Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Guillem.at
IES COMARCAL. Burjassot
Inici: Joc de trons
La història de Tàron i Bran
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Jocs de la infantesa, històries de l'avenir
Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.


Va ser aquell moment el que va marcar un nou inici a la vida de Bran. Va ser durant aquella execució quan va conéixer a Tàron i tot va canviar.

Així començava la nostra història, encara que ara tot és molt diferent. Adrià i jo vam iniciar aquesta gran aventura junts, amb la qual vam créixer i canviar.

Jo no tindria més de set anys. Era l’hora del pati d’un dia qualsevol i jo estava, sols, jugant a les meues aventures fantàstiques, somniant amb cavallers, dracs, reis i bèsties quan un xic de la meua classe s’acostà. Es deia Adrià, jo no tenia cap relació amb ell. De fet, crec que quasi mai havia parlat amb ell. Em va preguntar a què estava jugant i jo li vaig mostrar tot el meu món ple d’emocions, lluites i viatges. Semblava que a ell li agradava i em preguntà si podia jugar i jo li vaig contestar que sí. Així s’inicià la nostra primera aventura:

Quan arribaren al centre de la plaça l’execució estava a punt de començar. Hi havia una gran plataforma al mig de la plaça on hi havia quatre soldats. En eixe moment unes trompetes sonaren i un home va pujar acompanyat per dos soldats que portaven el presoner.

Va haver un so de tambors i els soldats posaren el presoner en posició i un home, tapat de negre va pujar empunyant un destral. De sobte s’escoltaren un xiulits i tots els homes que estaven de peu sobre la tarima van caure morts.

-Ens ataquen els soldats de Magnegrem!-va cridar algú.

De seguida tot el món va començar a córrer i el terror es va escampar per la plaça. Uns homes encaputxats pujaren i alliberaren el presoner mentre altres lluitaven amb els altres soldats, i cavalls passaven a tota velocitat entre la gent.

Bran, desorientat i espantat, va començar a córrer. Quan ja estava arribant a un costat de la plaça va caure de tos a terra. Mig inconscient, es va adonar que algú li estava ajudant a alçar-se i va caminar fins que entraren a algun lloc tancat. Allí dins encara s’escoltava el soroll del que ocorria fora. En eixe moment Bran s’adonà de qui l’havia ajudat: era un xiquet no major que ell, de cabells llargs i negres, que tenia ulls marrons.

-Et trobés bé?-va preguntar.

-Què ha passat? On estic?

-Hi ha hagut un atac.

-Però qui ets tu?-va preguntar Bran.

-Sóc Tàron, de Vallverda.- digué el xic- I tu?

-Bran, de Camps de Bàrcolo.

 Els dos es quedaren en silenci una estona. S’escoltaren diversos sons i l’ambient es va relaxar un poc. Tàron i Bran miraren què passava fora.

La plaça estava plena de gent i de soldats de Carnas. Hi havia molta gent cridant espantada i preocupada. Bran va eixir de la tenda i preguntà a un home què ocorria:

-Els soldats magnegrems han atacat i s’han portat el presoner. 

Tàron també va eixir fora. Mentrestant, van veure com un grup de soldats eixia a cavall per cercar els atacants.

Bran s’acomiadà d’aquell xic i anà a cercar el seu pare.

Un parell de setmanes després, Bran va tornar a acompanyar els seus germans i el pare. A la plaça es trobà amb Tàron i es quedà amb ell, parlant i jugant a la plaça.

Les trobades a la plaça amb Tàron es tornaren molt habituals per a Bran. Quasi tots els dijous jugaven junts. Al cap d’un temps les quedades entre els dos amics es començaren a fer a Camps i a Vallverda, que a penes estaven a vint minuts a cavall travessant un sender del bosc que els separava. Quan més vegades es veien, més creixia la seua amistat, igual que ells.

Van passar sis anys i els dos xiquets van créixer junts. Durant aquell temps van arribar a la zona noticies sobre cruentes batalles i malvats monstres als regnes veïns i rumors sobre bandolers que saquejaven pobles sense que el rei fera res i la por al regne de Carnas va augmentar.

A causa d’eixa por, els germans de Bran decidiren ensenyar-li a defendre’s i, a petició de Bran, també a Tàron.

 Van passar les setmanes, els mesos i els anys i Tàron i Bran van aprendre a disparar fletxes, a batre’s amb l’espasa. Quan van complir setze anys ja eren uns joves. Bran era un xic àgil, bon tirador i hàbil amb l’espasa. Tàron, més alt i fort, també va ser bon espadatxí.

