Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Anacrusi
Col·legi Canigó. Barcelona
Inici: Joc de trons
En un món de Goliats, sigues un David
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 El camí
Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc de l’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

En Bran no era un noi estàndar. Tampoc se’l podria descriure com el noi ideal. Simplement, era en Bran. No era fort físicament ni especialment culte, però ell tenia quelcom extraordinari. Tots els seus parents cercàven l’èxit mentre que ell només sabia apreciar la bellesa de la vida. Això era suficient per ell. No li calia res més. La seva família, però, el tractava de somia truites. Tot i així, aquell estiu el van considerar prou gran per anar a presidir una decapitació.

El camí va ésser etern pel Bran. Havia estat tota la seva infància aprenent a muntar a cavall per a aquell moment. El seu cansanci, però, li estava amargant el record. Al quart d’hora de camí, en Bran divisà un grup de persones bastant peculiars. Anaven vestits amb abrics de colors fets de plomes de falcó. Els seus cavalls portaven la crinera pintada de colors molt vius. Semblaven una mica eixelebrats. De sobte, son pare baixà del cavall. Es deia John. Era un home alt i corpulent amb bigoti rinxolat. Sempre portava un barret de palla al cap com si fos una mena de pagès. El seu cavall no podia ésser menys. Es deia llampec. El seu pelatge era blanc com la neu i la seva crinera, daurada com el sol. Llavors, en John arrambà l’orella al terra i digué: “ Són els de sempre; en Joseph i la seva família. No patiu.” Tornà a pujar al cavall i continuàrem el trajecte. En Bran habia quedat garratibat davant la deducció de son pare. No gosava dir res però de sobte se li ocorregué dir: “Quant falta per arribar?” En Bran no era un nano indiscret però en aquell moment era massa la seva curiositat per saber com seria el desenllaç de la justícia reial. Passaren tres quarts d’hora i, aleshores, divisaren un cartell de color groc fosforescent que deia: “Visca el rei i visca le llei”.  Llavors s’hi aproparen i seguiren les indicacions fins arribar a un poble de muntanya molt acollidor. A l’entrada de la localitat hi havia un amarrador per cavalls. Allà, la família d’en Bran va lligar tota la cavalleria. Cadascú va fer el nus com millor savia. En Bran, però, tot i sent el primer cop que amarrava un cavall, va ésser el més veloç de tots. El pare de la seva millor amiga, la Katie, era mariner de tota la vida i, com a tal, era experimentat en fer nusos molt resistents. La Katie, doncs, l’havia instruït.

El pare d’en Bran mai no havia confiat en ell i, en veure la seva rapidesa, es dirigí cap a ell per a inspeccionar el seu lligam. En veure’l quedà meravellat i digué per primer cop en sa existència: “Enhorabona fill”.  En Bran, tot satisfet li donà les gràcies. Quan tots hagueren fet els seus respectius nusos, s’endinsaren cap al poble. Els carrers eren molt estrets i estaven fets de llambordes. Les cases eren a peu de carrer. Les portes eren angostes i estaven fetes de fusta de roure. Gairebé totes tenien un balcó menut amb geranis de tots colors. Les xemeneies treien una immensa fumera blanca. Aquell indret no era més que un humil poble de muntanya però era força acollent, pensava en Bran. Un dels seus germans grans, el Jem, va treure una brúixola de la seva butxaca tot orgullós. La hi donà al seu pare i tot plegat el John digué: “Això sí que és un fill digne de mi…”. El Jem somrigué i,tot seguit, preguntà: “On és la Plaça?”. En John respongué: “És al Nord. Per aquí. Som-hi!”. Tots el seguiren en filera india, com una tribu. 

De sobte, trovaren una xiqueta d’uns set anys asseguda al terra. Portava la roba estripada i plena de brutícia. Tothom se la mirava amb llàstima, però ningú no es parava a preguntar-li res. La parentela d’en Bran no era pas especial. Però el nostre protagonista sí que ho era. Tots la ignoraren excepte ell. En Bran s’apropà a ella i li digué: 

- Hola. Què et passa?

- Res.

- No m’ho crec – replicà en Bran

- Doncs no t’ho creguis, però veste’n d’aquí! Vull estar sola… - digué amb dolor

- Com et dius? Jo sóc en Bran

- Lydia

- Quin nom més maco. Què fas aquí tan desacompanyada? On és la teva família?

De cop i volta la nena començà a plorar i sortí corrents. En Bran quedà desconcertat i, en girar-se, veié que la seva família s’allunyava. Llavors, accelerà de cop per a no perdre’s. Els seus germans li preguntaren: “Què feies parlant amb aquella desgraciada?”. Ell respongué: “No hi ha més desgràcia per a cap ésser humà, que creure’s feliç sense donar amor”.

