Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Rueskas
IES SAN VICENTE. Santvicentdelraspeig
Inici: Un any i mig
Al voltant de la realitat
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 Al voltant de la realitat
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com a pedres  a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses ; i abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Abans havien segut una parella feliç i envejable. Un matrimoni entregat amb una complicitat entre ells.

 Llavors els dos treballaven. Ella era mestra a una escola privada de prestigi i ell advocat d’una assessoria de gestió i finances.

Pot ser, es veien poc encara que sempre trobaven temps per a ells. Els cap de setmana es dedicaven a l’esport, dinars o sopars amb els amics i per a ells mateixa, a la seua intimitat. Una intimitat plagada d´amor, sensualitat i desig.

Però tot es va truncar, quan sense pensar-ho Sara es va quedar embarassada. No ho tenien  encara programat però fins i tot van decidir junts  tirar per a endavant,  viure eixa nova experiència i formar una família.

Per a Samuel la notícia le va desbaratar, encara que no volia desil·lusionar-la amb problemes. Potser fins eixe moment havien  portat una vida per damunt de les seues possibilitats econòmiques, pensant que treballant els dos a poc a poc aniria equilibrant-se la balança. I un xiquet… Lògicament era evident que la desestabilitzaria.

A més, la vida els va jugar una mala passada.

Vicent va nàixer aparentment saludable i eixa felicitat al principi els delitava encara que a mesura que anava passant el temps, després d’infinitat de proves, consultes i més...Vicent tenia un problema. Era un xiquet amb el trastorn d’autisme.

Sara es va vore en la necessitat de deixar el seu treball per a dedicar-se a ell. I Samuel feia més hores que un rellotge per a costejar tots els gastos dels professionals que atenien al xiquet, la casa... En fi, que entre préstecs , hipoteques i tota la resta se’ls menjava .

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials  els ofegava.

Vicent sense saber-ho ni proposar-se’l, els va començar a distanciar cada dia que passava.

 I com cada dia, Samuel arribava de nit, esgotat del treball i Sara l’esperava per a exposar-li totes els problemes quotidians del xiquet.

La seua interacció social era deficient. Mancava d’empatia i tenia dificultat per comunicar-se. I a més, trastorns del son.

Samuel sols volia arribar i descansar. La resta de problemes els interpretava com a queixes, quan per a Sara es tractava de la realitat mateixa.

Ella va ser la que es va oposar a internar-ho a un centre especialitzat, renunciant al seu treball per a dedicar-se plenament a Vicent. I Samuel es trobava molest, pensant que havia tirat per terra la seua opinió.

 Ella no volia viure amb eixe sentiment de culpabilitat i  d’abandonament.

Per als dos era desesperant la situació que travessaven . Portaven a l’esquena una càrrega prou pesada per a no enraonar com calia.

No volien discutir. Sols volien recobrar la seua vida. Mantenir una estabilitat pacífica i parlar sense culpabilitzar a l’altre, però es tractava d’un tema delicat que els afectava  als dos mútuament.

Per les nits, Sara es deixava caure al llit després de comprovar que Vicent  dormia tranquil a la seua habitació i tancava els ulls tenint la imatge del seu fill descansant plàcidament. Aleshores, pensava com havia sigut d’injusta la vida amb ella. Com trobaria forces per a continuar lluitant. Desitjava tant tornar als temps arrere. I fins i tot el cap li feia martellades, una darrere d’altra, com si dins del seu cap, ressonaren les campanes a tot hora.

Quan Samuel es ficava al llit, al seu costat, ell li  acaronava els cabells i li passava el braç per entre l’esquena, aproximant-se a ella per abraçar-la, i li murmurava a l’orella.

-Demà pensaré qualsevol cosa. Ara descansa, et promet que trobarem una solució. Bona nit!

Samuel es girava i apagava el llum de la lampareta de la tauleta de nit.

Mentres tant, Sara obria els ulls a l’obscuritat, en silenci i sense poder evitar-ho, se li ompliren de llàgrimes. Sentia com el cor l’oprimia per dins i sense fer soroll s’engolia les seues llàgrimes i la seua pena, sentint com el cos li tremolava per la desesperació.

Samuel feia com que no l’escoltava, es compadia d’ella, però no sabia com consolar-la.

 Aquell dia, la claror del sol entrava per la finestra de la cambra de matrimoni on dormia encara Sara. Eren més de les nou del matí. S’havia dormit després de prendre un somnífer la segona vegada que Vicent  s’havia despertat amb sorolls; més o menys serien  les quatre del matí.

Com era dissabte Samuel s’havia gitat a l’altre llit que havia a la cambra de Vicent  per tranquil·litzar-lo.

 Sara va comprovar que els dos s´havien alçat i es va dirigir a la cuina.

 Vicent ja havia desdejunat, normalment tenia unes rutines quotidianes. Per a ell els horaris eren essencials mantenir-los. Es trobava assentat al sofà,  construint un puzle.