Una vesprada tot el cel era cobert i Bran ajudava els seus germans a collir unes carabasses al camp quan de sobte van vore una persona que arribava a tota presa a cavall: era Tàron.

Estava tot roig, pareixia molt alterat. Bran, Brego i Berno van anar a la seua trobada. Tàron, quasi sense respiració va parlar:

-Les tropes de l’emperador de Magnegrem han atacat la capital de Carnas i han acabat amb part de l’exèrcit. Han detingut el rei i aquest covard ha cedit el poder als magnegrems a canvi que no el mataren. La gent de Carnas no ho ha acceptat i els soldats de l’emperador han pres represàlies contra els ciutadans destruint tots els pobles que troben al seu camí.

“Els soldats estaven arribant a Vallverda. La meua família està evacuant la vall i jo he vingut per a dir-vos que feu el mateix perquè no tardaran en arribar ací. 

Brego no va quedar-se parat i  va avisar la gent del poble mentre Berno tocava la campana d’emergència perquè la gent del camp tornara.

Alguns van començar a preparar les carretes i cavalls per partir, altres agafaven les provisions i objectes indispensables i la resta preparava les armes per defensar-se.

Una estona després es va veure un gran grup d’ homes muntats que s’apropaven. Ja havien arribat.

Mentre un grup es preparava per partir, els que podien anaven a retindre els soldats que arribaven pel sender de Vallverda. Alguns camperols com el pare de Bran i els seus germans van anar a combatre els invasors. Bran i Tàron s’uniren a ells a la batalla.

Els enemics eren superiors en nombre i força, la resistència de Camps no duraria massa. De sobte, gran part dels habitants del poble preparats per la fugida van partir en direcció contrària a la que venien els soldats.

A la vegada que aquelles persones tractaven de fugir, els seus defensors els tractaven de donar més temps. En un moment en què estaven a poc de ser derrotats, el pare de Bran va dir a ell i a Tàron:

-Heu d’arribar amb el grup i ajudar-los. Dirigiu-los cap al nord fins el peu de la muntanya, una vegada allí estareu més segurs. Salveu-vos i fugiu. Nosaltres resistirem per donar-vos més temps.

Bran va mirar per última vegada el seu pare i va obeir. Ell i Tàron muntaren i tractaren d’ arribar fins els supervivents deixant enrere el poblat de Camps que estava en flames.

Ja no estaven massa lluny del grup quan una ombra de genets va rodejar-lo. Al veure-ho, els dos amics acceleraren el seu pas, però no va servir de res. L’escamot de  soldats emboscaren els que tractaven de fugir i acabaren amb ells sense pietat.

Quan els dos amics hi arribaren, els assassins els esperaven per atacar, però els dos joves van lluitar durament fins que els seus enemics caigueren. Encara que no van poder evitar la tragèdia: no havia sobreviscut ningú.

Bran tenia la cara plena de llàgrimes i estava agenollat al costat dels seus familiars. Tàron contemplava trist la situació i a la vegada pensava preocupat quin hauria sigut el destí dels seus pares.

Després d’una estona, Tàron va dir amb veu seca i apagada:

-Ja no podem fer res per ells. Hem de marxar si volem sobreviure.

Bran no contestà. Murmurà unes paraules en veu baixa, s’alçà i muntà al seu cavall. Tàron i Bran, tots sols, cavalcaren junts cap a les muntanyes.

Una vegada allí, els dos van pensar en silenci sobre tot el que havia passat i sobre el que a continuació passaria. Bran trencà el silenci:

-Pense venjar-me!-va dir furiós- Acabaré amb aquestos malvats tirans i alliberaré el poble per evitar que més gent patisca el mateix destí.

Tàron va assentir en senyal d’aprovació. A partir d’aquella nit, Tàron i Bran es convertiren en una amenaça per als invasors que va començar a augmentar: defensaren als pobles i anaren aconseguint aliats. Eren indestructibles. En un temps, feren la guerra a aquells atacants en altres terres i s’uniren a altres guerres amb la fi de derrocar l’emperador. Aquest, cada vegada més preocupat, va recórrer a tàctiques i criatures més obscures i perilloses.

Amb el temps feien nous amics i avançaven en la seua lluita per la justícia i la pau.

Adrià i jo passàrem més de tres anys recreant i vivint junts les peripècies dels nostres herois. Però la primària estava arribant a la seua fi. Ja estàvem en sisé.

