Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
PauCR
Maristes Girona. Girona
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 El LABERINT DELS RECORDS (PauCR)


Inici: Marina



Capítol 1: Records del passat




La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.



El maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Tot va començar quan una hostessa jove, de cabells llargs i daurats, em va oferir una beguda, mentre volava en direcció a Michigan, acompanyat de la Marina, gran experta en neuropsicologia, qui havia estat guardonada amb diversos premis per diferents articles a la revista “Science” en referència a l’estudi dels somnis i altres temes relacionats amb la ment.

Primer de tot, deixeu-me que em presenti. Em dic Àngel. Sóc alt i prim, ros, de pell molt clara, amb ulls d’un to verdós. Sóc fill adoptiu d’uns pares que treballaven de funcionaris pel govern del president Eisenhower a Sacramento. Em van adoptar als pocs anys de vida. Sembla ser que no coneixien els meus orígens, ja que m’havien deixat a les portes d’un orfenat, una nit freda de febrer, dins d’un cabàs, en pijama i embolcallat amb una manta de cotó, sense cap mena d’identificació ni cap pista que pogués conduir als meus progenitors. Tenia, però, segons em van explicar més tard els meus pares adoptius, una mena de marques en el cap, tènues, que si hom posava una mica d’imaginació podria arribar a intuir la forma d’unes ales d’àngel. Així, va ser com  varen decidir batejar-me amb aquest nom tan bíblic.

 El meu nom no feia, sovint, massa honor al meu comportament i  mai m’hi he avingut gaire amb ells, i reconec que tampoc vaig sentir gaire empatia per la parella que em va criar de la millor manera que va saber.

Com que no podien tenir fills, vaig créixer una mica consentit, com a fill únic que era. Em costava molt fer amistats, si bé parlava sovint, durant la meva primera infància, amb un munt d’amics imaginaris (segons em confessarien de gran).

 També us explicaré que de petit m’havien dut a diferents psiquiatres, ja que de tant en tant, el meu entorn es tornava blanc, com si una boira envaís el meu cervell,  i em venien a la ment records i imatges que jo no considerava meus. Aquests episodis podien arribar a durar de minuts a forces hores.  Els metges varen comentar als meus pares que podria tenir un trastorn d’amnèsia idiopàtica, i que la meva ment intentava emplenar aquell temps amb records inventats. Algun facultatiu, però, va insinuar que també es podria tractar d’una patologia més greu, com seria un cas de doble personalitat.

 I així va ser com vàrem començar a fer un pelegrinatge per múltiples centres mèdics per si podien esbrinar la causa d’aquells trastorns, i curar-los. Tot va ser inútil. Amb el temps, i en no poder identificar el motiu d’allò que em passava, tothom hi va anar posant pell morta.  Jo em vaig acostumar a aquella cosa que em succeïa i aquells episodis de desconnexió de la realitat van anar espaiant-se cada cop més amb el temps, cosa que va fer que m’oblidés pràcticament d’ells.

Curiosament, de jovenet se m’havia despertat un do especial per a la lectura. Quan m'avorria, agafava qualsevol llibre que queia a les meves mans i no el deixava fins arribar al final. De mica en mica, em vaig anar interessant, no sabria dir per què, per temes que feien referència a la ment humana, els nostres pensaments, i els somnis. Durant l’adolescència, vaig començar a llegir un munt de llibres i articles sobre aquests temes, dels més prestigiosos científics.  Vaig fer l’onzè i dotzè grau científic i tot va anar bé, obtenint unes qualificacions excel·lents.

Com que no tenia masses amics i Sacramento no m’entusiasmava gaire,  els meus pares em van apuntar a la prestigiosa universitat de Stanford, on vaig estudiar Medicina. Allà vaig conèixer, per primera vegada  la Marina. Va ser professora meva en l’especialitat de psicologia i, d’ençà el primer dia que va entrar a l’aula, vàrem congeniar molt.  Era vint anys més gran que jo, però no ho aparentava. Tenia la pell molt clara i uns ulls vius i desperts, que amagava darrer d’unes ulleres gruixudes de pasta.  Es podria dir que era un dels seus alumnes preferits. A classe, no parava de preguntar-li coses i d’interrompre-la contínuament, ja que la seva assignatura em fascinava molt. De vegades, entràvem en llargues discussions sobre temes de psicologia que hauria avorrit a més d’un, però no a mi, que m’interessaven d’allò més.

