Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
lugesa
IES La Llauna. Badalona
Inici: Un any i mig
1 més 1 no és igual a 2
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 La Maria del Mar
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Com cada matí, la Graciela va posar l’aigua de la tetera a escalfar mentre la cafetera d’última generació acabava d’exprémer l’última gota de cafè per al senyor de la casa. Ja feia un parell de mesos que la minyona preparava l’esmorzar pels senyors de la casa i els hi portava a les seves habitacions respectives, precisament, per evitar les mirades de guerra del matrimoni de la casa quan es movien per la mateixa habitació.



La Maria del Mar baixava les escales preparada. Sempre es llevava d’hora, costum que havia adquirit des del naixement dels seus fills. Era una dona alta, esvelta, i amb els cabells tenyits de ros per així ocultar el pas del temps. Portava una brusa blanca i uns texans negres. Va seure en un tamboret de la cuina, allà on ja tenia l’esmorzar parat. Va saludar educadament la Graciela i li va manar que despertés els nens. La Maria del Mar tenia la mirada perduda, reflexionant sobre tot el que havia perdut amb els anys; ja no es despertava al costat del seu marit, ni tan sols dormien junts, el temps havia arrossegat per terra les esperances del seu matrimoni, bé, el temps i la secretària del seu marit, una dona que era tan rossa com predisposada a qualsevol cosa que li demanés el seu marit.

Va sentir ressonar les escales de fusta, i va tornar en si. Els seus dos fills ja s’estaven barallant i ella es va dur les mans al cap pensant en les pastilles que tenia a l’armari. Els seus fills se la van quedar mirant per un segon, van parar de barallar-se i van dir a l’uníson:

-Bon dia mamà.

La Maria del Mar els va mirar, resignada. Als matins acostumava a llevar-se amb cert malestar que no li marxava fins que els seus fills eren a l'escola i es quedava sola a casa, amb l'única companyia de la bodega de vins del seu marit.

-Bon dia fills. Teniu la motxilla a punt? Au va, esmorzeu ràpid i al cotxe, que hem de marxar.

-Sí mamà.

Els fills de la Maria del Mar van seure i van començar a menjar en silenci mentre la minyona els preparava l'esmorzar per l'escola. Els nens menjaven amb cura de no tacar-se l'uniforme color gris ciment de l'escola catòlica. Quan van acabar, van pujar silenciosament al cotxe de la seva mare mentre ella esgotava les últimes gotes del seu te.

Els viatges en cotxe des de la residència dels Calbó-de la Fe fins a l'escola privada on estudiaven els seus fills era un trajecte llarg però silenciós, ja que els membres més joves de la família evitaven els conflictes fraternals escoltant la seva pròpia música i la Maria del Mar no posava gaire esma en trencar el silenci a causa del seu mal de cap matutí, encara persistent.

L'escola primària i secundària de la Congregació de la Creu era una institució educativa amb mètodes d'ensenyança adequats per a la preservació de la fe dels seus alumnes. Era l'escola més exclusiva de tota la província, i els fills de la Maria del Mar havien pogut accedir-hi gràcies als contactes de la seva parròquia.

-Mamà, recorda que aquesta tarda m'has de portar a les classes de tennis.

-Sí, Joan Marc, ho recordo. -va contestar amb un lleu somriure ballant als seus llavis.

La Maria del Mar portava molts anys cansada del seu matrimoni, per la qual cosa va intentar invertir la seva frustració matrimonial en la fe, que després va recolzar en el vi, les pastilles antidepressives i el professor de tennis dels seus fills, un jove encantador i molt atractiu.

La resta del trajecte va seguir en silenci i, quaranta minuts després van arribar al recinte de l'escola, on hi havia d’altres pares amb els cotxes d'alta gamma mal aparcats esperant que els seus fills entressin a l'edifici. Com a bona mare cristiana, la Maria del Mar també es va esperar que en Joan Marc i la Maria Emília entressin a l'escola. Abans de tornar a posar el cotxe en marxa, va baixar la finestreta del cotxe, ja que una altra mare havia picat per saludar-la.

-Bon dia. -va exclamar la Caterina, la mare d'una companya de la seva filla. La Maria del Mar va articular un somriure més fals que el seu matrimoni per dissimular el disgust. La Caterina tenia moltes ganes de parlar en el seu to de veu aquell tan estrident, quan ella encara sentia un martell hidràulic ressonar en les seves parets cranials.

-Bon dia a tu també, Caterina.