Ja començàvem a ser massa majors per continuar amb jocs de “xiquets” i prompte hauríem d’abandonar-ho. Adrià i jo no volíem que les nostres aventures s’oblidaren mai i vam tindre una idea: escriuríem un llibre contant la història de Tàron i Bran i així, quan fórem majors, recordaríem el joc que va marcar la nostra infància. I ho férem.

Durant tot el curs, un parell de vegades per setmana després de classe, Adrià i jo anàvem a sa casa i, després de fer els deures, redactàvem en secret la història de Tàron i Bran a l’ordinador d’ell.

Vam redactar tot des de l’inici, passant per totes les seues experiències en cada capítol: la fugida de Camps, la defensa dels pobles del nord, les guerres de dracs a les terres d’Armaixa, l’aliança dels tres regnes... fins arribar a la gran Batalla de Carnas. Però el fi de curs arribà més prompte del que volíem i la història es quedà sense final, oblidada a l’ordinador d’Adrià. Aquell moment va ser el final d’una gran etapa a la nostra vida i inicià una altra.

Adrià i jo anàrem al mateix institut. Érem bons amics, encara que ens començàrem a distanciar un poc, sobretot a partir de quart, on no fèiem cap assignatura junts i ja parlàvem menys.

En arribar a Batxiller, ja no érem tan amics, teníem grans diferències, tant sobre temes acadèmics, com d’aficions. En acabar eixos dos anys, Adrià i jo ens separàrem i deixàrem morir la nostra amistat.

Adrià va estudiar Física i Química a la Universitat d’Alacant i es va traslladar allí un temps. Jo, en canvi, vaig fer un grau de Periodisme i Dret a la de València.

Durant un congrés sobre drets d’imatge a Castelló, vaig conèixer a una estudiant d’ audiovisuals molt simpàtica. Es deia Isabel i era de Torrent. Ella també anava al congrés i vam coincidir durant una ponència. Després del congrés vam quedar i més avant començàrem a veure’ns a València i ens férem amics i al cap d’un temps, parella.

Dos anys després, a Isa i a mi se’ns va presentar l’oportunitat de treballar a una empresa de comunicació a l’estranger durant dos anys i la vam acceptar.

Aleshores, jo pensava que la meua amistat amb Adrià seria sols un record de la infantesa.
Capítol 2 Quan acaba la batalla...
Tàron i Bran es van separar del grup i escalaren la muralla oest acabant amb tots els soldats que es trobaren. Creuaren per la ciutat, deixant enrere la cruenta batalla de l’exterior, aventurant-se en territori enemic. La ciutat semblava morta. Sols hi havent els terrorífics soldats enemics amb els quals els dos companys anaven acabant. 

Ja podien veure el palau de Carnas, protegit per un cercle de temibles guerrers. Els dos junts van obrir-se pas entre els enemics per poder arribar fins el seu objectiu. Lluitaren fins que aquell anell defensiu va caure. Després els dos entraren al palau. 

No els va ser complicat acabar amb els guardes de l’interior. Els dos xics havien canviat durant la guerra. Tàron s’havia convertit en una persona forta, astuta i ambiciosa. Bran s’havia fet més intel·ligent. El seu desig, si aconseguien véncer a l’emperador, era tornar a visitar Camps, el seu poble, on no havia estat des què van fugir, i després, poder viure en pau la resta de la seua vida.

Finalment arribaren al saló reial, fortament defensat. Dins hi estava l‘emperador Magnegrem, assegut al tro, mirant amb ira i menyspreu als dos joves.

- M’heu causat molts problemes, però no ho tornareu a fer. Després de la vostra mort cap persona tornarà a desafiar-me! Hui moren els insensats que tractaren de derrotar-me i totes les esperances que han alçat!

De sobte un gran grup de guerrers va eixir pels laterals de la cambra, armats amb espases, escuts i destrals. Tàron i Bran, inferiors en nombre, força i armament es defensaren amb valentia. Van caure un, dos tres, set, deu i vint i els dos amics aguantaven encara contra els que quedaven en peu. 

Un soldat li va alcançar la cama a Bran amb l’espassa i va caure malferit a terra, però Tàron matà l’enemic. Va continuar lluitant contra tots els que els atacaven, mentres ajudava el seu amic, fins que l’últim soldat va caure. 

