Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Jerusalem_Costa
IES Costa i Llobera. Barcelona
Inici: Marina
Bella Ciao
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Fugir
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l'inici, que en aquest cas és el final.

Al maig del 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia. O això creien.



***



Era un 11 de desembre de 1979 al meu institut de Barcelona.

- Nil, has tret un tres.

- Com?

El professor d'Empresa m'havia posat un tres de nota final del primer trimestre i no me'l mereixia. Mentre repassava el full de càlcul exposat al suro de la classe amb totes les nostres notes el Dani em va venir fent vots, lluint el seu nou. Aquella havia estat la meva pitjor nota en una avaluació del que portava de batxillerat. M'havien dit que el social era més fàcil però no comptava amb l'escòria d'Economia o Matemàtiques i els seus profes amargats. La mania que em tenien era important i era clar que es devia a la meva forma de fer les coses, que no era la ortodoxa però funcionava (no en totes les assignatures pel que es veia).

- Com que has tret un tres?

- Doncs sí, mama. Com ho sents. Però que jo he fet tota la feina, el que passa és que...

- És que res! T'has de posar les piles d'una vegada, no arribaràs a cap lloc. Un tres, quina vergonya, oblida't de la consola i res de recreatives, durant...

- Però mama!

- ... durant un mes, si repliques dos.

- Mama ets molt injusta, tu saps que hi poso esforç, no? És el professor que em té una mania que es veu des d'Austràlia...!

- Dos mesos. Torna i et quedes sense anar a veure el teu ''amiguet'' a l'estiu.

I així és com la meva mare va decidir que no aniria a Irlanda el proper estiu, a veure un dels meus millors amics que feia uns tres anys que hi vivia i que, cada juliol, anava a visitar. Això em va emprenyar molt, com em podia privar d'una cosa així. Paradoxalment, una setmana després no em va saber tan greu aquesta prohibició, fet que va donar lloc a la tercera desgràcia gairebé consecutiva: després de dues setmanes sense parlar-nos, ens vam trucar el meu amic irlandès i jo i, per una tonteria, ens vam discutir. Era no-se-que de que no em preocupava per ell, que l'havia oblidat i, en definitiva, que aquest any no em convidaria a casa seva sinó que invitaria al Pau Ribau, un nen que no tenia ni una dècima de l' amistat que tenia amb el meu amic, que es deia Marc. No m'ho creia, així que vaig insistir però va ser inútil: ja estava fet. Vaig penjar el telèfon sense acabar d'escoltar-lo, no volia sentir cap paraula que sortís d'aquella boca de traïdor. Vaig córrer cap al lavabo maleint-lo i vaig mirar-me al mirall després de rentar-me la cara. Un cop allà vaig observar el meu rostre, els meus llavis abrinats ara es tancaven de ràbia i les meves celles arrugades i frunzides demanaven venjança. Aquella mateixa tarda vaig quedar a plaça del Sol amb l'Aina, l'Olga i l'Oriol per posar-lo a parir. No li vaig dir res al mateix Marc, que és el que hauria d'haver fet: era un covard. En pocs dies la visió que tenien els meus companys del meu amic catalano-alemany va canviar radicalment fins al punt de que tothom va començar a creure que realment era un mala persona, un hipòcrita. Es podria considerar que aquesta va ser la meva venjança.

Amb el pas dels dies, el meu grup d'amics, l'Olga, l'Aina i l'Oriol, es va començar a separar. Em vaig adonar just un dia abans del 31 de desembre, quan es va fer oficial que l'Aina i l'Oriol sortien. No em va sorprendre en absolut, ja feia temps que s'agradaven mútuament. Vaig passar el cap d'any sol, amb ma mare, però em sentia sol. Els últims caps d'anys els havia passat amb ells, però aquella vegada la parelleta volia celebrar l'any junts a Salou. Fantàstic, a sobre pretenien expressions com ''ostres, que bé'' o ''me n'alegro per vosaltres''. La gent quan està enamorada es converteix automàticament en un ésser egoista que, o no parla amb ningú més que amb la persona ix, o no para de parlar d'aquesta a tot arreu. El pitjor és que a la gent li interessen les històries de parella. En fi, aquella decisió va marcar un abans i un després en la relació de tots quatre i jo era l'únic que me n'adonava.