Capítol 2 L’instint
Passaren cinc minuts des de la trobada amb aquella preciosa noieta. En Bran no aconseguia oblidar-ho. No cessava de donar-hi voltes. De sobte, començaren a veure un maremàgnum de persones pels freus carrers. A mida que avançaven, la multitud creixia notablement. Una trentena de passes més tard, es trobaren en una plaça immensa. Al centre hi havia una forca. A la dreta d’aquesta hi havia un botxí i, a l’esquerra, un zelador. No semblen persones; com pot algú matar algú altre sense que li tremoli el pols?- pensà en Bran. Uns instants més tard, se sentí la melodia dels anafils tocats per diversos caballers. Tothom es posà dempeus. Un ancià aparegué acompanyat per dos carcellers. Estava ben ferit. Tenia un trau al cap i de les seves extremitats rajaba una sang vermella com les roses de Sant Jordi. Aleshores aparegué el monarca de la comarca. Era rabassut. Tenia uns ulls negres i profunds que inspiraven una immensa crueltat. Es deia Richard. Digué: “Avui som aquí reunits per fer justícia. Aquest home vell i esquifit que hi ha en aquesta plaça no és més que un delincuent. Un cleptòman. Un cremall. Un lladre. I, com a tal, mereix una pena exemplar. Aquesta forca que veieu, no és pas per a mi. És per l’home que no em respecta. Que no m’ha respectat. Que mai em respectarà. És per aquest avi que ha robat. Per aquest home que m’ha robat. Procedim, doncs, al càstig.”

En Bran era menut. La seva limitada alçada no li permetia obtenir una òptima perspectiva de la situació. Per això, decidí intentar passar entre la gent fins a arribar a la primera filera. Després de nombrosos cops de colze, ho aconseguí. Un cop allà, en perfecta visió, el botxí es disposà a lligar l’ancià. En Bran tenia el cor encongit com una pansa… De cop i volta, com instint, xisclà: “No! Deixeu-lo en pau!” En aquell moment, totes les mirades estaven posades en ell. En Bran se sentia nerviós i feliç al mateix temps. No sabia què fer. Veié una roca al terra. L’agafà i la hi llançà al rei. Tots els vigilants es disposaren a ajudar-lo. En Bran li havia donat un cop al cap i, en Richard, havia caigut com un sac. Estava inconscient. Fins i tot el botxí es va girar un segon. Però el que no sabia era que, aquest segon, li sortiria molt car. Quan es tornà a girar, el presoner ja no hi era. I en Bran tampoc. Havien fugit. Tots estaven sorpresos. Mai no havien viscut res semblant.

Per altra banda, el Bran i l’ancià corrien com podien. Un grup de set guàrdies els perseguien. Eren més àgils que ells. En Bran divisà un riu i decidiren bucejar per tal d’amagar-se. Era ple de piranyes però, en aquelles circunstàncies, la prioritat era fugir i sortir-ne ben parat. Viure, al cap i a la fi. Els guàrdies, però, van deduir la seva estratègia i també van ficar-se a l’aigua. Al cap d’un instants, quan en Bran i l’avi ja eren fora de l’aigua, van percebre uns xiscles. Les piranyes han fet la seva feina – digué l’ancià. Veieren un roure gegantí i decidiren descansar allà. A trenc d’alba, seguirien amb el recorregut.

Pasaren els dies i en Bran i l’ancià ja eren uns amics entranyables. Anaven de poble en poble demanant almoina per aconseguir aliment. Un bon matí, trobaren dos ases per un camí abandonat. Els agafaren i continuaren el trajecte. Però, al matí següent, ja no hi eren.

 La seva millor experiència era admirar les estrelles de nit. Sempre deien que, quan un dels dos morís, veuria l’estrella del seu amic al costat de l’estrella Polar. I que, quan tots dos morissin, la estrella polar ja no existiria. Sinó que seria el triangle Polar. 

Un dia, xerrant com a bons col·legues, deien:

-No trobes a faltar la teva vida? – preguntà en Bran

-Jo trobo molt a faltar la meva néta. Espero que s’hagi espavilat sense mi… - manifestà l’avi amb nostàlgia

-Com es diu? – preguntà en Bran sense cap discreció

-Lydia

Capítol 3 L’heroi
Una clara i humida matinada, mentre passejaven pels pedregosos camins del poble d’Arcavell, decidiren que volien tornar a buscar la Lydia. En Bran percebia la nostàlgia constant de l’avi. No tenien cap mitjà de transport. Degut a la seva mancança, decidiren buscar una solució eficaz i ràpida. Es dirigirien a uns verds i vasts prats que es trobaven a un parell de quilòmetres  de distància on habitaven ramats d’ovelles, vaques, etc. i quatre gallines mal comptades.