Tàron molt cansat es va agenollar per descansar, però de sobte l’emperador li atacà per l’esquena espasa en mà. Bran ho va vore i ràpidament agafà l’arc i disparà una fletxa abans que l’emperador arribara fins Tàron i va caure mort.



Ja portava tres anys treballant al Cultural Valencià com a periodista. No era un treball de l’altre món, però el sou era decent, tenia els caps de setmana lliures i jo estava content. Per la resta era prou feliç: ja feia set anys que Isabel i jo érem parella i quatre que vivíem junts a un piset prop del centre de València. A més a més, cada tres mesos més o menys ens n'anàvem a l’estranger per fer algun reportatge i aprofitàvem per vore món. Era una vida tranquil·la però divertida.

Un dia de tardor qualsevol, Isabel estava treballant i jo a casa preparant les maletes perquè en tres dies ens n'anàvem a Londres per fer un reportatge i després ens quedaríem una setmana per a fer turisme.

El timbre va sonar. Vaig anar a obrir la porta i em vaig sorprendre molt en vore qui hi havia a l’altra banda.

-Hola Jaume!

-Adrià!

No em podia creure que el meu gran amic de la infantesa estiguera allí. En aquell moment em tornaren al cap un fum de records.

Ell havia canviat molt en els més de deu anys que no ens havíem vist. S’havia deixat un poquet de barba i pareixia una persona distinta.

-Com estàs? Quants anys han passat?- vaig dir jo.

Així començà la nostra conversa. Jo li vaig invitar a passar i li vaig oferir una cervesa que va acceptar. Jo també en vaig prendre una, i ens vam seure al menjador, un enfront de l’altre i parlàrem.

Començaren parlant sobre com estàvem i sobre com era ara la nostra vida. Jo li vaig contar la meua relació amb Isabel, el meu treball, els meus viatges... Ell em digué que després d’acabar Física i Química a la universitat va cercar treball a València i no va tindre massa èxit i va continuar estudiant. Em contà com un parell d’anys després trobà una feina a Madrid, i que va fer vida allí. Però fa deu mesos, la seua empresa li va oferir participar en un projecte d’investigació a València durant any i mig. Ell ho va acceptar i se’n tornà. Em va dir que es va mudar a casa dels seus pares unes setmanes fins que trobà un pis al barri Russafa. Comentava que el projecte li anava bé, però que preferia el ritme de treball de Madrid i per tant tornaria quan acabara ací.

La nostra conversa es va allargar prou. Després recordàrem coses de l’institut, amics ... encara que va ser un poc incòmode parlar del Batxillerat i del nostre distanciament, però va ser agradable tornar a vore’l. Entre unes coses i altres parlàrem i parlàrem més de dos hores fins que Adrià va dir:

-Bé, a banda de vore com estaves i xarrar amb tu també volia dir-te un altra cosa –jo no vaig dir res i ell continuà –Quan vaig estar a casa de mos pares, vaig trobar una cosa a un vell disc dur que tenia allí guardat: recordes eixe joc que jugàvem a la Primària i que vam escriure al meu ordinador? Doncs el vaig trobar i vaig tindre una idea. El vaig arreglar un poc i el vaig presentar a una editorial, i han acceptat publicar-la. Podríem guanyar prou diners amb ell. He canviat un poc els personatges perquè, segons els de l’editorial, així als joves els agradarà més i vendrem més. Tot està preparat per presentar-lo i eixir a la venda en uns pocs dies. Simplement falta la signatura i tot estarà en marxa. I, com que la idea va ser dels dos, crec que hauríem de repartir-nos els beneficis a parts iguals. Has de vindre demà a signar i ens donaran una entrada de cinc cents euros i...

-No.

-Què?- va dir sorprés.

-No vull publicar-lo -vaig contestar jo.

-Com què no? Jaume, podem guanyar molts diners. Pot ser una bona oportunitat.

-Adrià, no vull publicar la història, m’és igual guanyar diners amb ella.

-Com pots dir això, porte quasi nou mesos treballant sobre el text i negociant amb l' editorial i quan per fi ho he aconseguit tot, arribes tu i vols tombar-ho! He comptat amb tu per a un projecte del qual els dos podem traure profit i ara tu m’ho agraïxes així - va concloure quasi a crits.

I amb aquelles paraules s’alçà enfadat, com si la trobada de dos antics amics mai no haguera succeït i va eixir de ma casa tancant d’un colp la porta. Així acabà la nostra conversa.

