Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
celiaciudadreal
IES VICTORIA KENT. Elx
Inici: Li deien Lola
s de socors
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Comença el joc
S DE SOCORS

Celia Ciudad-Real Albert

1.

Abril del 1930

 Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Vaig avisar a les altres perquè vinguessin a veure el que estava succeint. Quan van arribar la Carla, la Marga i la Laia, es van quedar igual de perplexes que jo. Com hem acabat en aquest punt? Ningú ho entenia. On era Sara i per què estava el seu taló ací tirat?

Aquella nit vam anar a una festa i anàvem a dormir totes juntes en el graner de la Marga. A meitat de nit, em vaig despertar per un fort soroll, i quan vaig incorporar-me, estàvem totes, menys la Sara. Vaig sortir a veure si era fora, però només vaig trobar la seva sabata de festa tirada a terra.

Hores buscant pel bosc, i res. Vam decidir trucar a la policia.

El Josep i el Ramsès són el germà de la Marga i el nuvi de la Carla, respectivament, als quals vam convèncer perquè diguessin que van veure allò que nosaltres vam voler que veiessin.

Poca gent sap la veritat sobre Sara: era retorçada, jugava amb la gent tant com amb els seus sentiments, tenia secrets de tot el món i estava protegida per tots ells, ja que aquests eren tan forts, que si Sara decidís contar-los, moltes amistats, realacions i famílies es veurien destruïdes. Es burlava contínuament de tot aquell que creia inferior a ella: la seua màxima víctima fou Maria Albert, la ‘típica’ noia molt estudiosa, solitària i propensa a deixar que li diguessin de tot menys bonica; una víctima fàcil.

I ací estem, un any després, i ja ningú se'n recorda d'ella. Els meus pares han decidit tornar a Cornet perquè creuen que ja he oblidat tot el que va passar, però no.

Totes es van quedar flipant quan em van veure aparèixer per la porta de classe, i durant tota l'hora, totes vam estar submergides en un ambient igual de tens que un fil de pescar quan és mossegat per la seva presa.

Al pati vam estar parlant sobre com havia 'superat' cadascuna el succés. La desaparició de Sara ens va canviar molt a totes, i a dia d'avui, se segueix sense saber res d'ella, i m'atabalo només de pensar que ella podria estar amagada o atrapada en algun lloc, prefereixo pensar que és morta.

Apareix la Maria, la noia de la que he parlat abans, i li faig un gest per què s’apropi a nosaltres. Ve. Ens diu que ho sent molt per la pèrdua de la Sara, i que encara que haja sigut mala amb ella, no volia que desapareguera. Durant tota la conversació és molt interessada en saber coses del cas de la Sara, ja tancat des de fa temps, però és normal, tothom la te present, però ningú parla d’ella. Se’n va.

I mentre reflexiono, sona el telèfon, i el de Laia, el de Marga i el de la Carla. Quina casualitat, no? No, no era una casualitat; era un missatge per a totes, de la mateixa persona, anònima, és clar.

-Segueixo aquí, putes, i ho sé tot

S.-

Que volia dir aquest missatge? que sap S? tenia a veure alguna cosa amb Sara? no era moment de remoure el passat ara, però algú volia fer-se veure sense ser vist.

Deixem el tema i intentem fer com si res hagués passat i intentem pensar que és una broma pesada d’algun graciós, però durant la setmana a cadascuna de nosaltres ens anaven arribant missatges sobre nosaltres, sobre els nostres secrets, secrets que cadascuna de nosaltres teníem amb Sara; eren missatges de S. S de Sara? Està desapareguda !!! O pitjor encara, morta !!!

A mesura que passava el temps ens anaven arribant missatges que se suposava que només devia saber Sara, però algú es volia involucrar més encara, i ens amenaçava amb desvetllar els nostres secrets si no li obeíem. I per por, li vam fer cas:

En el missatge de la Laia, l'amenaçava amb explicar-li a la seva mare que robava en botigues de marca si no anava al cafè més transitat per gent del seu institut a menjar-se una caixa sencera de dònuts per recuperar aquests quilos dels que tant li havia costat desfer; en el de la Marga, S l'amenaçava amb explicar els seus embolics amb els antics nuvis de la seva germana si no cometia un crim que faria que la tanquessin en un sanatori durant mesos; en el de la Carla, S avisava que si no estavellava el cotxe de la seva mare contra la casa del seu nuvi, desvetllaria el fet que era lesbiana; i finalment, el meu missatge: em diuen Lola i vaig descobrir al meu pare enganyant a la meva mare amb una de les seves alumnes, i S volia que aconseguís deixar a l'hospital a l'amant del meu pare si no volia que la meva mare s'assabentés de la seva aventura.

