Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
miresanchez
Maristes Girona. Girona
Inici: Camps de maduixes
L'últim alè
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Pèrdua per oblit
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Tot és transparent.

És tallà la trucada. L’home no va reaccionar en sentir com aquelles paraules li pressionaven el pit, fent que li costés respirar.

- Lluís? Qui era? -va dir sobresaltada la dona que es trobava a la part esquerra del llit.

- No ho sé, Eva, ningú ha respost quan he despenjat el telèfon.

- De debò? I ens truquen per penjar? M’han fotut el son! -digué resignada.

- Tranquil·la, intenta dormir, ja em llevaré jo a les set per portar l’Anna a l’institut -contestà atònit.



6 hores 57 minuts

- Només queden tres minuts perquè el despertador soni i em digui amb aquell so horripilant, que és hora de llevar-se, i començar un nou dia. Avui no necessito despertador -pensà en Lluís.

Em vaig aixecar i vaig anar a la cuina a preparar-li l’esmorzar a la meva filla.

En obrir la porta de la terrassa de la cuina, el dilluns em saludava, era gris i humit. Feia por. Vaig sortir a fumar la primera cigarreta del dia, ho necessitava.

La cafetera xiulava dins la cuina, el cafè estava fet. El vaig servir en una tassa de Els Amics de les Arts, mentre sonava Dejà vu a la ràdio.

L’olor a torrades i melmelada de cireres va fer que l’Anna es llevés i arribés en un segon  a la cuina tot corrents pel passadís. Sempre es llevava amb gana, era igual que la seva mare.

- Bon dia mare! Pare? Que hi fas aquí, que no dorms? -digué mentre agafava la torrada i menjava amb entusiasme.

- Bon dia filla, avui et portaré jo a l’institut! La mare no ha descansat gaire bé aquesta nit i és millor que et porti jo mentre ella dorm una mica.

- Que es troba malament? És pel tractament oi?

- Sí, i aquesta matinada ha sonat el telèfon, s’ha despertat i li ha costat agafar el son una altra vegada.

- Vaja, vaig canviar-me, li faig un petó a la mare i marxem.

Mentre l’Anna es preparava per a l’institut, en Lluís no deixava de donar-li voltes, i per més que ho intentés no aconseguia recordar el nom d’aquell noi.

En Lluís era el millor neurocirurgià de la ciutat. Tres anys enrere, va operar a un home, que va morir per una negligència mèdica. El cas és que el neurocirurgià, després de operar i posar-hi les grapes a la incisió, havia de netejar la ferida amb un líquid per evitar que s’infectés. Però per oblit, no ho va fer. Tres dies després de l’operació, el pacient va perdre el coneixement. El van intervenir d’urgència. Quan van treure l’embenat, van veure la incisió, estava totalment infectada. Com que es tractava d’una zona molt delicada no van poder fer-hi res per salvar-li la vida. Van dir que el culpable havia estat un infermer, per evitar que el neurocirurgià perdés el prestigi que havia aconseguit.

El fill del pacient va culpar en Lluís per la mort del seu pare, turmentant-lo durant un any amb cartes amenaçadores. L’última carta que va rebre només hi havia una frase escrita, la mateixa que ha escoltat aquest matí en despenjar el telèfon.

- He de trobar aquest malparit abans que faci qualsevol bogeria.


7 hores 48 minuts

- Pare! Ja estic preparada, que em pots portar en moto si us plau?! -insistia l’adolescent.

- Crec que plourà, princesa, no prefereixes anar en cotxe?

- No pare! Faig tard i amb moto arribarem abans, si us plau...

- D’acord, posa’t el casc-deia mentre obria la porta del garatge que s’havia espatllat feia uns dies.

Quan va deixar a l’Anna a l’institut, es va dirigir a casa per poder investigar on era aquell boig.

Quan estava a l’entrada del seu carrer, observant casa seva va adonar-se que havia deixat la porta del garatge oberta, en sortir amb la moto no va recordar que la porta estava espatllada i que no es tancaria automàticament. Ràpidament va entrar al garatge, va pujar les escales amb l’esperança que no haguessin robat res. Tot era al seu lloc, no faltava res, excepte una cosa.

La vida de la seva dona.
Capítol 2 Transparent
8 hores 38 minuts

Quan va entrar a l’habitació de matrimoni el monitor cardíac on estava connectada emetia el so de la mort. El so que ningú vol escoltar mai. Una línia recta creuava la pantalla d’esquerra a dreta sense un sol moviment. L’Eva era morta.