-Que anirà a les colònies d'esquí, l'Emília?

-És clar que sí, l'Emília porta esquiant des dels cinc anys, li encanta. És per ella que cada hivern anem als Alps Suïssos a esquiar.

-Ah, que bé. La Consol odia el fred, per això nosaltres normalment passem l'hivern a Punta Cana, a la casa que vam comprar fa uns quants anys.

-Uf nosaltres ens estimem més les Bahames, hi ha menys deliqüència. Bé, Caterina, me n'he d'anar, m'estan esperant al club de camp. Ja saps que sóc la presidenta del comitè que organitza els events socials del club, i d'aquí poc torna a organitzar un sopar per a la recaptació de l’església.

La Maria del Mar va arrencar el cotxe i va marxar al més ràpid possible cap al club de camp. No suportava les mares de l'escola, totes eren una colla de pàmfiles que només anaven a l'església els dies assenyalats i la resta del temps feien veure que tenien unes vides massa ocupades com per anar a missa el diumenge.

Les reunions del club de camp sempre aconseguien posar de millor humor a la Maria del Mar, ja que acompanyada de la copa d''un bon vi, la sensació de poder controlar-ho tot li resultava del tot gratificant. Ella era la persona referent del grup d'amigues del club, la que més s'esforçava, la que millor situació econòmica tenia i la que més resava. S'esforçava de tenir una vida perfecta, però el seu marit semblava posar tota la seva dèria a esguerrar la seva imatge pública. Encara recordava quan eren recent casats i semblava que tenien la vida feta, que sempre s'estimarien i que mai no els sortiria res malament. Ella sempre s'havia esforçat a ser una bona esposa, havia deixat de treballar quan el seu marit li havia demanat, s'havia quedat a casa per cuidar dels seus fills, però tot això semblava que el seu marit no ho veia, ja que poc després del naixement de l'Emília havia estat massa ocupat buscant entre les faldilles de la seva secretària.

Així doncs, ella tampoc no s'havia quedat enrere. Cada dia semblava més difícil mantenir la promesa sagrada que havia fent davant Déu el dia que es va casar, perquè ella s'esforçava, però era una dona dèbil que cedia davant les temptacions pecadores que se li posaven davant cada dia. Primer havia estat el vi, la sang de Déu. A ella mai no li havia agradat beure, a missa mai no feia un glop sencer, només es mullava els llavis, però a mida que els problemes maritals s'accentuaven, la col·lecció de vins del seu marit disminuïa. Després havien estat les pastilles, aquelles que el metge li havia receptat quan havia patit un atac d'ansietat, pocs minuts després que s'assabentés que el seu marit no havia estat de viatge de negocis, sinó tancat a la suite d'un hotel amb la seva secretària. El capítol final de la història dels seus pecats havia començat tot just fa dos anys, quan en Joan Marc havia volgut apuntar-se a les classes de tennis del club de camp. Allà havia estat on havia conegut en Roger, un jove molt atractiu i predisposat.

Amb l’intens matí ja passat, l’inici de la tarda marcava l’hora d’anar a buscar els nens a l’escola, i havia de tornar a agafar el cotxe. Va arribar a les portes del col·legi, i com sempre feia, esperava als seus fills dins del vehicle. L’Emília va entrar sense dir res, i la seva mare va mirar amb disgust el rellotge en veure que el seu fill encara no hi era. Va alçar la vista, cercant en Joan Marc. El va veure amb un noi que tenia aspecte descuidat, amb la roba molt ampla i arrugada, i gesticulava nerviosament. No li va agradar gens veure aquell noi amb el seu fill. I encara li va agradar menys veure com li donava alguna cosa amb un gest d’allò més sospitós. La pobre mare havia d’esbrinar què era.

Però els dies van passar, el cap de setmana va arribar i la Maria del Mar no havia tornat a pensar en allò. Havia estat massa ocupada organitzant la recaptació per a l’església del club de camp, i entre reunió i reunió, copa de vi i copa de vi, els possibles problemes del seu fill no havien tingut cabuda en la seva ment. És més, si en Joan Marc tenia dificultats, s’estimava més no saber-ho. La seva família, el seu honor i la seva imatge eren molt importants, i en Joan Marc sempre havia estat un bon noi. Segur que aquell incident no havia estat res, només una trobada casual que no es tornaria a repetir.