Tot allò, en realitat, no m'entristia ni em reprimia: no era aquella classe d'adolescents que es centren només en les seves penes. Jo transformava tot això en ràbia, una ràbia que a la vegada transformava en segons quines accions. Era d'aquells nanos impulsius, que fan abans de pensar. D'aquest conjunt de característiques personals va començar a proliferar en mi un marcat sentit crític. La música, la moda, les tradicions o la política, entre altres, em semblaven coses que calia reformar si no al món, en la meva personalitat. Així que vaig deixar els videojocs i les consoles (potser per obligació personal), vaig deixar d'escoltar la merda comercial de música i de vestir-me com un noi normal del barri de Sants. Vaig començar a ignorar les assignatures que no m'agradaven com matemàtiques o física per centrar-me només amb el que m'agradava, que era bàsicament geografia, història, llengua i poc més. Aquesta decantació per dedicar el meu temps al que m'entusiasmava va fer créixer en mi un caràcter romàntic i passional que va tenir altres conseqüències com la gairebé plena dedicació de les meves tardes a la guitarra. Els meus discos de Queen, ACDC i ABBA van ser oblidats i substituïts per Rod Stewart i Dire Straits. La política va començar a interessar-me i vaig començar a prendre consciència de les doctrines del recent franquisme teòricament abandonat i el perquè de la meva escolarització amb castellà a Catalunya. Vaig comprendre perquè cantàvem el cara al sol abans de començar les classes durant la primària i perquè els monjos ens feien jurar frases i textos per Déu. En comprendre tot allò vaig maleir haver sigut còmplice d'aquella etapa fosca i quina millor manera existia de maleir-ho que no fos tornar-me políticament el contrari del que m'havien intentat inculcar. Una setmana després ja era un afiliat del MCC (Moviment Comunista de Catalunya), signava vagues i lluïa la senyera sempre que podia. Però el coneixement de l'especial repressió franquista a Catalunya, les reunions amb sindicats de Madrid i els constants comentaris d'espanyols envers una Catalunya que ja sentia meva, entre altres coses, em van convertir en independentista. Independentista i sobretot antifeixista, si em veiessin els professors...

La revolució que lluitava no triomfava al món però envaïa el meu interior per complet. I no podia sortir-me pitjor tot des de llavors. A ningú li va agradar el meu canvi tan intern com extern, cosa que ja em va començar a afectar. Era una cosa exagerada. L'Oriol i l'Aina ja se'n van anar definitivament de la meva vida i l'Olga va fer un parell d'amics a Gràcia que en qüestió de setmanes es van tornar en inseparables. Estava bastant sol a classe i, no sé per què, el Jan, el camell de classe, va veure en mi un comprador potencial. Vaig començar a gastar-me la setmanada de ma mare en maria. Anava a plaça del Sol cada tarda i fumava, pensava i no treia conclusions. En mi creixia un mon paral·lel que m'agradava, un món sense mares i pares ni amics, ni foscor ni injustícia. No deixava de ser un món imaginari que durava el que dura un ''globo''. Les meves necessitats es tornaven simples i dibuixaven un camí que em duia al penya-segat de la depressió. Podien anar-me més malament les coses? Sí. Veia al meu pare cada quinze dies i no tenia molt bona relació amb ell precisament. Era el típic fracassat que intentava invertir en negocis que no li duraven ni un mes. Demanava préstecs esperant que alguna història de les seves funcionés i triomfés. Sorprenentment el seu orgull mai defallia i la idea de que era un desastre de pare i de persona en general no li entrava al cap. Els últims caps de setmana que vaig visitar-lo es passava les nits bevent i veient la tele dins d'aquella capsa bruta que anomenava casa.

Gener, febrer i març van passar i amb ells la segona avaluació. Les notes van ser com el gol que sentencia el partit. Van ser terribles, horroroses. Vaig suspendre set de les dotze assignatures que tenia. Set. Mai de la vida m'havia passat alguna cosa així.

