Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Ainès
IES Josep Miquel Guàrdia - Alaior. Alaior
Inici: Li deien Lola
Set nits
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 La presència
Em vaig seure al cafè del Potacari a examinar minuciosament aquella abandonada sabata. Vaig alçar el cap i, al cap de cantó, vaig veure una mansió burgesa. La seva façana, vermella, amb aquell gran portal, em feia veure la riquesa que posseïa el propietari de la casa. Les finestres tenien un color daurat i es podien observar les grans cortines i el mobiliari de l’interior. Vaig pensar que la sabata, que jo tenia en les meves mans, podia pertànyer a la senyora de la casa.

En agafar coratge per atracar-me, la casa em pareixia cada vegada més i més gran. Al costat de la porta, hi havia una petita finestra on vaig poder veure que, pel que pareixia, ningú habitava aquella gran mansió. Vaig tocar la porta per assegurar-me. Després de fer-ho diverses vegades, vaig decidir marxar, ja que ningú m’obria. En girar-me, vaig sentir el renou del pany de la porta... Sortí una jove rossa, blanca de pell com la porcellana i vestida amb les seves millors gales.

- En què el puc ajudar?

- Bon dia, he trobat aquesta sabata tirada al carrer, davant el cafè del Potacari, i he pensat que podria ser de vostè.

- Li puc assegurar que meva no és, però li ho puc preguntar a la meva senyora, tot i que no em sona.

- I durant aquesta setmana, ha vist algú que portés aquest tipus de calçat?

- El que et puc dir és que al cafè hi va anar una dona elegant, guapa, des del meu punt de vista; de cop, se li va creuar un home alt, vestit de negre. Quan el va veure, es va espantar, semblava que ja es coneguessin. Ella va rebre una misteriosa carta o imatge, no te podria dir amb precisió, però va començar a córrer i ja no te puc dir gaire cosa més, perquè em va cridar la meva senyora.

- Vostè on es trobava, en aquell instant?

- Aquell dia em tocava fer net les finestres que donen al carrer. És vostè un inspector o està buscant alguna cosa en especial?

- Sols he trobat aquesta sabata i la vull retornar a la seva propietària. A més, si no és ni de vostè ni de la seva senyora, m’intriga molt aquest cas. Bé, moltes gràcies i que acabi de passar un bon dia.

- Gràcies a vostè.

Vaig abandonar la mansió i em vaig dedicar a pensar durant uns minuts sobre la informació que m’havia donat aquella dona. Si aquella era la propietària de la sabata, qui era aquell home i per què li va donar una carta? El dubte em corcava per dins meu. Vaig arribar a la conclusió que havia d’esbrinar què passava amb aquesta senyora i per què la seva sabata estava al terra d’aquell carrer.

Em vaig encaminar cap a casa, on la meva esposa, la Pilar, m’esperava. De camí, em vaig sentir observat, com si darrera meu hi hagués algú que em seguia o m’investigava. Però no hi havia ningú. Les vegades que em vaig girar, no veia res, i durant aquells segons no em sentia observat. Tant com més a prop em trobava de casa, ja no era sols la sensació, sinó que sentia, per totes les direccions possibles, petjades, però d’aquelles que et fan ganes de córrer i no mirar cap enrere per no saber què et pots trobar.

Vaig notar com les meves cames i la meva ment cada vegada anaven més ràpid. Després de recórrer mitja Barcelona, vaig arribar a casa. Durant un llarg temps, vaig estar rumiant si li contava tot el que passava a la meva esposa, però vaig decidir no contar-li-ho per així no preocupar-la, ja que ella ja tenia prou feina i, a més, cuidar de la família. Em vaig amagar l’elegant sabata dins la jaqueta que duia i vaig afanyar-me en entrar. Una volta dins casa, tot el meu cos va tornar a la calma i a la tranquil·litat de sempre. Na Pilar estava preparant el dinar; ràpidament, vaig entrar dins l’habitació per deixar la sabata a la tauleta de nit que reposava al costat del vell llit: vaig amagar-la per dins les camises velles on ningú pogués anar a mirar.