Quan vaig acabar la carrera, vaig decidir formar-me en Psiquiatria a la Universitat de Califòrnia, a San Diego, famosa per les seves investigacions en neurociències. Allí, compartia pis amb altres dos estudiants. El meus pares s’havien quedat a Sacramento i, si bé em pagaven la universitat i el pis, cada cop els anava veient menys. Durant aquella època, anava poc a casa seva, i trucava molt de tant en tant. En acabar, vaig voler completar la meva formació, llicenciant-me en psicologia a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles. Per ajudar a costejar els meus estudis, vaig entrar a formar part d’un projecte d’investigació sobre la ment i els somnis, finançat gràcies a una beca privada. La cap de l’equip d’investigació era la Marina, que havia deixat el seu treball de professora a Stanford i actualment residia a Los Angeles, on feia classes de psicologia a la mateixa universitat on jo estudiava. S’havia convertit en una excel·lent científica i havia publicat molts articles i algun llibre relacionats amb la ment i el significat  dels somnis. No havia deixat la docència i, a més, tenia en marxa un projecte d’investigació que requeria estudiants. Quan em va proposar entrar a formar part d’ell, no vaig dubtar-ho ni un moment.

La meva intenció era independitzar-me del tot dels meus pares i aquella feina  m’oferia la possibilitat de començar a fer-ho. La resta de col·laboradors i jo havíem estat treballant durant força temps en un tema que m’havia apassionat des de la meva època d’estudiant, quan la Marina, un dia a classe va comentar aquella frase que només recordem allò que mai ha succeït.

Aquelles paraules sempre m’havien estat perseguint. Realment, els records que teníem de quan érem petits eren reals? Els podíem distorsionar a través dels relats que ens explicaven els pares, els professors, els companys de viatge? Fins on arribava el poder de la imaginació i la fabulació de la ment? Podien ser aquells episodis viscuts de petit un trastorn d’amnèsia que la ment, amb l’intent d’aparentar que tot anava bé, omplia amb imatges falses? I quin paper tenien els somnis en tot això?.

Era realment un treball de recerca molt interessant i em passava moltes hores al laboratori, amb voluntaris sans que s’oferien a relatar-nos records de la seva infantesa.

Així va ser com vaig començar a dormir poc, a prendre algun estimulant per mantenir-me despert i poder compaginar els meus estudis amb el treball de camp. Al principi només va ser una pastilla,  però poc a poc vaig començar a traspassar els límits del que es podria anomenar vida sana. Vaig començar a saltar-me àpats, dormir menys de cinc hores diàries, deixar de fer el poc exercici que feia, i augmentar el consum de psicoestimulants.

 Allò va ser com un tret al meu cervell. Aquells episodis que havia viscut de petit varen tornar amb més intensitat i durant més temps.  Les imatges i sensacions que no recordava haver viscut envaïen la meva ment, cada cop d’una manera més intensa.

Em veia a mi mateix més gran, amb un altre aspecte, en llocs on no recordava haver estat, rodejat de desconeguts. Això em va començar a amoïnar.

En un d’aquests estranys episodis, no sé com, vaig posar-me molt nerviós, i vaig atacar a un dels meus companys de pis, en Nil, que va haver de rebre uns quants punts de sutura al llavi. Aquest només va ser el primer dels incidents. Uns dies més tard, vaig agredir un dels integrants de l’estudi de recerca, en Jonàs, segons m’explicarien més tard la Marina i altres testimonis.

Jo no recordava res d’aquell incident, només la sensació d’emboirament de la realitat, que em transportava en un passat que no recordava.

Cada cop aquests episodis s’anaven intensificant i, tot i la prescripció de medicació per aquietar la ment, anaven a més conforme passaven els dies.

El rector va avisar els meus pares,  que em varen portar a un centre psiquiàtric de molt prestigi. Em van prescriure uns comprimits antipsicòtics encara més forts i varen recomanar un temps d’ingrés en el seu hospital, per tal de fer-me més proves i apartar-me de l’estrès i de la meva incursió al món de les pastilles.