La Maria del Mar estava realment ocupada, ultimant detalls per al sopar d’aquella nit. Havia rebut la trucada que les flors encarregades per a guarnir les taules arribarien amb retard, i ella encara havia d’anar a la perruqueria. Va ignorar el so del timbre, i només va aixecar lleugerament la vista quan va sentir que entrava un noi. El reconeixia de vista, era un amic del seu fill. El va saludar educadament i va tornar a submergir-se en la lectura de les factures que s'havia emportat del club de camp. Havia de portar-les-hi després, a l'hora de sopar.

Passada una estona, va decidir que ja era hora que els seus fills comencessin a preparar-se, volia recordar-li a en Joan Marc que havia d'anar a buscar la seva germana a casa una de les seves amigues quan ella marxés a la perruqueria. El seu marit aniria directament al club de camp quan sortís de l'oficina. Li havia dit que sortiria tard del despatx perquè tenia una reunió importantíssima d'ultima hora, però que arribaria a temps al sopar. La Maria del Mar no ho creia, però.

Quan va pujar a l'habitació del seu fill va obrir la porta amb total confiança, però inmediatament la va tornar a tancar. Només havia presenciat l'escena uns segons. Segons? Encara menys, dècimes de segon. Un parell de dècimes de segon havien estat més que suficients, però. La Maria del Mar va començar a plorar desesperadament, calladament, desconsoladament. El seu fill, el seu nen. Aquell amb qui s'havia distanciat.

Qui hi havia a la seva habitació no era el seu fill. No podia ser-ho.

Aquell noi rialler, amb els ulls vermells i la veu prima i estúpida d'adolescent fumat no podia ser el seu fill. Aquell que estava pràcticament besant el seu amic, també rialler i fumat, no podia ser el seu fill. Era impossible, no ho era.

La Maria del Mar es va tancar al lavabo de la seva habitació i va començar a plorar i beure de l'ampolla de licor que havia agafat de la seva tauleta de nit, on la tenia guardada per a emergències. Aquesta situació era més urgent que una discussió. Asseguda al terra, ampolla en mà, va recordar tots els moments de la infància del seu fill mentre no podia parar de plorar.

Aquell matí havia perdut un fill, i no va anar a la perruqueria.





 
Capítol 2 En Joan Marc
Les classes de l'escola catòlica estaven bé, però les normes eren estrictes i en Joan Marc no podia evitar posar-se nerviós quan caminava ràpid pels passadissos, tot i que ja era l'hora de marxar i els seus companys es dirigien amb tota tranquil·litat cap a la sortida. Havia d'afanyar-se més que ells, per la qual cosa  gairebé es va posar a córrer cap al seu armariet per poder deixar els llibres que no necessitava i poder dirigir-se a la trobada de l'Hugo.

El que feia l'Hugo era un secret, però ell sol, amb el seu aspecte i el seu gest nerviós, ja revelava gran part dels seus afers ocults. Si hagués estat per en Joan Marc, no haurien quedat a la sortida de la seva escola, era massa arriscat i en Joan Marc no podia ni imaginar-se la reacció dels seus professors, amics o pares si s’assabentaven què era el que feia l'Hugo. Normalment quedaven a la ciutat veïna on vivia aquell noi, on ningú no el coneixia, i si no, en Carles li portava el que volia a casa seva quan l'anava a veure.

Havia estat gràcies a en Carles que en Joan Marc havia conegut  l'Hugo i havia començat a fumar. Al principi s'havia mostrat reticent, ja que cap dels amics d'en Joan Marc no havia anat més enllà de robar-li un parell de cigarretes al seus pares. Havia passat setmanes quedant amb en Carles abans que accedís a provar el que li oferia. Encara recordava aquell dia, havia estat particularment difícil gràcies als seus pares, com sempre. Fumar l'ajudava a oblidar l'estrès, els problemes i l'ansietat que li ocasionaven les baralles dels seus pares, així com la culpabilitat que sentia cada vegada que quedava amb en Carles. Tot i així, sabia que el que estava fent estava malament, per això  cada diumenge es confessava després de la missa, mentre els seus pares estaven massa ocupats parlant amb altres membres importants de l'alta societat.

Així doncs, últimament la seva vida semblava un cercle viciós: anava a missa per expiar els seus pecats i pecava per oblidar que tot el seu món girava al voltant de l'església.