L'abril va passar lent. Els mal de caps, els porros, la soledat i la frustració ja eren part del meu dia a dia. Ja no menjava ni sortia. L'únic consol que em quedava era la música ja que de tant en tant sortia al terrat a escoltar Ovidi Montllor o Lluís Llach. Res sortia com m'agradava, ni tan sols políticament parlant: la Xina s'anava tornant un país capitalista, la Unió Soviètica començava a entrar en decadència i la República Democràtica Alemanya tenia els dies comptats. A Barcelona acabava de guanyar Narcís Serra, un socialista, però dels falsos. El Partit Socialista de Catalunya de marxista no tenia un pèl i les meves esperances dipositades en ells es van esvair ràpidament.

Era un diumenge de començaments de maig. Jo tornava d'empaperar la Barceloneta de cartells que anunciaven una vaga d'insubmissió al servei militar obligatori, crec. Era bastant tard, prop de les onze. Vaig obrir la porta amb compte per no despertar la meva mare, que estava adormida al sofà amb la televisió encesa, destapada i envoltada de cigarrets i llaunes de Voll-Damm. Després de recollir-li tot i tapar-la vaig pujar a la meva habitació. Un cop tancada l'habitació vaig posar-me una cançó que si recordo bé era Solid Rock de Dire Straits i vaig començar treure'm la motxilla, la ''xupa'' i els anells mentre em mirava, amb disgust, al mirall. Reconec que anava una mica atordit, en part pel que m'acabava de fumar, però sobretot perquè era una d'aquelles nits on reflexionava. I ho feia en el sentit pessimista de la paraula, pensava que podia anar pitjor. Feia com una setmana que m'havia declarat desesperadament a la Clara, la noia que m'agradava i em va dir que no, es clar, però ja res m'importava. La meva vida era el més semblant a un sac ple de pedres, els problemes, que ja no tenia més capacitat . I repassava: el pare, la mare, els estudis, els amics, el futur, l'amor, el món i el que m'agradava, tot ho veia perdut i fosc. I el pitjor és que ningú se n'adonava, ningú tenia interès en saber com em trobava ni com en sentia. Estava sol. Tenia unes tisores al calaix de la meva tauleta de nit. Em vaig mirar al mirall. Els meus llavis ja no expressaven fúria sinó tristesa. Com podia haver caigut tant baix? Qui era? En qui m'havia tornat?, em preguntava. Em vaig arremangar les mànigues de la meva samarreta de Sau. Vaig obrir les tisores amb cautela i me les vaig col·locar sobre el canell. La cançó ja s'acabava i d'alguna manera em deia adéu. Vaig començar a plorar, ara era jo qui m'acomiadava. 
Capítol 2 Estar


- No.- vaig dir de sobte. I vaig repetir:

- No, no, no, no,...

Vaig tirar aquell objecte del diable amb el qual volia suïcidar-me per la finestra. Vaig obrir l'armari a molta velocitat, no sabia què feia. En pocs segons el meu llit era ple de roba. Unes quantes samarretes, un parell de pantalons i tots els calçotets i mitjons que tenia. Vaig fer dues passes ràpides cap a la meva tauleta d'estudi on estava la meva guardiola. La vaig llençar contra el terra, era plena de monedes i bitllets de cent i cinc-centes pessetes. Les vaig arreplegar totes i les vaig posar també sobre el llit. Dels calaixos vaig treure el meu passaport, les meves claus, mocadors i caixes de xiclets que van anar a parar també sobre el meu llit. Finalment, em vaig ajupir a agafar una maleta grossa que tenia allà des de les últimes vacances a Menorca. Ho vaig posar tot a dins, també un paraigües, una bossa de pipes i dos cassets. A la cartera tenia més diners així que també la vaig agafar. No sabia què feia. Vaig mirar el rellotge i eren prop de les dotze. Vaig començar a córrer de puntetes amb la maleta cap a la porta. La meva mare no es va despertar, així que la vaig obrir i tancar en una velocitat impressionant. Estava boig. Vaig cridar un cop fora:

- T'odio, mama!- i tot seguit vaig baixar les escales de l'edifici corrents.

Al carrer no hi havia ningú. Després de passar per una sèrie de carrer estrets vaig agafar un taxi al carrer Galileu.

- A on et porto?

No ho sabia. Però volia anar lluny, molt lluny.

- A l'aeroport.