Semblava un pla molt assenyat. Els experts pensaven que amb repòs, una vida sana, un son reparador, i una alimentació equilibrada, el meu sistema nerviós tornaria, poc a poc, a l’equilibri que havia perdut.
Capítol 2 CAOS
Així es va decidir fer. Em varen apartar dels estudis i de tot allò que podia suposar un risc pel meu sistema nerviós.

Cada dia m’obligaven a passejar pels jardins que rodejaven el centre psiquiàtric, controlaven que no tingués amagada cap substància nociva a la butxaca i una infermera comprovava que em prengués tot el reguitzell de pastilles pautades pel psiquiatre. Hom s’hagués pogut morir d’avorriment en aquell lloc, si no fos per la presència de dos auxiliars de la plantilla del psiquiàtric, en Michael i en George.  Eren molt atents amb mi, cosa que agraïa, tot i que no els coneixia de res.

Aquella vida saludable va fer que, en un primer moment, la meva agressivitat i violència interna anés minvant mica en mica, de la mateixa manera que ho feien aquells episodis de desconnexió de la realitat.

Tothom estava satisfet. Els meus pares venien a visitar-me un cop a la setmana, si bé reconec que això em molestava més que m’agradava. En alguna ocasió, en Nil s’havia presentat al centre (encara tenia marques dels punts que havia rebut per culpa meva) i aparentment semblava haver oblidat l’incident.

El que sí em feia feliç era la presència de la Marina. Quan ella estava prop meu, era com si tot estigués bé. Escoltar la seva veu em transmetia una serenor tan immensa que no sabria descriure-la en paraules. Em sabia greu haver-la defraudat en haver hagut de deixar a mitges aquell estudi tan interessant que estava duent a terme a la Universitat de psicologia. Ella treia ferro a l’assumpte i em reconfortava l’ànima, amb la seva veu dolça i amb l’empatia que emanava de la seva persona.

Semblava que aviat em podrien donar l’alta per reprendre els meus estudis quan, de cop, la situació va tornar a empitjorar. No sabria dir què va ser el desencadenant. De la nit al dia, els símptomes es varen agreujar. Quan vaig entrar al centre psiquiàtric començava el novembre. Ara érem a finals de febrer, un mes fred i gèlid. La Marina feia dies que no venia a visitar-me. En Nil m’havia explicat que estava molt sol·licitada per diverses universitats I no parava de donar xerrades sobre la seva feina. Darrerament  tampoc veia els dos auxiliars, cosa que va accentuar la meva sensació de disfòria.

Quelcom estrany es va apoderar de mi. Tenia la impressió de no ser jo. Em mirava i no em reconeixia al mirall. Vaig intentar fer-me mal. Primer varen ser petites ferides als canells, després a la cara. Finalment, quan les lesions varen ser més greus, em varen lligar i aïllar. Començava a oblidar el meu nom, la meva infància, els coneguts... Somiava i no sabia on acabaven els somnis i on començava la realitat.  El meu cap era un garbuix d’imatges sense sentit. La realitat i la fantasia eren una en el meu atribolat cervell.

Un món que no coneixia començava a fer-se cada cop més evident i intens dins el meu cap. Algú em cridava, però no era Àngel el nom que pronunciava. Plors, llàgrimes, singlots... Estava en un llit, estirat, en pijama, però no era jo, era una persona diferent a mi, més vella, cansada i molt trista. Sentia com sofria, com s’ofegava i agafava aire, com un peix fora de l’aigua al que li queden pocs segons de vida. 

Una tremolor va sacsejar el meu cos, vaig començar a suar...  I,  de cop, una veu. La veu d’una persona que em cridava des de molt lluny:  “Àngel, Àngel...”

Ràpidament vaig obrir els ulls. Era ella, la Marina.

Em va abraçar amb força.

-Hem de fugir d’aquí- va dir- Ajuda’m a incorporar-te. Tinc un permís per treure’t d’aquest lloc i portar-te a Michigan, per fer-te més proves i estudis.  No podem perdre més temps! Potser demà serà tard. 