- Bon dia! Ho sent, m´he a dormit! -Es va excusar Sara.

- Tranquil·la, Vicent es troba bé! Ja ha desdejunat i s´ha pres la seua medicació.

Sara es va aproximar a Vicent i li va donar una besadeta a la galta.

- Bon dia fill!

-Bon dia! - Va repetir Vicent en vàries ocasions, sense mirar-la.

-Pren un cafè! - Li va dir Samuel –Hem de parlar.

Sara es va assentar al tamboret, front a ell per escoltar-lo, encara que pressentia que no anava a agradar-li el que anava a sentir. Feia molt de temps per a ells que parlar s´havia convertit en un problema. Un desajust d´opinions, un intercanvi de paraules que no arribava a cap lloc. Només a distanciar-se més del que es trobaven i a posar nerviós Vicent per la incoherència d´ells mateixos.

Òbviament, el que va sentir no era del seu grat.

 Samuel havia parlat amb son pare. Un pare que no veia des de l’enterrament de sa mare, que ja feia més o menys sis anys.

Tant Samuel com son pare mai havien tingut una relació molt arrelada ni lligada familiarment.

Son pare sempre havia segut un home de camp. Sent molt jove va aconseguir comprar unes terres que després de casar-se amb la seua dona va engrandir i es va dedicar al cultiu d’hortalisses i a la criança d´animals. Per a ell, eixa era la seua vida, il·lusió que no compartia amb Samuel. Aquest aspirava progressar i superar son pare. Per això va estudiar i se’n va anar a la ciutat per a trobar un futur, en un món diferent,  al que coneixia. Eixa decisió va provocar certa discòrdia amb ells.

 Sa mare, tan complaent amb l´únic fill que tenia, sempre  l’havia  recolzat i gràcies a ella, son pare va accedir amb eixa decisió d´anar-se’m.

Quan sa mare va caure malalta, li van telefonar moltes vegades perquè poguera compartir els últims moments amb ella, però amb el treball i tantes obligacions, quan Samuel va tornar ja era massa tard.

 Va arribar quan es trobaven soterrant-la. A un enterrament fred, ple de rancor i amb molts ressentiments.

Tant per al pare com per al fill, la pèrdua de Teresa va tancar la porta que els obriria a una reconciliació.

Només havien mantingut qualsevol cridada per telèfon a Nadal o l’aniversari de Vicent i poc més,  eixos sis anys. I gràcies a la insistència de sa tia Marta, una germana de son pare, que es trobava viuda i vivia amb ell al camp. Ella solia intermediar perquè mantingueren una relació encara que estigueren a lluny.

-I pensa ajudar-nos econòmicament?- Va preguntar Sara dubtosa.

- No exactament. Soles li he demanat quedar-nos allí per un temps. Quan estiguem instal·lats ja trobaré el moment per a parlar del tema econòmic amb ell. Crec que el millor seria demanar-li la part que en correspon de l’herència de ma mare. Ell té jornalers a la terra i no sé com es trobarà, ni en quina situació...

Sara, es va quedar callada, pensativa i absorta digerint el que acabava d’escoltar.

Anaven a traslladar-se al camp a viure per un temps. Deixarien sa casa, a la ciutat, on Vicent de qualsevol manera es trobava integrat, més o menys. Ell eixiria de la seua rutina i de l’ambient que coneixia. Deixaria d’anar a les teràpies i tot això podria provocar-li un trastorn de estrès i ansietat.

-Com que anem a anar-nos al camp? Per quant de temps?

 Samuel, la mirava fixament, seriós, per la inseguretat que Sara mostrava a la decisió que tant li havia costat prendre.

-No tenim altres opcions! M’han oferit una bona oferta per a llogar-nos la casa els tres mesos d’estiu, i això de moment. Eixos diners ens facilitarien molt les coses.

-Tres mesos! És massa temps! Per a Vicent li suposarà un problema assimilar eixe canvi. Cal buscar altres opcions.

-Sols veus inconvenients a les meues decisions! Per què no vols trobar avantatges? Tia Marta t’ajudarà amb ell. He parlat amb ella i es troba il·lusionada. Estic segur que disposarà de tot el necessari perquè Vicent tinga una estada ben càlida per a les seues necessitats i per a nosaltres.  

Sara no ho veia gens clar. L’angoixava la idea de anar-se’n de sa casa i tornar a començar nous hàbits i costums perquè Vicent aconseguirà integrar-s’hi. Era un pas enrere per a ell.

Li molestava i la posava de mal humor que Samuel haguera pres eixa decisió sense consultar-la primer. Sabia que no podia fer-se enrere, encara que es mostrava ofesa i distanciada.

 Sempre que començaven  a entaular  una conversació es quedaven pendents a l’aire tants dubtes.

