Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Sentiments en paper
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Camps de maduixes
Camps de maduixes
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 85495
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.



Una veu de la qual, entre murmuris, l'home va poder distingir el nom de la seva dona. Cada vegada s'escoltava més i més fort, fins i tot, aquella veu que només repetia un nom, semblava que no sortia de l'auricular de l'aparell, sinó dels voltants de les parets de l'habitació en la qual es trobaven. Es tornava aclaparador i li va començar a entrar por. Va penjar. Deixà ràpidament el telèfon a la tauleta i li dirigí una mirada a Kayla, la seva dona, la qual l'estava mirant amb una cara de pànic, no va poder donar-li una explicació a la seva esposa sobre el perquè d'aquella trucada, així que es va assegurar de que no hi havia ningú més a la casa i, com si res hagués passat, es posaren a dormir intentant oblidar aquell mal tràngol.



A les nou en punt sonà el despertador de la Kayla, es va aixecar de seguida i després de dutxar-se i desdejunar es preparà per anar a treballar a l'oficina. D'altra banda el Maddox, l'home de la Kayla, va quedar a casa ja que era el seu dia lliure. L'al·lota va treballar arreglant paperassa fins a dos quarts de tres quan va anar a a dinar a la cafeteria. Al tornar a l'oficina es fixà en què havia rebut un missatge al seu correu electrònic personal, era anònim. L'obrí. Només hi havia escrita una sèrie de cinc nombres; un vuit, un cinc, un quatre, un nou i un altre cinc. Va pensar que havia de voler dir aquell missatge, cap dels treballadors tenia accés al seu ordinador i el seu correu personal no el sabia molta gent. Un calfred li va recórrer el cos, tendria alguna cosa que veure això amb el de la trucada de la matinada? Va llevar-se de seguida aquell pensament del cap i va eliminar el correu de l'ordinador.



Va estar fins a les onze de la nit treballant en la oficina. En sortir, agafà el cotxe i començà a conduir cap a casa seva. Els carrers estaven foscs i no es veien més que un o dos vehicles de tant en tant, era tard i la gent ja havia acabat la feina feia hores, a més a més no era època de turistes i a aquella ciutat no hi havia molt ambient per les nits. L'única cosa que guiava la noia era la llum, dispersa per la boira, dels fanals i aquella Lluna plena que resplendia tanta lluor. Mentre conduïa començà a reflexionar sobre aquella sèrie de nombres que li començaven a causar una sensació aterradora, tot i que va eliminar el correu de l'ordinador, no va poder esborrar-ho del seu cervell... vuit, cinc, quatre, nou, cinc. Tan sols ho havia llegit dues vegades, però van ser suficients perquè se li quedés gravat en la ment i ho repetís per si mateixa contínuament com un disc ratllat. La imaginació de la Kayla li va jugar una mala passada quan va començar a veure els nombres, que apareixien en el missatge, representats en les senyals de trànsit. Se li va gelar la sang, començava a marejar-se, va decidir trucar al seu home però cap veu va interrompre els greus sorolls de la trucada que es repetien constantment. No li quedava altre opció que aguantar.