Eren dos quarts d'una quan el taxista em va deixar allà on li havia encomanat. Vaig entrar. L'aeroport estava bastant més ple. Ple de persones, maletes, soroll i fum. Me'n vaig anar directe a la pantalla de sortides. «Què fas?» em preguntava constantment.

Berlín, Canàries, Palma, Roma,... Dublín, Chicago, Marràqueix,... Dakar. Volia un canvi i, no sé per què, el Senegal em va semblar una bona destinació per fugir. El vol sortia a dos quarts de tres. Notava una barreja de por i incertesa però, malgrat tot, tornava a sentir-me viu i en aquell moment estava disposat a pagar qualsevol preu per tenir aquella sensació.

Havia anat un parell de cops en avió en la meva vida per anar a Menorca a casa dels avis i la veritat és que ho odiava. Em feia molta por tan l'enlairament com l'aterratge i no parava de suar. Faltava una mica menys de dues hores per sortir. Me'n vaig anar a les taquilles per comprar el vol.

- Carnet d'identitat.

La dona va haver d'esperar una mica abans que li entregués el que em demanava. Feia dues setmanes que ja era major d'edat. Ella va començar a llegir en veu alta:

- Nil Ruiz Prat, 19 d'abril de 1962, Barcelona, 23455782W,... correcte, et trobes bé? No fas bona cara.

- Sí, sí, descuidi.

- Seran 4.400 pessetes.

Encara vaig tardar més en treure-li tal suma de diners.

Amb el bitllet a la mà, vaig anar als lavabos. Efectivament, no tenia molt bon aspecte.

Els minuts passaven a la terminal, llegia revistes i menjava pipes amb una certa impaciència. Perdre el temps mai se m'havia donat bé i la veritat és que en el fons no sabia ni el que estava mirant. Quasi instintivament, vaig agafar El País del dia anterior. A primera pàgina hi havia una entrevista a Cyrus Vance, l'exsecretari d'estat dels Estats Units, que havia deixat el càrrec feia tot just una setmana. Deia que els soviètics, que actualment ocupaven Afganistan, a la llarga, acabarien abandonant el territori. Quin error, quina decepció. Una altra notícia explicava una nova ofensiva Palestina, que tornaven a encarar-se contra l'ocupació israelita. Normal, pensava. Ah, i un altre article d'ETA. Aquella lectura em va mantenir entretingut molt menys temps del que pretenia. Vaig demanar-me un cafè.

La següent hora va passar molt lenta. M'aixecava per donar voltes, anava als lavabos, tornava a donar voltes i m'asseia. Mentre jeia assegut observava la pantalla de vols, els estrangers despistats i els barcelonins emocionats, els mapes de la terminal o els enlairaments per la finestra. El millor és que, sorprenentment, em vaig oblidar completament de la bestiesa que estava a punt de cometre.

Quan faltava tot just una hora per l'enlairament ens van cridar a tots els passatgers a la porta corresponent. Era dels primers de la fila. Mirava enrere i érem com poc més de 30 persones. La majoria eren, com era lògic, negres i molts no portaven ni equipatge de mà. Al meu darrere tenia, però, una parella de jubilats blancs que pel que semblava hi anaven a fer turisme. L'home anava carregat amb maletes, bosses, una càmera analògica i barret ridícul. La dona, en canvi, portava un bossa i unes ulleres de sol enormes i molt lletges. Realment no tinc ni idea de perquè havien triat aquell destí podent anar a Tenerife o a Sicília, que eren llocs on potser es trobarien bastant més còmodes. Pel que havia llegit el Senegal i, en general, tots els països de per allà, eren llocs sense control, amb poquíssims cotxes i sense carreteres asfaltades. També que hi havia molta pobresa i malalties. De fet, estava seguríssim que aquella parella d'ingenus s'havien petat les venes de vacunes i merdes d'aquestes. La gent ja començava a entrar a l'avió. Vaig tornar a pensar en el que estava fent i vaig mirar a les portes. Ja era massa tard per fer-se enrere.

- Bitllet i carnet d'identitat.

Aquesta vegada ho tenia tot a mà. L'home barbut que havia de comprovar-ho tot va fer-me una ullada i després va mirar la foto del carnet. Ho va repetir com tres cops més, exageradament. Quin imbècil.

- Algun problema?- li vaig dir antipàticament.