Preguntes sense resposta, que feia que els dos acabaren amb escaldons innecessaris.

Samuel es va alçar de la cadira, al vore-lo Sara li va preguntar:

-On vas ara?

 -He d’ anar a l’oficina, anit em vaig deixar assumptes pendents.

-Estem parlant Samuel! Necessitem aclarir-ho tot! Haurem d’organitzar-nos!

Samuel la va interrompre un tant acalorat.

-Ja, Sara! Per favor! No tinc cap dubte de que et trobes prou qualificada per ocupar-te de tot el necessari, a fi de comptes, no és el que més t’agrada fer? Planificar i organitzar tot el necessari referent a Vicent sense comptar amb mi? Només et dediques a això. Dona-li una mica de confiança i deixa que ell tinga la seua pròpia independència.

Sara, va baixar la mirada cavil·losa. Llavors, Samuel es va aproximar a Vicent i el va abraçà. El xiquet va reaccionar retirant-lo, movent-se agitadament i deixant caure les peces del puzle que portava a les mans.

-Tranquil, no passa res.- Li va murmurar Samuel i va eixir de la cuina per anar-se al carrer, per agafar el cotxe.

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Unes darrere d’altres, unint-se una a una, formant un conjunt que s’omplia a poc a poc, lentament,  un dia rere altre, convertint-se en una esperança buida amb una falsa realitat.

 Vicent va començar a balancejar-se,  amb moviments repetitius i involuntaris, mentres repetia contínuament:

- No s’ha de cridar, no s’ha de cridar, no s’ha de cridar.

Sara, encara permaneixia immòbil, amb la mirada pèrduda. Només volia trobar una mica d’alè per recuperar-se. I per un moment, evadir-se de tot.
Capítol 2 Una nova sensació
Va arribar el dia d´emprendre el viatge a una nova destinació.

Travessaren la ciutat en cotxe per arribar a un camí rural, sense asfaltar amb moltes corbes tancades.

A través de la finestra, Vicent amb la mirada absent, capturava la imatge del que l’envoltava: un territori extens, ben ple de sembrats, en una terra plana de relleu suau, coberta de herba verda i d’escassa altura.

Mentres conduïa, Samuel va obrir les finestres perquè Vicent escoltara el soroll de les fulles dels arbres movent-se pel vent i els càntics dels pardals, perquè li transmeteren calma i serenitat.

El camp a l´estiu era una massa verda, on es respirava un aire fresc, ple d´aromes de les plantes i les flors.

Eixe dia, el sol lluïa i pareixia que al xiquet li resultava agradable que li pegara el sol, a través dels vidre. Realment, el sentit de l’audició li permetia percebre un soroll natural, diferent, encara que a Sara li espantava la manera en què Vicent poguera reaccionar.

A poc a poc s’entraven a la casa que es trobava envoltada de arbres i camps de cultiu. La granja era prou gran, amb espai habitable per als jornalers i contava amb diferents àrees. Hi havia un corral amb gallines, conills, ovelles... La finca també tenia unes cavallerisses on mantenien alguns cavalls.

La vida allí era senzilla i tranquil·la.

 En aproximar-se a la casa, Samuel va frenar en sec fortuïtament perquè just pel mig del camí anava un grup d’oques amb filera, amb un anar bombollejant i amb aire distret.

- Genial!  -  Va exclamar Samuel irònicament  -  Ja tenim el recobriment que ens mereixem. La comparsa de les oques!

Vicent al vore-les va fer una carassa de gràcia. Semblava que se sentia motivat amb el contacte visual amb aquelles aus estranyes, que no mes hi havia vist dibuixades a les il·lustracions dels seus llibres.

- Tia Marta, han arribat! Ja es troben ací! -  Va cridar Salvador per la finestra de la cuina, entusiasmat.

Salvador vivia amb el pare de Samuel des de xicotet. La seua família havia segut sempre  l’encarregada de les tasques de la casa i quan van faltar, ell va formar part de la família de Samuel, i es van criar junts com a germans. Teresa, la mare de Samuel, el volia com al seu fill i Marcial, son pare, també. Els unia uns llacós fraternals molt arrelats.

-Ai, quina alegria! Anem, Roseta.

Roseta era la dona de Salvador i solia ajudar Marta a la cuina.

Mentres Samuel i Sara saludaven, Vicent dins del cotxe, ficava la mirada en un gosset Terra Nova que hi havia al costat de la finestra; donava feia botets per veure‘l.

El gosset va començar a fer lladrucs curtets en un to mig, acatxant el cap al mateix temps que elevava la part posterior i movia la cua de manera ràpida i constant.

Al xiquet li resultava extremadament difícil mantindre la mirada amb altres persones per molt de temps, encara  que mirava al gosset en particular, sense cap tipus de moviments oculars, curiosament.

Sara es va adonar compte que el gosset volia cridar l’atenció de Vicent. I tia Marta el va cridar perquè anara al seu costat.