Jo no entenia res. Era el capvespre i no comprenia  per què la Marina era allí, però dins meu quelcom em deia que amb ella estava segur.

Fent un esforç important, ja que estava sota l’efecte de molta medicació sedant, vaig aconseguir incorporar-me. Amb el seu ajut, em vaig vestir. Llavors em va asseure en una cadira de rodes. En George i en Michael, que causalment estaven de guàrdia, van fer els ulls grossos quan vàrem passar davant d’ells, dirigint-nos cap a la porta de l’hospital. Juraria, tot i la confusió d’aquelles hores, que vaig albirar un lleu somriure de complicitat en ells, quan creuàvem la sortida.

Un cotxe ens esperava a fora. En Nil era el conductor. Va arrencar tan bon punt ens vàrem acomodar en el seient de darrere. Em vaig adormir ràpidament. Les darreres emocions d’ aquell dia havien estat molt fortes. De sobte, un munt d’imatges començaren a gestar-se  en la meva ment, de manera ininterrompuda. Davant meu, una dansa interminable de personatges  pul·lulaven, com papallones prop de la llum. Alguns eren coneguts, com els meus pares adoptius, en Nil, en George, en Michael, antics professors de la universitat... Altres eren totalment aliens a mi: homes i dones de diferents edats, científics amb  bata, com la que fèiem servir al laboratori, també un nen petit, que no parava de plorar.

Em vaig despertar sobresaltat. En obrir els ulls, em vaig adonar que havíem arribat a l’aeroport de Califòrnia.

Un avió estava aturat a la pista d’aterratge, esperant-nos. Es tractava d’una petita avioneta, de poques places.

Em van pujar per la rampa. La Marina m’acompanyava. Hi havia quatre o cinc persones més, a part del pilot i l’hostessa de vol.

Un munt de preguntes se’m van plantejar en aquell moment, però estava massa cansat per ni tan sols intentar formular-les.

Un cop asseguts, l’hostessa em va oferir una beguda. Va ser el darrer que recordo. De cop, tot va quedar en blanc.

L’endemà, quan la infermera va obrir la porta de l’habitació número onze, on se suposava que estava dormint, va quedar bocabadada en trobar el llit buit i les cintes, que m’havien de mantenir lligat, llençades pel terra. Era evident que feia estona que havia abandonat l’habitació.

Es va avisar ràpidament als responsables del centre psiquiàtric. Varen enregistrar tot l’hospital: les habitacions dels altres malalts, la cuina, els lavabos, el menjador, les sales de teràpia... Quan acabaren amb el registre intern, varen anar al jardí. Allí tampoc em trobaren. Varen interrogar a zeladors, auxiliars, tot el servei d’infermeria i de guàrdia d’aquella nit. Ningú no sabia res del pacient de l’habitació número onze.

Finalment varen avisar els meus pares. També contactaren amb els meus amics de pis, no fos el cas que m’hagués escapat furtivament i hagués tornat amb ells. Ni en Nil ni l’altre company d’habitació sabien res d’on jo podia ser, o al menys, és el que varen explicar a la policia quan es va presentar al meu pis, l’endemà de la desaparició.

Els agents també s’aproparen a la universitat de Psicologia de Califòrnia, per si algun company pogués donar informació del meu parador. Ningú sabia donar raó d’on podia ser.  No varen  poder parlar amb la Marina, ja que companys seus docents, van explicar a la policia, que estava de viatge i que havia marxat la tarda anterior, per donar una conferència l’endemà.

Sense pistes, els expertes decidiren que només hi havia la possibilitat que, durant un atac dels meus, l’amnèsia m’hagués pogut portar vés a saber on, fins i tot  podia haver intentat arribar a un barri de mala mort, per tal d’aconseguir una mica d’aquella mercaderia prohibida que havia estat consumint no feia gaire,  i que no era gens bona per la salut.

S’havia d’esperar. Decidiren, però, publicar un anunci a l’apartat de persones desaparegudes per si algú m’havia vist.

Els minuts comptaven i com més tardessin a trobar-me menys possibilitat hi hauria de trobar-me amb vida, segons van informar, a la premsa, agents de policia.