Un cop allà, veieren dues precioses vedelles. Abans de passar a l’acció, però, inspeccionaren la zona. No els hi semblà veure cap amenaça. Llavors, decidiren endur-se les dues jònegues. S’hi aproparen lentament i usaren una corda per tal de poder anar en la direcció desitjada. Quan ja eren gairebé al peu de la muntanya on eren els camps, es giraren i veieren una immensa manada de vaques, braus i ovelles que corrien turó avall disposats a recuperar les dues vedelles. En Bran i l’avi, van tenir un sobtat esglai i començaren a córrer sense mirar enrere tot deixant anar les dues jònegues. Un cop al camí d’Arcavell, cap animal ja no els perseguia. Aleshores, decidiren un nou traçat: farien parar a qualsevol que circulés per allà. Un home jove i robust que viatjaba en un carruatge immens de nova generació es negà pel simple fet que havia d’anar a la platja a recol·lectar petxines de colors. Una dona vesànica d’uns seixanta anys havia estat a punt d’atropellar-los amb el seu raquític ase perquè anava xerrant tota sola amb els pollancres i les muntanyes… Finalment, al capvespre, aparegueré una noia amb tres preciosos i vigorosos perxerons blancs. És la nostra salvació! – pensaren. En veure’ls allà escarxofats sobre la verda gespa, la noia s’apropà i digué:

-    Hola nanos. Què feu aquí tot sols? Necessiteu ajuda?

-    Doncs sí, la veritat – contestaren a l’uníson

-    I què puc fer per vosaltres si soc una senzilla pagesa de Torà?

-    Ens agradaria que ens acompanyessis a un poble a retrovar-nos amb… 

L’avi començà a plorar com si estigués tallant ceba.

-    A retrovar-nos amb la nostra família – afirmà en Bran tot agosarat

-    Doncs no se’n parli més. I aquest lloc, on és exactament?

-    Es diu… em …no ho sé la veritat… diria que es troba a l’est…

-    Segur que us referiu a Cardona, n’estic totalment segura. Som-hi!

Ells dos no n’estaven gaire, de segurs, però se’n refiaren d’aquella ànima benèvola. És deia Marta. Tenia una llarga i resplendent cabellera negra. Uns ulls grandiosos i profunds. Era prima com un fideu i alta com un Sant Pau. La seva roba era plena de brutícia i desprenia un intens aroma a fems.

Cabalcaren durant més de deu dies. Plovia a bots i barrals. Quan ja gairebé hi eren, divisaren un grup de sis guàrdies. Interrogaven a uns nens tot ensenyat-los una imatge del Bran! En adonar-se’n, la Marta, l’avi i en Bran intentaren aixoplugar-se a un estable. Era buit. Estava abandonat. Desocupat. Pensarien una innovadora estratègia per accedir a la localitat…

Dibuixaren al terra un mapa del poble tot incloient les entrades, zones vigilades, habitatge del rei… El problema era el següent: la Lydia era pobre i, com a tal, no tenia residència fixa. Conclusió: no sabien on era.

Passaren tres dies i ja ho tenien tot preparat. Es disposaren, doncs, a l’acció. La Marta entrà per la porta més vigilada per distreure’ls. Els començà a pegar. Mentre els vigilants l’estaven detenint, entraren l’avi i en Bran galopant directes cap a la plaça central. Un cop allà veieren la Lydia asseguda al terra. L’ancià, en veure la seva néta, s’hi dirigí per abraçar-la. El que no coneixien era la presència del rei i altres oficials ocults. De sobte, en Bran s’adonà de que el monarca estava disposat a disparar amb un revòlver a l’avi. Corregué sense pensar-ho dos cops i es colocà entre l’home i la nena. En aquell mateix instant, una bala sortí disparada de l’arma i penetrà directament al seu cor. Fou tal la multitud que presencià aquest acte de coratge, que enderrocaren al rei i construiren un monument. A la placa hi deia: “En un món de Goliats, sigues un David. No cal ser ric, intel·ligent ni gran per canviar el món. Només cal ser just i estimar; perquè hom mai es penedirà d’estimar massa, però sí de no estimar.”

Un matí d’estiu, la familía del Bran es desplaçà fins a una fira medieval a aquest poble. En arribar a la plaça quedaren meravellats. Una estàtua de nou metres d’alçada s’imposaba al mig d’aquesta. El pare ploraba a llàgrima viva. En Bran era un heroi. El seu fill era un heroi.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]