Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
SomEstudiants
IES CABO DE LA HUERTA. Alacant
Inici: Joc de trons
Un Violí de Plàstic
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Una Paradoxa
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’una donar. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

Estaven allí, no per decisió pròpia, de fet, sa mare havia insistit que Bran era encara molt xicotet per a assistir a un esdeveniment tan gran com era l'impartir justícia real.

En la gran plaça de la ciutat, s'anava a deslligar un espectacle, ja normal per aquelles llars. Les teulades negres que apuntaven cap al cel, coberts per una suau i fina capa de neu, serien testimonis, una altra vegada, de la decapitació d'una dona. La justícia en persona va desembainar l'espasa i la va posar sobre el coll d'esta, que culpable o no, moriria aquell matí d'estiu. En aquell instant els murmuris; que no eren més que dels habitants del poble, van guanyar intensitat. La dona, que havia acceptat el seu destí, va mirar per última vegada, amb ulls plens de burla i dita, a qui anava a ser el seu executor. Nedd, consumit per la ira, va estrényer encara més la seua espasa contra el coll. La multitud esperava amb impaciència que acabara el que ja estava començat.

Cap so va fer el fred acer al passar pel coll d'aquella desafortunada dona. L'espasa va lliscar suaument, no va haver necessitat que es feren moviments de més. Allò va agafar als espectadors per sorpresa, els quals, en sentir la sang córrer per la plaça principal, van ser ja conscients que algú se n'havia anat i que no tornaria mai. El cos va caure sense més al sòl, amb un colp sec, i a poc a poc, la plaça es va anar quedant desèrtica. L'astre que aguaitava en el cel estava al punt àlgid i des de les ombres, que este obrava, una figura es va acostar on moments abans jeia el centre d'atenció. L'estrany personatge va mirar amb indiferència aquell cos sense vida i segons més tard va desaparéixer. Només el vent va ser testimoni del seu interés tardà per l'espectacle.

A pesar d'haver presenciat un acte tan atroç, la gent no es desanimava, perquè sabien per endavant que el rei, acompanyat per la família més rica de Ponent, arribava a les terres més fredes del regne. En quant es va escoltar el trot lleuger de l'escota junt amb les crins brillants dels cavalls, no va haver-hi persona en la ciutat que no sabera de la presència del rei. Ell, junt amb tota la seua escorta, van creuar els murs que rodejaven a aquesta. Tots els ciutadans sabien per què estava, i a ningú li agradava la situació. Les presentacions entre les famílies del nord i del sud es van desenrotllar bé, sense cap problema, excepte l'evident rebuig de la reina. Tot va concloure amb la notícia que al final de la setmana se celebraria el renaixement d'una nova amistat.

Hores més tard, quan la nit havia engolit al dia, un soldat va despertar el senyor del nord, informant-li que una estrany volia travessar els murs del castell. Nedd es va alçar amb atenció perquè la seua dona no fóra despertada i silenciosament, sent guiat pel guerrer, es va encaminar cap a l'eixida, no sense abans haver-se canviat a unes pells més grosses per a suportar el gran torb que assotava. En l'entrada es podia apreciar una figura humana que estava coberta per una capa de cuiro, la qual la cobria de cap a peus. Nedd va poder escoltar com un soldat la cridava amb por que es deixara veure per a poder identificar-la.

-¡Leva´t la caputxa ara, és l'última advertència que et done! - al seu torn, el soldat va poder apreciar el somriure burlaner que l'estrany li va dedicar, i això el va enfurir encara més.

Nedd, que en eixe punt ja sabia que això no acabaria bé, ho va parar.

-Deixa´l entrar- va ordenar.

Amb desconfiança, van obrir el porta gran perquè aquell estrany es poguera presentar. L'anomenat, va passar per davall i va entrar en la fortalesa. Es va detindre en la xicoteta plaça i Nedd va acudir a la seua trobada.

-¿Qui ets?- van ser les seues paraules, per a per fi, identificar eixa persona.

-Em criden Katrielle, simplement em dedique a viatjar per a donar a conéixer històries que la gent ignora.

Es va llevar la caputxa i el senyor del nord va poder apreciar els trets fins d'aquella dona. Tenia la cara arredonida, llavis fins i rogencs, amb un nas xicotet. La seua pell era d'un color pàl·lid brillant, ningú negaria que el que més destacava d'ella, eren els seus ulls foscos i profunds, que pareixien posseir la saviesa d'un ancià, o inclús més

-Vinc perseguint el rei per a oferir-li els meus càntics, va dir ella.

-Senyor, el poble parla d'una conptadora d'històries, sempre parlen amb ímpetu quan es referixen a ella. He oït que té una veu dotada pels déus. Seria el millor entreteniment per al  rei.- li va dir el soldat que l'acompanyava; encara que ambdós eren conscients que hi havia millors companyies.

-Està bé, realitzaràs la teua actuació al cap d'una setmana en l´hora de sopar, per a despedir a la família real.-conclugué  Nedd amb fermesa.

Katrielle va assentir i es va dirigir cap a l'eixida. Moments després es va detindre, va girar sobre els seus talons i va mirar a Nedd.

-Allí estaré, però arribat el moment d'actuar, ha de saber que no em faig responsable del que puga passar.

Ho va mirar per última vegada i es va encaminar cap al poble més proper.

Nedd es va quedar estàtic sense saber molt bé el que volien dir aquelles paraules, tampoc  els va prestar molta importància, perquè al cap i a la fi, era simplement una contadora d'històries.

Una vegada fora de la ciutat, Katrielle va posar rumb.

El paisatge no podia millorar, a un costat i a l'altre del camí un bosc profund, que pareixia que al donar dos passos acabaries perdut. Podria dir que tenia vius colors però no era veritat. A pesar d'estar a l'estiu aquell paratge només presentava el blanc en la seua més pura essència. S'escoltava la suau

dringadissa dels fulls al moure's, com volent despertar. Els sons dels animals desemperesint-se ja eren presents i els primers rajos de sol apareixien pel llunyà horitzó. Tot això en el seu conjunt donaven un aspecte màgic a aquell lloc, que per a molts, era normal i, per tant, no es detenien a admirar.

Eixe era precisament el treball de Katrielle, traure la bellesa en coses que la gent no donava importància, la seua especialitat eren les històries, les embellia de tal manera que el seu públic podia arribar a adorar al roín del relat.

El temps va passar i a mig dia ja havia arribat al seu destí. Va entrar en el poble, i de la primera cosa que es va adonar va ser del fet de que tots es quedaven mirant-la.

-Què hi ha d'estrany en una xica de cabells curts rebeldes?- es va preguntar

No ho observaven d'una manera despectiva, simplement la miraven amb curiositat, sense saber molt bé què havien de fer per veure entrar a una estranya, ja que, per eixos llocs era rar veure forasters. Va recórrer tots els carrers del poble a la cerca d'una posada o alberg, va ser llavors quan una figura es va acostar a ella i li pregunte:



-¿Qui ets?

Ella es va girar ràpidament i va ser ací quan va veure un xiquet de no més de sis anys. Tenia el pèl de color del foc, amb múltiples pigues i sobre això, ressaltaven els seus grans ulls blaus i purs de qualsevol maldat.

Katrielle es va permetre somriure amb amabilitat per a contestar-li.

-Una comptadora de històries-

No van fer falta més paraules perquè el somriure del xiquet apareguera, la va reconéixer com eixa xica de què tant parlaven, en el sud, amb una bella veu.

- I ens vas a comptar històries?

- Clar que sí- va dir Katrielle

- Esta vesprada t'ho mostraré.

Gràcies a eixe xiquet, la notícia que la comptadora d'històries havia arribat es va expandir i per a després de menjar la gent ja sabia que aquella estranya de la caputxa era ella. Poc abans de que el sol es tirara sobre ells, Katrielle es trobava en la plaça principal afinant el seu instrument, que no era més que un violí de la més alta qualitat meridional. Junt amb ella, es trobava part del poble. Amb un suau moviment de nina la música va començar a brollar d'aquell xicotet objecte. Els xiquets disfrutaven de la història desitjant no conéixer un dia a aquella criatura màgica que només existia en les llegendes més antigues, que imposava tant por que eren considerats els missatgers del mal, els dragons, bèsties amb pell de serp i amb la capacitat de calcinar tot un regne.