- No.- va exclamar tornant-me el bitllet i demés.

Un cop dins, vaig agafar-me un seient del mig sense finestra. Afortunadament, ningú es va asseure amb mi. La gent té la peculiar manera d'allunyar-se sempre que pot d'un desconegut, ja sigui en el transport públic o en els lavabos d'un restaurant. L'enlairament anava a començar i el meu cos va posar en marxa una odiosa tremolor. L'avió ja avançava per la pista. Vaig tancar els ulls. Anava cada cop més ràpid i, de sobte, vam pujar més i més i em va agafar un estrany mareig. Uns minuts més tard, ja em trobava bastant millor. M'havia tret les sabates i la dessuadora que duia i estava xop i fred. Dues o gairebé tres hores més tard vam aterrar, encara de nit, al modest aeroport de Dakar. Dic modest perquè era el més semblant a una llauna amb quatre portes. Les cares de la gent es van tornar d'una inexplicable felicitat que, inevitablement, em van contagiar. Tothom va començar a aplaudir quan el pilot i el copilot van sortir de cabina. Tothom reia mentre treia les maletes o s'abrigava. Poc a poc creixia en mi una sensació que no havia sentit des de que vaig emprendre aquell viatge, era una barreja entre alegria i curiositat. El meu cap va rebutjar indirectament cap pensament que em recordés a l'institut, la família o els amics. Adéu Barcelona, hola Senegal, em deia.

Mentre volava havia llegit uns folletons d'informació del país. El Senegal tenia el doble de gent que Catalunya i era un dels països més subdesenvolupats de l'Àfrica negra. S'havien independitzat de França feia uns vint anys i, de fet, la seva llengua era el francès. Jo en sabia una mica. La veritat és que mai m'havia interessat molt però alguna cosa havia hagut d'aprendre després d'estudiar aquesta llengua des dels 5 anys.

L'aeroport estava ple de botigues atapeïdes i de gent vestida de colors llampants. Era molt estrany i diferent que l'aeroport del que havia sortit: gent pel terra, persones adormides als bancs d'espera i masses de gent amunt i avall. Clar que era molt petit. Feia una olor increïble a tabac i purs, però no d'aquells que fumen els de la tribuna del Camp Nou, sinó d'un tabac d'un aroma rar però agradable i suposo que natural. Sense adonar-me'n, feia cinc minuts que voltava per aquell aeroport i no havia pensat què fer. Mentre preguntava o, més ben dit, intentava preguntar on era la sortida, em van oferir fruits, cigarrets i braçalets incomptables vegades. Finalment vaig trobar una sortida. L'aeroport estava al mig de la ciutat i la ciutat estava envoltada d'aigua, vull dir, que estava en una espècie de península. Així que un cop fora ja vaig veure el mar. A mi m'agradava molt anar a la platja però les vegades que havia anat a la de Barcelona es podien comptar amb els dits. Els carrers que envoltaven aquella llauna on els avions aterraven estaven asfaltats i hi circulaven pocs cotxes. Normal, era de nit encara. Vaig mirar el rellotge que hi havia sobre una tenda tancada. Eren les 5:50 o alguna cosa així i no tenia lloc on anar. Feia bastant de fred i així vaig tenir que obrir la maleta. Per curiositat vaig endinsar-me una mica per la ciutat. No hi havia quasi ningú i hi havia molt poca llum. Uns joves es van començar a apropar per un dels carrerons. De sobte, aquella sensació eufòrica i triomfal de l'arribada s'havia transformat en la por més incerta i espantosa. Vaig començar a córrer cap a l'aeroport sense pensar-m'ho dos cops. Cada cop que m'apropava hi havia més llum i més soroll. Buf, què podia fer? On podia anar? Sorprenentment, en aquell moment de confusió, se'm va encendre la llumeta quan vaig tornar a veure aquella parella d'avis viatjers. Estaven demanant un taxi i vaig galopar exhaust cap ells.

- Perdoneu, perdoneu, que puc pujar? Amb vosaltres, dic.

Els dos em van mirar amb una cara de sorpresos i van tardar uns segons en reaccionar.

- Ai calla, rei. Aquest és el... el del avió, el de les pintes rares.

- Hòstia, sí, reina. És ell. Què dius que vols?