Va sentir un gran alleujament quan, vint minuts després, va arribar i va aparcar a casa seva sana i estàlvia. Quan baixà del seu Ford Fiesta i es dirigí a la casa, es fixà en una cosa, li va estranyar veure, des de l'exterior, tots els llums de l'interior apagats, però no li donà importància. Així que tot seguit, va pujar lentament les escales cap a la porta, agafà les claus de la bossa que li penjava de l'espatlla i n'introduí una en el pany a poc a poc. Agafà el pom amb la mà dreta i esperà cinc segons. Per què dubtava? Donà dues voltes exactes a la clau i va empènyer la porta cap a dins, la qual va obrir-se juntament amb un grinyol. La Kayla va cridar el nom del seu marit, per assabentar-lo de que havia arribat, però no es va escoltar cap resposta, així que tornà a repetir el nom vàries vegades més mentre anava avançant pel fosc passadís en busca d'un interruptor. Quan ja encengué el llum pujà acuradament les llargues i amples escales, amb compte de no ensopegar amb els seus propis peus. Connectaven el primer pis amb el segon, on es trobava el dormitori i els dos banys personals. Una vegada dalt, es va dirigir a la porta del dormitori lentament i va veure que aquesta no estava oberta, la qual cosa li va semblar estrany perquè ningú dels dos solien tancar-la. La dona va posar la seva mà sobre el pom, estava fred, tan fred que fins i tot li arribava a cremar. Quan va decidir obrir la porta, va notar que l'objecte sobre el que tenia la mà començava a inclinar-se, va retirar la mà ràpidament i va retrocedir dues passes. La porta es va obrir amb brusquedat...
Capítol 2 Hedie
Una figura fosca es va quedar parada davant de la Kayla, qui només va tornar a agafar aire després que aquella silueta pronunciés les cinc lletres que formaven el seu nom i, que encara que fora en to interrogant, li va bastar per reconèixer al Maddox.



De seguida la Kayla va demanar-li explicacions del perquè no havia agafat la seva trucada. El seu home va explicar-li que estava veient una pel·lícula de por amb els auriculars i per això no va sentir sonar el seu mòbil. Va ser allí quan la noia va aconseguir donar-li una lògica a per què estaven tots els llums apagats així com la porta de l'habitació tancada, i és que sovint el Maddox veu pel·lícules de terror, ja que és el seu gènere preferit, i per donar-li més realitat al film sol apagar els llums i tancar-se en el dormitori.



Després d'haver-se disculpat diverses vegades per no agafar-li la trucada, li va demanar què era el que volia. La Kayla no va voler contar-li el que li havia passat de camí a casa amb el de les senyals i el seu mareig, així que li va dir que ja no necessitava res i que no era urgent.



Mentre baixaven les escales cap a la planta baixa, l'home li va dir a la seva parella que ell ja havia sopat, havia preparat espaguetis i n'hi va oferir. Però la Kayla va rebutjar-ho i li va explicar que no es trobava gaire bé i que aniria al llit directament. Així ho va fer, primer va anar a la cuina a beure un got d'aigua, pujà els esglaons a poc a poc i entrà al seu dormitori sense rentar-se les dents, ni llevar-se el maquillatge. Es va asseure al cantó del llit i es va llevar aquells tacons que li havien fet tantes ferides en els peus que qualsevol diria que era ballarina. Els deixà tirats en el sòl i començà a llevar-se l'uniforme de treball. Aquella roba que li feia veure's igual que tots els altres treballadors de l'oficina, la roba amb la qual no podia expressar qui realment era. El va doblegar mitjanament bé i el posà al terra juntament amb les sabates, al veure que el pijama no estava a peu del llit on l'havia deixat, va decidir posar-se a dormir com estava. Va recolzar el cap en el coixí i es va tapar amb la pesada manta de plomes. Va tancar els ulls de seguida i mentre es dormia va començar a somiar.



Al principi no es distingia res, tot eren coses confuses i sense sentit, fins que les peces s'anaven ajuntant. Va veure una nena, jugant en un gran parc, sobre la gespa. Semblava una nena feliç que jugava amb les seves nines. Feia sol, calor, no hi havia vent. Un típic dia d'estiu en el qual la gent no té res a fer i passegen de costat a costat sense cap preocupació. Però de sobte, un sentiment de pànic la va envair, el jardí es va convertir en una sensació desconeguda i terrorífica, va sentir que alguna cosa l'agafava per la panxa i li tapava la boca, era com si una serp li estigués embolicant tot el cos. Volia cridar, però no podia, ja només ho veia tot negre quan començà a escoltar el seu nom repetides vegades, fins que va aconseguir obrir els ulls i tornar a la realitat. Allí estava, el Maddox baixant-li una fina samarreta per la panxa mentre intentava despertar la Kayla. L'home li explicà que li havia posat la samarreta en adonar-se'n que només estava en roba interior. La Kayla l'hi va agrair l'acte i el Maddox, després de veure que suava, li va demanar si es trobava bé, la qual li respongué que només havia estat un malson en el qual apareixia una noia jugant en un parc. No li donà més detalls ni li explicà res més. El Maddox li va dir que es tranquil·litzes i que es ficàs a dormir un altra vegada. Però no va tornar a tancar ni un ull en tota la nit, no entenia perquè l'havia aterrat tant aquella simple escena del malson com per alterar-la tant.