Com tots els dies de la setmana, el despertador em va aixecar, no record

cap vespre tan angoixant, d’aquells que t’aixeques a les quatre de la matinada per un malson i notes que el teu cor va a mil per hora i, sense adonar-te’n, estàs suant. Vaig començar la rutina de cada dia intentant no recordar aquella sensació que se m’apoderava del meu cos una volta fora de casa. Vaig seguir amb la meva feina durant tot el matí; a l’hora de dinar vaig decidir tornar al cafè del Potacari, on vaig trobar aquella elegant sabata que duia dins la jaqueta. Em vaig asseure a la taula i, mentre mirava la mansió burgesa, vaig presenciar una ombra que estava recolzada  a la paret d’una vella casa al carrer paral·lel a la mansió. Sentí que m’estava observant, com si la seva presència em resultés familiar. Vaig girar el cap cap a l’ombra i vaig identificar un home alt, reforçat i vestit amb una llarga gavardina negra i un barret de copa alt. Me’l vaig quedar mirant una llarga estona per saber què em recordava la seva presència...
Capítol 2 La carta
L’home desconegut va començar a caminar cap a la meva direcció, em vaig tornar a sentir abatut, nerviós i ansiós. S’anava acostant a mi, cada vegada més, i les meves pulsacions anaven augmentant el seu ritme natural. Uns metres abans d’arribar al cafè del Potacari, va girar cap a la mansió burgesa que havia visitat el migdia anterior. En agafar coratge, em vaig dirigir cap a la mateixa direcció que havia seguit l’home, però no em sentí en prou força per arribar a tocar el gran portal. El meu subconsient em va dirigir cap a la paret de la casa antiga, on estava recolzat anteriorment l’individu.

Vaig examinar el domicili, abans de fer una altra cosa; aquest pareixia que no era habitat, per la seva façana amb les finestres mig trencades. Sense pensar, obrí un tram de persiana que estava a punt de caure. La casa, per dins, tenia un aspecte molt diferent al que et podries imaginar en veure-la per fora. El campanar va sonar i m’adonà que havia de tornar cap a casa. En girar el cap de cantó, em va cridar l’atenció un paper blanc tirat al terra; vaig girar-lo i s’hi va veure reflectida la imatge d’una dona. Em cridà l’atenció les sabates que duia, ja que eren iguals que les que jo havia trobat aquell matí en el cafè del Potacari. Al seu costat, hi havia un home alt: els dos estaven recolzats a la façana d’aquella vella casa.

Em dirigí cap a casa. Aquell vespre no vaig poder dormir pensant en la fotografia, ja que em pareixia sospitosa. Decidí aixecar-me, vaig agafar la imatge de dins la tauleta de nit i em dirigí cap al menjador. Vaig encendre la bombeta que reposava damunt la taula i veié un escrit a la part posterior d’aquella fotografia. Em va parèixer veure una direcció, però no estava del tot segur, perquè l’escrit s’havia eliminat degut al pas del temps.

El  dia següent, després de la meva jornada laboral, em vaig dirigir cap a l’oficina policial per demanar-li un favor a un vell amic. En arribar-hi, em van dir que estava de vacances, però que podia parlar amb un altre policia; la seva presència em va resultar coneguda. En mostrar-li la fotografia, aquest va fer un gest inapropiat, com si li resultes familiar. Encara que al principi va ser un poc estrany, em va resultar simpàtic, ja que em va acabar donant la direcció que jo cercava.

Amb la intriga dins el meu cos, em vaig dirigir cap a la direcció que me donà aquell agradós policia; la casa es trobava als afores de Barcelona. Vaig agafar un tren cap allà. La meva imaginació creia que trobaria una gran mansió com la del cantó de davant del cafè del Potacari, ja que la direcció pertanyia a un barri on s’hospedaven les grans famílies barcelonines. En arribar-hi, em va parèixer que m’havia perdut: hi havia el nombre de la direcció, però no hi havia cap edifici construït.

La intriga m’estava corcant per dins; aquell vespre, com que no podia dormir, decidí anar-me’n a prendre una copa al cafè del Potacari, on havia trobat durant aquests dies un lloc on refugiar-me. Em vaig quedar mirant cap al cel, i descobrí que estava molt fosc, però il·luminat per les petites estrelles. En un instant, vaig notar que m’arribava un corrent d’aire, com si notés les vibracions d’algun individu. Vaig mirar cap a la cantonada, on dies abans havia trobat la fotografia, que duia dins la jaqueta. En mirar cap a la casa del cap de cantó, descobrí que hi havia un llum suau. Em vaig extranyar. D’ella, sortí un home alt, vestit de policia; no li vaig veure gaire bé la cara, però podia deduir que era el que m’havia donat la direcció de la casa de la propietària de la sabata. Pensant en què m’havia donat una direcció falsa, em dirigí cap a ell.:

- Bona nit, senyor policia, sóc en Ramon.