No vaig dir res d’allò que havia passat a Isabel quan tornà a casa. Vaig actuar amb normalitat, encara que estava molt pensatiu, reflexionant sobre la meua conversa amb Adrià i sobre com vaig dir que no a la seua proposta.

Va arribar el dia d’anar-nos a Londres. Vam fer el reportatge i vam dedicar la resta del temps a fer turisme per aquella ciutat tan animada, encara que jo estava descentrat i pensatiu. Isabel ho va notar i em preguntà si estava bé i jo li contestava que sí, que no ocorria res, perquè no m’abellia contar-li-ho.

Vaig calfar-me el cap, pensant si havia fet el correcte diguen-li que no volia que es publicara la història. Em feia molta ràbia que aquell record de la infantesa només foren diners per ell, que simplement ho veiés així. Vaig arribar a pensar que hauria de dir-li que la publicara, però després recordava que per a ell només era un joc més, que com ell havia dit “podem traure-li profit” i jo tornava a canviar d’opinió.

Vam estar a Londres onze dies i, per la resta m’ho vaig passar molt bé. Tornàrem a València un diumenge a migdia per poder descansar i deixar tot preparat per treballar a l’endemà.

Isabel es gità prompte perquè havia de d’alçar-se matí, però jo vaig seure al sofà per vore a la televisió què coses havien passat en els dies que estiguérem fora no estàvem: un nou cas d’un alcalde corrupte, un assassinat masclista, problemes a les carreteres a causa de la neu... Quasi ja ni escoltava la veu del presentador i els meus ulls començaven a cedir quan de sobte alguna cosa va captar la meua atenció:

-... romandrà a la presó fins que s’òbriga judici oral. Canviem de tema, ara vorem el best-seller que s’ha posat primer a totes les llistes de vendes del país en a soles cinc dies: Tàron i Bran: Comença la història. Aquesta és la primera entrega de les tres parts que composen una saga d’aventures i fantasia, escrita per Adrià Benlloch, un jove escriptor novell valencià de 31 anys que s’ha estrenat amb una història que es preveu serà el llibre de l’any.



Ho havien fet, havien derrotat a l’emperador i havien guanyat la guerra. Els aliats celebraven la victòria al castell, però Tàron i Bran anaren a descansar.

- Demà partiré cap a Camps- va anunciar Bran.

-Què? Però encara no hem acabat ací. Ara hem de governar la ciutat i solucionar els problemes.

-Jo vaig dir que derrotaria a l’emperador per aconseguir la pau. La resta li correspon al poble.

-Bran, som herois del poble, la gent confia en nosaltres. No podem abandonar-los. Tu no pots abandonar-me! Has de quedar-te amb mi i acabar el que vam començar.

-No ho faré, ja està decidit.

Al matí següent, Bran va partir cap a Camps.
Capítol 3 Tota història té un final
De sobte va detindre el cavall i va tornar la vista enrere. Havia fet el correcte en deixar a Tàron sol dirigint el regne? Bran sentia por que igual que els havia passat als tirans amb els que havien lluitat, Tàron canviara per culpa del poder i es transformara en un rei cobdiciós, com els que havia promés derrotar. En eixe moment va decidir que hauria de regressar.

Jo continuava escrivint les aventures d’aquells dos joves amics. Recordava moments de la meua infantesa: les grans batalles, els increïbles descobriments i, sobretot, el meu company de viatge.

Tots els dies, quan tornava del treball, seia al meu escriptori i transformava en paraules totes aquelles històries, com vaig fer, molts anys enrere, amb el meu amic, encara que les coses eren molt diferents que abans.

M’agradava contar històries, recordar moments i plasmar tots aquells sentiments al paper, però sentia ràbia quan pensava el motiu que m’impulsava a fer-ho.

Ja em quedava un poc menys i, alhora que escrivia m’anaven arribant notícies d’Adrià: ja havia presentat les dos primers parts de la història i havien sigut un èxit. A més, li havien comprat els drets per adaptar-la a la televisió i, gràcies a tot açò, Adrià estava guanyant molts diners, com ell volia.

A diferencia d’ell, ma vida no havia canviat massa, continuava vivint feliç amb Isabel en la ciutat i seguia treballant com a periodista. Malgrat que de vegades sentia que haguera pogut millorar si no li hagués dit que no a Adrià: tindria més diners, viatjaria més i podria dedicar-me allò que més m’agradara.