La religió era important per en Joan Marc, havia crescut en un entorn profundament cristià i li agradava confessar-se, congregar i sentir-se un bon creient, però a mida que es feia gran hi havia certes coses que el feien dubtar sobre la seva fe, i l'actitud dels seus pares no l'ajudava gaire. La seva mare no feia gaire cas dels deu manaments i passava gairebé tot el dia anomenant el nom de Déu en va, sobretot quan ja havia pres un parell de copes. Els problemes materns saltaven a la vista de manera evident, però en Joan Marc i la seva germana s'havien tornat experts a fer veure que no passava res, que la seva mare no s'aixecava cada matí amb mal de cap i que anava a la farmàcia cada pocs dies per comprar un pot d'ansiolítics. Ell es consolava pensant que com a mínim la seva mare era a casa. En Joan Marc sabia que el seu pare no li era fidel a la  mare: l'havia escoltat parlant de manera molt compromesa amb la seva secretària uns mesos enrera. S'havia estimat més no dir res, perquè la seva vida ja era prou complicada i els seus pares semblaven més o menys bé guardant les aparences i actuant com si no passés res.

Trobar l'Hugo entre el mar d'alumnes i pares que anaven a buscar els seus fills amb el cotxe no va ser gaire difícil, ja que la seva roba bruta i arrugada ressaltava entre els uniformes escolars i les americanes i la roba de marca que portaven els adults.

-Ho portes? -en Joan Marc gairebé va mormolar i es va mantenir al més allunyat possible d'ell, dissimulant.

-Sí. Ho portes tu? - va demanar l'Hugo. Els dos nois van apropar-se i es van entregar el que pertocava a cadascú. En Joan Marc es va guardar ràpidament la bosseta a la butxaca de la jaqueta de l'uniforme mentre es desfeia dels bitllets que portava preparats des que havien concertat la cita. Una vegada tots dos van tenir el que volien, van allunyar-se i en Joan Marc va pujar al cotxe de la seva mare, que era aparcat on sempre.

La seva mare portava tota la setmana recordant a en Joan Marc i a la seva germana que el dissabte se celebrava el sopar benèfic del club de camp. Tot i que la Maria del Mar creia que era un dia important, cap dels seus fills n’estava gaire preocupat. L'Emília havia passat la nit anterior a casa d'una de les seves amigues i en Joan Marc esperava la visita d'en Carles. Sabia que la seva mare estaria massa ocupada per estar sobre ell i el seu "amic", tot i que si hagués estat un dia qualsevol, la Maria del Mar tampoc no hauria parat atenció en el que feia el seu fill.

No havia passat gaire estona des que en Joan Marc s'havia aixecat del llit, així que sabent que en Carles havia de venir a casa seva, va dutxar-se i va esmorzar. No podia parar de pensar en ell. Després, quan marxava, solia sentir-se malament, perquè sabia que el que estava fent no seria mai acceptat pels seus pares, la seva religió i possiblement per ell mateix. Tot i això, quan estava amb en Carles oblidava totes les seves preocupacions, sobretot quan fumaven junts.

Havia conegut en Carles l'any passat, en una de les seves excursions a la ciutat veïna quan els seus pares tenien discussions fortes. De pura casualitat, aquell dia havia acabat anant a la biblioteca, i allà va ser on va veure en Carles per primera vegada. Ell havia decidit quedar-se una estona i començar un llibre que li havia recomanat un amiga, quan de cop va sentir com la cadira del seu costat es desplaçava. Sense ser gaire conscient de com havia passat, ell i en Carles havien començat a parlar i, poc a poc, van fer-se amics. Van començar a trobar-se a la biblioteca cada setmana, i després, quan van començar a fumar junts, les seves trobades es van traslladar a casa seva. No va ser fins uns mesos després que les seves quedades del tot innocents van canviar. Estant fumats, un dia un va començar a besar l'altre. En Joan Marc no ho acabava d'entendre, mai ho havia fet i no sabia del tot com havien acabat així, però li agradava. Molt. Massa. Tot i així, havia decidit no parlar amb ningú sobre en Carles, ni tan sols amb el pare Agustí quan es confessava. Ell era un noi massa bo, dolç i innocent com per veure's envoltat en els problemes de la seva família.

Quan va arribar, en Joan Marc estava estirat al seu llit revisant les seves xarxes socials.

-Hola.

-Hola. No t'ha dit res la meva mare?

-No, només m'ha saludat. És que m'havia de dir alguna cosa?

-No no, és que a vegades li agafen atacs i s'interessa per la meva vida.

-Segueixen igual, els teus pares?

-Sí, més o menys. La meva mare segueix bevent i el meu pare segueix enganyant-la amb una dona vint anys més jove que ell. Però no vull parlar d'això, vine aquí. Encara tinc el que em va portar l'Hugo.