- Bona nit- va dir evitant la seva mirada- Puc ajudar-lo en cosa?

- Ahir, em va donar una direcció no existent d’una casa. Esteu investigant un cas en concret sobre la família a qui pertany a aquesta casa? - vaig dir en to sarcàstic.

- No estic autoritzat a contestar-li. Bona nit.

El policia va dirigir-se en direcció al cafè, però no hi entrà. Vaig quedar mirant-lo fins que es va perdre per la foscor del carrer. Durant uns minuts vaig estar davant aquella casa, que tant  em cridava l’atenció, però decidí anar cap a casa a descansar. Al matí del dia següent, decidí anar a fer un cafè; mentre l’assaboria, vaig veure sortir l’individu del vespre passat  de la casa.

-Fins a la tarda no tornarà, em vaig dir.

Així que decidí intentar entrar a l’habitatge; la porta estava oberta: “ Hola, hi ha algú?” no sentí ningú. Encengué la llum; estava dins un llarg passadís amb diferents fotos en les quals  hi vaig identificar el policia: estava amb una noia, em resultava familiar. Entrava un raig de llum procedent del final del corredor; em dirigí cap a la llum, que resultà ser un gran pati exterior. Al final del jardí, hi havia una gran font que no rajava cap gota d’aigua, com si fes anys que no s’havia emprat.

Em va cridar l’atenció una petita caseta vora la font; era de color fusta natural, amb una petita porta i un parell de finestres. La meva força interna em va dur a entrar-hi; dins hi havia un sofà antic i una petita ràdio, dalt de la qual hi havia un quadre repenjat. En aquest quadre, hi havia una dona elegant i guapa, encara que esteia en blanc i negre. La curiositat em menjava per dins, i decidí agafar-lo i examinar-lo; em vaig treure la fotografia que duia dins la butxaca: les sabates de les dones de les dues fotografies eren les mateixes.Em va caure un petit sobre de dins el quadre. Era un sobre nou, pareixia que l’havien posat allà feia poc temps; es podia llegir Dolores de Campplà, aquest devia ser el nom de la senyora de la sabata. Vaig sentir un renou procedent de dins la casa, em vaig asustar i decidí marxar.

El vespre vaig descobrir que era una carta escrita per aquella dona. I començava així...
Capítol 3 DES DE DALT SERÉ LA VEU DE TOTES LES QUE L’HEM PERDUDA
Després de dies d’angoixa he decidit escriure aquesta carta. Em dic Dolores de Campplà, nascuda l’any 1908 a un barri marginal de Barcelona. Qui estigui llegint aquesta carta li puc assegurar que no em trobarà en lloc. Però la persona que estigui llegint aquest escrit es demanarà: qui sóc jo?

Ma mare em va deixar, quan jo només tenia dies, a mans del meu pare. Des de que tenc consciència no record cap dia on el pare no tornés a les deu del vespre a casa en un estat embriagat, a més, en arribar a l’adolescència em vaig sentir molt perduda perquè el meu cos anava experimentant nous canvis i jo no sabia el perquè. En els capvespres sola a casa em preguntava perquè la mare m’havia deixat aquí i perquè ningú em sabia contestar el que em passava. Recordo, perfectament, el primer dia que el meu pare, en arribar per la nit com cada dia, es va atrevir a tocar-me, el seu primer moviment va ser atrecar-se cap a mi i el meu subconscient va fer que el meu cos s’anigués cap enrere. S’abalança cap a mi i em  va tirar al sofà, sense jo tenir sortida. Em va començar a dir coses boniques a cau d’orella, com mai m’havia dit ningú, en un moment, el vaig mirar als ulls i vaig notar una mica de bogeria en ells. Quan pensava que ja em podia anar va llevar-se el cinturó, que portava en aquells calçons bruts de la feina i amb olor a alcohol, començà a pigar-me amb ell. Aquella nit va ser la pitjor dels quinze anys convivint amb aquell home que no sabia si anomenar-lo pare…

La suor em queia per el clotell. Estava al menjador amb la carta a les meves mans i amb la llum encesa de la tauleta. Decidí anar-me a dutxar i al llit. Al dia següent, a l’hora d’esmorzar, em dirigí al cafè del Potacari. Quan em disposà a treure la carta, de dins la butxaca de l’abric, vaig veure com a la casa, on trobà l’escrit, estava oberta i un home alt, vestit de negre, anava deixant al carrer diferents objectes mobiliaris, des del meu punt de vista. Em dirigí cap a ell i tant com m’anava atracant, notava que aquell home era el policia que dies abans havia visitat.