-Vine, Apegalós, vine i deixa que isca el meu homenet! Deu estar ben fadrí.

Sara i Samuel es van dirigir al cotxe per obrir-li la porta i animar-lo a baixar. I la tia Marta amb veu baixeta va aprofitar per demanar a Salvador que anara buscar a Marcial.

-Per favor, a tu que et fa més cas, demana-li que siga prudent!

-Ho intentaré.

-Gràcies fill!

Vicent no pareixia voler baixar del cotxe. No es trobava inquiet però si una mica atordit. Potser, havia manifestat moltes sensacions i emocions en un mateix dia. Un canvi radical que no li desagradava, encara que fora una nova experiència a la seua vida. Una nova sensació que el portava a sentir-se fora del seu món propi.

La insistència de Sara i Samuel perquè baixara del cotxe va forçar que emetera sons vocals incongruents i moviments repetitius.

El gosset va començar a fer lladrucs breus amb el to més alt per a saludar-lo i Sara ho va interpretar com una amenaça que molestava a Vicent.

-Disculpa Marta, crec que hauria de nugar el gos! Vicent no té costum al contacte amb els animals i de segur que l’incomoda!

En eixe moment arribava Salvador amb Marcial, tot escoltant el suggeriment de la seua nora.

-Nugar-lo? Ací no nuguem als animals, són lliures.

Samuel va girar el cap i va creuar la mirada amb son pare. Els dos van imitar un gest de salut amb el cap.

-Com és possible que un net meu li tinga por a un gosset? On estàs Vicent? Vine que et faça una abraçada ben gran! Fa que no t’he vist des que anaves al braç de ta mare. Si no fora pels retrats que en mostra ta tia Marta...

-Lamente molt aquesta situació. No vull importunar-los, però per desconcertant que li parega, el gos espanta a Vicent. Marta, per favor, no podria en portar-se’l?  -  Va insistir Sara.

-Faltaria més! Roseta meua, tindries l’amabilitat de portar-te’n a Apegalós a la cuina, deu trobar-se assedegat.

Marcial anava aproximant-se al cotxe i Sara una mica nerviosa va mirar Samuel,  incitant-lo perquè el detinguera i no forçara la situació que inquietava Vicent.

-Pare, a Vicent li resulta complicat  interpretar el llenguatge corporal. No fa abraçades, ni li agrada que el toquen. És molt sensible a les persones.

-Però jo sóc el seu avi, només vull saludar-lo!

Marta va intercedir al veure la situació.

-Ai Marcial, ja tindràs temps! Tu i Salvador podíeu portar el equipatge a dins. Cal donar-li espai a Vicent. No voldràs desequilibrar-lo emocionalment...

-Desequilibrar-lo? -  Va murmurà, Marcial per a dins.

I Salvador com el coneixia, es va adonar que anava a remugar i el va animar a agafar les maletes.

 En portant-les, Marcial no deixava de queixar-se pel lleig, que l’havien fet.

-T’has adonat amb quins poc miraments s’han desfet de mi?

-No sigues així!  Saps que el xiquet té problemes per adaptar-se. T’ho van contar.

-Problemes! A més no entenc per què Marta ha hagut d’instal·lar-los ací dalt. Com si no hagueren baix cambres buides per a ells.

-Marta només ha pensat que els agradaria tindre un mica d’intimitat. I ací dalt la trobaran.

-Quina consideració! Clar com ella no anava a pujar les maletes! -  Marcial pujava les escales amb dificultat, carregat.

-Deixa que t’ajude a portar-les! – Li va dir Salvador que anava darrere d’ell, també carregat.

-Què hauran ficat ací dins que pesen tant?

Salvador el va detindre i li va explicar el funcionament de les rodes per transportar-les més còmodament, sense portar-les a contra pes.

-Hi m’ho dius ara!

-Home, les has agafat tan acalorat i amb tanta pressa, que no m’has donat temps per a explicar-t’ho!

Marta havia preparat tot el necessari per a instal·lar-los al pis de dalt. Hi havia dues cambres conjuntes i comunicades, amples, amb bany inclòs. A més, tenia una xicoteta cuina i  un saló menjador amb molta lluminositat i bones vistes per a que Vicent i Sara trobaren espai suficient per als seus exercicis.

Sara dedicava tota la seua atenció a treballar amb Vicent, aportant-li una millora per al seu coeficient intel·lectual i una qualitat de vida.

Al principi, Vicent acudia a un centre especialitzat per a xiquets amb el trastorn d’autisme però amb els costos de les teràpies privades i la medicació no finançada, Sara va haver de trobar informació per a treballar amb ell a casa, i va deixar de portar-lo al centre. El seu progrés era mínim i els deutes se’ls acumulaven.

Van haver de prescindir de tantes coses. A més d’una xica per a la neteja que tenien a casa i que compartia amb Sara els moments difícils. Se’n van tenir que allunyar de tots i tot el que els envoltava abans de nàixer Vicent.