Per el matí la Kayla va anar a desdejunar a una cafeteria a prop de l'oficina on treballava. Va demanar un cafè amb llet i un croissant. Mentre esperava que el cambrer li portés el que li havia encomanat va agafar el periòdic que hi havia sobre la taula i començà a llegir atentament. Aviat li portaren el líquid marró i la brioixeria. Bevia a poc a poc el cafè per no cremar-se mentre passava de pàgines. Quan ja havia acabat el menjar i arribà a la darrer fulla del diari va reparar en un article que hi havia publicat, li va semblar rellevant, tenia com a títol "Nombres per lletres". No li va donar temps a llegir-lo ja que va pagar al cambrer de seguida i va sortir corrent en veure en el seu rellotge que faltaven cinc minuts per començar la feina.



Quan es va asseure en la cadira al davant del seu escriptori de l'oficina li va arribar un missatge al mòbil, era de la seva mare: "Hola Kayla! Fa molt que no parlam, et ve de gust que et truqui aquesta tarda per xerrar un poc?". No podia contestar ja que no estava permès escriure missatges personals en hores de treballs tret que fos una emergència. Però la noia va enviar-li un breu i ràpid "Ok" a la dona que tant trobava a faltar. I també ella ho feia, moltes vegades pensava en les coses que havien passat juntes, els dies de compres, els passejos per la platja... La seva mare sempre li feia endevinalles amb les que la Kayla es posava a pensar tant que fins i tot passava nits sense dormir per endevinar aquell galimaties, tot i que finalment sempre aconseguia encertar la resposta. Sempre li deia que en la vida hi ha moltes endevinalles preparades per ella... De sobte se li passà pel cap la sèrie de nombre del missatge anònim: vuit, cinc, quatre, nou, cinc... Al seu cap li vengué la imatge del títol de l'article del diari que havia llegit a la cafeteria: "Nombres per lletres". Cada nombre de la sèrie representava una lletra! Però quina corresponia amb cada número? Estava clar que el missatge tenia un sentit... era una endevinalla.



El cap passava per cada oficina per veure com anava tot. La Kayla duia quinze minuts allí dins i no havia ni començat. Va aïllar la idea dels nombres i les lletres del seu cap, i va intentar centrar-se en la seva feina. Les hores pareixien ser eternes i li costava cada vegada més mantenir la seva ment on tocava. Va sentir-se alleujada al veure que eren les tres de la tarda, ja havia acabat el seu dia de feina, que per sort aquell dia només durava sis hores. Va agafar el seu Ford Fiesta i es dirigí cap a casa mentre es tornava a preguntar el dubte que s'havia transformat en una de les típiques preguntes que et lleven la son de tantes nits. Duia la radio del cotxe encesa durant el trajecte, després de deu minuts avorrits d'uns polítics xerrant va començar a escoltar-se música, era la melodia de la cançó preferida de la Kayla, aquella música va inundar cada mil·límetre del vehicle. Era una cançó especial per a ella des de el primer dia que la escoltà, tenia una cosa misteriosa, però encara no havia descobert el què. El trajecte va ser ràpid i tranquil, arribà a casa en tan sols trenta minuts.