Tal com va començar, va acabar. Els aplaudiments no es van fer esperar i ella amablement els va rebre amb un somriure. Els pobletans no van tardar a acostar-se a ella, no sols per a donar-li una propina, que es mereixia, sinó també, per a oferir-li recer fins al seu pròxim viatge.                                                                                                                                       L

La setmana va passar ràpidament i abans de voler-ho, tornava a estar davant d'eixos murs freds i grisos.

Els soldats la van deixar passar amb recel, sabent qui era i què feia ací. Es va detindre a observar el pati central, que estava a sobreeixir de gent per la recent aparició del rei en eixes llunyanes terres. Es va prendre el seu temps admirant cada detall, des de les parets tristes i grises, fins a cada persona que s'encreuava per davant d'ella. Es va adonar del fet que tots els animals estaven alterats sense saber molt bé per què, no els va donar major importància. Va veure la neu ara marró pel fang i també en com una xiqueta menuda estava practicant tir amb arc, quelcom prou inusual, tenint en compte la societat en què es trobava.

Es va acostar a ella amb curiositat, per a veure per què estava fent eixa activitat tan indigna de dones.

-No se't dóna res mal- va dir Katrielle

-No vull que se'm done mal- va replicar la xiqueta.

-Llavors hauries de subjectar l'arc així.-

Katrielle va agafar l'arc i va pujar la seua mà al muscle tensant-lo, va mantindre la respiració i va disparar. Com no podia ser de cap altra manera, la fletxa va fer  blanc i la xicoteta es va quedar sense paraules. Com si res haguera passat ella va deixar l'arc en les seues mans i amb un gest d'amabilitat, es va despedir de la xiqueta.                                                     Després d´això, es va dirigir cap al camp d'entrenament, podia veure els dos fills majors de Nedd, encara que un d'ells era un bastard. Se'ls va quedar mirant fixament i ells van reparar en la seua presència, van inclinar el cap a manera de salutació i ella va fer el mateix però amb la part superior del seu cos. Els xics es van quedar estàtics en veure que no era la salutació típica d'una dama però quan s'anaven a dignar a dir alguna paraula, Katrielle ja estava prou lluny com per a escoltar-los.

Rodejant el castell es va trobar amb Bran, el segon fill més xicotet, el qual estava jugant amb una espasa de fusta, feta segurament per son pare. Katrielle es va detindre per a observar-lo, i immediatament després , es va tornar per on havia vingut acompanyada d'un somriure de tristesa inexplicable. Abans que es donara compte estava asseguda al peu d'un arbre. Per com lluïen els colors del sol, ataronjats i rogencs, va ser conscient que el xou estava per començar

L'interior del castell era una revetla, el menjar pareixia que mai s'anara a acabar i no era per a menys, perquè Nedd seria la nova mà dreta del rei. No tots estaven contents per la notícia i és que, qui havia viscut el suficient temps sabia que este món només estava ple de brutes rates que busquen estar per damunt d'altres a costa de vides. Per això el sud no era un lloc segur per a un cor bondadós.

La festa seguia però de sobte les portes grans del saló principal es van obrir de bat a bat. Un torb fred va assotar a tots els comensals, els quals, van callar. Una figura humana s'alçava al mig, la seua capa es movia salvatgement posant en tensió els espectadors. No s'escoltava cap so.

-Açò sí que és una gran presentació- va pensar Katrielle, que es mantenia ferma en mig de les dues portes grans.

-No fan falta les armes senyors, no sóc algú perillós- va dir tranquil·lament.

-Simplemente sóc una conttadora d'històries.

És en eixe moment que Nedd es dóna compte de qui és.

-És cert, és de qui parla tot el regne, lloant les seues històries i la seua veu.

Per això està hui ací, per a celebrar l'arribada del rei i el naixement de la seua nova relació amb els senyors del nord- va explicar.

-Així és, sa majestat. Si em permeteu començaré ara mateix- va dir Katrielle.

El rei va alçar la mà donant per començada l'actuació.

-Bé, parlaré d'una història que va ocórrer no fa molt de temps.

-En un bosc de llunyanes terres vivia un ser màgic, ningú sabia el que era i per precaució cap xiquet o adult s'acostava a ell.

A la història el acompanyava un suau so de violí, que si et fixaves i escoltaves amb atenció podies sentir una orquestra sençera.

-Una vegada, un jove de bell rostre es va endinsar en el bosc, a pesar de les advertències, ell, impulsat per la curiositat va ser caminant. De sobte, va escoltar una veu bella que cantava una trista cançó i ell es va anar acostant fins a trobar-la. Asseguda al peu d'un arbre una xiqueta cantava. Es va adonar que tenia visita i li va invitar a descansar,

-Jo cantaré una cançó de bressol per a tu. -Li va dir.

-Passarem només un instant en este bosc.



El jove havia quedat enamorat de la bellesa d'aquella xiqueta, però a mesura que avançaven, una boira de color púrpura s'anava fent cada vegada més present. A poc a poc ell es va anar quedant dormit gràcies a la veu de la xiqueta. Per a quan va despertar es trobava en un lloc mai somiat, tenia aigües cristal·lines i flors violetes per cada costat. Donava igual qui fores, sempre tindries la sensació que aquell lloc, era màgic, un paradís de què ningú tenia constància.

-¿No t'agradaria quedar-te ací amb mi?- li va murmurar dolçament

-estarem junts per a sempre- li va prometre.

Ara la xiqueta canta tots els dies, ja no està sola, canten amb una sola veu, perquè, ell va triar un futur al seu costat.

En la profunditat del misteriós bosc hi ha un lloc on la seua veu i la màgia guien, perquè hi ha un secret guardat. Si ella arriba a capturar-te, no podràs escapar.

Katrielle acabava de pronunciar l'última paraula. tots els invitats van soltar l'aire que inconscientment estaven retenint. No van haver-hi aplaudiments, tampoc els necessitava. Es va inclinar cap al rei amb una exagerada reverència més pròpia d'una burla que de respecte.

Açò va paréixer fer-li gràcia i reia com un burro, era a l'únic que se li escoltava. Katrielle per la seua banda va fer un gest d'anar-se'n girant sobre els seus talons.

-¡Una Altra història, vull una altra més! - va dir el rei borratxo.

Katrielle va somriure una altra vegada, sabent el que havia de fer.

-serà com el rei desitge -va contestar Katrielle amb la seu dolç veu.

-Esta història comença no molt abans del seu regnat, quan una xica del barri més pobre rep la visita d'un mag. -serà una bona història si té eixe començament- va comentar un dels invitats al seu company.

El suau arc del violí lliscava per les quatre cordes amb delicadesa. Tots en la sala es feien la mateixa pregunta ¿d'on eixien els altres sons?¿era per això que el poble l´adoraba?¿por això eren les seues històries tan famoses? Totes estes preguntes rondaven en els caps dels presents sense tindre una resposta per a cap d'elles. Un so d'un rellotge a mitjanit es va escoltar, tots van mirar desconcertats al seu voltant per a veure d'on eixia, però ningú era capaç de descobrir-ho. El so emergia de tots els llocs i retrunyia contra les parets fent encara més impossible la seua busca i és que, en el gran saló no hi havia cap rellotge. Una suau veu s'escoltava junt aquell so, una veu aborronadora demanant ajuda des del seu més profund ser.