No podíem continuar així, S no podia seguir aprofitant-se de nosaltres, això havia de acabar. No havíem fet res dolent !!! Estava jugant amb nosaltres.

Vam decidir idear un pla per atrapar S i acabar amb aquesta farsa. Però, com anàvem a enxampar a algú que estava a tot arreu i sabia tot de nosaltres?

Vam decidir contractar un hacker del nostre institut perquè rastregés l’adreça del missatge. El hacker es deia Carles i era un noi no molt recomanable a simple vista: havia estat en diversos centres d’acolliment pel seu mal comportament. No podia deixar-lo a soles amb tota aquella informació secreta, de manera que la Laia es quedava amb ell per vigilar que no s’assabentés de res que poguera descobrir-les.

Carles va descobrir una adreça d’enviament d’on provenien gran part dels missatges, però l’adreça es situava al bosc. Decidírem d’organitzar una batuda dividida en diversos grups per a fer guàrdia al bosc que hi havia al costat del nostre petit poble.

Per desgràcia, no podíem confiar en qualsevol persona per contar-li el nostre pla, ni tan sols els nostres pares o la policia, per tant ens vam dividir en 3 grups de dos persones cada grup: jo i el Josep en un, on vigilàvem la zona més profunda del bosc, la Laia i el Carles en altre vigilant la zona que rodejava la cabanya abandonada i la Marga i la Carla en altre que es situava prop del poble i l’entrada al bosc. Si S s’amagava aquí no tenia escapatòria.

Al començament de la nit estàvem entretinguts entre nosaltres; xarràvem, debatíem, etc., però ja passades dues o tres hores, estàvem avorrits i jo estava mig dormida en un arbre. De sobte, vaig escoltar un tret, i tots vam començar a cridar-nos entre nosaltres. Vam reunir-nos al punt de trobada, que era la cabanya abandonada, i quan vam arribar hi havia a la porta un paper amb una nota, de S: - primer intent, més sort la pròxima    S-.

Pensàvem que la cosa es quedava aquí i que només hi havia sigut un avís, però S havia deixat un rastre de petjades al pis de la cabanya que conduïen fins al llac que havia al costat de bosc.

Vaig encertar quan vaig pensar el pitjor: no sabem com, S les hi va apanyar per enfonsar els nostres cotxes al llac. Va deixar ben en clar qui era el fort en aquesta història; havíem d’actuar en silenci, perquè S ho sap tot i esta en tots els costats. El pitjor estava per vindre, perquè ens havíem quedat sense cotxe, i a plena nit. S volia que intentàrem eixir d’allí caminant.
Capítol 2
2.

El silenci era absolut i cap de tots nosaltres s’atrevia a mirar a ningú a la cara, fins que la Marga digué: -Que anem a passar ací tota la nit o què? No sabem el que vol S però jo no vaig a quedar-me a esbrinar-ho.-

Tenia raó, no servia de res quedar-se al bosc. Començàrem a caminar, aquesta vegada tots junts i van ser els 2 quilòmetres més llargs de ma vida perquè estava angoixada, però vam eixir del bosc intactes.

Decidírem dormir totes juntes aquell dia i els xics igual, per no dormir a soles, havia sigut una nit terrible; a més, havíem de pensar una manera de dir als nostres pares que el cotxe s’havia enfonsat al llac.

Al matí següent ens vam alçar i vam anar juntes a l’institut. Ja estàvem començant a buscar universitats per estudiar i havíem de fer molts exàmens finals del curs. Però quan vam arribar a la porta de l’institut ens vam trobar una pancarta penjada del sostre amb una foto de nosaltres quatre dormint juntes la nit abans!!! I just en eixe moment, sonaren altra vegada els telèfons de totes nosaltres; un altres missatge de S:

-Aneu a jugar ja?

S.-

No ens quedava una altra, havíem de jugar al seu joc. Aquella tard vam anar totes menys la Laia a casa de Sara a visitar sa mare, la senyora Llopis. No se la veia molt bé a la dona però clar, sa filla estava desapareguda...

Ens va contar que des que Sara ja no hi era a casa s’havia separat del marit i l’altre fill s’havia anat de casa a viure sol.

Mentre la Marga, la Carla i jo parlàvem amb la senyora Llopis, la Laia entrà per darrere de la casa i pujà al dormitori de la Sara sense que sa mare s’adonés per buscar alguna caixa o algun amagatall on Sara amagara algun secret; i a la mitja hora va enviar-me un missatge per confirmar que ja havia eixit de la casa, com que nosaltres acabàrem la conversació amb la mare de Sara i ens vam anar.

Vam esperar a arribar al garatge de la Marga per veure el  que havia portat la Laia, i quan va obrir una caixa que treia , vam veure moltes coses, totes diferents: fotos, nines, una caixa musical i moltes notes.