Una vegada a la seva llar va preparar-se el dinar: una tallada de salmó amb arròs i bròquil. Un plat típic de la seva infància. Quan ja va tenir preparat l'aliment es posà a menjar. Aquell dia el Maddox estava treballant i per tant no varen menjar junts. Quan la Kayla ja havia gaudit fins l'últim gra d'arròs, va netejar el plat, va rentar-se les dents, pujà al seu dormitori i es va asseure davant l'escriptori. Estava esperant la trucada de la seva mare. Mentre esperava va decidir desxifrar aquells curiosos números que l'havien aterrat per tants moments. Sabia que cada nombre era una lletra però no sabia quin nombre representava cada lletra, només va aconseguir deduir que els dos cincs de la sèrie devien ser la mateixa lletra. Mentre pensava, cantussejava la seva cançó preferida que se li havia quedat al cap des que l'havia escoltada al cotxe... "en l'ordre de l'alfabet, en l'ordre de l'alfabet, turu ru ru ru" De sobte se n'adonà de com podia haver estat tan estúpida de no pensar en allò. Cada nombre representava una lletra, en l'ordre de l'alfabet, l'un és la "a", el dos la "b", el tres la "c" i així successivament.



Una vegada va aplicar aquesta norma a la sèrie de nombres del correu, va obtindre una mescla de lletres que pareixien ser el nom d'una persona... Hedie. No coneixia ningú amb aquell nom... La melodia d'una trucada del mòbil de la Kayla va interrompre els seus intents d'associar aquell nom amb algú, era la trucada que esperava de la seva mare.
Capítol 3 La retrobada
Va estar una bona estona parlant amb la seva mare sobre tot tipus de coses, des de política fins a les noves tecnologies, passant per malalties, emocions i fins i tot sobre la contaminació. La seva mare, era una dona fidel, sàvia, honesta i tenia molt de sentit de l'humor. Era sensible però no li agradava mostrar-ho i tan sols gent de molta confiança coneixia aquella cara oculta seva. Físicament, a part del blanquíssim color de la seva pell destacaven els seus profunds ulls blaus. Era el que més brillava de tot el seu ser. A més tenia el pèl llarg i marró, però sobretot molt llis, com el mar que es dibuixa en els seus ulls. No era de gran altura i per això Kayla tampoc havia arribat mai a mesurar més d'un metre seixanta-cinc centímetres. La noia trobava a faltar molt a la seva mare. Des que s'havia mudat a la casa d'en Maddox, ja no es veien diàriament com anys enrere. Ja no menjaven junts ni sortien a donar passejades... semblava que la seva mare pensava el mateix en aquell moment ja que amb veu baixeta i tímida va preguntar a la seva filla si volia anar a passar un cap de setmana al seu costat. La Kayla molt emocionada li va dir que sí xisclant d'emoció. L'Arlet, la seva mare, va quedar sorpresa després d'escoltar aquella veu que havia saltat del telèfon. Quan la seva filla se n'adonà que se li havia anat de les mans aquell crit d'entusiasme, es va disculpar avergonyidament. Acabaren acordant l'hora de trobada a la casa i finalment després de tanta estona amb l'orella aferrada a l'auricular d'aquell aparell, van penjar. La noia es va espantar en veure que ja havien passat dues hores i començava a fer-se fosc. Feia molt de temps que no xerrava tanta estona amb la seva mare.



La Kayla li comunicà al Maddox la idea que tenia de passar el cap de setmana a casa de la seva mare aprofitant que no treballava. El divendres en sortir de la feina es prepararia i agafaria el cotxe cap al poble on viu l'Arlet.



Era divendres i ja havia sortit de l'oficina, també ja havia dinat. Va agafar tan sols unes dessuadores, uns pantalons, el pijama i utensilis personals, que va posar en una petita maleta. Es va acomiadar del seu home amb un llarg petó i es va asseure en el còmode seient del seu Ford Fiesta. Va posar el disc d'una de les seves bandes preferides i va començar el trajecte. Tot just li quedaven quinze minuts per arribar, el Maddox la va cridar. La Kayla es va espantar en veure la trucada del seu marit, però en escoltar una veu molt tranquil·la, va saber que no era una emergència. Van tenir una curta conversa sobre el viatge, a més el seu noi volia saber si anava tot bé i si necessitava alguna cosa. A la Kayla li enamoraven els petits detalls i Maddox era especialista en això.