Va conéixer un xic, el príncep d'aquell regne, bell el descriuen, bondadós també. La xica ajudada pel mag de preciosos vestits es va omplir. Ells van creuar la mirada i abans d'allò que s'ha esperat estaven ballant.- Una veu cantadora va fer als invitats centrar novament la seua atenció en l'espectacle de la nit.- Ballaven i ballaven, pareixia que no s'anava a acabar. Eixa dansa en què ambdós es complementaven i anaven donant voltes per la pista. Però ella el va veure, el seu rostre, el d´aquell amb què hi havia tractat, el seu somriure macabre plasmada en la cara. Li murmurava que trobara el xic amb la màscara, sense saber que era el mateix amb què estava ballant. Una daga es troba davall el seu vestit, per a desposseir-lo de tot el que té. Totes les persones en aquell ball, són falses, ningú mostra els seus verdaders sentiments, ningú és real perquè han robat ales als àngels. No vol fer-ho, no pot fer-ho. Està tremolant, ell es dóna compte, vol ajudar-la però res pot ajudar-li. Ha d'anar-se'n, és l'hora però ell besa les llàgrimes que recorren el seu rostre no és bonic? i eixe moment compte. Li suplica que no deixe que el rellotge done l'hora, que llavors no hi haurà eixida. Llavors ocorre, una daga clavada en una rosa roja. Encara pot sentir la calor que desprén la seua pell. Es dóna compte de qui és i no pot evitar vessar més llàgrimes. Tot se sent com un somni llunyà. Una il·lusió en què ella té el somriure més brillant. Serà desposseïda del seu vestit i la seua corona xafada pel que ha fet. Però les seues ànimes estan juntes pel tall de la daga i si no és capaç de parar les seues llàgrimes llavors és una història d'un sol costat. El seu cos cada vegada més fred està i ella sent com la seua ànima es desposseïx del seu costat. Tot és com un conte de fades. Els seus sentiments l'abandonen, ella ja no en té.

-¡Doncs és culpa del vent! - diu una persona amb evident enuig.

-Així és, el temps no perdona res - diu Katrielle després d'haver abaixat el violí del seu muscle.

-No és just- replica l'home.

-Res en esta vida ho és.

Katrielle va poder observar que la filla major d´Stark tenia la cara tapada i xanglotava, segurament a haver imaginat la història completa. Això significava que ho havia fet bé. Òbviament hi havia un per què d'haver triat estes històries i no altres. Volia ensenyar-li a aquell rei borratxo que el temps no curaria res, el temps no fa res. És inútil però útil al mateix temps. Amb estes històries volia fer-se'l veure i per què no? fer-li pagar un poc les misèries per les quals està fent passar al seu regne.

El rei estava que no podia contindre la còlera, perquè sabia que la contadora d'històries havia triat a propòsit eixe relat expressament per a ell, per a indicar-li que la seua dona faria tot el que es puga per a llevar-se'l del mig. El fet que se l'haja reafirmat el cabrejava a nivells altíssims.

D'altra banda Katrielle mirava amb el seu ja característic somriure burlaner a tots els presents, perquè ja sabia per endavant com reaccionarien. Sempre li causaven gràcia les diferents maneres de reaccionar dels humans, eren peculiars i diferents unes d'altres però sempre predecibles.

La veritat, li agradaria contar una altra història però amb eixe temperament no anava molt bé que diguem i damunt si es tractava d'un altre amor tràgic. Tot el món parlava i no pareixien voler callar, així que va optar per tocar quelcom. Ací és quan el seu públic es va adonar que tots eixos sons eixits de l'orquestra estaven sent expulsats del violí. Ara sonava una melodia estranya, accelerada com si volguera acabar però no li deixen, més que això, que no pot, que no acabarà mai. Per a quan la gent va eixir del tràngol, Katrielle havia eixit per la porta deixant als invitats, sobretot al rei borratxo, amb ganes de més.

Això provocava ella, el voler més però no poder, perquè al cap i a la fi no li havien pagat res.

El rei es va quedar pensant que eixa xica era com el temps, volent més però sense poder agafar-ho ni encara que li pagues.

Per la seua banda Katrielle continuava tocant el seu violí inclús fora del castell. No sabia què faria d'ara en avant, però el que sí que sabia és que havia d'anar-se'n d´ací si volia seguir viva un poc més de temps.
Capítol 2 El Passat
-Mai va saber, tampoc sap, ni tan sols sabrà perquè de sobte estava allí.

-No es pot representar de cap manera ja que no existix. És com quan tanques els ulls i no veus res, però, certament, això és mentida, ja que, sí que continues veient. Veus colors, com el negre o el gris, que predominen sobre la resta, que encara així, continuen existint. Diríem que és açò mateix, però sense els colors. Difícil d'explicar, veritat?

-No havia passat res abans de la seua arribada, no hi havia quelcom que ho confirmara, però només el fet d'existir obria l'oportunitat a què quelcom estava succeint, quelcom havia canviat, o millor dita, quelcom havia nascut. Com he dit abans, mai sabrà d'on ve, ja que, no existia res. No ho coneixeria fins molt més tard, però, acabava de nàixer Temps, algú que no sabia què feia allí, així que simplement es va dedicar a veure què ocorria. Va passar una llarga, llarga estona abans que les coses començaren a tindre forma. Algunes pareixia que sí que anaven en el bon camí però quelcom les destruïa. Ací va aprendre eixe mateix concepte “destrucció” i el seu antònim “creació”.  Es va donar compte que no hi havia un terme mitjà, tot naixia i tot moria. Li va ser dur al Temps donar-se compte que naixien i morien per la seua simple presència, ell feia que tot es moguera segons com havia de moure's.

Això li va plantejar una altra pregunta: qui havia posat eixes coses perquè es mogueren? perquè al cap i a la fi això es movia pel Temps però Temps no ho havia posat ací. Per a això es va disposar a moure's pel “espaci”,  un altre concepte per a la seua col·lecció. Resulta que va conéixer tot l'espai disponible en aquell moment i va arribar a conéixer a Matèria. Per fi havia conegut a eixe algú que havia posat les coses ací. Matèria li va contar que estava en totes eixes coses que ell deia. Matèria va dir que ell és totes eixes coses al mateix temps igual que ell mateix es troba en tot eixe espai disponible, fent moure la matèria d'un costat a un altre (en alguns llocs més ràpid que en altres).

Diuen les llegendes sobre l'origen del nostre món que Temps i Matèria es van fer tan amics que a poc a poc i amb paciència van modelar el que tenien a mà per a crear el que coneixem ara com ara com a univers. Durant molt de temps van estar treballant sense parar per a crear cada cosa que seria denominada com a planeta, estreles; amb estes diuen que van tindre dificultat per a crear-la perquè havia de brillar, com podeu veure ho van aconseguir però com tot acabarà. Els planetes eren arredonits i el que ningú s'esperava és que, al final sorgiren ens, més xicotets que ells que anaven donant un singular sentit a cada planeta, el van cridar Vida.

Vida era Matèria i Temps, units però ningú tenia control sobre això, cada forma de Vida tenia una matèria determinada i un temps determinat. Ells es van quedar quiets sense saber molt bé que havien fet perquè això ocorreguera, però com ambdós volien veure què passava ho van deixar.

A poc a poc eixa Vida va anar adquirint diferents formes, però una en particular va cridar l'atenció de Temps, ja que van ser ells els que li van donar sentit tenint períodes d'un any, un mes o trenta segons. Eixa espècie no destacava molt, no eren forts, necessitaven estar junts per a no morir perquè el fred no el suportaven molt bé, en conclusió, no podien fer res per si mateixos. Això no va detindre a Temps a acostar-se per a veure què feien estos sers perquè a diferència de les altres moltes espècies estes aprenien dels seus errors, no tornaven pel mateix camí si sabien que hi havia llops, si tenien fam, creaven artefactes per a poder menjar animals, era simplement fascinant a ulls de Temps. A poc a poc eixa espècie que es feien cridar humans van crear civilitzacions però més important que això van aprendre el que eren les emocions.

Temps va tindre una discussió amb Matèria, perquè Matèria trobava els humans despeciables, fruit d'un error que mai va haver d'existir. I és que Matèria ha intentat per tots els mitjans fer que els humans pareguen del seu món, perquè Matèria vol tindre l'atenció total de Temps, Matèria només està zelós.

Temps cada vegada s'interessava més per aquells sers que s'autodenominaven humans, li agradava veure com interactuaven entre ells. Cada vegada la seua atracció era més fort a arribant al punt de voler ser com ells.

Matèria per la seua banda cada vegada se sentia més desplaçat, la seua ràbia creixia de manera exponencial cada vegada que Temps li deia qualsevol cosa que havien fet els humans.

En un moment donat, en una de les seues tantes conversacions Matèria va esclatar en milers de trossos, cridava a Temps que se n'anara amb els seus volguts humans, que ell ja s'havia cansat d'esperar que se li passara l'obsessió amb els humans.

Temps no va saber què li havia passat a Matèria perquè diguera eixes coses, però espantat, va fugir lluny d'ell. Sense saber què li oferiria el destí va fugir a la terra dels humans, creient que allí seria ben acollit.