Vaig confirmar que eren uns babaus.

- Que si puc pujar. On aneu?

El vell es va treure un paper de la cartera i el va llegir:

- Anem al... King... Fahd... Palace Hotel.- va dir, lletrejant. Vaig saber que aquell era el moment d'actuar.

- Òstries, però quina casualitat! Jo, precisament, he de anar al mateix lloc.- ho van trobar meravellós.

- Ai, que bé, puja, puja. Però què jove que ets nen, però si tu deus tenir uns quinze anys,...- la dona va començar a parlar i parlar, la molt pesada. I clar, li havia de seguir el rotllo. Per sort, en deu minuts vam arribar.

Se'm van il·luminar els ulls, quin lloc més preciós. Quin moment més satisfactori, just sortia el sol vermell sobre l'horitzó de la ciutat que tenia al meu darrere. L'hotel tenia unes vistes impressionants de l'oceà Atlàntic. Sobre el meu rostre es dibuixava un somriure que acumulava mesos de tristor. Volia córrer cap a la platja però no podia, tenia que pujar les maletes i pillar una habitació sinó volia dormir al carrer. Vaig intercanviar els que em quedava de pessetes per la moneda d'allà. Tenia ara uns 20.000 francs africans i, tot i que tenien els mateix valor que les pessetes que em quedaven, em sentia important i ric amb tants bitllets a la mà. Una habitació amb vistes costava uns 700 francs la nit, increïble. Vaig agafar la millor habitació sense pensar-m'ho.
Capítol 3 Irreductible


Em vaig tombar sobre els llençols blancs i vaig mirar el mar un altre cop. La llum començava a envair l'habitació, molt simple i neta. Tenia son acumulada així que em vaig adormir.

Eren prop de les dues del mitjdia quan em vaig despertar sobre aquell llit. Un bronzit enterbolia les meves orelles. M'havia deixat les finestres obertes i ara milers de mosquits es passejaven entre aquelles parets. El llit tenia unes mosquiteres que no havia utilitzat. Quin estrès! En el segon calaix de la tauleta de nit hi havia un esprai anti-mosquits o anti-escarbats. De petit, m'encantava trepitjar i mullar les formigues que sempre envaïen el jardí dels avis. Vaig deixar anar totes les substàncies químiques que quedaven a l'esprai. Van sortir alguns però altres es quedaven i volaven uns metres per sobre de mi. Em vaig pujar com un boig sobre el llit a intentar aniquilar el màxim que pogués. Tot anava bé fins que vaig respirar l'esprai. De sobte estava tossint al terra com un boig, era molt fort. Vaig córrer cap a la porta i vaig sortir cap al passadís i sense voler vaig tirar un home a terra. Quan em vaig girar per disculpar-me, vaig sentir un cop de puny a la cara, seguit d'unes paraules que semblaven insults. Aquell home m'havia fotut una hòstia perquè, a sobre, li havia tirat el dinar a terra. Van venir els de seguretat per una banda del passadís. Tot seguit un em va agafar del canell. L'estava cagant. L'altre guàrdia estava traient unes manilles. El que m'havia agredit ja estava estès a terra, detingut. I, per si no podia empitjorar més la cosa, vaig aixecar-me per córrer de nou cap a la meva habitació. Quan ja era dins de l'habitació vaig tancar la porta de cop i vaig posar el pany. Tres guardes de seguretat intentaven obrir-se pas per l'únic accés que hi havia per entar. No havia desfet la maleta, que encara estava al terra. Vaig apropar-me a la finestra. Hi havia uns 4 metres. Vaig tirar la maleta i vaig començar a baixar des de la finestra. Unes quantes persones m'estaven mirant quan vaig caure a terra. Després d'expulsar-me la sorra vaig agafar la maleta i vaig marxar en direcció a l'aeroport, corrent. Després de 10 minuts endinsant-me a la ciutat no sabia on era. Barraques i cases rossegades m'envoltaven. Els carrers eren de terra i de vianants. La gent em mirava estranyada, normal, era un blanc adolescent que vestia amb una dessuadora reivindicativa. Pels carrers veies un carret de venda ambulant, uns nens jugant amb uns cotxets trencats o una dona portant un bol de fruita al cap. De tant en tant hi havia persones que m’oferien menjar o collars pensant-se que devia ser un ric occidental que venia de turisme. Vaig dinar en un bar del centre de Dakar per un preu molt barat. Pel preu que costava un cafè a Barcelona em vaig demanar un plat d’arròs i ous. Ja a la tarda, després de recórrer gran part de la ciutat, vaig sopar molt d’hora als afores amb un entrepà que havia comprat en un hotel. Quan es va fer fosc vaig decidir que dormiria en una platja del sud de la ciutat.