Quan amb paciència i calma van aconseguir que Vicent baixara del cotxe, Marta els va acompanyar per a mostrar-les les seues instal·lacions. Roseta els va ajudar amb l’equipatge, encara que on duia els llibres i jocs per a Vicent, va preferir organitzar-lo Sara a soles per a distribuir-los pel saló menjador, condicionant-lo de manera senzilla per a Vicent. Creant-li un ambient semblant al que tenia a sa casa.

Com que arribava l’hora del dinar Marta i Roseta es van baixar per a ultimar els preparatius, va deixar que s’instal·laren tranquils. Ells no volien menjar, preferien donar-se una dutxa i descansar un poc. Aleshores Marta va insistir i abans de posar el dinar, va pujar un poc de companatge perquè menjaren.

Va arribar la vesprada i Vicent, immòbil, observava per la finestra de la cambra, el capvespre.

Semblava que li provocava una emoció viva. Amb la boca oberta i sense aclucar els ulls, descobria per primera vegada el color taronja al cel. Es va distraure al sentir els lladrucs de Apegalós, que es trobava fora de la casa, a propet del corral de les gallines, barallant-se per les fulles de lletuga que Marcial els havia llançat.

Mentres  a l’altra cambra, Sara i Samuel discutien en veu baixa, per anar o no al menjador a sopar amb Vicent i els demés.

Sara pensava que Vicent no es trobava preparat encara, desprès de la situació comprometedora que havien patit pel matí, i Samuel sabia que sa tia es faria càrrec de disculpar-los, però son pare s’ofendria.

Ella li va demanar que els disculpara i Samuel se’n va baixar per a dirigir-se al menjador principal. Roseta i dos dones més posaven la taula i al no veure a sa tia, va entrar a la cuina on es trobava ella i Marcial.

-Home, per fi! Mira que t’agrada fer-te de vore! – Li va dir son pare.

-Marcial! – Li va advertir Marta amb cautela.

-I el meu net i la teua dona?

-Em demanen que els disculpeu. El viatge els ha trastornat i es troben cansats.

-Què passa, que els has fet vindre a peu?

-Marcial, per favor! – Va insistir Marta.

-Però a tu et pareix correcte que fins el matí, no hagen fet acte de presència i ara no es dignen ni a baixar?

Samuel es va molestar. -  Sabia que no era bona idea vindre!

-Ah molt bé, ho sabies. Però ací et trobes!

-Feu el favor de tranquil·litzar-vos els dos. Tingueu un poquet de consideració! – Va demanar Marta.

 Per respecte els dos van callar. I Samuel va aprofitar per a donar-li a sa tia una llista dels menjars que Vicent no devia prendre i els horaris que tenia.

Marcial escoltant-los, anava contenint-se.

 De sobte, els sorolls de Sara demanant auxili, els va sobresaltar a tots. I tots van pujar corrent alarmats.

Dalt, a dins de la cambra, Sara intentava contenir i calmar a Vicent que es trobava colpejant-se el cap contra la paret i no podia amb ell. Apegalós es trobava al seu costat, lladrant. Samuel el va ajudar perquè el xiquet no continuarà fent-se mal.

Aparentment, Vicent havia patit un atac desafortunat i quan Sara va sentir els lladrucs del gosset, va descobrir l’incident. Ella culpava al gos per inquietar-lo i per posar a Vicent nerviós. Quan va vore entrar a Marcial li ho va reprotxar feta un basilisc.

-Li he advertit  que nugara el ditxós gos però vostè, ni cas! Veu les conseqüències, les veu?

-Per l’amor de Déu! – Va exclamar Marcial espantat i recobrant l’aire per la pujada tan apressada per les escales.
Capítol 3 L'inici del progrés
Al dia següent, la matinada s’alçava amb la brisa del vent i la llum del sol.

Vicent s’havia despertat, i per la finestra de la cambra, admirava el paisatge natural del camp i els diferents colors que l’envoltaven.

La càlida llum del sol li transmetia un equilibri intern i tranquil·litat.

Enlluernat per la claror es va dirigir fins les escales, assentant-se al costat de la barana.

 Llavors per la porta principal entrava Marcial amb Apegalós.

-Quin aroma es desprèn per la cuina a galetes acabadetes de eixir del forn. Tu també ho ols, eh Apegalós?

Aventurant-se, el gosset va detectar la presència del xiquet dalt l’escala, i va lladrar avisant a Marcial.

-Mira a qui tenim ací! – Va exclamar amb sorpresa Marcial – Bon dia! – Li va dir.

I el xiquet va respondre repetitivament, girant el cap, sense mirar-los.

-Bon dia! Bon dia!