Conta la llegenda que Temps es va encarnar en el cos d'una donzella, jove, però sense molt de temps. El temps de la xica s'estava acabant. No més de tres dies els metges li posaven.

La família, que contenta no estava, plorava i resaven a eixos déus que només creuen en ells quan no veuen el sol. Però en este cas, un miracle va ocórrer i Lina es va despertar del seu final, encara no era el final. Temps havia ocupat un cos a què se li havia acabat la seua estada en aquell món. Els familiars de Lina es van quedar sorpresos, sense poder vessar una sola llàgrima més, perquè moments abans ploraven la mort de la seua filla.

Lina per la seua banda va intentar alçar-se, volia dir moltes coses però no podia perquè el ser que habitava dins d'ella no sabia com fer-ho. Mai havia tingut la necessitat de comunicar-se amb cordes vocals, amb Matèria no parlava, es comunicava però no emetia cap so. Tot era nou per al Temps, així que Lina, sabent com se sentia, es va alçar i va eixir de la casa.

Lina no comprenia què estava passant ni per què havia fet això. Ara un ser, una essència, un ens vivia dins d'ella i compartien funcions. Dos ànimes vivint dins d'un mateix cos. No podien interactuar entre elles però depenien l'una de l'altra, una per a complir part del seu desig de conviure amb humans i l'altra per a poder viure, experimentar un poc més.

Començarien un viatge que no sabien a on els portaria, es perdrien entre els pobles, però els millors viatges són e els que et perds perquè així no tens un destí.

Va acabar l'última nota i lentament va abaixar l'instrument. Com s'esperava després d'uns segons de silenci la plaça va cremar en aplaudiments contra eixa xica que contava històries de poble en poble.

Ningú s'havia donat compte fins ara però el sol anava caient cada vegada més de pressa per aquell tossal del fons. S'havia fet massa tard, però això a cap dels presents li importava, perquè només volien continuar escoltant aquelles històries, que pareixien no acabar-se mai. Esta vegada havia sigut del Temps, però potser demà seria d'un bosc encantat, qui sap.

Quan tota la plaça va quedar desèrtica, Katrielle es va assentar on va poder abraçant al seu preat instrument. Va pensar en tot el que havia passat fins ara, en totes les aventures que havia viscut i en totes aquelles persones que li havien deixat ocupar el seu cos perquè el seu temps s'havia acabat. Va pensar en la primera, Lina, una xica que d'haver pogut hauria tingut mig món als seus peus. Va pensar en Richard, en Kate, Liz, Luke,...

No sabien quant temps estarien rondant per aquell món desconegut, perquè a pesar que una d'elles vivia allí, no coneixia res d'este lloc que Lina mai havia eixit del seu poble per culpa de la seua malaltia.

Va passar temps fins que Lina va aprendre com utilitzar l'arc, per a així poder explorar els racons més insòlits. Eixe era el seu desig: poder conéixer tota la terra coneguda fins al moment i més. Fins on aconseguira la vida. Fins que fallen en l'intent, per a poder ressorgir amb força una vegada més. Per sobretot volien conéixer totes aquelles històries oblidades, d'eixes que ningú veu o que ningú vol fer cas. Volien veure eixa bellesa interna, volien viure eixes històries.

Amb eixa motivació, que poca no era, van emprendre el seu camí.

Una de les seues primeres parades va ser el Bosc Violeta. Tot el món coneixia aquella llegenda. Deien que si t'endinsaves en ell, no tornaves mai. Allí van conéixer a Marielle, eixa fada del bosc amb el cor trencat que es dedicava a segrestar als que s'atrevien a entrar al seu territorio.

-jo cantaré una suau melodia perquè tu descanses- una cantadora veu es va alçar entre la grossària del bosc.

-No cauré davant dels teus trucs, Marielle- va imposar Lina.- Sé qui eres i el que has fet, no et voya jutjar, però necessite que em faces un favor.

Durant diversos instants Marielle no va dir res, segurament analitzant què acabava de passar. Pregutànt-se per què no havia passat res amb la nova intrusa.

-Ja que no puc fer res, seguiré el teu joc perquè no tinc cap arma més que la meua veu. No tinc ganes de morir encara- li va respondre.

-Me alegra que pouguem entendre'ns, simplement vull que em digues què hi ha de veritat en eixa llegenda que et té com a protagonista.

- Eixa llegenda té més veritat que la meua pròpia paraula, perquè no has d'oblidar qui sóc.-respongué amb altivesa Marielle. En eixe moment va alçar la vista deixant veure els seus ulls violetes i el seu blavós cabell. Potser no eren d'eixe color realment perquè potser la boira estava influint en la percepció dels colors. Siga com siga, feia la sensació que era part del bosc. Perquè eixe vestit blanc li donava la mateixa innocència que la flor més bella però verinosa.

-res serà més verdader que els que comptes. Les paraules que digues les repetiré per a donar a conéixer la teua història. Tu tries quina versió de tu vols i qui vols ser.- li va dir amb determinació Lina.

Marielle li va mirar amb els seus ulls grans i cridaners, amb una expressió que Lina no va saber com desxifrar.

-quasi tot el que diu la llegenda és veritat, l'únic fet que canvia és que ell va triar estar on està. Dins de mon. Ara cantem com una sola veu, una veu inigualable. Jo li vaig ensenyar el meu món. Ell va decidir quedar-se junt amb món.

A mesura que anava contant i defenent la seua posició, els ulls de Marielle adquirien una tonalitat més fosca. Ja quasi no es diferenciava el lila de l'iris amb el negre de la pupil·la. Eixa brillantor ja no estava i si estava, no apareixia.

- Jo no et jutjaré, no tinc dret sobre això. No sóc qui per a dir res de ningú.

-molts no pensen així, ni pensaran.

-això no ho saps, el temps tot ho canvia, allà on estiga.

-El temps no canviarà res, només fa que les coses passen. Igual que tu mai deixaràs de pensar que el temps la cura, jo mai deixaré de pensar el contrari.

-pot, però canviaràs d'opinió quan veges el que el Temps pot fer.

Tot seguit es va acostar a ella i li va posar les mans als costats de la cara. Lina havia de tindre una expressió increïble ja que el rostre de Marielle es va posar més blanc del que ja era.

Ningú podria mai descriure amb paraules el que va experimentar aquella vegada la fada del Bosc Violeta. Seria quelcom paregut a sentir-se vell de colp. Haver viscut totes eixes experiències que et queden per viure en un parell de segons. Un torrent d'emocions totes juntes: tristesa i alegria, enuig i alegría,... es van fer presents a mesura que les imatges apareixien una darrere d'una altra. Marielle va ser testimoni del naixement d'un nou món, concretament del seu. No s’ho podia creure, no era possible. Perquè ella ja estava en eixe món i no obstant això, ho havia vist nàixer.

Les mans de Lina es van desapegar de la cara de Marielle i les emocions i imatges van parar de colp. Va ser tan brusc que Marielle va perdre l'equilibri i va caure a la suau gespa.

Marielle panteixava i intentava respirar d'una manera precipitada. No era capaç de creure que només el Temps era capaç de canviar tantes coses. Ara ho veia clar, amb el Temps pots pensar tot el que vulgues. Això feia a les persones qüestionar-se cada acció que havien fet en el passat i que havien de fer en el futur.

-El Temps viu dins del meu, però continue sent jo. Temps ha volgut mostrar-te tot el que ha fet i jo li ajudaré. Per això volíem escoltar la teua història. Perquè vol veure el que ha passat mentres se centrava en altres coses.

Dit açò es va encaminar a l'eixida del bosc. Seria l'última vegada que caminara amb eixe cos per aquell bosc perquè encara cal escoltar moltes històries.

Marielle estava estàtica. Encara necessitava respirar agitadament però desitjava amb el seu cor que aquella persona no se li tornara a ocórrer tornar al seu territori. No volia tornar a passar per això. Potser ara tinguera moltíssims més coneixements  que mai tindria

Totes les persones que hagen experimentat o que vagen a experimentar coincidiran que estaven millor com estaven abans: vivint en la ignorància.

Per la seua banda, Lina ja es trobava en els límits del bosc, just per on passava un camí que portava al poble més pròxim. Anant de camí es va trobar amb un xicotet mussol. Estava al costat del camí però no estava pujat a cap arbre. Això era molt estrany, encara que si cal ressaltar el més estrany dirà que era que eixe mussol estava despert quan és de sentit comú que els mussols són aus nocturnes. Tot en el seu conjunt feia una imatge peculiar.