A la tauleta de nit, hi havia una carta on hi posava el nom del metge. En obrir-la, va trobar la frase que el turmenta des de fa temps: TOT ÉS TRANSPARENT

Impotència, solitud. Aquells sentiments corrien per les venes d’en Lluís mentre abraçava aquell cos inert.

- No podia parar de pensar en aquell fill de puta que m’havia arrabassat la meva dona, i la mare de la meva filla. Per què ho ha pagat amb ella? Per què aquest patiment i dolor que no marxa i m’afoga poc a poc cada vegada més fort...

I com li dic a la nostra filla? Com li dic que un home ha entrat a casa i ha matat a la dona que li ha donat la vida, la que l’ha abraçat, petonejat i estimat com ningú més ho ha fet ni ho farà. Com li dic que ha marxat, que no la tornarà a veure mai més.

9 hores 4 minuts

El cirurgià va trucar als serveis mèdics i la policia, i s’esperà que vinguessin a investigar l’assassinat.

El cos de l’Eva estava completament intacte. Ni una rascada, ni un cop, ni una gota de sang.

No podia parar de pensar que el que ha acabat amb la vida de la seva dona, ha sigut per culpa seva. Si hagués denunciat aquell home abans, ara estaria a la presó i res d’això no hauria passat.

En arribar els serveis mèdics, en Lluís va haver de sortir de l’habitació. Els metges i el forense havien de redactar l’estat del cos de l’Eva. Va suportar les llàgrimes dins seu, però quan va veure la llitera amb el cos tapat, brotaren sense parar, però no tenia a ningú a qui abraçar. Plorà desconsolat i decidí marxar d’aquella casa que mai més tornaria a ser com abans.

No podia amagar-ho a la seva filla. Tenia setze anys i podia assimilar els fets amb aquesta edat. Va agafar el cotxe i va anar a buscar-la a l’institut. Quan va arribar a l’edifici va pujar les escales pel cantó de les taquilles tot corrents pel passadís. Quart B, la classe de l’Anna. Va mirar pel vidre de la porta amb cura que no el veiés. Quan la va visualitzar al cantó de la finestra amb les seves amigues, se sentia molt malament. No volia donar-li la notícia que marcaria la seva vida per sempre.

9 hores 30 minuts

Estava en plena adolescència i un fet com aquest podria fer-la canviar radicalment.

-  por, però ho he de fer.

No gaire decidit, va trucar a la porta de la classe, va obrir-la i el professor de llengua digué:

- Perdoni, qui és vostè i quin dret té a interrompre la meva classe de llengua?

- Disculpi senyor Alfons, però he de emportar-me la meva fila de l’institut.

- Quins motius té per fer-li perdre la millor classe del dia? -digué en un to de prepotència.

-Sóc el seu pare, no li he de donar explicacions de la meva vida. Anna, recull les coses, marxem a casa.

- Pare, ha passat alguna cosa?

- Filla, marxem ja si us plau! Al cotxe t’ho explico tot.

- D’acord pare. Disculpi, Alfons, però he de marxar.

- Adéu, Anna, demana els apunts als teus companys i els copies.

- Adéu

(Al cotxe)

- Pare m’has fet quedar en evidència davant els meus amics! Espero que tinguis una bona raó per treure’m de classe! Com sigui per una ximpleria et prometo que no et parlo en dues setmanes!

- Anna, calma’t...

- No! No vull calmar-me! En Martí s’estava rient de mi per la situació tan incòmoda que m’has fet passar i a sobre no puc anar a dinar amb els meus amics!

- Anna...

- Pare, què ha passat?! Digues-m’ho ja!

- ...

- Pare?

En Lluís parà el cotxe.

- Anna, la mare... La mare ha mort -digué amb un nus a la gola.

- Què? Pare digues-me que no és veritat si us plau!

- Ho sento molt, princesa...- L’Anna esclatà a plorar

- Porta’m amb ella, vull veure-la

- És millor que anem a casa els avis...

- No! Vull veure la mare!

El pare engegà el motor del cotxe i abans que es posés en marxa, l’Anna havia sortit del cotxe corrents en direcció a casa seva, que quedava a dues illes d’edificis.