- Què tal home?! - El policia es va espantar.

- Ramon, oi? I tu per aquí?

- Jo mateix. Et podria demanar el mateix.

- És un assumpte privat.

- Tu coneixies a una dona anomenada Dolores de Campplà? - Al policia li tornà la cara blanca. - Per la cara que m’ha posat, podria deduir que la coneixia.

- Com he dit abans, és un assumpte privat.

- Doncs així no el molesto més. Bon dia.

… Aquella nit va ser terrible, però a les meves espatlles duia la càrrega escolar. Els meus companys de classe, que pertanyien a les famílies adinerades de Barcelona, em miraven sobre l’espatlla. Les hores que passava a l’escola eren llarguíssimes, perquè me deixaven tota sola dins classe i durant els anys ningú es va atracar a parlar amb jo. Quan passava per el passadís la gent em mirava molt fixament per la roba que duia, normalment portava una vestimenta vella i, a vegades, bruta. També, al passar la gent xiuxiuejava i se’n reien de la meva situació. En arribà a casa, m’anava dins la meva habitació on hi havia una finestra que li donava el Sol durant moltes hores, i em posava allà a llegir tranquil·lament, en els llibres jo em sentia segura i durant hores no me’n recordava de la meva pobre vida. Un dia, decidí anar a comprar roba amb els pocs diners que el meu pare em donava, no em vaig poder permetre molta quantitat. Al dia següent, em dirigí cap a l’escola, tothom em va mirar. Una noia se’m va atracar, jo tota contenta pensava que em vindria a saludar i que em diria que li agradava molt la meva roba, al contrari, em va agafar pel braç, fent-me mal, i em va dir que si un altre dia tornava a l’escola vestida d’aquella manera, els seus pares s’encarregarien de treure’m de la institució. Em vaig fer enrere, no m’esperava que em digués allò ja que jo era una alumna exemplar.

En acabar els anys escolars, vaig decidir fer feina amb l’esperança de que un dia podria deixar al meu pare sol i anar-me’n amb els meus diners. Vaig conèixer a un jove de l’alta burgesia que em va ajudar molt. Em vaig enamorar d’ell. No sabia perquè però sempre em donava molts diners i em tractava molt bé. Al passar un parell d’anys, em va dir que s’anava a casar amb una dona de la mateixa classe social que ell. Em vaig deprimir. Vaig descobrir que ell en realitat no m’estimava i sols m’usava per el que volia. Em va donar tot, pensant que així seguiria amb ell i no em donaria compte de que m’estava enganyant. Tenia raó. Després de mesos sense fer feina i de no trobar-ne, no tingué altre opció de fer-me prostituta. Aquí va començar una nova etapa de la meva vida, molt semblant a la primera, amb el meu pare. Vaig arribar a ser una de les millors noies de la professió. El meu cap em va ascendir i em convertí amb una noia de companyia de luxe.

Una nit, un jove policia se’m va atracar. Em vaig espantar, ja que pensava que m’arrestaria, partí a córrer i ell darrera meu. Resultà que havia acabat el servei i sols volia passar una nit amb mi. Se’m va presentar, es deia Carles, em va contar que havia passat un dia molt llarg i amb molta feina. Al dir-me que es volia relaxar una mica amb mi em va espantar, va ser molt directe. Li digué que m’havia de pagar per avançat, ja que havia tingut greus problemes abans, em va dur a una habitació d’hotel, que ja tenia reservada, on em va sorprendre que no volgués els serveis que jo ofereixo, sinó que va voler parlar tota la nit. Em va parèixer un home molt interessant. Unes setmanes més tard ja havíem quedat tres vegades, les quals no li deixe pagar-me. Aquest jove policia em volia treure de la vida que portava. Vaig tornar a caure enamorada. En Carles m’ajudava en tot, em va aconseguir un altre lloc de treball, netejadora de l’hotel on vam anar a la nostra primera trobada. Al passar un mes de les nostres quedades vam decidir viure junts. Ens vàrem instal·lar al pis del Carles. Vaig notar que cada vegada m’amagava més coses. Venia tard del treball i quan li demanava per ell sempre em contestava amb monosíl·labs…

Aquesta carta em produïa una mala sensació. Notava que darrera aquelles paraules hi havia molta angoixa, tristesa i patiment. Enllaçant diferents pensaments, sabia que el policia del qual la Dolores parlava és el que em va donar la direcció incorrecta de la casa. Fins allà on havia llegit de la carta entenia que el Carles no era un bon home, la qual cosa m’havia donat compte dies abans. Estava inquiet. Em vaig guardar la carta a la butxaca i vaig anar a pagar el compte del cafè que havia pres. No em resistí a deixar de llegir, així que a mitjanit em vaig posar a llegir-la en el sofà.