L’avió, però, on viatjàvem no va arribar al seu destí.  Va aterrar en una zona del desert d’Arizona. Quan em vaig llevar, el cap estava a punt d’explotar-me i la Marina no hi era. Érem tres desconeguts i jo, enmig del desert. La resta de la tripulació s’havia esfumat.

Estava somiant o realment ens trobàvem al bell mig d’aquella àrida extensió de terra? Un calfred va recórrer el meu cos.

Capítol 3 L’ORIGEN: ELS RECORDS PERDUTS
De sobte, un sentiment de solitud es va apoderar de mi. Michigan i la meva possibilitat de curació semblava una quimera en aquell moment. La Marina s’havia esfumat i, amb ella, l’esperança en el futur. No entenia res i no podia creure que la meva salvadora m’hagués pogut deixar tirat enmig del no-res. Llavors vaig recordar una frase que ella m’havia dit feia temps, quan treballaven en el projecte sobre els somnis i els seus records en els voluntaris, i que feia referència a que només recordàvem allò que mai havia succeït. Llavors, la seva afirmació em va sorprendre i intrigar a la vegada. Ara, m’aterria.

I si la fugida de l’hospital amb la Marina havia estat només això, un episodi fruit de la meva invenció? Però, per altra banda, no podia ser que algun maquiavèl·lic científic m’hagués raptat del psiquiàtric per estudiar la meva tèrbola ment? També podria tractar-se d’un segrest, si bé els meus pares no eren particularment rics.  Drogat com estava, amb tanta medicació, hauria estat ben fàcil fer-ho. Vaig foragitar aquells pensaments ràpidament. Encara em semblava sentir restes del perfum que portava la Marina. Però, on diantre s’havia ficat? Per què no donava senyals de vida?

Els altres tres passatgers estaven tan desconcertats com jo. Em vaig presentar i també ho varen fer ells. Es deien Rafael, Uriel i Gaziel, i anaven a un congrés mèdic a Michigan.  Teníem més o menys la mateixa edat. També semblaven haver patit l’efecte d’un fort sedant.

De les darreres hores només recordava la Marina i l’hostessa que m’havia servit la beguda. Els tres joves també havien begut el mateix líquid que jo, i no recordaven res des de llavors fins que s’havien despertat, amb un fort dolor de cap.

A fora, una lluna plena majestuosa il·luminava l’extens i àrid desert, conferint una resplendor indescriptible a tot l’escenari, gairebé irreal. Quatre desconeguts dins una avioneta, perduts en el desert.

Vaig agafar instintivament el mòbil de la butxaca. La cobertura era pràcticament nul·la i no vaig poder contactar amb ningú. Els altres tres no varen tenir més sort que jo. Vaig pensar que ja m’estarien buscant en el centre psiquiàtric, però em vaig adonar que ningú imaginaria que havia fugit en avió i menys que estaria en aquest racó de món.

No podíem quedar-nos allí. Sense provisions i sense ningú que ens cerqués, la nostra situació no era el que es podia dir idíl·lica. Vàrem començar a caminar, sense presses, com autòmats, sense rumb fix, on ens portessin les cames, a la recerca d’algun lloc habitat on passar la nit i intentar posar-nos en contacte amb els nostres coneguts.

La Marina m’havia decebut molt. No podia entendre la seva desaparició, ni la de la tripulació i tampoc el motiu que ens haguessin drogat.

La travessia quilomètrica es presentava incerta. Caminarem junts moltes hores. Necessitàvem una bona dosi de cafeïna, que no teníem, però no defallirem. Pel camí, mentre parlàvem per allunyar les pors i mantenir la moral alta,  els meus inesperats  companys de viatge em confiaren que també havien patit alguns episodis de desconnexió  semblants als meus, si bé molt menys intensos i que no afectaven el seu dia a dia. Curiosament, tots érem adoptats i havíem cursat estudis de psicologia o psiquiatria. M’havien explicat que eren a l’avió ja que havien rebut una invitació per participar en un congrés sobre neurociència a Michigan. Masses coincidències, pel meu gust, va ser el primer que em va passar pel cap, però estàvem molt cansats per reflexionar-hi i encara no ens havíem refet del tot de l’efecte dels somnífers que ens havien administrat.