9 hores 54 minuts

Va arribar a casa i el pitjor malson s’havia fet realitat.
Capítol 3 El dolor
10 hores 2 minuts


- No pot ser veritat, no pot ser veritat... -es lamenta la filla en veure la crua realitat.


El pare va arribar a la casa a tota velocitat amb el cotxe després que l’Anna sortís corrents.


Les llàgrimes de l’adolescent brotaren amb intensitat fins que va caure al terra marejada i atabalada amb la situació tan dolorosa que estava patint en aquells instants.


- Anna, és millor que marxem a casa dels avis, si us plau... -insistí en Lluís


- Ha estat culpa de la malaltia, oi? -digué entre ploriquejos


El pare, sense saber si dir-li la veritat o no, va assentir amb el cap inconscientment. No volia que la seva filla s’assabentés que la mort de la seva mare havia estat, en part, culpa d’ell.


- Filla, marxem d’aquí, deixem fer la feina als metges. Anem a casa dels avis?


I sense pronunciar paraula, l’Anna es va dirigir a la seva habitació, va agafar un os de peluix i va anar al cotxe on l’esperava el pare amb el motor encès.


En arribar a casa dels avis, el primer que va fer va ser anar directament a l’antiga habitació on dormia la seva mare de petita. Es va estirar al llit tot retorçant-se als llençols per cobrir aquell dolor que s’intensificava cada vegada més. Un mar de llàgrimes va inundar part del coixí on l’Anna recolzava el seu cap i pensaments. Només tenia una imatge al seu cap que es repetia una i un altra vegada: quan la seva mare li va regalar amb cinc anyets l’osset quan li va caure la primera dent. Les imatges i records amb l’Eva no deixaven d’aparèixer pel seu cap, que estava en un punt entre l’enyorança i el més profund dolor.


El pare, en veure així a la seva filla, va marxar ben de pressa deixant l’Anna amb els seus avis materns i dirigint-se a casa per assabentar-se si hi ha alguna prova que delatés l’assassí.


10 hores 51 minuts


Els policies van buscar fins l’últim mil·límetre de la casa per trobar alguna petjada o alguna cosa que identifiqués algú. Ni tan sols a la carta que es trobava a la tauleta. Ben neta, sense una taca ni mostra.


La ràbia s’apoderava d’ell: no podia esperar que el cabró que havia acabat amb la vida de la seva dona sortís del país fugint del crim.


Al seu despatx, va buscar l’informe del pacient va morir per la negligència, a la recerca dels noms dels familiars.


Josep Torrent, quaranta-tres anys, actualment resident als Estats Units. Bocabadat, va demanar a la policia que l’investiguessin.


- Aquest home està desaparegut des de mitjans del 2016, senyor- digué l’agent cap


- No pot ser possible...


En Lluís, incrèdul, va continuar buscant el nom d’aquell noi per totes i cada una de les xarxes socials, però res: aquell home havia desaparegut del mapa com per art de màgia.


Aquell nom ressonava dins seu com el truc d’aquella mateixa matinada. No podia parar de pensar amb la seva filla. Aquella noia de setze anys, ulls blaus, rossa, alta, esvelta, igual que la seva mare quan era jove.


11 hores 27 minut


Mentre continuava buscant informació, una finestra es va obrir a la part superior dreta de l’ordinador, indicant que havia rebut un nou correu.


Pensant en la multitud de correus que li arribaven dia rere dia, d’agraïments de pacients per la seva feina i per haver salvat tantes vides, va passar de mirar-lo. Però uns minuts després, va recordar el nom que havia llegit a la finestra de la notificació: Alfons Ripoll.


Aquell nom li sonava, però no queia de qui podia ser. Així que va entrar a la bústia d’entrada, i va aparèixer el títol: “Els errors no es poden ocultar.”


Intrigat va entrar dins del correu entrant i llegí:


Hola Dr. Prats,


Avui, després d’interrompre la meva classe de llengua catalana, volia exigir una disculpa. Sap perfectament que els pares i/o tutors legals no poden entrar a les aules, i molt menys interrompre-les. Sap perfectament que ha d’adreçar-se a recepció i que, des d’allà, avisaran la seva filla per sortir de l’aula.


Aquest comportament no és permès a la nostra escola, i molt menys d’un pare, així que li demanaria si us plau, que es comportés.


I per últim, vigili com educa la seva filla i quins valors li inculca. Espero que no sigui igual de mentider i mala persona com vostè.


Recordi: TOT ÉS TRANSPARENT”.



4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]