Marcial es va alegrar al rebre el salut i va somriure, animant-li a baixar a desdejunar. Però Vicent no reaccionava a la seua petició i Marcial va optar per fer que parlava amb el gosset, dirigint-se fins la cuina. Segons anaven allunyant-se, Marcial mirava de reüll per vore que feia el xiquet. I pareixia que baixava les escales lentament, seguint-los per darrere. Marcial minorava el pas, sense voltejar el cap. I al entrar a la cuina, va saludar a Marta dient-li que li portava una sorpresa.

Aquesta al vore al xiquet que s’assentava a la cadira es va commoure emocionada.

-Bon dia, fill! – Li va dir

I Vicent va respondre repetitivament al salut posant les mans a la taula.

Marcial li va aproximar el plat de les galetes de mel i el xiquet va agafar una en cada mà, menjant-se-les gustosament.

-Mira per a on, no es tan poc llumeneres com hem pensava! – Va exclamar Marcial content.

-Marcial, per favor!  - Li va retraure Marta

-No hem renegues dona! Però desprès de vore lo de a nit, que volies que pensarà? Si no he pogut pegar ull en tota la nit pensant. Ara estic més tranquil!

-No es pot amb tu!  – li va dir Marta, donant-li una palmada a l’esquena carinyosament.

En eixe moment van entrar Salvador i Roseta admirant l’estampa de felicitat que regnava a la cuina. Al donar els bons dies Vicent va tornar a repetir-ho sense deixar de menjar.

-Has vist Salvador quin eminència tinc per net? – Va fanfarronejar Marcial embadalit.

Apegalós es va aproximar sutilment  a Vicent alçant-li la pateta per a tocar-li el genoll. Aquest  va agafar altra galeta del plat i li la va donar.

Una vegada es trobava satisfet, Vicent se’n va alçar sense dir res, eixint per la porta de la cuina, al porxet, assentant-se a l’últim escaló, balancejant el cap suaument. El gosset li va seguir i es va assentar al seu costat.

Marcial que no deixava de observar-lo va tindre la brillant idea de demanar-li al xiquet que s’aproximarà al gronxador balancí, incitant-li assentant-se ell, simulant balancejar-se feliçment.

Vicent un tant reprimit el mirava de reüll, mentres el seu avi no deixava de exclamar com estava d’agust engronsant-se. I per motivar-lo  encara més, va cridar a Apegalós.

Finalment no va poder resistir la temptació i es va alçar del escaló per a engronsar-se.

Llavors, va aparèixer Sara tota desesperada, buscant-lo.

-Vicent! No tornes a anar-te’m sense dir-me res! No tornes a fer-ho!

Li va agafar del braç i se’l va en portar, tota engoixada amb repunxons perquè no volia anar-se’n amb ella.

Marcial, Salvador i Roseta es van quedar perplexos i Marta desolada va pujar darrere de Sara per a donar-li una explicació.

Desprès de parlar amb ella, Sara li va demanar disculpes. Es trobava exaltada i desconcertada després dels episodis que havia provocat Vicent el dia anterior i no sabia com afrontar-ho.

Marta la va deixar amb Vicent per anar a fer-li una infusió que li calmarà els nervis i el mal de cap.

Al vore-la tan atordida no va voler ocasionar-li més disgusts, i li va dir que a Samuel li havia sorgit un contratemps i s’havia tornar a la ciutat.

La nit que Vicent va provocar l’incident, Sara i Samuel havien parlat i aquest l’havia dit que s’aproximaria al poble pel matí per a solucionar unes gestions. Equivocadament ella estava confiada amb això.

-No crec jo que amb eixe beuratge li lleves eixe temperament que té!- Es queixava Marcial a Marta a la cuina.

-Ai, Marcial no veus que la pobreta patix! Amb tants pes a muscles no se com pot trobar-se sencera.

-Si tu ho dius!

Marcial se’n va anar amb Salvador fins les cavallerisses i pel camí li va confessar que en part es sentia culpable per no haver sabut mostrar-li al seu fill com afrontar els problemes. Per a ell, els assumptes de treball no son més que una excusa per a fugir, com fa sempre.

-Ai si la meua pobre Teresa alçarà el cap! Fins ben xicotet sempre li donava la volta a l’altra cara de la moneda, excusant-se, fen-li creure que jo l’exigia massa, forçant-lo a treballar la terra. I ella danyant-se per la seua debilitat, el sobreprotegia, donant-li la raó, i fen-me creure que ell tenia altres aspiracions i havia que donar-li una oportunitat. Jo sol volia fer lo correcte. Fer d´ell un home! Perquè enfrontara responsabilitats. Però ell sempre s’encobria darrere de les faldes de sa mare amb mentides.

-Home, sempre haveu tingut una relació distant i trobar ara un culpable no te cas. Hui pots retractar-te i oferir-li altra oportunitat. Encara tens temps.