El dia següent vaig decidir sortir de Dakar per endinsar-me en el país. No sabia com així que vaig plantejar-me diverses possibilitats. Jo sabia conduir moto però no tenia ni carnet ni una motocicleta, així que o en robava una o res. També podia agafar una bicicleta però volia anar lluny. Al final em vaig decantar per no complicar-me la vida, així que vaig llogar una bicicleta. El venedor em va dir que no podia sortir de la ciutat però, òbviament, vaig ometre aquella part. Vaig pedalejar tot el matí cap al sud, vorejant la costa. Petits pobles, vies de tren i cables d'electricitat quedaven al meu darrere a mesura que avançava. Tenia l’Antlàntic a la dreta i una enorme extensió àrida a l’esquerra. Un vent del nord agradable m’acompanyava i feia suportable aquella terrible calor que feia. La primera ciutat gran que em vaig trobar va ser Toubab Dialao, quan tot just era l’hora de dinar. Estava deshidratat, tenia gana i no trobava cap bar ni restaurant ni supermercat. Tot i així l’ambient era genial. El carrers eren plens de gent que caminava cap a una i altra banda. Pescadors, agricultors, ramaders amb bestiar, motoristes i nens passaven sense cap mena de precaució pel mig dels carrers estrets i bruts. Després que quasi m’atropellessin vaig trobar un supermercat on vaig comprar un refresc i bosses de patates. Era molt pesat i difícil portar la maleta sobre la bicicleta així que vaig tenir la idea d’agafar una espècie de bicicleta amb tres rodes, amb una mena de maleter, que llogaven en un local del carrer del davant. A sobre estava motoritzada. Tot i deixar-m’hi molts francs en vaig llogar una. Vaig recórrer més quilòmetres cap al sud. El paisatge era cada cop més verd i humit . Quan les temperatures baixaven i el sol queia, una felicitat duradora m’envaïa el cos. Realment estava vivint l’experiència més propera a la llibertat que havia viscut en els meus 18 anys de vida. Quan era fosc vaig arribar a Mbodiene, una petita ciutat molt verge i natural, ja que està a pocs quilòmetres de l’immens delta del Saloum. Una vegetació molt rica es menjava aquell poble. El soroll dels ocells africans que volaven per sobre el cel eren més forts que el de les motocicletes, però un cop em vaig endinsar al poble un rebombori de tambors i música estranya va començar a acaparar les meves oïdes. Estaven de festa, tot el poble. Dones, avis i nens ballaven al voltant de diverses fogueres a un ritme que marcaven els timbals. Recordo que mentre observava una dona em va afegir a un dels cercles. M’ho vaig passar molt bé i, per si fos poc, la gent d’allà em va donar de beure i de menjar durant la festa. Cap a les onze de la nit vaig desplaçar-me com vaig poder a la platja i, feliç, vaig adormir-me sobre la sorra.

Vaig passar els següents dos dies a casa d’una vella dona que es feia càrrec de cinc nets per un preu increïblement baix. Durant el dia m’escapava als pobles del voltant, em banyava a la platja o anava a comprar-li queviures a la Niara, la dona que m’havia deixat una habitació a casa seva. Finalment, en el meu cinquè dia al Senegal, un divendres al matí, vaig sortir amb la meva bicicleta-moto cap al delta del Saloum, el riu més important del sud del país i el més ample. Comptava amb una fauna salvatge important i els mosquits ja m’havien picat el suficient com perquè ara m’endinsés en una selva. Quan vaig arribar vaig al·lucinar: rius enormes que seguien unes corbes impressionants, ocells que no havia vist en ma vida i un vegetació densa i molt verda. Feia una calor horrorosa però com que aquella cosa amb rodes amb la que anava tenia un tendal, tot es feia més suportable. Vaig dinar un taper d’arròs que m’havia preparat la Niara que, malgrat mantenia una família  sota el llindar la pobresa i la misèria, era molt generosa.