Lina va soltar una suau rialla després de veure aquell panorama i és que aquell mussol estava dormint. Pareixia un baló perquè era xicotet i estava encollit sobre si mateix. Lina va intentar passar de llarg però aquella criatura va obrir els ulls i la va mirar ple de curiositat. Ara que ho veia bé devia ser una cria, un poc més major. No va poder evitar comparar-lo amb un xiquet d'uns set anys hiperactiu. Lina no sabia per què el descriuria com hiperactiu perquè encara no s'havia mogut de lloc. Segurament perquè pareixia que aquells ulls esperaven una energía desbordant i que no podría retindre durant molt més temps.

Efectivament, El mussol va començar a ulular.Más que ulular pareixia que l'animal estava cridant d'emoció.

Lina no sabia què havia de fer. Es va quedar paralitzada. Un poc estúpid la veritat perquè acabava de deixar sense paraules a una de les fades més poderoses. L'havia deixat a la vora de morir-se d'asfíxia i no obstant això ací estava, sense saber què fer perquè una cria de mussol l’ estava cridant però d'una manera amistós. Era estrany, molt estrany. Però per alguna raó era còmic.

La rialla que desprenia Lina es va intensificar més, arribant a ser una carcallada neta i fresca. Després es va encaminar una altra vegada per a poder arribar al poble més pròxim.

No portava més de quinze metres quan el mussol va decidir seguir-la. Lina li va mirar estranyada i va caminar uns quants passos per a veure si el mussol la seguia. Òbviament l'animal la va seguir sense desapegar la mirada d'ella.

-¿Vas seriosament? No puc oferir-te res- li va dir Lina.- Eres lliure d'anar-te'n quan vulgues però no esperes que jo et done la mà per a anar junts.

Dit això, Lina va donar mitja volta per a seguir d'una vegada per sempre pel camí.

Ara que ho pensa no pareix una mala idea tindre a eixe mussol com a companyia.

Roïna. Malísima idea. Eixe mussol no para de cridar. Ja no és ulular, ara crida com si la vida se li fóra en això. No s'està quiet, va d'un costat a un altre sense ni tan sols detindre's. Ara veu clar el perquè el ha descrit com hiperactiu.

El mira revolejar sense poder deixar quiets els ulls i es dóna compte que eixe mussol és més humà que qualsevol. Té molta puresa dins d'ell i per un moment, sent pena perquè sap que este món no està preparat per als que no han experimentat l'odi, la tristesa, la frustración,...

Ja es poden veure les teulades d'Àltia. A diferència de les que sol estar acostumada a veure Lina estos són baixos, perquè al ser una ciutat costanera no fan falta les teulades punxegudes per a fer caure la neu. Àltia té un xicotet port en què estan els modestos barcos dels habitants. Realment si et fixaves, no era molt gran però tenia quelcom que t'invitava a acostar-te per a veure què feien.

Per fet estaven en els límits del poble, el mussol de sobte va callar i ara només s'escoltava a la brisa marina donant-los la benvinguda. El mussol es va arrupir en la capa de Lina, intentant passar desapercebut, cosa impossible perquè era una bola de plomes en una capa, com si d'una panera es tractara.

Lina va sospirar en veure com es comportava el seu nou company i va dirigir la seua mirada a l'immens oceà. Li va transmetre una sensació de profunditat i de curiositat preguntant-se fins on arriba aquella planura blava.

Li va costar separar la vista però no passava res, ja aniria demà a mofeta, i al següent i al següent fins al final dels seus dies perquè havia captat la seua total atenció.

Va encaminar els seus passos cap al carrer que tenia davant. Tot allí és molt diferent, les cases són blanques, xicotetes però amb amplis jardins i abundants colors. Lina anava meravellada a cada pas que donava. Li cascavellejaven els ulls.

Va arribar a la plaça principal i es va quedar estàtica en una de les seues entrades. Allí hi havia un mercat, però no un mercat com els que acostumava a veure. D'eixos que els venedors tenen la pitjor pinta que et pugues imaginar i que ningú pronuncia paraula llevat que siga necessari. Ací la plaça està plena de gent. Amb paradetes xicotetes que fan que siga més adorable encara molta gent crida perquè s'acostaren a la seua botiga a comprar-li els seus productes. Però sobretot, el que més destaca són els somriures que es dediquen els uns als altres.

Lina va començar a caminar amb un somriure contagiada. Es va acostar un a un als llocs. La veritat no tenia pensat comprar res però si quelcom li va cridar l'atenció van ser les corones de flors que hi havia en l'últim lloc de la plaça. Es va quedar una estona mirant-les pensant que li quedarien bé al seu nou company.

-A que són boniques - va dir una veu, provinent de darrere d'ella.

Lina va botar al mateix temps que es girava per a encarar a qui li haguera fet eixa pregunta. Era una dona de mitjana edat. Mantenia les seues arrugues però quan somreia (que segurament era la major part del temps) s'esfumaven com el fum. Tenia el pèl marró amb bucles als costats perquè la resta estava arreplegat en un monyo alt i els ulls d'un profund xocolate.

-Perdona volguda, no volia espantar-te- va dir eixa dona- el meu nom és Muriel i estic a càrrec d'esta botiga.

-Disculpa, m’has pres per sorpresa-va somriure Lina, tot seguit es va presentarel meu nom és Lina i estic recorrent el món a la cerca d'aventures, encara que he dir que és la primera vegada que veig el mar i m'he quedat sorpresa.

-això és normal, a qualsevol estranger li passa i a nosaltres també, encara que ja portem molt de temps al seu costat. -rió riallera Muriel.- És ja un poc vesprada, per què no véns a casa? Et donaré de sopar i un boquet de nit.

Lina fins a eixe moment no s'havia adonat del gran amor que algunes persones poden emmagatzemar en el seu interior. En els seus ulls no hi havia cap mentida i només amb això es va donar compte que no hi havia cap problema.

-Si me l'oferix, no declinaré l'oferta.

Lina va acompanyar Muriel fins que ella va tancar la botiga. Com a compensació Muriel li va donar una xicoteta corona de flors que havia fet però que al final havia quedat molt curta i no es podia vendre. Lina la va agafar agraïda pensant que al mussol li quedaria molt bé. No van caminar molt, perquè en uns tres minuts ja havien arribat a la casa de Muriel.

De la porta va eixir un xiquet primet, amb pigues en la cara i amb una energia desbordant. Pareixia que il·luminava tot al seu pas.

-¡Sol! T'he dit que no em dones eixos esglais, si necessites quelcom saps que estic en la plaça.- li va renyir Muriel, que mantenia una mà en el seu pit.

-¿Qui és?

L'atenció del xiquet ara se centrava en Lina, que el mirava amb un halo de curiositat, com qualsevol altre xiquet.

-És Lina, es quedará dormir hui. -Li va respondre sa mare.

-jo sóc Sol. Perquè quan vaig nàixer i em va donar la llum del sol, el pèl se'm va tornar roig. - Digué assenyalant el seu pèl. I era cert, perquè el seu color de pèl era la flama mateixa movent-se al so del vent.

El temps va passar molt ràpid i abans que volguera donar-se compte, ja havien sopat. Resulta que el pare de Sol era pescador i tots els matins, abans de l'alba, se n'anava a alta mar per a després tornar a cases per a poder sopar amb la seua esposa i el seu fill. Es cridava Arthur i era alt, amb un bon cos, cultivat per anys en la mar, li faltava pèl en la part més de dalt, però el que més destacava d'aquell home era per un costat la seua personalitat. Era suau, graciosa, podies estar hores parlant amb ell sense cansar-te. I també les seues mans calloses, destrossades després de tant temps.

En el sopar, Lina parlava amb Arthur de les seues aventures del dia a dia. Li va contar sobre aquella vegada que quasi atrapen un kappa o d'aquella altra que es van topar amb un unicorn de mar. Li va descriure eixos dies en què es pot veure el fons marí en la seua esplendor i també eixos dies que hi havia tempestat i no podien tornar a casa per molt prop de terra ferma que estigueren. Li va descriure les sensacions. Totes i cada una d'elles, bones i roïnes.