-No se. Eixa indiferència seua m’ho complica. Em crispa amb tanta intolerància i prepotència, i hem posa de mal geni que no vulga reconèixer els sacrificis dels demés. Sempre ha segut un ingrat. A vegades pense que s’avergonya de mi.

-No et faces una idea equivocada!

-Amb tu sempre m’ha resultat més fàcil. En fi, ningú és perfecte! Anem a vore si ja arribat el veterinari.

Eixe matí a Sara li costava aconseguir que Vicent se centrara en imitar els traços lineals, es negava a agafar el llapis. Sara va provar a dibuixar un cercle amb el contorn gros i li va col·locar les temperes de diferents colors a ambos llocs de la taula, insistint-li que pintarà la part de dins. Però Vicent no estava per la labor!

Al interrompre Roseta, que pujava amb tovalloles netes, Vicent va aprofitar per alçar-se i mirar per la finestra. Sorprenent-se, admirant desconcertat la zona pròxima a la quadra, on es trobava el seu avi obrint la porta per agrupar els cavalls que anava a revisar el veterinari.

-Cavalls! – Va exclamar atonit. Reconeixia al animal per les fitxes de treball.

Sara va girar el cap i al vore que mirava per la finestra el va deixar descansar, i li va preguntar a Roseta per Samuel. Roseta, ignorant, li va dir que l´ havia vist per la matinada anar-se amb la maleta cap la ciutat i Sara indignada va perdre la reparació, exaltant-se.

-Com que s’ha tornat a la ciutat? Vols trastornar-me o què et passa?

-Ho lamente, no tenia intenció de molestar-la! – Es va excusar Roseta, afligida.

-On està Marta? Vaig a contar-li les mentides que vas dient en compte de fer el teu treball!

- Però si jo soles...

-Calla! Calla i ves-te’n a fer els llits! – Roseta, molesta i desolada, va deixar les tovalloles damunt d’una cadira i se’n va anar corrent plorant.

Al poquet temps, Marta va pujar per a fer-la entrar en raó, demanant-li que es disculparà amb Roseta per la ofensa.

Però Sara es trobava molt alterada i no entenia per què Samuel se n’havia anat sense dir-li res, encara que Marta li assegurava que havia segut un contratemps i la cridaria per telèfon no més es desocuparà.

La frustració i desesperació la feia vulnerable. Es sentia desemparada i desprotegida. El cansament i el mal de cap la desbordava. Tenia la sensació de que li faltava l’aire i  s’ofegava.

 Marta subtilment la va convèncer perquè es gitara a descansar, dient-li que es faria càrrec de Vicent fins que ella es restablira. S’oposava rotundament perquè sabia com era de difícil tractar amb el xiquet i fer-se amb ell, encara que, finalment, va accedir confiant amb ella per lo indisposta que es trobava.

Marta al comprovar que Vicent mirava per la finestra embadalit als cavalls, ella el va animar a vore’ls més a prop, i ell encantat, se’n va anar amb ella sense posar obstacles.

Arribant a la zona de pastura, pròxim a les cavallerisses, es trobava a l’ombra dels arbres, Maria la neta del veterinari jugant amb Apegalós. La xiqueta tenia més o menys els anys que Vicent i havia crescut a la granja del seu avi, amb la seua família.

-Com li va Marta? Hui va ben acompanyada! – Li va dir la xiqueta.

Marta va somriure i li va presentar a Vicent. Aquest va girar el cap sense dir-li res. Com les dos van començar a entaular una conversació de on anaven i del temps que anava a quedar-se ell a la granja, es va impacientar i va dir repetitivament.

-Els cavalls, els cavalls.

Maria va insistir en acompanyar-los sense parar de parlar de tot el que ella sabia dels cavalls i dels animals, en general, presumint  perquè era la neta del veterinari del poble. Era una xiqueta molt agradable i parladora. Ho feia amb molta gràcia i naturalitat i a Vicent no pareixia que li molestara, ni li desagradava.

Quan van arribar, el seu avi, li va aproximar a una egua molt mansa i el va animar que la tocarà i l’acaronara. Vicent ho va fer i donava la impressió que desfrutava amb eixa sensació de contacte amb l’animal.

Pràcticament tot el matí, va experimentar una millora de conducta, augmentant el contacte visual i la seua funcionalitat.

 Al costat del seu avi, dels animals i Maria, que no es despagava d’ells com Apegalós, el xiquet pareixia trobar-se diferent: feliç, més expressiu i receptiu, a més que podien comunicar-se amb ell millor.

Quan va arribar l’hora del dinar, com Sara no havia donat encara senyals, Vicent va menjar amb tots, milanesa de pollastre que havia preparat Marta i pudin de nyoca.

Marcial es trobava emocionat de vore al seu net agust compartint la taula i el dinar.

A Maria la van convidar perquè establera amistat amb Vicent, encara que fora ella sempre la que portava la veu cantant.