Va sentir com si hagués viatjat en el temps quan va aparcar el cotxe al pàrquing davant d'aquell habitatge blanc de finestres marrons. Milers de records, sentiments i emocions van recórrer el seu cos produint-li una gran esgarrifança. Va recordar un petit gronxador que li havia instal·lat el seu pare per l'aniversari del seu desè any de vida en la part dreta de la casa. Va somriure en moure el cap lleugerament i veure que allò que havia recordat estava encara allí posat, en la realitat. Va sortir del cotxe, va treure del maleter el seu equipatge i es va dirigir cap a les escales. Dos llums a prop de la porta es van encendre. Va tocar el timbre, res va sonar, estaria trencat? Va decidir donar-li tres suaus tocs a la llisa porta de fusta d'avet recentment envernissada. Tampoc va aparèixer ningú. Però just quan anava a tornar a repetir els seus moviments, la porta es va obrir i la figura d'una dona major va aparèixer davant ella. La Kayla, sense pensar-ho, es va llançar, als seus braços estrenyent fortament. El perfum de la seva mare la va inundar i es va sentir totalment en pau. No hi havia persona que li fes sentir més tranquil·litat que aquella dona.



Després d'instal·lar-se en una habitació lliure que hi havia prop de la sala d'estar, va anar a la cuina on l'hi esperava, per descomptat, el sopar de la seva infància. Salmó amb arròs i bròquil. El mateix menjar que havia menjat feia poc però amb un gust totalment diferent. Estava al punt perfecte de sal, el bròquil al punt de cocció, el salmó estava sucós i l'arròs com sempre boníssim. Encara que el que més marcava la diferència, era que la seva mare ho preparava amb amor. Des de sempre li havia agradat la cuina ja que també tenia molta creativitat i inventava noves receptes de tant en tant. Mentre menjaven, van xerrar sobre mil temes i van acabar la nit amb dolor de galtes de tant riure.



Al dia següent la Kayla es va despertar a les deu, quan va sonar l'alarma del seu mòbil. Havia quedat en una hora amb la seva mare, així que havia de fer via si volia arribar a temps. Poca estona després van sortir de casa, mare i filla. Anaven a fer una passejada pel poble. Van passar per un camí que travessava el bosc. Els arbres eren altíssims i molts ja tenien les primeres flors de la primavera. A més, diversos tipus de flors li van cridar l'atenció. En va reconèixer unes de color blanc en recordar que eren les que li havia regalat el Maddox el dia del seu aniversari. Després de travessar aquella bella flora, van arribar a un parc, amb molta gespa de color verd intens. En veure aquell escenari, la Kayla es va parar de sobte, una suor freda va recórrer el seu cos. L'Arlet li va mirar espantada, es va acostar a ella per veure que li passava. El somni, el somni de la nena amb les seves nines en un parc, era en aquest mateix! La seva mare li va preguntar si es trobava bé i li va dir que sí, que no li passava res, no volia que pensés que havia desenvolupat problemes mentals. Es van endinsar en el parc i la Kayla cada vegada es sentia més marejada i espantada de tant pensar en aquells successos irreals. Per allunyar-se ja d'aquell lloc va proposar anar a menjar a algun restaurant que hi hagués pels voltants. A la seva mare li va semblar una bona idea i després de pocs minuts es trobaven assegudes en la taula d'una famosa pizzeria italiana de la zona anomenada "Pizzeria Picollini". Van demanar una funghi per compartir, ja que les racions solien ser bastant grans, i dues begudes. La Kayla va comprovar que el cuiner d'aquell local també preparava el menjar amb amor, perquè li va semblar la pizza més bona que havia tastat mai.



Quan van arribar una altra vegada a casa, l'Arlet li va parlar a la seva filla del seu gran hort que hi havia en la part posterior de la casa. Li va explicar que cada diumenge anava al mercat del poble a vendre les collites i que gran part dels seus diners sortia d'aquest negoci. La Kayla va voler anar a veure'l i a la seva mare li va semblar una bona idea.