Un dia, al treball, vaig assabentar-me que Adrià publicaria l’última entrega del llibre en un mes. La notícia em va agafar per sorpresa; havia d’afanyar-me molt si volia acabar la història abans que ell. I, com tots els dies, en acabar de treballar vaig anar-me’n a casa on no hi havia ningú perquè Isabel arribava tres hores més tard.

Vaig escriure tota la vesprada. Quan Isabel va tornar a casa jo vaig continuar redactant fins a la nit. Isa em proposà vore una pel·lícula mentre sopàvem, com solíem fer; però jo vaig dir que no m’abellia per a poder seguir amb el llibre. Vaig mantindre’m davant de l’ordinador fins ben entrada la nit, quan Isabel ja dormia. Hi hagué un moment en què ja no podia més i em vaig gitar. A partir d’aquella nit, tots els meus dies serien així.

Vaig passar moltes hores recordant aquelles aventures de Tàron i Bran i com van lluitar per a derrocar l’emperador. Estava absort en la seua història i en la idea de publicar-la per a venjar-me d’Adrià.

Tots els dies, en tornar a casa, dedicava hores i hores a escriure, i quan Adrià començà a anunciar el seu llibre, em vaig obsessionar encara més.

Durant la promoció de l’esperada novel·la, Adrià va concedir una entrevista on jo treballava. Jo vaig quedar-me mirant l’entrevista discretament des d’un cantó del plató, que estava ple de públic.

Va ser la primera vegada que el veia des d’aquella trobada a ma casa, feia vora quatre anys. Estava encara més canviat; ja no era aquell xic que jo vaig conèixer fa molts anys. Portava un aire a “gran estrela”: simpàtic, divertit i hàbil a l’hora de contestar les preguntes. Però, a banda d’això, semblava feliç.

La resta de l’entrevista va ser com les altres en les que li havia vist a televisió: contava que aquella història li va sorgir pel record d’un joc al que jugava quan era xicotet, que estava molt content i satisfet de què haguera agradat tant a la gent i anunciava que el nou llibre que prompte eixiria a la venda. Com sempre, eliminant-me a mi de tot el relat.

En acabar, Adrià començà a parlar amb la gent del públic i a signar llibres als assistents i, també, a alguns dels meus companys. Jo no volia parlar amb ell ja que simplement  podria enfrontar-me a ell i recriminar-li el que havia fet; cosa que no m’abellia i menys davant de tots els meus companys. A més, eixe moment tampoc tardaria massa a arribar. Per això em vaig escapolir del plató sense que ningú em veiés.

Van passar les setmanes i ja solament quedaven deu dies per a la presentació de la novel·la i jo anava per la part en la qual Adrià i jo vam deixar la nostra història: el final.

Fins aquell moment tot havia estat senzill: simplement havia de recordar i redactar les diverses aventures. Però ara havia de posar un punt final a aquella història.

Em passava el dia i la nit davant de la pantalla de l’ordinador, pensant i descartant idees, una darrere d’altra. Estava bloquejat i a la vegada que el rellotge corria, estava cada volta més nerviós.

No parava de pegar-li voltes a què podia fer, a com acabar la història. A més, no sabia com acabaria la història per Adrià, quin final li donaria ell?

Una nit, Isabel va entrar a l’estudi i va seure davant de mi.

- Jaume, estàs bé?- em va preguntar.

- Si, per què no hauria d’estar-ho?- vaig contestar sorprés.

- Fa un temps que et tanques a l’estudi a escriure i et passes les hores ací. Ja no tens ganes de fer res, no eixes com abans, estàs introvertit, no sembles feliç... Realment és més important eixa història que la teua felicitat?

Després de dir açò s’alçà i se n’anà.

Durant aquella nit vaig dormir molt poc. Estava pensatiu i quan ho aconseguia, somniava amb Adrià, amb el llibre, amb el que m’havia dit Isabel, amb Tàron i Bran... i el món em queia damunt.

Al matí següent, Isabel se’n va anar i jo em vaig quedar a casa. Vaig pegar-li voltes a tot. Em sentia malament per buscar venjar-me d’Adrià. Al cap i la fi, també era la seua història. A més m’estava contradient: després de negar-me a que la publicara, ara arribava i ho feia jo. També pensava en el que havia dit Isabel: jo no era feliç.

Era hora de posar un punt i final a la història de Tàron i Bran i passar pàgina.

Bran va creuar la porta i es trobà de nou amb la seua infantesa, que li va recordar tot el que havia deixat enrere per lluitar. Finalment es va adonar que després de la seua gran aventura, cadascun havia de refer la seua vida.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]