La Laia ens va dir que la caixa l’havia trobada davall d’una llosa del paviment del dormitori i com li havia paregut sospitós, l’havia agafada.

Una de les notes era una llista de llocs de Cornet, aparentment sense cap relació; també hi havia una samarreta groga tacada de fang; però el més interessant de tota la caixa eren les fotos: fotos de totes nosaltres, de gent de l’institut, de la germana de la Marga i de tots el nuvis que havia tingut, del meu pare, de la noia que li agradava a la Carla.

Jo estava flipant en colors.

Vam cridar els xics i vam anar tots junts en diversos cotxes a tots els llocs de la llista de Sara: el primer era l’arbust que hi havia al costat de la porta de l’església. Començarem a furgar la terra sense saber ben bé el que anàvem buscant, fins que el Carles va trobar una bossa amb un USB dins, vam endollar-lo a l’ordinador de Carles que hi era al cotxe: era un vídeo de la Sara:

-Xiques, confio en que sigueu vosaltres les que veieu aquest vídeo i no una altra persona; i si el veieu, es que he desaparegut o he mort, i si a més, si heu arribat fins ací, significa que a vosaltres també us assetja S. La cosa va de la següent manera: no sabem qui és, ni per què fa el que fa, i tampoc sabem com pot estar en tots els llocs, però heu de jugar, no podeu desobeir-lo perquè si no, farà mal a algú de la vostra família o us farà enfadar entre vosaltres i ara mateixa necessiteu estar totes juntes, més que mai. Jo pensava que l’única manera de deixar de jugar era desaparèixer, però heu de jugar ben bé les vostres cartes. Me’n vaig, cuideu-vos, i recordeu, el joc mai acaba.-

Tot era per Sara, el joc començava amb ella i  nosaltres havíem de continuar-lo per ella.

La conclusió que vam treure va ser que tot el que nosaltres esbrinem de Sara també ho sabrà S.
Capítol 3
3.

Vam haver de veure el vídeo de la Sara varies vegades per tal de mig endevinar on s’havia gravat el vídeo:  pareixia un lloc obscur, sense molta llum i Sara pareixia molt angoixada. Vam fixar-nos que al final de la gravació  s’escoltà un crit i Sara es donà la volta i aparegué una figura negra per la porta i ella apagà el vídeo ràpidament. Tots ens vam quedar bocabadats amb la situació que estàvem vivint i vam adonar-nos-en que ja no hi havia volta enrere, ara havíem d’acabar amb aquest joc tots junts.

Vam buscar informació sobre l’entorn de Sara per si hi havia algú que volguera matar-la, però la llista era interminable, Sara havia sigut dolenta amb molta gent... però hi havia una xica, un any menor que nosaltres, que es deia Mara, que a més de tindre-li enveja a Sara, no era la primera vegada que havia intentat fer-li una broma pesada a Sara, però és clar, que Sara sempre li la tornava.

Ja teníem per on començar.

Buscàrem punts en comú de Sara amb Mara, i vam descobrir que anaven al mateix cafè a berenar, per separat òbviament. Parlàrem  amb l’encarregat del bar i ens digué que sempre venia Sara i cinc minuts després venia Mara i sempre demanaven el mateix: un cafè amb vainilla i caramel.

Estarem diversos dies vigilant la casa de la Mara i els seus passos per veure on anava. Dues o tres vegades per setmana se n’anava amb el cotxe de sa mare a uns cent quilòmetres fora del poble fins a un bosc, i quan entrava sempre la perdíem de vista. Era impossible trobar-la amb les mans en farina. Estàvem quasi segurs que ella tenia molt a veure amb la desaparició de la Sara perquè ja no hi anava al cafè que sempre anava després de la Sara, i moltes vegades arribava molt tard a sa casa i altres dies ni apareixia per l’institut.

Per altra part, la meitat del nostre grup, s’encarregava de connectar amb el mòbil de la Mara i poder registrar-lo. D’això s’encarregaven Carles i la Laia. Jo començava a pensar que s’agradaven entre ells i no volien dir-nos res. Carles afirmà que mai li havia costat tant desxifrar un telèfon mòbil com li passava amb el de la Mara: tenia un sistema d’encriptament  molt complicat de vèncer.

Eixa mateixa nit, tots dinant, ens arribà un missatge a tots: amb una fotografia nostra tots junts en aqueix mateix moment, dinant, que deia:

-Està bo el dinar? Gaudiu-ne, perquè serà l’últim.

S.

Vam eixir fora tots corrent a buscar al que havia fet la foto. Estava tot obscur, més obscur que mai i vam començar a escoltar sorolls pel darrere de la casa; vam anar tots junts a veure que era, i quan vam arribar a la part darrera de la casa, no hi havia res, però començàrem a escoltar sorolls altra vegada però pel davant de la casa, i així unes quatre vegades. EREN DOS S!!!