Van sortir per la porta davantera, van passar pel petit parc que hi havia al pati, on també es trobava el gronxador i van acabar en un gran camp ple de plantes. L'Arlet sabia que a la seva filla li encantaven les maduixes amb nata i per això la va portar a la part on estaven sembrades aquelles petites fruites vermelles que, justament en aquella època, ja estaven perfectament madures. Li va preguntar amablement si li venia de gust collir-ne unes quantes i després prendre-les a casa amb una mica de nata, així com a ella li agradaven. Va afirmar molt il·lusionada i van començar amb el seu treball. Van decidir entrar a casa quan el sol va començar a amagar-se darrere d'aquelles altes muntanyes que envoltaven la zona.



Van dipositar les dues cistelles de maduixes en la taula de la cuina. La Kayla s'ocupava de rentar-les i seguidament la seva mare les tallava en petits trossos i les posava en dos plats. Finalment li van afegir la nata. Mare i filla van quedar molt satisfetes del bon treball en equip que havien realitzat. Van tastar el menjar, cada cullerada d'aquella mescla feia gaudir increïblement a la Kayla. Però va baixar dels núvols quan es va adonar que cap cadena li envoltava el canell. Es tractava d'una polsera de la qual la noia mai se separava, sempre la portava posada, era impossible desenganxar-la d'ella, com una part del seu ser, una petita cadeneta d'or que brillava molt que li havia regalat el seu avi pocs dies abans de morir, era l'única cosa que li quedava d'ell. Havia perdut l'últim record d'aquell gran heroi que durant molts d'anys li va fer companyia.



Començava a sentir-se buida, sola, trista. Però va prendre la ràpida decisió de sortir a buscar el seu tresor a l'hort. Segur que havia estat allí on se li havia caigut, mentre collia maduixes. A la seva mare no la va arribar a convèncer la idea, però en reflexionar i adonar-se'n de l'important que havia de ser per a ella, li va donar una jaqueta i una llanterna perquè hi pogués veure més fàcilment. Quan va sortir, una gruixuda paret de fred li va copejar la cara. Va mirar el termòmetre que penjava en la paret. Menys dos graus. Feia temps que les temperatures no baixaven tant. Però a la noia no li va importar això i va començar la recerca en un extrem del camp. Mentre anava avançant només mirava cap al sòl. Intentava escalfar-se la mà que no subjectava la llanterna posant-la en la butxaca de la jaqueta, ja que de tant fred va deixar de sentir-la. Caminava i caminava sense trobar rastre de la seva joia, on li hauria caigut? Es va allunyar una mica del camp i va buscar pels voltants. Va arribar fins i tot al carrer oposat a la part posterior de la casa. Tot començava a il·luminar-se gràcies a els llums dels fanals. Va donar uns passos per acostar-se a una senyal que indicava el nom del carrer. Hedie. El carrer es deia Hedie. Volia començar a córrer, escapar. Sabia que en aquest lloc no estava fora de perill, no estava segura allí. Però els seus peus no es movien, se li van quedar clavats en el sòl com dos llargs cargols. Des que havia desxifrat el correu electrònic i li havia sortit aquell nom de persona tan estrany, no li havia donat més importància, ja que pensava que malgrat els ensurts que li van fer passar aquells nombres, hauria estat un error al enviar el missatge. Va començar a sentir el mateix que aquella nena en la gespa, amb la seva nina a la mà, del somni. La Kayla també estava allí com la nena, però amb la llanterna a la mà i en la carretera en comptes del parc. Quan de sobte va deixar de veure la llum dels fanals i tot es va tornar negre, sentia que queia. Una veu va inundar l'ambient. Era una veu opaca. Va reconèixer la veu, era la que va escoltar dies enrere quan el Maddox va agafar la trucada aquella tant de matí... Es va escoltar perfectament les paraules que aquell pronunciava. Cada lletra de la frase li tallava la sensible pell que tenia: "Des de la infància porto intentant atrapar-te, però sempre t'escapes, no has estat tan fàcil de capturar com el teu avi".

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]