I quan van acabar de dinar, els xiquets van eixir al pati per a jugar a la caseta de l’arbre amb el gosset, vigilats per Marcial i Salvador que s’assentaren al porxet per a fumar i tomar-ne un cafè.

Llavors, com anava sent habitual els va interrompre Sara preguntant per el xiquet, més calmada i educadament. Però al dir-li el seu sogre que es trobava dalt de la caseta del arbre, la tensió se li va pujar. I tota nerviosa es va arrimar al arbre cridant-li que baixarà immediatament. Marta al sentir-la va eixir corrent de la cuina i Sara disgustada li va reprotxar la manera de fer-se càrrec d´ell.

-No se com ha pogut confiar amb vostè!  - Li va espolsar.

 Marta per cautela va callar. Però a Marcial no li va sonar molt bé i li va contestar.

-Jutges tu molt a la lleugera! – Li va dir, alçant-se de la cadira i aproximant-se.

-Vostè no ho entén! El meu fill es un xiquet amb problemes, necessita una atenció especial!

-Jo soles crec que cohibint-lo i no deixant-lo viure no aconseguiràs res, més que reprimir-lo. Sembla que vols nugar-lo per a no deixar-li llibertat i viure les seues pròpies sensacions i emocions. EL tanques a la cambra, allunyant-lo dels demés i el prives de tot lo que es troba al seu voltant!

-No consentiré que em parle d’eixa manera, recriminant-me! Vostè no te ni idea de tot el que he sacrificat per ell! – Sara va començar a plorar tremolosa per l’escalfor de la discussió iniciada amb el seu sogre. I Marta tendrament el va abraçar per a transmetre-li una mica de emparament fraternal. Finalment Salvador va intervindre perquè no continuaren enrabiant-se. Van ajudar a Vicent perquè baixara de l’arbre i Sara se el va portar agafant-li de la mà impulsivament.

Maria no entenia el que passava i sen va anar darrere d’ells, posant-la a preguntes.

-Es vostè sa mare? L’ha castigat? Podrem jugar després? ...

-No sigues impertinent, xiqueta! – Li va respondre, ajovada, Sara. – Vicent necessita descansar!

I Marcial va detindré a la xiqueta resignant-se.

-Deixa-ho, un altre dia serà. Per hui ja hem tingut prou.

Anaven passant els dies i arribaven els caps de setmana esperant ansiosament la tornada de Samuel, encara que sempre li sorgien inconvenients i mai es presentava. No més cridava per telèfon per a compartir llargues conversacions amb Sara i fer-la sentir desoladament allunyada. S’exaltava cada vegada que parlaven i quan penjava es posava a plorar provocant-li una ansietat, que no més contribuïa en a caure a una depressió.

Marta i Marcial intentaven per tots els mitjans animar-la i procuraven que ella s’integrarà perquè pasara el temps distraient-se amb altres tasques, que no foren soles dedicar-se a Vicent.

A poc a poc, amb molta paciència, tant Sara com Vicent, segons passava el temps s’ aferraven adaptant-se a la dedicació i l’estima que li aportaven. Maria freqüentava compartir amb Vicent una relació on Sara va començar a vore beneficiosa per a la estabilitat del xiquet. S’ obria a ell d’una manera especial, tendra, natural e innocent i a Vicent li ajudava a substituir les seues rabietes per un comportament més adequat. Adquiria un llenguatge més funcional, encara que s’enfilaven pels arbres i se rebolcaven per terra, jugant a trobar formes imaginaries als núvols.

Per a Vicent la estància a la granja s’havia convertit en una experiència molt grata i plasenteria.

A més del seu treball didàctic amb Sara, ajudava a recollir els ous de les gallines, s’encarregava de donar-li el menjar a Apegalós, pentinava als cavalls i tot lo que se li ocorria a Maria, la seguia com un gosset faldes, desfruitant del moment.

Sara començava, per primera vegada a sentir-se feliç. Veia com anava progressant cada dia que passava. I sentia com la vida li havia donar una lliçó. Els sentiments de soledat i estrés, tant del xiquet com d´ella anaven desapareixen a mesura que formaven un vincle amb els demés. Això li donava una nova il·lusió, una porta oberta per una nova esperança.

Samuel es va dignar a tornar acabant l’estiu i després de confrontar amb son pare amb una acalorada discussió,  va comprendre el significat de la gratitud i la família, al vore com Vicent s’interposava entre ells per a que deixaren de discutir i no donava crèdit vent com el xiquet abraçava al seu avi per a protegir-lo. En eixe moment Samuel va sentir una emoció desmesurada que li planava el cor de tendresa, orgull i alegria.

Igual que Sara, descobria una sensació plaent. L’aproximació al fill que els havia distanciat.

Els dos volien recobrar eixa passió que els unia. I eixe amor els donaria de nou força per a continuar lluitant i viure amb ell, per més obstacles que pogueren interposar-se, al voltant de la realitat.

 

 

                                                                                         FI

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]