A la tarda, després de fer-me un últim bany,  baix marxar cap la ciutat de Kaolak, que està més a l’interior. Però feia temps que no tenia una desgràcia. La benzina es va consumir. Em vaig quedar parat en una remota carretera on hi passaven poquíssims cotxes. Les hores de llum passaven mentre reposava sota el tendal. De tant en tant passava un cotxe i feia un gest tímid perquè s’aturèssin, però no ho feien. Però, com si d’un miracle es tractés, quan ja queia el Sol, un cotxe es va aturar  quan feia el signe d’autoestop. Era una furgoneta blanca integrada per quatre joves senegalesos que semblaven tenir entre vint anys i la meva edat. Un va baixar la finestreta i va exclamar alguna cosa incomprensible per mi.

- Només parlo una mica de francès- vaig exclamar amb un accent molt dolent. Els quatre van riure.

- Què fa un americà en aquesta carretera negra?

- No sóc americà, sóc català. De Barcelona.

- Ah, Barcelona, molt bé.- no semblava que sapigués què era.- on anaves?

- Vaig a Kaolak.

- Doncs puja, blanc.

- Em dic Nil.

En qüestió de minuts aquells joves em van transmetre un bon rotllo bestial. Un dels joves, l’Endende, portava una guitarra. Jo els hi  tocava cançons de Lluís Llach i d’Ovidi Montllor i ell tocava animades melodies africanes mentre els altres cantàvem. Es deien Moussa, Abdou, Ibra i Endende i tenien des de  setze fins a divuit anys, de fet, era el més gran. Durant més d’una hora de conducció vam veure alcohol, vam fumar i menjar una fruita que no havia provat mai.

Els plans de instal·lar-me a Kaolak van canviar fruit de la gran relació amb aquells quatre joves, en especial amb l’Endende. Voltaven amb el seu cotxe per tot arreu i es guanyaven la vida demanant diners cantant o tocant la guitarra, venent collarets manuals a turistes o del que calgués. Les seves llars eren la furgoneta, que tenia suficient espai per dormir-hi. Envejava les seves vides.

Dos dies van passar volant. Jo havia après més francès que en tots els anys d’escolarització. També sabia mil cançons amb acords fàcils a la guitarra. Entre converses em vaig adonar que el meu amic Endende havia tingut una història semblant a la meva. Deia que va abandonar casa seva perquè no li agradava gens la seva vida, entre altres coses perquè treballava des de ben petit netejant cases de la gent rica de Kaolak. També deia, amb tristesa, que la seva mare havia mort feia tot just dos mesos i que, malgrat estava passant uns mesos divertits, es penedia profundament d’haver-la deixa’t sola a casa.

El diumenge al matí, quan just feia una setmana que havia fugit del meu món, vaig demanar parar en una benzinera que estava a pocs quilòmetres de Touba. A un costat hi havia una cabina de telèfon. I, després uns segons d’indecisió, vaig caminar cap a ella. Vaig posar uns cèntims de franc i vaig prémer el número de la meva mare. Els grills que sonaven de fons feien que tingués la sensació d’estar submergit en un silenci incòmode i sorollós. Dotze segons vaig esperar fins la resposta:

- Hola? Digui?

Em vaig quedar en blanc i vaig deixar que el silenci entrés en conversa.

- Hola?- i no sé com va treure la conclusió- Nil? Nil! Nil, amor meu, ets tu!

Estàvem plorant. Seguia mut.

- Amor, què has fet? Com has pogut? T’estem tots buscant, estàs en les notícies. Has vist les notícies, amor?- tenia la veu trencada.- Nil, amor, digues alguna cosa! Els teus amics t’estan buscant. Em deien que havies mort. Tu no estàs mort, Nil.- va començar a plorar molt.- Nil! Diga’m, on ets?

- Mama, sóc al Senegal.

- Al Senegal! Amor meu, què hi fas allà? Torna aquí ara mateix! No saps el que ens has fet patir. Estàs castigadíssim, quina vergonya…- deia, volent aparentant serietat mentre plorava.

- No em busquis.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]