Mentre caminàvem, somiava amb una acollidora cafeteria, amb els brioixos acabats de fer i un cafè exprés ben carregat. Els ulls ens pesaven com lloses i les nostres forces començaven a flaquejar. Portàvem més de vuit hores caminant.

Durant la travessia pel desert en alguna ocasió em venien a la ment algun record confús, que ràpidament refusava. Necessitava el cap ben clar per intentar sobreviure en aquella trampa de sorra.

Sense adonar-nos, els quatre anàvem a l’uníson cap a un rumb no conegut. Curiosament, però, en cap moment ningú de nosaltres va posar cap objecció  a la ruta que traçaven els nostres peus cansats.

Tot i la incertesa del moment , quelcom  em mantenia ferm i serè, confiat. La mateixa sensació tenien els altres membres d’aquella estranya associació temporal.

Ja portàvem molta estona caminant. La llum del sol havia deixat pas a l’ocàs. Les nostres forces començaven a defallir i la set i la gana començaven a manifestar-se. De sobte, vàrem albirar unes llums que procedien d’un edifici que, vist des de fora, hom pensaria que estava abandonat.

Ens dirigírem ràpidament al lloc que podria  ser la nostra salvació.  

Quan m’apropava un munt d’imatges varen començar a bombardejar el meu cervell. Imatges confuses d’una estança repleta d’aparells mèdics: sensors per detectar la freqüència cardíaca i la tensió arterial, equips per realitzar electroencefalogrames, aparells de ressonància magnètica, tubs d’assajos en un enorme laboratori de recerca... Em vaig posar les mans al cap, ja que tenia la sensació que m’havia d’explotar.

Quan em vaig girar, em vaig adonar que en Rafael tenia la mirada perduda, i l’Uriel i en Gaziel estaven molt pàl·lids, a punt de caure marejats. Vaig cridar-los i vaig sacsejar en Rafael amb força. Finalment varen reaccionar i em varen explicar que havien experimentat quelcom estrany en acostar-nos a aquell complex edificat. Com jo, havien vist imatges que no sabien explicar i que els havia trastornat profundament.

Un tancat rovellat rodejava aquella estructura. Una remor llunyana semblava procedir de la mateixa i, mentre ens apropàvem a les instal·lacions,  una marea de sorolls (que no sabíem identificar) anava pujant d’intensitat.

A mesura que ens acostàvem, el cor se’m accelerava cada cop més. Tot i la por que experimentàvem, la gana i la son podien més que qualsevol sentiment. Vàrem saltar la tanca i vàrem entrar a dins d’una de les sales, a través d’una finestra trencada. Sense saber com, vaig trobar de seguida la cuina de l’edifici i vam refer-nos amb els queviures  que vam trobar dins de la nevera. El fet de trobar aliments frescos, ens va fer pensar que l’edifici estava habitat.  Per això, un cop saciats, vam decidir buscar els habitants d’aquell lloc. Sota els nostres peus hi havia una petita trapa que vàrem obrir. 

Vam baixar les escales i ens vam dirigir al soterrani.  Al final de les mateixes hi havia una altra estança, una mica fosca. Ens vam separar per enregistrar l’edifici.

El primer que vaig trobar va ser un dormitori, el qual em va resultar familiar. Tot d’una, vaig perdre el món de vista. Imatges sobre aquella habitació, sensacions adormides respecte els passadissos recorreguts...  es barrejaven amb antics records adormits.  Poc a poc el passat es va anar reordenant en la meva ment i em vaig fer la pregunta sobre qui realment era jo.

Quan vaig obrir els ulls estava estirat en un llit, recuperant-me. Un sanitari em prenia la tensió i em mirava les constants.

Vaig començar a interrogar-lo. Volia que m’expliqués tot sobre el meu passat i els meus orígens. Llavors, tranquil·lament, em va conduir a una gran sala d’estudis genètics, plena de materials mèdics i també provetes que contenien embrions.