-Estàs segur que no vols parlar?

-No.

En Joan Marc va obrir el calaix de la seva tauleta de nit i va treure la capsa on tenia guardada la bosseta que havia comprat i el paper de cargolar. En Carles va seure al seu costat i li va somriure quan li va oferir una calada.

-T'estic portant pel mal camí, hauràs d'anar a confessar-te’n. -va dir en Carles maliciosament.

-No diguis això, no hauries de fer broma sobre aquests temes.

-Sobre quins temes? -va preguntar fent-se l'innocent.

-Sobre la religió. Saps que és important per a mi. -va respondre en Joan Marc fent una altra calada.

Van passar una estona en silenci, sense cap altre soroll que el que feien quan deixaven anar el fum. Però el silenci no va durar gaire estona, només la que va caldre perquè el que fumaven els desnhibís i comencessin a riure, somiar i fer-se confessions no tan secretes. Quan quedaven a casa d’en Joan Marc, normalment acabaven besant-se, i aquella vegada no va ser l'excepció. De tant riure sobre un comentari que havia fet el mateix Joan Marc, en Carles es va deixar caure sobre el llit i ell no ho va resistir més. Per la  raó ennuvolada per la substància que estaven prenent, la imatge d'en Carles rialler, amb l'expressió tan pacífica i amb les galtes enrojolades va ser massa encisadora com per no fer res.

Els seus llavis el van rebre amb efusió, i no van adonar-se que la porta de l'habitació s'obria per tornar a ser tancada immediatament. Així doncs, va passar molta estona fins que ells no van deixar de fer-se petons, de gaudir de la companyia de l'altre sense que res s'interposés entre ells, de ser ells mateixos sense que ningú els jutgés. Van passar llarga estona fins que en Carles va haver de marxar, i en Joan Marc va tornar al seu món resignadament.

Coneixent la seva mare com la coneixia, a en Joan Marc li va estranyar que no fes cap comentari sobre l'absència del seu pare al cotxe, de camí al club de camp. Portava tota la tarda comportant-se com si no fos ella, fins i tot s'havia perdut la seva cita a la perruqueria. Des que tenia memòria, en Joan Marc mai no havia vist  la seva mare saltar-se una visita al centre de bellesa de la seva petita ciutat.

El club de camp era un recinte que disposava de molt terreny, i que a més de les pistes de tennis, oferia als seus membres molts serveis d'alta qualitat. En Joan Marc i l'Emília van baixar del cotxe sense dir paraula, seguint  la seva mare, que ara lluïa un somriure tens als llavis mentre saludava les seves amigues i altres socis del club. A tothom qui preguntava, li explicava la mateixa mentida sobre la mancança del  marit: que s'havia quedat fins tard a l'oficina perquè li havia sorgit una reunió important, però realment en Joan Marc no sabia on era el seu pare, i la mamà no s'havia molestat el dir-los on era realment. Ella deia a tothom que estava a punt d'arribar, però els minuts passaven i el pare d'en Joan Marc no apareixia.

No va ser fins a última hora, quan ja estaven servint els entrants i la  Maria del Mar anava per la segona copa de cava, que l'Antoni Calbó va fer acte de presència, amb la camisa encara mal girbada i l'americana arrugada d'haver-la deixat caure de qualsevol manera.

-Ja sóc aquí. Hola fills, estimada. -el pare d'en Joan Marc va saludar educadament la gent que els acompanyava a la taula i va deixar un bes superficial sobre la galta de la seva muller. La Maria del Mar li va tornar la salutació abans d'acabar-se la copa. En Joan Marc no podia preveure com acabaria la vetllada, però podia assegurar que la falsa cortesia dels seus pares no duraria fins que arribessin a casa.

Quan el sopar va acabar, després que els seus pares donessin una quantitat del tot desmesurada a l'església, va arribar l'hora que tornessin a casa. A l'endemà havien de llevar-se d'hora per anar a missa, i la seva mare no cedia sobre el tema per molt tard que anessin al llit. Quan el matrimoni Calbó-de la Fe va haver de pujar al cotxe, després que en Joan Marc i l'Emília es cordessin el cinturó de seguretat, van començar els problemes.

-Deixa'm conduir a mi, Maria del Mar. Tu no vas en condicions.

-Vaig bé. És el meu cotxe, puc conduir.

-No t'ho tornaré a repetir. Baixa, i deixa'm conduir a mi. Tu fas pudor d'alcohol. Des de quina hora portes bevent?

