant llargs, anava vestida amb una camiseta curta per sobre el maluc de color verd maragda i uns calçons curts marrons. Al coll portava un collar negre amb un penjol daurat. Ella també anava descalça, semblava una noia molt animada ja que sense conèixer-la ella se li va tirar a sobre i li va fer una abraçada.

Finalment va tornar a la seva posició inicial i es va presentar, tenia deu anys i es deia Calia, es veu que un dia s’havien conegut en aquell bosc i es varen fer amigues i des d’aquell moment encara  ho són. Després de comentar tot això van tirar-se per la tirolina per tornar a parar a terra, van començar a caminar per anar a veure el riu i els animals que hi havia allà, el camí no tenia fi semblava que podien anar a qualsevol banda però en realitat només era un únic camí, el varen seguir fins arribar, allò era un lloc espectacular. Van veure com els peixos saltaven per damunt l’aigua, se sentien els ocells com xiulaven amb el seu cant dolç i únic. De cop, van veure com sortia una guineu pèl-roja, s’hi van apropar per tocar-la però es va espantar i va caure a l’aigua.

De cop i volta, la guineu es va convertir en una espècie d’home, va sortir del riu es va escórrer i li va estendre la mà. Aquella situació li va recordar de quan havia conegut l’Akàlia, es va quedar arrebossat. Aquella espècie d’home era, en realitat, un fillet pèl-roig, amb els ulls verdosos, es podia observar com li sortien les seves orelles de guineu i la seva cua per darrera, tenia la camiseta de color verd amb forats per totes bandes. Els calçons eren vermells i li arribaven fins a mitja cama, semblava que tenia la mateixa edat que ell, uns 17 anys . De sobte, el va sacsejar i li tornà el gest. Es va presentar, el seu nom era molt original, es deia Kora.

Se’n va anar amb l’Akàlia, la Calia i el Kora a passejar pel prat on hi havia grosselles, gira-sols i altra casta de flors molt boniques. Hi havia arbres molt gran amb tons ataronjats per la tardor.

En Kora i en Bran se’n varen anar a pescar al llac a la vora del prat, Mentrestant la Calia i la Akàlia recollien les flors per fer corones. Cosa que no li va fer gaire gràcia a la Calia ja que ella preferia anar a pescar amb ells dos. Després d’intentar-ho un parell de vegades i que no pesqués res, es va rendir i va observar la pila de peixos que tenia en Kora, Va remugar, decididament pescar no era el seu fort. En Kora se’l va mirar i després li va somriure per animar-lo un poc. Finalment, van arribar elles i van començar a jugar amb l’aigua i a fer broma, el problema és que no sabia nedar i en Kora l’havia tirat, el corrent se l’enduia i va veure una cascada. Tots es van tirar darrere  seu per ajudar-lo però el corrent era massa fort i tots van caure.

Al final, tot es va tornar borrós. No sabia què fer en aquell moment, els volia tornar a veure, però sabia que no seria possible… Va obrir els ulls de sobte, el cor li anava a mil, estava tot suat i cansat, va poder observar com tenia el braç, ple de cables i una màquina comptava les seves palpitacions. Després de comprendre que era a l´hospital, va prémer el botó per cridar les infermeres i aquestes van avisar  la seva mare, Li van fer una revisió i el van deixar tot sol amb la seva mare, que va començar a plorar i van abraçar-se. Després d’unes hores va anar al passadís i va fer una volta. Estava cansat de ser allà dins.Va arribar a una sala per descansar o això semblava.

Allí un noi pèl-roig amb la cama embenada jugava a cartes amb una noia, de cabells blancs, que anava amb cadira de rodes. Els dos es van girar, no podia ser, eren exactament iguals, no s’ho podia creure. Tots dos van tenir la mateixa reacció,  van quedar mirant-se fixament, Ningú va reaccionar, Va decidir atracar-s’hi i asseure’s a prop d’ells. Els va saludar, però ells parlaven fluixet com si no volguessin que els sentís, s’hi va atracar més i els demanà si es deien Kora i Calia. Se’l van mirar espantats, en Kora es va aixecar ràpidament i li preguntà si ell era en Bran. Els va dir que sí amb el cap i el va abraçar, segurament perquè estava preocupat perquè tots havien caigut per la cascada. Es van seure i de cop se li va ocórrer que faltava n’Akàlia. Ho va dir als altres i com van poder la anar a buscar.

Finalment, la van trobar a l’habitació 112, es veu que havia agafat una intoxicació per haver ingerit menjar en mal estat. La seva reacció va ser totalment diferent a la dels altres, en comptes d’estar confusa i no saber què dir, es va aixecar i els va abraçar a tots. Es notava que estava molt contenta de veure’ls. Van fer una rotllana al terra i van començar a xerrar sobre ells, la seva família, experiències… En resum,  van passar una bona estona entre bromes i rialles. Va ser hora de tornar a les habitacions i cada un es va retirar a la seva.

Els dies van passar volant, s’havien fet molt amics i fins i tot ja tenien els seus nombres de telèfon i  cada un tenia el seu propi mot, tot anava perfectament.

A la setmana següent tothom anava vestit de dol… L’Akàlia  havia mort al vespre.

En Bran, en Kora i la Calia bramaven de la tristesa, tots tenien un nus a la gola. En Bran era el que estava més afectat per una raó...estava secretament enamorat d’ella, i no havia tingut temps de contar-li els seus sentiments.

Tots tres varen anar a la cafeteria de l’hospital per rallar de tot el que havia passat i el que passaria després. La Calia va rallar primer. Va dir que al dia següent li donarien l’alta… En  Kora tenia permís ja per anar-se’n i el Bran també.

Van quedar que cada dissabte a les 19 hores quedarien a la plaça de Sant Esteve.

10 anys després…

Encara quedaven cada dissabte i en Bran i en Kora vivien junts i ja  feia quatre anys que havien començat una vida junts: s’havien casat feia dos anys. La Calia, en canvi, s’havia fet veterinària i treballava quasi cada dia, per tant la veien bastant poc. Tot i així, vivien feliços i una vegada cada any anaven a veure la tomba de l’Akàlia
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]