No podíem amb un, anàvem a poder amb dos, genial...

Per un moment, tot estava en silenci, i com tot, el silenci s’acaba quan escoltàrem el cotxe i vam anar tots amb el nostre. Una vegada més, van conduir fins al bosc que estava a 100 quilòmetres del poble, però aquesta vegada, com eren dos, es van separar, i nosaltres també.

Decidírem enviar-nos un missatge amb el mòbil si trobàvem alguna cosa sospitosa o alguna porta o amagatall.

Els grups estaven composts per: Carles, Laia i Marga en un; i Ramsés, Carla i jo en un altre.

En el meu grup, vam estar perseguint la figura negra durant una hora al menys, fins que pensà que ja no la seguíem, i va agafar un tronc d’arbre, el va apartar i va obrir una porta. Era el moment d’avisar els altres: vaig enviar un missatge a la Marga amb la nostra ubicació i dient-li que havíem trobat un amagatall davall d’un arbre, que vingueren on estàvem nosaltres.

La figura entrà i tapà la trampa una altra vegada, i cinc minuts després, vingué l’altra figura, que s’hi havia despistat l’altre grup dels nostres, i va fer el mateix: va obrir la trampa, va entrar i la va tapar una altra vegada amb el tronc.

Després de deu minuts esperant, aparegué l’altre grup, i vam decidir-nos per entrar tots junts sigil·losament.

Ja tots dins, la sensació era horrorosa: em recorregué un calfred per tot el cos, indescriptible. Entràrem a un túnel, fet per ciment. Estava replet de canonades i sense cap finestra per ventilar; l’ olor era espantosa també, feia olor com a poma podrida, una olor molt forta. Vam continuar caminant i arribàrem a una porteta petita, com les portes dels submarins.

A tots ens donava por obrir-la, però ja estàvem dins, no era moment de sentir por; vaig obrir-la jo.

Quan vaig entrar, quasi em desmaio del que vaig veure, ERA UN BARRI SENSER IGUAL AL NOSTRE!!! Les cases, els arbres, l’institut, tot igual. Quan entraren els altres la Laia i la Carla es van posar a plorar. Era increïble tot el que hi havia allà.

Després de diversos minuts allí plantats, vam decidir que el millor era començar a buscar per la casa de la Sara ja que sabíem que hi havia de haver algú en aquell lloc, no podia estar buit.

Dins la casa, estava tot, però només superficialment, perquè els calaixos estaven tots buits.

Cadascú va anar a una habitació i la Marga i jo baixàrem al garatge i començàrem a buscar pistes, quan de sobte la Marga es parà, i començà a saltar, i el pis feia soroll a buit. Davall de l’estora hi havia una trampeta de fusta, la vam obrir... i allí estava, SARA!!!

La trobàrem lligada de mans i peus i amb la boca tapada també. Mare meua no podia creure-ho, havia estat viva tot aquest temps aquí, sola...

Vam treure-la d’aquell lloc i quan els altres van veure-la, vam fondir-nos tots en una forta abraçada d’amistat.  Era moment d’eixir d’allà tots junts, aquesta vegada amb Sara. I quan vam eixir d’aquell lloc i estàvem al bosc, escoltàrem un tret, vaig girar-me i una de les dues figures negres li havia pegat un tret a Sara a la cuixa de la cama esquerra. Carles va agafar-la i la va portar dins del cotxe ell soles. Jo, sense pensar vaig anar a per la figura i quan la tingué davant, ella no va moure’s, la vaig agafar i la vaig tirar al terra del bosc, ella va alçar-se i vam començar una baralla impressionant. Per un moment, quan la figura va aconseguir tombar-me, va posar-me la pistola davall de la mandíbula; pensava que estava perduda, però vaig veure una ombra que va agafar a la figura i la va tombar, eren la Carla i la Marga. Vaig agafar la pistola i vaig pegar-li un tret al centre del tòrax.

Vam anar-nos-en corrents, sense pensar que no havíem vist el cos del cadàver mort, però l’important es que j teníem a Sara amb nosaltres. Vam tornar a Cornet i podeu imaginar el que queda d’història: molta felicitat, tots sorpresos i molt feliços de tornar a veure a una companya que amb el temps, ha canviat la seua forma de ser per altra més generosa i més empàtica. Tot estava bé, però un dia, a la televisió vam escoltar que el cos de MARIA ALBERT havia sigut trobat al bosc en què havíem estat nosaltres amb Sara, havien trobat el cos que vaig matar..!

Per sort, jo ja ho havia contat tot a la policia, estava tot arreglat.

Per altra part, a Mara no la vam veure mai més i ningú en sabia res d’ella.

Vam deduir que elles dues eren les figures negres...

-S, HA ACABAT EL JOC-

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]