-No facis veure que t'importa. No diguis això davant de l'Emília. Avui ha estat un dia dur.
 

Capítol 3 En Carles
Estava estirat sobre el llit, pensant, mirant fixament el sostre blanc mal pintat.Els seus pares ja feia estona que dormien, i ell ho havia intentat, però després de donar moltes voltes no ho havia aconseguit. Tenia la sensació  que passava alguna cosa dolenta, tot i que la nit transcorria amb normalitat. Havia sopat amb la seva família després d'haver arribat de casa d'un amic, s'havia dutxat i havia marxat al llit, malgrat que en aquell moment no tenia son. Així doncs, aquest estat de vigília s'estava perpetuant, alerta, amb el cor encongit esperant que passés alguna cosa que confirmés els seus sentiments de preocupació.

I, efectivament, va passar.

Eren tres quarts de dotze, i en Carles no estava dormint, però tot i així era massa tard per a ser una trucada normal. Abans que sonés el segon timbre, ja tenia el mòbil despenjat a l'orella. Es va incorporar immediatament quan va sentir uns sanglots a l'altra costat de la línea; es va alarmar.

-Hola? Qui és? -en Carles va sentir com l'altra persona intentava controlar els gemecs, però era un plor tan trist, tan desconsolat, que semblava que mai no acabaria. Inesperadament, va parar, i el cor d'en Carles va donar un bot quan el noi que havia trucat va intentar pronunciar una sola paraula.

-Ca... Carles…

-Joan? Què passa? Què ha passat?

-Jo... Els... Els meus... -en Joan Marc no havia acabat la frase quan va tornar a sanglotar, desconsolat, i en Carles es va incorporar, sense saber què fer.

-On ets? Digue'm on ets i vaig a buscar-te.

-Jo... Els meus pares…

-Ets a casa els teus pares? Ara vaig. No et moguis, en vint minuts sóc allà.

-No... Jo.. No sóc a.. Els meus pares…

-Joan Marc, sisplau, relaxa't. Tot sortirà bé, d'acord? No sé què ha passat, però ara ens veurem i m'ho podràs explicar, oi? -i va repetir lentament i intentant una veu serena- Ara digue'm on ets perquè pugui anar a buscar-te, portar-te a casa meva i m'ho puguis explicar.

-A casa... Sóc a casa... Però els meus pares no…

-Ara vinc. No et moguis.

Tot i els sanglots entre paraula i paraula d'en Joan Marc, en Carles havia pogut entendre mínimament la localització del noi. Mentre es vestia a corre-cuita, pensava en què podia dir-los als seus propis pares l'endemà, com podia explicar-los la presència d’en Joan Marc quan ells ni tan sols coneixien la seva existència. Aquells pensaments van passar a segon pla quan va sortir per la porta, sense fer soroll. Encara estava a temps d’agafar el bus de quarts d’una, si no arribava, hauria d’esperar-se al de la una i en Carles dubtava que en Joan Marc l’esperés tanta estona en aquell estat d’angoixa. Va començar a córrer els últims cinc-cents metres que el separaven de la parada i finalment va pujar a l’autobus, panteixant. Fer esport mai havia estat una idea atractiva per a ell, fet pel qual en Joan Marc acostumava a burlar-se’n amistosament.

Ai, en Joan Marc.

Des que el coneixia, no podia parar de pensar en ell. La seva relació era complicada, perquè ell no s’assemblava a cap noi que hagués conegut abans, ell tenia una fe profunda en una religió poc permissiva i una relació amb els seus pares que no podia ser descrita com a complexa, perquè seria descriure-ho de manera massa vaga. En Carles coneixia tots els secrets de la família Calbó, els havia descobert de boca del noi que regnava els seus pensaments. Sempre que els pares d’en Joan Marc discutien,  el noi l’anava a buscar a la recerca de consol, i a ell li trencava el cor veure’l tan abatut. Ell sabia que en Joan Marc feia veure que res del que passava a casa seva l’afectava, però el seu dolor, la seva confusió i la seva ràbia eren del tot evidents quan parlava amb ell. Si pogués fer alguna cosa per canviar les circumstàncies d’aquella casa ho faria, però no podia fer res, excepte escoltar l’amic en silenci i ajudar-lo a oblidar els seus problemes, si més no, durant una estona.

Quan va arribar a la residència dels Calbó-de la Fe, es va sorprendre al trobar a en Joan Marc assegut a terra, amb els ulls vermells, abatut, com si fos una titella a la qual han tallat les cordes, sense poder tornar a moure’s mai més.