Lina no va poder dormir aquella nit. Pensant què se sentirà al ficar el teu cos en el mar, com les onades passen a través de tu perquè han de seguir amb el seu camí. Però sobretot pensant en com és la vida dins del mar. No és que no haguera provat el peix, però volia veure la Vida en si dins, profund en el mar.

Al no poder estar-se quieta va decidir eixir a fer una volta, per a veure si s'aclaria un poc i poder dormir encara que una fora estona. Va eixir per la porta posterior i s va dirigir, com no podia ser de cap altra manera, al mar.

En la costa es trobava una figura humana agenollada en la part alta d'una roca mentres que del mar eixia una altra més. No calia ser un geni per a donar-se compte que eixa figura de dins del mar era una sirena.

Quan anava a acostar-se, la sirena la va veure i va cridar abans de ficar-se novament al mar. L'humà es va alçar amb pesar. No mitja molt i es dirigia directament cap a Lina. Quan va poder veure-li bé la cara, no es va portar tanta sorpresa com era d'esperar. Era Sol qui es deixava veure.

-pareix que ací tots tenim secrets-va trencar el silenci Lina.

-¿quins secrets pots tindre tu?

-millor pregunta't quins secrets no tinc.-digué Lina. La veritat és que li agradava crear misteri entorn de la seua persona. Així es protegia, no donant més informació de la necessària creava un camp al seu voltant.

-No pareixes del tipus de persones que té molts secrets. Pareixes del tipus que tenen un molt gran, que no li importa si ho descobrixen perquè et prendran per boja i et deixaran anar, encara que probablement no ho estàs.  -reflexionó Sol. Mentres ho deia els seus ulls centellejaven en la foscor.

-Tu pareixes del tipus que fingix davant dels altres per a no tindre problemes- li va respondre Lina.- i ara si no t'importa, m'agradaria escoltar la teua història amb aquella sirena.

-això no t'incumbix- li va dir entre dents.

-és cert, no m'incumbix, però se m'acaba d'ocórrer que podem fer un tracte -Sol la va mirar ara amb més interés que ràbia continguda.- Pots contar -me la teua història i, a canvi, i et contaré el meu secret encara que com tu has dit, és probable que em prengues per boja.¿Què dius?

Sol s'ho va estar pensant durant uns minuts. La indecisió es reflectia en els seus ulls mes al final, va donar a conéixer la seua resposta:

-Accepte, més et val que no siga una mentira.-Lina li va mirar amb un somriure triomfant, pensant que obtindria més del que hi havia demanat.   



-La veritat no se si coneixes la llegenda del mariner i la sirena. Segurament sí, de com un mariner, amb els cabells d'un roig intens es va enamorar d'una bella sirena. Eixa llegenda diu que el sol es va enamorar del mar i viceversa. El sol baixa tots els dies per a estar amb la seua amada totes les nits. Bé, ara canviem d'història. Jo, quan vaig nàixer era un xic molt malaltís. Vaig nàixer amb albinisme i els metges no em donaven molta esperança de vida. Però un dia una llum es va instal·lar dins de casa i per a quan els meus pares ja podien veure tenia el pèl com ho veus; roig. Pareixerà estúpid però el Sol viu dins meu i a les nits pren el control del meu cos per a veure a la seua amada. No a eixa sirena en concret òbviament, sinó al mar.

Sol va acabar el seu relat i un silenci es va instal·lar dins d'ells. Ambdós mirant al mar. Llavors va parlar Lina.



-La veritat és que això no m'ho esperava, pensava més en una història d'un xiquet que volia ser un pirata.

-Jo ja ho he fet, ara et toca a tu.- Li va insistir Sol.

-Després de saber que eres el Sol, no se't farà gens difícil imaginar que el Temps viu dins de Lina.

Sol va obrir més els ulls no creient el que havia escoltat. Lina va soltar una carcallada per a a continuació dir-li:

-No és cap broma, fa unes setmanes vaig morir però de sobte em vaig despertar i sabia que quelcom dins de mi havia canviat. De sobte tenia un gran desig de conéixer històries i poc de temps després vaig eixir a la recerca d'elles. Amb el pas dels dies em doní compte que el meu cos ja no sols el controlava jo.-Lina es va alçar i es va girar cap a Sol- Dis-li als teus pares que no volia causar més molèsties i que ja he partit. Ah, dis-li a ta mare “gràcias per deixar-me que em quede”

-abans que te'n vages, si voldràs contar històries, serà millor que aconseguisques algun instrument.

-¿Saps d'algun que puga servir?- li va preguntar.

-En tinc un perfecte.

De les mans de Sol va eixir un raig de llum seguit d'un altre, i un altre, i un altre, així fins que es va formar una bola de llum que cobrien els braços de Sol. Eixa llum li donava unes ombres molt allargades i fosques al rostre d'aquell xiquet. Perquè al cap i a la fi foscor és l'absència de llum.

Sol va tardar uns segons però quan Lina va poder tornar a acostumar la seua vista es va donar compte que Sol tenia un magnífic violí en les seues mans.

-La veritat, és que ja volia regalar-li'l a algú però Mar no pot tocar perquè davall de l'aigua no sona bé. Ah però és necessari que sàpies que el violí és capaç de traure tots els sons existents a la llum. És a dir, pots tocar una orquestra sencera amb ell.

Lina no podia respondre. Tot li havia vingut molt de sobte i ara no sabia com reaccionar.

-Gràcies- va aconseguir dir a dures penes.- no m'ho esperava, però gràcies- va dir amb més seguretat en la seua veu.

Sol li’l va entregar i Lina el va mirar als ulls esperant veure una altra vegada l'aprovació d'ell. La va trobar i ja amb la confiança necessària el va agafar i en el seu rostre es va plasmar un somriure indicant-li que no despreciarà el seu regal.

Lina es va donar mitja volta i a la llunyania va aparéixer el mussol per a seguir el seu camí. Sol el va mirar i li va dir:

-Hauria de tindre un nom.

-Hauria de ferlo, però em fa la sensació que cap és prou bo perquè li agrade.

-Crec que dóna igual que nom li poses, mentres li’l dónes tu, ell estarà encantat.

-El continuaré pensant.

Lina va donar una mitja volta i amb fermesa va seguir el seu camí, a la cerca de noves històries, acompanyada del seu nou company.

Era cert, ara que ho recordava, ací era on Temps i Lina van aconseguir el violí que ara transporta Katrielle.
Capítol 3 El Futur
Katrielle va alçar la vista. Va pestanyejar unes quantes vegades per a després donar-se compte que seguia en el mateix lloc. El mateix poble, el mateix carrer, la mateixa vorera, el mateix rastell... Va donar un llarg sospir; s'havia quedat més temps del que li agradaria admetre pensant en el passat. Molts anys havien passat des d'aquell dia en què es li va ser entregat eixe violí.

Si bé abans tenia com a nom Lina i una personalitat més oberta, ara, havia canviat; no sols físicament o de nom, sinó també de personalitat. Això no era quelcom que Temps poguera controlar perquè aquell només és hoste a qui se li ha sigut prestat un cos. Per això cada cos té una personalitat definida que es mescla amb la curiositat de Temps.

Per això ara era Katrielle i no Lina; perquè havia deixat eixe cos enrrere feia ja molt. Temps mudava de recipient cada un cert temps perquè la gent no és estúpida. Són conscients que la joventut no és eterna, llavors, es fan preguntes a si mateixos del perquè eixa persona que visita els pobles encara no li ha eixit ni una sola arruga.

Temps podria enumerar totes i cada una de les persones per les quals ha passat, començant per Lina i acabant per Katrielle passant per Sam, Lune, Charlie, Ben, Reina... Tots ells van aportar quelcom al que és hui en dia. Cada un d'ells amb una personalitat distinta, cada un d'ells amb un treball diferent, però sobretot, cada un d'ells amb una història que mereix ser contada. Totes les històries viscudes que s'han transmés de boca en boca; dóna igual si són interessants o no.

Inconscientment va tocar les cordes del seu preat instrument. Recorrent suaument amb els rovells dels seus dits tota la superfície del violí; les seues cordes, la seua fusta i totes les cicatrius que hi havia. Eixes cicatrius que tenen vida pròpia. Cada marca representa una història perduda que a la gent li agrada escoltar en una vesprada tranquil·la.