Un dia, ell ja havia sortit de casa quan descobrí que s’havia deixat les claus. Em dirigí cap a la comissaria però no vaig trobar a ningú, em semblà estrany ja que no era l’hora de dinar. Tot i que, una part de mi no ho volia fer, vaig obrir el calaix que tenia en el seu  escriptori. Em vaig espantar quan davall de tots els papers, notà un objecte dur, al primer instant vaig pensar que era la llenya del calaix però després, vaig agafar una capsa vella. Al obrir-la, veié una fitxa policial, al principi, no vaig reconèixer a l’home però em resultava familiar. Em vaig quedar allà durant uns instants i descobrí que l’home de la fitxa era el meu enamorat. Em vaig caure al terra ja que no m’esperava que l’home amb qui havia compartit vivències segues un delinqüent acusat de dos assassinats i a una violació. Em dirigí cap a casa, quan va arribar estava convençuda que li demanaria perquè no m’ho havia contat però un pressentiment em va dir que encara no era l’hora. Una setmana després, encara no havia tingut la voluntat de poder parlar amb ell. Era un divendres quan després d’arribar de la feina, a l’hora habitual, notà que estava insegur i intranquil, no vaig fer-li cas. No m’adonà i estava darrera meu, em va començar a acariciar però una pregunta em tornà a la terra. En Carles sabia tot el que havia fet, al principi, m’explicà que no era ell el delinqüent ja que en l’expedient es deia Antonio Lago. Però jo vaig insistir-hi, va començar a emprenyar-se. Al donar-me compte, em va dur al sofà i va començar a colpejar-me, em recordà a la nit quan el meu pare amb el cinturó em començà a maltractar. Els seus ulls sols veia ràbia i impotència, aquell no era l’home del que jo m’havia enamorat.

Al dia següent, decidí fer les maletes i marxar-me de casa, no toleraria passar-ho malament un altre vegada. Al sortir de casa ell em va sorprendre, seguia amb els mateixos ulls de violència de l’altre nit. Sabia que aquí acabava la meva vida.

Atentament,

Dolores de Campplà.

Sorprès. No hi havia altre adjectiu que se’m pogués atribuir millor en aquell moment. Era tard. Necessitava més informació. Dormir no era una acció que tenia pensada fer, sinó que havia d’anar a una comissaria de policia per demanar per aquesta dona. De camí cap allà, no podia aturar de pensar en aquest tal Carles, o Antonio Lago. Al arribar al meu destí, vaig anar el més ràpid possible a parlar amb el cap de la instal·lació. En demanar si sabien alguna cosa de Dolores de Campplà em van dir que fa uns anys hi va haver una mort inesperada d’una dona. El problema era que van arxivar el cas ja que no tenien prou proves per esbrinar què havia passat, així que suposaren que havia estat una mort accidentada, per la manera en que expirat. Vaig preguntar per un policia que es deia Carles, em digueren que aquell matí havia presentat el full de renuncia. Em vaig quedar de pedra. No seria que aquest home sabia exactament tot el que jo havia esbrinat? Pareixia que cada vegada que me’l trobava ho feia aposta, que posava pistes perquè anés descobrint la trama que s’havia creat al seu voltant. Si feia anys del que havia passat, per què hi havia la sabata vermella enmig d’aquell carrer fa set dies? Per què la carta havia arribat a mans meves, quan l’havia escrita aquella dona fa uns anys i ara està morta? Moltes preguntes com aquestes em voltaven per dins el cap. Vaig abandonar la comissaria i de camí a casa vaig revisar la carta de la Dolores. No m’havia fixat en la frase que adornava la part de darrera de la última fulla de la carta. Aquesta dona sabia que algú descobriria aquest escrit, per això va decidir escriure aquesta frase:

DES DE DALT SERÉ LA VEU DE TOTES LES QUE L’HEM PERDUDA.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]