-Què ha passat?

-Tot.

-Au, anem. Conec un lloc on m’ho podràs explicar tot tranquil·lament.

Tres quarts d’hora després, havien arribat a un parc proper a l’institut d’en Carles, on van quedar-se asseguts en un banc, en Carles expectant i en Joan Marc massa absent com per adonar-se que havien parat de moure’s. No deia res, semblava que s’hagués esvaït per l’eco dels seus problemes que no paraven de ressonar dins el seu cap.

-Joan. Joan, sisplau, no puc ajudar-te si no m’expliques què ha passat.

-No em podràs ajudar de cap manera.

-Puc intentar-ho. Saps que sempre podràs confiar en mi. -En Joan Marc va apartar la mirada i va deixar anar un sospir que va produir una esgarrifança a en Carles. Va veure com una llàgrima tímida relliscava per la seva galta fins caure al buit.

-És… complicat.

-Per tu tot és complicat.

-No ho entens.

-Prova a explicar-m’ho i ja veurem si ho entenc o no.

-Jo… He discutit amb els meus pares i…He marxat de casa.

-Com que has marxat de casa?-va exclamar en Carles, sorprès. Per molt desastrosa que li semblés la relació d’en Joan Marc amb els seus pares, mai no hauria imaginat que el noi que tenia davant, el que anava a missa el diumenge i es confessava després d’estar amb ell, hagués pogut fer una cosa així.

-No podia més, no ho aguantava.- Va apartar la mirada i va exhalar pesadament, com si sabés que les paraules que anava a pronunciar li provocarien un dolor que trigaria de marxar.

- Tornàvem del sopar del club de camp, tot havia estat igual que sempre, els meus pares estaven discutint  al cotxe i no sé com la discussió es va girar cap a mi. La meva mare ha començat a plorar, el meu pare cridava, preguntant-li què li passava. La meva germana i jo no sabíem què estava passant, i quan hem arribat a casa el món ha petat.

-Com que el món ha petat?

-La meva mare  ens ha vist aquest matí, a tu i a mi quan ens estàvem… Ja saps, quan estàvem enrotllant-nos. Li ha dit al meu pare i jo no he pogut aguantar-ho més. Els dos no paraven de dir que estava malalt, que havien de trucar al pare Agustí perquè expulsés els dimonis que porto dins, que era una vergonya per a la família. No podia quedar-me més estona allà.

El sentiment de culpabilitat va assaltar en Carles, implacable sota la mirada desolada d’en Joan Marc. Sabia com d’important era la religió per a ell i per a la seva família, i tot i que no ho reconegués en la seva presència, sabia que el noi s’avergonyia del que feien una vegada tot havia acabat. En Carles no ho entenia, però tenia clar que l’únic que podia canviar els sentiments d’en Joan Marc era ell mateix. No volia renunciar a la seva fe, i semblava no acceptar la possibilitat  que la seva homosexualitat i la seva religió convisquessin de manera equilibrada.

-No sé què fer, Carles. No sé com arreglar-ho. Els he decebut i he marxat. No em perdonaran mai.

-No sé què se suposa que t’han de perdonar. -va respondre el noi, lleugerament mordaç perquè estava segur  que en Joan Marc no es referia a la seva sortida precipitada de la casa. Tot i que s’esforçava moltíssim i respectava les seves creences, veure com el noi amb el que havia compartit tants moments íntims es torturava a ell mateix per culpa del que creia el feia enrabiar desmesuradament.

-Ja ho saps. L’església diu que…

-Desgraciadament ja sé el que diu l’església .

-No t’enfadis, sisplau. Ja saps que la meva fe és molt important per a mi. La religió sempre ha estat una part fonamental de la meva família, de la meva educació , de tot.

-Ja ho sé, perdona. És que em costa entendre com pots ser-li tan fidel a una religió que no et permet ser feliç.

-Que em diguis això no m’ajuda, saps? Només em crea més dubtes.

-No es tracta  que t’ajudi o no, és el que jo penso. Fins quan els penses permetre que decideixin sobre el que pots i el que no pots fer amb la teva vida? Jo t’estimo tal com ets, i no paro de veure com et destrueixes a tu mateix. Et mereixes ser i fer el que et vingui de gust.

-Jo no sóc com tu, no m’he criat en una família normal i no he crescut en un entorn on això estigui ben vist. Has d’entendre que jo no puc renunciar a idees que han format part de mi des de sempre només perquè tu m’ho demanes.