Alguns dels seus antecessors s'havien encarregat d'arreplegar-les. per exemple la primera: Lina, que va conéixer la fada del bosc violeta o al mateix Sol. Lina les va arreplegar, els va donar forma i les va divulgar junt amb les altres perquè foren transmeses. Eixes històries van ser comptades i al seu torn s'anaven unint més.

Sam també va fer un bon treball. Ell va ser un dels primers però no va eixir a recórrer món. Es va quedar en sa casa treballant per a la posada familiar. També era que la seua personalitat li impedia diverses coses i és que això de ser un xic introvertit no ajudava molt. Per això quan era el seu torn es quedava treballant en la ja mencionada posada escoltant les històries que portaven els comerciants que arribaven.

Katrielle va tornar a sospirar amb pesadesa i va alçar la vista una altra vegada. Va veure que els colors del cel havien canviat. Els blaus havien donat pas als rosats, des d'un clar fins al violeta més potent.

Es va alçar amb poques ganes i es va desemperesir. Va posar la seua mirada en el cel i una vegada més es va sentir nostàlgica, perquè, al cap i a la fi, eixes vides eren en part seues. Va emprendre el seu camí una vegada més allunyant-se de la civilització.

Una altra vegada li havien assaltat els records del passat. Era incapaç de retindre així que fluïen com un corrent d'aigua en plena tempestat. No s'alliberaria d'ells fins molt de temps després.

Una senda s'obria davant d'ella, fosca perquè estava fosquejant però clara perquè sap a on ha d'anar.

Li havien arribat rumors que un xiquet estava adquirint records nous, que no eren seus, que pareixien d'una vida anterior. Katrielle volia anar a comprovar si això era cert o si només era un xiquet amb danys psicològics. En un principi hauria pensat la segona cosa però des de feia unes setmanes se sentia dèbil; era quelcom molt lleu però sabia que d'alguna manera estaven connectats estos dos successos. Com més ho pensava més convençuda estava que els seus dolors de cap no eren casualitat.

Un xic de cabell negres, ulls ametlats i una mirada profunda i penetrant. És molt peculiar perquè a estones s'imposa com un rei i altres vegades pareix un cervatell espantat. És graciós perquè és casat amb l'Hivern, que se sol presentar en el món dels vius com un llop de gran altura. La gent s'imagina a l'hivern amb temor, però la veritat és que és un gos feliç que es conforma amb qualsevol cosa, més si és Nit qui li fa mims.

Katrielle va soltar una xicoteta rialla rememorant eixe dia, en el que els va conéixer. Ho va passar prou bé i com no podia ser de cap altra manera, li van contar la seua història. Ara el món sap com són realment Nit i Hivern i com de profund és el seu amor. Però això és una altra història que no serà contada.

Cal aclarir que des que Lina va conéixer Sol es va preguntar si hi havia més xicotetes deïtats anant d'una banda a l'altra, vivint la seua vida. Al final va resultar ser un cert perquè va conéixer a Vent, Primavera, Tardor i per descomptat a Estiu encara que també estava Tempestat. De moment, no s'ha creuat novament amb Matèria i, no admetrà en veu alta que el troba a faltar, al seu amic, al seu company. Sap que està per ací, però no sap on.

Realment no vol arribar, no vol trobar-se amb eixe xiquet que efectivament està connectat amb ella.

Ho ha estat pensant i Temps vol acabar ja amb açò. Vol finalitzar el ser el joglar més famós de l'època. Creu que ja ha deixat massa empremta a pesar que ha sigut amb distintes mans. Així que farà que esta siga l'últim cos, Katrielle.

En eixe moment quelcom va canviar, no es van alinear els planetes ni es va alçar un vent sobrenatural, simplement la mirada de Katrielle es va tornar més fosca, va perdre eixa brillantor perquè estava disposada a fer el que fóra amb tal de poder seguir viva perquè sap que si eixe xiquet aconseguix tots els records Temps mudarà i ella morirà. NO estava en els seus plans deixar este món encara.

El viatge va durar més d'allò que es va planejar en un principi, ja que una tempestat els va agarrar pel camí. Va ser devastadora ja que els camins eren rius i els arbres suplicaven que parara d'una vegada però la naturalesa no tenia pietat i els arrancava. La tempestat va durar tres dies en què Katrielle va haver de quedar-se en una xicoteta vila que la va acollir amb els braços oberts en veure la tempestat que sacsava la zona.

 Al seu torn sentia que el seu cap explotaria perquè els records venien com a ràfegues sense tindre opció de parar-les.

Una vegada va acabar la tempestat, va haver de reprendre la marxa per a arribar al seu destí. El paisatge havia canviat una vegada més gràcies a la pluja de feia uns dies. . Els arbres estaven tirats sobre el sòl trencats d'una manera salvatge i aclaparadora. Inclús després d'haver passat el perill continuaven corrents rierols que transportaven fang més que una altra cosa. Tot pareixia fora d'orde i la senda quasi no es distingia, en alguns trams calia rodejar i esquivar els obstacles perquè eren impossible de travessar pel mig. Definitivament era una vista que tardaria a arreglar-se.

Després d'hores de marxa sense parar va arribar a la fi. La imatge que li va proporcionar el poble no variava molt la veritat, cases destrossades per arbres que s'han tombat damunt o simplement no hi ha res on hauria d'haver-hi quelcom.

Totes aquelles persones que estaven fora lamentant-se pel que  havia passat a les seus llars es van quedar en un silenci sepulcral; açò anava a fer-se ja quotidià. Katrielle mirava amb avorriment l'escena i amb un sospir llarg va afegir.

-¿Quí de vosaltres és el que té records que no li pertanyen?-demandà.

Va veure per la cueta de l'ull que un xiquet de no més de tretze anys agafava una pedra amb dissimulació per a segons més tard llançar-li-la amb força.

Katrielle la va esquivar amb facilitat perquè ni tan sols havia mirat al xiquet. En eixe instant un llop de pelatge grisenc va aparéixer al seu costat ensenyant els claus a qualsevol que s'atrevira a repetir l'acció.

-Has tardat més del que pensava Kota - va dir Katrielle a l'enorme animal que es prostrava amb grandesa al seu costat.

Este li va alçar el cap en senyal d'afirmació.

Tot ser que Temps volia que visquera ho feia. Així com el mussol de Lina havia canviat a ser un llop i que, finalment, tenia nom.

-Supose que tu deus ser familiar o amic d'eixe xic, perquè si no, no hagueres reaccionat d'eixa manera.

 -¡Allunya’t  d'ací! - li va dir aquell xiquet de manera defensiva. Li va recordar a un gat amb el pelatge eriçat.

-Tranquil·litza't, vinc a ajudar-li.

-No et crec.

-No he dit que ho faces, us convé perquè no teniu alternativa.

 D'un moment a un altre només quedaven els dos i Kota. Tremolava de por. Els seus ulls blaus estaven aquosos no obstant això ni una sola llàgrima es va escapar d'ells.

-Porta’m fins a ell. Faré que es cure- en certa manera era veritat, l’ anava a curar però no de la manera que un espera, perquè ella estava allí per a matar-lo.

El xiquet encara amb la desconfiança plasmada en el seu rostre la va guiar fins a la casa més apartada de tot el poble. Estrenyia els punys amb molta força, segurament per la impotència de saber que ell no podia fer res.

El xiquet va entrar en la casa per la porta posterior seguit per la violinista i la bola de pèl. Katrielle observava amb curiositat l'interior de l'edifici. No era una que estiguera mal cuidada, però tampoc era per a tirar flors.

El xiquet va eixir disparat cap a una habitació i Katrielle el va seguir. A l'entrar es va trobar amb un altre xiquet de trets semblants a què havia fet de guia i, un home amb el cap baix. Eren pare i fills.

-No cregueu que el que li passa és cosa de bruixeria, perquè no és així- va dir Katrielle. Els espectadors es van sorprendre en escoltar el to fred amb què ho havia exposat.

-¿Pots curar-lo?- li va preguntar esperançat el pare, quasi amb súplica.

-Més o menys, però la primera cosa que heu de saber és que no s'està tornant boig ni ha perdut el trellat, simplement s'està convertint en un recipient.

-¿Què vols dir amb això?- li va replicar el germà menut.