I allà hi era ella, la Marina. Em va fer asseure i em va explicar que era la meva tia. Al mateix temps, em va revelar que el seu pare, el meu avi, havia estat un gran científic de gran renom que havia treballat en recerca genètica i, que per una qüestió ètica, havia estat degradat i humiliat. Llavors, s’havia instal·lat en aquest complex del desert d’Arizona on treballava clandestinament fent recerca sobre la ment i la possibilitat que, en el futur, es poguessin realitzar transplantaments cerebrals de donants morts. Malauradament un càncer terminal de pàncrees havia truncat prematurament els seus estudis, força avançats. Ell i els seus col·laboradors havien aconseguit obtenir tres embrions a partir dels seu semen i òvuls de donants anònimes amb la intenció d’injectar cèl·lules pluripotencials  del  seu cervell, immediatament en el moment del seu òbit per mirar de perpetuar en el temps tots aquells coneixements que la ciència es perdria amb la seva mort. Així es va fer i, fruit d’aquell experiment, eren els meus tres acompanyants de l’avió: en  Rafael, l’Uriel i en Gaziel, que havien estat donats en adopció als pocs anys de vida. Si bé els tres tenien un coeficient intel·lectual superior a la mitjana i es desenvolupaven bé en les seves respectives feines, els records del seu pare eren minsos així com el seu potencial intel·lectual. Llavors, la Marina em va explicar que jo havia estat l’experiment més brillant d’aquell projecte anomenat “Àngels i serafins”, d’aquí el nom de tots nosaltres. Llavors em va relatar que just en els moments terminals de la vida del meu avi, la  seva germana,  la meva mare, havia patit un accident de trànsit. En aquella tragèdia els meus pares varen morir i jo vaig quedar en coma irreversible. Davant aquella desgràcia, els científics col·laboradors del projecte  i ella mateixa havien decidit trasplantar-me bona part del cervell del meu avi, com a darrer recurs. L’experiment havia estat un èxit, però jo necessitava una família i, quan vaig tenir quatre anys, vaig estar donat en adopció. En George i en Michael formaven part del programa científic i havien estat vetllant per mi durant l’estada al psiquiàtric. La meva tia, a més de donar classes a la Universitat , sempre havia estat prop meu, com em va relatar i havia autoritzat la intervenció, ja que era l’últim recurs per salvar-me la vida.

Darrerament, però, s’havia preocupat molt pels episodis de col·lapse mental que patia i per la meva incursió en el món de les pastilles, així que havia decidit dur-me a aquestes instal·lacions per tal que els científics la poguessin assessorar.

En el darrer moment, però, s’hauria decidit que pel meu bé psíquic, era millor que anés recuperant poc a poc els records del meu avi, si així havia de succeir, en lloc de dir-me la veritat de cop.  

Ara començava a entendre tot el que em passava: les visions que patia des de petit, les meves desconnexions... tot quedava explicat. La vida m’havia donat una segona oportunitat. Tenia una gran facilitat per aprendre, m’agradava el que feia: la recerca, igual que el meu avi i poder ajudar als altres. La possibilitat de dedicar-me als transplantaments cerebrals era quelcom que no havia passat pel meu cap, de moment, però estava viu i era fruit d’un miracle, si es podia dir així.

Vaig passar sis dies en aquelles instal·lacions, aprenent i observant, recordant moments viscuts, acomiadant-me del passat. Potser tenia part del cervell del meu avi, però el cor era el meu i volia tornar a la meva vida, això sí, lliure de tòxics.

El tretze de maig de 1980 vaig tornar a la civilització. Els pares em vam treure del psiquiàtric, ja que els vaig comentar que havia estat segrestats i drogat contra la meva voluntat, però que finalment havia aconseguit escapar. No vaig explicar mai el que havia passat de debò.

Amics, companys i mestres s’alegraren de tornar-me a veure novament a la Universitat. No vaig perdre el contacte amb la Marina, si bé aquell llaç tan fort que m’unia amb ella va quedar malmès  la nit de la revelació. De vegades, en algun congrés, coincideixo amb en Rafael, Uriel i en Gaziel, que fan la seva vida independents un dels altres.

Aquest és l’inici de la meva vida real, com a Àngel, i el final del tèrbol passat del meu avi, tot i que sempre li estaré agraït per haver existit.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]