-No t’estic demanant que renunciïs a res. Només et demano que t’acceptis a tu mateix, que paris de plorar, de patir, de torturar-te.

-Les coses no són tan senzilles, Carles. M’encantaria que ho fossin. Però les meves creences religioses i el que tu em demanes són coses totalment incompatibles, com l’aigua i l’oli.

-Tal vegada  no et penses que no hi ha gays que creuen en Déu?

-Per mi la religió no és una cosa que s’hagi d’adaptar a les teves necessitats. També hi ha musulmans que beuen alcohol, que mengen porc. És molt senzill quedar-te amb les bones promeses que t’ofereix l’església i no assumir cap responsabilitat.

-Llavors m’estàs dient que els homosexuals que creuen en Déu són malcreients.

-No estic dient això.

-Això és exactament el que jo estic entenent.

-No facis això. Saps que t’estimo, potser et creus que a mi no m’agradaria que les coses fossin diferents? Que no m’agradaria poder estimar-te sense sentir que estic renunciant a les meves creences? M’encantaria. M’encantaria poder estar amb tu sense necessitat d’anar a missa després. Però segueixo estimant-te i segueixo anant-hi, perquè no puc renunciar a cap dels dos.

-Per què no pots entendre que no has de renunciar a res? Que només has de…- La duresa del to d’en Carles va esvaïr-se quan va veure que els ulls d’en Joan Marc tornaven a ennuegar-se de llàgrimes. Es va passar les mans pels cabells, exasperat, i va tornar a alçar la mirada cap al noi del seu costat. Va fer-li un petó curt als llavis, amb tendresa. Li hauria agradat tant poder eliminar qualsevol rastre de patiment de la vida d’en Joan Marc… Però semblava que el noi no estava disposat a escoltar-lo.

-Estem els dos molt cansats. Què et sembla si aquesta nit dorms a casa meva i demà al matí pensem  què podem fer? Les coses es veuen diferents amb la claror del dia.

En Joan Marc va assentir, pensatiu. El camí cap a la casa d’en Carles va ser silenciós, còmode. En el silenci en Carles gairebé podia veure com els engranatges del cervell del seu company es movien a tota velocitat, traient fum.

Era ben entrada la matinada quan els dos nois van entrar al portal. En Joan Marc havia estat callat, pensatiu tota l’estona fins que no van ser a la casa d’en Carles.

-No fem soroll, els meus pares dormen.-va mormolar mentre el seu acompanyant semblava observar amb curiositat el seu voltant. Naturalment, el piset on vivia en Carles i la seva família no s’assemblava en res a la gran casa d’en Joan Marc, però a aquest semblava agradar-li.

-Au, anem a la meva habitació. Demà haurem de pensar en alguna explicació per als meus pares. No crec que s’enfadin gaire si els hi dic que t’has discutit amb els teus pares, però és clar que si no vols que ho sàpiguen sempre em puc inventar...- en Joan Marc el va interrompre abraçant-lo fortament, de manera totalment sobtada. Va enterrar la cara en el coll del noi, i tendrament li va acariciar els cabells l’estona que van estar així, cos contra cos, quiets, només sentint la presència de l’altre. Finalment en Joan Marc va afluixar la força amb què havia estat sostenint el cos d’en Carles contra el seu i van marxar a dormir.

L’endemà en Carles es va despertar a primera hora del matí, i encara adormit no es va adonar que en Joan Marc no hi era, i que en el seu lloc, havia deixat una nota en un full que devia haver arrancat d’una de les llibretes que tenia sobre l’escriptori.

Ho sento. Marxo, i no crec que tornem a veure’ns mai. T’he estimat molt. T’estimo molt i t’estimaré molt sempre, però no puc quedar-me aquí, al teu costat i al costat de la meva família. Tenies raó, no puc seguir patint. Espero poder trobar la pau i la felicitat allà on vagi. Adéu.

En Carles va rellegir la nota una vegada, dues, tres, fins que finalment va acceptar que en Joan Marc havia marxat i ni tan sols l’havia despertat per acomiadar-se d’ell en persona. Una sensació d’opressió al pit el va envair, insuportable, mentre no podia creure que ja no hi era, i que, segons ell, no el tornaria a veure mai. No podia imaginar-se la seva vida sense ell, no després d’haver passat tants moments junts, després de tantes tardes a la biblioteca, després de tantes xerrades fins a altes hores de la matinada, després de tantes carícies, abraçades i petons.

No el va tornar a veure.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]