-El mateix que acabes d'oír.- va dir de manera directa Katrielle. - Deixeu-me a soles amb ell, després vos ho explicaré tot.

-Estaré en la porta vigilant, si se t'ocorre tocar-li un sol pèl jure que faré tallar el teu cap.

-Endavant- li va dedicar un somriure de suficiència.

El pare no va apartar la mirada en cap moment fins que va interposar la porta davant d'ells.

 -Bé comencem- va dir Katrielle. Va dirigir la seua mirada cap al xiquet prostrat en el llit que la mirava amb els seus mateixos ulls, eixos ulls plens de curiositat que mai podran saciar-se encara que tinga tot el coneixement del mundo.- El meu nom és Katrielle però això ara mateix no importa perquè el nom que has de recordar és Temps. Saps qui és Temps?

 -¿Ès una persona?- va preguntar quasi amb la veu trencada.

-Bo ara mateix és una persona i una entitat al mateix temps.

-¿Còm és això possible?

-Crec que ja saps la resposta a eixa pregunta.

-Ocupant el cos d'algú más.- va dir el xiquet.

-Així és i ara tu estàs rebent part d'eixa entitat fins que arribe el moment en què la rebes sencera.

- Llavors tu eres ara Temps.

- Va deduir el xiquet, que cada vegada se sorprenia més i més per les coses que anava aprenent.

-Sí i no, sóc Temps però continue sent jo, Katrielle.

-¿I serà doloròs?- va preguntar.

 -No, simplement diferent.

-¿I per què jo?- va dir a males penes el xic.

-Tots ens fem la mateixa pregunta, supose que és l'atzar- es va encollir de muscles indicant-li la menor de les importàncies.

 -¿Còm vas arribar fins aquí?-

-Un dia sense donar-me compte em trobava com tu, tombada, però en comptes d’ un llit, estava tirada en el bosc. Havia fugit de l'orfenat en què em trobava. Tot va començar a donar voltes en el meu cap, sabia que quelcom s'estava introduint en mi, nous records que no em pertanyien van aparéixer en la meua memòria.-Alçà la mirada i es va trobar amb els ulls brillants del jove. Va fer un gest de seguir però el xiquet la va interrompre.

-¿I llavors què et passá?- Va qüestionar el xiquet amb por i curiositat.

-No sigues impacient, tot al seu temps.-Respongué.

-Vaig estar vagant durant molt de temps, cada vegada els records s'intensificaven més i més. Hi havia dies inclús en els que era incapaç de dormir que, per cert, segurament estigues en eixa fase a jutjar la teua pal·lidesa. El cas és que un dia de sobte una xica es va prostrar davant meu, dient que sabia pel que estava passant, just com jo estic fent. Es va presentar com Xandier, portava un violí a la seua esquena i em va dir que era contadora d'històries. Professió que, com veus, he adquirit. Em va ensenyar tot el que sé. Ho passàvem bé anant d'un costat a un altre, ella tocava mentres jo aprenia. Però no tot dura per sempre.

La seua mirada es va tornar ombriua, acabava de perdre eixa brillantor peculiar.-La sala es va sumir en un tens silenci en què el jove no era capaç de respirar sense dificultat, quasi amb por de pertorbar quelcom. Esta vegada, no volia preguntar res, preferia quedar-se amb el dubte, perquè tenia la certesa que res era bo.

Encara amb el cap baixa, Katrielle es va alçar i va mirar directament el xiquet que estava prostrat en el llit. Va alçar el rostre i un somriure macabre es va dibuixar en els seus llavis. Les comissures de la seua boca quasi arribaven als ulls que al seu torn estos es treien per a donar una major impressió del somriure. Però com era possible? Fins fa un moment pareixia una persona en les seues plenes capacitats. No ho comprenia. No sabia quina classe de pensaments s'encreuaven pel seu cap per a arribar a eixe extrem.

-¿Saps com continua la història? Un dia es va posar a relatar-me la seua història, va dir que a ella no li havien donat el violí que portava, com m'havia dit. NO, HO VA ROBAR DEL SEU ANTIC AMO, L'ANTERIOR A ELL. POTS CREURE-HO? TAMBÉ VA DIR QUE EL SEU ANTIC MESTRE L’ HAVIA INTENTAT OFEGAR. LA HISTÒRIA ES VA REPETIR AMB MI I ARA AMB TU. AL FINAL LA VAN DECAPITAR NO ÉS GRACIÒS?- La seua veu canviava dràsticament i a cada paraula que deia més estrenyia el coll.- Sí, sí ho és, perquè és un bucle que mai acabarà però que tots hem intentat acabar de la mateixa manera. Perquè cada persona que ha tingut a Temps dins de si mateix s'ha adonat de quan perds els teus records, significa que estàs morint.

En eixe moment les mans del xicotet van deixar de fer força. Ho havia aconseguit, era mort però quelcom no caminava bé. Els records no tornaven a ella.

Per què? Eixa pregunta rondava pel seu cap. Quelcom passava i no sabia què era. Es va desesperar. No ho entenia. Era mort, llavors per què?

Desesperada al no poder trobar una resposta va cridar. Un so profund eixit des del fons de la seua gola va fer tremolar el sòl.

El pare junt amb el germà menut van entrar i es van sobresaltar al veure l'escena. Haguera entrat abans però no era capaç d'obrir la porta perquè un eriçó li va recórrer el cos, dient-li que encara no era el moment, que d'alguna manera això ocorreria. Tots tenien els ulls molt oberts: uns per falta de sang, altres per haver perdut el trellat i altres per no saber com respondre a eixa situació.

Ara va ser el torn del pare de llançar un crit a l'aire, per l'altre costat el xicotet només era capaç de vessar llàgrimes, sense arribar a creure-ho del tot.

Katrielle no es va oposar, perquè es trobava paralitzada al no entendre, quan la guàrdia la va agafar i la va portar a rossegons pel poble mentres els veïns tafanejant aguaitaven al carrer.

Com no podia ser de cap altra manera, la van posar enmig de la plaça, per a tots aquells parells d'ulls pogueren apreciar com la vida s'escapava del seu cos.

No havia fet cap moviment en contra de tot allò. Simplement no podia. Totes les persones la miraven com si es tractara d'un dimoni, però era normal perquè li acabava d'arrabassar la vida a un xiquet que no tenia culpa de res. Només tenia la mala sort d'haver-se interposat en el camí de Katrielle, perquè ella volia aferrar-se a la vida que se li escapava de les mans.

D'altra banda la bola de pèls observava amb pena el que li anava a ocórrer, encara així no intervindria, inclús s'asseguraria que passara, no era que no l'apreciara ni de bon tros, és més, le volia com una germana però era quelcom que havia de succeir.

El violí? Està oblidat en el cantó més fosc de la cambra d'aquell xiquet. Ningú s'ha preocupat per ell però ací espera amb paciència fins que arribe la seua ama a arreplegar-lo, encara que potser no arribe mai.

Tot es va mantindre en un silenci sepulcral. Ningú emetia cap so. Tots van mantindre la respiració i la destral del botxí va tallar transversalment el coll de Katrielle.

La seua mirada es mantenia buida. Els seus ulls que havien perdut feia temps ja la seua brillantor, esta vegada havien perdut la seua profunditat. Tota la saviesa que posseïa s'esfumava dels seus estels.

Des de les ombres una figura s'alçava dreçada. Amb un rostre neutre, el germà menut, Ezra mirava l'escena amb el violí en la mà, sabent que s'havia fet justícia.

Tots els records de vides passades van acudir a ell. Katrielle s'havia equivocat, el seu germà major tenia problemes psíquics. Ezra li contava les històries que li venien al cap però els seus problemes cada vegada anaven en augment fins que al final confonia les històries que li contava el seu germà amb la seua vida pròpia; com si de records falsos es tractara, fent-li creure que ell mateix havia viscut eixes històries.

Ezra mantenia les mans tancades, perquè tot el que no expressava amb el rostre quedava reflectit en la força amb què estrenyia el mític violí.

Ningú el va veure veure anar-se’n  així que ningú sabia a on es dirigia. Segurament a contar les històries perdudes de què ningú tenia constància.

La història s'havia tornat a repetir. Una vegada més Temps ha creat una paradoxa que no tindrà fi.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]